País Valencià-Catalunya. Una geo-estratègia, per Tomàs Escuder

PAÍS VALENCIÀ –CATALUNYA . UNA GEO-ESTRATÈGIA 

En el moment actual hem de tirar la mirada cap a baix. Els esdeveniments i la dinàmica accelerada en algun sentit  ens empeny a mirar la realitat des de perspectives  pegades a terra. Per a que un excés de distància mental o ideològica no ens faça perdre la perspectiva.

I és que, malgrat intents i desigs polítics la realitat més pregona s’imposa. Es en aquesta línia que la geo-estratègica cobra el seu sentit .Clar que es pot analitzar la dinàmica o la situació actual des de diverses i variades perspectives. Totes resulten vàlides. Però oblidar allò que hi ha de més immediat és un mal camí.

No es tracta tampoc de ser deterministes. I pensar que la geografia, la història o l’entregent ho condiciona tot i per sempre. No.  Eixe determinisme ens duria a creure que , per exemple, un doctor en filologia catalana al País Valencià, entra a un establiment d’una ciutat valenciana i es dirigeix al mostrador parlant en la seu llengua. I doncs, no. Aquest amable professor parla en castellà amb una naturalitat esborronadora.

Vet ací perquè no som deterministes i pensem que es poden canviar  actituds, formes,  condicions, la història futura ... si ens hi posem.

El dia ú d’octubre és la data per celebrar el referèndum  sobre el  futur de Catalunya. I una part del territori nacional té dret a preguntar-se quin futur ens espera si aquesta independència del Principat s’aconsegueix.

Mirem , de moment per on ens unim el País Valencià i la Catalunya estricta. Es un territori on es toquen les comarques del Baix Maestrat, Els Ports, el Matarranya i el Montsià. I considerem , com a mínim quatre variables que condicionen la unió entre el nord i el sud: el territori, les vies de comunicació la demografia i last but not least, les fronteres administratives.

Entrar en detall a analitzar cada un dels ítems seria una feina massa ampla per a dur ací. Ens limitarem només a insinuar apunts que ens ajuden a reflexionar.

El primer: parlem d’un territori estret d’extensió, de pocs quilòmetres en comparança amb d’altres llocs ,  muntanyós  cap al nord i amb  una plana litoral mig trencada pel sud. De fet és  la part del territori més prima del conjunt.

Les vies de comunicació, les  infraestructures ara tan de moda, són escasses i deficients i només existents com a tals vora la mar. En l’interior les carreteres són dolentes i no inter-conecten les comarques del nord amb les del sud sinó que es van fer en funció dels ens “provincials” i tot ho condicionen. De tren no n’hi ha.

 Pel que fa a la demografia es veu que són unes comarques de poca densitat poblacional  i , encara, aquesta projectada de forma desigual sobre el territori . A les planes sí que hi apareix una població completa i dinàmica. A les poblacions interiors és una d’envellida , incompleta i que no es renova o poquíssim.

Finalment tenim el problema de les divisions administratives que corresponen a un model imposat i gens afavoridor d’unes relacions de proximitat entre les dites comarques. Causa d’entrebancs de diferents tipus i que, per la dinàmica política diferenciada dels dos territoris, crea  disfuncions i distància.

Ja hem dit que no som deterministes. Però aquesta realitat la tenim. I ser-ne una altra, més convenient , ens ajudaria.  No és a les nostres mans ara, de moment, canviar-la. Però és un tema sobre el qual caldria reflexionar perquè això pot contribuir a una millor simbiosi I no només per a aquestes comarques, naturalment, sinó per a la totalitat dels nostres territoris. De la mateixa manera com s’haurien d’enfocar   les relacions físiques , geo-estratègiques , amb la resta dels territoris .

En els moments actuals els dirigents polítics viuen molt més pendents de la dinàmica diària . I desgraciadament,  aquests problemes es deixen ajornats sine die esperant una ocasió més idònia. El futur també depèn de la mirada al nostre entorn més immediat!

                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor