Jornada de música popular algueresa

Concert "Cants" d'Àngel Maresca

Comunicat enviat per Irene Coghene

Dimecres 30 d'agost la música popular algueresa és estada la protagonista durant lo concert Cants, Històries organitzat d'Àngel Maresca Lo Barber. En una plaça Pino Piras ben plena de persones són estades exegüides les 18 cançons recollides en el cd presentat enguany, que ha donat lo nom a la tardada, amb cançons escrites de Lo Barber i calqui una tradicional. L'espectàcul és estat presentat de Irene Coghene, que d'anys se ocupa de cultura algueresa, frequentant associacions com la Plataforma per la llengua. L'amistat amb l'artista li ha permitit de xatxarar per enrecordar amb ell l'Alguer i el context social en les quals són nades certes cançons, com Al carrer de la pretura i Alguer, Algueresos. Maresca, fill de la tradició de les barberies on, a més dels rasors i pinzells, no manqueven mai guiterres i mandolins, en una ciutat d'altros temps que no menester a olvidar. La tardada ha vist diversos artistes, com lo jove Cristian Melone a la fisarmònica que ha acompanyat Al carrer del Carme, paraules de Luigino Salis, i Ballar. De la Catalunya és arribat per l'ocasió de Tarragona, amb el qual Maresca ha exegüit la Ballada de Sant Antoni, Lo 17 de maig 1943-1973 i Joaní Pescador, en memòria del pare de l'autor. Assai apreciat del públic de l'interpretació del compositor alguerés Giuseppe Manca a la tromba amb la cançó Joves, arranjat en estil Bossa nova. Acabant la tardada, una altra important col·laboració amb la Coral Nova Alguer de la qual Maresca és soci fundador. La coral, sempre present en les activitats canores finalitzades a mantenir la música popular algueresa, ha exegüit la tradicional S'és desfet lo matrimoni i Joan Hortolà, text de Joan Cano i música de Maresca. L'últim convidat és estat Berto Calaresu Probonaro amb les culleres, que ha permitit la conclusió de l'espectàcul, moment en el qual Àngel Maresca he dedicat Les Bàlzigues als tants presents.

Sant Antoni del Foc, llegenda i tradicions de l'Alguer i Sardenya, per Carla Valentino

Retaule de Sant Antoni

SANT ANTONI DEL FOC

Lo dia 17 de gener, festa de sant Antoni abat, en diversos llocs de la Sardenya s’encenen grans foguerassos, en honor del sant. 

Se fan foguerassos perquè se creu, en base a una llegenda, que sant Antoni fossi davallat a l’infern amb el porc que l’acompanyava com un cutxet i havessi arrobat lo foc al dimoni per donar-lo als hòmens. També en la iconografia religiosa sant Antoni abat és refigurat amb un bastó de pastor i acompanyat d’un porc.

Lo mateix dia de Sant Antoni, se feva, i encara en calqui lloc se fa, la benedicció dels animals de casa i de treball: cutxos, cavalls, molendos, bous, vaques, ovelles, i altros.

A l’Alguer, al carrer del Carmen, hi era una iglésia dedicada a Sant Antoni, que però a dies d’avui no existi més i de la qual no hi ha senyal evident. Antigament, lo dia del sant, en aquell carrer se feva festa gran: se beneïven los animals que la gent portava, i després se deixaven corrir per tot lo carrer, mentres les persones acorrides per la celebració, festejaven menjant dulcis i beient vi, a la salut del sant.

També avui, se fa una gran festa per Sant Antoni, amb la benedicció dels animals, però a fores de la ciutat, en la localitat dita de Gutierrez.

La figura de sant Antoni abat és restada en la memòria popular també amb cançonetes per criatures, de les quals se troben diverses versions. De notar com lo sant vengui “posat” a costat del lloc on se trovaba la iglésia a ell dedicada, a la muralla, i que en una se faci referiment al tió, arrecordant probàbilment la llegenda de com n’havia arrobat lo foc al dimoni.

Sant Antoni balla balla

Sant Antoni balla balla,

n’és caigut de la muralla;

la muralla del bastió,

sant Antoni ballador.

              ***

Sant Antoni balla balla,

n’és caigut de la muralla,

n’és caigut del bastió,

sant Antoni ballador.

               ***

Sant Antoni petit petit,

de la butxaca ni li ixi lo dit,

de la butxaca ni li ixi un tió

sant Antoni ballador.

              ***

Antoni petit petit,

Déu l’ha fet i Deu l’ha vist:

és anat a predicar,

un anjoni mos portarà.

              ***

Sant Antoni petit petit,

Déu l’ha fet i Déu li ha dit

d’anar i de tornar

bones noves a mos portar.

              ***

Sant Antoni va pel mar

amb una bella barqueta

s’ha avisat tots los minyons

amb un so de campaneta:

dirun-dirun-dirun-deta.

(Carla Valentino - Curs d’alguerés 2016/2017 - Òmnium Cultural de l’Alguer - ® Drets reservats

SANT ANTONI ABAT I EL FOC

Al temps antic a damunt de la terra no existiva el foc i, d’hinvern, los hòmens se tremolaven pel fred. Un dia decidin d’anar a parlar amb Sant Antoni, que viviva al desert, per li demanar ajut.

Arribats en allà aquidren lo sant. Ell ixi d’una gruta i demana: «Qui séu vosaltros?» i aquellos responen: «Mosaltros sem hòmens de la terra, i mos estem tremolant pel fred. Faci-mos la caritat de mos ajudar!»

Sant Antoni, que era home de bon cor, té compassió d’ellos i lis hi diu: «Ja vos ajudaré jo!». I pensa d'anar a l’infern on lo foc no mancava.

Primer d’ésser sant, Antoni era un pastor de porcs i teniva un porc que el seguiva en cada lloc com un cutxet. I donques se pren un bastó de fèrula i, amb aqueix porc que sempre l’acompanyava davalla a l’infern.

Pica a la porta i los diables demanen: « Qui és?»

«Só un pobre home de la terra, - respon Sant Antoni - obriu-me la porta, que m’estic tremolant del fred! Deixau-me calentar un poc!».

Los dimonis, no li obrin la porta dient-li que ell no era un pecador i per això no podiva entrar. Alhora Sant Antoni se posa a picar sempre més fort, fins a quan los dimonis s’enfaden i obrin la porta. Però a ell no’l deixen entrar, que era un sant, fan entrar sol lo porc que pareixeva un dimoni quasi com ellos.

Lo porc, a pena se veu a dins de l’infern, escomença a corrir d’una part a l’altra, tiquirriant, furrogant i destrossant tot lo que trobava: forconis de ferro, cadenes, fuetos i totes aquelles coses que els diables empraven per castigar les ànimes males. No reseixint al fermar, los dimonis avisen Sant Antoni i li diuen: « Entra Antoni i fes estar quiet aqueix porc, sinó, lo gitem a fores!».

Lo sant entra dóna un cop de bastó al porc i el fa estar quiet. «Ara, vist que só en aquí, me sec i me calent un poc.», diu Sant Antoni. Se seu pròpio al passatge i, de tant en tant, quan los diables passaven i repassaven, lis hi donava un cop de bastó. Los dimonis, assai enfadats, li esgarren lo bastó de les mans i el giten al foc. Però, quan veu lo bastó del duenyo al foc, lo porc escomença torna a fer bordell pitjor de primer. Alhora els dimonis, enrabiats negres, diuen torna al sant de fer estar quiet lo porc, que sinó els catxen tots dos a fores de l'infern.

Se té de saber que la fèrula té la part de dintre molla i esponjosa, que pren foc primer i sense que se vegi de part de fores. Per això Sant Antoni, aguarda un poc i després, amb calma, se n'aixeca, se'n retira el bastó del foc i diu al porc: «Ara sí que mo’n podem anar!». Se posen en camí per tornar a damunt de la terra i, una volta arribats, lo sant fa el senyal de la creu amb el bastó, dient: «Foc, foc en cada lloc i per tots! Foc viu i flamant! ».

I així, a partir d’aquell dia, lo foc s’és difundit en tot lo món.

Llegenda popular sarda, transcrivida en alguerés de Francesc Manunta i publicada en lo llibre "RONDALLES ALGUERESES" de P.Scanu  (adaptament de Carla Valentino)

       Carla Valentino és activista cultural i vicepresidenta d'Òmnium Cultural de l'Alguer

Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política, per Marcel A. Farinelli

Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).

* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revistaIchnusa, Mossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa, ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.

El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer

Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenatPiano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb elPiano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral. Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 

Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer

L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidelperquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).

Bibliografia

 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in Sardegna. La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.

FONT: BLOG DE MARCEL A. FARINELLI

Òmnium Cultural, oberta la inscripció al curs d'alguerès

«L’Òmnium Cultural de l’Alguer, informa que són obertes les inscripcions al Curs d’alguerés per l’any escolàstic 2016-2017. Lo curs és gratuït i, com als anys passats, l’ensenyant siguerà Carla Valentino. Enguany hi sigueran tres classes: la primera, endiriçada a qui no parla i no coneix l’alguerés i se vol acostar a aqueixa llengua; la segona endiriçada a qui ja parla o almanco compren l’alguerés i vol emparar al llegir i a l’escriure; i la tercera endiriçada a qui ha ja freqüentat cursos d’alguerés als anys passats i vol continuar a aprofundir l’estudi i a millorar la pròpia capacitat de comunicar en forma escrita en manera ràpida i moderna, una exigència que a dies d’avui, amb lús de facebook i dels altros social network és sempre més actual. Les llicions se tengueran lo dijous a la tarda, amb modalitats i horaris que sigueran comunicats als interessats directament de l’ensenyant. Lo curs escomençarà dijous 10 de novembre a les hores 17.00, a la sede de l’Òmnium Cultural de l’Alguer, al carrer Mazzini, 99, per continuar successivament a la Sala Manno, al carrer Marconi 10, gràcies al patrocini de la Società Umanitaria di Alghero. Per demanar ulteriors informacions i per fer l’inscripció al curs per se pot enviar una email a omnium.curs@gmail.com o telefonar al número 3450099227. Per garantir a tots los participants la justa atenció, lo número de les inscripcions siguerà limitat.»

http://www.algheroeco.com/omnium-cultural-aperte-le-iscrizioni-al-corso-algherese/

El procés, els Països Catalans i l'Alguer, per Marcel Farinelli

Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer[1].

Avui 2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!

Amb aquesta piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel paese, la festa de la república. Els actes d’aquell dia, que inclouen un passeig militar que gairebé segueix el mateix recorregut d’aquells que s’organitzaven durant el règim feixista, celebren la caiguda del règim de Mussolini, la fi de la monarquia dels Savoia, i el referèndum amb el qual els italians van escollir la república. Contemporàniament, a Sardenya, els militants i simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme, des dels autonomistes fins als independentistes, mostraven el seu dissens cap a aquest tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. En un tal context, la seu algueresa de la Delegació ha preferit no pronunciar-se. Aquesta és un a imatge que dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir, en el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països Catalans?

Un difícil encaix

Si mirem la evolució de les relacions entre l’Alguer i la resta de territoris catalanoparlants, des de que durant la Renaixença es van posar les bases del catalanisme, sembla que estem arribant a un moment clau: l’eventual independència catalana podria canviar completament aquesta relació.

A partir de quan els intel·lectuals de llengua catalana, per la seva majoria provinents del Principat, han començat a parlar de l’Alguer, l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat problemàtic. Eduard Toda (1855-1941), el gran divulgador de l’Alguer, va evitar de posar-se aquesta qüestió, tot i descriure una ciutat, i en alguns casos fins i tot una illa, rotundament catalanes, molt més del que devia ser. Els primers algueresistes (o catalanistes algueresos), que començaren la seva activitat anys a finals del segle XIX, es van dividir sobre la qüestió sí passar d’una dimensió cultural a una política. En un país jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en qüestió l’italianitat. Tret de Ramon Clavellet-Antoni Ciuffo (1979-1911?) i de Joan Pais (1875-1964), ningú va voler imaginar una nació comuna amb els altres catalanoparlants. Quan l’any 1915 Alfons Maseras (1884-1939), en plena Gran Guerra, va publicar el pamflet Pancatalanisme. Tesis per a servir de fonament a una doctrina (Barcelona: Impremta Catalonia 1915), per a ell la nació catalana estava formada per «totes les terres de parla catalana, que foren, en altre temps, poblades i conquerides pels catalans». Quan, durant els anys trenta, es va començar a fer servir el terme Països Catalans, alguns incloïen l’Alguer en aquesta nació imaginada, però intel·lectuals i historiadors com Ferran Soldevila (1894-1971) o Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) no eren d’aquesta opinió. En particular, aquest últim considerava la ciutat sarda com un territori irrecuperable. La situació no va canviar gaire durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’Alguer es va convertir, pels catalanoparlants que vivien sota el règim franquista, un espai de llibertat. Els viatges col·lectius, com el Creuer del Retrobament (1960) i aquell dels Valencians (1963), o els actes culturals, com ara els Jocs Florals (1961), no van despertar cap solidaritat des d’un punt de vista nacional, feta excepció per Antoni Simon Mossa. Aquest intel·lectual polifacètic fou també un dels principals ideòlegs de l’independentisme sard, i sobre la qüestió sí l’Alguer hauria de formar part d’una nació catalana va prendre una posició que, però, resulta poc clara, declarant: «sards i algueresos som iguals». Simon Mossa representava una minoria, ja que els seus companys simpatitzaven per la dreta, i a més, alguns havien estat implicats amb el feixisme, per tant era impossible que expressessin solidaritat amb els catalanistes antifranquistes. És més, en ocasió dels Jocs Florals de 1961 es va arribar a un acord, entre alguns algueresistes i el Ministeri d’Afers Exterior espanyol, per evitar que els actes que es volien organitzar a l’Alguer agafessin un caràcter de protesta antifranquista i de celebració de la nació catalana. Malgrat la presència de Joan Fuster en el jurat, el clima polític feia impossible imaginar una nació catalana en comú.

La situació va canviar durant als anys setanta, quan una part del sardisme evolucionà cap a posicions independentistes. En un context completament diferent, la nova generació d‘algueresistes, inspirats per les idees anticolonialistes i antimperialistes, e influenciats per la figura de Simon Mossa, eren a les hores militants per la llengua catalana i independentistes sards. Una figura com Rafael Caria va utilitzar, per primera vegada, el català de l’alguer com una eina política, dins del consistori alguerès, on seia com regidor. Aquest grup, en el qual militava també Carles Sechi, estaven en contacte amb els nacionalistes i independentistes corsos, bascos i catalans, amb els quals es consideraven ficats en una mateixa lluita, i fou llavors que els algueresos començaren a considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans. No es casual que el més conegut d’aquest intel·lectuals i militants, Caria, amb el recolzament de Josep Lluís Carod Rovira, fundava als anys `90 la Revista de l’Alguer: periòdic dels Països Catalans.

Durant els anys ’80, però, el catalanisme alguerès es va dividir. D’una banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells que estaven a favor de mantenir un lligam fluid amb els catalans del continent, i sobretot amb institucions com l’IEC o la Generalitat. Al voltant de la primera opció va néixer la Obra Cultural de l’Alguer, i tots els intents fets per què establís relacions amb altres entitats similars als Països Catalans van fracassar. Quan l’any 1990 es va fundar la Federació Llull, l’associació algueresa finalment no hi va participar, així que, per tal d’afavorir els lligams amb les altres associacions catalanistes a l’Estat Espanyol o França, es va impulsar la constitució d’ Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium.

Les relacions entre les dues entitats, naturalment, no van ser fàcils, i això va dificultar ulteriorment que un discurs de nació comuna catalana pugues quallar. La divisió entre els algueresistes va arribar a un clímax quan es va voler impulsar un model lingüístic que incorporés les normes fabrianes, i que va portar a incomprensions insanables entre qui volia utilitzar una grafia itàlica, en particular lligats a l’Obra Cultural, i qui acceptava un la col·laboració amb l’IEC i la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una situació que, des de lluny, pot recordar el País Valencià, amb la diferencia que, mentre el blaverisme està lligat a uns ambients dretans i espanyolistes, aquest algueresisme anticatalanista estava gestionat per figures lligades a l’esquerra i l’independentisme sard.

Les relacions entre l’Alguer i la resta de la comunitat catalanoparlant, i sobretot amb la Generalitat de Catalunya, van fer un salt de qualitat l’any 2004, quan el catalanisme conservador va perdre la Presidència de la Generalitat. Amb el canvi de guàrdia, ERC va voler marcar distància amb el governs de Pujol, i va institucionalitzar la projecció exterior de la Generalitat, que en la etapa precedent havia estat un àmbit gestionat de forma extemporani i personalista. En aquest marc es va establir una connexió directa entre Sardenya i Catalunya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair, amb un vol entre Girona i l’Alguer, i la línia de navegació italiana Grimaldi, que amb un ferri va enllaçar Barcelona amb Port Torres, a 40 km des de l’Alguer. L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia les funcions d’enllaç cultural i institucional amb Barcelona.

Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer que a principis del segle XXI, en un marc de crisi del model d’estat nació i de gran confiança en les institucions europees, semblava permetre de obviar la divisió de la comunitat catalanoparlant en quatre estats diferents. Catalunya semblava posar-se al capdavant d’aquella que s’ha definit catalanofonia, és a dir un espai definit per la llengua comuna que però és, a la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Més o menys, és el mateix concepte utilitzat pels francesos que, amb la francophonie, han definit un espai d’influència geopolítica que reuneix els antics territoris colonials. Aquesta política ha continuat desprès del retorn de CiU a la Presidència, i de fet el Director de l’Espai Llull, el militant d’ERC i poeta originari de Vinaròs Joan Elies Adell, ha estat confirmat. És més, l’estatus de l’Espai Llull va passar d’una institució cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofici de l’Alguer, una oficina de rang consular.

Aquests van ser els intents més coherents i reeixits d’establir vincles entre l’Alguer i la Catalunya autonòmica, però van generar, en la ciutat sarda, contrastos. Obra Cultural va mostrar la seva contrarietat a les actuacions de la Generalitat enviant una carta a Josè Montilla, en aquells moments President de la Generalitat, i al líders del Tripartit, Joan Puigcercós i Joan Saura, a més del líder de la oposició, Artur Mas. Els membres de la associació algueresa, entre els quals destacaven dos ex-alcaldes, Carles Sechi i Enrico Loffredo, protestaven per què, segons ells, una delegació catalana a l’Alguer no tenia sentit, i en demanaven el trasllat a Càller, la capital de Sardenya.

Tots aquest enfrontaments i malentesos, tant entre algueresos com entre algueresos i catalans, semblen demostrar una gran dificultat en les relacions entre la minoria lingüística i la resta de la comunitat catalanoparlant, en particular amb les institucions catalanes. En realitat, pel que fa les relacions a partir de la segona meitat dels anys `70, això es deu molt més a qüestions de política local sarda que no a un enfrontament ideològic. A propòsit, cal només citar un exemple. L’any 2009 Carles Sechi, històric opositor de les iniciatives de la Generalitat a l’Alguer, va fer de cicerone a Artur Mas. El futur President, en el marc de la campanya per les autonòmiques del 2010, n’aprofitava per poder criticar l’actitud d’ERC, mentre mostrava de voler respectar la voluntat dels algueresos, que eren lliures de participar, o no, a les iniciatives dirigides des de Barcelona. Mas necessitava atacar ERC allà on havia tingut uns bons resultats, Carles Sechi es volia criticar  el seu rival, l’Alcalde berlusconià de l’Alguer, Marco Tedde. L’any 2014 la situació fou completament diferent. Aquell any Sechi visità Barcelona, i en aquella ocasió va lliurar un dur atac a Artur Mas i a la Delegació algueresa de la Generalitat. En una entrevista a la Nació Digital, Sechi definia l’actitud catalana cap a l’Alguer com colonialista, mentre criticava el fet que Mas, en compte de destinar recursos a la resolució dels problemes econòmics generats per la crisi, es dedicava només a la qüestió nacional. Naturalment, el fet no va afavorir les relacions amb Ómnium, i l’associació algueresista va rebre una allau de critiques que va provocar un canvi generacional en la seva direcció. Tot i així, les relacions entre associacions i institucions catalanes continua a tenir aspectes problemàtics.

Els plantejaments actuals

La participació de l’Alguer al projecte dels Països Catalans, doncs, ha sigut sempre problemàtica. Per una banda el catalanisme conservador ha evitat aquesta qüestió, mentre aquell d’esquerres hi ha fet referència, evitant però d’especificar com reunir els catalanoparlants en una única nació, mentre es posaven en practica iniciatives cap a la creació d’un espai cultural i econòmic en comú. Amb el gir sobiranista dels últims anys, però, la iniciativa va passar en les mans d’associacions a fora dels principals partits polítics, com l’ANC. Si mirem la seva actitud, però, tampoc hi trobem uns plantejaments clars, ans al contrari és evident que existeix una confrontació entre qui vol limitar l’acció a la Catalunya estricta i qui vol afavorir la participació d’altres territoris al procés. En el document fundacional de l’ANC el principal subjecte és «Catalunya», o els seus «habitants» i «ciutadans», i només es reserven do paràgrafs a altres territoris. Malgrat els habitants d’aquests altres territoris siguin considerats de «nacionalitat catalana», i no obstant l’ANC deixi la porta obert a «tots els compatriotes d’aquells països que volen vincular-se», no hi ha un full de ruta per poder incloure tots els territoris de parla catalana en un hipotètic estat independent. Només es diu que l’Assemblea serà solidària amb entitats similars que, per iniciativa pròpia, puguin sorgir a València, les Balears i Pitiüses o la Catalunya del Nord. L’Alguer, però, no és mencionat de cap manera.

L’altra associació que està liderant el procés és Ómnium. A diferència de l’ANC, aquesta entitat ha involucrat els militants de la sessió algueresa en les iniciatives, en particular en les celebracions de l’11 de setembre que es van tenir a partir de l’any 2012. Prèviament, just aquell any, una delegació d’algueresos va participar, a Barcelona, en una important reunió de totes les delegacions territorials, amb l’objectiu de dibuixar la campanya per l’estat propi, de donar instruccions sobre com manejar els continguts d’aquesta i sobre com actuar davant dels mitjans de comunicació. En aquesta ocasió, l’Alguer fou considerada com una localitat més d’aquella nació que, el catalanisme basat al Principat, sembla decidit a construir, i els militants d’Ómnium Cultural de l’Alguer han participat, des de la ciutat sarda, a les mobilitzacions organitzades per la Diada. Malgrat això, sempre es tracta d’una participació minoritària i sobretot simbòlica, de la qual s’abstenen els simpatitzants de l’altra associació algueresista, Obra Cultural.

A partir de l’any 2012, quan el Govern d’Artur Mas assumeix el procés cap a la independència com l’eix principal de la seva acció, la qüestió de com serien les relacions amb els territoris de parla catalana fora de la Comunitat Autònoma ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De la qüestió en parla en el Llibre Blanc sobre la independència de Catalunya, que diu com el nou estat hauria de mantenir relacions amb tots aquests territoris. El document indica com un tal objectiu es pot assolir consolidant la xarxa ja existent de l’Institut Ramon Llull, o potenciant les relacions culturals i econòmiques. En aquest sentit, el Llibre blanc avala el treball fet per ERC durant els anys 2003-2010, aprovant la seva estratègia d’expansió exterior a través la consolidació de la catalanofonia. En cap cas, però, el document menciona els Països Catalans.

Balanç provisional

Si consideren el Libre blanc, sembla que les institucions hagin escollit la opció d’una postura més pragmàtica, que en cap cas va en la direcció de constituir els Països Catalans, sinó en aquella de crear vincles culturals o comercials entre els territoris. En realitat, però, no podem considerar el Llibre blanc com una postura oficial, ja que es tracta d’un document produït per un organisme assessor, el Consell assessor per la transició nacional. És un òrgan que depèn de la Vicepresidència de la Generalitat, constituït l’any 2013 amb l’objectiu d’elaborar informes, donar idees i consells sobre diferents aspectes del procés. Les seves deliberacions, en la majoria dels casos, han estat assumides per la Generalitat com el punt de vista oficial, però, davant la falta d’un debat polític obert, semblen més unes declaracions d’intents que no uns plantejaments concrets. També la proposta d’una constitució catalana, feta publica fa pocs mesos, i en la qual es citava la possibilitat de considerar ciutadans els catalanoparlants residents a fora de la Catalunya independent, no té cap recolzament polític.

En realitat, l’actitud de les principals forces polítiques va en una altra direcció. Des de almenys el 2003 la Generalitat està treballant, si agafem com exemple el cas de l’Alguer, la consolidació d’un espai d’influència econòmica i cultural, on la llengua és el suport de l’expansió comercial. És un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat català limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és fonamental que les relacions amb la República Italiana siguin òptimes, un fet demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior respecte a aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits polítics cap als nacionalismes sub-estatals presents a Itàlia, en particular amb el sard. Per aquest motiu, el 2 de juny, el Delegat de Govern a Roma va felicitar la Diada italiana, mentre el 28 d’Abril, quan es celebrava la Diada sarda, no hi va fer cas.

Està clar que una eventual Catalunya independent, si vol obtenir el favor d’estats com França o Itàlia, ha de renunciar d’entrada a la possibilitat de reunir els catalanoparlant en un únic estat, com també intel·lectuals no principatins del calibre d’Isidor Marí o Vicent Partal han constatat. Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està estancant. Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és que els principals actors polítics, siguin representants del catalanisme conservador com d’aquell més progressista, han abandonant la idea de la nació comuna, més utòpica, per aquella de la catalanofonia, més factible. És una perspectiva que respon perfectament a la necessitat que una Catalunya independent tingui unes bones relacions amb els seus veïns, entre els quals figuraria –a part de França i Itàlia– un Estat Espanyol amb una part important dels seus ciutadans que parlen la llengua catalana, i que per tant podrien ser considerats connacionals.

Davant d’aquests catalanoparlants, com actuaria el futur, i hipotètic estat català? La Catalunya independent seria un kin-state, o sigui un estat que manté forts lligams lingüístics, ètnics o religiosos amb grups de ciutadans que resideixen a un altre estat, i que però es consideren part de la mateixa nacionalitat o afins. Un estat que es trobés en aquesta situació podria actuar per protegir els interessos dels seus connacionals residents a fora de les seves fronteres. Per assolir un tal objectiu, podria assumir actitud molt diverses, des d’una tutela pacífica fins a l’extrem de l’ús de la violència, per annexionar-se un territori o protegir-ne la població. En aquest cas, però, estaríem parlant més bé d’irredemptisme, i, afortunadament, aquest escenari és impensable en el context de la UE i del Mediterrani actual, mentre l’expansió cultural i comercial, basada en la llengua i en la cultura, és un tipus de política aplicada per molts estats europeus. Un exemple és França, amb la francophonie, però també Itàlia manté unes línies de política exterior del tot similars, cap a les comunitats d’emigrats a América, o cap a Malta i Còrsega, on la llengua italiana era predominant fins a la II Guerra Mundial. Entre aquests exemples es pot citar també l’Estat Espanyol, que manté una via preferencial per atorgar la ciutadania als sefardites. Llavors, si l’irredemptisme, entès com els intents d’un estat per annexionar-se territoris d’altres estats on viuen uns presumptes connacionals, no es avui una perspectiva plausible, per què els líders del sobiranisme català no afirmen clarament que l’horitzó d’un estat comú a tots els catalanoparlants és un objectiu sempre més lluny? I que al contrari, tot sembla apuntar a la creació d’un espai cultural, lingüístic i comercial en comú?

Aquí arribem a un punt que, crec, impedeix fer llum sobre aquesta qüestió: qualsevol polític que s’atreveixi a dir això clarament, deixaria en molts descontents. La idea de Països Catalans està molt present en l’imaginari independentista, en particular en aquells que han viscut la Transició o en els que tenen unes posicions més esquerranes. Aquest és el nucli històric de l’independentisme, i molts d’ells no acceptarien la renuncia a aquest objectiu, per molt contradictori que sigui. Tot i no tenir uns plantejaments clars, no es poden desprendre d’aquest horitzó ideal. Però, hi na qui no vol saber res dels catalanoparlants a fora de Catalunya. Es tracta, en part, d’antics militants que, davant de les dificultats de les quals hem parlat abans, ja consideren perduts l’Alguer i altres territoris com la Franja, mentre per un altre són els denominats nous independentistes. Aquests han madurat la idea de la separació des de l’Estat Espanyol com una solució a la mala gestió dels recursos del país, com un instrument per eliminar la corrupció i afavorir la participació ciutadana a la gestió de la res publica. No es consideren mancomunats a altres pobles oprimits, com passava als anys ’70, i no desitgen la independència per començar un procés revolucionari, sinó per administrar millor el propi país. Llavors estem davant a una dialèctica entre dues ànimes, dues corrents dins de l’actual procés: una més identitària, que no vol renunciar als Països Catalans, i un altra que més pragmàtica, que té coma objectiu només Catalunya.

Tot apunta que aquesta perspectiva més pragmàtica s’està imposant a aquella més identitària, però encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a la independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de l’idea de Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.

---

[1] Aquest text és una versió resumida, sense referències, i traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015 dins del numero monogràfic de la revista acadèmica d’història actual Tiempo Devorado dedicat al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.

Entrevista a l'historiador alguerès Marcel A.Farinelli [Nationalia]

Nationalia

"Els nacionalistes sards admiren Catalunya, però aquest interès no hi és a l'inrevés. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!"

Marcel A. Farinelli

Historiador sard especialista en Sardenya i Còrsega

04.02.2016 10.00 h

 
 

Marcel A. Farinelli.

ENTREVISTA. Marcel A. Farinelli (l'Alguer, 1978) es defineix com un "doctor en història apassionat de les illes". Una conversa amb ell ho revela, efectivament: Còrsega i Sardenya són les seves àrees d'especialització, però no deixa de repetir la fascinació que sent pels territoris insulars de la Mediterrània, curulls d'història i de diversitat, que ressegueix des d'Alacant fins a Creta i des de Gènova fins a Tunísia. De Barcelona estant ha publicat dos llibres sobre la seva vila natal: El feixisme a l'Alguer (Angle, 2010) i Història de l'Alguer (Llibres de l'Índex, 2014).

Nationalia: Salvador Dalí, quan parlava de Perpinyà, deia que l’estació de la capital de la Catalunya del Nord era el centre del món. Mirant la història de l’Alguer i totes les anades i vingudes de pobles, imperis i estats que hi han anat deixant petjada, hom té la sensació que la ciutat catalana de Sardenya no és el centre del món, però sí que potser és el centre de la Mediterrània occidental.

Marcel A. Farinelli: És una metàfora bona. És un lloc de pas perquè és estratègic, té un port natural, perquè Sardenya i Còrsega estan al centre de la regió... Diverses potències que volien controlar la Mediterrània hi han passat: pisans, genovesos, catalans, espanyols, la Dinastia de Savoia, els britànics amb l’almirall Nelson, Itàlia… A l’edat mitjana, qualsevol embarcació que sortís de Barcelona o de les Balears s’aturava a l’Alguer. I a més, és una ciutat que atrau gent de fora. Hi ha persones que no diries mai que hi hagin estat. Per exemple, Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El Petit Príncep, durant la Segona Guerra Mundial…

N: Què hi feia, a l’Alguer?

M. F.: L’Alguer tenia un aeroport. Ell era aviador i, quan l'any 1943 el feixisme va trontollar i l'illa es va consignar als Aliats, el feia servir com a base. Durant la guerra feia fotografies d’interès militar del sud de França i Còrsega. Un dels seus darrers vols el va fer des d’allà. O un altre cas: Elizabeth Taylor hi va rodar una pel·lícula. La generació dels meus pares encara se’n recorda.

N: Més enllà de Saint-Exupéry i Taylor, totes aquestes anades i vingudes històriques han esquitxat les costes de Sardenya, i també les de Còrsega, d’illots lingüístics i culturals. L’Alguer és segurament el més conegut a casa nostra, però tenim altres casos curiosos com el de la comunitat lígur de San Pietro i Sant Antioco al sud de Sardenya, o els grecs de Carghjese a la costa occidental de Còrsega, o els també lígurs de Bonifacio, al sud d’aquesta illa. Per què ha perviscut aquesta diversitat?

M. F.: T’explico la meva teoria. Sardenya i Còrsega són dues illes grans. I aïllades. Més que no pas Sicília, per exemple, a la qual és relativament fàcil passar des de la península Itàlica. Això ha fet que Sicília hagi participat més en la història del sud d’Itàlia i que també la població hi sigui més uniforme. Però Sardenya i Còrsega estan més lluny, i són com grans muntanyes dins del mar. Quan les potències marítimes hi han arribat, la part interna d’ambdues illes se n’ha mantingut més al marge, i els intents de colonització s’han concentrat a la costa. Totes aquestes localitats que has esmentat són colònies creades ex novo. I els colonitzadors hi han reproduït les seves tradicions, usos i costums. La relació entre aquestes localitats i l’interior sempre ha estat poc fàcil. Un dels casos més extrems és, efectivament, el dels grecs de Carghjese.

N: Per què?

M. F.: Perquè són els protagonistes de diversos intents fracassats de colonització, tant a Sardenya com a Còrsega. Els grecs, després de la conquesta otomana de Creta (1669), van emigrar a diversos indrets de la Mediterrània occidental, com a la Menorca britànica. Una part, però, es van instal·lar a prop d'Ajaccio, a Còrsega, on van fundar la vila de Paomia i hi van obtenir terres. Durant la revolta dels corsos contra Gènova (1729-1769) els grecs, que gaudien del favor dels lígurs, van ser durament atacats i es van refugiar a Ajaccio. Però, quan la ciutat va caure en les mans dels rebels, els grecs van fugir cap a Menorca, i cap a Sardenya. Aquí van fundar la colònia de Montresta, un indret prop de Bosa, al sud de l’Alguer. Un lloc que no estava pas despoblat: eren terres de pastura per als ramats dels pastors sards. Els grecs hi van durar poc: va esclatar un conflicte amb els locals i van ser foragitats per la força de les armes, amb diverses persones mortes incloses. Llavors, una part d'aquesta gnt va tornar a Còrsega -ja sota el domini francès- i es van establir a la localitat de Carghjese, als afores d'Ajaccio. L'experiència dramàtica d'aquests grecs mostra la dinàmica diferent entre l’interior i la costa, una constant en la història de les dues illes. A banda dels que has esmentat, hi ha els casos d’Ajaccio, a Còrsega, amb el seu llegat genovès, o el de Càller, a Sardenya, amb tot el gòtic català…

N: De fet el centre de Càller va ser catalanoparlant durant la dominació de la Corona d’Aragó. Hi podria haver perviscut un segon Alguer.

M. F.: La diferència va ser que Càller era la capital sarda, una ciutat més gran que no pas l’Alguer: el canvi de poder va anar acompanyat d’un canvi de classe dirigent i de persones que vivien al centre de la ciutat. Per això la llengua catalana s’hi va perdre. L’Alguer tenia trets que el feien diferent: estava molt fortificat i es trobava a la zona nord, un territori sempre més complicat per al poder establert que no pas el sud de l’illa, que s’acomoda més a qui mana. Durant el segle XIX la ciutat prova de destacar mitjançant la seva peculiaritat -per exemple pesquera- i això també inclou l’herència catalana. Però de fet, el sard que es parla al sud de Sardenya està molt impregnat de mots catalans.

N: Més que no pas el dialecte de Nuoro, que es parla cap al centre-est de l’illa.

M. F.: Per això ja al final del segle XVIII van triar el dialecte de Nuoro com a base d'una llengua sarda literària, perquè és més pur. Però en realitat hi ha més parlants de la varietat meridional.

N: Hi ha una altra comunitat amb una història similar a la dels grecs de Carghjese, d’un cert diguem-ne nomadisme, que és la dels lígurs que surten de la costa de Tunísia i acaben davant d’Alacant.

M. F.: És una d’aquestes històries que et fa entendre com és la Mediterrània. Em fascina. Al segle XVI els otomans donen l’illa de Tabarka, a Tunísia, a una família genovesa, com a feu. A Tabarka s’hi traslladen gent de Pegli, un poblet prop de Gènova. Hi comencen a explotar el corall, i s’hi acaba formant una comunitat lígur de comerciants rics -rival marinera dels algueresos, per cert. Quan el corall s’acaba, la comunitat entra en crisi. El bei de Tunis envaeix l’illa i n’esclavitza la població, que al final però és alliberada i és traslladada a Sant Antioco i San Pietro, les dues illes al sud de Sardenya que hem esmentat abans. Hi funden una ciutat ex novo. Ara es dedicaran a la pesca de la tonyina i a les salines. I han mantingut el seu dialecte lígur i la seva cultura marinera fins avui, contrastant amb els sards de terra ferma, que són pastors o miners. Una part d’aquesta gent se’n va anar a l’Illa Plana, davant de la costa d’Alacant. Però aquí la llengua es perd.

N: Diries que el fet de tenir una illa tan diversa internament ha fet que el nacionalisme sard hagi tingut més dificultats per a emergir i per a convèncer totes aquestes poblacions de la conveniència de forjar un projecte polític comú d’autogovern?

M. F.: Sempre s’explica -i no sé si és una llegenda- que l’emperador Carles V deia que els sards eren “pocos, locos y mal unidos”. El problema és que Sardenya sempre ha estat poc poblada. Encara avui, conduint per l’illa, veuràs que entre un poble i un altre no hi ha absolutament res. Això sempre ha provocat que hi hagués desconnexió interna, particularment amb molt poca comunicació entre el nord i el sud i amb una gran rivalitat entre les respectives capitals: Sàsser i Càller. Això no ha fet país. És una mica com la història de tot Itàlia: eren mil capitals, mil dinasties, mil rivalitats.

Però parlant específicament del nacionalisme sard, el factor que ha fet que no hagi nascut fort està lligat a l’economia de l’illa. Durant el segle XIX, Sardenya no va tenir desenvolupament industrial -la mineria exportava gairebé tota la producció- ni una agricultura capitalista que donés emergència a una classe empresarial que es pogués posar al capdavant d’un moviment nacionalista. La burgesia sempre ha estat massa petita, massa feble i massa lligada a l’Estat italià: el seu poder depenia del fet de ser diputats al Parlament italià, o alcaldes… Això els ha arrabassat independència. A Còrsega va passar el mateix. No s’ha estructurat, com sí que va passar a Catalunya, un moviment de reivindicació que pogués bastir un nacionalisme propi. Els tempos dels estats també han estat diferents: al mateix temps que a Catalunya hi ha la Renaixença, a Itàlia es viu la ressaca de la unificació, que és un clima poc propici per a construccions nacionals alternatives a la italiana.

N: Malgrat això, abans i sobretot després de la Primera Guerra Mundial comença a emergir un sardisme polític -que desemboca en la fundació del Partit Sard d’Acció el 1921, que reclamarà unes institucions pròpies per a Sardenya- amb figures com Camillo Bellieni, Luigi Puggioni… De quins sectors provenen aquestes persones?

M. F.: Molts són fills de mitjans propietaris. Són gent de províncies que van a Sàsser o Càller a estudiar, i es converteixen en advocats, metges, enginyers…

N: No estan lligats a aquest poder més fidel a l’Estat italià que esmentaves, el dels alcaldes, diputats…

M. F.: Són de segona fila. Entenem-nos: tampoc no són ni obrers ni camperols. Però són força radicals, i freqüenten la universitat en una època de canvis socials, de lluites una mica desestructurades. No hi ha grans moviments obrers a Sardenya, però sí que hi ha revoltes, de vegades violentes, sense un lideratge polític clar. Els qui crearan el Partit Sard d’Acció creixen amb el mite de la confrontació amb aquells qualificats com a “continentals”, és a dir, els que venen del continent: els italians. D’aquella generació, la figura més coneguda és Antonio Gramsci, un dels primers lemes del qual és “Fora els continentals!”. És una generació, aquesta, que somia amb l’alliberament de Sardenya, però que és ambigua en aquest punt: no se sap si volen fer fora “els continentals” perquè són símbol de la monarquia dels Savoia -i llavors volen fundar una Itàlia nova, republicana- o si els volen fer fora per a independitzar Sardenya. Ni Gramsci ni els fundadors del Partit Sard d’Acció no ho seran pas, d’independentistes. El 1918 i 1919 Gramsci flirtejarà amb la idea de fer una revolució camperola a Sardenya -perquè no hi ha obrers- i proclamar-hi una república federada amb Itàlia, a l’estil soviètic. Gramsci no és un nacionalista sard, però entén que hi ha una empenta identitària a l’illa, i la vol aprofitar.

Un exemple d’això és el cas de la producció de formatge, molt important a Sardenya, i que al final del XIX i principi del XX està dominada per empresaris italians. A l’illa emergeix una reivindicació perquè la producció sigui controlada per part dels pastors mateixos, mitjançant cooperatives, i d’aquesta forma eliminar aquesta classe d’empresaris italians. Sempre és una batalla molt pràctica, més que no pas identitària. Això es veu fins i tot en el Partit Sard d’Acció mateix, que en aquesta època no té un programa de salvaguarda de la llengua o de la cultura sarda, ni demana competències educatives, sinó que bàsicament es preocupa de les condicions de vida dels sards, de portar Sardenya cap a la modernitat.

N: Un altre dels federalistes sards d’aquesta època -i fundador del Partit Sard d’Acció, com Bellieni- és Emilio Lussu, qui escriu que Sardenya hauria de tenir un estatus dins d’Itàlia similar al que tenen els cantons dins de Suïssa. Lussu, de fet, pronostica que després del feixisme mussolinià, Itàlia no podrà ser cap altra cosa que una federació. Acabada la Segona Guerra Mundial es fa evident que Lussu s’ha equivocat en la seva predicció. Per què?

M. F.: Itàlia és un país que, encara que molts no ho admetin, viu una guerra civil de facto entre 1943 i 1945. Una part de la resistència d’esquerres aposta per fer una revolució, mentre que la Democràcia Cristiana i els sectors monàrquics hi estan absolutament en contra. En principi, la idea de l’esquerra, on militava Lussu, és fer un estat federal. Però s’acaba pactant una autonomia per a quatre regions -Sardenya, Sicília, Aosta i Trentí-Tirol del Sud- que més endavant seran cinc -Friül-Venècia Júlia. Però el 1948 la Democràcia Cristiana guanya les primeres eleccions -restarà al poder durant 50 anys- i té por que els comunistes puguin controlar parts d’Itàlia si accedeixen al poder en algunes d’aquestes regions. Aquestes autonomies, d’entrada, queden gairebé congelades per aquest motiu. I els comunistes, que anteriorment havien criticat el model federal, l’acaben defensant.

N: Tant Bellieni com Puggioni, i també Egidio Pilia, manifestaven una preferència pel federalisme no només com a via per a reorganitzar Itàlia, sinó també amb una perspectiva mediterrània. Eren partidaris d’estrènyer relacions amb Còrsega, amb Catalunya, amb les Balears, amb Provença, fins i tot amb Creta, i que a la llarga, això pogués desembocar en una gran federació mediterrània. La política sarda actual conserva aquest ideal?

M. F.: Per mi aquesta és la part més interessant de la teoria sardista. Però s’ha quedat en aquell moment històric. La idea sorgeix perquè, als sardistes, l’etiqueta de “nacionalistes” no els agrada: l’associen al nacionalisme d’estat. I ells intenten superar-lo. Volen una germanor entre pobles, que beu de la idea de Mazzini, de fer una Europa de nacions, de pobles.

N: Però la idea mazziniana està molt més pensada per a nacions més grans: Itàlia, Alemanya…

M. F.: Sens dubte. Els sardistes la reprenen i l’apliquen als grups més petits. En tot cas, la idea no qualla. Qui torna a recuperar-la és Antoni Simon Mossa, que de fet és el gran hereu de Bellieni, el gran ideòleg del Partit Sard d’Acció de la primera època. Mossa fa un discurs sobre la necessitat de posar d’acord tots els pobles oprimits com a alternativa a l’Europa de les grans nacions. Ara mateix això no passa gaire. Començant pels polítics sards i els corsos, que són els primers que haurien de parlar-se entre ells i ho fan molt poc. Crec que a totes aquestes grans illes de la Mediterrània els convindria posar-se d’acord, perquè totes elles estan lligades a estats continentals i sempre tenen els mateixos problemes: la connexió física, el preu dels transports, l’energia elèctrica… S’hauria de crear un espai on totes aquestes societats insulars poguessin acordar una batalla comuna en el marc europeu.

Pel que fa a Catalunya, en els deu anys que fa que visc aquí he vist poca sensibilitat de part dels polítics catalans i de la Generalitat de parlar amb altres institucions que tenen autonomia. Hi havia un període en què Artur Mas sempre comparava Catalunya amb Massachusetts, o després amb Escòcia. I jo sempre pensava que davant de Catalunya hi ha dues illes, Còrsega i Sardenya, que estan en una situació similar. Els nacionalistes sards admiren Catalunya, i no només pel que està passant ara, sinó també per la política lingüística des dels anys 80. Però al revés, aquest interès no hi és. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!

N: Abans has comentat alguns dels aspectes colonials del punt de vista de la història sarda i corsa. A les dècades de 1960 i 1970, el neosardisme també apunta molt en aquesta direcció: critica la instal·lació de bases militars i d’indústries petroquímiques a l’illa -no desitjades en d’altres indrets d’Itàlia-, el nou desenvolupament turístic en benefici de les elits italianes… Antoni Simon Mossa arriba a comparar Sardenya amb Cuba! D’aquesta crítica colonial, n’ha quedat algun pòsit a la Sardenya actual?

M. F.: Cada cop menys. És cert que hi ha encara la sensació de ser el lloc de vacances d’una classe italiana més privilegiada. Quan jo era petit me n’adonava que els nens que venien de Milà tenien les joguines de darrera moda, veies que hi havia una distància. Alguna cosa n'ha quedat, de tot això. Però la retòrica anticolonialista s’ha perdut molt, encara que alguns moviments -minoritaris- d’extrema esquerra la mantinguin. Els moviments actuals, més que fer victimisme colonial, intenten fer un pas més enllà, una política real. Però en l’època de Mossa era comprensible: hi havia les independències de Xipre i de Jamaica, que eren illes, com Sardenya, i fascinaven. També hi ha sectors de la societat sarda que es prenen el Piano di Rinascita -un pla de desenvolupament econòmic de Sardenya dels 60- com una proposta colonialista, perquè per a fer fàbriques desplacen zones de conreu i pasturatge. Figures com Mossa critiquen que això significa implantar un model econòmic estrany a l’illa i ho perceben com una imposició. No és estrany per tant que sigui també en aquests moments que el sardisme es comenci a preocupar per la cultura i la llengua.

N: Des d’aquesta època i fins a l’actualitat, a Sardenya hem assistit a una veritable explosió de partits independentistes. Un dels que darrerament havia agafat més volada era Projecte Sardenya, al voltant de Michela Murgia, el qual abans de les eleccions sardes de 2014 els sondejos apuntaven que podia arribar a guanyar. En canvi, el resultat a les urnes va ser molt inferior a les expectatives.

M. F.: Falta una mica d’experiència política. Fora de l’experiència del Partit Sard d’Acció a la dècada de 1980, mai no hi hagut una força que hagi dit als sards que cal un govern regional fort per a oposar-se a Itàlia. Si tu als sards els preguntes si se senten més sards o més italians, sempre diran que se senten més sards, i sempre criticaran Roma. Però la solució als seus problemes sembla que sempre passi per aliar-se amb el partit més fort a Itàlia. Durant el berlusconisme això era evidentíssim. Berlusconi governava en coalició amb els postpostfeixistes d’Aliança Nacional, i en canvi a Sardenya arrasava. En aquesta coalició hi anaven la Lliga Nord i el Partit Sard d’Acció. Com t’ho expliques, això? Doncs és el transformisme italià, és deixar d’una banda els principis i fer aliances tàctiques que, però, jo crec que no han dut enlloc.

Sardenya ha donat dos presidents d’Itàlia. Francesco Cossiga n’era un. Recordo que a Sardenya tots el criticaven no pas per com governava, sinó perquè no feia res per l’illa. La gent no s’adonava que Cossiga no era el president d’un partit nacionalista sard, sinó un democratacristià italià d’origen sard, que feia el seu treball per a Itàlia.

N: Abans parlava de la candidatura independentista de Murgia. Un membre de la seva llista, Omar Onis, em va dir: “L’autonomia sarda ha acabat esdevenint un fetitxe i, al mateix temps, un llast, una arma de distracció de les masses”. Hi estàs d’acord?

M. F.: Sí, perquè és una autonomia que no funciona en realitat. Els polítics sards no han pogut utilitzar l’autonomia per a guanyar més espais d’autogovern. No han treballat sistemàticament, com sí que ho ha fet la classe política catalana, per a ampliar l’autogovern. També els sicilians han estat molt més hàbils per a obtenir més autogovern. Després del 2000 hi ha hagut l’intent de fer un altre Estatut a Sardenya, però no s’ha arribat enlloc.

Un altre problema, a més, és que Sardenya té molt poc pes, dins d’Itàlia. Sicília i Sardenya són totes dues autònomes, però Sicília té el doble de població i envia a Roma més parlamentaris. Per això l’Estat italià ha escoltat més les veus que venien de Sicília que no pas les de Sardenya. Això es veu en molts aspectes: per exemple, en les dificultats que Sardenya ha tingut sempre per a aconseguir preus més favorables, o descomptes, per als illencs que han d’usar mitjans aeris o marítims de transport. Qualsevol victòria sarda ha estat entesa des de Roma gairebé com una concessió, i això passa en part perquè Sardenya no ha tingut instruments per a fer valer la seva força. A Còrsega, per contra, han aconseguit millors condicions, i això fins i tot tenint en compte la història complicada de les relacions entre l’illa i l’Estat francès.

N: De fet, la vida política corsa experimenta des fa anys uns esdeveniments que a Sardenya encara semblen llunyans: els membres de l’Assemblea de Còrsega -i no només els dels partits nacionalistes corsos- s’han posat d’acord amb una sèrie de demandes, com la cooficialitat de la llengua, la demanda d’una mena de ciutadania corsa, el PADDUC… Això ha culminat, de moment, amb la victòria històrica dels partits corsos a les eleccions del 13 de desembre passat. Ara hi ha molta atenció mediàtica a França cap a Còrsega. I això els corsos ho estan aconseguint tenint una població que pesa molt menys en el conjunt de França del que pesa la població sarda a Itàlia. Per què aquesta diferència?

M. F.: Crec que el tema de la violència explica moltes coses respecte de com s’ha arribat fins aquí. L’Estat francès es preocupa més de Còrsega, en general. Vaig ser-hi el 2012 i encara llavors ressonaven molt a la premsa els atemptats del FLNC -sense víctimes mortals- durant el que s’anomenava “la nit blava”.

N: Per tant creus que per aquesta via, l’independentisme ha obligat l’Estat francès a prestar més atenció a Còrsega.

M. F.: D’alguna forma sí.

N: Però més enllà de la violència, després fa falta presentar-se a les eleccions i que la gent et voti.

M. F.: És clar. I això, molts dels que estaven al FLNC als anys 70 i 80, ho van veure: es van passar a la política. També hi ha hagut un factor geopolític. Còrsega té una marcada petjada italiana. No és que recentment Itàlia hagi reivindicat Còrsega -com es va fer durant el Risorgimento i a l’època feixista-, però teòricament podria ser possible. Als anys durs de la violència a Còrsega, els nacionalistes corsos emetien des d’una estació de ràdio a l’illa d’Elba, davant la costa toscana. I els serveis secrets francesos la van dinamitar. Aquesta qüestió geopolítica pot ajudar a explicar l’atenció de França cap a Còrsega. En canvi, Sardenya ningú no la reivindica.

També, com a factor, se m’acut el fet que molts francesos continentals acabin vivint a Còrsega. Hi pot haver un interès del govern francès per a resoldre els seus problemes amb el nacionalisme cors.

N: Un nacionalisme cors que s’ha presentat unit a la segona volta de les eleccions, cosa que ha estat clau per a la victòria.

M. F.: Que hagi guanyat la coalició dels autonomistes i independentistes corsos és una gran novetat. Als anys 50 hi ha una primera generació de nacionalistes corsos que aposten per la via política, però la reacció de l’Estat francès és duríssima, histèrica. La part juvenil de l’Acció Regionalista Corsa passa al FLNC com a reacció. Després vindrà la guerra bruta de França contra els nacionalistes corsos, amb la creació fins i tot d’una mena de GAL francès, el FRANCIA. Amb tot això, al nacionalisme cors li interrompen l’evolució. I ara és com si aquesta interrupció s’estigués superant i el nacionalisme cors pogués tornar a fer política.

N: El 2017 Còrsega disposarà d’un nou ens polític, la col·lectivitat territorial única, que el govern cors actual vol omplir de contingut autonòmic fins allà on sigui possible. A Itàlia, per contra, fa mesos que assistim al debat sobre la reforma constitucional impulsada pel primer ministre Matteo Renzi en què moltes veus a Sardenya, al Friül o a la Vall d’Aosta l’acusen de voler recentralitzar competències.

M. F.: Això arrenca de l’època de Berlusconi, amb aquella idea d’estendre una mena de federalisme estrany en aliança amb la Lliga Nord a tot Itàlia. Sembla que Renzi va en la línia d’aigualir l’autonomia de les cinc regions amb estatut especial. Podria ser que Renzi volgués fer un estat més centralista. Esperem que sigui només una idea d’ell, i no quelcom més generalitzat en la política italiana.

Una entrevista de David Forniès (@davidfornies)