Països Catalans... quan toca?

Aquest 27 de juliol de 2020 fa 40 anys de la mort de Joan Ballester, llibreter i activista cultural barceloní que en plena dictadura edità i distribuí un dels mapes més populars dels Països Catalans. Mort el dictador, el debat sobre el marc nacional del catalanisme va aflorar sobretot dins els àmbits culturals, universitaris i polítics d'esquerra. Fruït d'aquell nou context se celebrà a Barcelona l'any 1976 un debat sobre els Països Catalans, on diverses forces d'esquerra escenificaren la seva posició sobre el tema, que oscil·lava entre els que defensaven la unitat política ja llavors i els que, sense negar els elements nacionals comuns, s'enfocaven més en la realitat cultural i la sobirania de cada territori. Passats els anys d'esplendor de la "transició democràtica" (amb fets violents contra Fuster i Sanchis-Guarner al País Valencià i un cop d'estat frustrat pel mig)  i consolidades les autonomies, el "momentum" dels Països Catalans semblava haver passat i  les referències nacionals que abarquen de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van quedar relegades a la retòrica present a certs mítings i documents de partit, com una deferència a aquells "catalanistes de la perifèria" que tant havien patit defensant la catalanitat dels seus territoris. Això sí, aquesta retòrica estava present a la gairebé totalitat de les forces que es definien com a catalanistes/nacionalistes/independentistes a esquerra i dreta de l'hemicicle. Des de la conservadora Convergència a l'ecosocialista ICV en parlaven de Països Catalans, passant per les Esquerra Unida del País Valencià i les Illes Balears, el Bloc Nacionalista Valencià, el PSM, la CUP i Esquerra Republicana.

Ara bé, quan aquests bells propòsits volien plasmar-se en implantació política al territori, els partits s'enfrontaven amb la crua realitat i els resultats electorals d'Esquerra Republicana, la CUP  o de Convergència fora de les fronteres autonòmiques catalanes mai no han passat de ser residuals. 

El 2010, però, va canviar-ho tot. Començava el "procés", les grans manifestacions i el creixement exponencial dels partidaris de la independència a Catalunya. Aquest pols entre les institucions catalanes i l'estat ha estat com una màquina mediàtica de generar notícies i conflictes diaris, que ha fet volar pels aires l'anterior mapa polític català, amb desaparició de partits i redistribució d'espais electorals. 

Aquesta situació que va arribar al clímax l'ú d'octubre de 2017, ha deixat molt poc espai a altres qüestions com la gestió de govern, la corrupció o, per suposat, el fet dels Països Catalans, que en poques dècades ha passat de projecte polític a retòrica i de retòrica a la pràctica desaparició del debat públic. Avui dia hi ha més referències als Països Catalans des de posicions obertament contràries que al si del vell catalanisme. Nous espais polítics com Catalunya en Comú o Junts per Catalunya no han continuat la tradició retòrica dels seus antecessors, malgrat que territoris com la Catalunya Nord ha guanyat un protagonisme creixent dins el "món indepe". La gran concentració del febrer amb la presència del President Puigdemont, va tornar a posar Perpinyà al mapa emocional del catalanisme.  

Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se si la qüestió del marc territorial de la nació catalana encara és un debat viu o quedarà definitivament llençat a la paperera de la història. Quan hi haurà de nou un projecte que vertebri les terres de parla catalana? Quant de camí queda per recórrer per construir la realitat cultural comuna? Espai de comunicació, corredor mediterrani o Institut Llull són temes pendents i recurrents, que engloben a tots els territoris. En definitiva i dit a la manera pujoliana; Quan toca parlar dels Països Catalans? 

Òscar Adamuz 

Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.

“Sobre la nació cultural”, per Òscar Adamuz

 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans

Fa un parell de dècades el professor Joan Francesc Mira publicava l’assaig: Sobre la nació dels valencians, on defensava que, tot i els lligams culturals, històrics i socials que comparteixen els Països Catalans, cada territori tenia una tradició política sobirana que calia reivindicar.

Aquesta seria una de les obres de referència que bastirien el corpus teòric de l’anomenada “tercera via”, quan des del valencianisme d’arrel fusteriana s’obria la porta a defensar un moviment nacional estricte, deixant els PPCC en un àmbit cultural que no havia de plasmar-se necessàriament en el polític o identitari.

La mateixa idea de nació cultural també trobà els seus adeptes a les Illes Balears, com mostren les reflexions de Josep Melià o Josep Maria Llompart i, actualment, és el pensament majoritari dels nacionalismes valencians i illencs amb representació institucional, sense tancar del tot la porta a l’articulació d’una confederació política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Doncs bé, aquesta nació cultural ha fet fa pocs dies un pas de gegant  en la seva articulació, quan els màxims responsables de cultura dels respectius governs autonòmics de Catalunya, Illes Balears i País Valencià varen signar la Declaració de Palma, on s’acorden mesures concretes, com l’enfortiment de l’Institut Ramon Llull (IRL) com a organisme de projecció exterior de la cultura catalana. Un organisme del qual, cal no oblidar, encara no forma part la Generalitat valenciana.

La Declaració també impulsa la col·laboració i coordinació en matèria lingüística quant a la defensa conjunta dels atacs rebuts per la llengua pròpia des d’estaments estatals.

La iniciativa, si es fa efectiva, pot agafar una volada extraordinària, malgrat que no deixa de ser una proposta que hauria de ser normal en un àmbit cultural comú normalitzat. La coincidència de governs de signe progressista tant al País Valencià com a les Balears ha permès aquesta mena d’accions, impensables amb les anteriors majories absolutes del Partit Popular.

Tanmateix, aquesta acció també en té, de punts foscos, com la poca concreció quant a les dates de les reunions de treball i d’implementació de les mesures acordades. I un altra de molt important: on queda la resta de la nació cultural?

Aquesta mena d’acords no poden ser extensius a altres institucions, siguin municipals, comarcals o regionals de la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer? O fins i tot amb el Principat d’Andorra?

Si bé alguns d’aquests estaments formen part de la Fundació de l’IRL, hi manca la part més operativa que representa l’institut com a ens cultural.

En conclusió, si estem bastint la nació cultural, ho hem de fer bé, entre tots i cadascun dels set territoris que la componen. Hem de pensar que tot allò que no es faci durant el mandat d’aquests governs més receptius amb la unitat de la llengua pot quedar en paper mullat davant un panorama de canvi de color dels executius…

En definitiva, com deia el cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor: “O juguem tots o estripem la baralla”.

Publicat a Lliureimillor.cat

"La República Catalana i els Països Catalans. Diferents ritmes, un mateix objectiu"

«El dia 27 de gener presentarem la Confederació d'Entitats Sobiranistes a Reus. Debatrem sobre la construcció nacional, la República Catalana, sobre sobirania i dret a decidir. Sobre els Països Catalans. I també sobre els diferents ritmes i l'objectiu compartit de llibertat. Esteu convidats/des!»

"Més enllà de l'aparença", nova obra d'Àlvaro Muñoz

Des d'Acció Cultural dels Països Catalans, encetem aquest nou any 2017 donant suport a la literatura catalana i bolcant-nos en nous talents literaris. En aquest cas, des del País Valencià ha publicat la seva segona obra el jove autor Àlvaro Muñoz Hernàndez, també redactor del digital La veu del País Valencià  , amb: "Més enllà de l'aparença", un llibre que, segons el seu autor, se centra en temes molt importants per a la nostra societat, com són els trastorns psicològics alimentaris de moltes noies associats a relacions sentimentals de dominació.

El nostre col·lectiu dóna suport a la difusió de l'obra, perquè considerem que la literatura catalana aporta una dimensió global a la nostra llengua.

Elsa (que així és com es diu la protagonista) és una estudiant molt bona, quan es fa major (17 anys) troba el seu primer amor. Es centra molt en aquest i deixa de banda a les amigues. A poc a poc crea una relació tòxica on ella és la dominada i ell el dominant. Aquesta relació no arriba a ser d'agressors físiques sinó verbals. A poc a poc ella va sentint complex perquè els insults sempre van referits al seu fisic. Com a conseqüència, comença un viatge per la bulímia que tindrà conseqüències que no deixaran ningú indiferent.

Les presentacions del llibre començaran el proper mes de març.

Perfil de l'autor a Twitter

“I què si els Països Catalans són un invent?”, per Joan Morro

 (Font text: Lliure i Millor)

Els Països Catalans tradicionalment s’han entès com un fet o un projecte. No és gens fàcil aconseguir un consens. Aquesta mancança és possible fins i tot entre els que desitgen el mateix. El debat segueix obert i les postures trobades no són sempre contradictòries entre sí. Això no obstant, n’hi ha que creuen que aquests debats i desitjos es dissolen just en el moment en què algú profereix que els Països Catalans “són un invent”. Ara bé, que algú o alguns els hagin inventat no contradiu que siguin un fet o un projecte. Fins i tot ho pot reforçar.

Un invent no és quelcom irreal ni estàtic. Hi ha realitats que han estat inventades i d’invents n’hi ha que són més o menys constitutius o constituents de realitats. Els Països Catalans podrien ser un invent tan real com ho són els sistemes operatius o la telefonia mòbil, que de models diferents en evolució n’hi ha la tira. Un invent tampoc no és necessàriament dolent o simple. Ningú critica els automòbils o els exèrcits per ser invents; encara més, que aquests invents siguin criticats no impossibilita que de fet existeixen i que es vagin actualitzant segons les circumstàncies.

És bo d’entendre que els invents poden ser bones alternatives. L’habeas corpus o la Seguretat Social en són exemples, els quals, al seu torn, semblen preferibles a invents com la tortura o l’almoina. Amb tot, els invents no sempre compleixen el que els seus promotors diuen; tenim el Regne d’Espanya posterior al franquisme i la Unió Europea sorgida en la postguerra freda com a casos recents. En efecte, l’invent no depèn pas del que l’inventor o el seu grup de seguidors promet. Com a reals que són, els invents tenen una sort de vida pròpia.

Un invent constata problemes fàctics. Si un presumpte invent no confirma ni soluciona intencionadament res, no és un invent. A més de ser un invent, les ulleres confirmen i solucionen el que són considerats problemes de visió. L’invent que és perfecte ho és pels fets. També hi ha invents, però, que tot i no poder negar-se que són invents, generen nous problemes i invents que alhora provoquen nous problemes, nous invents i, per tant, no poden ser perfectes. Els referits Regne d’Espanya i la Unió Europea són paradigmàtics en aquest sentit.

Val a dir que un invent pot ser objectivament millorable i tenir diverses aplicacions. Generalment, fa més eficient un punt de partida i pot satisfer necessitats i curiositats tot generant pràctiques noves i prèviament impensables, encara que aquestes no sempre siguin desitjables per tothom. Galileu va fer de la ullera un telescopi i va trobar, sense inventar-les, irregularitats a la Lluna. Allò serví per a la investigació astronòmica i per a propòsits militars. Una lent manipulada por generar tot això i molt més. Com hem dit, un invent no depèn dels inventors.

Durant el segle XIX, després que els francesos planifiquessin un futur per a la península Ibèrica, algú es va inventar un tipus de nació espanyola. Una nació que s’havia d’estendre als dos hemisferis tot garantint la unitat catòlica i monàrquica de matriu castellana dels presumptes espanyols. No gaire diferent del que s’ordenà durant els segles precedents, però d’ençà en condició d’imperi decadent tot acompanyat de retòrica modernitzada, amb constitució liberal inclosa. No obstant això, aquell invent generà tot un seguit d’independències i d’identitats culturals que, des de llavors, han fet d’Espanya més un camp de batalla que no pas una pàtria.

Un invent pot condicionar relacions jurídiques i socials. Podem pensar en invents com les armes o l’alfabet, però també en d’altres nostrats. La difusió d’una expressió inventada com “Països Catalans”, n’és un cas infal·lible. Uns senyors anotaren a la Constitució espanyola de 1978 que no és possible la federació de “comunitats autònomes” del Regne en un període en què intel·lectuals i artistes apel·laven als Països Catalans com a unitat cultural viva, és a dir, com a història cultivada i cultivable. No hi ha cultius sense invents, naturalment, ni que generin simpatia a tothom. L’odi més visceral pot aparèixer cada vegada que algú parla públicament dels “Països Catalans”.

L’odi esmentat pot tenir conseqüències més o menys subtils, des d’inventar una fantasiosa harmonia entre espanyols que serveix per a justificar la marginació d’escriptors independentistes a inventar gramàtiques normatives que siguin alternatives a les “catalanistes”; invents que miren d’impedir la flotació dels Països Catalans. Tanmateix, qui mira d’evidenciar-los, tant si considera aquests països com un fet o com un projecte, sovint haurà de trobar-se als que no tenen cap altra rèplica verbal que la de dir que “són un invent”. Irònic però real.

Un invent no és arbitrari; té al darrere una matèria primera i pot comportar molts invents arrelats. Ningú inventa des del no-res perquè inventar implica la realitat, de la qual tothom forma part. En tot cas, és curiós que els Països Catalans sobrevisquin, generació rere generació, a tants invents en contra. Hi ha qui diu que la realitat és tossuda! Així i tot, ens podríem preguntar què no és un invent. O millor: què és el que hauria d’acceptar, segons l’inquisidor de torn, qui pensa o vol un “invent” com els Països Catalans? Potser un ordre diví, natural, espontani? I què té de desitjable aquest ordre que no pugui tenir un d’inventat? Una presumpta puresa, tal volta?

Ben mirat, seria una bona notícia que els Països Catalans fossin un invent, perquè evitaríem assentir si són o no “reals” i corroboraríem que són “realitzats”. I potser som en un moment adient. Un invent permet fer arran del que hi ha. Mentre debatem i desitgem els Països Catalans, encara que sigui sense consens, l’anticatalanisme serveix per afirmar que alguna cosa estem fent. Seguim la dita: “ladran, Sancho, señal que cabalgamos”.

MANIFEST DEL TOSSAL DEL REI en defensa dels antics límits territorials i el fet comarcal als Països Catalans

MANIFEST DEL TOSSAL DEL REI

[Nota preliminar:
Hem titulat aquest manifest com a “Manifest del Tossal del Rei” perquè en aquest punt és on es produeix, no massa lluny de la mar, la intersecció del País Valencia, la Franja de Ponent i el Principat. És un lloc que simbolitza la pregona unitat de totes les terres de parla catalana per damunt divisions administratives, les tradicionals o, per suposat, les imposades arbitràriament des de l’Estat. Porta data de novembre perquè va ser el 30 de novembre de ll’any 1833 quan es va establir la nefasta divisió provincial.]

CONSTATEM que l’actual divisió provincial de l’Estat espanyol, establerta el 1833 per Javier de Burgos no ha tingut mai en compte els fets nacionals existents. I si bé les noves províncies s’encabiren dins el marc formal de les regions tradicionals aquestes no tingueren cap plasmació institucional. És més, molts cops els antics límits tampoc no es respectaren. Això és flagrant en el cas del País Valencià, on s’afegiren arbitràriament a Alacant Villena i Saix (1836), murcianes de tota la vida, i a la província de València la comarca de Requena (el 1851), des de Conca.

Podia haver estat, però, una ocasió magnífica per restituir al seu àmbit original zones que hi havien pertangut, com és el cas de la Franja de Ponent. Però no es va fer, ja que pressupòsits semblants quedaven molt lluny ideològicament dels artífexs de la divisió provincial. Una divisió irracional i mancada de veritables fonaments, i amb aberracions tan grans com dividir comarques -com és el cas de la Cerdanya- en províncies.

Pel que fa a l’antiga Corona d’Aragó, no es van tenir en compte les divisions preexistents, els antics territoris foren esquarterats (llevat les Illes) i només perduraren com a marc històric delimitatiu però no efectiu. Les províncies, com a dispositius “separadors” de les terres de llengua catalana, seguint el model francès, formen part en el fons d’un relat essencialista espanyol que prioritza el poder madrileny i considera les perifèries com un objecte d’explotació amb total menyspreu per a la nostra història i cultura, a fi d’articular un nou estat de tipus jacobí i de matriu castellana. I no només això sinó que l’actual divisió provincial ha estat un contramodel; una mostra d’absoluta ineficàcia i d’unes institucions monopolitzades -amb l’excepció de curts períodes- pel caciquisme i el govern central. D’aquí que una de les principals reivindicacions des de Catalunya hagi estat la reintroducció de les antigues vegueries. Un cop feta l’actual comarcalització, però, i ja paradoxalment en democràcia, tornada a demanar la divisió en vegueries, no ha estat possible de reinstaurar-la, ja que ha topat amb el Tribunal Constitucional, que l’ha tombada. Així, un cop més, el govern i les institucions de l’Estat han quedat en evidència, tot mostrant les seves limitacions i la impossibilitat d’assumir altres realitats nacionals que no siguin la castellana.

No ens penséssim, però, que el menyspreu per la realitat naciional i cultural catalana sigui exclusiu del govern central, perquè a la Franja no s’han respectat a l’hora de crear noves comarques, per part del govern autonòmic aragonès, els límits idiomàtics; amb la conseqüència que un sector del Matarranya n’ha quedat fora i en altres comarques s’inclouen pobles castellanoparlants o tenen una capital no catalanoparlant (Casp i Graus, per exemple), amb la qual cosa s’evidencia un greu menyspreu.

MOSTREM, PER TANT, EL NOSTRE REBUIG pel manteniment de l’aberrant divisió provincial a casa nostra i DEMANEM una completa comarcalització a nivell de Països Catalans -tot pensant en un hipotètic i futur nou Estat Català complet-, feta des de la base i respectuosa amb les peculiaritats culturals. Una comarcalització que ha de ser completada a nivell intermedi entre comarques i les grans regions, per vegueries, governacions i illes, tot tenint en compte el cas específic de la Franja de Ponent, que tant pot ser convertida en una vegueria-regió, una vegueria, o integrada en vegueries del Principat, segons decideixin els seus habitants.

Institució Cultural de la Franja de Ponent, Països Catalans, novembre de 2016

Nota final: Som oberts -durant el que resta d’enguany- a tota mena d’adhesions, tant individuals com col·lectives. També preguem que doneu la màxima difusió a aquest manifest.

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori [Miquel López Crespí]

Compartim la proposta de constitució catalana publicada al blog de l'escriptor i activista mallorquí Miquel López Crespí, i que contempla la totalitat del territori dels Països Catalans.

Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=272179

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori

Article 1
1. La República Catalana és l’Estat Nacional lliure, independent, sobirà, indivisible, democràtic, social i de dret de què es dota el poble català sota els principis de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. En el període transitori fins a l’adopció de la Constitució definitiva en referèndum nacional, la present Constitució provisional és la Llei Fonamental de la República Catalana: l’Estat, els individus i les entitats hi estan subjectes; les lleis en deriven, sota pena de nul·litat.
2. La sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders de la República.

Article 2
1. El territori nacional de Catalunya és constituït pel domini lingüístic català. Transitòriament, però, el territori estatal de la República Catalana se circumscriu al de l’antic Principat de Catalunya autonòmic, amb els corresponents sòl, subsòl, plataforma continental, aigües interiors, mar territorial, espai aeri i estratosfera jurisdiccional.
2. Els territoris de la resta dels Països Catalans tenen dret a incorporar-se a la República Catalana.
3. A títol transitori, també la comarca occitana de la Vall d’Aran forma part integrant de la República Catalana, al si de la qual es constitueix en Estat Nacional Autònom, amb plena salvaguarda dels drets lingüístico-culturals, sociopolítics i altres que li corresponen com a territori nacionalment occità, incloent-hi el dret a la plena normalitat lingüistica amb oficialitat exclusiva de la llengua nacional, el dret a l’autogovern, el dret a la lliure autodeterminació sense ingerències, el dret a la lliure relació amb la resta d’Occitània i el dret a mantenir relacions exteriors.

Article 3
1. El català és la llengua pròpia de la nació catalana, la comuna del poble català i l’oficial de la República Catalana. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. No hi és exigible el coneixement ni l’ús de cap llengua altra que el català.
2. És tasca prioritària de la República Catalana de dur a terme la plena normalització social de la llengua catalana i de remoure els obstacles que l’entrebanquen, amb l’objectiu que el català, tal com li correspon, torni a ésser la llengua d’ús habitual, general i socialment necessari en tots els àmbits i activitats de rellevància pública.
3. La República Catalana defensa i protegeix els drets lingüístico-culturals i sociopolítics dels connacionals de la resta dels Països Catalans.
4. L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat quant als aspectes científics i normatius de la llengua catalana.
5. La llei regula les facilitats per a l’ús i ensenyament d’aquelles llengües que són presents a Catalunya a conseqüència de les diverses onades immigratòries que ha conegut el país.
6. Totes les garanties que la present Constitució estableix per a la llengua catalana en territori de Catalunya s’entenen establertes per a la llengua occitana a la Vall d’Aran.

Article 4
1. La bandera de la República Catalana és la nacional tradicional, rectangular de quatre barres roges sobre fons groc, tot formant, així, un camper de nou franges horitzontals alternades i de gruix igual, cinc de grogues i quatre de roges. L’amplada i la llargada de la bandera guarden una relació de 2:3.
2. L’escut de la República Catalana és triangular curvilini, amb el camper anàleg a la bandera col·locada verticalment.
3. L’himne nacional de Catalunya és la cançó de Els Segadors, en l’harmonització moderna i amb la lletra d’Emili Guanyavents.

Article 5
La capital de la República Catalana és la ciutat de Barcelona, sense perjudici que les institucions supremes del poder de la República Catalana disposin, així mateix, de seus permanents en altres ciutats de Catalunya.

Article 6
1. La República Catalana s’estructura territorialment en municipis, comarques i regions. Totes aquestes demarcacions administrativo-territorials tenen personalitat jurídica plena i gaudeixen d’autonomia en llur àmbit per a la gestió dels interessos respectius, segons els principis de descentralització, subsidiaritat, proximitat, eficiència, simplicitat i unicitat.
2. La denominació oficial dels municipis, de les comarques i de les regions ha d’ésser apropiada per al territori i respectuosa amb la genuïnitat toponomàstica catalana.

Article 7
1. En l’instant de proclamar-se la independència de Catalunya, gaudeix de la ciutadania catalana tota persona que, sota ciutadania espanyola, tingui veïnatge administratiu a la República Catalana, incloent-hi la Vall d’Aran. En rebre la ciutadania catalana hom perd la ciutadania anterior.
2. A partir de la independència, gaudeix de la ciutadania catalana:
a) tota persona nascuda a Catalunya de pare o mare catalans;
b) tota persona nascuda a Catalunya de pares estrangers, llevat que aquests reclamin per a llur fill o filla la ciutadania de l’Estat d’origen;
c) tota persona nascuda a l’exterior de pare o mare catalans, previ acompliment de les formalitats que la llei assenyala;
d) tota persona d’origen estranger que adquireixi la ciutadania catalana d’acord amb la llei;
e) tota persona titular de ciutadania aranesa.
3. Els connacionals de la resta dels Països Catalans no són reputats estrangers. La llei regula el procediment d’urgència per a conferir la ciutadania catalana per naturalesa als connacionals que la sol·licitin.
4. L’obtenció de la ciutadania catalana per naturalització comporta la plena equiparació legal amb els catalans per naturalesa. Per tal d’obtenir la ciutadania catalana per naturalització, la persona interessada:
a) ha de sol·licitar-la expressament d’acord amb les formalitats legals;
b) ha de residir habitualment a la República Catalana havent-hi residit un mínim de deu mesos l’any durant els cinc anys immediatament anteriors a la demanda de naturalització;
c) ha de saber parlar, llegir i escriure en català de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura catalanes; o bé, en cas que tingui voluntat de residir a la Vall d’Aran, ha de saber parlar, llegir i escriure en occità de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura occitanes;
d) ha de prometre la Constitució.
5. El règim de doble ciutadania resta condicionat a reciprocitat mitjançant tractat internacional.

Article 8
1. La República Catalana reconeix els drets humans i en garanteix el lliure exercici.
2. Tots els catalans i catalanes són iguals davant la llei, sense discriminació per raons de sexe, color, llengua materna, religió, opinió, ascendència familiar, origen nacional, opció sexual, nivell cultural o qualssevulla altres circumstàncies personals o socials.
3. La majoria d’edat es fixa en els divuit anys.

Article 9
Els estrangers que es troben en territori de la República Catalana, apàtrides inclosos, gaudeixen dels drets i llibertats establerts per la present Constitució i les lleis que en deriven, excepció feta dels drets electorals i de l’accés a la funció pública; i tenen el deure de respectar la Constitució catalana i d’observar les lleis del país.

Article 10
El dret de sufragi i el règim electoral es basen en els principis següents:
a) són electors tots els catalans i catalanes majors d’edat, tret d’aquelles persones legalment excloses del dret de sufragi per condemna judicial o per incapacitat mental;
b) són elegibles tots els catalans i catalanes majors d’edat que acompleixin amb les formalitats establertes per la llei, incloent-hi els connacionals d’altra ciutadania;
c) el sufragi és lliure, igual, únic, universal, directe i secret, essent les candidatures uninominals o plurinominals i, en aquest darrer cas, de llista tancada i desblocada;
d) les eleccions s’efectuen segons sistema electoral proporcional de coeficient prefixat i circumscripció electoral única, coincident, aquesta, amb l’àmbit territorial en què tenen lloc els comicis. En el cas específic de les eleccions legislatives, calen trenta mil vots per a ésser elegit diputat o diputada.

Article 11
1. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són el president de la República, el Parlament, el Govern i el Tribunal Suprem de Justícia.
2. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són inviolables. Les persones que les informen o les componen són inviolables per les opinions manifestades i pels actes efectuats en l’exercici del càrrec; durant el període de llur mandat gaudeixen d’immunitat, i no poden ésser detingudes sinó en cas de delicte flagrant, ni inculpades ni processades sense l’autorització prèvia del Parlament.
Disposicions derogatòries i abolitòries

Primera
Des del mateix instant de la proclamació de la independència nacional, resten derogats a Catalunya i a la Vall d’Aran:
a) la Constitució espanyola de 1978;
b) l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, llevat d’aquells punts que siguin aplicables com a text suplementari de la present Constitució provisional, d’acord amb la Disposició transitòria tercera;
c) tot l’aparell legislatiu i reglamentari que imposava l’oficialitat i l’ús de la llengua espanyola i que coartava la normalitat lingüística del català, així com de l’occità a la Vall d’Aran;
d) els tractats i altres acords internacionals signats per l’Estat espanyol, en la mesura que afectessin Catalunya o la Vall d’Aran.

Segona
Resten abolides a Catalunya i a la Vall d’Aran les províncies, els partits judicials, les regions militars i altres demarcacions supramunicipals imposades per l’Estat espanyol, conjuntament amb les institucions corresponents; així mateix, hi resta derogada la legislació en què recolzaven, en tot allò que superi l’àmbit municipal.

Disposicions transitòries

Primera
Passen a la propietat de la República Catalana totes les pertinences que l’Estat espanyol i la dinastia borbònica tenien al territori estatal català fins a l’instant de la proclamació de la independència nacional.

Segona
Els poders públics retiraran celèricament de les dependències oficials tots els símbols de significació colonialista, secessionista i regionalitzadora. Així mateix, procediran a corregir la toponímia viària en sentit anàleg.

Tercera
A títol transitori, tot el sistema jurídic vigent a Catalunya i a la Vall d’Aran fins a la proclamació de la independència nacional continua essent-hi d’aplicació preceptiva en la mesura que no hagi estat expressament derogat ni contradigui la present Constitució provisional o les lleis i disposicions que en deriven.

Quarta
En el període d’interinitat que s’obre amb la proclamació de la independència, els antics president de la Generalitat de Catalunya, Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat de Catalunya es constitueixen, respectivament, en president de la República, Parlament i Govern provisionals.

Cinquena
En el termini màxim de sis mesos, comptats a partir de la proclamació de la independència, i a convocatòria del president provisional de la República Catalana, se celebraran eleccions a l’Assemblea Constituent, encarregada d’elaborar i aprovar el text de la Constitució de la República Catalana, el qual serà sotmès tot seguit a referèndum nacional.
Disposició final

La present Constitució provisional entrarà en vigor en el mateix instant d’ésser proclamada la independència nacional de Catalunya al territori de la República Catalana, i restarà derogada en entrar-hi en vigor la Constitució de la República Catalana adoptada en referèndum nacional.

Redacció: Pol Sureda

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger (per Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. A patir del 1963 és un actiu militant antifranquista i pateix nombroses detencions i tortures per part de la Brigada Social del règim feixista. Dirigent de l'OEC i del PSM en els anys setanta, membre de l'Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC), soci de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM) i de l'Obra Cultural Balear (OCB), Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil. Va ser cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" i iniciador de la recuperació de la memòria històrica republicana. Col·laborador de diversos diaris i revistes de les Illes (Última Hora, Diario de Mallorca, Mallorca Socialista, Cort, La Nau, Sa Plaça, Temps Moderns, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears, El Mirall, L'Estel, etc.), Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig. Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i el romanès.

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger

Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà emprar a fons la fotografia i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimar els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i les possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins i tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua i cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim dels salts d'aigua del torrent des Verger, en el barranc de Biniaraix, no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.

No és gens estrany que el primer poemari d'autor contemporani editat en la postguerra per l'Editorial Moll sigui un cant a Mallorca i a l'amor. Em referesc a El somni encetat de Miquel Dolç, que l'Editorial Mol publicà en els anys de la més fosca postguerra, concretament l'any 1943. Evidentment el poemari sortí amb trampa: els censors s’empassaren, en llur ignorància, que Miquel Dolç era un "clàssic", qui sap si un estrany i desconegut poeta medieval, i que l’ortografia emprada era prefabriana. Per la ignorància de la censura tenguérem un gran llibre que, si tens sort, encara pots trobar en certes llibreries especialitzades. Tampoc no és gens estrany que el primer poema de l'obra de Miquel Dolç anàs dedicat, com feien els mestres de l'Escola Mallorquina en enlairar determinats aspectes del nostre paisatge, a un torrent. Ben cert que en el poema de Miquel Dolç hi ha el mateix esperit d'amor a l'illa que hi ha en totes i en cada una de les fotografies de Bartomeu Payeras. Vegem, si no, el poema.(1)

El torrent

Besant la molsa que s'hi retrata,

llenega l'aigua remorejant:

trenca i enfila ruixims de plata,

juga que juga com un infant.

Mig amagada dins l'ombra densa,

sols sent la queixa del rossinyol:

dins sa pupil·la l'ànima pensa

i s'extasien núvol i sol.

Gemega i plora tot solitària

damunt les roques, entre penyals,

i cau, polsosa, dins la fondària

on precipita crits virginals.

Per la planura tix la sendera

quasi sens moure's, com si dormís.

Somnia càntics de primavera,

olor de càrritx i flor d'anís.

Entre la molsa, per l'aspra via

el torrent passa murmurejant...

Aigua perduda, la vida mia,

sobre la terra d'esma passant!

Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: «Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural.»(2)

(1) Dolç, Miquel. El somni encetat. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1943. Pàgs. 9-10.

(2) Miralles, Boro i Tortosa, Paco. Rutes de cicloturisme de les Illes Balears. Palma (Mallorca): El Mundo-El Día de Baleares, Sa Nostra, 2000. Pàg. 7.

[1r de Maig] Canviar Europa des dels seus pobles, per Joan Morro

Canviar Europa des dels seus pobles

El Parlament Europeu ha acollit aquesta setmana una conferència d’Arnaldo Otegi que posa sobre la taula dues cames d’un mateix projecte: Europa i les esquerres. Es tracta de qüestions estrictament polítiques que obliguen a desbordar el legalisme i el moralisme presentats pels que encara creuen en un capitalisme “amb rostre humà”. Un maniqueisme que, connivent amb plantejaments neoliberals, obvia que els problemes polítics són sempre col·lectius i que cap col·lectivitat és abstracta, sinó històrica. Ara bé, precisament perquè la història la fan els pobles, no hi pot haver cap canvi històric sense respostes populars.

Parlant en nom de l’esquerra independentista basca, Otegi apel·la a la necessitat d’entrelligar tres punts clau per fer possible un avenir favorable per a les classes populars europees, a saber: superar el sectarisme de l’esquerra tot acordant programes comuns, renovar el compromís internacionalista de les polítiques d’esquerra, i recordar que l’esquerra no va néixer per a resistir sinó per a guanyar. Tot plegat és presentat arran d’una reflexió des de l’experiència de l’esquerra abertzale a les institucions del País Basc.

• Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. 

Otegi assenyala que les institucions són una limitació per a l’esquerra política. Les raons d’aquest fet són de tipus estructural, no merament conjunturals. Malgrat la retòrica pròpia dels règims democràtics europeus, les mesures de l’esquerra independentista basca a les institucions han estat subordinades al poder central del Regne d’Espanya, un Estat membre de la Unió Europea la unitat del qual és potenciat per elits politicoeconòmiques clarament arrelades. Tanmateix, es tracta d’un Estat ben fidel a una doctrina, com ho prova la immutabilitat del Govern central i de la dreta espanyola pel que fa a la situació del conflicte basc. Com a conseqüència, Otegi subratlla que s’han de respectar les estratègies de cada poble, ja que cada població està lligada a problemàtiques concretes, alhora que adverteix dels riscos dels gestors i del nacionalisme.

No obstant això, Otegi adverteix que no s’han de rebutjar totalment les institucions. Aquest rebuig connecta amb una presumpta esquerra “resistent”, la qual en la pràctica assumeix la derrota, el ressentiment, renuncia a la felicitat i a l’autèntic objectiu de l’esquerra política: transformar el món. Però, si la transformació és l’objectiu, el motor de l’esquerra és la participació, i aquí rau la importància de les institucions. En comptes d’institucions sense poble o d’un poble sense institucions, cal que el poble hi participi allà on sigui possible. Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. Una resposta popular davant un referèndum no pot ser una derrota, sinó una victòria, perquè contribueix a un procés orientat a una democràcia expansiva. En efecte, comptar amb la gent condiciona als adversaris a haver de fer el mateix. Témer al poble és renunciar a la història.

• Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament.

Quan Samuel Huntington deia que eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia tenia part de raó: eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia liberal. L’ideal de l’individu-consumidor ha estat un principi ideològic que molts han volgut convertir en la fi de la història. Amb tot, com remarca Otegi, fa temps que la dreta política està guanyant l’hegemonia cultural. Per això és de suma actualitat reivindicar que, més enllà d’un aparent mercat de discursos, el que està en joc és una batalla ideològica. Una batalla que ofega a les esquerres cada vegada que es desentenen d’Europa i dels seus pobles.

Hi ha dos exemples que mostren el defalliment de les esquerres europees. D’una banda, la tragèdia dels desplaçats per les guerres a la Mediterrània Oriental. Si les arquitectures institucionals d’Europa són qui no respecta la vida dels que estan fugint d’una guerra, com ho proven les actuals gestions de fronteres europees, aleshores els pobles europeus estan normalitzant una barbàrie. Dit d’una altra manera: estan regalant Europa als que gasegen éssers humans. D’altra banda, l’expectació haguda envers els reptes que l’esquerra grega presentà a la Unió Europea en detriment d’un internacionalisme actiu és una greu derrota de l’esquerra en general. Otegi critica l’actitud passiva que tingué l’esquerra independentista basca al respecte, i ho reprèn per tal d’emfatitzar que a Europa tenim reptes comuns que només podrem afrontar si aconseguim relativitzar la nostra nació.

Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament. Les reflexions d’Arnaldo Otegi al Parlament Europeu apunten a que cal reconèixer aquest problema, el qual s’aprecia tant en les fronteres de la Unió Europea com a l’interior dels Estats europeus. Al respecte també podem afegir tant els conflictes en què estan implicats Ucraïna i Turquia com l’auge de l’extrema dreta a països com Àustria o Finlàndia. Ara bé, com el propi Otegi sosté, la resposta a aquest problema passa pels propis pobles europeus i no pas per cap fórmula abstracta, les quals tendeixen a florir quan les esquerres defalleixen.

Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 

14 d’abril. Del 1931 al 2016. Per la República Federal dels Països Catalans

14 d’abril. Del 1931 al 2016.

Per la República Federal dels Països Catalans

            El proper 14 d’abril del 2016 s'acompliran 85 anys de la proclamació de la República, la qual —tot i les mancances i decepcions posteriors— el 1931 va desfermar la il·lusió en bona part de la societat dels Països Catalans i representà una experiència democratitzadora i esperançadora que, finalment, seria truncada per la barbàrie feixista.

            Aquesta conjuntura representà a Casa Nostra l’exaltació dels valors republicans: fraternitat, justícia social, solidaritat entre els pobles, laïcisme, esperit federal i llibertat nacional. La proclamació de la República Catalana —per partida doble— tingué com a conseqüència la recuperació de l’autogovern i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. L’Estatut Català, únic durant anys, fou l’espill en el qual es miraren els projectes d’estatut del País Valencià i les Illes Balears.

            Els anys republicans representaren també l’agermanament i la multiplicació de les relacions entre els territoris de parla catalana en els nivells cultural, social i institucional. L'ambient de fraternitat contribuí al fet que l'any 1932 se signessin a Castelló de la Plana les Normes Ortogràfiques, que entroncaven el País Valencià amb l’ortografia fabriana, un gran pas endavant per la unitat de la llengua. La col·laboració entre agrupacions socials, culturals i polítiques teixí una xarxa de relacions interterritorials que fou bruscament interrompuda pel cop d’estat i suspesa durant els quaranta anys de la dictadura franquista.

            En el segle XXI, la societat i les estructures econòmiques són ben diferents, però els valors d’afinitat cultural i els interessos compartits entre els territoris de parla catalana són plenament vigents. L'alliberament nacional de la que avui és —encara— la Catalunya autonòmica sembla més a prop que mai, i té el valor afegit que aquest procés emancipador ha estat impulsat des de la societat civil. Parlar de República Catalana avui és parlar de justícia social, de procés constituent i d’una economia més justa, a més d'un ampli ventall de valors democràtics en què hi porta associats: referèndum, dret a decidir, constitució, eleccions, etc.

            En aquest context, la resta dels Països Catalans també veuen dia rere dia com la seva identitat i cultura diferenciades i compartides són qüestionades i negades mitjançant el procés de recentralització a què s'estan sotmetent els aparells dels estats espanyol i francès, per una banda, i per causa de la manca de polítiques actives de normalització i de dignificació de la llengua catalana, principal símbol identitari de la comunitat catalanoparlant, per una altra.

            Amb aquests antecedents, i amb la mirada fixa en el futur, considerem que:

1) El País Valencià, la Catalunya autònoma, les Illes Balears, Andorra, l’Alguer, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord formen una nació històrica i comunitat lingüística i cultural integrada per milions de persones repartides en quatre estats que comparteixen interessos en els àmbits polític, econòmic, social, mediambiental, turístic, i mediàtic.

2) La col·laboració institucional i les polítiques coordinades en aquests àmbits incidirien directament sobre el benestar de la societat dels Països Catalans, és a dir sobre la qualitat de vida de les persones.

3) El procés d'alliberament nacional encetat a la Catalunya autònoma ha de servir de punta de llança per obrir el debat referent a la territorialitat de la nació catalana i per reivindicar el dret a decidir dels territoris catalanoparlants, sempre que una majoria social així ho desitgi.

            Per tant, apostem:

1) Perquè cada territori de parla catalana pugui decidir lliurement el seu futur polític quant a l’autogovern, la sobirania nacional i la relació que vulgui establir amb la resta del domini lingüístic.

2) Perquè la catalanofonia, com a realitat cultural diferenciada, assoleixi el major grau de col·laboració i coordinació amb l’enfortiment d'organismes comuns que impulsin la normalització de la llengua pròpia i que potenciïn la projecció exterior de la cultura catalana, independentment de l’estatus politicoadministratiu de cada territori.

3) Per la construcció dels Països Catalans en la forma d’una República federal o confederal que, des del respecte als ritmes, la personalitat i la sobirania de cada país, representi un projecte comú amarat de valors democràtics, ecològics i republicans, amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa i igualitària.

Els sotasingants creiem que una República unida en la diversitat garantiria la competitivitat i l'èxit envers els reptes i les exigències que planteja la convivència en un món globalitzat.

Primers signants (per ordre alfabètic)	TERRITORI
Òscar Adamuz	CATALUNYA
Anna Arqué	CATALUNYA
Antoni Barceló Riera	ILLES BALEARS I PITIÜSES
Carles Barrull	FRANJA DE PONENT
Lluís de Manuel	PAÍS VALENCIÀ
Tomàs Escuder	PAÍS VALENCIÀ
Paulí Fontoba	FRANJA DE PONENT
Joaquim Gibert	CATALUNYA
Sal·lus Herrero	PAÍS VALENCIÀ
Antoni Infante	PAÍS VALENCIÀ
Joan Pere Le-Bihan	CATALUNYA NORD
Vicent Luna i Sirera	PAÍS VALENCIÀ
Agustí Mas	CATALUNYA/ANDORRA
Josep Messeguer	PAÍS VALENCIÀ
Joan Morro	ILLES BALEARS I PITIÜSES
José R. Noguero de Llano	FRANJA DE PONENT
Carles Pascual i Anmella	CATALUNYA
Marcel Pena	FRANJA DE PONENT
Sergi Perelló	CATALUNYA
Hervé Pi	CATALUNYA NORD
Francesc Ricart	FRANJA DE PONENT
Antoni Rico i Garcia	PAÍS VALENCIÀ
Elisenda Romeu	CATALUNYA
Quico Romeu i Jové	CATALUNYA
Joaquim Torrent	CATALUNYA
Francesc Viadel Jaume Ivorra Soler Miquel López Crespí Francesc Jover Josep Mª de las Heras i Vallverdú Rafel Frasquet i Soler Marc Faustino Joan Ridaura i Hereu Jordi Plens i Peig Josep Callis i Franco Manel Zaragoza i Salgado Antoni-Rafel Abat Irles Santiago Romero i Beltran Iris Carnicé Blanco Joan Torres Nalda Marc Jaumandreu Estany Carles Castellanos i Llorenç INFORMACIÓ SOBRE EL MANIFEST: adam522@ymail.com	PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ ILLES BALEARS I PITIÜSES PAÍS VALENCIÀ CATALUNYA PAÍS VALENCIÀ CATALUNYA CATALUNYA NORD CATALUNYA CATALUNYA CATALUNYA PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ CATALUNYA CATALUNYA CATALUNYA CATALUNYA