“Sobre la nació cultural”, per Òscar Adamuz

 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans

Fa un parell de dècades el professor Joan Francesc Mira publicava l’assaig: Sobre la nació dels valencians, on defensava que, tot i els lligams culturals, històrics i socials que comparteixen els Països Catalans, cada territori tenia una tradició política sobirana que calia reivindicar.

Aquesta seria una de les obres de referència que bastirien el corpus teòric de l’anomenada “tercera via”, quan des del valencianisme d’arrel fusteriana s’obria la porta a defensar un moviment nacional estricte, deixant els PPCC en un àmbit cultural que no havia de plasmar-se necessàriament en el polític o identitari.

La mateixa idea de nació cultural també trobà els seus adeptes a les Illes Balears, com mostren les reflexions de Josep Melià o Josep Maria Llompart i, actualment, és el pensament majoritari dels nacionalismes valencians i illencs amb representació institucional, sense tancar del tot la porta a l’articulació d’una confederació política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Doncs bé, aquesta nació cultural ha fet fa pocs dies un pas de gegant  en la seva articulació, quan els màxims responsables de cultura dels respectius governs autonòmics de Catalunya, Illes Balears i País Valencià varen signar la Declaració de Palma, on s’acorden mesures concretes, com l’enfortiment de l’Institut Ramon Llull (IRL) com a organisme de projecció exterior de la cultura catalana. Un organisme del qual, cal no oblidar, encara no forma part la Generalitat valenciana.

La Declaració també impulsa la col·laboració i coordinació en matèria lingüística quant a la defensa conjunta dels atacs rebuts per la llengua pròpia des d’estaments estatals.

La iniciativa, si es fa efectiva, pot agafar una volada extraordinària, malgrat que no deixa de ser una proposta que hauria de ser normal en un àmbit cultural comú normalitzat. La coincidència de governs de signe progressista tant al País Valencià com a les Balears ha permès aquesta mena d’accions, impensables amb les anteriors majories absolutes del Partit Popular.

Tanmateix, aquesta acció també en té, de punts foscos, com la poca concreció quant a les dates de les reunions de treball i d’implementació de les mesures acordades. I un altra de molt important: on queda la resta de la nació cultural?

Aquesta mena d’acords no poden ser extensius a altres institucions, siguin municipals, comarcals o regionals de la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer? O fins i tot amb el Principat d’Andorra?

Si bé alguns d’aquests estaments formen part de la Fundació de l’IRL, hi manca la part més operativa que representa l’institut com a ens cultural.

En conclusió, si estem bastint la nació cultural, ho hem de fer bé, entre tots i cadascun dels set territoris que la componen. Hem de pensar que tot allò que no es faci durant el mandat d’aquests governs més receptius amb la unitat de la llengua pot quedar en paper mullat davant un panorama de canvi de color dels executius…

En definitiva, com deia el cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor: “O juguem tots o estripem la baralla”.

Publicat a Lliureimillor.cat

"Més enllà de l'aparença", nova obra d'Àlvaro Muñoz

Des d'Acció Cultural dels Països Catalans, encetem aquest nou any 2017 donant suport a la literatura catalana i bolcant-nos en nous talents literaris. En aquest cas, des del País Valencià ha publicat la seva segona obra el jove autor Àlvaro Muñoz Hernàndez, també redactor del digital La veu del País Valencià  , amb: "Més enllà de l'aparença", un llibre que, segons el seu autor, se centra en temes molt importants per a la nostra societat, com són els trastorns psicològics alimentaris de moltes noies associats a relacions sentimentals de dominació.

El nostre col·lectiu dóna suport a la difusió de l'obra, perquè considerem que la literatura catalana aporta una dimensió global a la nostra llengua.

Elsa (que així és com es diu la protagonista) és una estudiant molt bona, quan es fa major (17 anys) troba el seu primer amor. Es centra molt en aquest i deixa de banda a les amigues. A poc a poc crea una relació tòxica on ella és la dominada i ell el dominant. Aquesta relació no arriba a ser d'agressors físiques sinó verbals. A poc a poc ella va sentint complex perquè els insults sempre van referits al seu fisic. Com a conseqüència, comença un viatge per la bulímia que tindrà conseqüències que no deixaran ningú indiferent.

Les presentacions del llibre començaran el proper mes de març.

Perfil de l'autor a Twitter

"Les llengües de cultura: el supremacisme lingüístic de l’IEC”, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

Vostès ja saben que s’ha publicat la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’obra comença amb un pròleg de Joandomènec Ros, president de l’IEC, i un altre text signat per la presidenta de la Secció Filològica, Maria Teresa Cabré, que arranca així (les cursives són meves): «És ben sabut que qualsevol llengua de cultura disposa d’una codificació normativa, establerta explícitament o bé d’una manera implícita, que recull en una ortografia, un diccionari i una gramàtica. Aquesta és la situació en què es troba la llengua catalana, dotada de les tres eines fonamentals d’una llengua de cultura.» Des del meu punt de vista, aquesta declaració és un cas dolorosament flagrant de supremacisme lingüístic.

Llegint les paraules de Cabré hom pot pensar que les llengües que no tenen una gramàtica i un lèxic escrits no tenen lèxic ni gramàtica de fet. El problema ve de la confusió entre els conceptes de llengua natural i llengua cultivada. Les llengües cultivades són llengües elaborades amb una intenció determinada a partir d’una llengua natural que s’aprenen mitjançant una instrucció conscient. En són exemples els models de llengua reflectits en les ortografies, les gramàtiques i els diccionaris normatius. En canvi, les llengües naturals són les que s’adquireixen espontàniament en la infància de manera inadvertida i automàtica. Com a manifestacions concretes de la capacitat humana del llenguatge, totes les llengües naturals del món comparteixen un conjunt de trets que han estat descrits per la lingüística: els universals lingüístics. En aquest sentit, les llengües naturals, i no només les llengües cultivades, són fonamentalment gramàtica i lèxic.

Seguint el fil, si hi ha llengües de cultura, aleshores també n’hi deu haver que no ho són. Aquí la principal objecció és que el concepte de cultura és molt restringit perquè està lligat estrictament als productes escrits. Si per cultura entenem només aquesta porció dels productes humans, aleshores n’estam excloent la major part. En altres paraules, si un grup humà no té escriptura, aleshores no té cultura. Des d’una perspectiva més àmplia, si el fet cultural és el que defineix l’Homo sapiens, i si acceptam el concepte restringit de cultura que estam descrivint, aleshores en el món hi deu haver algunes societats que no en formen part, d’aquesta espècie. Tot plegat resulta pervers.

Però no és cert que l’escriptura precedeix la cultura. L’escriptura és una tècnica que apareix al voltant de l’any 3300 aC en un tipus concret d’organització social. La principal novetat que incorpora és la possibilitat de fixar l’oralitat en un suport material. Això és una innovació revolucionària, sens dubte, però de fet no és un patrimoni exclusiu de les societats amb escriptura. Sabem que avui encara hi ha societats àgrafes, que mantenen i transmeten els coneixements, les tradicions i les formes de vida pròpies de generació en generació perfectament mitjançant l’oralitat. De fet l’oralitat no només precedeix l’escriptura, sinó que és l’àmbit en què es desenvolupa la major part de l’activitat lingüística humana. La cultura en sentit ampli –l’oralitat, però també les formes d’organització de la vida col·lectiva, els sistemes de creences, les cultures materials, etc.– és, doncs, anterior a l’aparició de l’escriptura; per tant, afirmar que existeixen llengües sense cultura és un contrasentit.

Els deia, lectors, que aquest cas en particular em causa un gran dolor de llengua. Consider que qualsevol institució que es dediqui d’una manera o una altra a l’estudi, la conservació i la promoció de les llengües hauria d’anar especialment amb compte amb el llenguatge que hi projecta. Se suposa que els membres de la Secció Filològica, la nostra acadèmia de la llengua, estan sensibilitzats amb aquestes qüestions, i per això crec que és un desencert presentar amb aquestes paraules una gramàtica normativa per al segle XXI. Hi ha un risc al darrere d’aquest discurs, un risc que s’ha consumat moltes vegades al llarg de la història i la conseqüència més greu del qual són les diguem-ne pràctiques evangelitzadores que han menat comunitats lingüístiques fins a la substitució o l’extermini –crec que a ca nostra ja ho coneixem prou. Per això, una institució que potencialment diu que representa una comunitat lingüística que és superior a d’altres perquè pot escriure la llengua pròpia, a mi, personalment, no em representa. Segurament hi havia més maneres de celebrar el fet que la catalanofonia tengui per fi una nova gramàtica normativa. Humilment deman a l’IEC que rectifiqui.