"Puerto Rico: estranys en el manglar", per Quim Gibert

La Manglaria, Cangrejos

Puerto Rico: estranys en el manglar

En el número 1676 del carrer Borinquen un cadenat subjecta el reixat del portal. El Sr. Néstor Cerdeño tragina un feix de claus, amb una de les quals l’obre. No hi ha ascensor. Ens toca pujar quatre plantes. Per accedir a la quarta planta torna a haver-hi un reixat, amb forrellat inclòs i un altre cadenat, que el Sr. Cerdeño obre sense enganxar-se els dits. Li ve de poc. La quarta és una planta dividida en cambres de lloguer i una terrasseta. L’arrendador m’ofereix la cambra 53. Diu que, durant el curs acadèmic, la lloga a estudiants, atès que la universitat és a un salt. Em recomana no obrir una de les dues finestres de la 53 perquè dona a la terrasseta: «a voltes hi ha altres inquilins que s’hi estan prenent la fresca cap al tard». La porta de la cambra disposa de dos baldons interiors, però cal d’afinar bé perquè quedi ben tancada. Per tot plegat, has de menester tres claus diferents. Així i tot, afluixo la mosca: s’ha fet negra nit, no sabria on anar a raure. El Sr. Cerdeño, que em diu que és dominicà, em lliura les claus. La de la 53 i la de la quarta planta obren i tanquen bé. La de baix, la del reixat del portal, no rutlla. Ni la que m’ha donat a mi ni altres amb les quals va provant. Finalment del feix de claus n’apareix una que funciona. Serà la primera i darrera nit que m’allotjaré en aquest atrotinat bloc del sector més humil de Santurce, la barriada més poblada de San Juan de Puerto Rico. Només a uns carrers de distància, sorprèn contemplar un altre Santurce: el dels teatres; museus; avingudes; llibreries; mercat central... 

Mercat de Santurce, San Juan, PR

Ara fa dos segles llargs, quan encara no es deia ni Santurce, era una contrada inhòspita, anomenada Cangrejos, dels afores del San Juan emmurallat. Hi proliferaven el fang, els crustacis, mol·luscs, peixos, aus, insectes... Segurament perquè en un costat de Cangrejos hi havia un bosc de mangles, aquella mena de vegetació prominent d’arbusts d’arrels salines i aèries, que creix en els aiguamolls tropicals i en els estuaris. A l’altre costat de la manglaria, tal com diuen a Puerto Rico, es va aixecar el primer poblat fundat per lliberts afroamericans, esclaus i criolls «renegats». Els espanyols titllaven de renegats als independentistes porto-riquenys. El drama d’Espanya és que el nombre de criolls «renegats» va anar creixent de manera meteòrica. Francisco Moscoso, historiador insular, assenyala sobre els criolls de 1811: «los llevó a descartar la autoridad del gobernador y declararse, igual que acontecía en toda Hispanoamérica, en “cabildo abierto”, es decir, reclamando y respondiendo solamente a la soberanía criolla». Dècades més tard, José De Diego (1866-1918), polític i poeta porto-riqueny, d’origen asturià, clamarà en favor de la independència amb fragments d’aquest estil: «Resurge, alienta, grita, anda, combate/ vibra, ondula, retruena, resplandece.../ Haz como el río con la lluvia: ¡crece!/ Y como el mar contra la roca: ¡bate!»

Els porto-riquenys sembla que enganyin: tot i tenir fama de ser badocs, són curiosos i bons observadors. I és que de les ruïnes en veuen materials de construcció, diu un llibre-mural dedicat a Santurce. Així s’ha pogut anar gestant Cangrejos, el raval de la negritud i dels obrers. I, per extensió, de Puerto Rico. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

Puerto Rico: «por estos lares», per Quim Gibert

Estelada, Puerta de Tierra, San Juan

Puerto Rico: «por estos lares»

El mot castellà “lares”, el plural de “lar”, era segons la mitologia romana el lloc on et senties sa i estalvi. En català, és la “llar” familiar. I “casa”, en seria un sinònim. Justament en un llogarret de l’oest de Puerto Rico, conegut com a Lares, es va declarar una revolta independentista el setembre de 1868. A hores d’ara el Grito de Lares és part indestriable de l’imaginari boricua, gentilici insular.   

Tres segles abans, el 1511, els taïnos, el poble autòcton de l’illa, la majoria del qual havia estat esclavitzat, van protagonitzar una primer avalot. Agüeybana «el Bravo» i els amerindis insurrectes van combatre als espanyols durant uns anys. El pitjor enemic dels autòctons foren la verola, el còlera i altres epidèmies mortíferes introduïdes pels europeus. A més, de les àrdues condicions de treball a les quals eren sotmesos, va provocar l’extinció de gran part dels taïnos. Amb l’arribada, a finals del XVI, dels africans esclavitzats, també hi ha alçaments populars, moltíssimes fugues i, fins i tot, un probable palenc de cimarrons. 

Símbol taïno, Santurce, San Juan

L’historiador boricua Francisco Moscoso detalla que, entre 1795 i 1848, hi van haver vint-i-dos casos de protestes, conspiracions i insurreccions.

El 1846 hi haurà cap 51.265 esclaus a Puerto Rico. En altres punts del planeta l’esclavitud havia estat abolida feia dècades. Ramón E. Betances, altrament anomenat «metge dels pobres», fou desterrat de l’illa, més d’un cop, a ran de les seves accions abolicionistes. Betances feia mans i mànigues per comprar la llibertat dels nadons d’esclaus per 25 pesos en la cerimònia del baptisme.

Els sous escarransits; els comestibles encarits; les carregoses contribucions estatals; l’ineficient i corrupta administració colonial; el desgavell en la despesa militar... convertiran a Betances i altres porto-riquenys en independentistes de pedra picada. Dit i fet, l’agost de 1867 hi ha la constitució d’un comitè revolucionari. Moscoso, en l’assaig La Revolución Puertorriqueña de 1868 (Cuadernos de Cultura, 2003) afirma que, el maig de 1867, el govern espanyol va respondre a les peticions de reformes dels porto-riquenys ignorant-les i imposant un altre augment d’impostos: «es va perdre l’esperança d’assolir reformes per vies pacífiques». «Todo nos separa de España... Más aún que la inmensidad del Océano», dirà una proclama independentista de 1868.

El periodista Marc Pons observa que la crisi colonial de fa un segle i mig a les últimes colònies espanyoles d’ultramar i la metròpoli, guarda sorprenents relacions amb l’actual conflicte Catalunya-Espanya. Pons subratlla que el constitucionalisme –presentat també com la defensa de la llei i de l’estat de dret- va ser l’argument espanyol per fer front a l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines: «des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats».

En aquest sentit, l’antropòleg Gustau Nerin ens recorda que Espanya sempre s’ha negat a negociar les independències. Ans al contrari, el 1861 el govern de Madrid va fer un intent estrepitós per recuperar l’actual República Dominicana.

Ras i curt, Puerto Rico (junt les Filipines, les Marianes i Guam) fou venut als Estats Units per 20 milions de dòlars de resultes del Tractat de Paris de 1898. Ara per ara Washington considera que és una illa (de fet, Puerto Rico és un arxipèlag), amb unes relacions especials: Commonwealth of Puerto Rico. Alguns ho tradueixen com un estat lliure associat. Però, a la pràctica, l’arxipèlag boricua, igual que les illes Marianes del nord, en el Pacífic, són uns territoris dels Estats Units subjectes a la autoritat i als poders plenipotenciaris del congrés nord-americà. Fins al punt que l’impresentable de Donald Trump es  permet el luxe de fer bromes pesades, com ara oferir Puerto Rico a canvi de Groenlàndia al govern danès. Pels porto-riquenys, que procuren no ser excessivament reactius, l’estirabot els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714

La Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714 torna el dissabte 10 de març amb un record especial per Guillem Agulló



La recreació de la Batalla de Montesquiu es farà per cinquena vegada, enguany amb un alt toc reivindicatiu amb presència dels pares de Guillem Agulló, assassinat pel feixisme espanyol, o del pallasso Jordi Pesarrodona.

L’ajuntament de Montesquiu segueix apostant per la recreació de la Batalla de Montesquiu de 1714, declarada festa d’interès local, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i el Parc del Castell de Montesquiu. Per Montesquiu no es tracta només de dignitat històrica, sinó que representa un valor per potenciar el turisme i la cultura al Bisaura.

La principal novetat és l’homenatge a Guillem Agulló, el jove activista independentista valencià assassinat pel feixisme espanyol fa 25 anys. A partir de ¾ de 8 del vespre, durant l’ofrena floral al Monument del 1714, hi haurà els parlaments dels pares de Guillem Agulló, i la inauguració d’una placa dedicada a la seva memòria que donarà nom al Centre d’Entitats Culturals de Montesquiu. També parlaran Toni Gisbert, Secretari d’Acció Cultural del País Valencià; Núria Cadenes, escriptora i activista independentista; i Jordi Pesarrodona, pallasso i regidor de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, que va desafiar la Guàrdia Civil amb un nas vermell. Tot acompanyat per les tradicionals actuacions de cultura popular, el músic Ramon Redorta i el Cor La Veu de Voltregà. Per cloure l’acte, no podran faltar els himnes i les Salves d’Honor.

Però els actes començaran a les 12 del migdia a l'Arxiu Històric Municipal, amb la inauguració de l’exposició “L’intent d’anorrear un poble. 1714-1725”. I la conferència a càrrec del president del Memorial 1714, Jordi Miravet: “Seqüències de la història de Catalunya des de 1714 fins a avui, 2018”.

A partir de les 6 de la tarda, arriba el plat fort de la jornada, la recreació lliure d’un setge d’època, amb cavalleria, artilleria i infanteria. Un centenar de recreadors de diversos grups hi prendran part. Els cavalls i els canons d’època tornaran a retronar als voltants dels merlets del magnífic castell, que va ser confiscat pels borbònics a la fi de la guerra. Històricament, la batalla, va comptar amb força protagonisme de la cavalleria dirigida pel Marquès de Poal, màxim responsable de l’exèrcit català de l’exterior quan es dirigia cap a Sant Quirze amb la intenció de reclutar gent i atacar Vic. A l’alçada de Montesquiu es va trobar amb 1500 soldats borbònics, i la batalla que durà dos dies tingué molt de mèrit per la part catalana, que acabà escapant cap al Lluçanès. Aquest 2018 però la història pot canviar, ja que els recreadors sempre en canvien el guió i es permeten una llicència històrica per confeccionar un desenllaç que pot ser substancialment diferent.

Finalment, a ¼ de 8 del vespre, les 304 torxes per honorar els catalans de l’època s’encendran i la gent podrà dur-les fins a la Plaça Emili Juncadella, on finalitzarà l’acte amb l’homenatge a Guillem Agulló i la resta de parlaments.

Més informació: www.montesquiu.cat

Facebook: facebook.com/batallamontesquiu1714

Twitter: #batallamontesquiu

Vídeo 2015:

Resum dels actes:

Vídeos 2014:

Resum dels actes:

https://www.youtube.com/watch?v=HYjmbjLBPYM

Taula Rodona amb historiadors:

https://www.youtube.com/watch?v=Zqj-eNDOm_o

Recreació de la Batalla al castell:

https://www.youtube.com/watch?v=NrQBPZtwyqw

Els Descatllar, Marquesos de Besora
https://osona2014.wordpress.com/category/osona-1714-pam-a-pam/montesquiu-01/

La Batalla de Montesquiu

https://osona2014.wordpress.com/category/osona-1714-pam-a-pam/montesquiu-02/

Font:

http://www.montesquiu.cat/actualitat/noticies/la-commemoracio-de-la-batalla-de-montesquiu-de-1714-torna-el-dissabte-10-de-marc-amb-un-record-especial-per-guillem-agullo-.html

"Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius", per Joaquim Torrent

Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius Els dialectes consecutius del català serien els implantats –constituïts prèviament en altres comarques més al nord- a les terres conquerides als sarraïns, amb l’ excepció, però dels parlars de la Ribagorça (concretament de les seues parts més altes) i el Capcir, on el català se superposà, en el primer cas al basc i a un parlar romànic propi, i, en el segon cas, a
l’ occità. Per tant, llevat les excepcions esmentades, es podria dir que a la Catalunya Nova s’ hi implantà un català consecutiu. De tota manera cal precisar, tal com deia el professor Badia Margarit, que a tota la zona de la plana de Lleida -el que avui entenem com a Terra Ferma, i terres adjacents- es parlà una forma de mossàrab molts acostada al català, si no era la mateixa llengua, que es constituí espontàniament tot i restar fora els límits dels primitius comtats catalans.. Així, es pot dir que en aquesta part de la Catalunya Nova, que podem estendre a les terres centrals de la Franja de Ponent, bàsicament Baix Cinca –amb Mequinensa, que resta separada de l’ Alt Matarranya per obstacles orogràfics- i la Llitera el català s’ hi desenvolupà espontàniamnet, tot i que fou afaiçonat per noves aportacions posteriorment. Una situació diferent era la que es donava al Baix Ebre, on el parlar mossàrab que hi havia ja no es podia considerar català i no era gaire intel.ligible. També hem de suposar que aquest parlar es devia estendre al Matarranya, tot i que tampoc hi devia quedar gaire rastre, perquè quan fou incorporat als dominis cristians quedà tota la zona força despoblada. Joaquim Torrent

La llegenda i algunes històries sobre sant Jordi, per Sal·lus Herrero

Angel Canellas López al llarg de l'article sobre la "Llegenda, culte i patronat a Aragó del senyor Sant Jordi" explica com Aragó remembra tots els anys el 23 d'abril la tradició de Sant Jordi. Cal afegir que no només Aragó ,sinó també tots els Països Catalans perquè Sant Jordi es celebra a Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja, Andorra, l'Alguer i la Catalunya Nord, tot i que es dubta de la seua historicitat.

Hi ha una llegenda martirial, d'un soldat natural de Diòspolis, cap a l'any 270, anomenat Jordi, un cristià anterior a l'adveniment de l'emperador Constantí, durant l'imperi de Dioclecià, tot i que altres versions apunten que quan es va declarar la persecusió dels cristians Jordi intervé per a evitar-les, és empresonat a principi del segle IV i pateix unes tortures semblants a les que va sofrir Vicent màrtir a València, pel mateix temps, quan, nascut a Osca, va ser detingut a Saragossa com a diaca del bisbe Valer i dut encadenat a València per martiritzar-lo cruelment fins assassinar-lo; no entraré en detalls perquè és massa esgarrifós i recordem que sant Vicent màrtir o de la Roda és també un dels sants més potent o influent dels Països Catalans i tota l'antiga corona d'Aragó. La llegenda conta que aquest Jordi confessà la fe en Crist i va sofrir martiri cap al 303 a Nicomèdia, a Diòspolis o a Mitilene durant l'emperador Dioclecià, com Vicent a València.

Etimològicament Jordi, és un nom d'origen grec que vol dir 'treballador de la terra' (gea), 'llaurador', altres, més embolicadament, diuen que vol dir 'arena sagrada' o inclús 'peregrí exemplar', pel seu martiri. Aquests dos sants martiritzats, un potser només llegenda (Jordi) i l'altre amb dades i més versemblança històrica (Vicent el de la Roda) són molt venerats als Països Catalans, segurament és un tret identitari remembrar els martiris i sofriments perquè els nostres països han patit molts avatars de persecució i vicisituds doloroses, guerres, batalles perdudes, pèrdues de furs, ciutats cremades, posem per cas Xàtiva, després de la batañña d'Almansa, el 1707, camps de treball forçat a Salamanca dels maulets valencians que no havien sigut assassinats, camps de concentració, intents de genocidi cultural en dictadures i "democràcies"... Per això, sant Jordi és patró dels pobles que lluiten pel seu alliberament i Sant Vicent, patró contra les tortures i els martiris.

No obstant això, un primer testimoni negatiu contra Sant Jordi és elsilenci d'Eusebi de Cesària, que al principi del segle IV escriu una història sobre els màrtirs de Palestina durant Dioclecià i no esmenta a cap Jordi. A més a més, un polèmic concili romà sota el papat de Gelasi I, cap a l'any 494, condemnà entre d'altres llibres els de la passió de sant Jordi que es considerava herètic. I tanmateix, les tradicions locals a Siria, al segle VI, tres segles després del suposat martiri, hi ha indicis del soldat disopolità anomenat Jordi, un santuari sobre la tomba del màrtir com a lloc de peregrinació tot i que després fou destruida i al segle XI restaurada pel rei d'hongria sant Esteve, on hi havia un altar i mussulmans i cristians creien que hi havia el cos de sant Jordi, Diòspolis passà a dir-se després Lydda (Palestina).

En principi les dades de la tradició manuscrita literària sobre el drac de Sant Jordi, no semblen anteriors al segle XI; no obstant això, en una església paleocristiana de Delfos, dedicada a Sant Jordi des del segle VI, en substitució d'un temple consagrat a Apol·lo Pític, es trobà el 1957 una làmpara on figura Crist armat d'una creu que té als seus peus una serp. I en la majoria de les esglésies siriàques Jordi va estar des de fa molts segles relacionat amb la captura d'un drac i l'alliberament d'una princesa. La llegenda del drac, no anterior en la seua versió actual al segle XI, fou recollida per Jacopone de Varazze, arquebisbe de Gènova, que va escriure la famosa Llegenda àuria el 1266. En ressum: A la ciutat de Silena, en Libia, hi ha un llac on habita un drac espantós que mata a la gent amb el seu alé; per assadollar-lo i que no perjudique més, els de Silena es comprometen a lliurar-li dos moltons diaris, oferits per qui en sort li toca; però no sadollat el drac amb aquest sacrifici, s'acorda lliurar-li viu al fill o filla d'un ciudadà, designat també a l'atzar; aquest recau un dia sobre la filla del rei de la ciutat, i el pare l'entrega al sacrifici engal·lanada como si anara a les seues noces; a la vora del llac apareix Sant Jordi a cavall i armat de llança; la princesa li conta el seu destí i prega al cavaller que fuja, es remouen les aigües del llac i emergeix el drac; el cavballer es santigua, ataca la fera i la fa caure amb la seua Llança; la princesa, per ordre del cavaller, s'acosta a la fera, envolta el seu coll i la fera segueix a la princesa com si fos un cadellet, arribats a la la ciutat, drac, princiesa i cavaller, Jordi aconsegueix convertir al monarca i als ciutadans al cristianisme, i després del bateig, el cavaller amb una espasa mata el drac, de les seues despulles i sang brota un roser.

A meitat del segle XV Joanot Martorell, al Tirant lo Blanch, conta la història d'una princesa, filla de Hipòcrates, que estava convertida en dragó en una illa de l'Egeu, i per a desencantar-la havia que besar-la en la boca; s'enfronta amb el dragó un tal Epercius, que queda lívid; però és el dragó qui pren la iniciativa, besa al cavaller i, després de recuperar el seu aspecte femení, es casa amb aquest. Acceptada l'antigüitat d'aquesta llegenda dragontina, impresiona tanmateix la difussió de la llegenda de Sant Jordi i el dragó en la primitiva església siriana, on se suposava que el monstre s'aparegué al cavaller en la platja de Beirut, encara avui anomenda 'Khalij Mar Jurjis'. No hi havia cap inconvenient por part de l'Església en acceptar la vella llegenda i unir-la a Jordi: Jordi, el dragó i la princesa eren al cap i a la fi símbol d'un sant que allibera a la seua terra del paganisme (la princesa es la pàtria i el dragó la idolatria), i l'estanc és versemblant porta de l'infern. Sant Jordi, amb Sant Sebastià i Sant Maurici, seran per als fins didàctics de l'Església, magnífics patrons protectors contra els enemics, els tres havien sigut guerrers i cristians. A la corona d'Aragó, una bona part inclòs en els actuals Països Catalans hi ha un corrent devocional cap a Sant Jordi, si més no, des del segle XIII.

A principis d’abril d’enguany Josep Miquel Bausset, des del monestir de Montserat escrivia a la Veu del País Valencià un article sobre Sant Jordi, que l'he aprofitat quasi íntegrament, dient que són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre. A la majoria dels Països Catalans, no només a Catalunya, sinó a la Franja, les Illes, la Catalunya nord, Andorra, l'Alguer i el País Valencià s'estén la festa de la rosa i el llibre, una festa dels editors, llibreters i lectors.


La pintura censurada, sense les quatre barres

Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.

Deia Bausset que la protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l’exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i a l’ermita del sant, al Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que una reproducció d’aquesta pintura de Marçal de Sas, com denunciava el professor Vicent Soler, que al museua de Londres Reina Victòria hi estava íntegre i així el vaig poder veure als anys noranta en un viatge a Anglaterra, ha sofert una “manipulació simbòlica” per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta “falsificació interessada” de l’obra de Marçal de Sas, s’ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas? Les autoritats 'valencianes del PP no només han atacat la unitat de la llengua catalana, han intentat fragmentar la llengua i la cultura catalanes, minorar-la i exterminar-la sinó també esborrar les senyeres quatribarrades i els símbols de valencianitat o catalanitat del País Valencià per assimilar-la al castellanisme espanyol, imposant una construcció de la identitat 'valenciana' anticatalana i antivalenciana.

I recordava Josep Miquel Bausset que en el seu “Eucologi Valencià”, el benemèrit mossèn Vicent Sorribes, un dels pocs que durant el franquisme reivindicà el català a la litúrgia catòlica, escrivia el següent sobre Sant Jordi: “Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la Planura de Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet”. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, “Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant”.

Mossèn Vicent Sorribes, ens presenta Sant Jordi com “el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes”. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària, “talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu Eucologi, també remarca així la protecció del cavaller “Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li: “Senyor sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.

Terminava Bausset dient: "Que Sant Jordi, l’antic patró del Regne de València, que com diu l’oració col·lecta de la festa, “va ser imitador” de la passió del Crist, siga “també protector de la nostra debilitat”, i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles".

Per a la gent laïca, al marge de religions, el símbol de Sant Jordi és un signe de festa i de lluita per l'alliberament dels pobles oprimits, tot i que d'habitud, la jherarquia de l'església, des del pacte de Nicea, amb l'emperador Constantí, s'haja posat el servei del poder i haja ocultat les versions més subversives; les llegendes, dades i històries solen capgirar-se per legitimar els més poderosos. Lligar festa del llibre, flors i regals enmig d'enamoraments o senyals d'amistat que reprsenta la festa de sant Jordi reconvertida con a festa de cultura de la catalanonia és un motiu per a reivindicar la creació d'un espai de comunicació en català que servisca per coordinar, compartir i sumar sinèrgies de tots els mitjans de comunicació de masses als territoris dels Països Catalans en la nostra pròpia llengua i cultures catalanes, sense permetre que ens aniquilen des de les estrructures estatals hegemòniques en espanyol o castellà que s'imposen colonitzant el nostre espai català.

Sal·lus Herrero

La història de la Corona d'Aragó relatada a través de la dansa

laveupv

“Mestissatge cultural, originalitat creativa i gran interacció entre diferents territoris, així com la presència de diverses realitats socioculturals. Són traces que ens permeten establir múltiples connexions entre les traces medievals i les pervivències festives actuals en què el ball és protagonista”. Així explica a Tornaveu un dels comissaris de l’exposició El teatre del cos. Dansa i representació a la Corona d'Aragó. Traces medievals i pervivències, que es podrà veure fins el 8 d’abril al Centre Artesà Tradicionàrius, Raül Sanchis.

L’exposició, organitzada pel Museu Etnològic de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, el Grup Internacional de Recerca Consolidat LaiREM i el Grup Internacional de Recerca ICONODANSA, “posa de manifest la notable riquesa patrimonial que els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i s’exposa a través de tres eixos: l'anàlisi iconogràfica, la documental-literària i l'etnogràfica”, explica Sanchis.

Així mateix, les pervivències corèutiques arrelades en la llarga edat mitjana es perfilen en múltiples festes com ara la Patum de Berga, la Mare de Déu d'Algemesí, el Corpus de València, les santantonades dels Ports, el Sexenni de Morella o en la dansa de la Mort de Verges, els cossiers mallorquins, els cors angèlics de la siciliana Randazzo, els danses aragonesos, els balls parlats... El teatre del cos esdevé una exposició que “combina el rigor científic amb una ferma voluntat divulgativa, una exposició que fusiona els treballs que en els darrers anys hem fet els investigadors dels grups internacionals de recerca LAiREM i ICONODANSA per abordar, entre d'altres temes, l'estudi de la dansa des d'una perspectiva interdisciplinària i global”, conclou Raül Sanchis.

Aquesta exposició permetrà endinsar el visitant en un recorregut que uneix el present i el passat de la dansa a les terres de l'antiga Corona d'Aragó. Així, el visitant descobrirà també com a partir de l’expansió mediterrània dels segles XIII i XIV, la Corona catalanoaragonesa va esdevenir una cruïlla geopolítica i social que també va cristal·litzar en l’aspecte artístic i iconogràfic i en la documentació històrica, literària, musical i coreogràfica. Les tradicions líriques trobadoresques i joglaresques occitanocatalanes, franceses, andalusines i castellanes, la influència dels mestratges de dansa italiana, així com les coreografies representatives dels gremis urbans, les pràctiques rituals cristianes o les performances rurals, van donar forma a aquest patrimoni compartit fins avui.

Els autors de l’exposició són: Licia Buttà, Lenke Kovács, Francesc Massip Bonet, Raül Sanchis Francés, Maria del Mar Valls Fusté.

Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia".
* Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.
(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

CGT Catalunya

Sobre els orígens del terme "Països Catalans"

 Arnau Gonzàlez Vilalta és l'autor del llibre 'La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)', editat per l'editorial valenciana Afers. L'autor hi demostra que Joan Fuster no va ser el primer a teoritzar sobre els Països Catalans. L'autor, com es pot veure en aquesta entrevista en vídeo, situa als anys 20 i 30 del segle 

Amnèsia Històrica Induïda

Bienvenido Oliver i Esteller.

(Catarroja (Valencia), 2 de desembre de 1836 - Madrid, 20 de març de 1912)

Va ser jurista i historiador, es considera un dels primers a usar el terme Països Catalans (com Países Catalanes) en la seva obra:

 “HISTORIA DEL DERECHO EN CATALUÑA, MALLORCA Y VALENCIA. CÓDIGO DE LAS COSTUMBRES DE TORTOSA” (1876).

Al estudiar la historia del Derecho en los distintos pueblos que hoy constituyen la nación española, y al comparar las leyes e instituciones políticas, civiles y judiciarias de cada uno de ellos desde un punto bastante elevado para abarcar el conjunto y los detalles, aquello en que convienen y lo que les separa, se observa a poco que se profundice cierta comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña, Reinos de Mallorca y de Valencia, que todavía mantienen como vinculo de unión la misma lengua de origen o de nacimiento, a la cual designaremos con el nombre común y más propio de lengua catalana.

Philippe de Pretot 1787

Este hecho que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad, no solo dentro de la gran familia española sino dentro de aquel poderoso Estado político, conocido durante la Edad Media, y hasta el siglo pasado, con el glorioso nombre de Corona de Aragón. Aunque unidos desde el siglo XII bajo un mismo cetro el condado de Barcelona y el Reino de Aragón, eran muy diversos entre si estos dos pueblos en hábitos, costumbres y leyes, a pesar de cierta comunidad de origen y de tradiciones. Habiéndose realizado aquella unión por el matrimonio del Conde Barcelonés con la hija del Rey Ramiro, tubo el carácter de personal la unión de los dos Estados, bajo la dominación de Ramón Berenguer IV durante su vida y bajo la de sus sucesores después, sin alterarse en lo mas mínimo la respectiva constitución política de cada uno de dichos Estados ni sus peculiares leyes y costumbres. Los diferentes actos relativos a esta unión, celebrados entre el Rey de Aragón y el Conde de Barcelona, el testamento de este y finalmente, la donación otorgada por Doña Petronila a favor de su hijo Ramón, que tomo el nombre de Alfonso II, confirman de una manera indudable que el Soberano de la Marca Hispánica (Ramón Berenguer) adquirió la corona del reino de Aragón, ejerciendo sobre este territorio las prerrogativas inherentes a ella, pero respetando siembre las leyes fundacionales del nuevo Estado que era llamado a Gobernar.

Así que, guardadores celosos del pacto de unión, catalanes y aragoneses jamás consintieron en que las leyes de Cataluña imperasen en Aragón, ni que las de éste gobernasen a Cataluña. Ninguno de estos estados perdió con semejante unión su propia individualidad y autonomía; cada cual continuó independiente del otro; y la asociación de ambos pueblos solo estuvo inspirada en el deseo de afianzar y robustecer la creciente importancia de los mismos y defenderse más fácilmente contra las agresiones de otros Estados cristianos o infieles. Ninguna superioridad política legislativa o administrativa ejercía el Reino, cuya capital era Zaragoza, sobre el Condado de Barcelona ni sobre los Reinos de Mallorca y de Valencia, los cuales estuvieron unidos sin estar incorporados, pues cada cual conservó sus leyes e instituciones particulares. Y si bien en Monzón se reunieron periódicamente las Cortes del Reino de Aragón, Las Corts de Cataluña y las Corts Valencianas, de semejante reunión no resulto una asamblea general de todos los representantes de los distintos pueblos allí convocados, pues fuera de las sesiones generales y solemnes, como las de “solio”, a las que asistía el Rey, las tres asambleas se congregaban y deliberaban con entera independencia unas de otras, como pudieran verificarlo en sus respectivos Estados, de tal suerte, que discutían aisladamente de las proposiciones que el Rey dirigía a las Cortes y los proyectos de Ley (Constituciones) que las de cada Reino sometían al soberano “placet” del monarca.

Pero no haber tenido presente la especial fisonomía y diverso carácter que dentro de la confederación de Estados, titulada Corona de Aragón, ofrecen los pueblos de lengua catalana y el Reino propiamente dicho de Aragón, han incurrido en muchos errores reputados historiadores y doctos jurisconsultos, de los que no es el menos grave el atribuir las mismas instituciones y el mismo espíritu jurídico a todos los Estados regidos por el Soberano que ostentaba como primero de sus títulos el de Rey de Aragón.

Ferran II presidint les Corts Catalanes. 

Frontis d'una edició incunable de 1495

de les Constitucions catalanes.

La legislación aragonesa, por primera vez codificada en las Cortes de Huesca de 1247, lejos de ser, como algunos han supuesto, le ley común de Cataluña, Mallorca y Valencia,  apenas influyó en las instituciones políticas y civiles de los pueblos donde se hablaba la lengua catalana. Examinando los diversos códigos, costumbres y usos de estos últimos pueblos durante el siglo XIII, descubrimos en ellos grandes y notables analogías, que demuestran que todos obedecían al mismo impulso, que todos pertenecían a un mismo ser moral, que vivían con vida propia, que pensaban y obraban guiados por instintos y pasiones determinadas, desarrollándose dentro de una misma atmósfera moral y física bajo la influencia de idénticas creencias, de iguales intereses, de un mismo clima, y de una situación geográfica que hace fáciles las reciprocas comunicaciones; en una palabra, que todos esos pueblos, que como sello exterior e indeleble se valen de la misma lengua para expresar sus sentimientos y sus ideas, desde los Pirineos al rió Segura, y en las Islas del Mediterráneo, formaban y constituían una verdadera nacionalidad.

Poco importa que, merced a distintas causas, en unos países se mantenga más vivo que en otros aquel carácter común. El fondo siempre permanece idéntico. Si el Reino de Valencia no conserva en toda la extensión de sus antiguos límites territoriales aquel espíritu de origen, debido es, parte a que para la conquista y repoblación del mismo contribuyeron los aragoneses con elementos casi iguales a los catalanes, logrando los primeros algunas veces equilibrar la influencia de estos, de lo cual son prueba, en la legislación, cierto espíritu feudal, y en el idioma el uso en varios pueblos de la lengua aragonesa; y en parte a la transformación fundamental que sufrió dicho Reino a consecuencia de la apasionada abolición total que de su legislación propia hizo el Rey Felipe V al terminar la guerra de sucesión. Mas ni la influencia aragonesa, ni este rudo golpe que llevo a cabo el nieto de Luis XIV derogando uno de los Códigos más perfectos de Europa, han impedido que los pueblos de lengua catalana del Reino de Valencia protesten de aquella violencia en la forma que han podido, y que vuelvan siempre con amor los ojos a sus hermanos de Cataluña y de Mallorca.

A pesar de tales vicisitudes, unos y otros continúan formando todavía un solo pueblo distintos de los demás que componen la gran familia española, sin que pretendan romper por eso los lazos políticos con que la divina Providencia ha querido unirles a los restantes de la Península para constituir un Estado mas grande y poderoso.

Al señalar este tan importante hecho de la historia interna de nuestra patria, debemos manifestar sinceramente que nada se halla mas lejos de nuestro animo que suscitar recelos, rivalidades y odios que parecen haberse extinguido para siempre. Puesta la mirada en el porvenir de nuestra patria, consideramos como bien todo lo que tienda a unir a los pueblos, siempre que la unión sea fruto del convencimiento y de la libertad, no cuando sea resultado de la fuerza y del despotismo, que ahogan la manifestación de los sentimientos individuales. La aspiración a la unidad fue ya proclamada por Jesucristo al mandar a sus discípulos que predicasen una sola doctrina por todo el mundo para la regeneración humana, y esa misma aspiración en el orden político y social se deja sentir también en el fondo de los pueblos como rumor sordo precursor de grandes transformaciones. Mas para realizarla, no han de emplearse como medio la absorción ni la centralización: han de buscarse por el contrario en la armonía de todas las voluntades y de todas las tradiciones locales. Aspiramos, por consiguiente, al emprender estos trabajos a que se estudie, reconozca y proclame por todos cuantos han de influir en la gobernación del país el carácter peculiar de los pueblos de Cataluña, Mallorca y Valencia, a fin de que sirva de punto de partida y dato esencial para cuando haya sonado la hora de asentar en España sobre firmes y sólidas bases la constitución política y civil de nuestra desasosegada nación, en armonía con las gloriosas tradiciones jurídicas de aquellos países y con las nuevas doctrinas y necesidades sociales de la época. Aspiramos, en fin,  a que se conozca la enérgica y robusta nacionalidad que en nuestra Península ha estado de antiguo acostumbrada, a unir prácticamente y en todas las esferas de la vida la justicia con libertad.

Ni el señalar esta distinción ofrece el menor peligro para la confraternidad que ha de existir entre los miembros de una nación ni para la total integridad del Estado. Si existe, en vano será desconocerla, negarla o sofocarla bajo el peso de la fuerza material; porque aparte de que los hechos reales no dependen de que los afirmemos o neguemos, la ignorancia o violencia solo producirán gérmenes de perturbación general, que podrán vencerse hoy, pero que renacerán mañana bajo nueva forma. Por el contrario, si cada miembro de la nación, si cada uno de los pueblos que han venido a construir la España moderna se ve considerado y tratado a su propio carácter, manifestado este conjunto de las instituciones, leyes y costumbres a cuya sombra ha vivido y prosperado durante largos siglos, lejos de tener interés en romper los vínculos que le unen a un Estado que así sanciona y respeta su personalidad particular, se apresurara a fortalecerlos, toda vez que dentro de el puede satisfacer todas sus legitimas y naturales aspiraciones. 

Compuestas las naciones como España, de antiguos y distintos organismos, que, semejantes a los individuos de una dilatada familia, son mayores de edad unos, menores otros, activos los de allá, indolentes los de acá; acostumbrados los de ciertas comarcas a esperarlo todo de la autoridad, y faltos por consiguiente de iniciativa; habituados los de otras a contar solo con sus fuerzas individuales, ¿será justo ni razonable que a todos se les mida con igual rasero, que se les obligue a caminar al mismo paso y a vivir sujetos a iguales trabas y tutelas? De ningún modo. Lejos de eso, debería reconocerse a cada uno su carácter particular, subordinado al común y superior del Estado. Así se cumplirá aquella ley de la naturaleza de hallar en la unidad la variedad, que es también ley del Derecho moderno. Porque hemos de proclamar muy alto que han acabado para siempre, y están condenadas por la ciencia, las escuelas inspiradas en el absolutismo monárquico o revolucionario, que por medio de una irracional centralización conducen a la muerte de la libertad individual para imponer el ciego vasallaje o la niveladora igualdad. Acabáronse también los patrones y modelos a que se pretendía sujetar mecánicamente las instituciones de los pueblos. 

Hoy es otro sendero de la ciencia del Derecho. Los problemas relativos al Gobierno de los Estados no se resuelven ya a priori por las formulas vacías del subjetivismo filosófico: se resuelven penetrando en las entrañas de los pueblos para quienes se trata de legislar, estudiando sus verdaderas y serias tradiciones, conociendo, en fin, su manera de vivir y de desarrollarse. Solo teniendo estos datos será como podrá darse a los pueblos aquella organización mas conforme con su naturaleza, y en armonía con el ideal de la ciencia moderna, la cual tiende precisamente a consolidar la libertad total y sustancial del hombre y de los organismos morales dentro de la existencia y fin superior de la sociedad. Por eso, al fijar las relaciones del Estado con los diversos pueblos que la componen, tiene rigurosa aplicación la ley de la variedad en la unidad, realizándose esta por medio e la uniformidad de las instituciones políticas fundamentales, para que el espíritu nacional se fortifique y sirva de vinculo entre todos los individuos del Estado, y asegurándose aquella – la variedad – por medio de instituciones propias y peculiares, para que la nativa energía de los pueblos que forman la totalidad de la nación se desarrolle libremente, marchando sin trabas ni estorbos por la senda mas adecuada a la respectiva naturaleza del ser, sin que la actividad del uno moleste a la negligencia del otro, ni se vean contrariados en sus gustos y vocaciones los que de inmemorial los tienen diferentes y aun opuestos.

Desvanecido el recelo que pudieran algunos abrigar contra la tendencia a que obedecen las anteriores observaciones, y volviendo a la ley histórica que hemos deducido del detenido estudio de los monumentos legales formados en Cataluña, Mallorca y Valencia durante el siglo XIII, hemos de reconocer que entre todos esos pueblos existen y han existido desde el principio, vínculos comunes que atestiguan la comunidad de usos, costumbres e instituciones, la cual en el orden histórico forma las naciones nuevas, del propio modo que en el fisiológico crea las variedades de la humana especie.

LLEGIR SENCER AL BLOG AMNÈSIA HISTÒRICA INDUÏDA

22 d'octubre de 1933: la foto de la discòrdia i la visió interessada del nacionalisme radical

El 22 d'octubre de 1933 hi hagué una imatge d'aquelles que passarien a la història del nostre país i del moviment catalanista en general.

Les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya-Estat Català (JEREC) foren les protagonistes d'una de les polèmiques més intenses i vives fins els nostres temps; hi existí un "feixisme català"? L'Estat Català de Dencàs i els germans Badia podia ser titllat de feixista?

Una desfilada per la Gran via dels "escamots" de les JEREC, uniformats i amb pantalons curts d'excursionista, obriren de bat a bat les portes de la plausibilitat d'acusar el nacionalisme radical català (separatistes o ferms, es feien dir) dels anys 30 de ser "aprenents de feixistes". Aquestes suspicàcies, certes o no, acompanyà des d'aleshores el vell partit de Francesc Macià, llavors reconvertit en "Joventuts" de l'Esquerra.

Per bé que sovint la història és interpretada segons la els interessos actuals, recomanem el text del catedràtic d'història Enric Ucelay Da-Cal: "Los malos de la película", on s'explica a bastament la veracitat o no d'aquestes acusacions.

Usando el símil publicitario entre una reconstrucción periodística y un película, analogía muy frecuente en la prensa barcelonesa de los años treinta, el autor hace un repaso a la evolución de las Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) a lo largo de los años republicanos, hasta el final de la guerra civil.

Siguiendo la pauta metafórica establecida, el autor muestra cómo el impacto de la Primera Guerra Mundial en Barcelona sirve como «fábrica de los sueños», que lanza el ideal de un partido-milicia de signo nacionalista radical. Igual que la «meca del cine» se convirtió en un punto de atracción de gentes con aspiraciones, el «separatismo» catalán se constituyó como un movimiento barcelonés de inmigrantes del campo o de los pueblos catalanes a la metrópolis. Pero la evolución política del ultracatalanismo resultó ser frustrante, ya que los miembros de la JEREC siempre fueron puestos en el papel de ser los «malos de la película».

En 1931-1933 resultaron «malos» por macianistas: la invención de las JEREC irritó a los nacientes grupos nacionalistas alternativos a Macià (muchos camino de los comunismos catalanes) y su Esquerra Republicana; más adelante, en un ambiente de rivalidades dentro de la Esquerra, su expansión fue oscurecida por la sombra de la acusación de ser un «fascismo catalán». En 1934, a los de Estat Català se les tachó de «malos» al fracasar en la revolución de octubre y por su dependencia en el juego del nuevo presidente catalán Companys.

Finalmente, en 1935-1936, y más todavía en el tiempo de confusión y guerra, a los miembros de las JEREC se les consideró como los «malos» por ser «anticompanysistas», luego, por ser unos «nacional-revolucionarios» frente a la revolución de los libertarios y, para acabar, por su oposición relativa a la hegemonía comunista.

Text sencer

Blog de Xavier Casals: "¿Ha existido un fascismo catalán?"

Web amb textos digitals d'Enric Ucelay Da-Cal

"Nostra Parla", precedent històric d'Enllaçats per la Llengua

Bé és sabut que els terres de parla catalana pateixen d'una forta desconnexió, i que n'hi ha molts ponts a (re)construir i molta feina de vertebració d'un espai en conjunt que té moltes coses en comú i molts projectes amb interessos afins. Malgrat això, però, diverses són les iniciatives que engloben els diversos Països Catalans en una causa comuna, sovint posant l'èmfasi en la defensa de la llengua compartida. És aquest el cas de la plataforma "Enllaçats per la Llengua", que reuneix moltes entitats i persones de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer amb l'objectiu de defensar el català des de la globalitat del territori i de crear en l'imaginari col·lectiu l'espai natural que representen els PPCC en clau, almenys, cultural.

Dit això, tot repassant en la història contemporània a les nostres terres, trobem  a començament del segle XX (1916-1924) una entitat anàloga en aquests desitjos que suposa un interessant precedent del moviment enllaçat; "Nostra Parla", entitat que irromp com a reacció innata davant les escomeses contra la llengua produïdes des del senat espanyol i des de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua de llavors, que aglutina un important nombre de personalitats de Catalunya, Mallorca, Menorca i País Valencià, permetent així (per primera vegada), la seva integració en un "projecte comú i de caràcter nacional".

No cal explicar gaire, doncs, les escomeses actuals que rep la llengua catalana des de les institucions espanyoles (i franceses i italianes, no ho oblidem) tals com el govern, el defensor del poble, administracions autonòmiques i locals, tribunals, etc. arreu dels Països Catalans (LAPAO,el TIL a les Illes, etc.). Les analogies són ben paleses entre ambdós moments històrics i ambdues entitats.

"Les activitats de Nostra Parla es despleguen per tot el territori de parla catalana i cristal·litzen en la formació de tres seccions diferenciades que perduren fins a la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera a Barcelona, València, fins al 1921 a Mallorca, i fins ben entrat l'any 1924 a l'illa de Menorca."

El mallorquí Guillem Forteza (1892-1943), fou el primer president de l'entitat, deixà escrites algunes paraules que delataven clarament que en l'ideari del col·lectiu hi havia una estreta vinculació entre terra i llengua, és a dir que la defensa de la llengua catalana portava implícit un projecte nacional pancatalanista:

"La llengua ens recorda per damunt de tot la pàtria on és parlada.", o "Per la llengua, balears, catalans, rossellonesos i valencians, sabem quina és l'extensió de la nostra terra.". Encara un darrer extracte prou il·lustratiu: "De poc serviria, el que s'hagués ressucitat la nostra llengua si no fos per reengendrar el poble que la creà."

"Nostra Parla" fou així una entitat apolítica (nova similitud amb "Enllaçats per la llengua") que reflecteix l'abandó del projecte nacional i cultural per part de la Lliga Regionalista que representà el noucentisme i les idees de Prat de la Riba. Defensen així, un "catalanisme integral" que abraçà tots els territoris de parla catalana, tot i que en són ben conscients que l'evolució i l'idiosincràsia de cada lloc és prou diferent; per exemple es mantenen neutres a l'hora d'anomenar la llengua (nostra parla), i no rebutgen pas (ans al contrari) els parlars dialectals ni les denominacions locals (mallorquí, valencià, rossellonès, etc.). 

D'aquesta manera constitueixen un curiós equilibri entre la defensa de la nació catalana completa amb el respecte de cadascún dels ritmes i particularitats de cada territori històric, així com també es reflecteix en l'autonomia de cada delegació que representen "Nostra Parla". De fet, del reglament intern de l'entitat podem extreure'n aquesta sucosa declaració d'intencions:

"L'argument de més força de "Nostra Parla" serà la unitat de la nostra llengua i procurarà infiltrar a balears, catalans, rossellonesos i valencians la idea de que la llengua és nostra pròpa essència i que la unitat de la llengua, expressa la unitat de naturalesa espiritual.", i que a l'hora pugui "enlairar la nostra Pàtria Integral."

"Nostra Parla" va reunir plomes d'intel·lectuals tan importants com Àngel Guimerà, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Estelrich o Bofill i Mates, per exemple, a més d'organitzar actes i jornades força importants com la "Diada de la llengua catalana", cursos de gramàtica catalana, vetllades de poesia, Jocs Florals  o el projecte frustrat de la compilació de llibres per a fer una llibreria catalana que entregarien a Perpinyà. També publicaren un butlletí i fins crearen un himne propi de l'entitat.

En la vessant ideològica, davant el tradicional iberisme i conservadurisme de la majoria catalanista, la gent de "Nostra Parla" representà sovint una radicalització tant en la vessant nacional (més separatista) com en la social (d'apropament ala obrers).

També les diverses seccions de l'entitat feien de "lobby de presió" davant les institucions públiques, per tal d'aconseguir una més gran presència i dignificació de la llengua als actes públics, iniciativa aquesta que torna a entroncar aquesta entitats els anys 20 amb l'actual d'ExLL, que s'ha pronunciat diverses voltes contra el govern aragonès (tema LAPAO) o contra el de les Illes per la marginació del català a l'ensenyament, per posar dos exemples.

Quant a les delegacions territorial de "Nostra Parla", pensem que la secció mallorquina (amb gent com Gabriel Alomar o Guillem Colom) fou la precursora de l'Associació per la Cultura de Mallorca que, en els seus temps republicans, també s'enllaçaria amb les seves homònimes del Principat (la Palestra de Pompeu Fabra) i del País Valencià (Acció Cultural valenciana), en un nou exemple de concòrdia entre PPCC.

La secció menorquina (1922) fou la més tardana i desconnectada de la resta (en poc temps ja les havien prohibit), però exemplifica la bona tasca de l'entitat i la influència d'aquesta arreu de la catalanitat. Es definia com a una "veu amiga de tots qui parlen es nostre llenguatge; és una veu que avui s'alça i comença saludant ses germanes disperses per Mallorca, Catalunya i València;".

Per la seva banda, de la secció valenciana recalquem aquest fragment de text:

"Volem una estreta unió de tots els pobles que parlen nostra llengua, volem que la llengua sia el llaç amoròs que ens uneixca".

Dos detalls més de la secció valenciana; Adolf Pizcueta va deixar dit sobre la importància de la llengua per a les relacions futures entre València i Catalunya: "Sense el nexe de la llengua difícilment es podria acomplir aquesta idea d'unitat futura que hom serva per a Catalunya i València"., Catalunya, mirall que segons l'Ernest Martínez-Ferrando (altre valencianista que s'afincà a Barcelona): "Sempre esperonats per l'exemple de Catalunya, l'aspiració a fer ús integral de la llengua pròpia en tots els ordres de la vida, és al present el fervent desig de les agrupacions valencianistes".

La popularitat de "Nostra Parla", amb el seu esperit de germanor entre PPCC, tot i que modesta, aconseguí d'infiltrar-se en aquells perfils que fins aleshores s'havien mostrats més furibundament anticatalanistes, com membres d'Unión Republicana de Blasco Ibañez, com Fèlix Azzati, que feu costat a les reivindicacions patriòtiques i de llengua de València, reclamant fins i tot una "Universitat valenciana d'Alts estudis" que estudiés la cultura aurtòctona.  

A ressenyar que fora de la Catalunya estricta, la denominació de la llengua quasi mai no és emprada per "catalana", sinó que s'empra la denominació habitual de la zona.

Fet i fet, els paral·lelismes entre "Nostra Parla" i "Enllaçats per la Llengua" queden evidents, amb la contextualització de cada moment històric, per tant que tant l'una com l'altra entitat han tingut i tenen com a objectiu fonamental "la defensa de la llengua com a tret d'identificació cultural dels Països Catalans".