La llegenda i algunes històries sobre sant Jordi, per Sal·lus Herrero

Angel Canellas López al llarg de l'article sobre la "Llegenda, culte i patronat a Aragó del senyor Sant Jordi" explica com Aragó remembra tots els anys el 23 d'abril la tradició de Sant Jordi. Cal afegir que no només Aragó ,sinó també tots els Països Catalans perquè Sant Jordi es celebra a Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja, Andorra, l'Alguer i la Catalunya Nord, tot i que es dubta de la seua historicitat.

Hi ha una llegenda martirial, d'un soldat natural de Diòspolis, cap a l'any 270, anomenat Jordi, un cristià anterior a l'adveniment de l'emperador Constantí, durant l'imperi de Dioclecià, tot i que altres versions apunten que quan es va declarar la persecusió dels cristians Jordi intervé per a evitar-les, és empresonat a principi del segle IV i pateix unes tortures semblants a les que va sofrir Vicent màrtir a València, pel mateix temps, quan, nascut a Osca, va ser detingut a Saragossa com a diaca del bisbe Valer i dut encadenat a València per martiritzar-lo cruelment fins assassinar-lo; no entraré en detalls perquè és massa esgarrifós i recordem que sant Vicent màrtir o de la Roda és també un dels sants més potent o influent dels Països Catalans i tota l'antiga corona d'Aragó. La llegenda conta que aquest Jordi confessà la fe en Crist i va sofrir martiri cap al 303 a Nicomèdia, a Diòspolis o a Mitilene durant l'emperador Dioclecià, com Vicent a València.

Etimològicament Jordi, és un nom d'origen grec que vol dir 'treballador de la terra' (gea), 'llaurador', altres, més embolicadament, diuen que vol dir 'arena sagrada' o inclús 'peregrí exemplar', pel seu martiri. Aquests dos sants martiritzats, un potser només llegenda (Jordi) i l'altre amb dades i més versemblança històrica (Vicent el de la Roda) són molt venerats als Països Catalans, segurament és un tret identitari remembrar els martiris i sofriments perquè els nostres països han patit molts avatars de persecució i vicisituds doloroses, guerres, batalles perdudes, pèrdues de furs, ciutats cremades, posem per cas Xàtiva, després de la batañña d'Almansa, el 1707, camps de treball forçat a Salamanca dels maulets valencians que no havien sigut assassinats, camps de concentració, intents de genocidi cultural en dictadures i "democràcies"... Per això, sant Jordi és patró dels pobles que lluiten pel seu alliberament i Sant Vicent, patró contra les tortures i els martiris.

No obstant això, un primer testimoni negatiu contra Sant Jordi és elsilenci d'Eusebi de Cesària, que al principi del segle IV escriu una història sobre els màrtirs de Palestina durant Dioclecià i no esmenta a cap Jordi. A més a més, un polèmic concili romà sota el papat de Gelasi I, cap a l'any 494, condemnà entre d'altres llibres els de la passió de sant Jordi que es considerava herètic. I tanmateix, les tradicions locals a Siria, al segle VI, tres segles després del suposat martiri, hi ha indicis del soldat disopolità anomenat Jordi, un santuari sobre la tomba del màrtir com a lloc de peregrinació tot i que després fou destruida i al segle XI restaurada pel rei d'hongria sant Esteve, on hi havia un altar i mussulmans i cristians creien que hi havia el cos de sant Jordi, Diòspolis passà a dir-se després Lydda (Palestina).

En principi les dades de la tradició manuscrita literària sobre el drac de Sant Jordi, no semblen anteriors al segle XI; no obstant això, en una església paleocristiana de Delfos, dedicada a Sant Jordi des del segle VI, en substitució d'un temple consagrat a Apol·lo Pític, es trobà el 1957 una làmpara on figura Crist armat d'una creu que té als seus peus una serp. I en la majoria de les esglésies siriàques Jordi va estar des de fa molts segles relacionat amb la captura d'un drac i l'alliberament d'una princesa. La llegenda del drac, no anterior en la seua versió actual al segle XI, fou recollida per Jacopone de Varazze, arquebisbe de Gènova, que va escriure la famosa Llegenda àuria el 1266. En ressum: A la ciutat de Silena, en Libia, hi ha un llac on habita un drac espantós que mata a la gent amb el seu alé; per assadollar-lo i que no perjudique més, els de Silena es comprometen a lliurar-li dos moltons diaris, oferits per qui en sort li toca; però no sadollat el drac amb aquest sacrifici, s'acorda lliurar-li viu al fill o filla d'un ciudadà, designat també a l'atzar; aquest recau un dia sobre la filla del rei de la ciutat, i el pare l'entrega al sacrifici engal·lanada como si anara a les seues noces; a la vora del llac apareix Sant Jordi a cavall i armat de llança; la princesa li conta el seu destí i prega al cavaller que fuja, es remouen les aigües del llac i emergeix el drac; el cavballer es santigua, ataca la fera i la fa caure amb la seua Llança; la princesa, per ordre del cavaller, s'acosta a la fera, envolta el seu coll i la fera segueix a la princesa com si fos un cadellet, arribats a la la ciutat, drac, princiesa i cavaller, Jordi aconsegueix convertir al monarca i als ciutadans al cristianisme, i després del bateig, el cavaller amb una espasa mata el drac, de les seues despulles i sang brota un roser.

A meitat del segle XV Joanot Martorell, al Tirant lo Blanch, conta la història d'una princesa, filla de Hipòcrates, que estava convertida en dragó en una illa de l'Egeu, i per a desencantar-la havia que besar-la en la boca; s'enfronta amb el dragó un tal Epercius, que queda lívid; però és el dragó qui pren la iniciativa, besa al cavaller i, després de recuperar el seu aspecte femení, es casa amb aquest. Acceptada l'antigüitat d'aquesta llegenda dragontina, impresiona tanmateix la difussió de la llegenda de Sant Jordi i el dragó en la primitiva església siriana, on se suposava que el monstre s'aparegué al cavaller en la platja de Beirut, encara avui anomenda 'Khalij Mar Jurjis'. No hi havia cap inconvenient por part de l'Església en acceptar la vella llegenda i unir-la a Jordi: Jordi, el dragó i la princesa eren al cap i a la fi símbol d'un sant que allibera a la seua terra del paganisme (la princesa es la pàtria i el dragó la idolatria), i l'estanc és versemblant porta de l'infern. Sant Jordi, amb Sant Sebastià i Sant Maurici, seran per als fins didàctics de l'Església, magnífics patrons protectors contra els enemics, els tres havien sigut guerrers i cristians. A la corona d'Aragó, una bona part inclòs en els actuals Països Catalans hi ha un corrent devocional cap a Sant Jordi, si més no, des del segle XIII.

A principis d’abril d’enguany Josep Miquel Bausset, des del monestir de Montserat escrivia a la Veu del País Valencià un article sobre Sant Jordi, que l'he aprofitat quasi íntegrament, dient que són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre. A la majoria dels Països Catalans, no només a Catalunya, sinó a la Franja, les Illes, la Catalunya nord, Andorra, l'Alguer i el País Valencià s'estén la festa de la rosa i el llibre, una festa dels editors, llibreters i lectors.


La pintura censurada, sense les quatre barres

Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.

Deia Bausset que la protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l’exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i a l’ermita del sant, al Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que una reproducció d’aquesta pintura de Marçal de Sas, com denunciava el professor Vicent Soler, que al museua de Londres Reina Victòria hi estava íntegre i així el vaig poder veure als anys noranta en un viatge a Anglaterra, ha sofert una “manipulació simbòlica” per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta “falsificació interessada” de l’obra de Marçal de Sas, s’ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas? Les autoritats 'valencianes del PP no només han atacat la unitat de la llengua catalana, han intentat fragmentar la llengua i la cultura catalanes, minorar-la i exterminar-la sinó també esborrar les senyeres quatribarrades i els símbols de valencianitat o catalanitat del País Valencià per assimilar-la al castellanisme espanyol, imposant una construcció de la identitat 'valenciana' anticatalana i antivalenciana.

I recordava Josep Miquel Bausset que en el seu “Eucologi Valencià”, el benemèrit mossèn Vicent Sorribes, un dels pocs que durant el franquisme reivindicà el català a la litúrgia catòlica, escrivia el següent sobre Sant Jordi: “Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la Planura de Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet”. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, “Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant”.

Mossèn Vicent Sorribes, ens presenta Sant Jordi com “el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes”. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària, “talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu Eucologi, també remarca així la protecció del cavaller “Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li: “Senyor sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.

Terminava Bausset dient: "Que Sant Jordi, l’antic patró del Regne de València, que com diu l’oració col·lecta de la festa, “va ser imitador” de la passió del Crist, siga “també protector de la nostra debilitat”, i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles".

Per a la gent laïca, al marge de religions, el símbol de Sant Jordi és un signe de festa i de lluita per l'alliberament dels pobles oprimits, tot i que d'habitud, la jherarquia de l'església, des del pacte de Nicea, amb l'emperador Constantí, s'haja posat el servei del poder i haja ocultat les versions més subversives; les llegendes, dades i històries solen capgirar-se per legitimar els més poderosos. Lligar festa del llibre, flors i regals enmig d'enamoraments o senyals d'amistat que reprsenta la festa de sant Jordi reconvertida con a festa de cultura de la catalanonia és un motiu per a reivindicar la creació d'un espai de comunicació en català que servisca per coordinar, compartir i sumar sinèrgies de tots els mitjans de comunicació de masses als territoris dels Països Catalans en la nostra pròpia llengua i cultures catalanes, sense permetre que ens aniquilen des de les estrructures estatals hegemòniques en espanyol o castellà que s'imposen colonitzant el nostre espai català.

Sal·lus Herrero

La catalanofonia i els nostres mitjans de comunicació en català, Sal·lus Herrero

La catalanofonia i els nostres mitjans de comunicació en català


Si entrem a veure una canal de TV de la francofonia, a finals del mes de març proppassat, podem veure com es barregen notícies de França, de Bèlgica, posem per cas, l'atemptat a l'aeroport de Brussel·les, notícies d'Àfrica sobre atemptats jihadistes o informacions d'altres tipus, notícies de cultura internacionals, posem per cas la mort del premi Nobel de literatura 2002, l'hongarés, Imre Kertesz que va escriure, bàsicament, sobre la seua experiència als camps de concentració nazis per ser jueu, també hi ha notícies culturals de l'escriptora francesa, Annie Ernaux, "Mémoire de fille" una novel·la 'autobiogràfica quan, l'estiu de 1958, tenia 18 anys i va tenir la seua primera experiència sexual plena de vergonya i d'humiliació; la que després seria una referència en el feminisme francés ens conta les seues pors, quan la virginitat hegemònicament encara era un dogma social i no estava ben vist que abans de casar-se es mantingueren relacions sexual perquè, ràpidament, t'etiquetaven i estigmatitzaven de puta.

Per desgràcia, a la catalanofonia no tenim encara, en català, uns mitjans de comunicació com la que hi ha en llengua francesa per poder gaudir de les notícies a tot l'àmbit catalanoparlant, informació, esport, cultura, des de la nostra perspectiva i interessos. TV3 és un canal que ha tractat de fer aquesta funció, però el corresponsal de TV3 a Perpinyà va ser cessat fa uns anys, a València, Empar Marco, fa aquesta funció però els canals en català de les Illes i Catalunya no poden rebre's al País Valencià perquè es manté la censura i l'absurda prohibició perquè al País Valencià no arriben els mitjans de comunicació en català. Des del nou Govern de la Generalitat Valenciana, "progressista", es  té molta por a la dreta, d'una manera una mica paranòica es considera que si es pot veure al País Valencià els mitjans de comunicació en català de les Illes i Catalunya 'abans' que la nova RTVV (Ràdio Televisió Valenciana), la dreta s'encendria i tractaria d'encendre València, com si fora Neró; si la dreta corrupta i antivalenciana fa això, gairebé sempre ha fet servir comflictualizadament la llengua per fragmentar-la, minorar-la i marginar-la, seria un despropòsit més en la llarga cadena de desgavells que ha fet la dreta extrema antivalenciana tant durant la dictadura franquista com durant la "democràcia", aleshores la gent del País Valencià ens ho passaríem molt bé rient-nos de la dreta 'valenciana', espanyolista i anticatalanista i dels seus destarifos interminables. Perquè avui dia es poden veure totes les TV del món, llevat de les televisions que estan en la nostra llengua i formen part dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, és a dir, podem veure Al Jazzira, TV d'Amèrica, d'Àsia, d'Europa, d'Austràlia i de tot el món, però televisions en la nostra pròpia llengua, al País Valencià no en podem veure cap, ni en el català de València ni en el català de les Illes ni en el de Catalunya. Més que absurd, és ridícul i patètic, mostra el grau d'odi malaltís contra el català. Els de la dreta que tant parlen de "llibertat", censuren, prohibeixen i tanquen tots els mitjans de comunicació de masses en català al País Valencià han demostrat quina concepció tenen de la 'llibertat' i de la defensa dels mitjans de comunicació en la llengua pròpia del País Valencià i de tots els Països Catalans. Perquè quan es puguen veure mitjans de comunicació en català que arriben de les Illes o de Catalunya, no serà obligat engegar aquests mitjans, només aquelles persones que vulguen podran sintonitzar els canals en català. Òbviament. Per tant, si "ells" no volen veure cap mitjà en català, és molt senzill, que no l'engeguen, però que ens ens deixen viure en català els qui volem viure a la nostra terra que la volem lliure.

Necessitem uns mitjans de comunicació que abasten tota la catalanofonia, que tots els habitants dels territoris catalanoparlants puga'm rebre notícies des de la nostra perspectiva específica catalana, sense deixar-nos colonitzar mentalment ni mediàticament per altres llengües i cultures alienes que substitueixen la nostra manera d'estar -lingüísticament- al món. Uns mitjans en català que puguen ser vistos o escoltats des de qualsevol part del món, com podem fer, posem per cas, amb Vilaweb o amb Acció Cultural dels Països Catalans, uns mitjans en català destinats sobretot a acostar la gent catalanoparlant, visca on visca i faça servir la variant o l'accent català que tinga; ens calen uns mitjans en català que arriben a tota la catalanofonia i que recullen tota la diversitat de veus i d'accents diferents que ens abracen i expressen. 

Entre nosaltres, al meu parer, els qui millor han analitzat què suposa la catalanofonia i l'espai de comunicació en català son, respectivament, Miquel Àngel Pradilla i Josep Grifeu que proposa un espai de comunicació en català al seu llibre "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)", 2015, Publicacions de la Universitat de València.

Responia Pradilla al Núvol, l'11, d'agost del 2015, entrevistat per Griselda Oliver i Alabau, a propòsit de la publicació del seus llibre "La catalanofonia. Una anàlisi sobre la situació sociolingüística de la comunitat lingüística catalana. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat", a què es refereix quan parla de catalanofonia? La catalanofonia és un nom (relativament) nou per a una realitat que faríem bé de reinterpretar. És un intent de caracterització d’una comunitat lingüística que defuig programàticament els plantejaments identitaris i se centra, sobretot, en els factors comunicatius, interaccionals. Podríem dir que es una proposta que vol desidentitzar el fet de compartir una mateixa llengua i centrar els esforços a bastir una comunitat d’interessos més enllà de les emocions. Per a mi la catalanitat és una cosa i la catalanofonia n’és una altra.Si parlem de comunitat lingüística, com definiria la comunitat lingüística catalana?
La comunitat lingüística catalana és un espai administrativament escapçat i comunicativament afeblit. És un territori on senyoreja la llengua catalana en concurrència amb d’altres llengües més poderoses. El seu repte és aconseguir que la centralitat comunicativa l’ocupe la llengua històrica i territorial, la llengua pròpia.

Confessava Pradilla a l'entrevista al Núvol que el gran repte que tenim en l’esdevenidor més immediat és la consolidació efectiva d’una espai comunicatiu que ens vertebre. En eixe sentit s'emmarca també les anàlisis i el darrer assaig de Josep Gifreu "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013), PUV, Col·lecció Aldea Global, 2015, on explica com la llengua, poder i la comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l'ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l'accés d'una comunitat com la catalana, requereix disposar d'un espai de comunicació propi. Aquest estudi d'història de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola. Té en compte els diferents àmbits d'interès: l'evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període. 

Josep Gifreu alerta que les societats solen seguir la llengua de l'estat; amb l'estat espanyol tenim un estat hostil i tracta d'imposar polítiques lingüicides contra la nostra llengua i cultura per tots els mitjans fragmentant-nos i dividint-nos. Per tant, com advertia Joan Solà, hem de disposar d'estructures d'estat pròpies i crear una xarxa de comunicació en català interconnectada per vincular tota la nostra comunitat lingüística de la catalanofonia. Del contrari, en un context de globalització capitalista basat en el model neoliberal, massa sabem que els peixos grossos es mengen als petits. No podem consentir que ens suïciden i anorreen ni lingüísticament ni cultural, ni tampoc si, volem, nacionalment. Hem de voler. En defensa pròpia. 


Sal·lus Herrero

Els ‘desheretats’ i els ‘activistes’ de la llengua, per Sal·lus Herrero

L’altre dia Manel Rodríguez-Castelló, escrivia un article molt colpidor a propòsit d'un viatge al seu poble, Alcoi, on tots els joves, almenys els que es creuaren amb ell pel pont de Sant Jordi, sembla que han abandonat el valencià per substituir-lo per l’espanyol; l’article és deia “Els desheretats” i al remat clamava Manel:

“Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda”.

L’altre dia, el passat mes de febrer, també aní a la facultat de filologia i traducció de València, em vaig entrevistat amb el director de l’IIFV i el vice-degà de la facultat de filologia per proposar-los, si ho tenen a bé considerar, la possibilitat que la Universitat de València (Castelló i Alacant), faça a Josep Grifeu, doctor honoris causa de la Universitat de València (d’Alacant i de Castelló) pel seu treball de recerca entorn als mitjans de comunicació en català i per la seua proposta de crear un espai de comunicació compartit i cooperatiu de tots els territoris catalanoparlants perquè la nostra llengua desenvolupe la seua màxima potencialitat social en un context de globalització que les llengües i cultures "minorades", sense estat propi, han d'unir-se i defensar-se davant cultures multi-estatals que són hegemòniques i dominants al mercat mundial perquè tenen el suport dels estats i de les grans corporacions multinacionals.

Mentre pujava les escales o les baixava d’aquesta facultat de filologia, després de parlar amb els professors corresponents, vaig veure un grup d’estudiants comandats per un jove que portava una armilla roja, que vaig creure que era de “voluntariat per la llengua”, vaig parar l’orella i vaig comprovar que el monitor parlava només i exclusivament en castellà o espanyol, li vaig preguntar per què no aprofitava -mentre ensenyava la facultat als estudiants nous- per familiaritzar-los amb la llengua pròpia de la Universitat de València i del País Valencià i els parlava en valencià i el que feia d’instructor amb l’armilla roja em va respondre que hi havia un xic al grup que era italià i ‘potser’ no entenia la nostra llengua catalana, li vaig dir que això potser no era així perquè l’italià i el català eren més semblants que l’italià i l’espanyol, per tant quan més prompte aprenguera el valencià millor per a ell i per a tots nosaltres… si no la nostra llengua es perdria i desapareixeria del món, com denunciava el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, autor de "La llengua dels valencians, s'extingiria el valencià per responsabilitat no dels que vénen fora, que no poden fer una altra cosa, sinó dels propis catalanoparlants que no parlen als nouvinguts en la nostra llengua perquè l'aprenguen; si desapareix el català restarem tots molt més empobrits i més curts de coneixença, sense la riquesa cultural que expressa els matisos i la diversitat humana. I la nostra pròpia singularitat de veure, d'entendre i d'estar al món.

Després, unes escales més avall, vaig tornar a trobar un altre grup on l’instructor s’expressava també només en castellà, li vaig preguntar, per curiositat antropològica i recerca sociolingüística, per què ho feia així i per què no s’expressava en valencià i em va respondre que ell era de Castella; li vaig preguntar quan temps estava a València i em va respondre que un any i mig, cosa que és temps de sobra per aprendre a parlar en valencià, perquè en unes setmanes a Galícia vaig aprendre a entendre, llegir i a parlar en gallec, es va quedar una mica perplex i gelat, com si no s’ho acabara de creure del tot; encara vaig trobar un tercer grup, expressant-se també només en castellà (‘tots’ els que vaig trobar!) no els vaig dir res i vaig eixir una mica confús i 'desconcertat' d’aquesta facultat de filologia i traducció de la Universitat de València, si això passa en aquesta facultat especialitzada en l’aprenentatge de llengües, traducció i interpretació, què no passarà a les altres on la llengua no forma part del corpus bàsic de coneixements l’afer lingüístic? Sé, fefaentment, que a la Universitat d'Elx, Miguel Hernández, no es fa res en valencià, ni classes ni publicacions, com si fos una universitat que estiguera a Valladolid; això assenyalava un informe sociolingüístic sobre l'ús del català a les universitat públiques del País Valencià, fa nomes dos anys...

A l’eixida -de la facultat de filologia- vaig veure gent amb les armilles roges posades i en pensar que eren també de ‘voluntariat lingüístic’ i que parlaven en valencià, d’entre els quals una noia molt eixerida i amable que em va dir que li deien Beatriu d’Algemesí, vaig gosar explicar-li el que havia vist una mica abans, tres grups d’estudiants novells rebent les explicacions d’iniciació a la Facultat de Filologia de la Universitat de València només i exclusivament en castellà, i em va dir que era un mal entès, que no eren grups de voluntariat lingüístic sinó d’iniciació i de coneixement de la facultat, que no rebien per banda del professorat cap indicació perquè prioritzaren el valencià (cosa que em sembla poc encertada!) i que cadascú ho feia com li venia de gust, de manera que, en la pràctica, es reproduïa, a la facultat de filologia, el supremacisme i la priorització de l’espanyol, com passa a tot arreu al País Valencià quan no es fa, intencionadament, política lingüística valenciana en defensa del català.

Beatriu, va reconèixer que calia més activisme lingüístic a la facultat de filologia, però em va qüestionar la meua visió una mica ‘negativa’ d’aquesta facultat perquè, a poc a poc, em deia, la majoria de la gent aprén el valencià i el fa servir quan termina la facultat, per tant, calia tenir paciència i persistència, cal estar conscienciat lingüísticament i tractar de convèncer a la gent que encara no sap el valencià i deia que hi havia gent de pares i mares castellanoparlants que gràcies a la facultat aprenien el valencià i esdevenien activistes de la llengua, des del voluntariat i els sindicats d’estudiants, tant el BEA com el SEPC, que en tenir clara la unitat de la llengua catalana i la necessitat d’impulsar el valencià a tot el País Valencià, ella es donava per satisfeta per a poder avançar i cooperar socialment en defensa de la llengua a tots els àmbits.

M’agradaria que tinguera raó Beatriu i que la visió del poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló i la meua -tan ‘pessimista’- sobre els joves ‘desheretats’ que abandonen la nostra llengua a l’espai públic i privat, esdevinga contrastada i compensada pels joves activistes que, sent de pares castellanoparlants o d’altres llengües, s’incorporen a parlar en català igual o millor que els autòctons… Potser hi haja el fet ‘sorprenent’ que alguns autòctons abandonen i deserten del valencià, mentre que gent nouvinguda faça l’esforç d’aprendre’l, com una manera d’arrelar-se al nostre país i de trobar-se completament integrat a tots els àmbits de la societat valenciana. De fet, els immigrants africans i llatinoamericans als que els he fet classes de català durant uns anys, semblava que tenien molta més voluntat d’aprendre que molts ‘valencianoparlants’ que abandonen la nostra llengua i que mantenen actituds lingüístiques de desídia, incúria, de submissió i deslleialtat lingüística, entre els quals, per desgràcia, alguns diputats del País Valencià al parlament valencià o espanyol que mentre parlen de ‘respecte’, no fan res o molt poc perquè no es reproduïsca el supremacisme espanyolista que prioritza el castellà i tracta d’excloure i marginar la nostra llengua i cultura catalana a tots els àmbits, posem per cas, parlaments espanyols o europeus, mitjans de comunicació públics i privats de l’estat espanyol, on si parles en català t’exclouen del tot… Si els personatges de representació pública i social de gran transcendència, com els polítics, no són capaços de ser exemplars des del punt de vista lingüístic, per fomentar el català, tot i que siguen de Compromís, Podem o PSPV-PSOE, es tornen molt semblant als polítics del PP o de C’s que mentre es declaren “más valencià-no(s) que nadie”, bandegen el valencià o català de València i el fan servir, de mentida, per a imposar la seua identitat espanyolista i antivalenciana o anticatalana. Una vergonya que ho facen els que en nom del “valencianisme” polític estan governant les institucions més importants del País Valencià. Una desídia que no semblen massa sensibles a la creació de l’espai de comunicació en català de tots els territoris catalanoparlants, en tenir una concepció espanyolista de la comunicació al País Valencià, un espai colonitzat per l’espanyol, mentre encara no podem escoltar Catalunya Ràdio ni veure TV3, censurats i prohibits pel PP i continuen encara censurats i prohibits amb el ‘nou’ Govern Valencià que sembla que fa continuisme i seguidisme de la política de mitjans de comunicació anterior, la del PP, perquè ni podem veure encara les televisions de Catalunya i les Illes ni es posa en marxa una RTVV redimensionada, de qualitat, pública i en valencià.

El Govern actual, de la Generalitat ‘Valenciana’ només fa que ajornar la posada en marxa d’una nova RTVV i, en l’era digital de l’aldea global, on es poden veure les TV de tot el món, mentre es continua censurant i prohibint al País Valencià les televisions en català de Catalunya i les Illes, que formen part del nostre propi domini lingüístic catalanoparlant. I ho fan això per una qüestió de covardia política perquè tenen torticoli de tant de mirar només cap a la dreta, atrapats en una mena de la síndrome d’Estocolm, que els fa interioritzar la barbàrie anticatalanista que ha conreat el PP als darrers vint anys per tal de tornar residual el català del País Valencià, censurant i tancant a fosc tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua pròpia, dis-li valencià o català. I a sobre es "legitima" actualment perquè es considera que 'la societat valenciana', interpretada esbiaixadament, no suportaria que es veieren les televisions de Catalunya i les Illes abans que l'obertura de la nova RTVV. El que no pot suportar ni un minut més la ciutadania valenciana catalanoparlants és romandre, més temps, sense cap mitjà de comunicació en la nostra pròpia llengua i contemplar indiferent les agressions i la vulneració de drets que patim, diàriament i estructuralment.

L’extrema dreta espanyolista que hi ha al País Valencià, sovint disfressada de “valencianerisme” d’enganyifa, sempre estarà en contra que hi haja ràdios, TV i mitjans de comunicació en valencià o català perquè volen aniquilar la nostra llengua per espanyolitzar el País Valencià, com proposava l’exministre d’educació Wert. Per això, el Govern Valencià actual sembla que claudica o ‘contemporanitza’, per manca de valentia i de decisió política, posa excuses de tipus tècnic, econòmic o ambientals 'fantasmagòriques', racionalitzades com a 'prudència' que, sovint, semblen excuses de mal pagador, perquè s'incompleixen les promeses electorals que van fer els seus partits (Compromís, Podem i PSPV) quan el PP va tancar RTVV i va censurar i prohibir les TV i ràdios de Catalunya, mentre el Govern actual deixa la ciutadania valenciana sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia, vinga de Catalunya, de les Illes o del mateix País Valencià. I així, d’aquesta vergonyant manera, es vulneren els drets humans bàsics i fonamentals de la ciutadania catalanoparlant del País Valencià, i "les forces de l'ordre", encarregades de defensar 'les lleis en vigor' agredeixen i vulneren els drets dels catalanoparlants, com es pot veure al manifest que han presentat els eurodiputats democràtics i d'esquerres dels Països Catalans al parlament de la UE, per denunciar la vulneració de drets en l'àmbit de les forces de seguretat 'nacional-espanyoles', a l'àmbit de la 'salut' i a l'àmbit de 'l'educació' sobretot, i inclús a l'àmbit municipal a Dénia, despatxant a un tècnic lingüístic que va denunciar dèficits en política lingüística, com si la gent valencianoparlant del País Valencià no tinguera dret a tenir cap dret lingüístic, comunicatiu ni de garantir la supervivència ni la reproducció social de la nostra llengua perquè des de les estructures hostils de l'estat, autonomies, diputacions i entitats municipals, es fa tot el possible per minorar, marginar, i tractar d'invisibilitzar el català.

Mentre els mestres i professors a l’escola tracten d’ensenyar la nostra llengua, com poden, sovint sense cap formació lingüística acurada a les escoles infantils o a primària per fer-ho el millor possible sense els mitjans ni la formació adient, els mitjans de comunicació del País Valencià són tots els espanyol, per tant, l’ambient social no és gens propici i és molt advers i hostil quan es tracta de la llengua pròpia del País Valencià que esdevé només una mena d'illa a l’escola sense continuïtat social als mitjans de comunicació i a la societat civil; sovint de les comarques castellanoparlants (i valencianoparlants!) arriben demandes perquè volen tenir la possibilitat d’aprendre el català de València, però els governants actuals tenen la idea en el cap d’una societat valenciana endarrerida, que correspon als conflictes lingüístics i polítics de fa més de trenta-cinc o quaranta anys, o projeccions imaginàries de la manipulació lingüística que han fet els partits de dretes. Recordem que, a finals dels anys setanta del segle passat, des de Madrid, Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) feren tot el possible per atiar l’anticatalanisme; d’antivalencianisme o anticatalanisme, encara hi ha al País Valencià, tot i que cada vegada més residual, cal dir que sempre existirà aquesta ideologia reaccionària i feixista amb un tarannà xenòfob per reforçar els ressorts exterministes d'un estat espanyol contrari al respecte a la diversitat, al plurilingüisme i a la llibertat dels altres ciutadans de llengua i cultura no castellana. Un espanyolisme que fa servir 'de manual', això d'atiar l'anticatalanisme, mitjançant una identitat espanyola (corregudes per maltractar i matar bous, l'Instituto Cervantes, RALE...) imperialista que ens remembra allò del primers anys de l'entrada de l'exèrcit franquista, el 29 de març de 1939, amb cartells que posaven: "Valenciano, no ladres! Habla la Lengua del Imperio!"

El Govern Valencià, a parer meu, no pot ser còmplice d’aquesta ideologia d’extrema dreta que busca anorrear el valencià, el que ha de fer és impulsar la creació d’un espai de comunicació en català que vertebre el País Valencià i l’encaixe dins de la resta de territoris catalanoparlants, fragmentats, dividits i desfets des de fa més de 300 anys perquè des de l’estat espanyol s’ha considerat que era prioritari desfer qualsevol lligam entre els territoris de parla catalana, com a primer pas per a desfer, fragmentar i dividir la nostra comunitat lingüística, cultura i política que abraça tots els Països Catalans.

Remembrem que mentre al País Valencià no hi ha cap mitjà de comunicació en català, a d’altres comunitats autònomes castellanoparlants, si contem, les televisions públiques, privades, internacionals, ‘nacionals’ i ‘regionals’, poden arribar a tenir-ne un bon grapat. Uns, mediàticament, ho tenen tot, d'altres zero; uns paguen fiscalment per sobre de les seues possibilitats, la ciutadania dels territoris catalanoparlants, en canvi a l'hora de rebre inversions de l'estat al corredor mediterrània, mediàticament o infra-estructuralment, es troben que l'estat ens bandeja del tot, com denuncia Germà Biel als seus anàlisis i assajos.

Per això, comunicativament parlant, el País Valencià és un desert, un erm absolut, on tots els dies s’aboquen tones de sal perquè no cresca cap flor en català. Per això, cal tenir clar el dret a decidir com quelcom prioritari i cal tenir també un estat propi, almenys estructures d’estat propi, també en afers exteriors (diga el que diga el ministre ‘cunero’, el madrileny José Manuel García-Margallo, estiuejador al País Valencià i diputat al Congrés pel PP, que tracta d’embolicar i fer tot el que pot per atacar Catalunya i els Països Catalans, deixar-los sense defensa), per necessitat de supervivència, perquè no es vulneren els nostres drets humans, socials, econòmics, lingüístics, polítics, culturals i de ciutadania catalanoparlant de tots els Països Catalans. L’estat espanyol és un estat que no ens serveix perquè sempre ha intentat aniquilar-nos a tots els àmbits, no ens deixa ni respirar i expressar-nos en la nostra pròpia llengua i cultura catalana, ens vol sense cap mitjà de comunicació en català al País Valencià perquè així imposa 'legalment' i totalitàriament el castellà, com a "lengua común" de l'estat a tots els territoris. Per això, els Félix de Azúa, els Savater i companyia, amb tones de cinisme, farsa, prepotència i molta barra, pontifiquen sobre les imposicions fantasioses del 'català', mentre el que s'imposa realment des de l'estat i llurs províncies és l'espanyol o castellà, que té molts mitjans de comunicació a tot l'estat, que és la llengua que s'imposa als parlaments espanyols, al europeus i internacionals, mentre, en la pràctica, es tracta de minorar, treure-li competències i invisibilitzar del tot el català a tots els àmbits dels distints territoris catalanoparlants, seguint les consignes exterministes de la dictadura anterior que es reprodueix en aquesta "democràcia espanyola", que sembla un oxímoron.

"Simptomàticament", tracten d'imposar l'espanyol, al màxim, a tots els àmbits i inclús a les escoles de la Franja, de Catalunya, del País Valencià i de les Illes, però en canvi, no volen que s'estudie el català a les escoles castellanes de les comunitats monolingües. Perquè han fet del relat de la dictadura i del dictador agonitzant i dictant el seu darrer testament al monarca anterior " lo más importante es salvar la unidad de España", una obsessió malaltissa i corrupta que passa per no reconèixer el dret a decidir de les diverses nacions que hi ha a l'estat espanyol ni les altres llengües i cultures distintes a la castellana, reproduint els eixos bàsics del franquisme, inclús la política lingüística espanyolista per genocidiar la llengua i la cultura catalana. Perquè esdevinga una llengua i una cultura residual en tractar d'atiar l'autoodi i l'odi i no fomentar el respecte a la diferència i el reconeixement dels altres. Unes 'comunitats autònomes', com el País Valencià, que encara no ha regressat a l'Institut Ramon Llull, que encara no ha establert l'AVL vincles permanents amb l'IEC i la Universitat de les Illes, que no té una voluntat política clara i consistent de crear un espai comunicatiu en català, per intercanviar els mitjans de comunicació del PV, Catalunya, les Illes i Aragó, i fer programes i projectes televisius i de ràdio conjuntament dirigits a la ciutadania de tots els territoris catalanoparlants, sense tantes prevencions i temors que nodreixen i reviscolen l'imaginari exterminista i genocida de l'extrema dreta espanyolista, que sempre ha tingut com a prioritat política agredir i vulnerar, sistemàticament, els drets lingüístics, socials, polítics, culturals i de ciutadania de la gent que habita els Països Catalans.

Sal·lus Herrero

La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero

       

 La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià

Rep del company Òscar Adamuz la notificació de les jornades "Llengua i cultura popular", a Fraga per la dignificació lingüística el 11, 12 i 13 de març d’enguany.

El segon cap de setmana de març (11, 12 i 13 de març) es duran a terme a Fraga (Baix Cinca) les Jornades per la dignificació lingüística, que enguany estaran dedicades a la "Llengua i cultura popular". Les Jornades duren tres dies, tot i que els actes centrals hi seran el dia de dissabte 12, quan n'hi haurà ponències sobre el món dels contes en l'imaginari de la cultura catalana. Aquestes jornades són coorganitzades pel Casal Jaume I de Fraga (ACPV), l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, i rep el suport d'Òmnium Cultura Lleida-Ponent.

• El llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya

També s'indica que durant les jornades el Moviment Franjolí per la Llengua explicarà la campanya que s'encetà l'octubre passat reclamant un Espai de Comunicació en Català, impulsat per la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua, de la qual el Moviment Franjolí hi forma part. En uns moments en què els diferents territoris que formem el domini lingüístic catalanoparlant impulsem la creació d'un espai de comunicació en català i la interconnexió de tots els mitjans de comunicació, ràdios, televisions, diaris digitals... de Catalunya, els Illes, el País Valencià, Andorra, la Catalunya Nord i la Franja. 

No sóc cap estudiós de la cultura popular dels Països Catalans, però, aquesta notícia que m’envien des del Moviment Franjolí i Enllaçats per la Llengua em remembra un acte del 26 de febrer passat a la llibreria 3i4 al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València; de gom a gom, es va fer la presentació del llibre de Paco Esteve i Beneito,  “Agres i dolces”, envoltat de tota la colònia del petit poble d’Agres a València i de gent vinguda des d'algunes de les comarques centrals del País Valencià, de La Vall d’Albaida, El Comptat i l’Alcoià.

Aquest llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya. Primer va analitzar el llibre “Agres i dolçes”, el catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, Emili Casanova que va disseccionar tant les parts més religioses, les nadales, els “asguilnaldos”, les cançons dels reis “Tirori-tirori, el senyor rei ja està ací”, com les més profanes, les dites contra la corrupció i el robatori “Qui furta un ou, furta un bou”, contra les mentides “Mentida, agafa el cagalló i estira!

”, els sofriments i les penes “Tornar-se els cabells verds”, les diverses maneres de cagar-se (en l’ou, en l’horta, etc.), les transgressions orals "Dels pecats del piu Déu se'n riu"/ (i els de la xona, els perdona"), el foment de la hipocresia social, “Fes el que facen” i la saviesa popular, “Els qui siguen bons que els albarden” (com als rucs!), tan semblant al romanç de cegos per fer que la gent s’espavile i no ho siga en excés.

Paco Esteve i Beneito va dir que només explicaria l’origen del llibre i les parts que consta perquè hem portat música, el grup musical d'Agres i Alfafara, ESIR (Entresoques i rebrotins) que amenitzarà la vetllada amb cançons com "Serra de Mariola", "Ja no canta el capellà", etcètera, hi haurà vi, conta-contes, Almudena, d'Ontinyent, que ara viu a Beniatjar, de manera semblant a quan Agres va anar a programa de Canal 9 RTVV, del Monleón, als anys vuitanta, portant vi, pastes i de tot com una mena d’homenatge a València i a una Ràdio Televisió Valenciana que ha desaparegut i encara no s'ha posat en marxa, malgrat les promeses electorals del Govern Valencià actual. 

"Els familiars meus", va explicar Paco, "em van donar molta informació, tot el material amb què està fet el llibre (refranys, comparacions, cançons); quan vaig començar a fer filologia catalana, vaig fer servir aquests materials per a llicenciar-se en filologia catalana i, ara, per a fer el llibre. He arreplegat coses als llibres de festes (rondalles, endevinalles…)"; va declarar Paco Esteve: “hem de fer que el llibre d’Agres de fraseologia popular vaja de la boca a l’orella, que estiga en l’aire, que s’aprenga de memòria i que es diga de viva veu perquè recull la cultura popular d’Agres, de la Vall d’Albaida i de les comarques del sud del País Valencià connectat amb tot el domini lingüístic catalanoparlant".

• Si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim

 Joan Borja, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant al pròleg anota la classificació de les rondalles d’Agres en el catàleg internacional de rondalles, algunes estan distants però pròximes, posem per cas, la Mare de Déu Coronada, al Matarranya, la Franja de Ponent, Aragó, a Alemanya; s’ha fet molta faena de recopilació popular  perquè als llibres està tot escrit, cal tornar-ho a treure-ho al carrer; els col·loquiers del segle XVII-XVIII feien els col·loquis o els cantars de cegos en cartells i després els venien, quan l’oralitat pot ser fixada, perquè es pot fer servir el paper escrit, l’oralitat minva i desapareixen moltes coses. Està escrit en dialecte ‘agresa’, que és el parlar de la vall d’Albaida, el valencià meridional de les comarques centrals, espere que aquest llibre servisca per als pobles veïns i altra gent faça el seu mapa dels topònims, de les rondalles i de la fraseologia del seu poble a qualsevol part del nostre domini lingüístic, recollint les frases, les dites, els mots i la toponímia de les nostres comarques perquè no es perden en l’oblit.

Sobre la religiositat cal dir que l’església al País Valencià ho ha fet tot en castellà des del segle XVIII i s’ha convertit en un element castellanitzador i desvalencianitzador o descatalanitzador, però s’han mantingut els noms dels sants en valencià-català (sant Roc i el gos, sant Antoni, sant Miquel…), les cançons de Nadal, la sarpassa del dia de glòria contra els jueus amb explícites petjades antisemites, les 40 hores es cantava en valencià, "he recuperat", contava Paco, "aquesta cançó de gran sensibilitat espiritual, que no sabia d'on venia, la pose en el Google i resulta que és un poema de mossèn Jacint Verdaguer, inicialment una cançó alemanya, que passa al francés i després al català, per la Franja i arriba a Agres, mostra de la religiositat popular per transmissió oral i mostra de les interaccions entre Catalunya, la Franja i el País Valencià que compartim la mateixa llengua i cultura catalana".

Sens dubte, si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim en cançons, dites, mots, formes de dir i d'expressar-nos, no només per tenir la mateixa llengua catalana sinó per les maneres d'estar al món, de veure'l, de plasmar la realitat quan ens expliquem. Perquè el llenguatge diu la realitat del món o tracta de dir-la o assenyalar-la (sentiments, emocions, reflexions, dites...), com anotava Wittgenstein, la pintem o colorem d'una determinada manera, ni millor ni pitjor que els altres, "la nostra manera" d'abocar-nos a la realitat, de seleccionar els mots i triar els colors i dir-los o posar-los de la manera més apropiada al nostre paisatge natural, social, històric i humà. 

Cada llengua permet veure la realitat des d'una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d'obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra. El problema dels monolingües 'auto-devanits' és que, potser, observen un món monocolor sense contorns, relleu i profunditat. I tanmateix els colors formen part de l'estructura i la realitat del món, d'una manera d'expressar-la. No podem deixar perdre la nostra llengua i cultura catalana, perquè ens empobriria molt més, materialment i espiritualment, ens desarrelaria i el món esdevindria molt més gris, pla, incert i inintel·ligible. No podríem anomenar la nostra realitat fent servir el nostre propi nomenclàtor i la nostra pròpia toponímia que agermana les terres de parla catalana.  

Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)

"L’any del Tio Canya al País Valencià", per Sal·lus Herrero

   

L’any del Tio Canya al País Valencià

L’altre dia, principis de febrer, ens reunien al claustre de la Universitat de València, on hi ha una estàtua de l’humanista del segle XV i XVI Joan Lluís Vives, membres d’associacions en defensa de la llengua del País Valencià convocats per la Falla Arrancapins. La idea és declarar l’any 2016 l’any del Tio Canya, que és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976, uns mesos després de la mort del dictador.

La cançó d’”El Tio Canya” (com “Al Vent” de Raimon, “L’estaca” de Lluís Llach o “Libertad” de Labordeta) és una cançó de resistència i resiliència, després d’anys i segles d’opressió lingüística, cultural i nacional contra els territoris catalanoparlants. El Tio Canya és un home gran al que li han negat la llengua del seu poble al seu mateix país, quan ha anat a València, quan va entrar en quintes, perquè era obligatori el servei militar a l’estat espanyol, en casar-se en sa muller i  la tercera vegada també va patir una humiliació tal que va decidir no tornar més a la capital del seu País Valencià; després, la cançó conta les vexacions que va patir el seu fill, el del Tio Canya, a l’escola, en uns mestres que durant la dictadura t’agredien verbal i físicament si deies algun sol mot en català a l'escola; remembrem que durant la dictadura franquista estava prohibit el català a tots els àmbits de les administracions, municipals, “provincials” i estatals, com encara passa avui dia quan prohibeixen el català als parlaments espanyols i europeus, quan censuren tots els mitjans de comunicació en català al País Valencià, sense cap mitjà de comunicació en la pròpia llengua, quan els tribunals de “justícia” li treuen a Catalunya la priorització del català a l’administració. Perquè si no es prioritza el català als Països Catalans, vol dir que es prioritzarà l’espanyol, com passava durant el franquisme i encara en el post-franquisme, si més no, a la Franja, les Illes, el País Valencià, L’Alguer i El Rosselló fins ara mateix.

• El Tio Canya és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976

Al meu parer, el que volen aconseguir amb totes aquestes mesures contra el català és que a Catalunya el català minve la seua presència social a les administracions per avançar en la substitució lingüística, reproduint el model supremacista, racista i anti-català que s’imposa des de l’estat espanyol, sobretot contra les persones dels territoris catalanoparlants de la Franja, de les Illes i del País Valencià, on malgrat la "cooficialitat", els governs autonòmics tenen competències limitades i els organismes estatals (RENFE, "ministerios", Correus, etc) imposen l'espanyol de manera prioritària, excloent i eliminant la nostra pròpia llengua catalana de molts àmbits públics.

El 23 de febrer passat, l’escriptora valenciana en català i una mestra excel·lent, Carme Miquel Diego, feia un article al diari “L-El Mercantil Valenciano”, sobre el Tio Canya, reivindicant que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya com un reconeixement al treball de Vicent Torrent i Al Tall i una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià després de tants anys d’humiliacions, vexacions i opressions sistemàtiques per banda dels governs autonòmics del PP i de l’estat espanyol que continua encara amb la voluntat i la praxi de voler genocidiar-nos lingüísticament, culturalment i nacionalment, sense reconèixer-nos els drets de ciutadania complets i els drets humans, socials i lingüístics per a poder viure plenament en català a tots els àmbits dels Països Catalans, com si fórem ciutadania de primera. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres llengües, però és 'la nostra' i no l’hem de deixar perdre perquè s’aniquile i desaparega, un poble, el nostre, que ha patit moltes opressions i ha resistit encara, tot i que se l'intente estigmatitzar com a poble corrupte, generalitzant, a causa de les polítiques institucionals, espanyolistes i corruptes que ha practicat el PP al País Valencià … No obstant açò i per això, els territoris catalanoparlants necessiten estructures d’estat pròpies per garantir la seua reproducció social, com demanava el filòleg Joan Solà quan li donaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

• Que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya és una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià 

Textualment, ens deia Carme Miquel: "Per a mi, l’any del “Tio Canya” és l’any de l’autoestimacol·lectiva. Autoestima que vol dir saber-nos posseïdors d’una llengua variada i rica, clàssica i alhoramoderna, apta per a ser usada en tots els àmbits: els àmbits col·loquial, administratiu i literari, elsàmbits educatiu, científic i tecnològic. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres,simplement és la nostra, expressió de la nostra cultura, construïda pel nostre poble al llarg dels temps. Una llengua que no pretén eliminar-ne cap altra, que vol sumar i no restar. És la que necessitem per auto-estimar-nos col·lectivament i la que oferim, com la nostra aportació més preada, a la cultura universal".  

Continuava Carme dient: "I, en tant que la llengua és l’expressió d’una manera d’entendre elmón i està íntimament relacionada amb la construcció del pensament, jo pense que l’any del TioCanya serà també l’any de l’autoestima com a poble valencià. Un poble que no és excloent sinó obert iacollidor i s’indigna davant de les polítiques inhumanes com la d’Europa cap als refugiats. Un pobleeducador, que posa tots els infants i joves valencians, els de naixement i els nouvinguts, en el centre del’atenció política i social. Un poble que treballa per la justícia i dóna més a qui més ho necessita. Unpoble que estima el seu territori, i conscient de la greu problemàtica mediambiental existent, local i global, actua amb decisió en tots els àmbits que ajuden a la recuperació del medi ambient i lasostenibilitat. Un poble que, juntament amb Raimon, “canta les esperances i plora la poca fe”. El poble del Tio Canya. 

 

La cançó del Tio Canya és un himne de resistència, d’autoestima i afirmació de la voluntat dels nostres pobles (de la Franja, Catalunya, País Valencià, El Carxe, les Illes, el Rosselló i l'Alguer) per conservar, revifar i revitalitzar la llengua a tots els àmbits malgrat totes les censures, prohibicions i entrebancs; poder viure en el català de la Franja, del País Valencià, de les Illes, de Catalunya, del Rosselló, d’Andorra o L’Alguer al dia a dia, al cinema, teatre, mitjans de comunicació, a l’escola, a totes les administracions, als tribunals de justícia, a  les notaries i inclús a les TV espanyoles, mentre formem part de l’estat espanyol i les paguem amb el diners que ens espolien a les terres i a la ciutadania catalanoparlant, mentre ens prohibeixen expressar-nos en català a aquestes mateixes TV, ràdios, parlaments i mitjans de comunicació espanyols, deixant-nos al País Valencià sense cap mitjà en la nostra llengua pròpia amb voluntat exterminista.

La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant perquè reflecteix la lluita pels nostres drets lingüístics enmig d’una situació d’opressió i ofegament lingüístic per tractar d’exterminar-nos.

La proposta és, a més de declarar el 2016 l’any del Tio Canya, fer actes culturals, concerts, exposicions, trobades, per tal de reivindicar un espai de comunicació en català efectiu, reivindicant el reconeixement per banda de les institucions que han de fer una política lingüística de promoció, d’extensió de l’ús social a tots els àmbits i que remarque la importància de la nostra llengua i cultura catalana com a nervi fonamental del nostre poble. Per garantir la nostra reproducció social i la nostra supervivència com a “ciutadania” catalanoparlant, que hem de gaudir dels mateixos drets que tenen els espanyols, francesos o italians.

•   La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant 

 La lletra de la cançó del Tio Canya és aquesta, la música l'hauran de cercar al Google:

En la pobla hi ha un vell/en la pobla hi ha un vell/que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,/ porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València:/primer quan va entrar en quintes/i en casar-se amb sa femella./La tercera va jurar/de no tornar a xafar-la;/que a un home que ve del poble,/ningú fa abaixar la cara./Set vegades va fer cua,/set vegades va fer cua,/en presentar uns papers,/per no saber expressar-se,/per no saber expressar-se,/en llengua de forasters./Aguantà totes les burles,/les paraules agrejades,/i a la Pobla va tornar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Tio Canya tingué un fill/Tio Canya tingué un fill/que li diuen tio Canya:/porta gorra i brusa negra/porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Bé recorda el tio Canya/quan varen portar-lo a escola/set anys, la cara ben neta,/ulls oberts, camisa nova./Però molt més va obrir els ulls/el xiquet del tio Canya/quan va sentir aquell mestre/parlant de manera estranya./Cada dia que passava,/Cada dia que passava/anava encollint els muscles/per por a que el senyor mestre/per por a que el senyor mestre/li fera alguna pregunta./Aguantà càstigs i renyes/sens gosar d´obrir la boca/i la escola va odiar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Cròniques del carrer diuen/cròniques del carrer diuen/d´uns nets que té el tio Canya/que són metges a València/que són metges a València/professors i gent lletrada./Quan a estiu vénen al poble,/visiten el tio Canya/i el pobre vell se´ls escolta/parlant llengua castellana./Però cròniques més noves/expliquen que el tio Canya/ja compta amb besnéts molt joves/que alegren la seua cara./Mai parlen en castellà/mai parlen en castellà/com han après dels seus pares,/sinó com la gent del poble,/sinó com la gent del poble/la llengua del tio Canya./Reviscola, tio Canya,/amb gaiato si et fa falta/que a València has de tornar/Tio Canya Tio Canya/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou,/perquè avui tens temps encara./

Fins ara s'han afegit moltes associacions del País Valencià a l'Any del 'Tio Canya', un personatge que simbolitza l'opressió lingüística que hem patit i continuem sofrint, com una maledicció d'un estat incapaç de reconèixer el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat que hi ha:

Escola Valenciana, Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics del País Valencià (COM), Ca Revolta, ACPV, Societat Coral El Micalet, Associació Catalana d'Escriptors en Llengua Catalana, Associació Cívica Tirant Lo Blanc, Associació per a la Defensa de la Salut al PV (ACDESA-PV), Plataforma per la Llengua al PV, Associació MitjaGalta, Tallers de Doblatge, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), Associació Cultural Arrancapins, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, etc.

Per a contactar o adherir-se: anytiocanya@gmail.com

Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)