"Són els pobles, estúpid!", per Joan Morro

Protstes a Grècia per la crisi (Font)

SÓN ELS POBLES, ESTÚPID!

Per Joan Morro, professor de Filosofia

Jean-Paul Sartre deia que els colonialistes sempre s’han encarregat d’humanitzar les poblacions que han volgut colonitzar. Així ho va exposar en ple procés de lluita anticolonialista. Les potències colonials eren aquelles que havien reconegut les poblacions indígenes com a humanes. Els francesos humanitzaven algerians: només així podien des-humanitzar-los. Mentre els colonialistes francesos pensaven que acabarien humanitzant Algèria, els algerians rebels patien la des-humanització de la colonització francesa.

Els que han de ser colonitzats, com els infants, són humans que han d’aprendre. Tanmateix, no hi ha colonització sense discursos que justifiquin que la població a colonitzar és inferior. Aquest tipus de poblacions, com deia Eduardo Galeano, no parlen idiomes, sinó dialectes; no professen religions, sinó supersticions; no fan art, sinó artesania; no practiquen cultura, sinó folklore. Vargas Llosa podria afegir que no uneixen, sinó que crispen; Jiménez Losantos diria que no tenen educació, sinó imposicions; un rei de qualsevol època etzibaria que han de ser part inqüestionable del seu regne. En fi, segons la mentalitat reflectida en aquestes paraules, les poblacions humanes inferiors han de ser intervingudes... pel bé comú.

Els discursos que els mitjans públics i privats afins als partits borbònics han engegat al voltant dels fets de l’1 d’octubre han mirat d’humanitzar els catalans. En efecte, si atenem què s’ha dit de nosaltres, podrem suposar que estem adoctrinats per les nostres escoles, manipulats pels nostres periodistes i teledirigits pels nostres polítics electes. A més a més, estem amenaçats per un corrupte cos policial orquestrat per traïdors i uns presumptes professionals de la sanitat que fan informes falsos per a qüestionar la proporcionalitat de la policia espanyola. Fins i tot, els líders pacifistes del nostre país mereixen ser empresonats pels seus actes. És per tot plegat que els catalans som una mena d’humans inferiors, una gent ingènua i confosa en mans de “nacionalistes” tan perversos com omnipotents. “Ai, pobrissons, aquests catalans!”.

Se’n parla molt ara de l’article 155, però no és aquest pretext el que ens hauria de preocupar. L’autèntic motiu de preocupació, sí més no des de la perspectiva de les classes populars, és que els pobles del Regne d’Espanya creguin realment en els discursos nacional·legalistes; que pensin que els catalans som pàmfils abocats a un atzucac pels interessos particulars d’una malèfica “burgesia”; que no puguin veure que el leitmotiv compartit pel conjunt de les forces independentistes no és un altre que el rebuig militant del nacionalisme. Efectivament, són els nacionalistes espanyols vestits del fonamentalisme constitucional vibrant arreu la causa principal de que molts nacionalistes catalans i molts catalans que no són nacionalistes apostin ja de forma irreversible per la independència de Catalunya.

Seria un greu error pensar que Catalunya és l’únic poble que no s’ha empassat els discursos consagrats pels poders fàctics del Regne. Potser no som responsables de què l’altre ens tracti com un infant, cóm un ésser inferior, però sí de creure’ns especials. De fet, la credulitat també ens caracteritza. La prova és que encara hi ha una part dels catalans que veu la Unió Europea com la gran solució... per a nosaltres, els demòcrates. Aquesta creença compartida no només revela cert esperit colonitzat sinó que, precisament per això, sembla un xec en blanc per a les elits europees: aquells que, com Sartre suggeria, sempre s’encarregaren d’humanitzar les poblacions que volien colonitzar. “Nosaltres, que som europeus com ells, gaudirem de la seva intervenció, oi?”

No ens enganyem: els Estats que avui configuren la Unió Europea s’han mostrat inútils a l’hora de gestionar els pitjors conflictes que han viscut de prop des de la Segona Guerra Mundial. La pudor de les barbàries viscudes a l’antiga Iugoslàvia i Ucraïna encara no s’ha escampat prou. Així mateix, les tragèdies humanitàries provocades per les guerres de Líbia i Síria mostren que, a més d’inútil, la Unió Europea és profundament immoral. Quin adjectiu pot ser més adient per a definir un club de burocràcies capitalistes les fronteres de les quals són cementeris per a les classes populars? Uns cementeris que, no ho oblidem, són lascivament despullats pels mitjans audiovisuals per a una massa amorfa d’europeus que han interioritzat la condició d’espectadors.

Des del punt de vista del súbdit, la Unió Europa regna però no governa. Aquesta idea (que és tan absurda com copular sense sexe) és present en els catalans que pensen que Europa garantirà la democràcia a Catalunya. Aquesta gent sembla oblidar que la Unió Europea és una arquitectura institucional projectada i mantinguda pel benefici econòmic de grups concrets. És aquesta Europa la que afirma de facto que controlar policialment tots els moviments dels ciutadans és un bon negoci. És aquesta Europa la que afirma de facto que una Mediterrània plena de cadàvers té menys costos que acollir refugiats. El governament europeu que el súbdit obvia rau en l’exercici de la lògica que hi ha al darrera d’aquest tipus d’afirmacions. 

Potser una gens improbable ineficàcia del Govern espanyol i dels seus aparells podria moure les burocràcies europees envers Catalunya. Consegüentment, s’engegaria allò que ara tan feliçment se’n diu “mediacions internacionals”, com si aquests mecanismes no fossin símptomes de problemes. La finalitat dels moviments en qüestió seria evitar una crisi econòmica que pogués afectar els interessos de certs membres de la Unió Europea. Per aquí podria arribar una via cap a la República Catalana. Així i tot, aquests moviments són només una possibilitat: també és possible que l’únic Estat que intervingui directament a Catalunya sigui l’espanyol. Potser això li surt més a compte a Europa. No van ser un bon gruix dels europeus els que s’estimaren més una Espanya franquista que una revolució espanyola? Tanmateix, no són una bona part dels europeus els que en ple segle XXI estan votant partits xenòfobs? 

El poble (així, en singular) és una abstracció burgesa que permet que els populistes es comuniquin entre sí i puguin participar en eleccions. És per això que creure que el poble català (o l’europeu) possibilitarà la democràcia comporta un seguit de discursos que al capdavall ens humanitzaran tot obrint la porta a intervencions en noms d’un fantasmagòric bé comú. En tot cas, és el compromís solidari i combatiu dels pobles del Regne d’Espanya i del conjunt d’Europa l’única cosa que les pot evitar. El poble és qui més ordena i sols el poble salva el poble, certament, però un poble sense pobles és un va desideràtum. Avui, com ahir, cal un internacionalisme actiu. 

Són els pobles (així, en plural) els que tornaran a marcar l’avenir del continent. Que apostin pel compromís o per la humanització, o directament pel racisme i el classisme més descarats, depèn només de nosaltres, els europeus.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.

“I què si els Països Catalans són un invent?”, per Joan Morro

 (Font text: Lliure i Millor)

Els Països Catalans tradicionalment s’han entès com un fet o un projecte. No és gens fàcil aconseguir un consens. Aquesta mancança és possible fins i tot entre els que desitgen el mateix. El debat segueix obert i les postures trobades no són sempre contradictòries entre sí. Això no obstant, n’hi ha que creuen que aquests debats i desitjos es dissolen just en el moment en què algú profereix que els Països Catalans “són un invent”. Ara bé, que algú o alguns els hagin inventat no contradiu que siguin un fet o un projecte. Fins i tot ho pot reforçar.

Un invent no és quelcom irreal ni estàtic. Hi ha realitats que han estat inventades i d’invents n’hi ha que són més o menys constitutius o constituents de realitats. Els Països Catalans podrien ser un invent tan real com ho són els sistemes operatius o la telefonia mòbil, que de models diferents en evolució n’hi ha la tira. Un invent tampoc no és necessàriament dolent o simple. Ningú critica els automòbils o els exèrcits per ser invents; encara més, que aquests invents siguin criticats no impossibilita que de fet existeixen i que es vagin actualitzant segons les circumstàncies.

És bo d’entendre que els invents poden ser bones alternatives. L’habeas corpus o la Seguretat Social en són exemples, els quals, al seu torn, semblen preferibles a invents com la tortura o l’almoina. Amb tot, els invents no sempre compleixen el que els seus promotors diuen; tenim el Regne d’Espanya posterior al franquisme i la Unió Europea sorgida en la postguerra freda com a casos recents. En efecte, l’invent no depèn pas del que l’inventor o el seu grup de seguidors promet. Com a reals que són, els invents tenen una sort de vida pròpia.

Un invent constata problemes fàctics. Si un presumpte invent no confirma ni soluciona intencionadament res, no és un invent. A més de ser un invent, les ulleres confirmen i solucionen el que són considerats problemes de visió. L’invent que és perfecte ho és pels fets. També hi ha invents, però, que tot i no poder negar-se que són invents, generen nous problemes i invents que alhora provoquen nous problemes, nous invents i, per tant, no poden ser perfectes. Els referits Regne d’Espanya i la Unió Europea són paradigmàtics en aquest sentit.

Val a dir que un invent pot ser objectivament millorable i tenir diverses aplicacions. Generalment, fa més eficient un punt de partida i pot satisfer necessitats i curiositats tot generant pràctiques noves i prèviament impensables, encara que aquestes no sempre siguin desitjables per tothom. Galileu va fer de la ullera un telescopi i va trobar, sense inventar-les, irregularitats a la Lluna. Allò serví per a la investigació astronòmica i per a propòsits militars. Una lent manipulada por generar tot això i molt més. Com hem dit, un invent no depèn dels inventors.

Durant el segle XIX, després que els francesos planifiquessin un futur per a la península Ibèrica, algú es va inventar un tipus de nació espanyola. Una nació que s’havia d’estendre als dos hemisferis tot garantint la unitat catòlica i monàrquica de matriu castellana dels presumptes espanyols. No gaire diferent del que s’ordenà durant els segles precedents, però d’ençà en condició d’imperi decadent tot acompanyat de retòrica modernitzada, amb constitució liberal inclosa. No obstant això, aquell invent generà tot un seguit d’independències i d’identitats culturals que, des de llavors, han fet d’Espanya més un camp de batalla que no pas una pàtria.

Un invent pot condicionar relacions jurídiques i socials. Podem pensar en invents com les armes o l’alfabet, però també en d’altres nostrats. La difusió d’una expressió inventada com “Països Catalans”, n’és un cas infal·lible. Uns senyors anotaren a la Constitució espanyola de 1978 que no és possible la federació de “comunitats autònomes” del Regne en un període en què intel·lectuals i artistes apel·laven als Països Catalans com a unitat cultural viva, és a dir, com a història cultivada i cultivable. No hi ha cultius sense invents, naturalment, ni que generin simpatia a tothom. L’odi més visceral pot aparèixer cada vegada que algú parla públicament dels “Països Catalans”.

L’odi esmentat pot tenir conseqüències més o menys subtils, des d’inventar una fantasiosa harmonia entre espanyols que serveix per a justificar la marginació d’escriptors independentistes a inventar gramàtiques normatives que siguin alternatives a les “catalanistes”; invents que miren d’impedir la flotació dels Països Catalans. Tanmateix, qui mira d’evidenciar-los, tant si considera aquests països com un fet o com un projecte, sovint haurà de trobar-se als que no tenen cap altra rèplica verbal que la de dir que “són un invent”. Irònic però real.

Un invent no és arbitrari; té al darrere una matèria primera i pot comportar molts invents arrelats. Ningú inventa des del no-res perquè inventar implica la realitat, de la qual tothom forma part. En tot cas, és curiós que els Països Catalans sobrevisquin, generació rere generació, a tants invents en contra. Hi ha qui diu que la realitat és tossuda! Així i tot, ens podríem preguntar què no és un invent. O millor: què és el que hauria d’acceptar, segons l’inquisidor de torn, qui pensa o vol un “invent” com els Països Catalans? Potser un ordre diví, natural, espontani? I què té de desitjable aquest ordre que no pugui tenir un d’inventat? Una presumpta puresa, tal volta?

Ben mirat, seria una bona notícia que els Països Catalans fossin un invent, perquè evitaríem assentir si són o no “reals” i corroboraríem que són “realitzats”. I potser som en un moment adient. Un invent permet fer arran del que hi ha. Mentre debatem i desitgem els Països Catalans, encara que sigui sense consens, l’anticatalanisme serveix per afirmar que alguna cosa estem fent. Seguim la dita: “ladran, Sancho, señal que cabalgamos”.

"Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients", per Joan Morro

Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS 
Joan Morro 

Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

"Els noms i les institucions", per Joan Morro

ELS NOMS I LES INSTITUCIONS
Per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro fa una reflexió crítica (no excepte se sarcasme) sobre l'ús que en fan algunes institucions de la doble denominació de la llengua catalana com a "català-valencià", i alerta dels problemes que pot ocultar aquesta nomenclatura per a la unitat de la llengua i de l'evident contradicció de no fer-ho amb d'altres llengües pels mateixos motius.







La UNED ofereix cursos de “catalán-valenciano”. És una bona notícia? És necessari aquest guionet? És realment necessària aquesta redundància? Per què la UNED no ofereix cursos de “castellano-español” o “inglés-americano”? Anem a pams.

L’última qüestió és bona de respondre. No calen els guionets i la redundància perquè el castellà i l’espanyol, així com l’anglès i l’americà, són el mateix idioma. Això no obstant, per raons que van des del nombre de parlants fins a qüestions històriques i polítiques, els dos idiomes comporten molta més varietat lingüística que el català. L’àmplia varietat del castellà i l’anglès, l’espanyol i l’americà, és deguda a què són idiomes cultes, d’alta cultura, no pas un motiu de diferenciacions substancials. Això ha esdevingut un principi especialment al·legat per acadèmics des que n’hi ha que vindiquen l’spanglish.

Es podria pensar que el guionet, que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma. El que sí trobem fàcilment són arguments que afavoreixen aquestes diferenciacions, naturalment. Pràcticament tot es pot argumentar. Només calen objectius i mitjans. Podem citar-ne tres tipus d’arguments en funció de qui els sol presentar.

Alguns –els més pedants– subratllen que les varietats són un motiu per se per fer-ne les diferenciacions corresponents. El problema d’aquest punt és que no és gens senzill de concretar críticament on comença i acaba una varietat lingüística. Al respecte és prou conegut que, per evitar maldecaps i agafar la drecera, molts tendeixen a afavorir les fronteres administratives. El cas de “català” i “valencià” n’és paradigmàtic.

Sovint lligats als anteriors, també els hi ha –els més buròcrates– que apel·len a textos legals. No per casualitat, el cas de “català” i “valencià” torna a ser paradigmàtic. Els Estatuts de catalans i valencians fan referència a diferents llengües oficials. Els juristes també hi fan la seva. Amb tot, no és gaire clar que això hagi de determinar l’estudi i les competències de qui ha d’aprendre normes ortogràfiques en comptes de jurídiques.

Finalment, trobem els que –els més folklòrics– pensen que el criteri per nomenar un idioma és com l’anomenen els seus parlants. Això no té ni cap ni peus per a qui ha estat fora del seu poble durant una temporada, encara que alguns ho defensin. Tornant al nostre cas, comporta que el mallorquí desbordaria un curs de “catalán-valenciano” i que permetria oferir cursos de “balear-mallorquín”. Més d’un ja ho està programant.

Val a dir que també hi ha arguments amb base acadèmica per tal de defensar un curs de “catalán-valenciano”. Un d’ells és apel·lar a que hi ha dues acadèmies oficials, a saber: l’Institut d'estudis Catalans i l’Acadèmia Valencia de la Llengua. Totes dues, però, sostenen que català i valencià són dos noms d’un mateix idioma. Així mateix, les universitats públiques catalanes, valencianes i balears eviten l’ambigüitat en la seva oferta acadèmica. Per què no ho fa una institució com la UNED?

En tot cas, són suficients les dues acadèmies i les dues accepcions nominals per a justificar un curs de “catalán-valenciano”? Penseu que els gonelles d’última generació (1, 2) apel·len a aquests dos fets, tot reconeixent la unitat del català, per a justificar una Gramàtica Normativa Balear. Significa això que, si l’aconsegueixen, s’hauria de justificar un curs de “catalán-valenciano-balear”? Seria això profitós per al futur de l’idioma?

Les paraules poques vegades són del tot innocents. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

"A Catalunya, estem adoctrinats?, per Joan Morro

Font: periodistadigital.com

A CATALUNYA, ESTEM ADOCTRINATS?

Per Joan Morro

La temporada estiuenca és un bon període per saber què es pensa del país propi, sobretot si hom surt de vacances. Si aquest país és Catalunya, a més a més, el saber adquirit fora probablement recordarà el que els antropòlegs diuen “primer contacte”, és a dir, la situació per la qual membres de diferents cultures prenen consciència l’un de l’altre per primera vegada. Aquesta situació pot donar-se inclús sense necessitat de sortir de la nació catalana, la qual cosa mostra el mal que la desconnexió comunicativa fa en un món com l’actual.

Un exemple paradigmàtic de l’esmentada situació antropològica és quan l’altre, el que no viu a Catalunya, diu al que viu a Catalunya que en el seu país hi ha adoctrinament. Que a Catalunya estem adoctrinats. Que a ell, com a català, li volen adoctrinat. “Que per què? Home, l’independentisme és una cosa que els nacionalistes, que són els que manen, han promogut”. És ben estrany que ho diguin així, en català, però la idea proferida és si fa no fa la mateixa.

Una de les primeres coses que hom sol apreciar en aquesta situació és el barreig que hi ha quant a l’independentisme i el nacionalisme. Aquest barreig normalment és degut a creure que l’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, que com a tal sempre és “extremista”, com va dir la “ciudadana” Carolina Punset en un mític discurs d’investidura a les Corts Valencianes. Com si l’independentista estigués teledirigit pel nacionalisme. Com si el nacionalisme no pogués ser un recurs retòric de l’independentisme. Com si el nacionalista hagués de desitjar la independència. Tot plegat és esbiaixat. Bona part de la cúpula del PP, PSOE i Ciudadanos són nacionalistes espanyols, però no són independentistes, car fan tot el possible per a dependre de les grans multinacionals i la burocràcia francoalemanya. També es pot ser nacionalista català sense ser independentista, com ho han estat tradicionalment els regionalistes Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida; tots dos, per cert, considerats en diversos moments els polítics més ben valorats pels poders fàctics espanyolistes. Cap anomalia.

•  El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. 

Si algú, en la situació esmentada, mira de fer entendre a qui no viu a Catalunya (si hi ha paciència i ganes d’escoltar) el dia a dia del Procés i les diverses aspiracions dels catalans quant al que tenim i produïm, el que anem fent, sent i sentint, és ben probable que no trigui a adonar-se que l’independentisme català suposa un posicionament radical en el debat de les idees polítiques i, concretament, quant a l’entesa entre espanyolistes i catalanistes, especialment tal com aquestes dues tendències es conceben des del nacionalisme espanyol. Això s’agreuja quan la part que defensa expressament un marc polític espanyol, o bé que diu ser neutral tot i viure en un espai políticament constituït com “Espanya”, alhora nega aferrissadament ser nacionalista o que l’altre formi part d’una nació diferent. No estranya que l’independentisme català en particular, i el catalanisme en general, hagi estat tant ahir com avui una resposta política a l’espanyolisme, el qual ha tendit tradicionalment a fer creure que qui qüestiona la unitat d’Espanya és un adoctrinat. Una creença que, si bé també ha estat promoguda pel regionalisme català i l’espanyolisme d’esquerres, fou curosament conreada durant el franquisme.

El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. Aquesta és l’arrel del catalanisme. Amb tot, podem demanar-nos: a Catalunya, estem adoctrinats? La pregunta no és absurda, ja que el refinament analític i la competència lingüística no priva a ningú de no ser víctima d’adoctrinament. Podem pensar per què pensem com pensem. Que puguem diferenciar l’independentisme i el nacionalisme fins al punt d’aclarir-los conceptualment i reconèixer casos històrics i contraposats de cadascun no garanteix que algú no estigui adoctrinat.

Una manera recomanable de respondre si hom pateix adoctrinament és escoltar els arguments de l’altre, de qui afirma que hom està adoctrinat, que nosaltres i molts dels que ens envolten estem adoctrinats, tot tractant de donar-ne respostes. Si hom està disposat a atendre els arguments de qui diu que hi ha adoctrinament a Catalunya, sempre que l’altre estigui disposat a presentar-los, el més probable és que acabi atenent diferents versions de, com a mínim, tres presumptes focus d’adoctrinament.

Primer, naturalment, els polítics. Aquest acusament no sols caracteritza a qui no sap diferenciar l’estricta política i la vida quotidiana i, tanmateix, a qui obvia la complexitat de les societats modernes; també és propi del populista. Essent la nostra una època on els populistes s’han estès per bona part de les tertúlies televisades, part dels que diuen ser d’esquerres i fins i tot de departaments universitaris, no és estrany que avui dia hi hagi un curiós maridatge entre populisme i espanyolisme (tot i que aquesta perspectiva ja es pot trobar a personatges com Alejandro Lerroux i José Antonio Primo de Rivera). Els populistes tenen l’estranya virtut de combinar la certesa que el poble és imbècil, incapaç de raonar, juntament amb discursos que presenten els polítics com una malaltia. Així no estranya que, tot i la pretesa subtilesa, semblin incapaços de presentar propostes concretes i coherents tot escoltant i discutint la resta d’alternatives. Com qui sap que no té res a oferir, necessiten l’ambigüitat ininterrompuda i fer creure que els adversaris estan mancats de seny. Ara bé, no dubtaran a indicar-nos quina mesura política és més o menys encertada. Ells veuen un poble i un destí que ningú no veu.

El populisme té especial presència quan es tracta de desacreditar l’independentisme català. Una raó al respecte és que els independentistes tenen majoria parlamentària a Catalunya. Els plantejaments populistes prenen especial protagonisme quan es tracta de defensar que hi ha adoctrinament a Catalunya, perquè permet apuntar a que els catalans són imbècils governats per malalts. Des d’aquesta perspectiva, l’actual formació del Parlament representa una mena de malaltia i suspendre’l sembla una cura pal·liativa. Així no és gaire complicat trobar espanyolistes de dretes i d’esquerres, amb més o menys experiència i formació, compartint discurs. Les qüestions polítiques i les perspectives dominants, encara que no s’entenguin, condicionen la conducta humana tot generant curioses avinences.

•  Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona

Un segon focus d’adoctrinament apunta a l’escola. Si bé acusar els polítics és característic del populisme, acusar l’escola és característic de l’autoritarisme, com ho prova el fet que qui fa aquesta acusació tot d’una diu què i com s’ha de fer a l’hora de transmetre coneixements i competències. Des de l’autoritarisme sembla difícil privar-se de declarar que els mestres són l’enemic (una reacció, per cert, força freqüent entre qui no sap o no pot argumentar a favor del que considera els seus interessos). Val a dir que l’autoritarisme sol ser un efecte de la manca d’autoritat. L’autoritarisme es reconeix quan una de les parts d’una situació crítica vol imposar què i com s’ha de fer sense considerar els arguments de la resta de parts. Aquesta situació esdevé, generalment, quan les parts implicades semblen incapaces de posar-se d’acord degut a l’absència d’un principi (o “príncep”) que les aplegui. No és casual que l’autoritarisme caracteritzi les cúpules del PP, PSOE i Ciudadanos contra el Procés, ja que s’estimen més suspendre l’autonomia catalana que acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.

Un apunt que cal no oblidar davant els que pensen que les escoles catalanes –incloent els centres catalans de batxillerat– adoctrinen en l’independentisme és que l’independentisme té ara per ara majoria parlamentària; una majoria que no és ben bé producte dels mestres. En efecte, per qüestions d’edat, només una molt petita part dels estudiants d’escola vota. En qualsevol cas, si realment algú creu que els mestres tenen aquest poder de seducció, cal que es facin les següents preguntes: com és que hi ha fracàs escolar, per què és tan difícil que un estudiant interioritzi l’impartit a classe, si tant de poder tenen els mestres? Com és possible que els mestres catalans treballin per a la causa independentista i que, per tant, tots ells siguin gent tan odiosa? Realment són els mestres catalans els únics a tot el Regne d’Espanya que tenen capacitat i voluntat d’adoctrinament? El populisme i l’autoritarisme són bons consellers per a no haver de tractar aquestes preguntes d’una forma crítica.

Alguns tenen tendència a dir que la informació que no els agrada és adoctrinament. D’una banda estan els informats i d’una altra, els adoctrinats. De fet, són molts els que estan satisfets per tenir aquesta cosa en el cap i en la boca, la qual fa de la política un afer d’il·luminats i un seguit de projeccions allunyades del realisme. Arran d’aquí trobem un tercer presumpte focus d’adoctrinament a Catalunya: la televisió i, especialment, TV3. Qui defensa que a Catalunya hi ha adoctrinament sol veure en TV3 l’eix de tot el seu discurs (sempre que el tingui, és clar): TV3 és una eina dels polítics per adoctrinar els catalans, incloent els mestres i l’oposició. Des d’aquest discurs, TV3 sembla el somni de qualsevol aspirant a implantar un règim absolutista.

La tragèdia de qui acusa TV3 per adoctrinar els catalans és que queda ell mateix desacreditat en voler fer creure que els catalans són un ramat indefens en mans de la radiotelevisió pública catalana. El cas és que a Catalunya no només es veu TV3; diàriament és veuen cadenes espanyoles (com La 1, La 2, etc.), cadenes privades d’àmbit estatal (com Antena 3, Cuatro, etc.) i cadenes d’altres autonomies de l’Estat (com IB3, i esperem que ben aviat el nou Canal9). Mentre els catalans estan exposats a tot aquest ventall informatiu, fora de Catalunya hom no sol estar familiaritzat amb aquesta pluralitat (encara que es pot veure TV3 a les Illes Balears, i esperem que ben aviat també al País Valencià). Els catalans reben de totes parts. El cas és que qui sosté que els catalans estan adoctrinats per TV3 tendeix a obviar que a Catalunya pot apreciar-se la informació radiada des de Madrid i la que es pot sintonitzar arreu del Regne –la qual cada dia presenta l’independentisme català com una amenaça, un desafiament o un invent nacionalista. Què han de pensar de tot plegat, doncs, els independentistes?

Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona, entre d’altres, de línia més o menys favorable a una tendència o a una altra, i que, malgrat tot, triïn governants i canals que l’espanyolista considera “nacionalistes”. La creença segons la qual els nacionalistes, com els adoctrinats, són sempre i únicament “els altres” (i ara, a sobre, independentistes), segueix ben viva arreu del Regne. Així mateix, a qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya normalment li costa pensar que la seva visió sigui superficial, parcial i en bona part configurada per un anticatalanisme palès, amb arrels històriques, encara que només trepitgi Catalunya en temporades com les estiuenques, per fer turisme, quan sovint aprofita per a escandalitzar-se perquè les parades del metro estan retolades en català. “Estació de Sants” o “Catalunya” són rètols incomprensibles per a qualsevol turista, especialment si té un gran sentit crític, evidentment.

No podem oblidar que sempre hi ha alternatives per a desacreditar a qui viu a Catalunya, ja que el problema de fons és que el fet al que apunta la retòrica al voltant de “la amenaza soberanista”, “el desafio separatista” o “las mentiras de los nacionalistas” està protagonitzat per catalans. Qui pensa que l’independentisme és una cosa de nacionalistes normalment podria intercanviar les paraules “independentisme” i “nacionalisme” pel que ell creu (o voldria creure) que realment no interessa. Per tot plegat, quan ja no sàpiga a qui acusar, el que no viu a Catalunya no dubtarà a treure el discurs de la por, a replicar que al nostre país hi ha tensió social i que cal deixar-se d’invents, perquè, segons ell, el Procés espanta a les empreses i als que anem a la feina en metro. Això no obstant, és un fet que és al Regne d’Espanya –i no a Catalunya– on no hi ha manera de conformar una majoria parlamentària amb un programa de Govern mínimament congruent i que Barcelona segueix sent un creixent punt d’interès per a inversors i gent de tot tipus, com prova el nivell d’exportacions, turistes i estudiants que venen any rere any a les nostres universitats. Unes dades que avui poden acarar-se orientativament sense haver d’excusar-se en l’hipotètic poder omnímode de polítics, mestres i mitjans de comunicació catalans.

Pensar que el proselitisme militant pot ser l’únic detonant d’una causa política en un món tan complex com el nostre és una ingenuïtat. Des de l’independentisme català actual tenim prou experiències acumulades com per saber que dia rere dia també ens ha unit i ens uneix el menyspreu proferit per altres, tan ufans i tan superbs. Un menyspreu que es presenta cada vegada que es diu que els nostres polítics, mestres i mitjans de comunicació ens fan segons els seus perillosos interessos, encara que siguem nosaltres els que vivim a Catalunya i els que sabem quines imatges es presenten sobre nosaltres i el nostre país des de la radiotelevisió d’àmbit estatal. Imatges que aconsegueixen nodrir el menyspreu envers els catalans i que ja no acceptem. Un menyspreu que creix quan se’ns censura per voler triar el nostre futur, per irresponsables; quan ens diuen que som i serem d’un lloc contra la nostra voluntat, per il·lusos; quan etziben que la nostra cultura és alhora provinciana i invasora, per perversos; quan l’arrogància de qui té els poders fàctics de la seva banda vol tenir l’última paraula, perquè ell en sap. Un menyspreu la resposta a la qual és l’increment de l’independentisme a les jornades electorals, a les representacions públiques, a les expressions populars.

El Procés l’ha fet i l’està fent un poble la veu del qual ja no és fàcil d’amagar. El Parlament i els carrers de Catalunya en són proves. El Procés ha matat CiU i ICV, ha desarticulat el PSC, i està generant reconeguts maldecaps conjunturals pel que fa als simpatitzants de “comuns” i “ciutadans”. El poble sempre és qui més ordena i no accepta ambigüitats quan es demanen solucions. Demandes que són sempre ideals, allò que es pensa i es verbalitza arran d’unes experiències més o menys compartides. Demandes que, a Catalunya, han posat en relleu la importància del teixit associatiu, del món cultural, del moviment veïnal, del debat intel·lectual, de qüestionar el que hem rebut, de repensar recursos i (no només) discursos, de capgirar les representacions, i la força en general dels que treballen tot d’acord al que segons els ideòlegs del capitalisme més salvatge no serveix per res: les idees. És possible que les idees no serveixen per res perquè no creen ni benefici monetari ni respostes immediates, però no hi pot haver terra fèrtil per a qui les deixa de banda.

A Catalunya, on segons alguns estem adoctrinats, tenim una idea comuna i cada cop més arrelada i estesa: la independència del nostre país. Mentrestant, el nou Govern espanyol sembla que seguirà comandat per forces polítiques que no només són marginals a Catalunya sinó que el discurs comú de les quals arreu del Regne passa per afirmar una unitat d’Espanya que presenten com injustament qüestionada. Qui sap si el “primer contacte” entre catalans i espanyols ho acabarà sent en sentit rigorós. Amb tot, estic segur que, com la cosa no canviï, seguirem sentint que els nacionalistes adoctrinats som els catalans i que tindrem oportunitat de sentir-lo cada vegada que sortim del país.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

"De pàtries, nacions i vots", per Joan Morro

Cartell electoral de Podemos on singularitza el "país d'Espanya", tot i defensar la plurinacionalitat

DE PÀTRIES, NACIONS I VOTS

Joan Morro

Tot apunta a que qui vulgui exercir el dret de vot el 26J sense votar una força nacionalista haurà de decantar-se pels animalistes. En efecte, l’hora actual sembla confirmar la hipòtesi de Jacques Sapir segons la qual l’univers post 2003 comporta un retorn de les nacions. La manca de visió política que es va constatar al voltant de la Guerra d’Iraq suposà el principi de la fi del somni cosmopolita de la Postguerra Freda. Els primers símptomes es trobaren a Rússia, Xina i Amèrica Llatina. Mentrestant les grans ciutats europees i algunes facultats nord-americanes eren els únics indrets del món des d’on s’argumentava que la política esdevindria propaganda, que el conflicte podria finalment diluir-se en discursos. Ja no hi hauria més marcs que els discursius.

No obstant això, mentre els europeus han celebrat (i comprat, i venut) el que Robert Cooper anomenà l’Estat postmodern, Europa no ha pogut evitar l’auge del racisme i les crisis del sud europeu mentre oligarquies estatunidenques han anant estenent depredadores esferes d’influència. La malaltissa artificiositat de la Unió Europea només ha acabat de forçar les tendències nacionalistes.

• L’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra

Un vell prejudici europeu diu que els nacionalismes són sempre de dretes. Això, però, és pràcticament insostenible des d’un punt de vista tant històric com conceptual. No només perquè Patrice Lumumba o Ho Chi Min no ho entendrien sinó perquè els inventors de la nació, en el sentit estrictament modern, foren els revolucionaris americans i francesos. Hi ha prou raons per pensar que entre uns i altres són també els inventors de l’esquerra política, si més no en la mesura en què es diferencia del cristianisme; una religió, per cert, genuïnament cosmopolita. 

La connexió entre nacionalisme i esquerra la podem trobar en els escrits de Marx contra els jueus que reclamaven la seva emancipació durant la naixent societat nacional-industrial. Tot apel·lant a founders i jacobins, Marx defensava que el jueu, abans de ser jueu o emancipar-se, havia de reconèixer-se en un projecte estatal. Aquell debat va influir no només a marxistes i al moviment obrer en general sinó entre els que esdevindrien ideòlegs sionistes i buròcrates de Bismark. La influència hegeliana en Marx era obvia. Tot plegat contribuí a generar una dicotomia superficial que al capdavall era per se un clam antagonista, a saber: pàtria i nació.

•  Sense nació/pàtria no hi ha sobirania, i sense poder sobirà no hi ha democràcia. 

Els teòrics adscrits a l’esquerra política no han mostrat tradicionalment gaire simpaties per la pàtria i la nació. No podem dir el mateix de l’esquerra política efectiva. L’organització anarquista més cèlebre de la història europea, la CNT, es declarava expressament “nacional”, mentre que la fita més èpica del comunisme, l’ofensiva soviètica contra els nazis, ha estat anomenada per polítics, poetes i historiadors com la gran guerra “patriòtica”. La pàtria potser és més solemne que la nació, però totes dues remeten a un marc nacional més o menys imaginari, més o menys palès i amb més o menys acceptació popular (o, per qui tingui manies, a un Estat, sigui oficialitzat o no). L’historiador Edward H. Carr ja suggeria en temps d’Entreguerres que l’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra; així ho prova fins i tot la pròpia morfologia del mot. El que reprèn Sapir respecte de tot plegat és que, tant ahir com avui, sense nació/pàtria no hi ha sobirania i que sense poder sobirà no hi ha democràcia. Tot i així, l’autèntic risc no es teòric sinó pràctic, car només si es reconsidera la nació i la pàtria podran evitar-se sobiranies i democràcies aleatòries. I paga la pena recordar que l’aleatorietat poques vegades afavoreix les classes populars.

• La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.

També hi ha nacionalismes de dretes. De fet, a l’Europamoderna sempre han estat majoria, fins i tot a l’actualitat. Potser per això els nacionalistes d’esquerres refusen significar-se com a nacionalistes. És possible que això també expliqui per què Europa sembla un feliç cadàver. Ara bé, mentre alguns ho refusen per prejudicis com l’esmentat, d’altres ho dissimulen per qüestions estratègiques, perquè saben que és un prejudici massa arrelat. L’exemple més evident de cara al 26J és Podemos. La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.

En la línia advertida per Sapir i Cooper, Iglesias no ha trigat a adonar-se que l’ecumenisme descafeïnat és dubtosament efectiu en moments desesperants, a més de generar rèdit polític únicament a les grans potències, que sempre remeten a marcs i entre les quals no s’hi troba el Regne d’Espanya. Apel·lar a la pàtria esdevé tant un intent d’articular diferents forces de l’esfera social, actualment disperses, com la condició per a establir un seguit individuat d’institucions presumiblement coordinades en l’àmbit internacional. No per casualitat, amb Albert Rivera com a pretext, Pablo Iglesias sentencià en el seu primer debat d’investidura que Maquiavel és irreductible a Lakoff. Cal saber combinar-los.

• Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.

L’equilibri entre propaganda i política que s’ha proposat Podemos probablement donarà fruit.

Pablo Iglesias ni creu ni pot creure en un Estat postmodern. S’ha de reubicar el Príncep. La clau (i això no és un joc de paraules en referència al teòric argentí) el porta a haver de saber jugar la carta nacionalista. Des de Podemos es proclamaran patriotes, parlaran del país en singular, dels pobles en plural, fins i tot d’Espanya sense sintagmes, però no es propagaran com a nacionalistes. Les nacions són excloents. El nacionalisme és de dretes. Nacionalistes són els altres. Aquests significants són tan presents que s’han d’emprar virtuosament per a obtenir vots, que són recursos polítics. Així ho han fet PP, PSOE i C’s; el que fa falta per als interessos electorals dels podemites és el detall. La pàtria, el país, els pobles, Espanya i tot el que som nosaltres, el subjecte del marc projectat, és plurinacional. Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.

Una “pàtria plurinacional” no té més ni menys sentit formal que una “nació pluripatriòtica”. Tampoc no se sap ben bé què aporta de nou a “l’estat de les autonomies”. Però, sens dubte, és més seductora que les alternatives tot i que d’entrada no va més enllà d’instrumentalitzar un fet empíric que cal tenir present per sumar vots. Funcionà a la transició boliviana que Íñigo Errejón va investigar. Les estadístiques sociològiques són útils per al màrqueting polític. Podemos tracta de gestionar la diversitat cultural per tal d’aconseguir un Estat que funcionarà si i només si es realitza en un marc operatiu; un marc que en termes moderns és una nació/pàtria, que serà plural governi qui governi. L’equilibri entre propaganda i política també l’han entès altres forces d’esquerra, com ara Izquierda Unida, Compromís, Més i els que –per fer-li front a l’espanyolisme de dretes– han confluït amb la formació d’Iglesias. Hi ha qui igualment l’ha entès sense cedir a Podemos. ERC n’és el millor exemple.

•  A Esquerra reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català.

ERC defensa l’independentisme mentre presenta portaveus castellanoparlants i d’origen sud-americà tot afirmant, per múltiples canals, la diversitat cultural del poble català. No per casualitat és una força que no ha deixat de créixer des que els convergents i els socialistes catalans començaren a enfonsar-se. Els republicans reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català. Quant a qüestions econòmiques, presenten un programa socialdemòcrata per al 26J; com Podemos. Paradoxalment, per a bona part de l’opinió pública hispana, ERC és una formació nacionalista però no patriòtica. I, encara que les esquerres estiguin dividides entre les que encara aposten per un marc nacional espanyol i les que pretenen alternatives, com ara un marc nacional català, des de l’espanyolisme de dretes no “s’acusarà” de nacionalistes als podemites, però sí a aliats seus. Tanmateix, part de la dreta seguirà presentant-se com a patriota. La dicotomia entre pàtria i nació, doncs, no només és superficial i antagònica sinó que, com tota superficialitat i antagonisme, genera avinences i desavinences ben estranyes.

• Ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar.

Els comicis del 26J recorden que no hi ha un unívoc “ésser nacionalista”. Les nacions/pàtries són productes històrics i com a tals són construccions evolutives, difuses i contradictòries que no depenen de la voluntat ni d’un príncep ni d’un conseller de prínceps. Molt menys de cap presumpta puresa o disseny. El nacionalisme és més que el que Martha Nussbaum o Jürgen Habermas van voler fer creure en nom d’un cosmopolitisme que, precisament perquè agradava a tothom, suposava pràcticament tot excepte política. Però la política, vella o nova, tendeix no només a ressorgir sinó a expressar un univers que, com deia Carl Schmitt, sempre és un plurivers. Perquè la política no respon a un marc, sinó a marcs, els quals no són pas creats ex nihilo per propagandistes. Amb tot, ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar. Ah, o els animalistes.