"Són els pobles, estúpid!", per Joan Morro

Protstes a Grècia per la crisi (Font)

SÓN ELS POBLES, ESTÚPID!

Per Joan Morro, professor de Filosofia

Jean-Paul Sartre deia que els colonialistes sempre s’han encarregat d’humanitzar les poblacions que han volgut colonitzar. Així ho va exposar en ple procés de lluita anticolonialista. Les potències colonials eren aquelles que havien reconegut les poblacions indígenes com a humanes. Els francesos humanitzaven algerians: només així podien des-humanitzar-los. Mentre els colonialistes francesos pensaven que acabarien humanitzant Algèria, els algerians rebels patien la des-humanització de la colonització francesa.

Els que han de ser colonitzats, com els infants, són humans que han d’aprendre. Tanmateix, no hi ha colonització sense discursos que justifiquin que la població a colonitzar és inferior. Aquest tipus de poblacions, com deia Eduardo Galeano, no parlen idiomes, sinó dialectes; no professen religions, sinó supersticions; no fan art, sinó artesania; no practiquen cultura, sinó folklore. Vargas Llosa podria afegir que no uneixen, sinó que crispen; Jiménez Losantos diria que no tenen educació, sinó imposicions; un rei de qualsevol època etzibaria que han de ser part inqüestionable del seu regne. En fi, segons la mentalitat reflectida en aquestes paraules, les poblacions humanes inferiors han de ser intervingudes... pel bé comú.

Els discursos que els mitjans públics i privats afins als partits borbònics han engegat al voltant dels fets de l’1 d’octubre han mirat d’humanitzar els catalans. En efecte, si atenem què s’ha dit de nosaltres, podrem suposar que estem adoctrinats per les nostres escoles, manipulats pels nostres periodistes i teledirigits pels nostres polítics electes. A més a més, estem amenaçats per un corrupte cos policial orquestrat per traïdors i uns presumptes professionals de la sanitat que fan informes falsos per a qüestionar la proporcionalitat de la policia espanyola. Fins i tot, els líders pacifistes del nostre país mereixen ser empresonats pels seus actes. És per tot plegat que els catalans som una mena d’humans inferiors, una gent ingènua i confosa en mans de “nacionalistes” tan perversos com omnipotents. “Ai, pobrissons, aquests catalans!”.

Se’n parla molt ara de l’article 155, però no és aquest pretext el que ens hauria de preocupar. L’autèntic motiu de preocupació, sí més no des de la perspectiva de les classes populars, és que els pobles del Regne d’Espanya creguin realment en els discursos nacional·legalistes; que pensin que els catalans som pàmfils abocats a un atzucac pels interessos particulars d’una malèfica “burgesia”; que no puguin veure que el leitmotiv compartit pel conjunt de les forces independentistes no és un altre que el rebuig militant del nacionalisme. Efectivament, són els nacionalistes espanyols vestits del fonamentalisme constitucional vibrant arreu la causa principal de que molts nacionalistes catalans i molts catalans que no són nacionalistes apostin ja de forma irreversible per la independència de Catalunya.

Seria un greu error pensar que Catalunya és l’únic poble que no s’ha empassat els discursos consagrats pels poders fàctics del Regne. Potser no som responsables de què l’altre ens tracti com un infant, cóm un ésser inferior, però sí de creure’ns especials. De fet, la credulitat també ens caracteritza. La prova és que encara hi ha una part dels catalans que veu la Unió Europea com la gran solució... per a nosaltres, els demòcrates. Aquesta creença compartida no només revela cert esperit colonitzat sinó que, precisament per això, sembla un xec en blanc per a les elits europees: aquells que, com Sartre suggeria, sempre s’encarregaren d’humanitzar les poblacions que volien colonitzar. “Nosaltres, que som europeus com ells, gaudirem de la seva intervenció, oi?”

No ens enganyem: els Estats que avui configuren la Unió Europea s’han mostrat inútils a l’hora de gestionar els pitjors conflictes que han viscut de prop des de la Segona Guerra Mundial. La pudor de les barbàries viscudes a l’antiga Iugoslàvia i Ucraïna encara no s’ha escampat prou. Així mateix, les tragèdies humanitàries provocades per les guerres de Líbia i Síria mostren que, a més d’inútil, la Unió Europea és profundament immoral. Quin adjectiu pot ser més adient per a definir un club de burocràcies capitalistes les fronteres de les quals són cementeris per a les classes populars? Uns cementeris que, no ho oblidem, són lascivament despullats pels mitjans audiovisuals per a una massa amorfa d’europeus que han interioritzat la condició d’espectadors.

Des del punt de vista del súbdit, la Unió Europa regna però no governa. Aquesta idea (que és tan absurda com copular sense sexe) és present en els catalans que pensen que Europa garantirà la democràcia a Catalunya. Aquesta gent sembla oblidar que la Unió Europea és una arquitectura institucional projectada i mantinguda pel benefici econòmic de grups concrets. És aquesta Europa la que afirma de facto que controlar policialment tots els moviments dels ciutadans és un bon negoci. És aquesta Europa la que afirma de facto que una Mediterrània plena de cadàvers té menys costos que acollir refugiats. El governament europeu que el súbdit obvia rau en l’exercici de la lògica que hi ha al darrera d’aquest tipus d’afirmacions. 

Potser una gens improbable ineficàcia del Govern espanyol i dels seus aparells podria moure les burocràcies europees envers Catalunya. Consegüentment, s’engegaria allò que ara tan feliçment se’n diu “mediacions internacionals”, com si aquests mecanismes no fossin símptomes de problemes. La finalitat dels moviments en qüestió seria evitar una crisi econòmica que pogués afectar els interessos de certs membres de la Unió Europea. Per aquí podria arribar una via cap a la República Catalana. Així i tot, aquests moviments són només una possibilitat: també és possible que l’únic Estat que intervingui directament a Catalunya sigui l’espanyol. Potser això li surt més a compte a Europa. No van ser un bon gruix dels europeus els que s’estimaren més una Espanya franquista que una revolució espanyola? Tanmateix, no són una bona part dels europeus els que en ple segle XXI estan votant partits xenòfobs? 

El poble (així, en singular) és una abstracció burgesa que permet que els populistes es comuniquin entre sí i puguin participar en eleccions. És per això que creure que el poble català (o l’europeu) possibilitarà la democràcia comporta un seguit de discursos que al capdavall ens humanitzaran tot obrint la porta a intervencions en noms d’un fantasmagòric bé comú. En tot cas, és el compromís solidari i combatiu dels pobles del Regne d’Espanya i del conjunt d’Europa l’única cosa que les pot evitar. El poble és qui més ordena i sols el poble salva el poble, certament, però un poble sense pobles és un va desideràtum. Avui, com ahir, cal un internacionalisme actiu. 

Són els pobles (així, en plural) els que tornaran a marcar l’avenir del continent. Que apostin pel compromís o per la humanització, o directament pel racisme i el classisme més descarats, depèn només de nosaltres, els europeus.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor