Fem
un salt enrera en lo temps...
La
nit de Sant Joan
és
sempre fins ara,
pel
pòpul de l’Alguer
la
festa més cara.
La
festa dels focs,
la
festa dels balls,
[...]
(Carmen
Dore - juny del 1891)
Aqueixa
poesia del 1891 descriu bé, qui cosa era pel pòpul alguerés la
Festa de Sant Joan, una festa de pòpul, una festa més sentida de la
festa del Patró de la ciutat (Sant Miquel).
La
tradició dels Focs de Sant Joan és una celebració assai antiga,
transmitida de generació en generació, de tants sèculs, en tota la
Sardenya. Un ritual ancestral amb el qual se festejava el solstici
d’estiu, la nit més curta de l’any, la nit més màgica, la nit
de Sant Joan.
En
tota la ciutat, però sobretot a la platja de Sant Joan, a davant de
l’iglesieta dedicada al Sant, s’enceneven focs, petits o grans,
que veniven saltats agafant-se la mà, de tots aquellos que se
voliven fer compares o comares. Lo foc enlluminant la nit és
testimoni del jurament dels compares i les comares. I l’aigua,
l’aigua de la marina, purifica; lo bany de mitjanit, la nit de Sant
Joan, era coneixut com lo bany de la salut, perquè, com dieven los
nostros vells “purifica el cos i cura tots los mals”.
Tota la festa era acompanyada de cants, de balls i de grans begudes
de vi.
Per diversos anys la Festa de Sant Joan és estada olvidada, sol petits grups d’amics se divertiven a encendre un foc i a saltar-lo per se fer compares de Sant Joan.
Al 2010, per iniciativa de l’associació Pro Loco Alghero, s’és decidit de donar nova vida a la Festa, donant-li un tall més turístic i escenogràfic, cercant de salvar però almanco una mínima memòria d’allò que era la festa al passat, com lo salt del foc agafant-se per la mà i repetint lo jurament dels compares i de les comares.
Del 2011 Òmnium Cultural de l’Alguer ha portat “símbolicament” a l’Alguer la Flama del Canigó, amb la qual veniva encés lo gran fogueràs a la platja. Dic símbolicament perquè no era i no és possible transportar “físicament” una flama encesa dels Pireneus a l’Alguer. La intenció era de mantendre viu el lligam amb els països catalans i fer també en manera que l’alguerés, lo català de l’Alguer, fossi present a la festa durant la narració del ritual de l’encesa del fogueràs. Sol una pinzellada d’identitat i d’algueresitat, ma sempre millor de res.
Enguany, malauradament, la nostra llengua, la llengua que compartim, no siguerà present a la Festa, nimanco en manera “testimonial” i és per això que la Junta Directiva d’Òmnium Cultural de l’Alguer ha decidit de no prendre part a aqueix esdeveniment: no podem acceptar que un fet cultural i identitari, com l’arribada de la Flama, se redueixi a una exhibició folklòrica, enmig d’un espectàcul on les llengües presents sigueran solament l’italià i l’anglès.
Per amor de veritat tenc de diure que als voltants de l’Alguer, calqui associació algueresa, organitzarà festes, quasi privades, amb socis i amics, a la manera antiga, amb focs, salts, coses de menjar i de beure.
Això
siguerà, enguany, la Festa de Sant Joan a l’Alguer.
Carla
Valentino
Activista Cultural i Vicepresidenta
Activista Cultural i Vicepresidenta
d’Òmnium Cultural
de l’Alguer
