Quina consciència d'unitat lingüística hi ha als territoris de parla catalana? [Set de set]

Pregunta: Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants d'una mateixa paraula o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al territori on vius?

Publicat originalment al número 1 del digital trimestral ACCIONA'T

TONI BARCELÓ

Marcel A. Farinelli, historiador (L'Alguer)

 Des d’un punt de vista personal, són variants d’una mateixa paraula, signes que pertanyen a una llengua que, per la història política del conjunts de pobles que la parlen, no ha pogut arribar al nivell de normalització al qual han arribat altres llengües europees, com el francès, l’italià o l’espanyol. A causa d’aquesta imperfecta i parcial normalització, però, en un territori tan particular com l’Alguer, on es troben presents contemporàniament tres diferents tradicions lingüístiques (sarda, catalana i italiana), aquesta unitat lingüística pot no ser tan evident. Llavors, al costat de qui, no obstant les diferències, reconeix que es tracta de la mateixa llengua, hi han uns que defensen la teoria que l’alguerès no és català, sinó un derivat del sard. Aquesta dificultat algueresa en veure la continuïtat lingüística deriva, en part, de les poques ocasions de sentir les altres variants del català que en el passat han tingut els algueresos, així i com dels escassos mitjans que aquests han tingut, i en part encara tenen, per fer sentir als altres catalanoparlants la seva parlada.

Antoni Infante, activista polític (País Valencià)

Des de la meua percepció –com a usuari de la llengua catalana assumida com a pròpia però que no és la meua materna– i de la meua formació autodidacta, crec que nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants dialectals que en cap cas ens remeten a idiomes diferents. De fet crec que la meua llengua materna, el castellà, i altres llengües del nostre entorn com l’italià estan molt més dialectalitzades que la nostra.

La meua impressió personal sobre la percepció d’aquest fenomen al País Valencià, és que varia molt geogràficament i sobretot generacionalment.

Geogràficament perquè encara resten certes conseqüències del moviment blaver-feixista que va protagonitzar la “Batalla de València” amb el vist-i-plau de tots els poders de l’estat espanyol, contra el conjunt del poble valencià. Aquest moviment va tindre el seu epicentre a València i a la comarca de l’Horta, i és en aquest territori on més ha transcendit la seua influència i on podem trobar encara moltes persones que defensen que les diverses variants són paraules de llengües diferents.

Generacionalment, perquè difícilment les noves generacions escolaritzades ja en valencià –una part– poden posar en qüestió un fet que es dóna en la pràctica totalitat de les llengües. Açò té transcendència a diversos nivells tal i com s’ha demostrat els darrers dies a les Corts Valencianes en rebutjar majoritàriament un nou intent del PP d’establir políticament una separació lingüística que no existeix.

Per tant, i com a conclusió, diria que tot i que encara trobem i trobarem divisió d’opinions, anem avançant lentament en el camí de la normalitat davant de qüestions com aquesta.

Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de Ponent)

Evidentment, són variants de la mateixa llengua, i aquesta varietat és la que fa la riquesa. La percepció implícita al Matarranya és que són variants de la mateixa paraula, i en la quotidianeïtat és quan s'observa que un parlant del Matarranya manté la llengua amb algú que usa altres varietats de la llengua. On apareix el conflicte normalment és en les denominacions. Amb tot, en els últims anys s'observa un increment de l'ús espontani de la denominació català, i una reducció del conflicte per part dels grups implícitament secessionistes. Es dóna per entès que és la denominació científica. Amb tot, continua sent comú l'ús de denominacions locals (com fragatí) o altres que inicialment són pejoratives (xapurriau). L'ús d'aquestes denominacions no és (sempre) incompatible amb la consideració implícita, i explícita, de la unitat de la llengua. Hi ha gent que pot denominar xapurriau la seua llengua, i considerar que és «lo mateix» que el que es parla a Tortosa.

Joan-Pere Le Bihan, activista cultural (Catalunya del Nord)

Quan me vaig instal·lar a Terrats (Rosselló) l'any 1978, els pagesos de la comarca sovint feien el comentari següent: «Els espanyols del nord parlen gairebé com nosaltros.» De fet però la consciència lingüística va anar evolucionant al llarg dels anys. La visita els anys 80 a Perpinyà de Jordi Pujol, president de Catalunya, va fer entendre a molta gent que els catalans no eren pas «fora els del Rosselló». Qualcuns deien que a Barcelona parlaven «català espanyol», d'altres deien «el veritable català.»

A mesura que les institucions democràtiques (sud)catalanes agafaven protagonisme la consciència anava creixent: de fet, es parlava la mateixa llengua amb certes formes diverses. Cal lamentar però que l'ensenyament del català i en català (fins i tot a la Bressola) ha acabat privilegiant el català de la Catalunya autonòmica en detriment de les formes rossellonesos alguna vegada més genuïnes que les del sud: algo (i el seu substitut alguna cosa) enlloc de quelcom, el seu usat en substitució de llur, les formes verbals i pronominals, etc.

Darrerament hem pogut comprovar que el sentiment d'unitat lingüística, i fins i tot nacional, ha augmentat. Lamentem però que aquesta progressió vagi acompanyada d'un empobriment dialectal de la llengua que afecta el conjunt i acaba afavorint allò que s'anomena el catanyol. Retrobar i reconèixer la riquesa lingüística de cadascun dels Països Catalans no crearà consciències diferents, afavorirà l'interès per una llengua expressiva i fins i tot saborosa...

Pere Mayans, ensenyament (Principat de Catalunya)

El Diccionari Alcover-Moll recull unes 35 maneres diferents de dir, en registres informals, la paraula nosaltres. La variació és tan gran que, a voltes, conviuen en una població diverses formes segons els individus. La percepció del parlant “normal” és que hi ha unes variants formals –les de l’escola, els mitjans de comunicació– i unes altres que són les variants que fa servir la gent (especialment la d’una certa edat) en situacions més informals.

En el cas del Principat de Catalunya, a més, hi ha les diverses percepcions de la llengua segons la variant –o subvariant– dialectal pròpia. Molts parlants creuen, equivocadament, que l’«autèntic» català, el «correcte» és el de les comarques gironines (per cert, diuen [nu’zatrus]), i que les altres variants han patit processos més accentuats de castellanització (especialment els dialectes occidentals). La percepció sobre la unitat o no de la llengua no és producte de paraules concretes sinó més aviat de com s’entén la realitat sociopolítica de cada territori, començant pel propi.

Maria Cucurull, ensenyament (Principat d'Andorra)

El Principat d’Andorra és un indret ben singular, atès que és un dels estats més petits del món. A més, té la peculiaritat de ser un dels pocs països on el nombre d’immigrants supera el de nacionals. Andorra acull persones de procedència ben diversa, però sobretot hi trobem catalans, espanyols, portuguesos i francesos. Per tant, el multilingüisme es fa ben palès al dia a dia, tot i que l’única llengua oficial sigui el català. Ara bé, malgrat que el català no sigui la llengua més parlada, ara per ara, no hi ha problemes d’unitat lingüística; tant els que diuen naltres com els que diuen natri tenen clar que parlen català.

Maria Antònia Font, ensenyament (Illes Balears)

Són paraules variants d'una mateixa llengua. Quan de la llengua parlada hem de passar a escriure-la, els experts acorden de quina manera s'escriurà la paraula que defineix un mateix concepte en funció de l'extensió del seu ús i de la seva etimologia, entre d'altres criteris. Que una mateixa paraula es digui de maneres diferents passa a totes les llengües. Poden ser la mateixa paraula, com és el cas de nosaltres o també la paraula aigua, que es diu de moltes maneres diferents però sempre s'endevina la mateixa arrel: aiga, aigo, aigua, etc.

A Mallorca, el parlar del Principat o del País valencià, com el d'Eivissa, Formentera o Menorca, Andorra, la Franja o l'Alguer, l'identificam com la mateixa llengua. Segurament ho feim pel conjunt de la frase o del text, tant oral com escrit, per la construcció, el lèxic i la fonètica. Ja sabem allò que deia en Josep Pla: «El meu País és el lloc on quan dic “Bon dia” em contesten “Bon dia!” A més hem de tenir en compte que per a la comprensió d'un text, d'un missatge o d'una conversa, no cal que coneguem el significat de totes les paraules.

Perquè el català –amb tota la seva riquesa lèxica i les seves variants dialectals– es pugui conservar, necessitam que tengui una norma comuna, com tenen totes les llengües normalitzades i amb esperances de sobreviure dins aquest món globalitzat. Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros i tantes altres formes per dir i escriure nosaltres, representen que la nostra llengua és ben viva, estimada en totes les seves variants i una mostra de la seva diversitat i riquesa dialectal. Ara el més important és que la parlem, que la usem i que la transmetem als nostres fills i néts, i que els qui tenen responsabilitats polítiques i ostenten la nostra representació, la normalitzin en tots els àmbits: a l'ensenyament, l'administració i els mitjans de comunicació.

Sergi Perelló : "Per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent"

Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de la Intersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina. És membre d’International Action for Peace, entitat que acompanya comunitats rurals en resistència pacífica amenaçades per la violència paramilitar a Colòmbia. És soci de l’ANC, membre de la Taula Catalana per laPau i els Drets Humans a Colòmbia així com de la plataforma social Esquerres per la Independència.

Actiu i mordaç a les xarxes socials, exerceix l'independentisme d'esquerrres des d'una visió internacionalista i té un gran coneixement sobre la situació a moltes nacions sense estat d'arreu del planeta. 

Òscar Adamuz_ACPC, 23-09-2015

1. Comencem Sergi, encetant una vella polèmica històrica: les classes populars del Principat han protagonitzat diverses mobilitzacions contra el poder establert de l’estat; des de la revolta dels Segadors de 1640 als darrers 11 de setembre, passant per les bullangues del segle XIX, l’anarcosindicalisme del XX, etcètera. Com es vehicula històricament aquestes accions amb la defensa de la sobirania catalana i amb el moviment catalanista sorgit el segle XIX?

La formació social de Catalunya i els Països Catalans té unes especificitats molts concretes. Sinó, no existiríem com a nació. Cal que ens remuntem a l’edat mitjana per entendre qui som i com hem arribat fins aquí. I això té a veure, en resum, amb les disputes entre noblesa, reis, clergat i la naixent burgesia urbana que determinà la creació d’un dels Parlaments més antics d’Europa, els de les Corts d’Aragó, el qual establí molt incipientment, elements de distribució del poder de classe en certs àmbits. Aquest nivell de repartició de poder, a diferència de la Castella i la França absolutistes, incentivà el comerç internacional i la creació d’una burgesia i d’una classe treballadora pròpies allunyades del concepte imperial d’espoli colonial de la metròpoli, que finalment desembocà en una revolució industrial contemporània a la del centre d’Europa i Anglaterra. Les estructures democràtiques que la mateixa Generalitat de 1714 representava, més la composició social catalana posterior diferenciada de la Castella feudal, conformen un cos nacional que dóna sentit de pertinença nacional ja al segle XVIII, XIX i XX de la majoria de la societat catalana. Sense aquest pòsit és probable que avui en dia haguéssim patit la mateixa sort que la nostra nació germana, Occitània. Per tant, responent a la pregunta, el sentiment de pertinença nacional diferenciat del castellà és un element intrínsec de les classes populars catalanes ja que van participar d’aquest procés de transformació històric que a d’altres nacions sense estat no es va esdevenir. I això és cabdal per entendre perquè finalment aquesta transmissió històrica de pertinença nacional diferenciada forgés un moviment obrer i popular propi. El cas del PSUC, admès al 1939 a la Internacional Comunista de manera diferenciada del PCE n’és un exemple evident.

2. Llavors, la dicotomia “esquerra progressista versus catalanisme burgués” és un mite fals?

És totalment fals i és una distorsió interessada de les elits de la metròpoli amb el suport de l’esquerra que jo anomenaria, colonial. Aquest paradigma es crea als anys 20 i 30 amb en Lerroux i el rebla en Solé-Tura al 68. La intenció d’aquesta distorsió és evitar l’emancipació de Catalunya (i els Països Catalans) i que com a subjecte polític pogués dur a terme les transformacions socials corresponents que les classes populars encapçalessin. Va passar als anys 20 i 30, va passar en l’efervescència del maig del 68 i torna a passar ara. Les elits espanyoles fan servir aquest paradigma per intentar aturar el procés de transformació social que Catalunya ha anat endegant els darrers 800 anys i que culminarà amb la conformació d’un nou subjecte, aquest cop estatal, que avançarà un pas més en l’equitat, la justícia social i la democràcia real.

3. Quant a la qüestió territorial, a nivell conceptual, els Països Catalans són una mateixa nació o són un conjunt de territoris catalanoparlants amb diferent adscripció nacional? Això, doncs, és contradictori amb el fet que Catalunya sigui considerada una nació?

Hem de tenir en compte el procés històric de la nostra nació, que per mi són els Països Catalans. Però hem d’entendre quin paper d’alienació han jugat Espanya i França durant diversos segles, i com ha modificat les consciències de les persones que habiten els nostre país. Hem d’assumir que als darrers 356 anys no hem tingut ningú al nostre favor. França ha fet una feina etnocida esborronant al nord del país. Al País Valencià, a les Illes i a la Franja, Espanya ha jugat un paper ‘cantonalista’ molt intel.ligent. Els resultats han estat diversos en funció de la fortalesa de la composició social històrica que et comentava abans. Però hem de ser conscients que han estat capaços d’allunyar els nacionals d’un mateix país fins a fer-los sentir diferents, fet impensable entre un murcià i un segovià, tot i la distància. Per tant, aquest és el repte que hem de (re)construir i que podem anar bastint en el futur. Per a poder-ho fer ens calen eines. I la primera és tenir estructures estatals que dignifiquin la consciència nacional pròpia. La Catalunya Estat serà una eina de reconstrucció nacional. N’estic convençut.

4. La fragmentació de la unitat lingüística als diversos territoris és emprada com a excusa arreu dels PPCC per l’espanyolisme, les institucions locals i cert regionalisme com a eina per aturar un “contagi polític catalanista”. La defensa de la llengua hauria de ser independent de la defensa dels drets nacionals?

La defensa de la llengua hauria de ser independent dels drets nacional si visquéssim a un estat realment plurinacional on no s’imposés cap llengua sobre l’altra i hi hagués plena igualtat en tots els àmbits entre totes elles. La igualtat en tot els àmbits vol dir exactament això; cap llengua està per sobre l’altra. I per tant el castellà només hauria de tenir drets vehiculars a Castella i les àrees castellanoparlants i el català de la mateixa manera a les àrees catalanoparlants. Una altra opció seria crear un Estat idílicament plurilingüe on tothom tingués certa competència en totes les llengües, però això és irreal. Per tant, quan això no passa i hi ha imposició d’una llengua sobre una altra, aquesta injustícia esdevé en una lluita nacional.

5. A parer teu, quina responsabilitat es té des de Catalunya de la desconnexió històrica entre els diferents territoris?

Em tornaré a basar en la història. Les coses no passen perquè sí. La desconnexió entre els territoris del Països Catalns no són fruit de l’atzar. Ha estat una feina metòdica de les metròpolis per anorrear-nos. A 6 milions de jueus els van eliminar en un parell d’anys en camps d’extermini, i en el nostre cas han emprat més de 356 anys per fer-nos desaparèixer. Però no ho han aconseguit. És com allò de la combustió. El foc i l’oxidació són el mateix però estan relacionats amb el temps. I això és el què ens ha passat. Que no ens han pogut eliminar de cop però l’oxidació de tants anys ens ha rovellat. I això ha creat aquesta desconnexió de la gent del propi país. Tant al nord, al centre, al sud o a les illes. Ara, una altra cosa és la responsabilitat política de tots els agents d’arreu del país. Perquè els intents de desconnexió hi són arreu. Podem culpar més al Principat que a una altra part del país? Perquè al Principat hi ha més consciència nacional? Crec que aquest paradigma és erroni. Les elits que han col.laborat amb la metòpoli dels 4 territoris són igual de culpables. I aquestes elits, i al Principat també, han normalitzat la divisió territorial del nostre país fins al punt que una part important dels conciutadans d’una mateixa nació ha perdut el vincle emocional amb la resta.

Val a dir, però, que de la mateixa manera que l’independentisme ha esdevingut element central de la societat principatina, la qüestió territorial també pot arribar a ser-ho a la resta del país al futur. De fet la feina de formigueta de moltíssimes generacions de lluitadors del País Valencià o les Illes ja està donant fruits.

   (*)

6. Canviant de tema i anant-hi al present: quina radiografia ens pots fer de la situació actual del moviment sindical a Catalunya i la resta de Països Catalans?

Si entenem la pregunta des del concepte de sindicalisme nacional caldria dir que és deficient. A diferència d’altres nacions sense estat com el País Basc, Galicia, Còrsega, Canàries, Sardenya, Martinica, Guaiana o Nova Caledònia on les expressions sindicals pròpies tenen una força representativa en menor o major grau determinants, en el cas del Països Catalans presenta deficiències greus. És cert que al País Valencià i a les Illes la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical respectivament són prou fortes, però principalment a l’administració pública. A l’empresa privada tenen poca representativitat. Al Principat només hi ha dos sindicats nacionals, la Intersindical-CSC i la COS. La Intersindical-CSC té representació a l’empresa privada i també a la pública, però està a anys llum del volum d’afiliació i delegats dels grans sindicats oficials espanyols. També hi ha la IAC (CATAC i USTEC) però amb una posició poc visible del seu compromís nacional. La Intersindical-CSC a més ha de competir amb altres sindicats anomenats ‘alternatius’ de matriu estatal.

Al nostre país hi ha diverses problemàtiques que afecten l’espai sindical nacionalment conscient; per una banda la gegantina maquinària dels sindicats oficials estatals amb un volum de subvencions ingents, una normativa laboral espanyola que restringeix i acotat molt la participació dels sindicats no - oficials, i finalment la manca de voluntat dels sindicats del país de trobar vies de confluència. Certament no té gaire sentit que els sindicats del país no conflueixin; els sindicats estatals acaparen el 95% de la representació, i qualsevol que tingués dos dits de fronts es plantejaria buscar vies de confluència entre els sindicats nacionals per bastir una alternativa sindical, no només de país, sinó també digna davant del sindicalisme de la renúncia que representen els sindicats oficials espanyols al nostre país.

Pel que respecta a Catalunya Nord, tot i haver creat la Intersindical-CSC-Catalunya Nord fa diversos anys, el greu procés d’assimilació francès ha dificultat molt assentar unes estructures sindicals pròpies al nord.

7.Dins aquest panorama general, quin paper pot jugar la Intersindical-CSC com a agent sindical i quines són les relacions actuals amb d’altres sindicats del territori?

La Intersindical-CSC és el 5è sindicat del Principat en representació. La Intersindical-CSC té els Països Catalans com a marc territorial nacional, però òbviament entén que al País Valencià i a les Illes ja hi a expressions sindicals que representen el mateix. Aquestes són la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical a les Illes. Al Principat també hi ha la USTEC (educació primària) i CATAC (administració pública vincultats a la IAC), però amb molt poca visualització del compromís nacional, com deia abans.

El futur sindical dels Països Catalans passa per buscar sinergies entre els sindicats de país. No només perquè ens cal com a país, sinó perquè ens cal trencar la dinàmica de més de 30 anys de sindicalisme oficial espanyol vinculat a les subvencions, a les renúncies i l’aval de les pitjors reformes laborals.

8. Com a especialista en relacions internacionals i bon coneixedor de la situació d’altres minories nacionals a d’altres estats, quines reaccions podem esperar a escala europea i mundial davant una eventual República catalana independent?

La solidaritat catalana ha fet una feina ingent els darrers anys. Catalunya és un país eminentment solidari. Una feina que ha servit per a normalitzar-nos com a país internacionalment. Molta gent ha conegut el nostre país gràcies a la tasca de solidaritat internacional que moltíssimes entitats han endegat arreu. Jo en sóc prova directa d’això per mitjà dels projectes de formació sindical i drets humans que hem dut a terme a Colòmbia, Equador i Bolívia. Hem treballat amb organitzacions sindicals i socials que han transmès la nostra normalitat nacional. I això és vital. I això servirà en el futur. Hem dut a terme projectes els darrers 15 anys on hi han participat milers i milers de persones que ens coneixen com ‘los catalanes’ i això és un acumulat impagable.

Aquest acumulat de molts anys de feina ha generat que una part considerable de l’esquerra llatinoamericana sigui molt receptiva als drets nacionals del nostre país. Entre d’altres resultats cal esmentar les declaracions dels partits d’esquerres del Fòrum de Sao Paolo en favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això és fruit del treball de molts anys.

Per altra banda, des de la Intersindical-CSC participem fa una colla d’anys dins de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, un espai on organitzacions de Còrsega, País Basc, Galícia, Martinica, Guaiana, Nova Caledònia, Sardenya, la Vall d’Aosta, Bretanya o Occitània tenen la possibilitat de fer sentir la seva veu internacionalment. En aquest àmbit, l’interès pel nostre procés és majúscul i un exemple.

9. Una darrera qüestió controvertida que determinada esquerra veu com a contradictòria. Es pot defensar una societat igualitària des d’un òptica socialista i internacionalista i alhora defensar la identitat nacional i l’asimetrisme de les nacions sense estat com la catalana?

Tots els éssers humans naixem iguals, som persones. La nostra adscripció nacional la determinen factors culturals, lingüístics, territorials, socials... La diversitat és una riquesa que ens fa millors com a individus conscients i socials; com més sabem millor vivim. La ignorància és un dels grans mals del nostre planeta i es fomenta per garantir el benefici d’uns pocs per sobre de les majories. La diversitat cultural i nacional és un bé, com la diversitat natural, que ens fa millors. La unificació del mon global des del concepte de l’assimilació és la pobresa tant social com cultural, que a diferència de la integració i l’intercanvi de cultures ens fa més grans com a ciutadans globals conscients. Les nacions petites, com la catalana, són una de les claus per construir societats més justes, equitatives i diverses. I ho dic seriosament. L’acumulat dels països petits, avançats com per exemple l’Uruguai, Catalunya o Islàndia són la clau per crear un mon divers, just i on tothom visqui una miqueta millor.

10. Sabent que la composició social de Catalunya és d’una diversitat extraordinària (classes, orígens, etc) com s’explica la transversalitat del moviment nacional català?

Pel que et deia a la primera pregunta. La composició social de Catalunya ha estat marcada per uns esdeveniments històrics molt peculiars. La creació d’espais de participació de certs estaments socials ja a l’edat mitjana, quan ni a la meitat d’Europa es feia, va generar una societat molt més oberta que d’altres. Això ho proven les grans migracions occitanes dels segles XVI i XVII i les espanyoles al segle XX. La societat catalana, històricament, no ha fet dels nouvinguts un problema sinó un guany. I aquesta és la clau que ha permès, a l’actualitat, esdevenir una societat on les demandes nacionals i socials són assumides per un gruix important de la societat ja que mai hi ha hagut una vinculació ètnica en la pertinença nacional. Aquí rau que el moviment nacional català tingui una transversalitat incomprable.

11. I l’última, com veus el procés polític d’emancipació nacional de Catalunya?

El veig bé. L’acumulat dels darrers 150 anys ( i no només des del 68 amb la creació del PSAN) han generat l’escenari on som ara. Els processos històrics no es creen en 4 dies. Cal molta paciència i ara som a una de les fases de culminació. I per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent que pensava com nosaltres fa 100, 70 o 50 anys. Però finalment hi hem arribat. Ara som a la cruïlla on tenim l’oportunitat de guanyar. I les probabilitats que guanyem són altíssimes. No per estadística o perquè siguem els millors, sinó perquè de manera gramsciana la motxilla és tan plena que cal buidar-la. I ja sobrix de llibertat.

Moltes gràcies Sergi

(Nota)*: Vídeo discurs I-CSC del 1r de Maig de 2008 a Barcelona

Antoni Lluís Trobat: "Com més fort sigui el sentiment illenc, més ens apropam a uns Països Catalans confederals"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB ANTONI LLUIS TROBAT (ILLES BALEARS I PITIÜSES)

Nascut a Palma la tardor del 1981. Estudis d’Història a la UIB i la UB. Periodista, gestor cultural i escriptor de no ficció. Ha militat a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, a Joves de Mallorca per la Llengua, al GOB –organització unitària de l’ecologisme illenc-, a l’Obra Cultural Balear, al Grup Blanquerna i al PSM. És patró de la Fundació Emili Darder i participa d’Illencs pel Català, xarxa d’illencs residents al Principat  impulsora de l’Homenatge Popular aBartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez el proper 1 de febrer a Barcelona.

_ Comencem Antoni; abans de res,per situar-nos, podries explicar breument com afecta el denominat "fet insular" al sentiment de pertinença del conjunt de les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i la relació actual existent entre elles?

-Tècnicament les Illes Balears com a identitat política no existeixen. Són una realitat administrativa i, en certa mesura, cultural (en tant que els nadius de les quatre illes compartim trets específics que ens diferencien, dins el món català, dels altres territoris; així com unes relacions  històriques evidents i una proximitat geogràfica que no sempre hem aprofitat). El sentiment identitari, polític, bàsic i primari, que té l’illenc mitjà, tant si nacionalment és sent espanyol com si no, és l’insularista: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenter. Sentir l’illa, abans que altres identitats, com a “pàtria” uneix, encara avui, 2013, a un ventall ample de ciutadans d’ideologies molt diverses que van del PP al sobiranisme. I, tanmateix, és evident que les noves migracions que rebem des de finals del segle XX i la primeria del XXI, capgiren, i capgiraran encara més, aquesta realitat. Ens toca moure fitxa perquè la gent nouvinguda pugui conjugar la seva identitat amb la de la terra que els ha acollit. Antropològicament parlant el mallorquí sempre ha basat la seva autoreferencialitat ( crec que era Josep Maria Llompart que ho explicava simpàticament en una conferencia recollida al llibret “Països Catalans? i altres reflexions”, publicat per l’Editorial Moll l’any 1991) en una classificació molt bàsica. Segons aquesta, al món hi ha cinc categories de persones: mallorquins; nadius de les altres illes; catalans i valencians; forasters (entès aquest adjectiu referint-se a tots els altres pobles de l’Estat Espanyol, inclosos bascos i gallecs), i estrangers (persones originàries de fora del Regne d’Espanya). Evidentment aquest esquema és aplicable a Menorca i les Pitiüses. Això dóna una idea, sense grans escarafalls, de com s’han de vertebrar i construïr les Illes Balears i Pitiüses –i, de retruc, els Països Catalans- que volem alternatives a l’status quo espanyol que hem tingut fins ara, no?

_ Remuntant-nos un xic en la història, com casa aquest heterogeneïtat amb el record de l'antic Regne de Mallorques, que englobaba totes les Illes en un mateix cos medieval juridicoadministratiu?

-L’heterogeneïtat és intrínseca a la catalanitat de les Illes Balears i Pitiüses des de sempre. El  segle XIII, amb la seva incorporació progressiva a la corona catalano-aragonesa (amb les conquestes de Mallorca, el 1229, les Pitiüses, el 1235, i Menorca, el 1287), les illes són poblades per colons principatins (la població anterior recordem que havia estat pràcticament exterminada, amb algunes excepcions, escassíssimes, que s’hibridaren, en un procès de mestissatge, amb els nouvinguts) i entren a l’espai cultural català ,europeu, cristià i feudal.  Políticament, però, les illes, nucleades al voltant de Mallorca, illa gran i la primera que rau en mans de la corona catalana, tenen de seguida un status diferent a la resta dels territoris continentals. Sempre hem estat, des del principi, quelcom diferenciat. Això no és una imposició espanyola ni francesa ni un fruit de les “renúncies de la Transició “: és una realitat des del segle XIII.  Quelcom diferenciat i quelcom plural.

_ Parlem de Menorca, que quedà en mans britàniques el segle XVIII quan la resta d'illes eren borbòniques, i el segle XX (1937), en ple debat estatutari i enmig de la guerra civil, es parlà de la possibilitat d'adherir-se a l'estatut català. Dos clars exemples aquests de l'especifitat menorquina. Fins a quin punt existeix una rivalitat entre les dues illes més grans de l'arxipièlag balear (Mallorca, Menorca)?

-Com bé sabeu les rivalitat entre el veïnatge són un clàssic. En el cas de les Balears i les Pitiüses  no hi ha una excepció. Com a mallorquí he de dir que em fa la impressió, tanmateix, que el sentiment de rivalitat  sorgeix més de Menorca i les Pitiüses cap a Mallorca i Palma, en tant que capital administrativa de l’arxipèl·lag, que a l’inversa. Com sol passar. Emperò, i cal dir-ho clar, no hi ha dubte que hi ha greuges històrics gravíssims. A la campanya electoral pels comicis estatals de 2008 record que el candidat unitari del nacionalisme illenc (que es presentava sota les sigles Unitat per les Illes sumant PSM, ERC, UM i Entesa per Mallorca), Pere Sampol, mallorquí de Montuïri, explicava que, a Menorca, no hi havia especialistes en oncologia! El 2008! Una barbaritat! En qualsevol cas, aquest no és un problema, sota el meu punt de vista, de “centralisme mallorquí” o “centralisme palmesà” sinó més bé de com l’Estat Espanyol ha gestionat el mapa autonòmic des dels anys vuitanta. Per la resta, i ja que me demanes sobre Menorca, crec que la gent mallorquina polititzada i crítica sempre ha admirat el poble menorquí, amb unes elits  sovint més cultivades. Com a mostra el fet que molts intel·lectuals illencs interessants de la segona meitat del segle XX han sortit de la balear petita: el filòleg  Francesc de Borja Moll, l’historiador, cartògraf i arqueòleg Josep Mascaró-Passarius o el poeta Ponç Pons per dir alguns noms que em vénen al cap! I jo hi afegiria persones potents a dia d’avui com l’escriptor i filòsof Miquel Àngel Maria o el polític Nel Martí.

_ Antoni, si m'ho permets, t'emprarem de "diccionari consultiu". Defineix aquests conceptes per a millor enteniment en la resta de Països Catalans: "balearitat" i "part forana" de Mallorca.

-“Balearitat” és un concepte que pot agafar-se des de diferents prismes. Com a identitat política, com deia, és feble. Tot i que no es pot negar que hi ha vincles culturals, idiosincràtics i històrics que ens uneixen i que com més fort sigui el sentiment balear-illenc més s’afebleix l’espanyol i més ens apropam, des de la confederalitat, a la resta dels Paísos Catalans. En la meva opinió el sobiranisme illenc ha de fer pedagogia de construcció nacional agafant-se a aquest concepte i a la identitat de cada una de les Illes.

“Part Forana”, a Mallorca, és el terme emprat per definir tots els pobles de l’illa que no són Palma, la capital.

 _Fa un parell d'anys a la UCE de Prada, en Joan Rydaura (ERC CatNord) digué una frase que em féu pensar en un context on se'n parlava sobre el futur dels PPCC: "Jo no pateixo tant per les Illes, les Illes sempre s'acaben "enganxant" a les iniciatives del Principat, mireu tots els cassos d'entitats (d'estalvis, culturals, socials, etc.) que són compartits entre ambdós territoris." N'estàs d'acord amb aquesta frase?

-En mallorquí empram   molt l’expressió “passar pena” per referir-nos a patir. Som, com els catalans en general i   malgrat la fama de poble “tranquil” que ens acompanya, patidors de mena! Per tant, crec que hem de continuar passant pena per les Balears, igual que passam pena pel País Valencià, la Catalunya Nord, Gràcia, l’Empordà o Cornellà. Balears té motius més que evidents per “enganxar-se” al carro principatí i, segurament, només atenent a la  qüestió de l’espoli econòmic ( les nostres balances fiscals són les més desfavorables en una situació molt pitjor que la principatina i la valenciana!) seria molt normal seguir un camí semblant. Tanmateix, la manca de voluntat política de les elits illenques no va, de moment, per aquí. Si que es veritat, però, que la societat civil organitzada no deixa de crèixer i muscular-se cada cop més amb la incorporació de perfils de persones i sectors socials que abans no eren crítics amb l’status quo i amb l’espanyolisme  (això es veu de forma molt evident amb gent del món de la cultura que es passa al català  i a l’autocentrament amb normalitat; amb l’èxit espectacular del moviments dels docents que va molt més enllà dels 50.000-60.000 ciutadans que voten opcions sobiranistes habitualment i amb experiències empresarials que quallen i que fa uns anys no haguessin existit).

_Hi ha un document històric que em fascina especialment, la "resposta als catalans" que personalitats destacades mallorquines adreçaren a les seves homòlogues catalanes com a resposta a una crida d'aquestes en pro de la unitat nacional. Abans d'això, durant la reinaxença també trobem cants poètics a la "unitat d'esperit de la nació catalana". Com afectà aquest sentiment al recobrament de sentiment nacional a les Illes?

-Els anys trenta són anys d’efervescència en tots els sentits. També des del prisma del recobrament identitari. Les dècades anteriors ja havia sorgit tot un moviment, vinculat sobretot a la literatura, la premsa i la cultura, molt amarat de noucentisme, que defensava un incipient mallorquinisme en clau, això sí, liberal-conservadora. Aquesta será la gran diferencia durant els anys de la República. En l’àmbit polític, Esquerra Republicana Balear, que tot i el nom no tenia vincles orgànics amb el partit de Macià i Companys, era la principal formació del republicanisme progressista de les clases mitges i populars mallorquines i podia considerar-se, de forma clara, un partit d’esquerra nacionalista. Mostra d’això és que fou terriblement repressaliada durant la guerra i fins i tot el batlle de Palma, que hi militava, Emili Darder i Cànaves, fou afusellat sense pietat pels feixistes el febrer de 1937. La Fundació Emili Darder, propera al PSM, porta el seu nom en homenatge a tota aquella generació de persones il·lustrades, intel·lectualment molt ben preparades, que feren del seu mallorquinisme catalanista una de les banderes d’un temps nou que la revolta militar de Franco va estroncar. Es tractava d’una minoria molt conscienciada que va promoure entitats cíviques com l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’ACM, – de la que l’Obra Cultural Balear n’és la continuadora histórica- i mitjans de comunicació com “La Nostra Terra” i on destacaren noms que caldria vindicar com Maria Mayol, Francesc de Sales Aguiló,  Pere Oliver i Domenge, Josep Sureda i Blanes o Antoni Maria Ques, per dir-ne alguns. La majoria acabaren exilats, empresonats o assassinats. Elles i ells, així com personatges com l’intel·lectual Gabriel Alomar –més conegut al Principat de Catalunya per la seva vinculació amb el modernisme i per ser el primer teòric de la relació entre catalanisme i socialisme- participaren activament de la “Resposta als Catalans “. Que, d’altra banda i com bé esmentes fou un manifest publicat el juny de 1936, un mes abans del cop d’estat feixista, en resposta al “Missatge als mallorquins” que personalitats catalanes com Companys, Cambó, Ventura Gassol, Folch i Torres, Amadeu Hurtado, Pompeu Fabra i altres havien llançat el maig d’aquell any defensant la intensificació de les relacions culturals Catalunya-Balears. El llistat de signants d’aquell manifest de resposta fraterna,  impulsat per Joan Estelrich –l’home de Cambó a Mallorca- i per l’ACM i que era molt plural - incorporant des de capellans fins a militants comunistes i activistes feministes- fou, malauradament, emprada pels falangistes i la dreta per perseguir els defensors de la nostra llengua quan l’illa es convertí en una presó a partir del 18 de juliol en triomfar l’aixecament.

_L'actual nacionalisme institucional ( principalment la Federació PSM-Entesa) es refereix als Països Catalans com a nació cultural, aferrant-se a la teoria dels anells concèntrics d'identitat que expressà Josep Mª Llompart (també ho apuntava Josep Melià), veient en el subjecte "Illes Balears" l'ens a emancipar nacionalment. Què et sembla aquesta visió i com conflueix amb d'altres visions dels PPCC més explícites, com les d'Esquerra Republicana o l'Esquerra Independentista?

-Com he intentat expresar a la resta de l’entrevista per a mi tots els subjectes sumen a l’hora de construir emancipació: fer mallorquinisme, menorquinisme o vindicació de pitiusitat va vinculat a vertebrar les Illes en el seu conjunt i unir-les  a les lluites i el camí de la resta dels Països Catalans. En aquest sentit no hi ha millor antídot al regionalisme –que a les Balears, dins les files sobiranistes. existeix, naturalment, però que sempre he pensat que és molt més greu quan es dóna al Principat!- i al jacobinisme mimètic del que hem conegut els darrers 300 anys vivint a Espanya i a França –gravíssim!- que la realitat. La realitat és confederal i és el camí que tots els sobiranistes (Més, l’EIM, i ERC  -que aviat sembla que s’integrarà a Més- en el plànol polític; l’OCB, el sindicalisme alternatiu o el moviment dels docents en el cívic) estan prenent. No crec, en aquest sentit, que hi hagi visions diferents dels Països Catalans. Ara mateix tothom, amb algunes excepcions poc rellevants –algun principatí despistat o algún neosobiranista illenc amb “molta pressa”-, avança, cadascú legítimament des del seu projecte, bastint país des de la realitat insular. I temps al temps: si el Principat es constitueix en estat, no tardarem molt a veure l’independentisme illenc, fins i tot el de matriu revolucionària, fer campanya i pedagogia defensant, a nivel teòric i de praxi, la sobirania per a Mallorca i les Balears. Aquest és el marc de treball (sense perdre el nord) que ens cal.

 _No ens agrada, però hem de parlar d'en Bauzá. Existeix un abans i un després de l'arribada d'aquest home i d'aquest PP al poder autonòmic? com veus la mobilització de la societat illenca en defensa de l'educació i la llengua?

Bauzà representa un canvi important al PP illenc i  a les classes dirigents de les Balears. Un canvi que ja ve de l’era Matas i que, progressivament, fa que la dreta autóctona passi a estar controlada per elements ultraespanyolistes molt poc vinculats sentimentalment a les Illes (persones d’una elit molt allunyada del poble, formades acadèmicament i amb carreres professionals a Madrid, etc.). La vella dreta illenca, caciquil, procedent del món agrari, que coneixia a la perfecció la idiosincràcia antropològica del ciutadà mitjà de l’arxipèl·lag i que, per això, connectava amb uns valors conservadors molt determinats (a l’estil del que passsava, amb matisos a determinades zones d’ Itàlia, a Galícia, a Nafarroa o al País Valencià)  ha perdut, de moment, el combat, davant uns “pijos” que responen només a les directrius de la FAES. Això ha generat i generarà un cisma important entre la base electoral tradicional del PP balear i pitiús i uns dirigents aïlladíssims del carrer. Per Bauzà les Illes només són un graó per escalar cap al seu somni: ser ministre a Espanya. No se’n sortirà i , pel camí, haurà aconseguit que la dreta espanyola perdi l’hegemonia electoral a les Balears. Podem estar-li ben agraïts, no ho trobau? A partir d’aquí la tasca serà trencar amb l’hegemonia social.  I, en aquest sentit, hi ha canvis, a la societat civil illenca, que permeten pensar, com comentava abans, que podem albirar un futur proper en que sectors de la societat de forma ben dinámica s’incorporin a una manera diferent i alternativa d’entendre Mallorca i les Balears de la hem viscut des de 1983 amb l’autonomisme gestionat pel PP, UM i el PSIB.

_Descriu-me quin seria per a tu el projecte nacional ideal quant a les Illes amb una perspectiva de Països Catalans.

-Per a mi la situació ideal seria una unitat confederal de repúbliques dels Països Catalans on Mallorca i la resta de les Illes Balears i Pitiüses, de forma sobirana, hi participessin. Una república confederal o una unió de repúbliques confederals, vaja, depenent de l’estructura que els nostres pobles, des de la base, triessin més adient.

 _I arribem al final, ens pots fer cinc cèntims de com va nàixer tot el moviment enllaçat a les escoles i entitats i sobre la importància d'una plataforma d'entitats i persones d'arreu els PPCC com Enllaçats per la Llengua?

-El moviment enllaçat sorgeix com a resposta a unes polítiques,les de l’executiu Bauzà, extremadament bel·ligerants contra la llengua catalana a ales Balears. El PP amenaçà, ja a la campanya electoral de 2011, amb imposar un projecte de llei de símbols, antidemocrática i antimallorquina, que prohibia els símbols identitaris que representen la catalanitat illenca als centres públics per considerar que feien “apologia de la politització de l’ensenyament”. Una mesura més a afegir a un cúmul de greuges i despropòsits ( eliminació del català  a la Funció Pública, desaparició de mitjans de radiotelevisió públics en la nostra llengua, etc.)  El llaç amb la senyera sorgeix ja en aquell moment, molt previ a la marea verda que hem viscut el 2013, i a l’avantsala de la “primavera mallorquina” de 2012, com el símbol de la lluita dels pobles de les Illes Balears contra l’autoritarisme de Bauzà i el Partit Popular.

Moltes gràcies Antoni!

*(Entrevista feta per Òscar Adamuz/ACPC/)

Més informació de l'autor i les Illes:

Parlament d'Antoni Ll. Trobat al Pi de les Tres Branques 2009

Una aportació confederal al debat identitari illenc

Fundació Emili Darder

Presentació de la novel·la "Els voltors"

Stei Intersindical

Homenatge popular a Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez

Plataforma Crida

Obra Cultural Balear

Assemblea Docents Illes Balears

Illencs pel Català

Arnau Colominas: "CATALUNYA I ANDORRA HAN D'ANAR DE LA MÀ PER PODER FER COSES INTERNACIONALMENT."

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB ARNAU COLOMINAS (ANDORRA)

                                     L'Arnau Colominas per Sant Joan a la Massana


Tercera entrega del "Set de set", on parlem de la veu catalana a l'ONU, Andorra, microestat peculiar envoltat de veïns "incòmodes" i amb una relació amb Catalunya (de Principat a Principat) amb força estira i arronses, recels i també afinitats. Un estat sobirà on la catalanitat institucional topa a vegades amb una realitat social més complexa.
Ens ho explica l'Arnau Colominas, gerent del Centre de Cultura Catalana (membre d'Enllaçats per la Llengua), professional de la comunicació (locutor a Ràdio Andorra1-Ràdio FLAIXBAC, amb experiència a televisió), que a més dirigeix el digital de notícies "Andorradirecte".

_Com sabem, Andorra és l'únic estat de parla catalana reconegut per les Naciona Unides. Creus que el país fa el paper d'ambaixadora de la catalanitat al món?

-Andorra amb la seva condició de país, té la possibilitat que la nostra llengua i la nostra cultura arribi a llocs on potser no ens podíem pensar temps enrere. Per exemple, el 18 de juliol de l'any 93 va ser el moment en què Óscar Ribas, el Cap de Govern d'Andorra, va parlar a les Nacions Unides en la nostra llengua per primer cop.

Així doncs, Andorra dota el català d’una sèrie d’eines que el fet de ser un país et permet i ser una simple regió espanyola no.

Per altra banda, és evident que qualsevol andorrà comparteix la llengua i la cultura dels catalans, però tal com ha passat el temps, Andorra ha seguit un camí políticament força diferent a la resta dels Països Catalans. Andorra és un estat de ple dret i Catalunya i Andorra han d’anar de la mà per poder fer coses internacionalment. Coses com participar a la Viennal de Venècia on comparteixen pavelló, a l’Expolangues on s’hi va conjuntament, i tantes manifestacions lingüístiques i culturals on els dos territoris poden col·laborar.

_A la considerada com a “bíblia andorrana”, el Manual Digest del segle XVIII, Antoni Fiter i Rossell considera els andorrans “en tot com a vers catalans”, què en queda de tot això avui en ple segle XXI?

-Pel que fa al sentiment, qualsevol andorrà veu un català com a persona propera, amb estima envers Catalunya perquè es comparteix molt; no només llengua i cultura. Són orígens iguals i, a més a més, hi ha el fet que molta gent té família o segones residències a Catalunya.

_Hi ha una mena de tabú a l'estat andorrà a l'hora de parlar del fet nacional català, sobre catalanisme o Països Catalans? Es tracta de recels o de “fer-se l'andorrà”, en aquest cas?

-Tot i això, políticament hi ha una mica de tabú en certs sectors i és un tabú en part lògic que fa que la societat andorrana en general no es mostri ni a favor ni en contra públicament del fet nacional català. Ara bé, hi ha casos particulars en que sí que tenim polítics que s'han manifestat obertament en contra i altres a favor, però no és habitual. També cal tenir en compte les pressions que deuen rebre les institucions andorranes en aquests moments per part de la maquinària antiseparatista de l'estat espanyol.

_Parlant de l'escola, com valoraries l'educació al país basat en tres models d'escola diferents (l'andorrà, l'espanyol i el francès)?

-Andorra té tres sistemes educatius. Hi ha el sistema educatiu andorrà, l'escola d'aquí; el sistema educatiu francès amb un Liceu francès com el que pot haver-hi a qualsevol país del món; i l'espanyol, amb un Institut espanyol, també com a qualsevol lloc, però aquest, també dividit entre les escoles confessionals i no confessionals. Les confessionals, de tradició catalana, i amb pertanyença a ordres religioses catalanes agafen el sistema curricular espanyol, però ho fan tot en català. Lingüísticament és lògic que els alumnes de les escoles confessionals surtin més preparats amb el català, ja que fan totes les assignatures en la nostra llengua. L’escola Andorrana el barreja amb el francès, i les competències lingüístiques que adquireixen són força altes, i els casos de l’Institut espanyol i el Liceu francès són força diferents. Allà és tan sols una assignatura que els alumnes han de fer unes hores a la setmana i prou. Els professors de llengua i història d’Andorra són en plantilla del govern d’Andorra, així sigui quina sigui la branca on duus el teu fill, hi ha unes competències bàsiques de país que a priori cal aprendre.

_I de l'escola saltem a les institucions, estant expressat l'autogovern andorrà en el Consell General (“la padrina”), quin és el paper atorgat actualment als dos coprínceps i caps d'estat, el bisbe de la Seu d'Urgell i el president de la RF?

-El paper que estan jugant tant el copríncep francès com el copríncep episcopal a la vida política andorrana els últims anys realment no s'ha notat gaire al dia a dia de la gent del país. Ells simplement han de donar el vistiplau a través dels seus delegats, el que aprova el parlament andorrà i gairebé mai això és un problema. Ara bé, sí que s'està notant en els últims mesos quan s'està parlant al carrer de temes com l'avortament i el matrimoni homosexual on tothom coneix l’oposició frontal del copríncep episcopal, per tant, són temes que difícilment arribaran al Parlament.

_L'entitat de la qual n'ets gerent (el Centre de Cultura Catalana d'Andorra), és membre de la plataforma d'Enllaçats per la llengua, com creus que han d'actuar les entitats i institucions andorranes davant els freqüents atacs rebuts arreu del territori, tot i que no pertanyi a la seva “jurisdicció”, diguem-ne?

-El paper d’institucions com la nostra, el Centre de la Cultura Catalana, és lluitar per la llengua i per la cultura catalanes a Andorra. Això no treu, com és evident, que donem suport a la nostra llengua i cultura que es doni on sigui, des de qualsevol dels racons dels Països Catalans fins als Casals Catalans repartits pel planeta.

A causa de la nostra dimensió i del nostre relatiu poc pes dins del gruix de la societat catalana, poca cosa podem fer amb els atacs que s'estan patint a Catalunya. El que sí que no dubtarem mai és sumar-nos a qualsevol iniciativa que es faci per protegir la nostra llengua perquè la nostra obligació és precisament aquesta. Per aquest motiu no vam dubtar ni un moment d’afegir-nos a la plataforma ‘Enllaçats per la llengua’ al moment en què se'ns va proposar!

_Una estat independent com el (co)Principat però alhora molt condicionat per la seva mida i pels seus potents veïns, com ha de veure una eventual independència de Catalunya?

-Hi ha diversos punts de vista sobre aquest tema. Un dels punts de vista és veure Catalunya independent com a competidor. Tenen la percepció que un nou estat al costat que viu en gran part del turisme, com Andorra, seria una competència forta en aquest aspecte.

Altres ho veuen com una oportunitat molt gran. Andorra necessita un veí fort i potent com Catalunya per poder tirar endavant seus projectes que hi ha al país ara mateix, des de l'obertura econòmica, la presència d'empreses estrangeres al Principat, la millora de les infraestructures d'accés al país,… Per l'estat espanyol i el francès Andorra no deixa de ser un grill que de tant en tant canta al costat d’un dels seus prats. Per altra banda, per Catalunya, Andorra també podria ser un pol important d'atracció per turistes que vagin cap al Pirineu i que han d'aterrar gairebé per força a territori català, com passa ara que aterren a Lleida i això pot dinamitzar territoris que ara tenen poca activitat. Políticament encara pot ser millor perquè tenir un país aliat a Europa pot ser interessant pels dos territoris

_Tinc entès que l'accès a la nacionalitat andorrana és força complicat, trobes adient que així sigui? És una qüestió de privilegis o de salvaguarda de la identitat?

-Andorra ha estat des de sempre terra d'acollida i una terra de pas per alguns personatges que han vingut al Principat i que han volgut apoderar-se del país de manera literal, però també de manera simbòlica. Gent que ha vingut Andorra i que ha pensat que amb aquest territori faran el que els vindrà de gust. El complicat accés a la nacionalitat ha frenat moltes d'aquestes aspiracions però alhora des del meu punt de vista també ha complicat la possibilitat d'integració de molta gent.

A més a més, Andorra no permet la doble nacionalitat amb la qual cosa després de 20 anys de residència, cal renunciar a la nacionalitat d’origen per obtenir el passaport andorrà i hi ha gent que no hi està disposada. També és lògic que probablement hi hagi una gran diferència d’integració entre una persona que ve de lluny i una persona que arriba d’un poble veí perquè la llengua la cultura, els costums i les tradicions són exactament els mateixos.

 _Tu que n'ets un professional dels mitjans, com veus la situació en què es troba l'espai de comunicació català (ecc), que tant cerquen d'estroncar amb mesures com la prohibició de veure TV3 fora de Catalunya, la no reciprocitat, el vet a emetre vídeos doblats en un altre dialecte que no sigui el de segons quin territori, etc?

-Jo sóc dels que pensa que l'espai de comunicació català ha de tirar cap al futur a internet, i dic futur per no dir present, perquè realment crec que en el segle XXI ja no tenen gaire sentit de les ràdios i les televisions o els diaris com els hem entès fins ara. Internet ens dóna la possibilitat de saltar-nos les les fronteres que algunes prohibicions posen a la nostra llengua. La xarxa ha de ser la garantia i l’ajuda perquè puguem viure lliurement i plenament en la vostra llengua.

_I arribem a l'última, a Andorra la Vella hi és la seu de la Fundació Llull però el Consell no és membre de l'IRL per a projectar la cultura catalana al món, això pot ser degut al diferent estatus administratiu dels diferents PPCC (un estat independent versus regions autònomes repartides en tres estats)? Com s'hauria d'actuar en aquest sentit?

-Si hi ha voluntat política tot s'aconsegueix i és evident que la Fundació Ramon Llull ha tingut problemes en els darrers anys sobretot per les diferències ideològiques dels governants dels diferents territoris que en formen part.

Andorra em consta que mai hi ha posat cap problema, al contrari, si la Fundació precisament té la seu al país és perquè Andorra s’hi ha abocat per projectar la cultura al món.

El principal problema és la mentalitat d’alguns dels que ara governen a diferents llocs dels Països Catalans. Aquesta temuda ambició dels catalans per conquerir territori és pels contraris a la nostra llengua la munició per poder generar por a la ciutadania que se’ls creu. Infundar pors com l’ambició econòmica, les ganes dels catalans de conquerir el País Valencià o les Illes, etc són molt dolentes per nosaltres perquè hi ha qui se’ls creu, fins i tot a l’estranger on pensen que la independència és pur oportunisme econòmic. En un procés com el que està vivint Catalunya, s’ha d’explicar molt bé el món qui som i què volen els catalans. Hi ha diferents maneres de fer-ho, les polítiques amb institucions com el DiploCat, empresarials, com està fent la revista Sàpiens amb el projecte ‘El món ho ha de saber’ o la societat civil amb projectes com els que fan els diferents Casals Catalans per desarticular discursos que no són els nostres i per explicar que el que volem és fruit d’una història i una cultura diferents de l’espanyola. Tot això ho remarco perquè sóc dels que crec que no sempre hem de fer política, que hi ha d’haver una franja que separi la política estricte de la cultura, que sigui una franja neutra d’ideologies perquè els contraris a la llengua no tinguin arguments polítics en contra per oposar-se a la promoció de la llengua i la cultura compartida, és aquí on institucions com la Fundació i l'Institut Ramon Llull han d’assumir un paper d’explicar al món només llengua i cultura, i centrar-se únicament amb això i de manera unida, però és molt difícil tal com estan les coses intentar que només sigui això. D’això n’hi ha una part que s’ha aconseguit; governs de dretes andorrans s’han entès amb governs d’esquerres catalans (i a la inversa) per tirar endavant la Fundació, amb l’únic objectiu de fomentar de manera conjunta llengua i cultura a l’estranger, sense entrar amb discrepàncies polítiques que puguin minar aquesta feina. Malauradament, del PP de les Illes o del País Valencià sembla que no podem esperar-ne aquesta maduresa política.

Moltes gràcies Arnau...

                                     Escut d'Andorra al Palau episcopal de la Seu d'Urgell


* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i d'Andorra:

Pàgina web d'Arnau Colominas

Textos sobre Andorra a la pàgina de l'IEC

Andorra1 Flaixbac

Andorradirecte.com

Centre de Cultura Catalana d'Andorra

I què en pensa Andorra, del procés sobiranista a Catalunya?

Andorra a la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana)