Pregunta: Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants d'una mateixa paraula o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al territori on vius?
Publicat originalment al número 1 del digital trimestral ACCIONA'T
TONI BARCELÓ
Marcel
A. Farinelli, historiador (L'Alguer)
Des d’un punt de vista personal, són
variants d’una mateixa paraula, signes que pertanyen a una llengua que, per la
història política del conjunts de pobles que la parlen, no ha pogut arribar al
nivell de normalització al qual han arribat altres llengües europees, com el
francès, l’italià o l’espanyol. A causa d’aquesta imperfecta i parcial
normalització, però, en un territori tan particular com l’Alguer, on es troben
presents contemporàniament tres diferents tradicions lingüístiques (sarda,
catalana i italiana), aquesta unitat lingüística pot no ser tan evident.
Llavors, al costat de qui, no obstant les diferències, reconeix que es tracta
de la mateixa llengua, hi han uns que defensen la teoria que l’alguerès no és
català, sinó un derivat del sard. Aquesta dificultat algueresa en veure la
continuïtat lingüística deriva, en part, de les poques ocasions de sentir les
altres variants del català que en el passat han tingut els algueresos, així i
com dels escassos mitjans que aquests han tingut, i en part encara tenen, per
fer sentir als altres catalanoparlants la seva parlada.
Antoni Infante, activista polític (País Valencià)
Des
de la meua percepció –com a usuari de la llengua catalana assumida com a pròpia
però que no és la meua materna– i de la meua formació autodidacta, crec que nosaltres,
nantris, matros, noatros, noltros, mosatros,
etc. són variants dialectals que en cap cas ens remeten a idiomes diferents. De
fet crec que la meua llengua materna, el castellà, i altres llengües del nostre
entorn com l’italià estan molt més dialectalitzades que la nostra.
La
meua impressió personal sobre la percepció d’aquest fenomen al País Valencià,
és que varia molt geogràficament i sobretot generacionalment.
Geogràficament
perquè encara resten certes conseqüències del moviment blaver-feixista que va
protagonitzar la “Batalla de València” amb el vist-i-plau de tots els poders de
l’estat espanyol, contra el conjunt del poble valencià. Aquest moviment va
tindre el seu epicentre a València i a la comarca de l’Horta, i és en aquest
territori on més ha transcendit la seua influència i on podem trobar encara
moltes persones que defensen que les diverses variants són paraules de llengües
diferents.
Generacionalment,
perquè difícilment les noves generacions escolaritzades ja en valencià –una
part– poden posar en qüestió un fet que es dóna en la pràctica totalitat de les
llengües. Açò té transcendència a diversos nivells tal i com s’ha demostrat els
darrers dies a les Corts Valencianes en rebutjar majoritàriament un nou intent
del PP d’establir políticament una separació lingüística que no existeix.
Per tant, i com a
conclusió, diria que tot i que encara trobem i trobarem divisió d’opinions, anem
avançant lentament en el camí de la normalitat davant de qüestions com aquesta.
Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de
Ponent)
Evidentment, són variants
de la mateixa llengua, i aquesta varietat és la que fa la riquesa. La percepció
implícita al Matarranya és que són variants de la mateixa paraula, i en la
quotidianeïtat és quan s'observa que un parlant del Matarranya manté la llengua
amb algú que usa altres varietats de la llengua. On apareix el conflicte
normalment és en les denominacions. Amb tot, en els últims anys s'observa un
increment de l'ús espontani de la denominació català, i una reducció del
conflicte per part dels grups implícitament secessionistes. Es dóna per entès
que és la denominació científica. Amb tot, continua sent comú l'ús de
denominacions locals (com fragatí) o altres que inicialment són pejoratives
(xapurriau). L'ús d'aquestes denominacions no és (sempre) incompatible amb la
consideració implícita, i explícita, de la unitat de la llengua. Hi ha gent que
pot denominar xapurriau la seua llengua, i considerar que és «lo mateix» que el
que es parla a Tortosa.
Joan-Pere Le Bihan, activista cultural (Catalunya del Nord)
Quan me vaig instal·lar a
Terrats (Rosselló) l'any 1978, els pagesos de la comarca sovint feien el
comentari següent: «Els espanyols del nord parlen gairebé com nosaltros.» De
fet però la consciència lingüística va anar evolucionant al llarg dels anys. La
visita els anys 80 a Perpinyà de Jordi Pujol, president de Catalunya, va fer
entendre a molta gent que els catalans no eren pas «fora els del Rosselló».
Qualcuns deien que a Barcelona parlaven «català espanyol», d'altres deien «el
veritable català.»
A mesura que les institucions
democràtiques (sud)catalanes agafaven protagonisme la consciència anava
creixent: de fet, es parlava la mateixa llengua amb certes formes diverses. Cal
lamentar però que l'ensenyament del català i en català (fins i tot a la
Bressola) ha acabat privilegiant el català de la Catalunya autonòmica en
detriment de les formes rossellonesos alguna vegada més genuïnes que les del
sud: algo (i el seu substitut alguna cosa) enlloc de quelcom,
el seu usat en substitució de llur, les formes verbals i
pronominals, etc.
Darrerament hem pogut comprovar que el
sentiment d'unitat lingüística, i fins i tot nacional, ha augmentat. Lamentem
però que aquesta progressió vagi acompanyada d'un empobriment dialectal de la
llengua que afecta el conjunt i acaba afavorint allò que s'anomena el catanyol.
Retrobar i reconèixer la riquesa lingüística de cadascun dels Països Catalans
no crearà consciències diferents, afavorirà l'interès per una llengua
expressiva i fins i tot saborosa...
Pere Mayans, ensenyament (Principat de Catalunya)
El Diccionari Alcover-Moll recull unes 35 maneres diferents de dir, en
registres informals, la paraula nosaltres.
La variació és tan gran que, a voltes, conviuen en una població diverses formes
segons els individus. La percepció del parlant “normal” és que hi ha unes
variants formals –les de l’escola, els mitjans de comunicació– i unes altres
que són les variants que fa servir la gent (especialment la d’una certa edat)
en situacions més informals.
En el cas del Principat de Catalunya, a més, hi ha les diverses
percepcions de la llengua segons la variant –o subvariant– dialectal pròpia.
Molts parlants creuen, equivocadament, que l’«autèntic» català, el «correcte»
és el de les comarques gironines (per cert, diuen [nu’zatrus]), i que les
altres variants han patit processos més accentuats de castellanització
(especialment els dialectes occidentals). La percepció sobre la unitat o no de
la llengua no és producte de paraules concretes sinó més aviat de com s’entén
la realitat sociopolítica de cada territori, començant pel propi.
Maria Cucurull, ensenyament (Principat d'Andorra)
El Principat d’Andorra és
un indret ben singular, atès que és un dels estats més petits del món. A més,
té la peculiaritat de ser un dels pocs països on el nombre d’immigrants supera
el de nacionals. Andorra acull persones de procedència ben diversa, però
sobretot hi trobem catalans, espanyols, portuguesos i francesos. Per tant, el
multilingüisme es fa ben palès al dia a dia, tot i que l’única llengua oficial
sigui el català. Ara bé, malgrat que el català no sigui la llengua més parlada,
ara per ara, no hi ha problemes d’unitat lingüística; tant els que diuen naltres com els que diuen natri tenen clar que parlen català.
Maria Antònia Font, ensenyament (Illes
Balears)
Són paraules variants
d'una mateixa llengua. Quan de la llengua parlada hem de passar a escriure-la,
els experts acorden de quina manera s'escriurà la paraula que defineix un
mateix concepte en funció de l'extensió del seu ús i de la seva etimologia,
entre d'altres criteris. Que una mateixa paraula es digui de maneres diferents
passa a totes les llengües. Poden ser la mateixa paraula, com és el cas de nosaltres
o també la paraula aigua, que es diu de moltes maneres diferents però
sempre s'endevina la mateixa arrel: aiga, aigo, aigua,
etc.
A Mallorca, el parlar del Principat o
del País valencià, com el d'Eivissa, Formentera o Menorca, Andorra, la Franja o
l'Alguer, l'identificam com la mateixa llengua. Segurament ho feim pel conjunt
de la frase o del text, tant oral com escrit, per la construcció, el lèxic i la
fonètica. Ja sabem allò que deia en Josep Pla: «El meu País és el lloc on quan
dic “Bon dia” em contesten “Bon dia!” A més hem de tenir en compte que per a la
comprensió d'un text, d'un missatge o d'una conversa, no cal que coneguem el
significat de totes les paraules.
Perquè el català –amb tota la seva
riquesa lèxica i les seves variants dialectals– es pugui conservar, necessitam que
tengui una norma comuna, com tenen totes les llengües normalitzades i amb
esperances de sobreviure dins aquest món globalitzat. Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros i tantes
altres formes per dir i escriure nosaltres, representen que la nostra
llengua és ben viva, estimada en totes les seves variants i una mostra de la
seva diversitat i riquesa dialectal. Ara el més important és que la parlem, que
la usem i que la transmetem als nostres fills i néts, i que els qui tenen
responsabilitats polítiques i ostenten la nostra representació, la normalitzin
en tots els àmbits: a l'ensenyament, l'administració i els mitjans de
comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada