«En un mundo perfecto todos hablaríamos la misma lengua», per Toni Barceló

Tothom coneix el concurs de televisió en què, per revelar una frase oculta, els participants han d’anar endevinant-ne les lletres jugant a la ruleta. El títol que vostès acaben de llegir és un dels panells que el dia 24 de novembre de l’any 2016 els concursants havien de resoldre en aquest programa que s’emet diàriament devers l’hora de dinar per un canal de televisió privat d’abast estatal. A causa d’això darrer, com tothom sap també, l’única llengua vehicular imaginable és la castellana. Tot i que la Constitució espanyola del 1978 diu que la realitat lingüística diversa de l’Estat espanyol s’ha de respectar i protegir, en realitat el text avala una política lingüística que assigna de facto al castellà un domini absolut sobre la resta de llengües pròpies dels ciutadans. Els efectes pràctics d’aquest estatus jurídic privilegiat es perceben en major o menor grau en tots els àmbits d’aplicació de les lleis –Administració, ensenyament, mitjans de comunicació–, però la ideologia implícita es filtra arreu i fa possible que en un programa de televisió per a tots els públics es reprodueixin disbarats com aquest.

L’any 1994, Umberto Eco va publicar un llibre titulat La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, en el qual feia un recorregut a través de la història de les idees lingüístiques descrivint, entre d’altres coses, els intents de trobar una llengua universal que molts han protagonitzat des de la Grècia i la Roma clàssiques fins als nostres dies. Però per què hauríem d’aspirar a parlar tots la mateixa llengua? El debat gira fonamentalment al voltant de la qüestió següent: la diversitat lingüística impedeix la comunicació? Els exegetes de la Bíblia han il·lustrat molt bé aquesta tensió. Segons el corrent més escampat, Déu condemnà els humans a parlar llengües diferents perquè no poguessin comunicar-se i col·laborar per tornar a assaltar el cel amb una altra torre de Babel, cosa que havien pogut fer perquè al principi tots els pobles parlaven la mateixa llengua. Però hi ha un altre corrent que afirma que la diversitat lingüística és un fet previ a la construcció de la torre i que, per tant, no va impedir que els pobles es comunicassin malgrat que parlaven llengües distintes. Per reblar el clau, ambdues interpretacions són possibles a partir dels textos bíblics. La base teòrica dels supremacismes lingüístics és deutora del primer corrent, de manera que és freqüent que els ciutadans de l’Estat espanyol la llengua pròpia dels quals no és la castellana ens hàgim d’enfrontar amb consignes del tipus “El castellano es una lengua de encuentro.” Vostès ja coneixen prou la resta de la història.

El discurs de les ideologies supremacistes és implícit en dos sentits. En primer lloc, perquè la seva omnipresència passa inadvertida. És diguem-ne un dogma silenciós que tan sols s’explicita per apaivagar qualsevol símptoma d’heterodòxia. En segon lloc, perquè la seva premissa bàsica –al món hi ha llengües superiors i llengües inferiors– és una veritat autoevident. La idea falsa que al món hi ha llengües que són aptes per a la comunicació i d’altres que no ho són surt d’aquest error teòric que, tanmateix, les evidències empíriques no corroboren; i no només perquè totes les llengües serveixen igualment per a la comunicació, sinó perquè comunicar-nos emprant llengües distintes també és possible, especialment si són estructuralment similars. Per tal que dos interlocutors puguin establir una comunicació eficient sense que cap dels dos hagi de renunciar a la llengua pròpia només els cal un coneixement passiu de la llengua de l’altre; és a dir, cal entendre-la però no pas parlar-la. Tot és qüestió d’actitud i de voluntat. Però per als supremacistes això representa una imposició inacceptable, i, en conseqüència, amputen aquesta possibilitat i justifiquen la minorització, l’extinció i fins l’extermini de les llengües i pobles que des d’una perspectiva etnocèntrica consideren inferiors, i tot per conservar el privilegi d’ignorar els parlars d’altri. Des del meu punt de vista, en un món perfecte ningú no diria mai una animalada com aquesta, però segurament perfecció és una paraula jòquer: tothom hi dóna el sentit que necessita.

"Les llengües de cultura: el supremacisme lingüístic de l’IEC”, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

Vostès ja saben que s’ha publicat la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’obra comença amb un pròleg de Joandomènec Ros, president de l’IEC, i un altre text signat per la presidenta de la Secció Filològica, Maria Teresa Cabré, que arranca així (les cursives són meves): «És ben sabut que qualsevol llengua de cultura disposa d’una codificació normativa, establerta explícitament o bé d’una manera implícita, que recull en una ortografia, un diccionari i una gramàtica. Aquesta és la situació en què es troba la llengua catalana, dotada de les tres eines fonamentals d’una llengua de cultura.» Des del meu punt de vista, aquesta declaració és un cas dolorosament flagrant de supremacisme lingüístic.

Llegint les paraules de Cabré hom pot pensar que les llengües que no tenen una gramàtica i un lèxic escrits no tenen lèxic ni gramàtica de fet. El problema ve de la confusió entre els conceptes de llengua natural i llengua cultivada. Les llengües cultivades són llengües elaborades amb una intenció determinada a partir d’una llengua natural que s’aprenen mitjançant una instrucció conscient. En són exemples els models de llengua reflectits en les ortografies, les gramàtiques i els diccionaris normatius. En canvi, les llengües naturals són les que s’adquireixen espontàniament en la infància de manera inadvertida i automàtica. Com a manifestacions concretes de la capacitat humana del llenguatge, totes les llengües naturals del món comparteixen un conjunt de trets que han estat descrits per la lingüística: els universals lingüístics. En aquest sentit, les llengües naturals, i no només les llengües cultivades, són fonamentalment gramàtica i lèxic.

Seguint el fil, si hi ha llengües de cultura, aleshores també n’hi deu haver que no ho són. Aquí la principal objecció és que el concepte de cultura és molt restringit perquè està lligat estrictament als productes escrits. Si per cultura entenem només aquesta porció dels productes humans, aleshores n’estam excloent la major part. En altres paraules, si un grup humà no té escriptura, aleshores no té cultura. Des d’una perspectiva més àmplia, si el fet cultural és el que defineix l’Homo sapiens, i si acceptam el concepte restringit de cultura que estam descrivint, aleshores en el món hi deu haver algunes societats que no en formen part, d’aquesta espècie. Tot plegat resulta pervers.

Però no és cert que l’escriptura precedeix la cultura. L’escriptura és una tècnica que apareix al voltant de l’any 3300 aC en un tipus concret d’organització social. La principal novetat que incorpora és la possibilitat de fixar l’oralitat en un suport material. Això és una innovació revolucionària, sens dubte, però de fet no és un patrimoni exclusiu de les societats amb escriptura. Sabem que avui encara hi ha societats àgrafes, que mantenen i transmeten els coneixements, les tradicions i les formes de vida pròpies de generació en generació perfectament mitjançant l’oralitat. De fet l’oralitat no només precedeix l’escriptura, sinó que és l’àmbit en què es desenvolupa la major part de l’activitat lingüística humana. La cultura en sentit ampli –l’oralitat, però també les formes d’organització de la vida col·lectiva, els sistemes de creences, les cultures materials, etc.– és, doncs, anterior a l’aparició de l’escriptura; per tant, afirmar que existeixen llengües sense cultura és un contrasentit.

Els deia, lectors, que aquest cas en particular em causa un gran dolor de llengua. Consider que qualsevol institució que es dediqui d’una manera o una altra a l’estudi, la conservació i la promoció de les llengües hauria d’anar especialment amb compte amb el llenguatge que hi projecta. Se suposa que els membres de la Secció Filològica, la nostra acadèmia de la llengua, estan sensibilitzats amb aquestes qüestions, i per això crec que és un desencert presentar amb aquestes paraules una gramàtica normativa per al segle XXI. Hi ha un risc al darrere d’aquest discurs, un risc que s’ha consumat moltes vegades al llarg de la història i la conseqüència més greu del qual són les diguem-ne pràctiques evangelitzadores que han menat comunitats lingüístiques fins a la substitució o l’extermini –crec que a ca nostra ja ho coneixem prou. Per això, una institució que potencialment diu que representa una comunitat lingüística que és superior a d’altres perquè pot escriure la llengua pròpia, a mi, personalment, no em representa. Segurament hi havia més maneres de celebrar el fet que la catalanofonia tengui per fi una nova gramàtica normativa. Humilment deman a l’IEC que rectifiqui.