Països Catalans... quan toca?

Aquest 27 de juliol de 2020 fa 40 anys de la mort de Joan Ballester, llibreter i activista cultural barceloní que en plena dictadura edità i distribuí un dels mapes més populars dels Països Catalans. Mort el dictador, el debat sobre el marc nacional del catalanisme va aflorar sobretot dins els àmbits culturals, universitaris i polítics d'esquerra. Fruït d'aquell nou context se celebrà a Barcelona l'any 1976 un debat sobre els Països Catalans, on diverses forces d'esquerra escenificaren la seva posició sobre el tema, que oscil·lava entre els que defensaven la unitat política ja llavors i els que, sense negar els elements nacionals comuns, s'enfocaven més en la realitat cultural i la sobirania de cada territori. Passats els anys d'esplendor de la "transició democràtica" (amb fets violents contra Fuster i Sanchis-Guarner al País Valencià i un cop d'estat frustrat pel mig)  i consolidades les autonomies, el "momentum" dels Països Catalans semblava haver passat i  les referències nacionals que abarquen de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van quedar relegades a la retòrica present a certs mítings i documents de partit, com una deferència a aquells "catalanistes de la perifèria" que tant havien patit defensant la catalanitat dels seus territoris. Això sí, aquesta retòrica estava present a la gairebé totalitat de les forces que es definien com a catalanistes/nacionalistes/independentistes a esquerra i dreta de l'hemicicle. Des de la conservadora Convergència a l'ecosocialista ICV en parlaven de Països Catalans, passant per les Esquerra Unida del País Valencià i les Illes Balears, el Bloc Nacionalista Valencià, el PSM, la CUP i Esquerra Republicana.

Ara bé, quan aquests bells propòsits volien plasmar-se en implantació política al territori, els partits s'enfrontaven amb la crua realitat i els resultats electorals d'Esquerra Republicana, la CUP  o de Convergència fora de les fronteres autonòmiques catalanes mai no han passat de ser residuals. 

El 2010, però, va canviar-ho tot. Començava el "procés", les grans manifestacions i el creixement exponencial dels partidaris de la independència a Catalunya. Aquest pols entre les institucions catalanes i l'estat ha estat com una màquina mediàtica de generar notícies i conflictes diaris, que ha fet volar pels aires l'anterior mapa polític català, amb desaparició de partits i redistribució d'espais electorals. 

Aquesta situació que va arribar al clímax l'ú d'octubre de 2017, ha deixat molt poc espai a altres qüestions com la gestió de govern, la corrupció o, per suposat, el fet dels Països Catalans, que en poques dècades ha passat de projecte polític a retòrica i de retòrica a la pràctica desaparició del debat públic. Avui dia hi ha més referències als Països Catalans des de posicions obertament contràries que al si del vell catalanisme. Nous espais polítics com Catalunya en Comú o Junts per Catalunya no han continuat la tradició retòrica dels seus antecessors, malgrat que territoris com la Catalunya Nord ha guanyat un protagonisme creixent dins el "món indepe". La gran concentració del febrer amb la presència del President Puigdemont, va tornar a posar Perpinyà al mapa emocional del catalanisme.  

Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se si la qüestió del marc territorial de la nació catalana encara és un debat viu o quedarà definitivament llençat a la paperera de la història. Quan hi haurà de nou un projecte que vertebri les terres de parla catalana? Quant de camí queda per recórrer per construir la realitat cultural comuna? Espai de comunicació, corredor mediterrani o Institut Llull són temes pendents i recurrents, que engloben a tots els territoris. En definitiva i dit a la manera pujoliana; Quan toca parlar dels Països Catalans? 

Òscar Adamuz 

"No destorbeu el repòs del rinoceront" , per Quim Gibert

Rinoceront abatut per furtius

No destorbeu el repòs del rinoceront  

En un punt inconcret de l’Àfrica central plàcidament jeu un rinoceront sota l’ombra d’un arbre. Un grup d’amics europeus, encabits en un jeep, explora la sabana cercant emocions desconegudes. Tot d’una el xofer s’adona del paquiderm endormiscat. Amb la complicitat del copilot i dels altres, comença a fer cercles concèntrics a l’entorn de l’animal, que cada vegada són més estrets. La juguesca s’acaba aviat. El rinoceront respon malament: s’alça d’un bot i es disposa a envestir eltot terreny que li ha esgarrat la migdiada. Els bromistes del monovolum empal·lideixen i el conductor maniobra per tal de fugir. L’ungulat se li planta de cara. El vehicle tracta d’esquitllar-lo mentre el rinoceront clava la banya just al costat d’una de les rodes de darrera, sense tocar-la. Per uns moments l’automòbil queda lleugerament alçat per l’impacte i sacsejat. D’un cop de gas, el xofer aconsegueix desaparèixer a cuita corrents.

L’experiment tropical dels simpàtics estrangers es va transformar en un bon ensurt. Segurament ignoraven les possibles reaccions de les bèsties grosses de la sabana. Conèixer la fauna i l’entorn, així com saber tractar-lo, és una tasca formativa que solen fer els ancians i els griots, una mena de trobadors africans. Tant uns com altres, transmeten la saviesa popular per mitjà de rondalles basades en el respecte a la natura. De fet, és convenient escoltar tant els vells de casa nostra, que actuen amb voluntat pedagògica, com els de qualsevol topant.

«Els animals són com les persones. N’hi ha de més benèvols i d’altres, que són uns malparits.». Així s’expressava un jubilat de Fraga mentre m’ensenyava el bestiar de la granja. I de rinoceronts que poden tenir mala bava n’hi ha uns quants. A prop de Bangui, capital de la República Centreafricana, un rinoceront rebec empaitava piragües de passatgers fins a fer-les trabucar. Probablement perquè també sentia envaït el seu espai vital. El paquiderm fou abatut pel govern centreafricà atès que suposava un perill públic.

En aquesta línia, Albert Gumí, dissenyador de programes educatius, subratlla que la vida dels africans està lligada a aquells elements que els dóna i els pren la natura. Gumí puntualitza que el medi, en tota la seva diversitat, ens protegeix i ens amenaça alhora: «aquesta natura màgica amb la qual podem interactuar és la proveïdora d’allò que necessiten per sobreviure (el menjar i la beguda), d’allò que fem servir en la vida quotidiana (els estris, els vestits...)»

De tan generosa i bella la natura és un espectacle en directe. En paral·lel és un àmbit hostil i brusc. Del sentiment sublim d’una natura no domesticada, que desborda i aclapara, que amenaça i atemoreix, en van deixar constància, en el segle XIX, els pensadors alemanys de l’escola idealista. Xavier Antich, filòsof, apunta que l’autèntic paisatge que descobrien era, en realitat, un paisatge interior, de manera correlativa a l’emergència de noves sensacions. Antich afegeix que fou el moment de la primera crisi moderna: «que afecta el lloc de l’ésser humà al món.» Les ambivalències, les paradoxes, també són trets indissolublement humans. I és que els mortals, mentre remenem la cua, som natura viva.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?  

*Fotografia: Quim Gibert

"Les clarianes dels boscos africans", per Quim Gibert

Formigues arquitectes

Les clarianes dels boscos africans

Anar a l’Àfrica tropical posa a prova la generositat; l’empatia; la paciència; l’elegància; la flexibilitat; la creativitat dels cooperants d’Alpicat Solidari. I, per descomptat, el sentit de l’humor. També és aplicable a qualsevol altra ONG a terreny. Un matí a l’escola pública de Baja Kunda, Gàmbia endins, vam fer servir pintura plàstica, aprofitant que les gotes que cauen de més solen dissoldre’s d’una esbandida ben feta. El guirigall entre la canalla de primària, a conseqüència de l’elevada ràtio d’alumnes per classe, fou inevitable. I a causa d’una ensopegada (o ves a saber!) la bossa de roba que contenia les pintures es va tacar ben tacada. Me’n vaig adonar quan el brogit infantil va minvar, un pic enllestida la sessió de dibuix. Aprofitant que en el bell mig del col·legi hi havia una font, vaig començar a treure la pintura a raig d’aigua. Però de sobte una xiqueta de potser 7 anys em va prendre de les mans la bossa amb la llòfia. I amb una expressió de cara, que venia a dir: «quina poca traça que tens», la va deixar neta i polida en un tres i no-res. Em va fer sentir un calçasses! Fou un exemple sensacional de llenguatge no-verbal

Hores més tard, a Baja Kunda, en ple carrer, una nena em va vendre unes bossetes de cacauets torrats que duia al cap dins d’una cassoleta. Mentre els hi comprava van aparèixer altres xiquetes de la seva edat, segurament 6 de anys, que també oferien cacauets. Àfrica és el continent de la quitxalla: hi és omnipresent. I Europa, el continent dels jubilats. No és estrany observar bordegassos que fan de pastor o bé ajuden a llaurar el camp. N’hi ha que condueixen carros tirats per rucs, que traginen tant persones com mercaderies. D’altres, són els copilots dels gele-gele: es dediquen a cobrar l’import d’aquest servei col·lectiu de transport. I avisen, a base de crits, de les parades en ruta. En rigor, Tino Soriano, fotògraf de National Geographic, diu que l’impressiona veure l’autonomia que tenen els marrecs del Tercer Món: «allà un nen de cinc anys pot donar lliçons de vida i maduresa a qualsevol dels nostres fills que li dobli l’edat. Molts nens han de viure en condicions molt dures i assumir responsabilitats d’adults per col·laborar amb la supervivència de la família».

Dues xiquetes de Base

La pobresa i, per tant, vulnerabilitat que transmet la mainada de la Gàmbia actual no dista tant de l’Europa de mitjan del XX. Moltes famílies gregues, italianes, espanyoles, portugueses... també es van veure obligats a cercar una millor vida. Així m’ho confirmen descendents de famílies andaluses, que van haver de fugir de la misèria. Això explica que per Gustau Nerin, antropòleg, sigui una regressió a la infantesa viure amb una família africana: «hi ha milers de coses que un no ha après a fer mai i que a l’Àfrica poden resultar bàsiques: des de treure l’aigua d’un pou fins a netejar un llum de petroli.»

Si la mirada del cooperant és receptiva, el Tercer Món és un àmbit on anar a rebre. En aquest sentit, Jean-Claudi Carrière, guionista, diu que les formes de pensar i viure dels altres «m’interessen més que les meves, potser perquè crec conèixer les meves i crec haver-les experimentat.» Afegeix que quan ha estat amb els ianomamis, a l’Amazònia, els quals vivien en el paleolític, se sentia feliç. Atès que és en un lloc on té més coses per rebre que per donar: «la meva cultura, el que els pugui ensenyar de França o de la Revolució, per a ells no té cap importància. Per contra, el que jo puc aprendre d’ells és molt valuós».

Voluntariats i estades d’aquest tipus, en el decurs dels quals sols anar empolsegat, són susceptibles d’originar canvis personals. Assenyala Gregorio Luri, pedagog, que per trobar la teva identitat s’ha de modificar la teva identitat: «alguna cosa has de forçar amb tu per a poder reconèixer després aquesta modificació.» Segurament, arribats a aquest punt, continuarem desconeixent-nos però, a ran dels canvis interns viscuts, sabrem almenys com érem abans. I és que tots tenim un passat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies: Quim Gibert

Un «tubab» a la sabana, per Joaquim Gibert

Ensabonant la criatura

Un «tubab» a la sabana

Baja Kunda, un llogarret de la Gàmbia de l’est, juliol de 2018. Un batibull de bordegassos, des del portal de casa seva, criden “tubab”, “tubab”... mentre avancem pel carrer. Només girar-nos, a ran de l’esvalot, la canalla ens allarga la mà amb un somriure de bat a bat. No donem a l’abast per a fer tantes encaixades. La tendresa que la mainada irradia és entranyable. Però la cridòria aclapara i, de tant en tant, optem per ignorar-los: rere un marrec en surt un altre i un altre. No se’m fa estrany que la taxa de natalitat sigui alta en aquesta república de l’Àfrica occidental. Per acabar d’espessir el suc, els carrers són estrets, enfangats, malgirbats. I les botzines de les motos, que t’encalcen, ho complica un xic més. El trànsit també inclou bicicletes; carros i, sobretot, animals domèstics que van al seu aire. 

Escolars de Baja Kunda

L’endemà repetim el passeig amb uns nord-americans que fa mesos que hi viuen. Quan senten “tubab”, no els agrada mica. De seguida em diuen que no accepti aquest apel·latiu per més que sigui dit, de manera ingènua, per la quitxalla. Que allò més escaient és respondre que els blancs també tenim un nom propi. I és que “tubab” no vol dir altra cosa que “blanc”. A Gàmbia, fins i tot pots fer saber als locals el teu nom africà, amb el qual ets rebatejat només posar els peus en aquestes latituds. “Samba Njie” ha estat meu nom i cognom gambià respectivament.

Alex Haley, autor de Raíces, novel·la històrica situada en el segle XVIII, escriu que pitjor que els lleons i les panteres eren els “tubabs” i els seus còmplices negres, els slatees, que s’arrossegaven entre les herbes per a robar gent de casa seva i dur-la, en canoes, a indrets llunyans: «on se’ls mengen». Haley afegeix que cada canoa “tubab” que entrava en el Kamby Bolongo, que en mandinga significa “riu”, disparava dinou canonades de salutació al rei de Barra: «els agents personals (del monarca africà) lliuraven als “tubabs” la gent que tenien d’endur-se’n. Eren, generalment, criminals o morosos. O opositors.» Però també jovenalla que em prou feines havia travessat l’altra riba del riu Gàmbia. Ni entenien el que estava passant. Els segrestos dels slatees i d’altres episodis turbulents han quedat incrustats en l’imaginari subsahrià. I és que foren cap a 3 milions les víctimes del tràfic d’esclaus en el continent africà.  

Havent fet llenya

Això explica que el perfil dels estranys éssers blancs i peluts, que raptaven nois sans i estalvis, sigui la versió africana de l’Home del sac: serveix a les àvies gambianes per fer creure als vailets entremaliats.

La negritud, en el decurs de la història, no ha parat de ser cruelment tractada per part de l’home blanc, llevat de comptades excepcions. De fet, la cacera d’esclaus va tenir un segon capítol a l’Àfrica Occidental del segle XX. No passem per alt que Gàmbia fou un dels territoris d’ultramar de l’imperi britànic fins l’any 1965. A ran d’aquesta dependència colonial, molts joves gambians foren cridats a files quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Els més vells de Baja Kunda i altres topants de l’Upper River, afirmen que algunes famílies van poder aturar la convocatòria del Ministeri Britànic de la Guerra a canvi sucoses compensacions. Els que no tenien ni cinc, amagaven els fills en els punts més remots de la sabana. Els intents de fuga foren en va: hi havia bocamolls per tot arreu. Ras i curt, diverses lleves de gambians, amb escassa preparació militar, van ser enviats a primera línia de foc. Els veïns de Baja Kunda mai ho han oblidat. Però encara fa més feredat quan t’expliquen que els gambians que van salvar la vida, un cop acabada la guerra, foren embarcats per la metròpoli en un vaixell que mai va arribar a Banjul, capital de Gàmbia. Hi ha veus que asseguren que Londres va fer mans i mànigues per tal d’estalviar-se les pensions dels soldats i altres pagaments de postguerra. Tant és així, que l’embarcació que duia els reclutes africans cap a casa va patir un naufragi intencionat, on hi van perdre la vida el gruix del passatge. Sobre el jovent d’una Gàmbia humil que es va veure embolicada en una guerra, que no era la seva, no se’n canta ni gall ni gallina.

El menyspreu cap al món negre persisteix en ple segle XXI, per més que es vulgui dissimular. Ngugi wa Thiong'o, novel·lista kenyata, afirma que els africans han estat mà d'obra barata des dels temps de l'esclavisme: «no han tingut gaires oportunitats de fer sentir la seva veu i les seves històries no han merescut gaire atenció». Thiong'o és del parer que el temps juga a favor dels oprimits que malden per recuperar la dignitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

*Imatges cedides per l'autor

"L’Àfrica de les fronteres imperceptibles", per Quim Gibert

L’Àfrica de les fronteres imperceptibles

«De Baja Kunda a Murreh Kunda, en bicicleta, sempre has de seguir el camí principal. Són uns 10 kilòmetres. I un cop hi ets, la frontera senegalesa és a un parell de kilòmetres més amunt», em va dir un camperol. El camí principal no deixa dubtes a la sortida de Baja Kunda, un poblat de la Gàmbia profunda. Però a mesura que deixes enrere els conreus i t’endinses cap a la sabana, apareix més d’un camí. O per ser exactes, més d’un corriol, que sol ser inconcret i festejat per arbusts i matolls de diversa índole. I, en alguns trams, hi ha llot, que també has d’esquitllar. No les tens totes. De vegades sembla que, tot d’una, el caminoi s’hagi acabat. Els dubtes t’assalten: «què faig mig perdut allà on déu va perdre l’espardenya?», «em durà a alguna banda el suposat camí?» Penses que hauries de girar cua i no arriscar-te absurdament. Per acabar-ho d’adobar, en aquests viaranys no trobes ni un ànima. Tampoc un trist indicador. Quedes immers en la solitud d’una natura tropical. Aleshores, procuro fer servir la intuïció, que a voltes funciona, a l’hora de triar la ruta encertada. El sol pica de valent. La senda és més aviat costeruda. Noto molèsties en el genoll de tant de pedalejar, la qual cosa m’obliga a anar més lent i, sota una ombra, fer un breu descans. 

Quan baixo de l’atrotinada bicicleta per estirar les cames, descobreixo que circulo amb unes rodes mig desinflades d’una bici sense frens. Passo a prop de baobabs i petites llacunes, que apareixen a ran de l’estació de les pluges. Intento retenir la imatge d’aquests i altres escenaris pensant en el moment de fer la tornada. En la llunyania veig un bou pasturant i, uns instants més tard, un vailet que fa de pastor amb la resta del ramat. El bordegàs va per feina i s’esmuny amb el bovins per un costat del bosc. Seguidament veig un pare i el fill llaurant amb un cavall. Els pregunto si el llogarret de més enllà del sembrats és Murreh Kunda. Em fan un gest afirmatiu i respiro. Murreh Kunda (o Morreh Kunda o Mure Kunda) és un humil veïnat d’ètnia fula: bona part de les famílies viuen en barraques rodones cobertes amb sostres de canya. En un punt cèntric de Murreh Kunda hi ha un pou i una colla de dones fent anar la corriola. Els demano si em puc refrescar. Em deixen un cubell amb aigua. Una vegada remullat, els hi agraeixo el gest i me’n vaig a cercar una mena de botiga de queviures. Em ve de gust, una beguda. I aprofito per preguntar com s’arriba a la ratlla divisòria que separa Gàmbia del Senegal. Em diuen que és molt a prop i m’indiquen l’accés, però m’avancen que la línia fronterera és imaginària: no hi ha cap senyal ni per part de Gàmbia ni per part del Senegal. Enfilo en direcció Senegal. Passo per camps de cacauets i de blat de moro. I torno a entrar a la sabana. Calculo que he superat amb escreix els dos kilòmetres. Vull pensar que he trepitjat el Senegal. Em sento cansat. Em dic a mi mateix que avui m’he guanyat el sou. Hores més tard, escarxofat en un matalàs, llegeixo una reflexió de Gregorio Luri, pedagog: «hi ha la possibilitat de conèixer-te a tu mateix si no et perds?»

Però vaig arribar a entrar en el Senegal? Mai ho sabré del cert. És, al capdavall, aquest aire desconcertant i enigmàtic allò que fa més amè el viatge i, en definitiva, la vida. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies de l'autor

«Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert», per Quim Gibert

Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert

Els vailets d’entre 7 i 11 anys d’Aguenit, una de les barriades d’Auserd, acudeixen a partir de les 8 del matí a la madrassa Víctimes de Swetto Zug, escola de primària dels camps de refugiats sahrauís. La lliçó núm. 19 de llengua castellana del grup-classe de 4t. B fa esment a El Uali Mustafà, atès que el 27-2-1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD. I, a més, va dirigir operacions bèl·liques contra l’exèrcit marroquí, en una de les quals va perdre la vida. Però la guerra de guerrilles havia començat un any abans a ran de l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Tot i la superioritat militar marroquí, emparada per Estats Units i França, la coneixença del territori per part sahrauí allargarà els combats fins el 1991, moment en què es produeix una mena d’armistici. Però d’aleshores ençà, uns 180.000 refugiats sahrauís han quedat aturats en el temps en un racó pedregós de Tindouf, Algèria. En aquesta línia, Joan Canillas de Cooperació Osona-Sàhara apunta que «cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits. I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 42 anys més tard. Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o a Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals.»

A causa dels 16 anys d’hostilitats, el Polisario, moviment polític i militar sahrauí, aconseguirà fer presoners en repetides ocasions. Alguns dels presoners marroquins de guerra seran intercanviats per d’altres de sahrauís. Hi haurà captius, inclosos destacats càrrecs militars marroquins, que es quedaran anys sota control del Front Polisario. No obstant això, els serà assignat una feina (i un sou simbòlic); un modest habitatge; un hortet... I els sahrauís provaran, a partir de converses amb els presos marroquins, de generar reflexions en bé de la convivència. El dia que foren alliberats, el monarca alauita va manifestar que no eren soldats del Marroc i se’n va desentendre. Probablement la no-violència s’explicita amb gestos d’aquesta mena: tractant amb dignitat els presos de guerra i, fins i tot, deixant-los en llibertat a canvi de res. En aquesta línia, NOVA és una associació juvenil sahrauí que malda per aixecar ponts de diàleg arreu del Magreb. No passem per alt que hi ha marroquins contraris a les polítiques en el Sàhara de Mohamed VI. 

El poble sahrauí, mentre fou una província espanyola, també es va rebel·lar en diverses ocasions. Tant és així, que l’exèrcit franquista va necessitar del suport militar de França per sufocar els intents secessionistes dels anys 1954 i 1958. “De iure” (o per dret, amb reconeixement jurídic, legalment), el Sàhara Occidental és encara espanyol. El periodista Pere Tordera assenyala, que segons l’ONU, continua sent un territori no autònom «pendent que acabi la descolonització espanyola.»

Las semillas dan sus frutos és el títol de la lliçó de demà dels de 4t. B. Tan de bo també flueixi aviat una primavera sahrauí en aquest cul de món.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?

«Mbrk, un dromedari sahrauí», per Quim Gibert

Mbrk, un dromedari sahrauí

«Kori creia que els camells també parlaven, perquè movien els llavis com les persones. Kori no sabia que el camell empassa primer tot el que li cap a l’estómac, i més tard ho torna a la boca i ho va mastegant poc a poquet. El moviment de les seves mandíbules i els seus llavis, remugant, li feia creure a Kori que els camells deien paraules». I és que Kori, el protagonista de Palabras de Caramelo (Ed. Anaya), és un vailet sord de 8 anys de Smara, un dels assentaments dels refugiats sahrauís a Algèria. A causa de la seva dificultat auditiva, Kori acudeix a un centre d’estimulació sensorial dels camps de refugiats. La mestra no se’n surt a l’hora d’ensenyar-lo a llegir i a escriure. I, per tant, Kori tampoc acaba d’entendre als humans per mitjà del llavis i de la cara. L’excepció és Caramelo, un camell de la seva tia. «Pensa que és l’únic que l’entén, i interpreta pels moviments dels seus llavis tot allò que li explica», aclareix Gonzalo Moure, l’autor del llibre infantil. Aleshores, Kori sentirà la impetuosa necessitat d’aprendre a llegir i escriure a fi i efecte de poder contar als amics i coneguts allò que li diu Caramelo.

Moure, que gairebé cada any visita l’enclavament sahrauí de la província algeriana de Tindouf, confessa que es va inspirar en el testimoni d’una xiqueta sorda dels camps sahrauís, que li va preguntar si els camells parlaven: «Per als seus ulls, sense el sentit de l’oïda, aquell moviment era com el de les persones al parlar».

Auserd, un altre dels poblats sahrauís a l’exili, és a mitja hora en cotxe de Smara. No hi manca tampoc un centre d’estimulació sensorial per a sords i cecs, que atén a 12 alumnes, d’entre 5 i 12 anys, amb una pèrdua visual o auditiva del 80% o més. Una de les mestres que hi exerceix, des de fa 4 anys, havia estat una ex-alumna. Just al costat hi ha una escola de diversitat funcional, on hi assisteixen 44 alumnes amb necessitats educatives especials lligades a la síndrome de Down; les deficiències cognitives; l’espectre autista, les alteracions del llenguatge... L’esmentada escola inclou un taller de costura i de fusteria per als adolescents. Les tasques professionals lligades a la funció pública són gairebé com un voluntariat: la remuneració és de 60 euros cada trimestre sempre i quan el govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) disposi de liquiditat.

Hi ha granges de dromedaris (els camells són autòctons de l’Àsia) cap als afores d’Auserd i d’altres poblacions de l’exili sahrauí. Jatri és un dels veterinaris locals. Va cursar els estudis de franc a la Cuba de Fidel Castro. Em diu que cada matí es lleva a quarts de 5 per fer el seguiment, des de l’escorxador, dels exemplars sacrificats. La carn de dromedari és molt apreciada. Moltes de les famílies refugiades tenen bestiar a prop de casa, especialment cabres i bens, que pul·lulen al seu aire durant la jornada. I sempre hi ha algú que, a més a més, té un dromedari palplantat a ran de casa. Això sí, lligat d’una pota, a sol i serena, atès que si s’escapa, la feinada que hi ha per arreplegar-lo!

Mbrk, que vol dir sortós, és un dromedari jove d’Auserd, blanc i pacient, però quan se li acaben els torrons, deixa anar coces a tort i a dret. I fa xisclets de desaprovació quan l’ensabona el propietari. No vaig gosar donar-li conversa. Però més d’un probablement es pregunti de què podia parlar Caramelo amb Kori. Segur que en el relat de Gonzalo Moure queda desvetllat l’enigmàtic entrellat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

«Tala abhal», paraula de sahrauí, per Quim Gibert

Panoràmica d'un campament sahrauí a l'exili

«Tala abhal», paraula de sahrauí

«Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals (...) Es meu desert, sempre es meu desert, són cactus, són espines. Un sol blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen», així descrivien els mallorquins Antònia Font, l’any 2002, la llibertat, la magnitud, la longitud... dels deserts.

El sol i la manca d’aigua són els pitjors adversaris dels fills i nets d’aquells beduïns, que han deixat de ser nòmades. N’hi ha que s’han fet discrets hortets de raves, remolatxa, pastanaga, tomàquets, cebes... Però per a poder viure en els camps de refugiats sahrauís, que són a la hamada algeriana, allà on el desert es torna rocallós, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) ha hagut de construir plantes d’abastament d’aigua a partir de 9 pous d’uns 100 metres de fondària. No obstant això, la comunitat sahrauí a l’exili en necessita el doble. I és que el termòmetre s’acosta gairebé als 50 graus al pic de l’estiu. Els treballadors de la central d’osmoregulació diuen que la propera gran guerra serà la de l’aigua. Els consta que tant Estats Units com Rússia tenen identificats els principals aqüífers del món.

El suport internacional, inclòs el català (Generalitat de Catalunya, la Universitat de Girona, La Paeria de Lleida, un centenar ajuntaments catalans implicats, Medicus Mundi Catalunya...), ha estat cabdal tant per la creació, el 2010, dels citats dispositius de tractament de l’aigua com a l’hora d’impulsar el Laboratori de producció de medicaments de la RASD, entre d’altres iniciatives. Simultàniament a Auserd, posem per cas, s’han dinamitzat projectes familiars d’obertura d’una bugaderia; d’una fleca; d’una pastisseria; d’una pizzeria; d’una granja de llet de cabra; d’una fàbrica de cuscús... L’avançament de la dotació econòmica per fer aquestes inversions es retornada gradualment. Import que, al seu torn, serà destinat, en exclusiva, a finançar nous projectes.

Des del passat estiu el govern d’Alger ha fet arribar la llum als campaments. Tant la instal·lació elèctrica com el subministrament i el consum que se’n deriva, ara per ara, és de franc. Però, qui més qui menys, sospita que tanta gentilesa serà efímera. I que, llavors, no hi ha cap garantia que les famílies sahrauís, que solen funcionar amb pressupostos molt austers, puguin assumir la despesa. Algèria també es fa càrrec del manteniment de les carreteres.

Hi ha famílies que aprofiten els dies festius per fer obres d’ampliació de la casa. Per fer-ne més via, solen convocar parents i amics, que no paren de fer ciment i aixecar paret col·locant maons sota un sol imponent.

Un camió cisterna omple periòdicament el dipòsit d’aigua familiar de Marian i Ahmed. Mainara, neboda trapella de 3 anys, que viu al costat, em repeteix una i altra vegada «tala abhal». Dedueixo que em proposa a jugar amb ella, ara que justament no em ve bé d’entretenir-la. I és que, en d’altres moments del dia, li he fet festes. M’equivoco. El seu és un gest acollidor: em vol ensenyar casa seva. La traducció de «tala abhal», no és altra que «vine, entra.»

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

*Fotografies: Quim Gibert

"Afers bucodentals en el Sàhara", per Quim Gibert

Afers bucodentals en el Sàhara

Sàlek va obrir el 2004 un menut consultori dental, que inclou un talleret de pròtesi. Pere Vinyoles-Ajuntament de Centelles figura en una de les plaques de l’entrada del dispensari. Cooperació Osona-Sàhara és el que diu l’altre rètol.

Amb la col·locació ambdues inscripcions, Sàlek està convençut que la seva reputació professional ha millorat entre els veïns d’Auserd, una de les poblacions dels camps de refugiats sahrauís. Pere Vinyoles va ser un dels dentistes que li va lliurar gran part del mobiliari dental i altres recursos de segona mà. Ens recalca, a tothora, que les visites les fa de franc. Aclareix que els pacients només paguen el material que utilitza, tot i que quan es tracte de gent gran, canalla, dones embarassades, famílies pobres... ni es veu en cor de cobrar res. És àgil i resolutiu atenent les visites. L’aigua de les escasses fonts del Sàhara duen un excés de ferro, que en molts casos produeix unes taques en la dentadura de la quitxalla.

Amb 12 anys Sàlek va ser un dels 800 vailets sahrauís que, a bord d’un vaixell de gran eslora soviètic, va salpar d’Orà, Algèria, en destinació L’Havana. Corria l’any 1985. Aleshores, tot els homes vàlids, a partir dels 16 anys, (i, fins i tot, algunes dones) eren al front de guerra a ran de l’ocupació marroquí del Sàhara Occidental. En paral·lel, calia que les noves generacions poguessin disposar d’una bona formació acadèmica, d’igualtat d’oportunitats i d’una salut de ferro. Cuba, país amic de la República Àrab Sahrauí Democràtica, oferia aquesta possibilitat, sense cap cost, als més joves. Tant és així, que l’illa caribenya va acollir, entre el 1978 i 1992, 4.000 adolescents, la majoria dels ara són titulats en estudis superiors en tots els àmbits universitaris. Actualment hi ha mainada que cursa secundària en el col·legi cubà Simón de Bolívar, establert a Smara, un altre dels assentaments sahrauís, en el qual bona part de les classes són impartides en llengua castellana. I, aleshores, els que decideixen fer estudis al Carib, disposen d’una bona base en castellà. També hi ha països del món àrab que fan costat als sahrauís. El mateix govern d’Alger ofereix gratuïtament residències per a estudiants de secundària sahrauís a Sidi Bel Abbes i altres punts d’Algèria.

Només posar els peus a L’Havana, Sàlek va patir el primer contratemps: li pisparen l’equipatge. És bastant inaudit que en terra sahrauí ningú et prengui res. Els sahrauís et recorden que entre ells s’ajuden: no hi ha rodamóns ni residències de la tercera edat. A l’illa de la Juventud, en terra cubana, Sàlek va acabar la primària. La secundària la va cursar en un internat estudiantil, acompanyant per monitors saharauís. Els estudis universitaris els va fer a Camaguey, una de les ciutats més importants de Cuba, en una altra residència però de caràcter internacional. D’allà en sortirà amb la titulació de mecànic dental, l’equivalent a protèsic.

Sàlek espera en candeletes l’arribada, el mes entrant, de Cooperació Osona-Sàhara. Sap de bona tinta que l’esmentada associació i d’altres d’italianes li subministraran gran part d’una llista llarga de productes i materials indispensables per poder continuar exercint la seva feina en condicions.   

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Fotografies: Quim Gibert

"Parany per a sahrauís", per Quim Gibert

Camp de refugiats sahrauís d'Algèria. Foto: Quim Gibert

Parany per a sahrauís

En un punt inconcret de la zona alliberada del Sàhara Occidental, que ve a ser un terç d’aquesta antiga colònia espanyola, començava a fer-se fosc. El jove Mou es dirigia, per un corriol, a casa d’un familiar, que feia anys i panys que no veia. Tot d’una li va semblar veure, vora el caminoi, la tapa d’una llauna de tonyina mig rovellada. Just en l’instant que es disposava a ajupir-se per collir-la, el va aturar un senyor que passava en sentit contrari. El vianant, que més aviat tenia mal aspecte, li va dir: «segurament és una mina». Mou va quedar de suro. L’home desconegut, que anava abrigat atès que havia plogut i feia fred, va pregar a Mou que s’allunyés. Mou m’explica que, malgrat les baixes temperatures (en el desert, cap al tard i de matinada, sovint es gira un vent gelat), mai havia vist suar tant a ningú. I és que desactivar una mina requereix molta sang freda. L’estrany senyor de l’abric es va adonar que l’esmentada mina estava connectada amb sis mines més per cables. Tant el vianant desconegut com alguns voluntaris del veïnat, que s’hi van afegir, els calgué dos dies de feina per alliberar aquell topant de la mitja dotzena de mines. A partir de llavors, Mou i un grup de 9 amics es proposaren aprendre a desactivar mines. Tant és així, que organitzaren un escamot antimines. Tot i la desesperació dels pares, van començar a netejar preferentment els indrets habitats. Les mines que van considerar molt complicades de desactivar, les envoltaren amb pedres i pedrotes, que han servit de marques per alertar del perill. Es calcula que hi ha uns 5.000.000 de mines escampades rere el mur principal construït per Hassan II. L’objectiu de la monarquia marroquina no és altre que poder continuar explotant tant les copioses moles de peix com les mines de fosfats, ubicades en els territoris colonitzats. I, sobretot, resguardar-se de possibles incursions sahrauís, que més d’un cop han aconseguit obrir bretxes en el Mur de la vergonya, tal com és conegut entre els cooperants. El rei alauita va trossejar el 1980 les dues terceres parts del Sàhara que ha colonitzat, aixecant 8 murs d’una extensió, en total, de 2.720 km.

Sense abandonar la zona alliberada, que és el terç interior del Sàhara Occidental, Mou em detalla que el seu germà Mahajub, quan tenia 7 anys, solia jugar amb  Jadyuni, la germana de 4 anys. Un matí va ensopegar amb una mena d’objectes rodons i plans a un salt de casa. Mahajub va arreplegar tots els que va trobar. En va fer una pila i els va dur fins on era la seva germana. Li va semblar que serien útils per jugar plegats. No van tardar molt els pares dels marrecs a adonar-se que els fills s’entretenien amb aquells estranys artefactes. Un cop donada l’alarma, un escamot militar va acordonar la zona i va evacuar les famílies del veïnat abans de desactivar el sarpat d’explosius. Sovint el xaloc furiós fa córrer les mines pels llogarrets més insospitats.

«Entre mines i promeses,/ entre amnèsies i neguit,/ reixes d’horitzons d’arena/ res permès, res prohibit;/ I una fila de Land Rovers/ encarats cap a ponent:/ un xofer mirant als altres/ per saber si és el moment», és un fragment de Sàhara, cançó de Brams, inclosa en el C.d. Demà (2017).

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

«Roz-e-khosh» refugiats afganesos, per Quim Gibert

Refufiats afganesos al Centre Victòria d'Atenes .Font: El Diario Vasco

«Roz-e-khosh» refugiats afganesos

22 hores en autocar separen Faryab, una de les contrades nord de l’Afganistan, de Nimruz, indret del sud-oest. Mohamed començava un llarg viatge cap a Europa. Arribats a Nimruz, el següent pas era prosseguir direcció sud: fins allà on l’Afganistan fa frontera tant amb el Pakistan com amb l’Iran. I endinsar-se a peu, entre els primers turons i boscos de l’Iran, tot fent ziga-zagues per prevenció. El trajecte va durar unes 12 hores. Un passador va guiar el grup, format per una trentena d'afganesos. Una furgoneta, en funcions de taxi, els esperava de cara enfilar el tram següent, que fou de 4 hores. I després, van haver de tornar a avançar caminant, sempre guiats, per topants de muntanya. Tot d’una la sort però se’ls girà d’esquena: foren aturats per la policia iraniana i deportats cap a l’Afganistan. Mohamed no va escarmentar. I en el segon intent, va volar de Kabul, la capital afganesa, fins a Ankara, Turquia, on hi va poder treballar dos mesos. Des de la capital turca es va desplaçar a Istanbul. I des de l’antiga Constantinoble, una altra furgoneta el va acostar fins al Maritsa, el riu europeu que separa Turquia de Grècia. El va travessar sa i estalvi amb una barca amb 12 refugiats més a bord.

      

 «Faqat painch da qa wakhat darit». Mohamet comunica, en darí, a Mahmoud i altres afganesos, des de l’interior d’una sala amb roba de segona mà, que els resten cinc minuts per triar i remenar i que, un pic transcorreguts, hauran d’anar-se’n. «Hafte hiyenda», Mohamet afegeix que poden tornar la setmana entrant. La cua es llarga. Batool Sher Zad i Wais, el seu marit, tenen 6 fills: Noorudin; Maryam; Arman; Jawad i Reza. Abans d’entrar, s’identifiquen amb l’International Protection Applicant Card. Hellenic Republic. Asylum Service. A hores d’ara el noi de Faryab fa de traductor i intèrpret entre la nombrosa comunitat afganesa refugiada a Atenes. És un voluntari més, amb dret a allotjament, en el Victoria Social Centre, una antiga clínica dental ubicada en el número 14 de Gkiilfordou. Es tracta d’un edifici llogat de 5 plantes, adaptat per a oferir diversos serveis als refugiats. En Red SOS Refugiados, plataforma cívica, dinamitza l’esmentat edifici, que va obrir les portes l’octubre passat (durant l’estiu van fer les reformes pertinents). En el Victoria Social Centre es serveixen, a migdia, de dilluns a diumenge, uns 600 àpats, tasca encomanada a Zaporeak, ONG basca que a partir de les 9 matí ja tenen els fogons encesos de la cuina. El Victoria també ofereix classes d’anglès i grec; suport a mares embarassades i/o amb nadons; un espai d’esbarjo per a la mainada; atenció mèdica; wifi; servei de dutxes; un espai per a dones; suport psicològic... Fins i tot, hi ha organitzat un campionat d’escacs matinal per fases eliminatòries. L’impulsor de la competició és en Gorka, un voluntari de Sabadell. A la tarda, en Gorka i la Gemma, també sabadellenca, em suggereixen de visitar Velos Youth. Ens hi acompanyen la Maria i en Bernat, mallorquins, els quals ens diuen que, entre els refugiats, hi ha molt de jovent que han arribat sols a Grècia. I mentre travessem la plaça Victoria, la Maria m’assenyala un parell de senyors, dels qual es té constància que es dediquen a captar nois per a prostituir-los a canvi de menjar, sostre, diners... Velos Youth és justament un centre per dotar de recursos a joves tan i tan vulnerables. A Velos, mot que vol dir fletxa en grec, treballen els hàbits higiènics; les emocions; les relacions socials; la salut sexual; l’alimentació sana en bé del seu creixement personal.           

«Roz-e-khosh», l’equivalent a bon dia, uns mots en darí que vam aprendre.  

       

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi dela transgressió