El procés vist des del País Valencià, per Tomàs Escuder

     Gran manifestació valencianista a la Pl. de Bous de València de 1978 (viquipèdia)

EL PROCÉS VIST DES DEL PAÍS VALENCIÀ

Article publicat al número 3 del digital ACCIONA'T


Ja sabem que la realitat és complexa. I que en els temps actuals més immediats els esdeveniments que la composen es succeeixen a una velocitat que de vegades ens dificulta la seua comprensió.

Des de la meua condició de sociòleg , i per tal de mostrar-li al lector una imatge el més propera possible a la realitat valenciana davant els fets que coneixem ara amb el nom de “Procés” donaré una ullada dividida en cinc pinzellades ( l’espai d’aquest article no dona per a més). D’aquestes, quatre seran generals, sociològiques. Una de tipus personal, la meua.

Quan un estat, i els governs successius al seu servei han estat incapaços de comprendre la realitat dels PPCC, no puc sinó desitjar poder viure, com a català del País Valencià, en un entorn polític diferent. Per una altra banda els errors de ls dos bàndols polítics fa difícil el diàleg. I això no és bo. No entre més en detall: simplement vull manifestar el meu dret a crear una estructura política diferent i adaptada a les meves necessitats.

Respecte a la posició que la societat valenciana puga tindre sobre el procés cap a la independència de Catalunya cal dividir , com hem dit abans, per grups socials. Sabent les limitacions que analitzar-ho comporta. Aquesta dinàmica política actual és complexa i els media , amb les seues opinions interessades no propicien massa una anàlisi objectiva.

Per a fer una tal cosa però, tirarem mà , sense entrar en detall, en allò que les enquestes diuen. O han dit. Però igualment, com que vivim en el País, fent-ne una valoració qualitativa de la dinàmica del Procés. Considerant que aquest és un camí i té una contingència determinada cosa que no deixa veure bé el futur.

En primer lloc mirem aquells que es mostren a favor. És encara una minoria però una minoria que cada vegada resulta més ampla i en els darrers anys ha arribat , en forma política , a omplir espais dels discurs a favor que abans no existia. Tal vegada que per raons de praxis de partit les opinions favorables no es fan massa evidents precisament per por de no crear un ambient excessivament hostil. No oblidem el poder d’una dreta molt, molt forta des de la mateixa Transició a terres valencianes. En aquest entorn no se’n parla tant com caldria. No es debat tant com seria necessari per als País Valencià. Els que són favorables al Procés mantenen una actitud molt discreta, és el mínim que poder dir. Però aquesta opinió i més enllà pot eixir amb força en unes altres circumstàncies més favorables.

Respecte als que es mostren con contra són ara encara una majoria minvant. I caldria veure i precisar entre els que s’oposen al Procés i els que tot i això estan a favor de que la gent catalana puga decidir. No és un tema menor aquest. I es troba en relació molt directa amb la gent del grup anterior. És a dir que hi hauria com una mena de balanç entre la pujada d’uns i la baixada dels altres , en termes polítics i doncs d’opinió en la matèria. Llevat d’opinions als media contraris , en el carrer tampoc s’hi veu massa aquesta negativa.

Després tindríem el grup dels “nòmades” És a dir d’aquells que van d’un costat a un altre perquè no tenen opinió. O, molt pitjor encara, la res pública no els interessa en absolut. Els preocupa només el seu equip de futbol , la família, el preu de la gasolina i poca cosa més. Són un dels mals d’aquest Estat: gent manipulable i seguidora del “meninfot” . Es la majoria i en això, i en els seus vots, el partit en el poder , tant a l’Estat com al País Valencià han fet tot el mal possible durant anys. Si de cas tenen una idea sobre el tema és que aquest passe avall i els deixen en pau per poder continuar amb més concursos televisius i més futbol als telediaris. No parlem ni opinen sobre el Procés perquè no opinen sobre res.

En darrer lloc, que, malgrat que no compta en termes de vots no per això deixa de ser un grup al que caldria prestar atenció hi ha els emigrants. Es tan divers i heterogeni que només puc pensar, donat que no tenim enquestes sobre la seua posició , que deuen seguir les informacions i debats a distància. Desentesos del mateix malgrat el que els puga afectar .

Al final, i com una reflexió última es pot apuntar que , com en algun assumpte més, els que som a favor , no ja del procés sinó del pas definitiu a una nova situació de l’estructura de l’Estat espanyol, ens podem preguntar on quedarem els valencians? En quina situació es trobarà la resta dels PPCC? Podrem accedir a una nacionalitat catalana, per exemple ? No són en absolut preguntes irrellevants. I és de suposar que tindran resposta durant o al final del procés constituent.

 Tomàs Escuder

Sociòleg i escriptor

[L'endemà des del País Valencià 2017] "Una celebració de la Nit de Sant Joan a la Plana", per Tomàs Escuder

 (Font imatge)

Faré una referència a com vaig celebrar jo amb els meus pares la Nit de Sant Joan. Ara que vivim en temps líquids, on tot val i poques accions tenen el valor de la tradició, ens cal recordar que, malgrat temps passats de foscor, hi ha hagut pervivència i persistència en la nostra manera d’entendre el món. I la vida quotidiana familiar.

Jo devia tindre uns 8 anys i recorde haver anat a vora mar, a la platja, quan ja era prop de la fosca. Els pares van preparar el sopar damunt la sorra mateix i un poc més enllà, juntament amb alguna família més, van amuntegar quatre andròmines per fer un foc.

Ma mare digué alguna cosa sobre aquella nit màgica i el seu poder. Pur paganisme. Vam sopar i es cantava. Em van dir que fera una volta a la foguera. La nit avançava entre la calor, el foc, la vista de les petites onades i el reflex de les flames en els rostres animats d’aquella quadrilla.

Els majors es quedaren xerrant contents, bevent i menjant discretament. Jo, com m’entrà son, em vaig arraulir vora ma mare, que amb alguna tela em tapà. I em vaig adormir sentint sorolls remots de brases, cançons i veus.

No en vaig ser conscient sinó anys més tard de saber que havíem seguit una tradició ancestral.

Ara, les platges es posen plenes de gom a gom de grans i joves que fan festa.

 Tomàs Escuder

Sociòleg i escriptor

País Valencià-Catalunya. Una geo-estratègia, per Tomàs Escuder

PAÍS VALENCIÀ –CATALUNYA . UNA GEO-ESTRATÈGIA 

En el moment actual hem de tirar la mirada cap a baix. Els esdeveniments i la dinàmica accelerada en algun sentit  ens empeny a mirar la realitat des de perspectives  pegades a terra. Per a que un excés de distància mental o ideològica no ens faça perdre la perspectiva.

I és que, malgrat intents i desigs polítics la realitat més pregona s’imposa. Es en aquesta línia que la geo-estratègica cobra el seu sentit .Clar que es pot analitzar la dinàmica o la situació actual des de diverses i variades perspectives. Totes resulten vàlides. Però oblidar allò que hi ha de més immediat és un mal camí.

No es tracta tampoc de ser deterministes. I pensar que la geografia, la història o l’entregent ho condiciona tot i per sempre. No.  Eixe determinisme ens duria a creure que , per exemple, un doctor en filologia catalana al País Valencià, entra a un establiment d’una ciutat valenciana i es dirigeix al mostrador parlant en la seu llengua. I doncs, no. Aquest amable professor parla en castellà amb una naturalitat esborronadora.

Vet ací perquè no som deterministes i pensem que es poden canviar  actituds, formes,  condicions, la història futura ... si ens hi posem.

El dia ú d’octubre és la data per celebrar el referèndum  sobre el  futur de Catalunya. I una part del territori nacional té dret a preguntar-se quin futur ens espera si aquesta independència del Principat s’aconsegueix.

Mirem , de moment per on ens unim el País Valencià i la Catalunya estricta. Es un territori on es toquen les comarques del Baix Maestrat, Els Ports, el Matarranya i el Montsià. I considerem , com a mínim quatre variables que condicionen la unió entre el nord i el sud: el territori, les vies de comunicació la demografia i last but not least, les fronteres administratives.

Entrar en detall a analitzar cada un dels ítems seria una feina massa ampla per a dur ací. Ens limitarem només a insinuar apunts que ens ajuden a reflexionar.

El primer: parlem d’un territori estret d’extensió, de pocs quilòmetres en comparança amb d’altres llocs ,  muntanyós  cap al nord i amb  una plana litoral mig trencada pel sud. De fet és  la part del territori més prima del conjunt.

Les vies de comunicació, les  infraestructures ara tan de moda, són escasses i deficients i només existents com a tals vora la mar. En l’interior les carreteres són dolentes i no inter-conecten les comarques del nord amb les del sud sinó que es van fer en funció dels ens “provincials” i tot ho condicionen. De tren no n’hi ha.

 Pel que fa a la demografia es veu que són unes comarques de poca densitat poblacional  i , encara, aquesta projectada de forma desigual sobre el territori . A les planes sí que hi apareix una població completa i dinàmica. A les poblacions interiors és una d’envellida , incompleta i que no es renova o poquíssim.

Finalment tenim el problema de les divisions administratives que corresponen a un model imposat i gens afavoridor d’unes relacions de proximitat entre les dites comarques. Causa d’entrebancs de diferents tipus i que, per la dinàmica política diferenciada dels dos territoris, crea  disfuncions i distància.

Ja hem dit que no som deterministes. Però aquesta realitat la tenim. I ser-ne una altra, més convenient , ens ajudaria.  No és a les nostres mans ara, de moment, canviar-la. Però és un tema sobre el qual caldria reflexionar perquè això pot contribuir a una millor simbiosi I no només per a aquestes comarques, naturalment, sinó per a la totalitat dels nostres territoris. De la mateixa manera com s’haurien d’enfocar   les relacions físiques , geo-estratègiques , amb la resta dels territoris .

En els moments actuals els dirigents polítics viuen molt més pendents de la dinàmica diària . I desgraciadament,  aquests problemes es deixen ajornats sine die esperant una ocasió més idònia. El futur també depèn de la mirada al nostre entorn més immediat!

                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

Una geoestratègia valenciana? (I), per Tomàs Escuder

UNA GEOESTRATÈGIA VALENCIANA ? ( I )

Un territori com el nostre, petit i massa fragmentat en termes polítics ha de lluitar molt, moltíssim per aconseguir un mínim de presència. Presència que , en qüestió de supervivència es fa inevitable. I no  tan sols per poder existir políticament sinó  molt important, siga en el context que siga, com a entitat o entitats econòmiques i socials.

Els Països Catalans ho tenim difícil . O, dit de manera diferent, les dinàmiques dels nostres territoris  van a marxes distintes  i tenen realitats  socials i  culturals diverses.

Això pot ser un avantatge en segons quins marcs ens moguem. Però per a un que siga global, mundial, té greus inconvenients. Perquè lluitem des de desavantatges considerables. Un de ben important és el no tindre un estat propi. I més encara: estar enormement subordinats a un marc estatal que , per norma, no és quasi mai favorable a les nostres necessitats.

A més, el futur immediat pot ser distint del que és en aquests moments. Perquè els Països Catalans es veuen sota les influències diferents de polítiques distintes. En aquest terreny això com a mínim.

La necessitat d’una estratègia general per al conjunt dels nostres territoris no ha d’obviar, desinteressar-se de  les posicions i les necessitats de cada un d’aquests.

En aquests  petits articles no ens estendrem en tres forces que de manera clara afecten qualsevol estratègia .  Implícitament es considerarà en  això que escrivim que condicions com , per exemple, la demografia , el volum quantitatiu de la població a més d’altres variables, tenen un considerable valor. De forma similar la situació geogràfica i més concretament la condició simple de ser centre o perifèria per a les relacions de què parlarem.  O. igualment, la geografia, entesa en el seu sentit més ample, esdevenen condicionants que tenen una importància cabdal .

Dins aquest panorama ens centrarem ara en el País Valencià.

En realitat podríem anar analitzant les possibles estratègies en funció de l’espai. Òbviament un dels condicionants bàsics.

Les relacions amb el nostre nivell més immediat es veu sotmés o actuant dins l’entorn estatal. A ells ens hem de remetre per a qualsevol possible estratègia. Des que el PP ja no mana a les institucions valencianes les relacions amb el Principat o les Illes han millorat sensiblement. El treball a fer és encara enorme perquè els interessos de tot tipus ens empenyen i convenen en qualsevol sentit que mirem.

Però el cert és que, per raons diferents en cada un dels territoris germans, els avanços no són tants com haurien de ser . Catalunya immersa en el procés d’independència no té temps per reflexionar sobre les relacions futures amb nosaltres o amb les Illes.

Aquestes, amb el problema creixent del turisme massiu com temàtica a abordar de forma imminent, més un marc polític massa convuls, fragmentat i  recent, no pot mirar sinó molt per damunt les relacions amb el PV o el Principat.

Per  una altra banda cal no oblidar que anys i anys, segles de fet, d’estar sotmesos a una ideologia contraria a aquesta unió de mires i sotmesa al discurs estatal clarament enemic, és un fet que propicia l’oblit dels interessos comuns en benefici d’una mirada forània poc productiva per als nostres  països.

Actualment, malgrat algun petit avançament  es pot afirmar que les relacions interterritorials entren dins el qualificatiu  de covards o de dèbils. De vegades quasi inexistents, i això malgrat els nombrosos interessos comuns. L’aparició recent en els media del tema recurrent del corredor mediterrani no ens ha de fer oblidar eixa situació. Gran part del PIB de tot l’estat es genera en aquest entorn , a la qual cosa cal afegir una història ja llarga de contactes amb Europa i una tradició igualment ampla d’intercanvis amb el món gràcies a una major apertura tant de la societat en general com dels actors econòmics.

Les relacions amb l’estat són i han estat sempre de submissió  per part del poder valencià. De fet ens hem de preguntar si ha existit mai aquest poder com alguna cosa consistent dins Espanya.  Es  un tema llarg i que, sortosament, des de les eleccions del 2015 han sofert un canvi substancial. Certament que és molt poc de temps front als anys d’un poder aliè. I que, a més, només és, encara , un poder polític . L’econòmic només ha donat mostra de la seua particularitat des de fa no res. A propòsit del cèlebre corredor mediterrani o del finançament injust. Poc més.

Es però, un marc en el que caldrà mostrar una idea pròpia i adient al País i no la que només representa els interessos espanyols o del poder situat ací però actuant per a la nació espanyola. Per a una tal cosa cal situar el PV en el mapa, tal i com no es cansen de dir algunes forces . Forces que, per  una altra banda, sempre han acabat traint els interessos valencians. El partit socialista , majoritàriament n’és un bon exemple.

Possiblement les futures relacions estratègiques valencianes hagin de passar , dins el marc estatal, per una situació de força. Creant un problema , fictici o no, per a que des de Madrid aquesta terra siga considerada com li pertoca. Caldrà dir-los , tal vegada, aquelles paraules de Virgili “ Non illi imperium”, perquè certament l’estat no és la seua propietat 


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor