Faré una referència a com vaig celebrar jo amb els meus pares la
Nit de Sant Joan. Ara que vivim en temps líquids, on tot val i
poques accions tenen el valor de la tradició, ens cal recordar que,
malgrat temps passats de foscor, hi ha hagut pervivència i
persistència en la nostra manera d’entendre el món. I la vida
quotidiana familiar.
Jo
devia tindre uns 8 anys i recorde haver anat a vora mar, a la platja,
quan ja era prop de la fosca. Els pares van preparar el sopar damunt
la sorra mateix i un poc més enllà, juntament amb alguna família
més, van amuntegar quatre andròmines per fer un foc.
Ma
mare digué alguna cosa sobre aquella nit màgica i el seu poder. Pur
paganisme. Vam sopar i es cantava. Em van dir que fera una volta a la
foguera. La nit avançava entre la calor, el foc, la vista de les
petites onades i el reflex de les flames en els rostres animats
d’aquella quadrilla.
Els
majors es quedaren xerrant contents, bevent i menjant discretament.
Jo, com m’entrà son, em vaig arraulir vora ma mare, que amb alguna
tela em tapà. I em vaig adormir sentint sorolls remots de brases,
cançons i veus.
No en
vaig ser conscient sinó anys més tard de saber que havíem seguit
una tradició ancestral.
Ara,
les platges es posen plenes de gom a gom de grans i joves que fan
festa.
Tomàs Escuder
Sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada