Una taula rodona a València analitzarà l'estat de l'escola en català arreu dels Països Catalans

Enllaçats per la Llengua organitza un acte de suport a les escoles i a la llengua

El proper 16 de febrer, a les 19 hores, al Centre Cultural La Nau de València, tindrà lloc una taula redona “defensem la llengua, defensem les escoles” organitzada per Enllaçats per la Llengua.  L’acte té com objectiu posar en valor el treball de la comunitat educativa - professorat, mares i pares, alumnat - i de les escoles, en defensa d’un model educatiu científic, crític, democràtic, arrelat al territori, en la nostra llengua, dels diferents territoris del nostre domini lingüístic.

A l’acte intervindran,

• - Catalunya Nord. Cesc Franquesa, director pedagògic de les escoles la Bressola,
• - Andorra. Maria Cucurull, filòloga catalana i membre del Centre de Cultura Catalana
• - Illes Balears. Maria Antònia Font, professora CEPA La Balanguera, Palma i presidenta FOLC
• -Franja de Ponent. Francesc Ricart, ex-tècnic del Departament d'Ensenyament i membre del Casal Jaume I de Fraga.
• -Principat – L’Alguer. Pere Mayans, professor de secundària i membre del CIEMEN.
• -País Valencià. M.ª Àngels Francés, directora del departament de filologia catalana de la Universitat d’Alacant.

Presentació i moderació, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana

Font: http://exllengua.blogspot.com/2018/01/enllacats-per-la-llengua-organitza.html

El procés vist des del País Valencià, per Tomàs Escuder

     Gran manifestació valencianista a la Pl. de Bous de València de 1978 (viquipèdia)

EL PROCÉS VIST DES DEL PAÍS VALENCIÀ

Article publicat al número 3 del digital ACCIONA'T


Ja sabem que la realitat és complexa. I que en els temps actuals més immediats els esdeveniments que la composen es succeeixen a una velocitat que de vegades ens dificulta la seua comprensió.

Des de la meua condició de sociòleg , i per tal de mostrar-li al lector una imatge el més propera possible a la realitat valenciana davant els fets que coneixem ara amb el nom de “Procés” donaré una ullada dividida en cinc pinzellades ( l’espai d’aquest article no dona per a més). D’aquestes, quatre seran generals, sociològiques. Una de tipus personal, la meua.

Quan un estat, i els governs successius al seu servei han estat incapaços de comprendre la realitat dels PPCC, no puc sinó desitjar poder viure, com a català del País Valencià, en un entorn polític diferent. Per una altra banda els errors de ls dos bàndols polítics fa difícil el diàleg. I això no és bo. No entre més en detall: simplement vull manifestar el meu dret a crear una estructura política diferent i adaptada a les meves necessitats.

Respecte a la posició que la societat valenciana puga tindre sobre el procés cap a la independència de Catalunya cal dividir , com hem dit abans, per grups socials. Sabent les limitacions que analitzar-ho comporta. Aquesta dinàmica política actual és complexa i els media , amb les seues opinions interessades no propicien massa una anàlisi objectiva.

Per a fer una tal cosa però, tirarem mà , sense entrar en detall, en allò que les enquestes diuen. O han dit. Però igualment, com que vivim en el País, fent-ne una valoració qualitativa de la dinàmica del Procés. Considerant que aquest és un camí i té una contingència determinada cosa que no deixa veure bé el futur.

En primer lloc mirem aquells que es mostren a favor. És encara una minoria però una minoria que cada vegada resulta més ampla i en els darrers anys ha arribat , en forma política , a omplir espais dels discurs a favor que abans no existia. Tal vegada que per raons de praxis de partit les opinions favorables no es fan massa evidents precisament per por de no crear un ambient excessivament hostil. No oblidem el poder d’una dreta molt, molt forta des de la mateixa Transició a terres valencianes. En aquest entorn no se’n parla tant com caldria. No es debat tant com seria necessari per als País Valencià. Els que són favorables al Procés mantenen una actitud molt discreta, és el mínim que poder dir. Però aquesta opinió i més enllà pot eixir amb força en unes altres circumstàncies més favorables.

Respecte als que es mostren con contra són ara encara una majoria minvant. I caldria veure i precisar entre els que s’oposen al Procés i els que tot i això estan a favor de que la gent catalana puga decidir. No és un tema menor aquest. I es troba en relació molt directa amb la gent del grup anterior. És a dir que hi hauria com una mena de balanç entre la pujada d’uns i la baixada dels altres , en termes polítics i doncs d’opinió en la matèria. Llevat d’opinions als media contraris , en el carrer tampoc s’hi veu massa aquesta negativa.

Després tindríem el grup dels “nòmades” És a dir d’aquells que van d’un costat a un altre perquè no tenen opinió. O, molt pitjor encara, la res pública no els interessa en absolut. Els preocupa només el seu equip de futbol , la família, el preu de la gasolina i poca cosa més. Són un dels mals d’aquest Estat: gent manipulable i seguidora del “meninfot” . Es la majoria i en això, i en els seus vots, el partit en el poder , tant a l’Estat com al País Valencià han fet tot el mal possible durant anys. Si de cas tenen una idea sobre el tema és que aquest passe avall i els deixen en pau per poder continuar amb més concursos televisius i més futbol als telediaris. No parlem ni opinen sobre el Procés perquè no opinen sobre res.

En darrer lloc, que, malgrat que no compta en termes de vots no per això deixa de ser un grup al que caldria prestar atenció hi ha els emigrants. Es tan divers i heterogeni que només puc pensar, donat que no tenim enquestes sobre la seua posició , que deuen seguir les informacions i debats a distància. Desentesos del mateix malgrat el que els puga afectar .

Al final, i com una reflexió última es pot apuntar que , com en algun assumpte més, els que som a favor , no ja del procés sinó del pas definitiu a una nova situació de l’estructura de l’Estat espanyol, ens podem preguntar on quedarem els valencians? En quina situació es trobarà la resta dels PPCC? Podrem accedir a una nacionalitat catalana, per exemple ? No són en absolut preguntes irrellevants. I és de suposar que tindran resposta durant o al final del procés constituent.

 Tomàs Escuder

Sociòleg i escriptor

Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.

Sindicats del País Valencià, Catalunya i Illes subscriuen el Pacte Nacional pel Referèndum

Imatge d'arxiu

Font: DiarideBalears

Les intersindicals de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià han comunicat aquest divendres que subscriuen «el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum que té el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació».

Per a la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que forma part del Pacte Nacional pel Referèndum, l'STEI Intersindical i la Intersindical Valenciana, el dret a decidir és un dret essencial i inalienable de qualsevol poble, en aquest cas també del poble català que així ho ha manifestat en nombroses i multitudinàries mobilitzacions.

Per això, les intersindicals se sumen al manifest que insta a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu i a reconèixer el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país.

Finalment, IAC, STEI Intersindical i Intersindical Valenciana «donarem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest referèndum amb la convicció que en les societats democràtiques calen solucions polítiques als problemes polítics i que en les societats més avançades això es fa mitjançant el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot».

"Més enllà de l'aparença", nova obra d'Àlvaro Muñoz

Des d'Acció Cultural dels Països Catalans, encetem aquest nou any 2017 donant suport a la literatura catalana i bolcant-nos en nous talents literaris. En aquest cas, des del País Valencià ha publicat la seva segona obra el jove autor Àlvaro Muñoz Hernàndez, també redactor del digital La veu del País Valencià  , amb: "Més enllà de l'aparença", un llibre que, segons el seu autor, se centra en temes molt importants per a la nostra societat, com són els trastorns psicològics alimentaris de moltes noies associats a relacions sentimentals de dominació.

El nostre col·lectiu dóna suport a la difusió de l'obra, perquè considerem que la literatura catalana aporta una dimensió global a la nostra llengua.

Elsa (que així és com es diu la protagonista) és una estudiant molt bona, quan es fa major (17 anys) troba el seu primer amor. Es centra molt en aquest i deixa de banda a les amigues. A poc a poc crea una relació tòxica on ella és la dominada i ell el dominant. Aquesta relació no arriba a ser d'agressors físiques sinó verbals. A poc a poc ella va sentint complex perquè els insults sempre van referits al seu fisic. Com a conseqüència, comença un viatge per la bulímia que tindrà conseqüències que no deixaran ningú indiferent.

Les presentacions del llibre començaran el proper mes de març.

Perfil de l'autor a Twitter

Intersindical Valenciana davant el dia dels drets lingüístics del País Valencià

4 de desembre, dia dels drets lingüístics del País Valencià

El 4 de desembre celebrem el Dia dels Drets Lingüístics i des d’Intersindical Valenciana reclamem mesures per a assolir la igualtat lingüística per a tots el ciutadans i ciutadanes del País Valencià.

Durant molts anys, al País Valencià hem patit polítiques lingüístiques anihiladores per part del Govern de la Generalitat, de l’Estat i també de bona part de l’àmbit municipal. Ara, però, hi ha hagut un canvi en la Generalitat Valenciana i en molts ajuntaments. Aquest canvi ha anat acompanyat de mesures positives a favor del valencià com el decret d'usos administratius i institucionals de les llegües oficials o l'anunci de la creació d'una Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat.

Intersindical Valenciana considera que aquestes mesures han de ser complementades amb altres per revertir les polítiques anteriors i posar en marxa noves accions per fer del valencià una veritable llengua d’ús. És en aquest sentit que demanem el Consell a actuar en l’administració de manera que aquesta siga garant i exemple dels drets lingüístics de la ciutadania i, per a això cal que en tots els llocs de treball de les administracions públiques s’exigesca la capacitació lingüística per poder treballar-hi. Una capacitació que ha de ser inclosa en la nova Llei de la Funció Pública Valenciana.

Com també caldrà impulsar noves mesures per fer del valencià la llengua vehicular de tot l’ensenyament, des de l’infantil fins a l’universitari. Un fet que passa per la millora del Decret de Plurilingüisme com ho ha demanat la majoria de la Comunitat Educativa valenciana; fer del valencià la veritable llengua d’integració de les persones nouvingudes; destinar una partida pressupostària major per la promoció i ús del valencià o la reobertura de RTVV i la reciprocitat de les emissions de TV3, Catalunya Ràdio i IB3 que servesca per configurar un espai comunicatiu compartit en la nostra llengua.

A més, des de la Intersindical Valenciana reclamem que aquesta legislatura siga la legislatura de l’aprovació d’una nova llei que pose les bases i els mitjans perquè tots els ciutadans i ciutadanes del País Valencià tinguen els mateixos drets lingüístics: és a dir, una veritable llei d’igualtat lingüística amb unes disposicions normatives clares que obliguen a garantir els drets i els deures correlatius a aquests drets, amb els instruments necessaris per a fer-los efectius, i amb uns objectius de normalitat ben definits, tant en la seua concreció com en els terminis de consecució.

Finalment, en aquest dia dels drets lingüístics, Intersindical Valenciana valora molt positivament el treball i les propostes de les xarxes i plataformes unitàries com Enllaçats per la Llengua, Castelló per la Llengua, la Plataforma pels Drets Lingüístics o la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana que fan una tasca imprescindible per avançar envers la plena igualtat lingüística.

València, 3 de desembre de 2016

"9 d'octubre de quin any...?", per Tomàs Escuder

9 D’OCTUBRE DE QUIN ANY…?

Mires i no veus res. Observes i endevines ja alguna cosa. En tot cas , siga com siga, el judici dependrà fonamentalment del nostre tarannà personal.

Anem per parts però.  Vora uns 800 anys després que el reconegut , admirat, i prestigiós Jaume I  iniciara la posada en marxa del Regne  la situació va com va que deia la cançó.

Aquest territori de dimensió mitjana, marginal en molts aspectes , no només en el geogràfic  respecte a diferents centres de poder sempre ha viscut en un cert espai ambigu. Hi ha hagut alguna època esplendorosa , cert. Però ja molt llunyana. Després del 1707 i la desfeta almansina la davallada és continua. Fins fa un any , més o menys , si voleu.

Mirem per exemple. Pel que fa a la societat,  la gent del País, per raons que s’han tractat i es tracten en altres llocs, ha mostrat , en general, abandó de la seua consciència nacional.

Si mirem el sistema econòmic , en tots els seus ventalls: infraestructures, ordinació territorial, base financera, empresarial... no podem sinó posar-nos a plorar per culpa de l’ermàs que tenim.

En termes socio-culturals el desori i abandó ha estat absolut quan no , si mirem en termes d’història relativament recent, un desert, un pou negre.

En un nivell més antropològic els nivells socials , icònics i fins i tot estructurals perviuen malament i infectats per valors aliens a la idiosincràsia valenciana. A la forma d’entendre la societat des d’una òptica pròpia i feta des de la nostra voluntat.

No en parlem si de les xarxes de comunicació de masses en fem una valoració. Cap estructura o poder que mire i considere des de València. Ni teles ni ràdios o premsa . I les xarxes socials , de procedència i poder mundials, són el que són i prou. Dedicades a una altra feina: fer diners i prou.

Així, davant aquest panorama tan desolador què fem? Celebrar un nou 9 d’octubre ple de focs d’artifici? ( Sí precisament això són: artificis) Plorem o decidim alguna cosa més fructífera?

Una celebració no ha de ser fum de palla. I per això , des del poder, el petit i discret  poder que tenim en termes polítics, es vol anar fent un avanç.

Si no només mirem sinó que observem amb una certa atenció. Realment ens podem adonar de que alguna cosa ha canviat. La situació està  ,com els temps, canviant.

I si és veritat el que va dir Leibniz sobre que els possibles existiran. Nosaltres hem de creure que serem, existirem, com a poble.

Perquè fent una ullada atenta al nostre entorn veurem alguns indicis i unes realitzacions de signe positiu.

Per primera vegada en la nostra història, i fonamental en els temps actuals, al País hi ha un corrent social i polític que s’ha estès com una taca d’oli. Arreu del País, en cada poble, ciutat i llogaret hi ha aparegut un grup de gent, fonamentalment jove, que tira endavant. I el que era un  grup excursionista, folklòric, de futbol  o  de fotografia s’ha transformat en un partit. I és gent amb una idea suficient i prou clara del que ha de ser aquest territori.

I, molt important igualment, l’acció i empenta d’aquests grups locals han acabat traduint-se en poder polític tant al si del govern a València com en molts pobles i ciutats del País. Tot un avanç impensable fa encara molt poc.

Certament quasi tot està per fer . I un tema principal, entre molts altres i tal vegada de més necessitat ,  és la visibilitat d’eixe poder valencià en les instàncies estatals i europees. Es una fita que cal aconseguir. Que aquest 9 d’octubre deuria posar de manifest.

En quin any celebrarem una diada com aquesta amb un mínim de sobirania nacional?

Pensem en Leibniz !

                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

[Ressenya] Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Autor: Pitarch, Vicent

Títol: Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Data: 2011

Lloc: Benassal

Editorial: Fundació Carles Salvador

Col·lecció: Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 4

Descripció física: 24 cm

Extensió: 149 p.

ISBN: 978-84-606-5415-5

A la llum de l'actual situació de la cultura i la política del País Valencià, podríem sentir-nos temptats a pensar que, en certa manera, el fabrisme i el valencianisme no només són corrents distants sinó fins i tot oposats. Però potser un recorregut històric podria persuadir-nos que en realitat l'obra i la figura de Pompeu Fabra exerciren una influència sobre aquest moviment que en condicionà la configuració. Hi ha multitud de referències a l'autoritat científica i moral de què gaudia Mestre Fabra entre els valencianistes de preguerra, i aquesta obra ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió.

El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) fou dirigent de la formació política Esquerra Independent de Castelló i portaveu de la coalició Unitat del Poble Valencià, i entre d'altres càrrecs en l'actualitat ostenta el de vicepresident de la Fundació Carles Salvador, que ha estat l'encarregada d'editar la present obra. És autor d'altres títols sobre temes relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat al País Valencià, com Defensa de l'idioma (1972), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), Control lingüístic o caos (1996), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002).

Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es divideix en quatre blocs precedits d'una presentació i seguits d'un apartat de conclusions. L'autor enceta l'obra assenyalant l'objectiu de confirmar «la influència decisiva de Pompeu Fabra damunt el valencianisme» (p. 7), proposta que el lector ja reconeix en el títol. En els quatre capítols principals, Pitarch explica l'origen i les característiques del valencianisme, parla sobre el Mestre i la seva escola, reflexiona al voltant de la importància del cèlebre text fabrià del 1918 i construeix un pont de cent anys entre els valencianistes del primer terç del segle XX i els d'avui. Completen el volum una secció d'annexos, una bibliografia i un índex onomàstic.

En el primer capítol, “Aproximació al valencianisme”, l'autor defineix el valencianisme i enumera un seguit d'organitzacions culturals i polítiques vinculades als orígens d'aquest moviment. També incideix en dos elements que el caracteritzen: en primer lloc, el compromís amb la llengua del país; i en segon lloc, el paper de Catalunya com a exemple de referència.

“L'autoritat d'una obra decisiva”, el segon capítol, reflecteix l'acceptació que tengué l'obra fabriana entre els valencianistes de preguerra com a model de normativització de la llengua a causa del seu prestigi i rigor científics. L'autor prova aquesta tesi tot relacionant una àmplia nòmina de personatges, entitats i publicacions valencianistes favorables al fabrisme.

La famosa exhortació publicada a la revista Nostra Parla el 1918 és “El text insígnia” a què es refereix el títol del tercer capítol. Pitarch hi comenta alguns aspectes textuals i d'interès filològic, però a més –i en la línia del que es revela com la seva metodologia general per a l'obra– convoca diversos documents ordenats cronològicament que mostren l'impacte que el text tengué al si del valencianisme.

Finalment, en el capítol intitulat “Fabra i el valencianisme de la resistència”, l'autor fa un recorregut a través d'un seguit d'esdeveniments relacionats amb la figura de Pompeu Fabra que se celebraren durant el franquisme, i que considera una demostració del valor que els valencianistes atorgaven al Mestre. De fet, Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es pot considerar l'homenatge personal que dedica Pitarch al Mestre en el marc d'aquesta tradició amb motiu de «les commemoracions dels centenaris de la Secció Filològica (SF, 2011) i de les Normes Ortogràfiques de l'IEC (2013), sense oblidar que al bell mig hi tenim el vuitantè aniversari (2012) de les Normes de Castelló» (p. 9).

Pitarch construeix l'obra sobre el següent esquema sil·logístic: a) el valencianisme està compromès amb la llengua del país; i b) l'obra de Pompeu Fabra és el referent quant a la codificació del català; per tant, c) el valencianisme assumeix l'autoritat de Fabra. Seguidament destacaré tres informacions adduïdes per l'autor que donen força solidesa a la tesi que defensa.

La primera és la importància que adquirí el text «La tasca dels escriptors valencians i balears» entre tots els sectors valencianistes. El «text insígnia» conté una síntesi clara i vitalista de la doctrina fabriana, que se centra en la necessitat d'un procés de depuració de la llengua catalana, n'exposa succintament la metodologia i assenyala els actors que l'han de portar a terme. No tengué una repercussió immediata a causa de l'abast minoritari de la publicació en la qual aparegué, però va ser inclòs erròniament com a cloenda en el recull Converses filològiques uns anys més tard, fet que sí que contribuí a la seva difusió. El lector en trobarà una reproducció a la secció d'annexos (p. 95–96).

Una segona fita significativa adduïda per Pitarch són les visites que Pompeu Fabra féu al País Valencià. El seu tarannà «definit per la prudència i la cautela […] podia encomanar la sensació que Fabra era vist més aviat distant de la situació sociocultural valenciana», però ans al contrari Mestre Fabra experimentava «una sensibilitat notable envers la realitat social del País Valencià» (p. 8). Voldria remarcar el valor que l'autor dóna a la visita que s'esdevingué el 1935, que entre d'altres llocs portà Fabra juntament amb Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta a la seu d'Acció Valenciana (la imatge de portada és una fotografia d'aquesta trobada dels ambaixadors de la Secció Filològica de l'IEC amb algunes figures representatives del valencianisme com Adolf Pizcueta i Carles Salvador). Fets d'aquest tipus provarien no solament l'autoritat atorgada a Fabra, sinó també la relació de correspondència entre principatins i valencians.

Finalment, l'última fita remarcable de què vull parlar és la publicació de les Normes de Castelló l'any 1932. Tant l'acollida de l'exhortació com les visites de Pompeu Fabra al País Valencià tal vegada no són una demostració tan ferme de la veritable influència del fabrisme sobre el valencianisme. L'interès per la doctrina fabriana, per una banda, i les visites del Mestre, per una altra, podrien explicar-se separadament per motius altres que l'acceptació plena del fabrisme lingüístic i polític, però aquests dos elements combinats amb el fet que les Normes varen ser elaborades seguint els preceptes de l'IEC corroboren la tesi de Pitarch. Malauradament, l'autor aprofundeix en els dos primers aspectes però en lloc de dedicar un merescut i detallat capítol a la importància capital que tenen l'elaboració i la publicació d'aquest document tan sols en fa algunes mencions superficials disperses. Per tal d'omplir aquest buit el lector pot recórrer a algun dels treballs que l'autor ha dedicat a aquesta qüestió.

A l'apartat d'annexos, el lector també hi podrà trobar textos apareguts en publicacions com Taula de lletres valencianes, La Veu de Catalunya, Timó i El Poble Valencià, i cartes, apunts i altres tipus de materials que complementen i il·lustren encertadament l'assumpte del llibre. Trob a faltar més referències a aquests annexos en el desenvolupament de l'obra, les quals pràcticament hi apareixen concentrades cap al final. D'altra banda, l'índex onomàstic és prou complet i força útil, però pens que un índex temàtic no hauria estat sobrer.

En suma, l'últim treball de Vicent Pitarch és una obra escrita amb un llenguatge assequible però rigorós, molt proper al llenguatge periodístic, que demostra allò que es proposa: la connexió entre el fabrisme i el valencianisme de preguerra. En paraules de Joan Fuster, «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla» (p. 118), però com altrament manifesta l'autor, encara «tenim pendent d'avaluar les dimensions del seu impacte dins l'àmbit concret del País Valencià d'avui» (p. 7). Estic convençut que un excés d'optimisme en aquest punt comportaria conseqüències nefastes a la salut de la llengua i la cultura comunes de la catalanitat, i per això crec que les raons que el lector trobarà en aquesta obra el convidaran a dedicar-hi una més que necessària reflexió crítica.

ACPV impulsa el manifest #FEMPAÍSVALENCIÀ

ACPV

#fempaísvalencià

Manifest

Després de vint anys de malgovern, la llista dels greuges que podem fer com a valencians és molt llarga i no cal repetir-la ací. Han sigut uns anys en què uns pocs construïen el seu paradís particular destruint el país, tant a través del malbaratament de la riquesa com de l’acumulació de despropòsits en la gestió. Ja ho deia Fuster i tenia raó: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Malauradament aquesta és la realitat que hem viscut.

Ara que hem aconseguit fer fora els qui durant dues dècades han procurat el nostre malestar com a poble. Ara que ens hem alleugerit de l’asfixiant sensació de respirar un aire enrarit. Ara, ens toca a nosaltres i és urgent que posem fil a l’agulla. Toca ja acabar amb els laments i els retrets, però no amb la cerca de responsabilitats. El dol ha finalitzat. No podem dedicar-li més temps, el necessitem tot.

Malgrat que no hem deixat mai de treballar, és l’hora que ens posem de valent a construir el país que volem. Un país més culte, més just, més bonic. On els xiquets puguen créixer amb el goig d’aprendre qui són i per què. On els nostres creadors siguen reconeguts i puguen alçar als seus muscles els qui vinguen darrere. On la nostra cultura i la llengua pròpia tornen al lloc que els correspon. No és tampoc massa complicat. Es tracta, senzillament, de treballar pel benefici dels valencians, de tots els valencians des del respecte i la coneixença del que som i del que hem sigut. I ja sabem com es fa. Ho hem estat fent durant aquestes dècades d’ignomínia, desenes, centenars, milers de persones que hem treballat perquè els ciments de la nostra societat no s’enfonsaren tot i els forts sotracs a què ens ha sotmès el malgovern. I ho hem fet des de l’esforç que causa trobar-se en una posició precària però també amb la il·lusió i l’esperança que, en algun moment, aquells que poden defensar els nostres interessos col·lectius accedirien a les institucions que ens regeixen, i que el projecte del País Valencià modern que hem anat conservant i alimentant assumiria l’entitat que li correspon. Sembla que aquest moment ja ha arribat.

La primavera passada obrí un temps que pot ser diferent, que ha de ser necessàriament diferent. No ens podem permetre perdre més temps. Ja n’hem perdut prou. És menester que treballem col·lectivament. El nostre govern ha d’aportar solidesa institucional als ciments que des del carrer hem estat construint durant anys. I així aconseguirem un país on siga fàcil que ens reconeguem i ens reconeguen. Un país on siguem més feliços perquè se’ns respecta des del que som. Fem un país més nostre. Fem País Valencià.

FORMULARI D’ADHESIÓ

El CULC defensa la plena capacitació lingüística

laveupv

El Col·lectiu Universitari per la Llengua i la Cultura de la Universitat Jaume I es mostra a favor del requisit lingüístic per al PDI (UV)

El col·lectiu de la Jaume I de Castelló insta les autoritats “a legislar una autèntica llei d'igualtat lingüística que regule el dret de les persones que la parlen: el dret de poder viure amb normalitat usant la llengua pròpia dels valencians”.

El Col·lectiu Universitari per la Llengua i la Cultura de la Universitat Jaume I (CULC), ha fet públic un comunicat en què manifesta la seua “perplexitat”  per la campanya impulsada per un grup de professors de la facultat d'economia de la Universitat de València en change.org, en el qual manifesta el següent:

“És sorprenent que persones responsables de la formació universitària de joves valencians, i no valencians, que han que han triat València i la universitat valenciana per a formar-se a nivell superior declaren discriminatori --i insinuen que és il·legal--   l’exigència del nivell mitjà de valencià per al professorat universitari.  Cal dir, amb claredat, que aquest nivell mitjà de valencià (i també de castellà) és el nivell que ha assolit un egressat de l'ensenyament secundari. Per tant, és inqüestionable exigir almenys els nivells mitjans de castellà i valencià per a accedir a un lloc de treball en l'ensenyament públic. Què menys podem demanar del professorat i, en especial, si és universitari? No han de saber expressar-se amb total correcció amb les dues llengües oficials? Seria acceptable que una professora de la Universitat de Valladolid no fos capaç d'expressar-se amb correcció en castellà?

Per tant, aquesta campanya no pot entendre's sinó com una altra agressió a la llengua i cultura dels valencians. Des del CULC creiem que és absolutament necessària l'aplicació d'una llei d'igualtat lingüística, tal com es va posar clarament de relleu en l'estudi que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua publicà el 2011 sota el títol Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes i posteriorment s'ha reclamat des dels més diversos àmbits.

La Llei d’ús i ensenyament del valencià, aprovada per amplíssim consens, declarava al seu preàmbul que calia "superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials, assolir l'equiparació efectiva del valencià amb el castellà i garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes oficials en condicions d'igualtat". Sens dubte, si després de 33 anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià estem com estem és que, o bé aquesta llei ha sigut ignorada, o no és adient per als objectius que vol assolir; o totes dues coses.

Per tot això, a més de condemnar aquest darrer atac contra la llengua oficial i pròpia dels valencians, instem les autoritats a desatendre aquesta mena d’iniciatives i a legislar, a partir de la vella llei d'ús, una autèntica llei d'igualtat lingüística que regule el dret de les persones que la parlen: el dret de poder viure amb normalitat usant la llengua pròpia dels valencians”.

 Francesc Esteve: La incompetència disfressada de discriminació

El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN [Sal·lus Herrero]

El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN
Sal·lus Herrero

El 15 de gener proppassat, a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es presentava la darrera revista del PSAN “Lluita. Per Catalunya reunificada, independent i socialista”, amb una portada, en roig, clar i fosc, que posa “300 lluites i 46 anys”, tot i que la data és de desembre 2015. I a la contraportada posa el mapa dels Països Catalans, la senyera amb l’estel i “PSAN, 47 anys. Fer de l’independentisme moviment de masses”. Les 300 revistes de "Lluita" hi son a l'Hemeroteca de la Plaça de Magúncia (València), a Casa Fuster (Sueca) i a la Universitat Literària de València.

La presentació la va fer, bàsicament, Josep Guia, que ha sigut el líder indiscutible i indiscutit i ‘l’home-orquestra’ del PSAN al País Valencià, tot i que Maria Conca, la seua companya, ha sigut tant fonamental o més des que a principis dels anys setanta va assistir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (amb Carme Alborch, la que fou ministra de cultura de Felipe González) i decidiren integrar-se dins del PSAN (Maria i Josep) i organitzar aquest partit polític al País Valencià-Països Catalans. Esmentaré, de passada, les escissions i divisions internes al si del PSAN perquè són massa complexes per analitzar-les; cal ser un expert ‘pesanicòleg’ (a l’estil dels “vaticanòlegs” o “sovietòlegs”), per tal d’aclarir-se en les diferències entre el PSAN i el PSAN-Provisional que va donar lloc a Independentistes dels Països Catalans (primer trencament), la divisió entre PSAN i Moviment d’Unificació Marxista (MUM) o el Bloc Català de Treballadors (segon trencament) i el tercer trencament del PSAN va donar lloc a Nacionalistes d’Esquerra al Principat i al País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, on el suport o no a la lluita armada fou un dels eixos centrals com també si es mantenien posicions del tot rupturistes o es combinaven amb polítiques de reforma radical en un context una mica ‘diferent’ al de la dictadura (tot i que s’havia reproduït una bona part en una “democràcia” de molt baixa qualitat).

Tampoc entraré a analitzar el conflicte de les diverses estratègies entre els que volien prioritzar el Front Patriòtic o la Lluita de Classes Revolucionària, perquè a pesar d’haver llegit el llibre de Núria Cadenes, “Josep Guia: l’independentisme complet” i altres llibres sobre aquesta qüestió, com el d’Albert Botran “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, Edicions El Jonc, 2012, sobretot quan al capítol I “1969-1979: el naixement de l’Esquerra Independentista i la lluita contra el franquisme”, al remat, davant de les escissions remembrem l’escena dels palestins davant l’Imperi Romà del film sobre “La vida de Bryan” dels Monty Picton. Com remarca Botran aquestes reiterades escissions mostren les febleses de l’independentisme d’aquell temps; el manteniment de les formes i les reivindicacions genuïnes de l’antifranquisme, en el nou context polític de la post-transició, va fer pagar el preu de la marginació a l’independentisme.

• El PSAN va fer l'esforç de portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30

No obstant això, a pesar d’aquesta marginalitat, com que moltes de les reivindicacions independentistes continuaven essent justes i escaients, sobre la necessitat de trencament democràtic amb la dictadura anterior i la necessitat del reconeixement dels drets socials de ciutadania catalanoparlant i a l’autodeterminació dels Països Catalans, que havien sigut bloquejats pels pares de la Constitució espanyola, entre els quals, Miquel Roca i Jordi Solé Turà, prohibint la federació o confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, posem per cas, dels Països Catalans, veurem com es va desplegant a través de diferents processos de clarificació que Albert Botran, actual diputat de la CUP, exposa al llarg d’aquest llibre sobre l’independentisme d’esquerres als PP.CC., fins assenyalar l’ascens progressiu de la CUP del 2003-2011 i més encara a les eleccions del 2015 fins a ser decisius al parlament de Catalunya de la post-autonomia i la pre-independència actual.

Més enllà de les virtuts i la importància del PSAN -que és una organització que es planteja bastir un model d’alliberament nacional sobre la concepció marxista i que “va ser el grup més nombrós de l’independentisme durant els anys d’oposició al franquisme i de la Transició, i que va fer l’esforç per teoritzar i portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30, i que apuntés cap a la configuració d’una alternativa política global, tant en l’àmbit nacional com social, enmig d’un context de desmobilització social i de renuncies durant la transició- les divisions internes, al meu parer, condemnen l’independentisme d’esquerres lligat al PSAN, a la marginalitat i a la impotència política.

Tanmateix, Josep Guia va defensar, a la presentació del darrer número de “Lluita”, que des del PSAN s’havia contribuït amb èxit a fer hegemònic socialment el projecte d’alliberament nacional de Catalunya perquè havia denunciat, abans que ningú, les insuficiències, els paranys, enganys, els dèficits i els límits de l’autonomisme i havia continuat exigint la necessitat de bastir un estat català propi al servei de les classes treballadores; també remarcà que en solitari fa quatre dècades des del PSAN es reivindicava la independència i la unitat nacional per a fer-la possible (el Front Patriòtic), la unitat nacional que és ja el projecte polític de la majoria del poble català (al Principat), tot i que pel camí, per “realpolitic”, s’haja deixat de banda la possibilitat d’abraçar en aquest procés tots els Països Catalans. Després de remarcar Guia que “hem fet un llarg camí per arribar on som, i molts militants han pagat un alt preu (hores de dedicació i treball, aïllament social i criminalització, persecusió política i judicial, detencions, tortures, anys de presó…) per a poder avançar. Però encara resta un tram decisiu per a fer realitat la independència, i l’estat que en resulti pot no ser de Països Catalans ni de la classe treballadora, i per això, cal continuar lluitant per assolir el projecte del PSAN”. Va recordar, entre d’altres, la mort de Toni Villaescusa i l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos i l’empresonament de Núria Cadenes i la lluita i les campanyes per alliberar-la.

• Guia defensa que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.

L’editorial d’aquest darrer número de “Lluita”, de Josep Guia “El pa no es fa sense rent”, davant la suspensió d’activitats polítiques públiques anunciada pel PSAN reivindicava el seu partit com a referent de l’independentisme català modern, constituït el 1968, a partir del FNC (Front Nacional Català), el PSAN ha estat pare ideològic i/o orgànic de pràcticament totes les organitzacions independentistes catalanes existents fins la gran eclosió independentista del 2010. Assenyala Guia que la modernitat del PSAN ha consistit en: 1) ésser l’exponent català del marxisme d’alliberament nacional, fent indestriable alliberament social i nacional i 2) ésser el partit de la nació catalana completa, seguint l’obra de Joan Fuster. La segona puntualització de Guia és que l’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme, en aquest sentit afirma Guia que en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, les masses autonomistes que van començar a cridar “independència”, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent. Tanmateix, si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts. Per tant, en la seua darrera intervenció política, vol denunciar l’oblit sistemàtic del conjunt dels Països Catalans. Cal insistir que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.

Després de Josep Guia, van intervenir Marc Candela, sobre el jovent independentista que és un article al Lluita sobre l’emergència del jovent independentista als anys noranta (Maulets, l’AEN, el BIE, l’ACE, la CEPC, l’SEPC (el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)…); Toni Gisbert va parlar sobre el recorregut històric del PSAN i la pluralitat de la revista “Lluita”, Bruno Díaz i Josep Andrés sobre el disseny i la maquetació de Lluita, des dels primers números, en blanc i negre, després el color fins a l’actualitat, inclús es va assenyalar la participació de Quim Monzó, una llarga entrevista a Pedrolo, de Maria Mercè Marçal i altres escriptores i artistes en algun disseny de “Lluita”, una fallera amb peineta i tot on del seu cap obert per mig eixia un puny reivindicatiu (de Quim Monzó), es tractava de tocar temes d’actualitat, sobre ecologisme, moviment veïnal, reivindicacions socials, feminista o del jovent. I es va mostrar una foto de meitat dels anys setanta, al costat de l’associació El Micalet de València, al carrer Guillem de Castro, on hi havia una paradeta del PSAN i el periodista Manolo S. Jardí, duia una cabellera com la de l’actual president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont (o com la d’Anna Gabriel, diputada de la CUP!).

A la darrera revista “Lluita” hi ha una interessantíssima entrevista feta per Maria Conca i Josep Guia a Núria Codina (Sabadell, 1938) i Jordi Moners (Barcelona, 1933); Núria Codina va formar part del grup de joves que des del FNC van fundar el PSAN el 1968, des de la campanya contra Galinsonga, director de La Vanguardia el 1959 que es va queixar perquè es feien les misses en català a la parròquia de Sant Ildefons, on hi anava, cridant “Todos los catalanes son una mierda!”, fou destituït; recorda Núria i reconeix que quan militava al PSAN als anys seixanta estava enamorada dels valencians Raimon i de Paco Candela. Recorda Joan Fuster i a Raimon a la nit literària de Santa Llúcia, 13 desembre 1962 i dins del PSAN recorda Josep Ferrer, Joan Armet, Teresa Alabèrnia, Pep Ribas i Emilia, les germanes Serra i el seu germà Cala, Carles Jordi Guardiola i Adelaida Ponti… remembra els Aplecs del Puig i a la guàrdia civil que els va impedir arribar, la bomba que els van posar els feixistes a la masia de sant Boi el 5/09/1989; Jordi Moners va tenir un paper destacat aquells anys en què vivia a Alemanya, on feia de professor a la Universitat de Heidelberg i venia cada any a Barcelona, explica l’expansió del PSAN al País Valencià (1974) i les Illes (1976, i en la definició com a partit comunista (1976); amb ells parlen de la militància, de les relacions amb els companys, de les activitats en la clandestinitat, de la fundació i trajectòria del PSAN, dels moments més durs de la repressió.

Jordi Moners a l’entrevista també parla de la Marxa del Llobregat que va durar tres setmanes (20/08/1978-11/09/1978) que va comportar molta conscienciació ecològica. Explica Jordi el seu ofici de traductor a l’IEC, de l’alemany, l’italià, el francés i portugués, el llibre que més a gust el va traduir és el d’”El manifest comunista” de Karl Marx i Friedrich Engels i ens parla de la seua “Síntesi d’història dels Països Catalans” que és un llibre molt pedagògic, senzill, que vol arribar a tothom; assenyala que “l’encert va ser saber definir el marxisme d’alliberament nacional i de Països Catalans”, “la definició de comunista va ser important, però quan el partit és va decantar pel suport a Terra Lliure, em va desagradar perquè jo era pacifista, a més era un risc constant. Mai no em va fer gràcia. La pèrdua de Fèlix Gonyi, que havia estat en la llista per a les municipals del Prat, de Toni Villascusa, de Quim Sànchez… i d’altres joves independentistes em va fer patir”. I conclou Moners dient que “els del PSAN hem estat en la lluita per la independència, per la unitat nacional dels Països Catalans i per la defensa dels interessos de la classe treballadora”.

Vicent Partal escriu un article “I el país no s’ha integrat…” on diu que “entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona-92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara”, analitza els mecanismes repressius del sistema, el capitalisme d’amiguets, l’evidència dels Països Catalans com una nació oprimida i conclou Partal dient que “Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball [d’alliberament nacional]. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent [referint-se al PSAN]. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos”.

Hi ha el balanç del “1993-2015 sobre la consecució d’un somni: la independència de masses” de Francesc Invernon i sobre el” PSAN i SI” (Solidaritat per la Independència) de Gaspar Jordan.

Hi ha una nota de Maria Conca, molt emotiva, en record d’Ariel Mompó i Sirvent (1/09/1937-11/09/2015), nascut a Alcoi, professor de matemàtiques a l’Institut Pare Victòria d’Alcoi, a finals dels anys setanta es va afiliar al PSAN i va tenir una participació molt activa en el partit, en les trobades al Preventori d’Alcoi (1986) o a la Trobada de l’Ebre (1987); els pares d’Ariel eren d’ideologia llibertària i ell era de caire bonhomiós i tranquil, company tertulià a l’Octubre molt perspicaç i bon conversador que quan escoltava federalisme, deia, que ell estava a favor del ‘nostre’ federalisme, és a dir, dels Països Catalans que l’estat espanyol ens prohibia -“constitucionalment”- des de l’unitarisme feixista o apararentment “esquerrà”.

Eva Serra i Puig a “Uns records anys després” analitza la cruïlla del PSAN entre la reforma i la ruptura, com “el PSAN-Provisional esdevé IPC i intenta la creació d’eines de ruptura com TLL i MDT. També aquest sector tingué implantació al País Valencià com demostren les detencions de Josep Vicent Just i Daniel Pérez, entre altres, de desembre de 1981. […] Ara, en plena descomposició de l’estat espanyol de la transició, l’independentisme sembla trobar la penetració social a què sempre ha aspirat i, tot seguit lluitant, som a l’espera d’un horitzó més nacional i just”.

Josep Ferrer a “Les 300 lluites del Lluita” diu que com començava remarcant el número 1 de Lluita el paisatge era “una total dominació política, econòmica, social i cultural”, en el qual l’independentisme anava deslligat de la lluita social i aquesta anava subordinada al nacionalisme imperial espanyol. I ningú ni pensava ni somiava en la nació completa. Potser aleshores ens vam equivocar i el PSAN s’ha equivocat en moltes coses en la pràctica política […], però l’objectiu que aleshores vam marcar com a país s’ha anat imposant, perquè responia a la necessitat històrica nacional, i s’acabarà imposant si la història no se’ns torna a tòrcer”.

Hi ha un article de la dècada “1980-1992. La no integració en la Reforma. El temps del mocador negre”, de Joaquim Llofriu, “som al carrer lluitant per una Catalunya sense nuclears, pels drets dels treballadors, de els dones, del jovent. Sortim als carrer defensant el català, amb els Grups de defensa de la Llengua, catalanitzant la toponímia, denunciant el bilingüisme o responent a agressions com la sentència de l’Audiència de València contra l’ús del català a la Universitat que mobilitza milers d’estudiants arreu de la nació, conscients de la importància del català com a eina d’unitat nacional i que qualsevol atac a València és una agressió a tota Catalunya”. Llodriu conta “ens manifestem contra les forces d’ocupació, qüestionem els govern regionals al servei de l’ocupant que utilitzen tots els seus mitjans per silenciar, minimitzar i sovint criminalitzar el moviment independentista”. Pere Ros explica “La lluita dels “Comités” de solidaritat amb els patriotes catalans represaliats per l’estat espanyol.

Salvador Balcells a “PSAN: una perspectiva personal”, ens conta la seua consciència social i de país a finals dels anys seixanta, com el 1972 obri la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat, la seua amistat amb Joan Rendé, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver; el 1974 es fa del PSAN de la mà de Jordi Moners i Núria Codina, l’amistat amb Maria Mercè Marçal que encapçalaria el front de lluita feminista del PSAN, la incorporació de militants del País Valencià i nous membres de gran vàlua (Josep Guia, Manuel Tarín, Miquel Alonso…); l’any 1978 la legalització del PSAN gràcies a l’advocat Paco Candela i l’escriptor Gonçal Castelló; el 1979, amb el BEAN, encapçalat per Xirinacs; l’escissió d’un grup que es definia com a ‘marxista nacionalista moderat’ i un altre que després van retrobar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1979 i dissolt el 1984. Recorda el valencians Josep Guia, Paco Candela, Josep Lluís Blasco i a Vicent Partal; l’impuls del MDT, l’any 1984, des del PSAN junt a IPC i independents; l’any 1987 la Coordinadora Nacional de l’MDT impulsa la teoria del Front Patriòtic, prioritza la independència i després poder fer la revolució social. 1989, creació de Catalunya Lliure; considera Balcells que l’expansió creixent de l’independentisme va fer que una part del catalanisme autonomista es comencés a decantar cap a posicions sobiranistes, des del “independentisme tranquil”. En el treball de desmuntatge de l’independentisme combatiu també hi ha tenir molt a veure la repressió de l’estat, especialment a les Olimpíades.”El resultat de tot plegat s’ha concretat els darrers anys: ‘la dreta’ és qui encapçala ara el moviment independentista, un procés, potser per això, mateix, limitat al Principat”, conclou.

• És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català

A més de les sàvies crítiques de Jordi Moners a la lluita armada i a la violència, em sembla una errada en la idea de nació completa passar-se a dir-nos Catalunya en compte de mantenir els Països Catalans. Perquè en comptes d’explicar la complexitat de la diversitat, es redueix, simplifica i potser es dificulta més la identificació d’aquella gent que entén la seua catalanitat des de la valencianitat del País Valencià, des de la seua singularitat de la Franja, el Rosselló, Andorra o el Principat, tot i que cal fomentar, per sobre de particularismes, també la noció d’’unitat’, però una unitat no unitarista, que abrace la diversitat i el reconeixement de la pluralitat nacional, en identitats, països i variants lingüístiques de la mateixa llengua catalana.

La construcció dels Països Catalans no pot fer-se, al meu parer, reproduint un motlle que siga o semble ‘unitarista’, a l’estil del model jacobí espanyol o francès, ni tan sols en el nom del País, sinó només pot ser des del reconeixement de la diversitat nacional de la Comunitat Catalànica o Països Catalans. Hem de passar de la noció d’identitat unitarista a una concepció nacional que reconeix i respecta la diversitat nacional o ‘regional’ interna que hi ha als Països Catalans, compost per identitats catalàniques diverses (principatines, valencianes, rosselloneses, andorranes, alguereses, balears, frangereres, aragoneses i inclús espanyoles, franceses, italianes o d’altre tipus; si no, potser, no anem enlloc.

• Només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius

És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català i a tota la gent catalànica que viu a l’estranger, com proposa i reivindica Enllaçats per la Llengua, però un espai de comunicació que reculla les diferents variants de la llengua catalana, els diferents accents perquè tothom se senta a gust, s’identifique i construesca la seua ‘identitat catalànica’ còmodament, sovint barrejada amb altres identitats culturals, lingüístiques i inclús nacionalitàries diferents.

Al meu parer, només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius que seduesquen i arriben a identificar-se grans masses de població a tots els territoris catalanoparlants i a les grans ciutats amb població castellanitzada, tant a les comarques castellanoparlants com a les catalanoparlants del País Valencià, el Principat, les Illes, la Franja, Andorra… Açò només pot ser des de la inclusivitat i un model de catalanitat ‘universalista’, obert, flexible, ‘en construcció’, respectuós amb la diversitat, deferent amb la diferència que construeix un ‘nosaltres’ que reconeix els drets humans, lingüístics, culturals, ecològics, socials i ‘nacionals’ ‘nostres’ i dels ‘altres’ (comunitat gitana, migrants, refugiats…). Per ampliar la base social dels que reclamem el dret a l’autodeterminació per garantir la supervivència lingüística, cultural i política dels Països Catalans.

Sal·lus Herrero (membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-PV)