Una normalitat ben poc normal (II)

Fa unes setmanes va transcendir la notícia de l'esperpent que es produí a l'Audiència Provincial de Palma quan Consol Castillo intervengué com a testimoni en el judici pel cas 'Nóos' fent servir el català. Pocs dies més tard, el 8 de maig, després del partit que havia enfrontat el Real Madrid CF i el Valencia CF a l'estadi Santiago Bernabéu, el periodista català Sebas Guim es va adreçar al porter madridista Kiko Casilla, natural d'Alcover, en llengua catalana. Després que el corresponsal de la CCMA a Madrid hagués formulat la seva pregunta, el futbolista es dirigí al cap de premsa del club per assabentar-se si podia respondre-la en aquesta llengua. El cap de premsa, Carlos Carbajosa, digué «No, no, no, en español», i aleshores tant Sebas Guim com Kiko Casilla es veieren obligats a amagar la llengua.

Aquest no és un incident equiparable al de Consol Castillo perquè no s'esdevingué en un territori de l'Estat en què el català és oficial, però hem d'assumir per aquest motiu que és un fet normal o normalitzable? Pensem-hi. Primerament preguntem-nos a què pot respondre el comportament de Kiko Casilla. Recordem-ho: el futbolista demana permís al cap de premsa. Com així? Ho fa motivat per un complex d'inferioritat autoimmunitari o perquè intueix que parlar públicament en català descontentaria els aficionats madridistes? O, pitjor de tot, ho fa perquè pesa en la seva consciència la recomanació explícita del club de no fer servir el català? Sembla que situacions com aquesta no ocorren quan jugadors francesos responen les preguntes dels mitjans del seu país en francès, o quan els anglesos ho fan en anglès. Per tant, pareix raonable deduir que el Real Madrid CF prohibeix explícitament l'ús del català, tot i que Casilla ho ha desmentit apel·lant al funcionament de les zones mixtes.

El marc legal en què s'ha d'encabir aquest succeït ens el proporciona la Constitució espanyola:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

L'única llengua que hi apareix especificada és el castellà. En aquest sentit, el text no esclareix algunes qüestions importants, com ara quantes i quines són les «altres llengües espanyoles» i les «diferents modalitats lingüístiques d'Espanya», o què s'entén per «respecte i protecció» i quins mecanismes de garantia hi ha. A banda d'això, emperò, l'Article 3 fa referència als textos legals que regeixen les altres llengües oficials, els estatuts d'autonomia. Malgrat la declaració de bones intencions de la Constitució, la indefinició onomàstica i la subalternitat dels estatuts sempre fan inclinar la balança en benefici de l'única llengua oficial reconeguda per a tot el territori de l'Estat.

Si un fet que hauria de ser un fet més, com el de Kiko Casilla o molts d'altres, es transforma en un conflicte lingüístic d'interès mediàtic és per l'absència absoluta de normalitat en l'ús del català en els espais socials. Al capdavall, un periodista en una roda de premsa és el representant d'un mitjà de comunicació. Tant aquest mitjà com la seva audiència fan servir una llengua determinada, i no sembla coherent que la situació comunicativa establerta entre un esportista i l'audiència a través del periodista estigui determinada per factors relacionats amb l'espai físic, i encara menys quan la participació d'altres mitjans que cobreixen la informació en altres llengües, inclòs el castellà, hi és autoritzada. Les discriminacions lingüístiques envers ciutadanes i ciutadans que fan servir llengües altres que la castellana en àmbits d'ús social són, dissortadament, un patró endèmic de la realitat sociolingüística de l'estat espanyol emparat en la legalitat. L'ambigüitat de la Constitució abona el desconeixement de la pluralitat lingüística del territori de l'Estat, i això es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació. Prejudicis i discriminació: allò que garanteix que l'únic normal en la nostra realitat sociolingüística propera sigui l'anomalia, malgrat les lleis.

Una normalitat ben poc normal (I)

«Diuen que, al llarg d'una nit d'estiu,

la barbàrie va retre's homenatge

i nosaltres, per por de tenir por

no vàrem proclamar

la revolta del llenguatge»

(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)

Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s'aprovà la Llei 3/1986, de 29 d'abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany se celebren els trenta anys d'aquesta llei.

La meva generació ja va poder gaudir d'un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l'equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m'ocorre una imatge millor per a descriure-ho.

A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d'un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d'aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l'usa. D'altra banda, l'altre matrimoni el componen una dona d'origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l'usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.

Aquesta norma tàcita del canvi d'idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l'Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas 'Nóos' a l'Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s'hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?

Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:

ABC: «Consuelo Castillo se niega a declarar en castellano»

dBalears: «El tribunal del cas Nóos viola la llei i discrimina una catalanoparlant»

Diario de Mallorca: «Aplazada la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Diario.es: «La Audiencia de Palma aplaza la declaración de Consol Castillo en Nóos al no tener traductor de valenciano»

El Mundo: «Una concejala de Compromís se niega a declarar en castellano en el juicio de Nóos»

Las Provincias: «Aplazan la declaración de Consol Castillo en Nóos porque no había traductor de valenciano»

Levante-EMV: «El tribunal de Nóos aplaza la declaración de Consol Castillo por hablar en valenciano»

Última Hora: «Aplazan la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Vilaweb: «Consol Castillo, regidora de Compromís, es nega a declarar en castellà en el cas Nóos»

La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l'ABC (no us perdeu el vídeo d'Ángel Expósito publicat al web d'aquest diari), criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D'altres, com Diario.es, Vilaweb i dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d'adreçar-nos a l'Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.

L'any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l'anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d'altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!

L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant

Entre els dies 11 i 19 de març del 2016 es va celebrar el VII Congreso Internacional de la Lengua Española (CILE). Aquest esdeveniment, la primera edició del qual tengué lloc l'any 1997 a México, se celebra cada tres anys i l'organitzen l'Instituto Cervantes, la Real Academia Española, la Asociación de Academias de la Lengua Española i un estat amfitrió, que en aquesta ocasió va ser l'estat insular de Puerto Rico, antiga colònia espanyola i estatunidenca. Els espanyols envaïren l'illa pels volts de l'any 1508 i hi practicaren el seu monopoli imperialista fins que amb la guerra de l'any 1898 l'illa passà a mans dels nord-americans. D'ençà l'any 1952 és un estat lliure associat als EUA.

«Aquí el bilingüismo es algo político y legal, no natural.» Ens hauria de sorprendre una anàlisi com aquesta del director de l'Academia Puertorriqueña de la Lengua Española, José Luis Vega, per al qual deuen existir almenys un bilingüisme de tipus natural i un altre de no natural. S'ha comprovat empíricament que els éssers humans naixem capacitats per a l'adquisició i l'aprenentatge no només d'una, sinó de diverses llengües. En aquest sentit el bilingüisme és natural, i es refereix una realitat psicològica, és a dir individual.

Un concepte més adequat per a referir-se al fenomen col·lectiu que descriu l'acadèmic és el bilingüisme social. Defineix una situació en què una comunitat lingüística s'ha vist obligada a bilingüitzar-se a conseqüència de la pressió d'una llengua exògena dominant per motius extralingüístics (socials, polítics, econòmics, etc.). No obstant això, potser encara seria més acurat referir-s'hi com a procés i no pas com a situació. Alguns sociolingüistes com Toni Mollà consideren que la bilingüització és una dinàmica que mena irremeiablement a la substitució lingüística a causa del contacte d'una comunitat amb una altra de sociopolíticament més poderosa. En aquest tipus d'esdeveniments no hi ha —certament— res de natural.

Segons l'espanyolisme lingüístic la presència de l'anglès a Puerto Rico és una anomalia produïda per la intervenció política i militar dels nord-americans. La idea subjacent és que abans que aquests imposassin la seva llei i la seva llengua en aquest territori es feia servir el castellà per voluntat espontània. L'argumentació de José Luis Vega descansa, doncs, en la premissa que hi ha situacions i, per extensió, processos sociolingüístics que són naturals, en el sentit que són un producte absolutament independent dels factors humans. La fal·làcia és portentosa i podria induir-nos fins i tot a assumir l'absurd que hi era la llengua abans que els parlants.

Comptat i debatut, la sensació de minorització que experimenta la “lengua de Cervantes” a Puerto Rico és anàloga a la minorització de fet que el català pateix a l'estat espanyol. Calmem-nos, doncs, i respirem, perquè tot plegat ha despertat en les comunitats castellanoparlants una actitud terapèutica d'empatia envers les altres comunitats lingüístiques amb què cohabiten. L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant, i per tal de confirmar aquesta hipòtesi propòs d'entrevistar-nos amb els taïnos, la cultura precolombina de l'illa caribenya de Borikén que parla la llengua arawak. Em sembla que encara trobarem qualcuns vestigis escampats arreu del continent sud-americà. Ja podem fer via, a veure si no hi serem a temps!

Fonts

Diversos Autors (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.