A CATALUNYA, ESTEM ADOCTRINATS?
Per Joan Morro
La temporada estiuenca és un bon període per saber què es pensa del país
propi, sobretot si hom surt de vacances. Si aquest país és Catalunya, a més a
més, el saber adquirit fora probablement recordarà el que els antropòlegs diuen
“primer contacte”, és a dir, la situació per la qual membres de diferents
cultures prenen consciència l’un de l’altre per primera vegada. Aquesta
situació pot donar-se inclús sense necessitat de sortir de la nació catalana, la
qual cosa mostra el mal que la desconnexió comunicativa fa en un món com
l’actual.
Un exemple paradigmàtic de l’esmentada situació antropològica és quan
l’altre, el que no viu a Catalunya, diu al que viu a Catalunya que en el seu
país hi ha adoctrinament. Que a Catalunya estem adoctrinats. Que a ell, com a
català, li volen adoctrinat. “Que per què? Home, l’independentisme és una cosa
que els nacionalistes, que són els que manen, han promogut”. És ben estrany que
ho diguin així, en català, però la idea proferida és si fa no fa la mateixa.
Una de les primeres coses que hom sol apreciar en aquesta situació és el
barreig que hi ha quant a l’independentisme i el nacionalisme. Aquest barreig
normalment és degut a creure que l’independentisme és una conseqüència natural
del nacionalisme, que com a tal sempre és “extremista”, com va dir la
“ciudadana” Carolina Punset en un mític discurs d’investidura a les Corts
Valencianes. Com si l’independentista estigués teledirigit pel nacionalisme.
Com si el nacionalisme no pogués ser un recurs retòric de l’independentisme.
Com si el nacionalista hagués de desitjar la independència. Tot plegat és
esbiaixat. Bona part de la cúpula del PP, PSOE i Ciudadanos són nacionalistes
espanyols, però no són independentistes, car fan tot el possible per a dependre
de les grans multinacionals i la burocràcia francoalemanya. També es pot ser
nacionalista català sense ser independentista, com ho han estat tradicionalment
els regionalistes Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida; tots dos, per
cert, considerats en diversos moments els polítics més ben valorats pels poders
fàctics espanyolistes. Cap anomalia.
- El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans.
Si algú, en la situació esmentada, mira de fer entendre a qui no viu a
Catalunya (si hi ha paciència i ganes d’escoltar) el dia a dia del Procés i les
diverses aspiracions dels catalans quant al que tenim i produïm, el que anem fent,
sent i sentint, és ben probable que no trigui a adonar-se que l’independentisme
català suposa un posicionament radical en el debat de les idees polítiques i,
concretament, quant a l’entesa entre espanyolistes i catalanistes, especialment
tal com aquestes dues tendències es conceben des del nacionalisme espanyol. Això
s’agreuja quan la part que defensa expressament un marc polític espanyol, o bé
que diu ser neutral tot i viure en un espai políticament constituït com
“Espanya”, alhora nega aferrissadament ser nacionalista o que l’altre formi
part d’una nació diferent. No estranya que l’independentisme català en
particular, i el catalanisme en general, hagi estat tant ahir com avui una
resposta política a l’espanyolisme, el qual ha tendit tradicionalment a fer
creure que qui qüestiona la unitat d’Espanya és un adoctrinat. Una creença que,
si bé també ha estat promoguda pel regionalisme català i l’espanyolisme
d’esquerres, fou curosament conreada durant el franquisme.
El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per
ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no
accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. Aquesta és
l’arrel del catalanisme. Amb tot, podem demanar-nos: a Catalunya, estem
adoctrinats? La pregunta no és absurda, ja que el refinament analític i la
competència lingüística no priva a ningú de no ser víctima d’adoctrinament. Podem
pensar per què pensem com pensem. Que puguem diferenciar l’independentisme i el
nacionalisme fins al punt d’aclarir-los conceptualment i reconèixer casos
històrics i contraposats de cadascun no garanteix que algú no estigui
adoctrinat.
Una manera recomanable de respondre si hom pateix adoctrinament és escoltar
els arguments de l’altre, de qui afirma que hom està adoctrinat, que nosaltres
i molts dels que ens envolten estem adoctrinats, tot tractant de donar-ne
respostes. Si hom està disposat a atendre els arguments de qui diu que hi ha
adoctrinament a Catalunya, sempre que l’altre estigui disposat a presentar-los,
el més probable és que acabi atenent diferents versions de, com a mínim, tres
presumptes focus d’adoctrinament.
Primer, naturalment, els polítics. Aquest acusament no sols caracteritza a
qui no sap diferenciar l’estricta política i la vida quotidiana i, tanmateix, a
qui obvia la complexitat de les societats modernes; també és propi del
populista. Essent la nostra una època on els populistes s’han estès per bona
part de les tertúlies televisades, part dels que diuen ser d’esquerres i fins i
tot de departaments universitaris, no és estrany que avui dia hi hagi un curiós
maridatge entre populisme i espanyolisme (tot i que aquesta perspectiva ja es
pot trobar a personatges com Alejandro Lerroux i José Antonio Primo de Rivera).
Els populistes tenen l’estranya virtut de combinar la certesa que el poble és
imbècil, incapaç de raonar, juntament amb discursos que presenten els polítics
com una malaltia. Així no estranya que, tot i la pretesa subtilesa, semblin
incapaços de presentar propostes concretes i coherents tot escoltant i
discutint la resta d’alternatives. Com qui sap que no té res a oferir,
necessiten l’ambigüitat ininterrompuda i fer creure que els adversaris estan
mancats de seny. Ara bé, no dubtaran a indicar-nos quina mesura política és més
o menys encertada. Ells veuen un poble i un destí que ningú no veu.
El populisme té especial presència quan es tracta de desacreditar
l’independentisme català. Una raó al respecte és que els independentistes tenen
majoria parlamentària a Catalunya. Els plantejaments populistes prenen especial
protagonisme quan es tracta de defensar que hi ha adoctrinament a Catalunya,
perquè permet apuntar a que els catalans són imbècils governats per malalts. Des
d’aquesta perspectiva, l’actual formació del Parlament representa una mena de
malaltia i suspendre’l sembla una cura pal·liativa. Així no és gaire complicat
trobar espanyolistes de dretes i d’esquerres, amb més o menys experiència i
formació, compartint discurs. Les qüestions polítiques i les perspectives
dominants, encara que no s’entenguin, condicionen la conducta humana tot
generant curioses avinences.
- Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona
Un segon focus d’adoctrinament apunta a l’escola. Si bé acusar els polítics
és característic del populisme, acusar l’escola és característic de
l’autoritarisme, com ho prova el fet que qui fa aquesta acusació tot d’una diu
què i com s’ha de fer a l’hora de transmetre coneixements i competències. Des
de l’autoritarisme sembla difícil privar-se de declarar que els mestres són
l’enemic (una reacció, per cert, força freqüent entre qui no sap o no pot
argumentar a favor del que considera els seus interessos). Val a dir que
l’autoritarisme sol ser un efecte de la manca d’autoritat. L’autoritarisme es
reconeix quan una de les parts d’una situació crítica vol imposar què i com
s’ha de fer sense considerar els arguments de la resta de parts. Aquesta situació
esdevé, generalment, quan les parts implicades semblen incapaces de posar-se
d’acord degut a l’absència d’un principi (o “príncep”) que les aplegui. No és
casual que l’autoritarisme caracteritzi les cúpules del PP, PSOE i Ciudadanos
contra el Procés, ja que s’estimen més suspendre l’autonomia catalana que
acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.
Un apunt que cal no oblidar davant els que pensen que les escoles catalanes
–incloent els centres catalans de batxillerat– adoctrinen en l’independentisme
és que l’independentisme té ara per ara majoria parlamentària; una majoria que
no és ben bé producte dels mestres. En efecte, per qüestions d’edat, només una
molt petita part dels estudiants d’escola vota. En qualsevol cas, si realment
algú creu que els mestres tenen aquest poder de seducció, cal que es facin les
següents preguntes: com és que hi ha fracàs escolar, per què és tan difícil que
un estudiant interioritzi l’impartit a classe, si tant de poder tenen els
mestres? Com és possible que els mestres catalans treballin per a la causa
independentista i que, per tant, tots ells siguin gent tan odiosa? Realment són
els mestres catalans els únics a tot el Regne d’Espanya que tenen capacitat i
voluntat d’adoctrinament? El populisme i l’autoritarisme són bons consellers
per a no haver de tractar aquestes preguntes d’una forma crítica.
Alguns tenen tendència a dir que la informació que no els agrada és
adoctrinament. D’una banda estan els informats i d’una altra, els adoctrinats.
De fet, són molts els que estan satisfets per tenir aquesta cosa en el cap i en
la boca, la qual fa de la política un afer d’il·luminats i un seguit de
projeccions allunyades del realisme. Arran d’aquí trobem un tercer presumpte
focus d’adoctrinament a Catalunya: la televisió i, especialment, TV3. Qui
defensa que a Catalunya hi ha adoctrinament sol veure en TV3 l’eix de tot el
seu discurs (sempre que el tingui, és clar): TV3 és una eina dels polítics per
adoctrinar els catalans, incloent els mestres i l’oposició. Des d’aquest
discurs, TV3 sembla el somni de qualsevol aspirant a implantar un règim absolutista.
La tragèdia de qui acusa TV3 per adoctrinar els catalans és que queda ell
mateix desacreditat en voler fer creure que els catalans són un ramat indefens
en mans de la radiotelevisió pública catalana. El cas és que a Catalunya no
només es veu TV3; diàriament és veuen cadenes espanyoles (com La 1, La 2,
etc.), cadenes privades d’àmbit estatal (com Antena 3, Cuatro, etc.) i cadenes d’altres
autonomies de l’Estat (com IB3, i esperem que ben aviat el nou Canal9). Mentre
els catalans estan exposats a tot aquest ventall informatiu, fora de Catalunya hom
no sol estar familiaritzat amb aquesta pluralitat (encara que es pot veure TV3
a les Illes Balears, i esperem que ben aviat també al País Valencià). Els
catalans reben de totes parts. El cas és que qui sosté que els catalans estan
adoctrinats per TV3 tendeix a obviar que a Catalunya pot apreciar-se la
informació radiada des de Madrid i la que es pot sintonitzar arreu del Regne –la
qual cada dia presenta l’independentisme català com una amenaça, un desafiament
o un invent nacionalista. Què han de pensar de tot plegat, doncs, els independentistes?
Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que
els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin
opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona, entre d’altres, de línia
més o menys favorable a una tendència o a una altra, i que, malgrat tot, triïn
governants i canals que l’espanyolista considera “nacionalistes”. La creença
segons la qual els nacionalistes, com els adoctrinats, són sempre i únicament “els
altres” (i ara, a sobre, independentistes), segueix ben viva arreu del Regne. Així
mateix, a qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya normalment li costa
pensar que la seva visió sigui superficial, parcial i en bona part configurada
per un anticatalanisme palès, amb arrels històriques, encara que només trepitgi
Catalunya en temporades com les estiuenques, per fer turisme, quan sovint
aprofita per a escandalitzar-se perquè les parades del metro estan retolades en
català. “Estació de Sants” o “Catalunya” són rètols incomprensibles per a
qualsevol turista, especialment si té un gran sentit crític, evidentment.
No podem oblidar que sempre hi ha alternatives per a desacreditar a qui viu
a Catalunya, ja que el problema de fons és que el fet al que apunta la retòrica
al voltant de “la amenaza soberanista”, “el desafio separatista” o “las
mentiras de los nacionalistas” està protagonitzat per catalans. Qui pensa que l’independentisme
és una cosa de nacionalistes normalment podria intercanviar les paraules
“independentisme” i “nacionalisme” pel que ell creu (o voldria creure) que
realment no interessa. Per tot plegat, quan ja no sàpiga a qui acusar, el que
no viu a Catalunya no dubtarà a treure el discurs de la por, a replicar que al
nostre país hi ha tensió social i que cal deixar-se d’invents, perquè, segons
ell, el Procés espanta a les empreses i als que anem a la feina en metro. Això
no obstant, és un fet que és al Regne d’Espanya –i no a Catalunya– on no hi ha
manera de conformar una majoria parlamentària amb un programa de Govern mínimament
congruent i que Barcelona segueix sent un creixent punt d’interès per a
inversors i gent de tot tipus, com prova el nivell d’exportacions, turistes i
estudiants que venen any rere any a les nostres universitats. Unes dades que avui
poden acarar-se orientativament sense haver d’excusar-se en l’hipotètic poder
omnímode de polítics, mestres i mitjans de comunicació catalans.
Pensar que el proselitisme militant pot ser l’únic detonant d’una causa
política en un món tan complex com el nostre és una ingenuïtat. Des de
l’independentisme català actual tenim prou experiències acumulades com per
saber que dia rere dia també ens ha unit i ens uneix el menyspreu proferit per altres,
tan ufans i tan superbs. Un menyspreu que es presenta cada vegada que es diu
que els nostres polítics, mestres i mitjans de comunicació ens fan segons els
seus perillosos interessos, encara que siguem nosaltres els que vivim a
Catalunya i els que sabem quines imatges es presenten sobre nosaltres i el
nostre país des de la radiotelevisió d’àmbit estatal. Imatges que aconsegueixen
nodrir el menyspreu envers els catalans i que ja no acceptem. Un menyspreu que
creix quan se’ns censura per voler triar el nostre futur, per irresponsables;
quan ens diuen que som i serem d’un lloc contra la nostra voluntat, per
il·lusos; quan etziben que la nostra cultura és alhora provinciana i invasora, per
perversos; quan l’arrogància de qui té els poders fàctics de la seva banda vol
tenir l’última paraula, perquè ell en sap. Un menyspreu la resposta a la qual
és l’increment de l’independentisme a les jornades electorals, a les
representacions públiques, a les expressions populars.
El Procés l’ha fet i l’està fent un poble la veu del qual ja no és fàcil
d’amagar. El Parlament i els carrers de Catalunya en són proves. El Procés ha
matat CiU i ICV, ha desarticulat el PSC, i està generant reconeguts maldecaps
conjunturals pel que fa als simpatitzants de “comuns” i “ciutadans”. El poble
sempre és qui més ordena i no accepta ambigüitats quan es demanen solucions.
Demandes que són sempre ideals, allò que es pensa i es verbalitza arran d’unes
experiències més o menys compartides. Demandes que, a Catalunya, han posat en
relleu la importància del teixit associatiu, del món cultural, del moviment
veïnal, del debat intel·lectual, de qüestionar el que hem rebut, de repensar
recursos i (no només) discursos, de capgirar les representacions, i la força en
general dels que treballen tot d’acord al que segons els ideòlegs del
capitalisme més salvatge no serveix per res: les idees. És possible que les
idees no serveixen per res perquè no creen ni benefici monetari ni respostes
immediates, però no hi pot haver terra fèrtil per a qui les deixa de banda.
A Catalunya, on segons alguns estem adoctrinats, tenim una idea comuna i
cada cop més arrelada i estesa: la independència del nostre país. Mentrestant,
el nou Govern espanyol sembla que seguirà comandat per forces polítiques que no
només són marginals a Catalunya sinó que el discurs comú de les quals arreu del
Regne passa per afirmar una unitat d’Espanya que presenten com injustament
qüestionada. Qui sap si el “primer contacte” entre catalans i espanyols ho
acabarà sent en sentit rigorós. Amb tot, estic segur que, com la cosa no
canviï, seguirem sentint que els nacionalistes adoctrinats som els catalans i
que tindrem oportunitat de sentir-lo cada vegada que sortim del país.
*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.
