«Som més i millors», per Toni Barceló

(Font imatge i text: Lliure i Millor)

L’altre dia, un company em demanava per què el castellà i el català tenen un lèxic tan semblant en certa proporció, però ben aviat la conversa acabà en un terreny encara més polèmic. Jo li explicava que els contactes entre les comunitats castellanoparlant i catalanoparlant s’han anat multiplicant de tres-cents anys ençà, i sobretot durant els setanta darrers, de tal manera que ha estat la causa per què en la llengua catalana s’han anat modificant alguns elements; ell, al seu torn, em deia que no trobava que això fos «dolent», perquè totes les llengües es transformen, però jo mirava d’argumentar per què crec que comporta un risc. Al capdavall, estàvem debatent on hi ha el límit entre la substitució i el canvi lingüístics.

Des d’un punt de vista general, crec que un bon criteri per considerar que les transformacions que experimenta una llengua no en posen en perill la integritat és el principi d’autonomia. En el llatí clàssic, la flexió de cas indicava la funció sintàctica dels elements (gladiator és nominatiu, però gladiatori és datiu), però en el procés de formació de les llengües romàniques, aquest tret, en general, ha tendit a desaparèixer pràcticament de forma total. Això no obstant, aquest “buit” sistèmic ha estat ocupat per altres elements, com ara les preposicions (Els nens han rebut els regals, Han donat els regals als nens) i el canvi en l’ordre canònic dels constituents sintàctics (el llatí era una llengua subjecte-objecte-verb (SOV), mentre que el català és una llengua SVO). En aquest cas, les modificacions dels elements lingüístics han estat sotmeses a un mecanisme de reequilibri intern i constant entre les parts del sistema que garanteix l’autonomia del conjunt i, demés, l’eficiència comunicativa. Tot plegat és un indicador d’ús.

Però hi ha altres casos en què pot ser que les transformacions assenyalin una altra cosa. Tot i que sembla que els estudis sobre els processos de substitució lingüística no han aconseguit formular principis de validesa absoluta i universal, existeixen alguns factors concurrents en aquest tipus de fenomen. Com diu Carme Junyent en l’obra Vida i mort de les llengües, hi ha canvis que «no tenen res a veure amb l’evolució natural [canvi lingüístic] sinó amb l’exposició massiva i contínua a una única font interferenciadora». En el cas del català, l’adopció indiscriminada de manlleus i la incorporació de calcs sintàctics d’origen castellà, la pèrdua de l’oposició entre els fonemes [s] i [z] (la essa sorda de caça i la essa sonora de casa) o la modificació dels hàbits en la pronominalització (N’he menjats/*He menjats) causats per la quantitat i, sobretot, per la qualitat dels contactes que ha establit la comunitat catalanoparlant amb la castellanoparlant en són exemples. Aquestes i altres transformacions amenacen la integritat de la llengua catalana, especialment quan el parlant ha perdut la capacitat d’apreciar-hi les diferències en relació amb les formes genuïnes. Considerem l’oració *He menjats a casa (casa pronunciat com caça). Podem estar segurs que un idioma amb aquesta faiçó és una eina autònoma i eficient?

Que totes les llengües que es fan servir canvien és un universal lingüístic, però també és cert que no totes canvien de la mateixa manera ni pels mateixos motius. Hi ha casos en què els canvis no n’alteren l’autonomia ni l’eficiència i que, per tant, afavoreixen que continuïn essent usades pels parlants de manera orgànica, condició indispensable per a la supervivència. Els processos de substitució, en canvi, tenen un abast més ampli, perquè no són només les llengües, les que perden l’eficiència i l’autonomia, sinó també el grup. Quan per a una comunitat lingüística la llengua pròpia ha deixat d’ésser paisatge i horitzó, aleshores, seguint Carme Junyent, es certifica un fet ja consumat: que al grup minoritzat fa temps que li ha estat imposada la forma pròpia d’organització de la vida col·lectiva del grup dominant. Això, segons la mateixa autora, té dues possibles causes: la demografia i el prestigi. Ho podríem sintetitzar en l’eslògan «Som més i millors». Aquest és, des del meu punt de vista, el límit entre el canvi lingüístic i la substitució.

Una normalitat ben poc normal (II)

Fa unes setmanes va transcendir la notícia de l'esperpent que es produí a l'Audiència Provincial de Palma quan Consol Castillo intervengué com a testimoni en el judici pel cas 'Nóos' fent servir el català. Pocs dies més tard, el 8 de maig, després del partit que havia enfrontat el Real Madrid CF i el Valencia CF a l'estadi Santiago Bernabéu, el periodista català Sebas Guim es va adreçar al porter madridista Kiko Casilla, natural d'Alcover, en llengua catalana. Després que el corresponsal de la CCMA a Madrid hagués formulat la seva pregunta, el futbolista es dirigí al cap de premsa del club per assabentar-se si podia respondre-la en aquesta llengua. El cap de premsa, Carlos Carbajosa, digué «No, no, no, en español», i aleshores tant Sebas Guim com Kiko Casilla es veieren obligats a amagar la llengua.

Aquest no és un incident equiparable al de Consol Castillo perquè no s'esdevingué en un territori de l'Estat en què el català és oficial, però hem d'assumir per aquest motiu que és un fet normal o normalitzable? Pensem-hi. Primerament preguntem-nos a què pot respondre el comportament de Kiko Casilla. Recordem-ho: el futbolista demana permís al cap de premsa. Com així? Ho fa motivat per un complex d'inferioritat autoimmunitari o perquè intueix que parlar públicament en català descontentaria els aficionats madridistes? O, pitjor de tot, ho fa perquè pesa en la seva consciència la recomanació explícita del club de no fer servir el català? Sembla que situacions com aquesta no ocorren quan jugadors francesos responen les preguntes dels mitjans del seu país en francès, o quan els anglesos ho fan en anglès. Per tant, pareix raonable deduir que el Real Madrid CF prohibeix explícitament l'ús del català, tot i que Casilla ho ha desmentit apel·lant al funcionament de les zones mixtes.

El marc legal en què s'ha d'encabir aquest succeït ens el proporciona la Constitució espanyola:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

L'única llengua que hi apareix especificada és el castellà. En aquest sentit, el text no esclareix algunes qüestions importants, com ara quantes i quines són les «altres llengües espanyoles» i les «diferents modalitats lingüístiques d'Espanya», o què s'entén per «respecte i protecció» i quins mecanismes de garantia hi ha. A banda d'això, emperò, l'Article 3 fa referència als textos legals que regeixen les altres llengües oficials, els estatuts d'autonomia. Malgrat la declaració de bones intencions de la Constitució, la indefinició onomàstica i la subalternitat dels estatuts sempre fan inclinar la balança en benefici de l'única llengua oficial reconeguda per a tot el territori de l'Estat.

Si un fet que hauria de ser un fet més, com el de Kiko Casilla o molts d'altres, es transforma en un conflicte lingüístic d'interès mediàtic és per l'absència absoluta de normalitat en l'ús del català en els espais socials. Al capdavall, un periodista en una roda de premsa és el representant d'un mitjà de comunicació. Tant aquest mitjà com la seva audiència fan servir una llengua determinada, i no sembla coherent que la situació comunicativa establerta entre un esportista i l'audiència a través del periodista estigui determinada per factors relacionats amb l'espai físic, i encara menys quan la participació d'altres mitjans que cobreixen la informació en altres llengües, inclòs el castellà, hi és autoritzada. Les discriminacions lingüístiques envers ciutadanes i ciutadans que fan servir llengües altres que la castellana en àmbits d'ús social són, dissortadament, un patró endèmic de la realitat sociolingüística de l'estat espanyol emparat en la legalitat. L'ambigüitat de la Constitució abona el desconeixement de la pluralitat lingüística del territori de l'Estat, i això es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació. Prejudicis i discriminació: allò que garanteix que l'únic normal en la nostra realitat sociolingüística propera sigui l'anomalia, malgrat les lleis.

El català, llengua de segona en la pràctica?, per Joaquim Torrent

El català, llengua de segona en la pràctica?

Alguna cosa em grinyola al meu cervell quan vaig a una biblioteca pública i veig que els funcionaris que hi treballen s’adrecen sistemàticament a qualsevol persona de faccions no europees en castellà. Que porten, potser, penjat un cartell que diu “parleu-me en castellà”?.... Sincerament, això ja és ploure sobre mullat, a més de ser una actitud que atempta directament contra la mateixa supervivència de la llengua. Un fet tan aparentment simple com aquest ens obre un gran nombre d’ interrogants i posa en qüestió moltes coses -no m’atreviria a dir principis. Anem a pams, disseccionem. Si són funcionaris i actuen a Catalunya el primer que haurien de fer és fer servir la llengua pròpia de Catalunya, ja que sinó aquesta queda relegada en la pràctica a “llengua secundària de Catalunya”. Si la persona interpel.lada en l’hipotètic cas que se li parlés d’entrada en català -cosa que, almenys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, quasi mai passa- respongués en castellà cabrien dues opcions: la de contestar en castellà o la de continuar en català Malaurament, que es donés la hipotètica situació darrera seria tan improbable com trobar una agulla en un paller, especialment si depèn de la decisió de funcionaris. En primer lloc, per una infundada por del funcionari en qüestió de ser “denunciat” pel seu interlocutor al.legant lleis estatals, i, segonament, per un prejudici mal entès en pensar que així ”li fa un favor”, quan en realitat el que fa és impedir-li l’accés a la nostra llengua. Cal dir que la possibilitat de recórrer als arguments jurídics és molt remota i que caldria un llarg procés, si de cas, per obtenir algun resultat per la persona denunciant, i si hipotèticament hi hagués una resolució judicial desfavorable al funcionari la sanció seria irrellevant.... Per tant, el no fer servir el català en la situació descrita no seria més que una postura acomodatícia i poruga. I encara hi ha més raons per utilitzar el català a que en principi -encara que no ens agradi- els castellanoparlants que viuen a Catalunya comparteixen un mateix estat amb els catalanoparlants, i fins a cert punt té una certa lògica -encara que no la compatim- que una persona d’aquest estat pugui arribar a reclamar ser atès en castellà, ja que és la llengua oficial; el que ja no té cap mena de lògica -per aberrant que sigui- és que algú que procedeix de fora de l’ Estat exigeixi a cap català que l’ atengui en castellà –tant si és de Llatinoamèrica com, igualment, de l’ Àsia o el Magreb. I tot i no tenir cap mena de lògica encara hi ha catalans que automàticament davant un estranger o, simplement davant algú que parli castellà -ja no diguem si les dues circumstàncies coincideixen....-, renuncien a fer servir el català i actuen, inconscientment, com a botxins de la nostra llengua. Realment és molt penós i, en les circumstàncies actuals, molt difícil de remeiar, i més si no hi ha una voluntat decidia i explicita per a fer-ho i les declaracions dels polítics van en sentit contrari..... Joaquim Torrent

L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant

Entre els dies 11 i 19 de març del 2016 es va celebrar el VII Congreso Internacional de la Lengua Española (CILE). Aquest esdeveniment, la primera edició del qual tengué lloc l'any 1997 a México, se celebra cada tres anys i l'organitzen l'Instituto Cervantes, la Real Academia Española, la Asociación de Academias de la Lengua Española i un estat amfitrió, que en aquesta ocasió va ser l'estat insular de Puerto Rico, antiga colònia espanyola i estatunidenca. Els espanyols envaïren l'illa pels volts de l'any 1508 i hi practicaren el seu monopoli imperialista fins que amb la guerra de l'any 1898 l'illa passà a mans dels nord-americans. D'ençà l'any 1952 és un estat lliure associat als EUA.

«Aquí el bilingüismo es algo político y legal, no natural.» Ens hauria de sorprendre una anàlisi com aquesta del director de l'Academia Puertorriqueña de la Lengua Española, José Luis Vega, per al qual deuen existir almenys un bilingüisme de tipus natural i un altre de no natural. S'ha comprovat empíricament que els éssers humans naixem capacitats per a l'adquisició i l'aprenentatge no només d'una, sinó de diverses llengües. En aquest sentit el bilingüisme és natural, i es refereix una realitat psicològica, és a dir individual.

Un concepte més adequat per a referir-se al fenomen col·lectiu que descriu l'acadèmic és el bilingüisme social. Defineix una situació en què una comunitat lingüística s'ha vist obligada a bilingüitzar-se a conseqüència de la pressió d'una llengua exògena dominant per motius extralingüístics (socials, polítics, econòmics, etc.). No obstant això, potser encara seria més acurat referir-s'hi com a procés i no pas com a situació. Alguns sociolingüistes com Toni Mollà consideren que la bilingüització és una dinàmica que mena irremeiablement a la substitució lingüística a causa del contacte d'una comunitat amb una altra de sociopolíticament més poderosa. En aquest tipus d'esdeveniments no hi ha —certament— res de natural.

Segons l'espanyolisme lingüístic la presència de l'anglès a Puerto Rico és una anomalia produïda per la intervenció política i militar dels nord-americans. La idea subjacent és que abans que aquests imposassin la seva llei i la seva llengua en aquest territori es feia servir el castellà per voluntat espontània. L'argumentació de José Luis Vega descansa, doncs, en la premissa que hi ha situacions i, per extensió, processos sociolingüístics que són naturals, en el sentit que són un producte absolutament independent dels factors humans. La fal·làcia és portentosa i podria induir-nos fins i tot a assumir l'absurd que hi era la llengua abans que els parlants.

Comptat i debatut, la sensació de minorització que experimenta la “lengua de Cervantes” a Puerto Rico és anàloga a la minorització de fet que el català pateix a l'estat espanyol. Calmem-nos, doncs, i respirem, perquè tot plegat ha despertat en les comunitats castellanoparlants una actitud terapèutica d'empatia envers les altres comunitats lingüístiques amb què cohabiten. L'espanyolisme lingüístic s'està sensibilitzant, i per tal de confirmar aquesta hipòtesi propòs d'entrevistar-nos amb els taïnos, la cultura precolombina de l'illa caribenya de Borikén que parla la llengua arawak. Em sembla que encara trobarem qualcuns vestigis escampats arreu del continent sud-americà. Ja podem fer via, a veure si no hi serem a temps!

Fonts

Diversos Autors (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.