23 d'abril, Dia de la Llengua Espanyola, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

El 23 d’abril és una data assenyalada en molts de calendaris i per molts de motius. Aquest dia se celebra a Catalunya la Diada de Sant Jordi, patró oficial del Principat des del 1456, amb motiu de la mort del cavaller. D’altra banda, l’any 1995 la UNESCO declarà el 23 d’abril Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor. Sembla que l’origen d’aquesta celebració es troba en la iniciativa que engegà l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’Editorial Cervantes, per tal de promoure el sector del llibre a Catalunya durant la dècada dels anys 20 del segle passat. En principi, la data triada fou el 7 d’octubre, però finalment s’establí el 23 d’abril, data de l’enterrament de Miguel de Cervantes i també, segons el calendari julià, de la mort de William Shakespeare.

Però el 23 d’abril també se celebra des de l’any 2010 el Dia de la Llengua Anglesa i el Dia de la Llengua Espanyola. En el web d’aquest organisme hi podem llegir això: «El 23 de abril se celebra el “Día de la lengua española” en las Naciones Unidas para concienciar al personal de la Organización, y al mundo en general, acerca de la historia, la cultura y el uso del español como idioma oficial.» L’ONU «decidió celebrar su diversidad cultural y multilingüismo a través del establecimiento de los «Días de las lenguas» para sus seis idiomas oficiales», que són el castellà, l’anglès, el francès, el xinès, el rus i l’àrab.

M’agradaria ressaltar-ne dos conceptes, dels textos que acab de reproduir. En primer lloc, el de llengua oficial. Segons el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles, una llengua oficial és aquella que «ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l’Estat i els seus ciutadans» (definició extreta del Diccionari de sociolingüística. Diccionaris de l’Enciclopèdia); és a dir, que per tal que una llengua assoleixi l’estatus d’oficialitat hi ha d’haver una intervenció política. A l’Estat espanyol, l’aragonès i l’astur-lleonès no són llengües oficials, amb la qual cosa veim que l’oficialitat és un estatus digne d’unes llengües però indigne d’unes altres, i que està determinat en funció del nombre de parlants, del prestigi, etc. De fet, fins i tot llengües que també són oficials poden estar en una situació de desigualtat amb relació a una llengua que és oficial però alhora dominant. El segon concepte que vull remarcar és el valor de diversitat cultural i multilingüisme que s’autoassigna l’ONU. En el món hi ha al voltant de 5.000 llengües; aleshores, quin grau de diversitat cultural i multilingüisme representen les sis llengües oficials d’aquest organisme? La combinació de l’estatus d’oficialitat amb l’abast ridículament insultant de la pretesa diversitat representativa de l’ONU esdevé la coartada perfecta per al genocidi lingüístic.

El 23 d’abril passat, La Sexta emeté un reportatge sobre el Dia Internacional de la Llengua Espanyola. El locutor comença afirmant-hi: «El diccionario español tiene 100.000 palabras registradas, pero diariamente utilizamos menos de 3.000.» Des del meu punt de vista, això és una declaració d’intencions que invalida automàticament qualsevol cosa que es pugui dir a continuació, ben igual que quan qualcú fa: «Jo no sóc racista, però…» En aquest cas hi ha una barreja intencionada entre la varietat normativa i el conjunt de varietats orals i escrites del castellà, de manera que s’identifica el volum del nivell lèxic de la llengua normativa amb la llengua castellana. Com dic, no és casual, sinó una estratègia de majorització. Se sobreentén que com més paraules conté un diccionari normatiu, millor i més útil per a tots els usos és la llengua a què es refereix. Què passa, doncs, amb les llengües que no tenen una varietat normativa –moltes vegades, per cert, a causa de les conseqüències de conviure amb una llengua oficial dominant– i que, per tant, no tenen un diccionari? Vol dir que no mereixen un reportatge ni un Dia Internacional perquè, com a llengües inferiors, el volum de lèxic no assoleix el mínim indispensable? Ai las, la diversitat lingüística! Per reblar el clau, La Sexta emeté aquest reportatge durant el telenotícies just després d’haver parlat del Sant Jordi català. Una altra casualitat?

"Això és 'too much for me': el cosmopolitisme lingüístic", per Toni Barceló

(Font imatge i text: Lliure i Millor)

La vigília de Tots Sants em trobava sopant amb uns coneguts en un restaurant. El sopar va ser boníssim, però he de reconèixer que la conversa se’m va indigestar. Fa un parell mallorquí d’anys la nit de Halloween, que és una antiquíssima celebració d’origen celta exportada als EUA per la immigració irlandesa, era un relat que vèiem a les pel·lícules estatunidenques i prou. Ja ho podíem veure venir, però avui, sense saber ben bé com, els calendaris pràcticament la inclouen com si fos qualsevol altra celebració nostrada. Idò bé, la conversa anava per aquí. Un deia que el fet que les nines i els nins hagin adoptat el costum del trick or treat és un exemple d’invasió cultural; un altre afirmava tranquil·lament que «és només una festa més». Mentrestant jo bevia aigua i mirava d’enviar-me aquest darrer comentari.

Aquest mateix comensal, que va estudiar als EUA durant dos anys, també comentà que es riuen d’ell quan en pronunciar qualque cosa en anglès ho fa amb la fonètica d’aquest idioma i no pas amb la fonètica castellana, la seva primera llengua. La seva teoria és que la gent corrent –la gent que no ha estudiat als EUA?– el ridiculitza perquè pensa que ho fa per donar-se importància. Aquesta persona interpreta que quasi tothom qui l’envolta pateix de provincianisme i que per això censura la seva llibertat lingüística. Ell, un home blanc de mitja edat de classe benestant i amb formació universitària, en deu saber força, de diagnosticar aquest mal. Al capdavall és un cosmopolita.

Com que és un ciutadà del món, la seva intuïció lingüística superior li diu que parli un castellà ple d’interferències. En lingüística es distingeixen les interferències dels manlleus segons la necessitat que té la llengua B d’incorporar un element de la llengua A; és a dir, una interferència és un manlleu innecessari. El nostre protagonista, doncs, parla un castellà que té aquesta faiçó: Estoy focused en ello, Leave me alone, que necesito descansar, Yo me podría tomar algo y planear un pádel para next week, Todavía no puedo hablar con él porque no tengo esa data. En totes aquestes expressions els elements aliens a la llengua castellana són absolutament prescindibles, però segons la seva teoria ell parla així de la mateixa manera que Halloween «és només una festa més».

Però aquesta pretesa innocuïtat és un miratge, i un parany. En tota interacció comunicativa els interlocutors seleccionen els elements verbals i no verbals que creuen més convenients segons els seus propòsits, i això és vàlid tant si hi barregen components d’altres llengües com si no, perquè les normes del joc comunicatiu dicten que s’ha d’adaptar el registre i la forma del missatge a la situació comunicativa. Podria haver dit Estoy centrado en ello, Déjame en paz, que necesito descansar, Yo me podría tomar algo y planear un pádel para la semana que viene i Todavía no puedo hablar con él porque no tengo esa información; però en canvi s’estimà més dir focused, leave me alone, next week i data. No crec que al darrere d’aquestes decisions no hi hagi una intenció molt clara, com no hi ha res en el món que sigui gratuït.

El cosmopolitisme lingüístic amaga una categorització jeràrquica de les llengües i les cultures. Si preguntàssim al nostre protagonista quines diferències troba entre l’anglès i el català –o fins i tot el castellà– segurament ens diria, en el millor dels casos, que l’anglès és una llengua universal i el català, una llengua provincial. Malauradament les nocions que té una gran majoria de persones al voltant de la diversitat lingüística és la mateixa que si mai la lingüística no s’hagués emancipat com a disciplina autònoma. Actualment encara perviuen els esquemes etnocèntrics de la Il·lustració, una conseqüència teòrica dels quals és que el món suposadament es divideix entre llengües i cultures aptes i ineptes. Si per desgràcia hom és un parlant nadiu d’una llengua inepta, el millor que pot fer és renunciar-hi aviat i adoptar-ne una d’apta. Tanmateix si hi ha llengües que en dominen d’altres és a causa del poder que ostenten les cultures que les parlen. Ell en dirà cosmopolitisme, però jo, que estic totalment d’acord amb l’altre comensal, d’això en dic imperialisme.