Esquerra Unida del País Valencià_EUPV i
Esquerra Republicana del País Valencià_ERPV concurriran plegades a les eleccions de maig en clau autonòmica i a més de 30 localitats valencianes a les municipals (a voltes en coalicions més extenses). Després de mesos parlant-se als mitjans nostrats la possible entesa entre Compromís i ERPV i d'algun intent frustat entre els mateixos partits d'EUPV i ERPV, finalment ha estat possible l'acord electoral i, llavors, la federació valenciana d'ERC no es presentarà novament en solitari als comicis.
La primera reflexió que cal fer d'aquesta entesa és que dintre de la coalició quatripartita denominada
"Acord Ciutadà" (formada també pels
Verds i
Alternativa Socialista), hi ha una evident desproporció entre les forces polítiques que la integren. EUPV és el pal de paller claríssim, un partit assentat a les Corts valencianes i una de les cares habituals als mitjans com a oposició al PP. La resta de partits són molt minoritaris tant en militància com en representació institucional. Malgrat això, cal no menysprear la desena de regidors que ERPV arrossega a tot el país i, sobretot, el pes referencial d'aquestes sigles dins l'espectre valencianista.
Aclarit això, ens interessa esbrinar les claus que poden fer que aquest acord entre republicans federalistes i republicans independentistes pugui o no ajudar a la suma de les esquerres valencianes en aquests comicis.
En un moment de gran il·lusió col·lectiva per fer fora la dreta espanyolista del PP del poder al País Valencià,el panorama de l'esquerra valenciana està molt fragmentat; amb l'opció de Compromís com a alternativa a l'alça, amb la força que també li dóna un lideratge mediàtic com el de Mònica Oltra, pujada matisada per "l'efecte Podem", que s'ha de veure fins on arriba, i amb una EUPV en perill de no obtindre representació a les Corts (el PSPV-PSOE segueix a la deriva, tot i tenir un candidat amb "pedigrí valencianista").
És en aquest context on qualsevol fet diferencial pot decantar uns vots a un costat o altre de la balança de les opcions electorals, en un escenari canviant amb la irrupció de nous elements al tauler electoral, com Podem o Ciudadanos (partit català espanyolista en vies d'expansió a tot l'estat, i que al País Valencià "flirteja" amb el secessionisme lingüístic del valencià respecte del català).
Un d'aquests fets diferencials és, sense dubte, el valencianisme. Per molt que ho han intentat, el País Valencià manté uns trets identitaris culturals i nacionals prou forts com perquè aquest factor pugui ser desequilibrant. Des d'aquest prisma, i sempre a la contra del concepte de "valenciania" perpetrat pel PP, la federació de Compromís es reclama com l'unica alternativa d'estricta obediència valenciana, per molt que, a nivell autonòmic, la visió valencianista no sigui, ni de bon tros, un dels eixos d'aquesta coalició on hi ha un partit nacionalista com el BLOC. La constant revisió del seu valencianisme d'arrel fusteriana ha estat un focus de polèmica entre el migrat sector nacionalista del país, camuflada pels bons resultats electorals. Com a contrapunt d'aquesta certa indefinició ideològica es troben, precisament, tant EUPV com ERPV. Els primers han vist com, des del descomplexament de sentir-se republicans espanyols, quedava mig orfe un espai tradicional de vot valencianista del que va a les manifestacions del 25 d'abril, escolta els Obrint Pas i venera Escola Valenciana. Els segons, sempre lluitant amb les seves sigles, es reclamaren com els veritables valencianistes hereus de Fuster, sense renúncies i amb una reivindicació plena de l'encaix valencià als Països Catalans, a veure si així podien anar eixamplant l'espectre sobiranista.
Aquest esquema pot semblar simplista, però ajuda a entendre uns certs interessos compartits quant a la visió d'un univers valencianista, sigui simbòlic o real, que segur faciliten una entesa.
Des de la formació de Compromís, fruit de la coalició del BLOC i d'una escissió d'EUPV, fa anys que mentre els primers acusen EUPV de sucursalistes, aquests fan gala d'una oratòria "catalanista" molt més pronunciada que els d'Oltra i Morera. Com a teló de fons hi és el record i les conseqüències de la "batalla de València", i de la consegüent victòria de la dreta espanyolista, que imposà un univers simbòlic en l'imaginari col·lectiu del país que s'arrossega encara avui dia. Fugir de l'etiqueta de "catalaniste" i dels vells debats sobre senyeres i llengües ha estat i és una prioritat per Compromís, mentre que EUPV cerca furgar complicitats en aquells valencianistes que se senten orfes de representants, i mai no fugen d'estudi a l'hora de defensar que parlen català, l'ús de les quatre barres sense blau com a representativa dels valencians/es o els lligams que uneixen València amb la resta de Països Catalans. Marina Albiol, Lluís Torró o el mateix cap de llista, Ignacio Blanco, han tingut força baralles dialèctiques des de l'escó amb "ses senyories" del PP per aquests temes.
EUPV, al seu
document polític, sembla donar una passa més cap a un cert sobiranisme apostant "sense matisos", pel dret a decidir d'un "País Valencià lliure en un Estat Federal i Plurinacional" que, a més, pugui establir "llaços federatius" amb "Catalunya, les Illes Balears, Catalunya Nord o la Franja d'Aragó", tot reforçant els "nexes econòmics, històrics i culturals" d'aquesta regió de "l'Arc Mediterrani". EUPV també parla al mateix document de "la recuperació de la nostra identitat cultural i nacional" i de fer oficial el "marc simbòlic que identifica a tots els valencians i valencianes" (el nom de País Valencià, la senyera de quatre barres, la unitat de la llengua catalana i la Muixeranga com a himne).
En aquests termes, sumat a una proposta ideològica social compatible i un republicanisme compartit, sembla més lògic, des d'una visió d'ERPV, i més amb un cap de llista prou digne, treballar una entesa amb els federalistes que embarcar-se en les seues contradiccions apostant per Compromís, quan aquells gairebé amb tota seguretat exigirien la incorporació de la federació territorial d'ERC a les sigles de Compromís, com ha passat amb poc èxit a les Illes.
Per tant, en aquesta ,recordem, desigual coalició, tots hi poden guanyar: EUPV reforça el seu perfil valencianista sobiranista, més enllà del pla estrictament cultural, davant un Compromís poc explícit quant a la vessant nacional i, per la seva banda, ERPV aconsegueix una certa visibilitat i "garantir"(mai no n'hi ha, de garantia) als seus votants que els seus vots seran vàlids per sumar pel canvi valencià. L'estigma de "catalaniste", queda clar, pesa més sobre un partit d'arrel nacionalista (BLOC) que no sobre un de republicanisme espanyol (EUPV) i, per tant és de suposar que poc suport perdrà per aquí EUPV, que, per si de cas, ja es guardarà prou de no fer massa referència explícita a compartir coalició amb els qui defensen, sense embussos la sobirania valenciana i la independència dels Països Catalans.
Potser, malgrat el que pugui semblar, el valencianisme sobiranista encara estarà d'enhorabona.
Això en teoria, a l'hora de la veritat tot està per fer, i tot és possible...
