La catalanofonia i els nostres mitjans de comunicació en català, Sal·lus Herrero

La catalanofonia i els nostres mitjans de comunicació en català


Si entrem a veure una canal de TV de la francofonia, a finals del mes de març proppassat, podem veure com es barregen notícies de França, de Bèlgica, posem per cas, l'atemptat a l'aeroport de Brussel·les, notícies d'Àfrica sobre atemptats jihadistes o informacions d'altres tipus, notícies de cultura internacionals, posem per cas la mort del premi Nobel de literatura 2002, l'hongarés, Imre Kertesz que va escriure, bàsicament, sobre la seua experiència als camps de concentració nazis per ser jueu, també hi ha notícies culturals de l'escriptora francesa, Annie Ernaux, "Mémoire de fille" una novel·la 'autobiogràfica quan, l'estiu de 1958, tenia 18 anys i va tenir la seua primera experiència sexual plena de vergonya i d'humiliació; la que després seria una referència en el feminisme francés ens conta les seues pors, quan la virginitat hegemònicament encara era un dogma social i no estava ben vist que abans de casar-se es mantingueren relacions sexual perquè, ràpidament, t'etiquetaven i estigmatitzaven de puta.

Per desgràcia, a la catalanofonia no tenim encara, en català, uns mitjans de comunicació com la que hi ha en llengua francesa per poder gaudir de les notícies a tot l'àmbit catalanoparlant, informació, esport, cultura, des de la nostra perspectiva i interessos. TV3 és un canal que ha tractat de fer aquesta funció, però el corresponsal de TV3 a Perpinyà va ser cessat fa uns anys, a València, Empar Marco, fa aquesta funció però els canals en català de les Illes i Catalunya no poden rebre's al País Valencià perquè es manté la censura i l'absurda prohibició perquè al País Valencià no arriben els mitjans de comunicació en català. Des del nou Govern de la Generalitat Valenciana, "progressista", es  té molta por a la dreta, d'una manera una mica paranòica es considera que si es pot veure al País Valencià els mitjans de comunicació en català de les Illes i Catalunya 'abans' que la nova RTVV (Ràdio Televisió Valenciana), la dreta s'encendria i tractaria d'encendre València, com si fora Neró; si la dreta corrupta i antivalenciana fa això, gairebé sempre ha fet servir comflictualizadament la llengua per fragmentar-la, minorar-la i marginar-la, seria un despropòsit més en la llarga cadena de desgavells que ha fet la dreta extrema antivalenciana tant durant la dictadura franquista com durant la "democràcia", aleshores la gent del País Valencià ens ho passaríem molt bé rient-nos de la dreta 'valenciana', espanyolista i anticatalanista i dels seus destarifos interminables. Perquè avui dia es poden veure totes les TV del món, llevat de les televisions que estan en la nostra llengua i formen part dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, és a dir, podem veure Al Jazzira, TV d'Amèrica, d'Àsia, d'Europa, d'Austràlia i de tot el món, però televisions en la nostra pròpia llengua, al País Valencià no en podem veure cap, ni en el català de València ni en el català de les Illes ni en el de Catalunya. Més que absurd, és ridícul i patètic, mostra el grau d'odi malaltís contra el català. Els de la dreta que tant parlen de "llibertat", censuren, prohibeixen i tanquen tots els mitjans de comunicació de masses en català al País Valencià han demostrat quina concepció tenen de la 'llibertat' i de la defensa dels mitjans de comunicació en la llengua pròpia del País Valencià i de tots els Països Catalans. Perquè quan es puguen veure mitjans de comunicació en català que arriben de les Illes o de Catalunya, no serà obligat engegar aquests mitjans, només aquelles persones que vulguen podran sintonitzar els canals en català. Òbviament. Per tant, si "ells" no volen veure cap mitjà en català, és molt senzill, que no l'engeguen, però que ens ens deixen viure en català els qui volem viure a la nostra terra que la volem lliure.

Necessitem uns mitjans de comunicació que abasten tota la catalanofonia, que tots els habitants dels territoris catalanoparlants puga'm rebre notícies des de la nostra perspectiva específica catalana, sense deixar-nos colonitzar mentalment ni mediàticament per altres llengües i cultures alienes que substitueixen la nostra manera d'estar -lingüísticament- al món. Uns mitjans en català que puguen ser vistos o escoltats des de qualsevol part del món, com podem fer, posem per cas, amb Vilaweb o amb Acció Cultural dels Països Catalans, uns mitjans en català destinats sobretot a acostar la gent catalanoparlant, visca on visca i faça servir la variant o l'accent català que tinga; ens calen uns mitjans en català que arriben a tota la catalanofonia i que recullen tota la diversitat de veus i d'accents diferents que ens abracen i expressen. 

Entre nosaltres, al meu parer, els qui millor han analitzat què suposa la catalanofonia i l'espai de comunicació en català son, respectivament, Miquel Àngel Pradilla i Josep Grifeu que proposa un espai de comunicació en català al seu llibre "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)", 2015, Publicacions de la Universitat de València.

Responia Pradilla al Núvol, l'11, d'agost del 2015, entrevistat per Griselda Oliver i Alabau, a propòsit de la publicació del seus llibre "La catalanofonia. Una anàlisi sobre la situació sociolingüística de la comunitat lingüística catalana. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat", a què es refereix quan parla de catalanofonia? La catalanofonia és un nom (relativament) nou per a una realitat que faríem bé de reinterpretar. És un intent de caracterització d’una comunitat lingüística que defuig programàticament els plantejaments identitaris i se centra, sobretot, en els factors comunicatius, interaccionals. Podríem dir que es una proposta que vol desidentitzar el fet de compartir una mateixa llengua i centrar els esforços a bastir una comunitat d’interessos més enllà de les emocions. Per a mi la catalanitat és una cosa i la catalanofonia n’és una altra.Si parlem de comunitat lingüística, com definiria la comunitat lingüística catalana?
La comunitat lingüística catalana és un espai administrativament escapçat i comunicativament afeblit. És un territori on senyoreja la llengua catalana en concurrència amb d’altres llengües més poderoses. El seu repte és aconseguir que la centralitat comunicativa l’ocupe la llengua històrica i territorial, la llengua pròpia.

Confessava Pradilla a l'entrevista al Núvol que el gran repte que tenim en l’esdevenidor més immediat és la consolidació efectiva d’una espai comunicatiu que ens vertebre. En eixe sentit s'emmarca també les anàlisis i el darrer assaig de Josep Gifreu "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013), PUV, Col·lecció Aldea Global, 2015, on explica com la llengua, poder i la comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l'ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l'accés d'una comunitat com la catalana, requereix disposar d'un espai de comunicació propi. Aquest estudi d'història de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola. Té en compte els diferents àmbits d'interès: l'evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període. 

Josep Gifreu alerta que les societats solen seguir la llengua de l'estat; amb l'estat espanyol tenim un estat hostil i tracta d'imposar polítiques lingüicides contra la nostra llengua i cultura per tots els mitjans fragmentant-nos i dividint-nos. Per tant, com advertia Joan Solà, hem de disposar d'estructures d'estat pròpies i crear una xarxa de comunicació en català interconnectada per vincular tota la nostra comunitat lingüística de la catalanofonia. Del contrari, en un context de globalització capitalista basat en el model neoliberal, massa sabem que els peixos grossos es mengen als petits. No podem consentir que ens suïciden i anorreen ni lingüísticament ni cultural, ni tampoc si, volem, nacionalment. Hem de voler. En defensa pròpia. 


Sal·lus Herrero

"Sobre un petit poder valencià" [Tomàs Escuder]

Tomàs Escuder analitza com la projecció pública als mitjans de certs personatges polítics valencians, arran de la presència institucional del valencianisme d'esquerres, està aconseguint de visualitzar un espai propi que, poc o molt, ve a trencar l'omertà patida fins ara en el discurs d'un projecte valencianista. I tenir presència mediàtics és, en aquest cas, qüestió de ser o no ser. 


SOBRE UN PETIT PODER VALENCIÀ

Tres paraules poden definir el moment polític actual del País Valencià. I tot i que aquestes siguen d’ús  habitual i que pul·lulen entre la gent o la classe política amb profusió , per a nosaltres els valencians tenen un valor diferent. O l’haurien de tindre en les circumstàncies tan diferents de les de fa només uns mesos.

Les paraules són: petit, poder i valencià. Si les ajuntem  i les relacionem amb la realitat política del moment arribarem a entendre alguna cosa i, més important encara, copsar el que pot ser un futur immediat.

Des de fa uns dies m’he proposat mirar els informatius de les principals cadenes de televisió estatals. Les altres, ai las, no les puc veure. I quina cosa hi he trobat que abans no veia?

He pogut veure un petit poder valencià . Anem per parts. El que he  constatat és que des de fa poc però de manera continuada encara que minsa, apareixen en eixos informatius unes veus valencianes. Les d’un poder. Certament les manifestacions d’altres poders valencians , i n’hi ha però no exerceixen com tal, són encara inexistents per a l’aldea global espanyola.

Hi apareix el polític : i és una delícia veure Mònica Oltra o Ximo Puig o Baldoví, fins i tot Morera...Quin goig no m’ha fet!

• Gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià

Però més enllà del plaer personal, de la mena de revenja o de l’exultació per eixes presencies abans ignorades , hi ha el fet evident de que eixes persones, representants del poder polític valencià han pogut dir la seua. Poques vegades i encara... com de forma marginal, amb presses. Sovint només com complement d’altres informacions . Sí, sempre i encara, massa liminars.

Però han aparegut. Efectivament, gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià si es mira des de fora, des de l’altiplà, des de Madrid. Observat però des de dins o  des de la perifèria com ells diuen,  però que per a nosaltres resulta central, tenim la sensació de que aquest poder existeix.

I si el poder , en general i per a ús del carrer, és aquella capacitat de , físicament o mentalment, fer una cosa, ara la tenim. I cal aprofitar-la. I una qüestió primordial en aquest sentit és, avui més que mai, no solament que aquest poder valencià actue sinó que es faça visible. Tal vegada aquesta és una missió encara no assolida i a la que caldrà prestar-hi la dinàmica pertinent per tal que les aparicions als media no siguen esporàdiques i sí habituals.

• Sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.

Naturalment , per a arribar a eixe estadi cal que , l’esmentat poder polític s’ajunte amb d’altres poders valencians. N’hi ha i , tal vegada no els  vindria malament incorporar-se al tàndem si veuen que hi guanyen alguna cosa.

Certament que encara no fa quasi ni vuit mesos que el Consell pot actuar. Es poc encara . I és poc per a poder abastar tants camps abandonats pels governs anteriors. Però no hi ha dubte que s’hauran de fer esforços per ocupar un espai, disputant-lo a d’altres clar, que necessitem per existir. Avui sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.

El petit poder valencià cal que estiga present en les instàncies on es parla i actua el poder d’estat. Es la primera vegada, des de temps històrics recents ( sense oblidar alguna xicoteta immersió) que hi ha un discurs coherent, fort , estructurat i amb recursos. I aquest discurs, també per primera vegada, s’ha estés i refermat arreu del País. No és poca cosa. No.

Hi ha aparegut una societat que demanda cada vegada més una valencianització creixent en molts sentits. Hi ha gent capacitada i una estructura política aprofitable. Alguns recursos econòmics importants. Una població a considerar dins l’estat. I més ítems que no podem enumerar ací ara. Però hi són . Sense donar noves glòries podem crear un País suficient  si conservem i augmentem el petit poder.

I , com va dir Cèsar, és amb aquests vímets com es fa  un imperi. No volem tant, no volem ser dominadors ni imperials. Volem simplement tindre allò a què tenim dret: eixe poder valencià i que ja no siga petit.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

Connectem-nos! per un espai audiovisual compartit

En ple segle XXI i a les acaballes del 2015 tots tenim clar que vivim en la societat de la informació, tant com que amb les noves tecnologies i xarxes socials el concepte clàssic de comunicació s'ha desvirtuat, s'ha transformat i, avui dia, qualsevol usuari d'una xarxa pot donar una primicia i esdevenir doncs "periodista" per un moment de glòria, el comunicador de les masses, fer "viral" una notícia, promocionar una campanya, etcètera, sense ser-ne pas professional dels mitjans.

Per altra banda, Els diaris digitals guanyen pes i miren les xarxes a veure què s'hi cou. Les fonts d'informació s'han multiplicat i els poders establerts, malgrat ho intentin, es veuen desbordats per la sobreinformació en què estem submergits a diari i no poden controlar totalment la informació que surt a la llum de l'opinió pública, ja no controlen els canals de comunicació. Per exemple, el renovador ús que en fa de la propaganda l'Estat Islàmic a les xarxes socials és paradigmàtic; ells creen un relat i ho exporten, "venen" la seva imatge i guanyant la batalla de la informació també guanyen adeptes, tot i el terror que poden provocar moltes de les imatges emeses.

Tanmateix, els grans mitjans de masses continuen orientant la societat cap a determinades pautes d'interessos i comportaments. Promocionar una determinada pel·lícula o impulsar a un determinat partit polític des dels potents altaveus de la televisió i la ràdio són clars, i recents exemples del poder i de l'ascendència dels mitjans sobre la població general.
Lús del llenguatge tampoc no és neutre. Seguint el fil del paràgraf anterior, abans denominaven ISIS al grup terrorista, i ara en diuen DAESH (paraula malsonant en àrab). Darrera d'aquest canvi n'hi ha motius polítics, com al fet de referir-se al partit polític CUP com a "els radicals" o de parlar de "desafio independentista" des de Catalunya. La imposició del llenguatge circula en ambdós sentits, com demostren paraules que han fet fortuna des del sector catalanista conservador com "Procés", "transició nacional", "consulta" o "estat propi". Això sí, cadascú ho intenta des de les seves forces.

En aquesta societat sobreinformada, que rep imputs per tot arreu però que, paradoxalment, menys sembla aprofundir-ne en els fets, n'hi ha molts creadors de relats: premsa oficial, mitjans convencionals, mitjans digitals i l'ús de les xarxes es retroalimenten i això fa que moltes vegades costi separar el gra de la palla.
Doncs bé, en aquesta situació tan caòtica com interessant, on n'hi ha tantes oportunitats per depassar els filtres oficials dels canals d'informació, ens trobem amb una cultura i una llengua minoritzada, la catalana, que, directament, no té les eines per poder construir un relat propi, que, diria més, ni ho intenta. La no reciprocitat dels canals en la nostra llengua i la no coordinació entre els diferents ens territorials no són sinó un reflex de la desconnexió entre els diferents països de llengua catalana.
No n'hi ha un Espai de comunicació en català perquè no hi ha un relat comú de la història, la economia, la política o, sobretot, dels interessos compartits. Primer hem de tenir uns interessos que cobrir i després podrem explicar com els durem a terme. Tal volta, les mancances de l'espai audiovisual comú també són un reflex de la ineficàcia de l'espai cultural compartit.

Més enllà del mapa del temps de TV3 o Televisió andorrana, amb els Països Catalans de marc general, ens manquen referents comuns que ens arrepleguin com a cultura normalitzada que es desenvolupa en un territori concret i ben delimitat. Un territori que careix dels mecanismes polítics per a poder bastir els seu propi relat. I aquests mecanismes només és creen amb voluntat política.
N'hi ha excepcions, és clar, i exemples de voluntarisme de molts col·lectius i gent que han lluitat (i lluiten) contra aquesta desconnexió existent, que no permeten, però, d'esborrar el panorama coercitiu preponderant.

Com a reflexió final, per tant, considero que per revertir la situació es tracta d'escriure entre tots i totes un relat comú, un relat que, ara mateix, és impossible al País Valencià, on no existeixen mitjans públics propis i en llengua pròpia. La reobertura de RTVV és urgent, per normalitzar la llengua i explicar a la ciutadania els projectes del govern des d'un òptica plural i autoreferenciada. I, parlant de governs, després de molts anys, és dóna ara la circumstància que han coincidit en el temps nous consistoris amb voluntat de tirar endavant l'autogovern, defensar la llengua i normalitzar les relacions entre les administracions de parla catalana. Això esperem, aquesta és també la seva obligació, allò què tantes vegades han repetit des de l'oposició. Ara és el moment de complir i aprofitar l'oportunitat, sense dilacions ni dubtes, amb un projecte clar de futur. I des d'aquest impuls polític seguir bastint tota mena de relacions des de l'àmbit cultural i econòmic, reafrimant-se en la pròpia cultura per a poder projectar-la cap al món, com ens ho demostra l'Institut Ramon Llull. Les Illes Balears ja han començat a restablir aquest relat, retornant a l'espai Llull i la reciprocitat dels canals 3/24, Super3 i Canal 33.

En aquest sentit últim els passats 18 i 19 de desembre s'ha celebrat a Palma una Jornada organitzada per l'STEI-intersindical sobre l'Espai de Comunicació en Català, seguint el fil de la campanya encetada a l'octubre per la plataforma Enllaçats per la Llengua, queimpulsà un manifest que ja han signat més d'un centenar d'entitats i personalitats del món de la cultura, la política i els mitjans.
Aquest és el camí, però queda molt per recórrer, i aquest camí està ple de pedres, les pedres del camí.
És per això que demanem la col·laboració i el suport de tothom, col·lectius i persones, per ajudar a fer força per normalitzar l'espai comunicatiu compartit, és a dir, l'espai cultural, establint ponts de tota mena, lligant i coordinant iniciatives descentralitzades.
Per a escriure el nostre propi relat, la nostra visió del món des d'un prisma plural i globalitzat, #Connectem-nos! és qüestió de supervivència.

Òscar Adamuz_ Acció Cultural Països Catalans

escrit original a: http://exllengua.blogspot.com/2015/12/connectem-nos-per-un-espai-audiovisual.html

La situació de TV3 als Països Catalans

L'espai Català de Comunicació segueix en bona part en stand bay. Fem un repàs de com està la situació per veure TV3 als diferents territoris dels Països Catalans de la mà d'un article de l'Avui/El punt:

TV3 als Països Catalans

Arriba sense problemes a les Illes i Andorra; amb ombres a la Catalunya del Nord i a la Franja, on hi ha hermetisme sobre el cas, i continua absent al País Valencià

TV3, l'eina més important per a la construcció de l'espai comunicatiu català, no arriba actualment en les mateixes condicions –en alguns casos fins i tot s'ha tallat el senyal– a tots els països de parla catalana.

Illes Balears i Andorra
El govern català té acords de reciprocitat vigents tant amb l'executiu de les Illes Balears (des del 2009) com amb l'andorrà (2010). En aquests territoris es rep sense problemes un múltiplex de la televisió catalana en què s'inclou TV3CAT, el 33, el Super 3/3XL i el 3/24. Els espectadors catalans veuen IB 3 i en el cas de les comarques del Pirineu –l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Cerdanya i els dos Pallars– també Andorra TV.

Catalunya del Nord
Les emissions de TV3 són legals a l'Estat francès des del 8 de febrer d'aquest any, però hi ha comarques a la Catalunya del Nord en què es continuen rebent amb dificultats com ara al Vallespir i al Capcir, però a Prada de Conflent, amb el canvi de l'analògic al digital, s'ha deixat de rebre. Fa una setmana, les entitats culturals de la zona van reclamar al conseller Mascarell resoldre aquests problemes de recepció i, a més, “el dret dels catalans del nord a rebre tota l'oferta televisiva catalana”.

La Franja
A la Franja de Ponent es dóna una situació particular: el govern aragonès ha col·laborat amb el català perquè TV3 i la resta de canals de la Corporació es vegin a la Franja, gràcies a un acord de reciprocitat signat l'octubre del 2010. Però no en fa cap publicitat en un tema que resulta políticament incòmode a Aragó. Fa uns mesos que el govern d'Aragó va enllestir la instal·lació de 39 reemissors del senyal català en territori aragonès, segons ha informat aquesta setmana TV3, però el govern de Luisa Fernanda Rudi no ho va fer públic ni tampoc no n'han estat informades les entitats de la Franja que han fet campanya perquè això fos possible. Un exemple: el vicepresident de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Paulí Fontoba, tinent d'alcalde a Calaceit, encara espera el repetidor que segons l'acord tocava al poble, per al qual l'Ajuntament ha reservat uns terrenys. Segons informa TV3, però, el desplegament ja està fet.

País Valencià
Des de fa un any, no tenen senyal de TV3. L'executiu de Camps va tancar el 17 febrer de 2011 unes emissions històriques –feia 25 anys que els espectadors valencians veien TV3–. La decisió va provocar una gran mobilització de la ciutadania i també d'Acció Cultural del País Valencià, l'entitat que havia promogut les emissions. És, segurament, la gran taca negra dels acords de reciprocitat. Tant el nou govern de Fabra com el de Mas s'han mostrat favorables a l'entesa, si bé el govern valencià condiciona l'acord a aspectes de caràcter ideològic com ara el mapa del temps i l'ús de País Valencià.