diumenge, 11 de desembre del 2011

Unitat per la llengua a Castelló



Això es concreta, en els actes previstos pel desembre, en tres reivindicacions essencials:

- la consolidació d'una escola valenciana, pública i de qualitat, ja que es considera  que l'ensenyament  és una eina fonamental perquè el català esdevinga efectivament la llengua vertebradora de la societat valenciana.
- la necessitat de la recepció de TV3, IB3 i Canal 9 al País Valencià, les Illes i Catalunya, per a la creació d'us espai comunicatiu compartit.
- el reconeixement sense embuts de la unitat de la llengua per part de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que cal defugisca els projectes isolacionistes, de creació d'un model lingüístic separat de la resta de les varietats del català.

Per acabar la seua intervenció ha anunciat tots els actes que Castelló per la Llengua ha preparat en motiu del 79é aniversari de les Normes de Castelló, principalment el cicle de conferències a la Llotja del Cànem i la manifestació del 17 de desembre, dia central de la celebració, en què també es realitzarà una fira d'entitats al matí i un concert com a cloenda festiva.
 
Així es manifesta Castelló per la llengua, plataforma que ja ha fet uns quants actes en defensa de la llengua catalana al País Valencià, que vol recordar i reivindicar les Normes del 32 i que és un exemple d'unitat en pro de la llengua, ja que engloba diferents col·lectius i partits polítics. El punt àlgid de tot plegat s'esdevindrà el pròxim dia 17 en una manifestació a Castelló. 
Paga la pena fer una ullada al seu blog, on s'explica la història de les normes i les activitats que s'estan fent i que es faran.
 
Fem tots un crit per la llengua catalana!
 
 
 
 

dimarts, 15 de novembre del 2011

Video del 35è Aplec Excursionista dels Països Catalans, a l'Alguer


Benvinguts germans i germanes dels Països Catalans! així començava el seu discurs el síndic de l'Alguer, que donava inici a la presentació del 35è Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat els passats dies 29, 30, 31 d'octubre i 1 de novembre.

Un any més, gent vinguda de tot els territoris van gaudir de la trobada cultural, esportiva i paisatgística que representa aquest gran acte, enguany fet a l'Alguer, que es donà un bany de catalanitat uns pocs dies, refermant així el compromís de la ciutat sarda amb la seva identitat catalana.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Quan la memòria històrica és selectiva...

El Fòrum per la Memòria del País Valencià porta anys fent bona tasca per tal d'aconseguir la justícia, si més no póstuma, als repressaliats i condemnats de l'època franquista. Al cementiri de València encara n'hi ha una de les majors fosses comunes d'Europa, i aquesta associació lluita junt amb els familiars dels desamperats perquè la memòria dels morts sigui rescabalada, per la dignitat de la gent que morí defensant els ideals democràtics i de llibertat.
Aquí teniu una bona mostra de com les autoritats valencianes tracten un tema tan delicat:


Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.


Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estiguéamenitzatpels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes
establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinatssempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.



Un dels actes fets pel Fòrum per la Memòria del País Valencià

dissabte, 29 d’octubre del 2011

"L'EQUOació" impossible, una oportunitat més perduda?

"EQUO i Iniciativa per Catalunya Verds es consideren dos projectes polítics germans que es reconeixen de l'espai polític de l'esquerra verda i l'ecologia política. La presència cada cop més necessària d'un espai polític articulat a Espanya al voltant dels valors de la justícia social, la defensa del medi ambient, els drets humans i la igualtat de gènere, fan més necessari l'acord de tots els actors polítics rellevants que es reconeixen d'aquest espai. "
Així comença el text de l'acord de relacions entre ICV i EQUO, la nova formació política que preten aglutinar l'alternativa al bipartidisme estatal des de la seva base de partit ecologista d'esquerres, així com ser el galvanitzador polític del moviment indignat del 15-M. Ser pretenciós no n'és cap delicte, i el temps i els resultats electorals del 20N deixaran a cadascú al seu lloc, allà on li toca.

Però més enllà de l'espai polític que preten ocupar EQUO, m'agradaria escriure sobre les relacions d'aquest nou partit amb els ecosocialistes dels Països Catalans, i de com això pot afectar de cara a tenir un nou grup parlamentari a a Madrid, davant la més que previsible majoria absoluta del PP.

Primer de tot, diré que estem davant una situació especial i preocupant, la llengua catalana està en perill de regressió contínua, com bé ho saben al País Valencià, on el valencià a les aules, institucions i mitjans sempre està en desaventatge, o a la Franja, on la ja tèbia "llei de llengües" aprovada a correcuita per l'anterior govern aragonès abans de plegar promet d'ésser molt efímera amb el nou ens autonòmic del PP. A les Illes Bauzà, tot i respectar el pacte de l'IRL, ja ha signat la sentència de mort de la immersió lingüística als col·legis i, parlant de sentències i llengües, a Catalunya ja li veiem les orelles al llop en qüestions que fins ara semblaven intocables, a cop judicial. El castellà vol fer-se forat alllà on no va poder (del tot) ferse-lo fa trenta anys (aules, mitjans, etc).


Amb aquest negre panorama (hem parlat de llengua, però podríem fer-ho d'economia, fiscalitat, autogovern, drets socials, retallades, etc.), la unitat dels diversos territoris de llengua catalana s'esdevé clau per a aguantar l'envit estatal, que promet ser fort. En aquest sentit, deixeu-me aplaudir la coordinació mostrada entre governs autonòmics per la defensa del corredor mediterrani (finalment recolzat per la UE però amb "escala" a Madrid), mai no vista fins aleshores, l'anar remant en una mateixa direcció dels diferents lobbys econòmics (cambres de comerç, empressaris, ajuntaments, Cermed, etc.) ha de permetre de fer realitat una infraestructura vital per a l'economia de tots, vencent així les reticències estatals.




És en aquesta unitat d'acció, doncs, que jo parlo de les possibilitats dels diferents partits polítics amb sensibilitat nacional i els emplaço a la coalició de forces després de les eleccions. Podria donar-se el fet històric (sempre segons les enquestes) que, juntament amb la representació de CiU, ERC i ICV, Compromís-EQUO i PSM-IV-EQUO  poguessin treure el cap a les corts espanyoles, veient-se així configurat un interessant mapa per a les forces nacionalistes dels Països Catalans.

Veiem, com a hipòtesi plausible i excloent d'una eventual conjunció CiU per raons òbvies, ens quedariem que ERC podria tenir-ne 2-3 escons, ICV 2, Compromís 1-2 i la coalició del PSM 1 (si n'hi arriba).

Donant per bo aquests números, trobaríem que un suposat grup parlamentari  "nacionalista i progressista" d'uns vuit components podrien tenir veu i vot a la cambra baixa espanyola, anant a una en la unitat de la llengua, defensa de la immersió, oficialitat a la UE i a Espanya, etc., representativitat de les autonomies a Europa, major autogovern, nou pacte fiscal, denunciar l'espoliació, finançament econòmic, corredor mediterrani, dret a decidir, millorament de la democràcia, noves polítiques ecologistes, contra la corrupció, les retallades, i un llarg etcètera de coses en que podríem confluir els camins dels diversos partits i coalicions que integrarien el grup. No sona malament, no?

I ara arriben els problemes i l'explicació que fa que aquesta "eqüació" no sumi, primer de tot, avui dia les difíicils relacions i la lluita per un semblant espai electoral fa que pensar en un mateix grup on h convisquin l'ERC i ICV, el BLOC o el PSM és poc menys que fer volar coloms. Segon, i tornant al començament que transforma aquesta complicada "eqüació" en "EQUOació", la ja anunciada voluntat de les Iniciatives de conformar un mateix grup parlamentari amb els hipotètics diputats del partit verd a Madrid (Uralde?).
Clar, en aquest nou context i tot depenent la força final que acaba tenint EQUO, és evident que part del programa comú que podrien defensar el grup parlamentari "nacionalista progressista" se n'aniria a en orris...

Per tant, i tot i que estem davant un final incert on no hem de descartar sorpreses futures, bé podria succeir que estiguessim davant d'una nova oportunitat perduda, la de vertebrar un nou espai, un nou marc de relacions de tú a tú entre forces dels Països Catalans, cercant allò que ens podria unir més, una nova "eqüació impossible" de resultat frustrat, una nova renúncia en pro de buscar nous ponts amb Espanya, de caire federal, un nou tren que passa de llarg. El tren de la història se'n va i nosaltres restem ancorats al passat, tan nostàlgic i tan bonic però tan poc efectiu.

Com s'explica en aquest explicatiu article de l'Accent, és la diferència entre tenir "sensiblitat nacional" o tenir un "projecte nacional".

Ben trist, tot plegat, una vegada més, vergonya cavallers, vergonya!! que ens hi juguem la pell...



diumenge, 2 d’octubre del 2011

Josep Termes i les esquerres catalanes

"I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida"

 Amb aquestes eloqüents paraules, l'historiador recentment traspassat Josep Termes acaba el seu llibre "La catalanitat obrera", excel·lent recull periodístic sobre què pensaven les forces obreres de  casa nostra en referència a la qüestió nacional, l'estatut del 1932 i el paper de la Generalitat republicana, a través dels seus òrgans propagandístics.

Però anem a pams, la casualitat va fer que quan me'n vaig assabentar de la desaparició d'aquest autor, m'estava llegint un llibre que, no essent fet per ell, hi reflecteix d'alguna manera allò que va voler plasmar en Termes al llarg de la seva extensa obra: la contribució de les classes populars al primer catalanisme, el desmentiment de l'associació "catalanisme/burguesia" coma un tòtem indefugible i la contribució política de les esquerres catalanes a la identitat nacional de Catalunya.

Aquesta obra és "Les dues Catalunyes; jocfloralistes i xarons", d'Àngel Carmona, escrita amb exquisitisme culturalista, plena de citacions, ve a defensar el caràcter popular de l'essència de la catalanitat, de com el poble es va mantenir fidel a la llengua en temps molt difícils, de com les revoltes dites bullangues de la primera meitat del XIX venen a demostrar el caràcter revolucionari protocatalanista del poble i de com és d'injust que aquesta essència representada, intel·lectualment, d'alguna forma per figures tals com Josep Robreño, Anselm Clavè, Valentí Almirall, Pep Ventura o Narcís Monturiol (cadascú en la seva faceta) quedà en certa manera eclipsada per la literarura de la Reinaxença, i figures com Aribau o Rubió i Ors, que vincularen a ulls del general opinador el catalanisme amb el conservadurisme, com s'encarregaren després de propiciar Eugeni d'Ors (amb les tesis noucentistes) o, ja en clau política, figures de la LLiga Regionalista com Prat de la Riba o Francesc Cambó i la seva "cultura cívica".

 Dita vinculació entre regionalisme catalanista i conservadurisme burguès serà aprofitat per l'espanyolisme per adoctrinar la classe treballadora com a antítesi del "catalanisme", com representa a la perfecció a casa nostra la figura d'Alejandro Lerroux i el seu Partit Radical, ple de demagògia populista anticatalana, amb retòrica obrerista. També en podem incloure aquí el "blasquisme valencià" i certs posicionaments oficials dels partits i sindicats espanyols obrers a l'època republicana, que mantingueren una actitud d'oposició oberta, quan no de negació, a la qüestió nacional catalana. També hi podem incloure aquí els republicans reformistes espanyols.

Fet i fet, i sense negar la importància cabdal dels pares e la Reinaxença primer i de la burguesia política després, sí vull aprofitar per expressar la meva adscripció a aquestes tesis que defensen un "catalanisme d'arrel popular", i manifestar després allò que és una evidència; que després de l'hegemonia durant tot el primer terç del segle XX de la dreta regionalista, hagué de ser l'esquerra catalana la que aconseguí l'autogovern català que, tot i ser deficitari, serà un gran pas en aquell moment.

En qualsevol cas, i tornant a Josep Termes i Àngel Carmona, només dir que el millor homenatge que podem fer a aquests intel·lectuals nacionalment compromesos, és llegir les seves obres, i dir-los allà on siguin que mentre quedin escrits de la seva obra, la seva memòria romandrà per sempre amb nosaltres.

Descanseu en pau, mestres, i gràcies per tot.

                                                               

dilluns, 5 de setembre del 2011

En defensa del català a l'escola

Somescola.cat

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.
Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

AFIRMEM:

  • Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
  • Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
  • Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
  • Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
  • Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

  • Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
  • Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
  • Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

  • Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
  • Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
  • Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.
Barcelona, 16 de febrer de 2011

http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html

dimarts, 23 d’agost del 2011

Cent anys. El valor de les paraules.


Ahir va fer cent anys del naixement d'Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Sense ésser un gran coneixedor d'aquesta figura, em sumo a l'homenatge que la xarxa d'internet l'està fent, i així aporto el meu gra de sorra per a la recuperació de la memòria de l'obra d'un home que va fer molt per a la normalització del valencià, el català de tots com ell deia. Un home compromès amb la llengua, cultura i la identitat del País Valencià. Un home compromès amb el valencianisme, amb els valors republicans, progressistes i amb la defensa dels Països Catalans.
Deixo aquí el seu discurs d'investidura com a doctor Honoris Causa, on diu coses més que interessants i on queda palès la seva lluita per imposar la normativa fabriana a casa seva, l'amistat amb figures cabdals del valencianisme i la filologia d'aleshores, com Carles Salvador o Sanchis Guarner, i la vocació patriòtica que li feu implicar-se en projectes polítics a més a més de la seva tasca cultural:



Per acabar una imatge curiosa de l'obra d'Enric Valor, una publicació en castellà que segons explica hagué d'anomenar "Curso de lengua valenciana", per esquivar els censors de l'època però, això sí, va poder mostrar a la portada el mapa lingüístic de les terres on es parlada la llegua dels valencians. Tot plegat va quedar una portada curiosa per a la història.

diumenge, 7 d’agost del 2011

«Vida, poble i llengua» és el lema de la quaranta-tresena edició de la UCE


Del 16 al 24 d’agost és previst que unes dues mil persones —entre conferenciants, professors i alumnes— participin a la quaranta-tresena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Amb el lema «Vida, poble i llengua», l’edició d’enguany abordarà temes d’actualitat de l’àmbit del medi ambient, la salut i l’economia, entre altres. Tal com el rector de la UCE, Jordi Sales, i el president de l’IEC, Salvador Giner, van destacar el passat 14 de juliol en la presentació dels cursos i activitats programades, «la UCE es troba en una fase molt clara de progrés, enfocada cap al present i el futur, en expansió».

La lliçó inaugural serà el 17 d’agost, a les cinc de la tarda, i la durà a terme Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’IEC, qui oferirà la conferència «La presència social de la llengua catalana». El dia 19, Joan Peytaví, membre de la Secció Filològica de l’IEC, participarà en l’acte d’homenatge a Manuel Sanchis Guarner amb motiu del centenari del seu naixement. Enguany, un dels cursos és dedicat a l’Any Internacional de la Química, amb l’objectiu de mostrar com la química té un paper central en la ciència i en el progrés de la humanitat. En el marc d’aquest curs, Pilar González Duarte, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, oferirà el dia 20 d’agost dues conferències: «Dones químiques excepcionals» i «El món dels elements i els elements del món». Aquest mateix dia se celebrarà la XXVI Jornada d’Agricultura a Prada, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’IEC, amb el títol «Agricultura globalitzada i agricultura de proximitat, una de les dues o totes dues?»

Tot i els ajustaments pressupostaris obligats, la Universitat Catalana d’Estiu manté el nivell d’oferta tant pel que fa a cursos com a activitats organitzades, segons va manifestar el secretari de la UCE, Joan Maluquer. La programació d’aquest any manté, en paraules de Salvador Giner, «el rigor acadèmic de sempre, així com la dèria pels valors de la cultura catalana, com són el cosmopolitisme, la racionalitat i una visió molt lligada a les ciències»

dissabte, 16 de juliol del 2011

En record del manifest contra l'article 138 de la constitució espanyola [1978]

Nota: L'article 138 de la constitució al 1978, equival a l'actual article 145.1, que diu, textualment, el següent:
Cooperación
entre
Comunidades
Autónomas

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

(*) Un grup nombrós d'intel·lectuals, polítics i dirigents obrers del País Valencià, el Principat i les Illes Balears, han fet públic un manifest adreçat al Senat, en el qual expressen el seu refús al primer paràgraf de l'article 138 del Projecte de Constitució, que prohibeix la federació entre entitats autònomes. El document fou citat pel senador comunista per Alacant Josevicente Mateo, en la sessió del 3 d'octubre, al Senat.

                                                                       *  *  *

Els sotasignats, homes i dones del País Valencià, del Principat de Catalunya i de les Illes Balears, que durant molts anys hem lluitat per la defensa de la democràcia a l'Estat espanyol i dels drets nacionals dels Països Catalans, hem cregut convenient manifestar el nostre rebuig al primer paràgraf de l'article 138 de la Constitució, aprovat en el Congrés de Diputats de Madrid, que prohibeix la federació d'entitats autònomes i, per tant, condiciona negativament la lliure expressió de la voluntat popular. Aquesta prohibició a la possibilitat d'exercir un dret democràtic- exercici que en cap cas en presuposa el resultat- considerem que és una imposició específicament dirigida contra els nostres països units per vincles històrics, lingüístics i culturals: d'altra banda, pensem que aquesta restricció està en contradicció amb el tractament que la Constitució fa del problema de les autonomies de l'Estat espanyol.

Lamentem que davant un problema tan important, i que va més enllà de l'actual conjuntura històrica, no s'haja tingut en compte ni la tradició ni l'esperança de milers de ciutadans dels PPCC que, durant molts anys, han treballat per consolidar la pròpia comunitat a partir de les seues característiques: treball amb el qual seguirem compromesos, perquè forma part de la nostra manera de realitzar-nos com a ciutadans i demòcrates, dins el sistema de transformacions solidàries i modernitzadores que desitgem a tots els pobles que formen l'Estat espanyol.

Demanem que aquesta restricció dels drets democràtics siga reconsiderada en el Senat, última instància en què s'haurà de discutir el text constitucional. I ho fem, precisament, en nom de la sobirania popular que informa la Constitució. I amb la finalitat que siguen les comunitats autònomes les que, amb voluntat col·lectiva, puguen decidir lliurement el seu propi futur.

                                                                     * * *

Joan Mas, secretari general de la Unió de Pagesos de Mallorca.
Francesc Obrador, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de les Illes Balears.
Manuel Càmara, secretari general de Comissions Obreres (CCOO) de les Illes Balears.
Joan Fuster. Escriptor. Sueca.
Francesc de Borja Moll. Filòleg. Ciutat de Mallorca.
Salvador Espriu. Poeta. Barcelona.
Vicent Andrés Estellés. Escriptor. València.
Josep Renau. Pintor. València.
Maria Aurèlia Campany. Escriptora. Barcelona.
Josep Maria Llompart. Escriptor. Ciutat de Mallorca.
Ramon Pelegero "Raimon". Cantant. Xàtiva.
Andreu Alfaro. Escultor. València.
Vicent Peset Llorca. Metge. València.
Jordi Carbonell. Escriptor. Barcelona.
Joan Oliver. Poeta. Barcelona.
Joan Genovés. Pintor. València.
Vicent Ventura. Periodista. València.
Josep Maria Castellet. Escriptor. Barcelona.
Marià Villangómez. Escriptor. Eivissa.
Antoni Maria Badia i Margarit. Rector de la Universitat de Barcelona. Barcelona.

                                                
                                                    València, 8 d'octubre de 1978
(*) Extret del llibre: "La transició democràtica als Països Catalans", 2005, PUV (pàg. 253-254)

Aquells vells temps de la transició, on tot estava per fer, i tot semblava possible...




 

Artículo 145

dilluns, 11 de juliol del 2011

Federalisme: darrera estació abans de l'estat propi?



Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora  va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.

Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta  diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.

És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"



Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...



Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.

Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.

Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.


Independentista federal

Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934

dijous, 23 de juny del 2011

[Descoberta catalana d'Amèrica] On comença la història i on acaba el marquèting?



Ho reconec. Sóc un escèptic en el tema de la suposada catalanitat d'en Cristòfor Colom, i de la (també suposada) primerenca descoberta catalana d'Amèrica, que tot va lligat. En sóc escèptic però no hi nego que en tot aquest mar de confussió sobre la participació o no de la Corona d'Aragó en conquerir el nou món, poden haver-hi petits illots que han estat amagats fins fa res, de temps.
 No he llegit tant sobre el tema com per a tenir una opinió prou formada i contrastada, però tot s'ha de dir, els dos únics llibres que he llegit sobre el tema, de l'il·lustre Jordi Bilbeny, me'ls he devorat, molt interessants i amb unes citacions de textos prou explícites. Són els dos últims que ha publicat i els que m'han induit a publicar aquest article de reflexió.

Tot i així continuo conreant els meus dubtes sobre el tema, perquè puc entendre la censura impulsada des dels resorts del poder monàrquic hispànic, molt castellanitzant, per tal d'amagar la participació catalana a Amèrica, però no així la gairebé nul·la consciència crítica de la majoria dels historiadors catalans respecte la versió oficial espanyola.

No obstant, ja no parlem només de Jordi Bilbeny; historiadors estrangers com Luis Ulloa o d'aquí com Ferran Soldevila varen corroborar una major participació catalana a la conquesta del nou continent, atribuint-li una importància en els primers fets col·lonitzadors prou remarcable, com la ingent tasca evanglitzadora del clergat, l'ajut econòmic o les nombroses mans catalanes (i en general de la Corona d'Aragó) que hi deixaren emprenta.

Avui dia, i sempre a l'entorn de l'investigador arenyenc, trobem una extensa prole que ha creat un bon mercat cultural, induint al consum i a l'interès pel tema al voltant d'un Colom català, d'una conquesta catalana, de la partida de l'expedició del port de Pals, etc. Res no és baldès;  visites guiades a monuments, reconstruccions històriques, productes de merxandatge, representacions dramatitzades, documentals, films, publicacions, pàgines web, associacions, etc. Tot això ha anat creant un brou de cultiu propici per a l'especulació històrica, o història-ficció en funció d'uns interessos econòmics i ideològics. Tot això, però, no treu la versemblança de certes asseveracions però sí que li treu l'essencial rigor històric, encara que aquest últim sigui més avorrit.

Sens dubte un tema que seguirà cuejant prou a mitjà termini. Si amb això treiem l'entrellat de tot plegat o no ja són figues d'un altre paner, però anirem ben distrets... 

Deixo un text d'en Jordi Bilbeny, de qui si no, un dels molts que es poden veure a la seva pàgina web. Aquest és sobre "El tercer viatge de Colom i Catalunya".

dilluns, 13 de juny del 2011

Trencant tòpics: Camilo José Cela, la Franja i la cultura catalana



Hi ha gent, posem per cas catalanista i d'esquerres la qual frisa veient programes d'Intereconomia o abans escoltant les dèries anticatalanistes de Jiménez Losantos, antigament al dial de la COPE. És un exercici d'automassoquisme per tal de passar una estoneta divertida o per emprenyar-se més i carregar-se de raons en la seva ideologia, generalitzant l'altre "bàndol" com a cavernari.
Tothom és lliure de fer el que li plagui, però avui no vull parlar d'aquest esport nacional, que fa que culers de tota la vida vegin "Punto Pelota" i demés. No, ara em referiré al fet que de qualsevol escrit es pot extreure un nou aprenentatge, tot i que pugui semblar que qui ho hagi escrit estigui a les antípodes del nostre pensament. Que no ens hem de tancar a noves lectures, que ens poden descobrir un nou món, o el mateix vist des d'un altre prisma.

Us contaré una anècdota que em va passar quan encara era menut, i que té com a protagonista l'escriptor, premi nobel i espanyolàs (ja traspassat), Camilo José Cela.
Home que ja de jove es posicionar al bàndol nacional durant la guerra civil, que durant el primer franquisme va fer de delator i de censor del nou règim, home d'idees conservadores, de pluma àgil i acostumat a viure en ambients plurilingües, ja sigui a la seva Galícia natal o a Mallorca on residí força anys. Membre molt distingit de la RAE, també.
Amb aquest perfil poc em podia esperar jo que, a l'introducció d'un diccionari "castellà-català" VOX (any 1988), podia trobar-me tot un elogi a la cultura catalana i tota una descoberta per a mi; l'existència de la Franja de Ponent.
No us copiaré tot el text però us deixo unes frases prou representatives del que vull dir:
- Sobre la cultura catalana:

"La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano-Diccionario de la RAE-hasta fechas bien próximas: hasta el año 1970. (...)
No me fue demasiado difícil deshacer el entuerto, y en una junta ordinaria (...) planteé la cuestión y conseguí mi objetivo-esto es: que a ambas lenguas se les llamase lenguas-(...)."

"Desde Ramón Llull y Roiç de Corella hasta Josep Carner y Salvador Espriu (...), la literatura en lengua catalana es un riquísimo venero que alumbra todo cuanto toca, y de su ignorancia no demanan sino desinterés y cicactería;(...)."

-Sobre la denominació oficila dels pobles d'ascendència catalana d'Aragó:

"(...) Aguilaniu, que significa nido de águilas; no deja de ser curiosa la metátesis que condujo al falsamente castellanizado Aguinalíu, que nada quiere decir. (...). Les Paüls derivó hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejigos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mísmo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenç, se le perdió la memoria-y el respeto-con la forma administrativa de Santoréns."


No està pas malament per a un espanyolàs, no?
De tot se n'aprén.

diumenge, 15 de maig del 2011

Acció cultural a la Catalunya Nord


El proper dia 28 de maig es dura a terme la trobada de bressoles de Catalunya Nord a Perpinyà, amb força activitats, i de l'1 al 5 de juny es farà la desena Trobada de la catalanitat. Aquest últim és una festa reivindicativa de la cultura catalana, organitzat per Aire Nou de Bao, i que comptarà amb castells, correfocs, conferències, cercaviles, etc. i la cultura basca com a invitada enguany.

 

LA BRESSOLADA 2011
AMB CORATGE!

Malgrat un context econòmic incert
que podria contemplar fins i tot el
tancament de La Bressola de Càldegues
a Cerdanya, LA BRESSOLA decideix de
tirar endavant més que mai amb la
seva "Festa" anual donant-li tanmateix
un caire reinvidicatiu i més popular.
La implicació de les famílies i dels
equips professionals i associatius de
tota LA BRESSOLA farà que enguany
aquesta celebració recapti més diners
que anys anteriors
El vostre suport serà de gran ajuda per
a garantir la continuitat de les nostres                   
escoles.
Veniu i junts ho aconseguirem !
A més, tenim un cartell d’excepció
amb el concert d’
OBRINT PAS.
Dissabte 28 de maig 2011 a partir
de 10h30 a la passejada palau de
congressos de Perpinyà
10h30
de la bressola
Espectacle dels alumnes
11h30
carrers de Perpinyà amb els Gegants
de Taltaüll i els Sorollosos del Riberal
Gran Cercavila reinvindicatiu pels
13h
passejada.
dinar popular sota els plàtans de la
15h
grup d’animació infantil País de Cotó
16h
RIBERAL I DEL VALLESPIR
CONCERT DE NIT AMB
castellers AMB LES COLLES DEL
OBRINT PAS

 
Notícies
 Ihttp://www.identicat.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=91:identicat-201
m
I



dissabte, 30 d’abril del 2011

Biblioteca on line dels Països Catalans

En aquesta entrada, que estarà en constant actualització, voldria construir un petit racó de lectura principalment, però no única, l'especialitzada sobre la temàtica del blog; la dels Països Catalans sigui en global o desglossat per territoris, intentant així recopilar una sèrie d'escrits que ens ajudi d'entendre la situació actual, a l'abast de tothom.

1 .Lingüística:

"Aspectes ideològics i polítics sobre la unitat i la variació lingüístiques."

"Antoni Mª Alcover i el català de l'Alguer"

"Història de la llengua catalana"

"L'origen de la llengua"

"L'empremta del català a Múrcia"

"El nom de la llengua"

"Discurs d'Enric Valor"

"Pàgina web de l'IEC sobre A.M. Alcover"

"Minorització de la comunitat lingüística catalana" (J. Solà)

"Deu  anys d'ensenyament català a l'Aragó"(1987)

"El català a Múrcia"

"La deriva estandaritzadora valenciana"

"Origens i evolució del secessionisme lingüístic valencià des de la transició a l'actualitat"

"Què sabem del català a la Franja?"

"Textos de l'observatori de la llengua catalana"

"Ser multilingüe o no ser..." (UOC)

"La llengua catalana" (G. Bibiloni)

"Diaris del catalanisme" (IEC)

"La visió de la llengua de Valentí Almirall" (IEC)

"Catalunya i el bilingüisme, consciència d'una realitat"

"Geografia lingüística d'Espanya" (IEC)

"El concepte de llengua de Pompeu Fabra" (UPF)




2. Història:

"La monarquia hispánica desde la perspectiva de Cataluña"

"El que s'ha de saber sobre l'espoli del Bisbat de Lleida"

"El Carxe; l'altra Franja de Ponent"

"La frontera entre el Baix Cinca i les terres de Lleida"

"Incidencia del cors en les relacions catalanes amb l'Orient (segles XIII-XV)"

"L'Alguer, confí de confins"

"Identitat i història en la Catalunya del segle XIX"

"La divisió regional de catalunya"

"Nació, terra i pàtria a la Catalunya dels Àustria"

"Sant Jordi a la Corona d'Aragó"(cast)

"Cristòfor Colom, català"

"La qüestió imperial en el pensament polític de la Catalunya moderna"

"La nova Generalitat (Fèlix Cucurull)"

"Història d'una traïció"

"Un misteri anomenat Cristòfol Colom"

"Las fronteras del Reino de Valencia en tiempos de Jaume I"

"El catalanisme vist per la diplomàcia italiana (1936-38)"

"Jornades republicanes"

"Ángel Ossorio i Catalunya"

"Jaume I i la consciència històrica" (S.M. Cingolani)

"Jaume I fou un rei piadòs?" (S.M. Cingolani)

"La monarquia aragones y los reinos de la Corona"

"Orígenes de la CNT" (1910-19)

"Sobre les relacions d'Estat Català amb el III Reich"

"Història de l'independentisme (El Temps"

"Els jueus catalans"(Presència)

"Tarradellas i la repressa autonòmica" (El Temps)

"Contradicciones nacionalistas entre y relaciones políticas Catalunya-España (1936-39)" A. G. Vilalta

"Miquel Badia i el seu pas per Andorra (1936) /A. G. Vilalta

"Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-43) / A. G. Vilalta

"L'expansió catalana per la mediterrània"

"De les arrels a la Diada" (Òmnium)

"La Lliga Regionalista i la llengua catalana"

"La presa de Barcelona per Almansor" (IEC)

"La popularització dels mites catalans" (CEC)

"La identitat catalana durant la guerra del francès"




"Blog ciències socials en xarxa" (Sapiens. Història, geografia i art)

"Blog altres Barcelona" (de l'historiador Dani Cortijo)






 3. Anàlisi política:

"Països Catalans; una nació sense història?"

"El fet insular i els Països Catalans"

"Aproximació a l'Aragó catalanòfon"

"Hipòtesis sobre el nacionalisme dels valencians"

"Els Països Catalans i l'estat-nació"

"La nacionalitat catalana"(Prat de la Riba)

"El catalanisme a la II República"

"Alacant com a problema"

"El franquisme enfront de la cultura catalana l'any 1939"

"L'alternativa nacionalista al país Valencià durant la transició"

"El valencianisme i el fet dels Països Catalans(1930-1936)"

"El franquisme contra Esquerra"

"Nosaltres els valencians"

"Digueu-li Catalunya"

"D'un país que ja anem fent"

"Estratègies polítiques i identitat col·lectiva al País Valencià"

"Federalisme català (1868-73)"

"La I República (1873-74)"

"The Catalan Countries project (1931-39)"

"La cruïlla andorrana de 1933"

"El fet nacional català a travès de la història"(FCucurull)

"Gonçal Castelló, revolucionari dels PPCC"

"El concepte de Països Catalans" (J. Fuster)

"Eurodistricte català"

"Qüestió de noms" (J. Fuster)

"Sí als Països Catalans" (Pierre Vilar)

"El suport al sobiranisme dels catalans nacionalment espanyols"

"Catalunya independent dintre la UE" (Estudi del CES)

"El catalanisme de la Lliga Regionalista"

"Anàlisi del nacionalisme lingüístic"

"Cambó i el canvi de règim"

"Ledesma i el catalanisme" (E. Ucelay Da cal)

"Visió de Catalunya des d'Anglaterra (1936-39)"

"Iberia, capital federal de la II República española"

"Consideracions sobre la independència de Catalunya" (UAB)

"La Catalunya plural" (Catdem)

"Almirall, pare del catalanisme polític" (IMH)

"La vida a la banda del rebre" (Mathew Tree)

"Reflexions sobre la cultura catalana a la Franja de Ponent" (J. Espluga)

"Pancatalanisme" (1915)




"ALmirall i el republicanisme federal" (UPF)

"Anàlisi de les relacions entre Catalunya i Espanya"

"D'on beu el catalanisme avui? (UPEC)"

"Abstenció a Catalunya"

"El projecte federal" (Fundació Campalans)

"Autogovern, federalisme i dret a decidir" (Fundació Campalans)

"El municipalisme i la Unitat Popular" (Endavant-OSAN)

"Eines 17 sobre Fuster i els Països Catalans" (Fundació Irla)

"Anàlisi de la Coalició Compromís"

"Revista La Humanitat especial Sant Jordi"

"Escapcem el capitalisme, construïm l'alternativa" (CUP)

"Guia pràctica contra la crisi capitalista" (CUP)

"Programa municipal marc 2011-2015" (CUP) 

"Il nuovo statuto catalano" (it)

"la unitat eixalada" (D-Balears)

"Quan érem genocides"

"Ponència política PSM-Entesa 02-2013"

"De l'estat autonòmic a l'estat federal" (Fundació Campalans)

"Catalunya com a nacionalitat històrica a la UE del segles XXI"

"Les fundacions dels partits catalans, un cas de Think Tanks?"

"EUIB i Països Catalans"

"Els Països Catalans avui" (desviacions en el concepte de llengua i pàtria/1934)

"Identitats i nació en construcció: el cas català" (J.L. Carod-Rovira)

"Proposta de Declaració de sobirania del poble català" (2013)


4. Biografies i altres

"Rondalles dels Països Catalans"

"Carles Salvador(1893-1955)"

"Josep Tarradellas (1899-1988)"

"Cultura catalana a l'obra de Joan Brossa"






5. Valencianisme:

PSAN

"País Valencià, per què?" (J. Fuster)

"La polémica identidad de los valencianos" (UV)

Unió Valenciana

PNPV, AEPV, UPV

EUPV

"Nacionalisme al país Valencià des de la geopolítica" (UV)

PSV

"La República de les lletres; el somni trencat del nacionalisme valencià"

"Síntesi del criteri valencianista (1918) / Joventut Valencianista






6. Temes generals:

"El manifest comunista"

"Las venas abirtas de América latina"

"Indigneu-vos"

"Canvi de fronteres a Europa durant el segle XX" (IEC)

"La immigració dels països mediterranis" (IEC)

"Nous estats i processos de sobirania"

"Territori i fronteres de l'ex Iugoslàvia"








diumenge, 10 d’abril del 2011

Catalanisme i República

 Hi manquen quatre dies per a que l'adveniment de la II República espanyola compleixi quaranta anys (14-04-1931). En la mateixa data, Francesc Macià anunciava abans que es formés encara nou govern a Madrid, la "República catalana...".
Però anem a pams. Avuia dia, podem dir que gairebé no hi ha cap manifestació de caire (majoritari) independentista, on la tricolor espanyola sigui onejada per algú, senseque hi hagin aldarulls de cap mena. Imaginem que algú treiés la bandera oficial espanyola. Què podria passar?
És evident que la bandera republicana és tan espanyola com la "rojigualda", però a casa nostra ha quedat "connotada" amb uns altres valors: progresssisme, llibertat, laïcitat, esquerres, antimonarquisme, federalisme, antifranquisme, respecte al fet nacional català, etc. De tots aquests ítems, alguns són més veritat que d'altres, però crec que tot plegat es pot resumir en la següent frase: "la república és el símbol de l'Espanya que pogué ser i no fou".

L'enmirallament que encara avui dia exerceix aquell projecte d'estat frustrat dins cert catalanisme és innegable. No oblidem pas que durant els sis anys de vida de la II República, van haver-hi dos pronunciaments catalanistes, que encara avui fan xalar més d'un. Per una part, la ja anomenada proclamació de l'avi d'una "República catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics", i l'altra de Lluís Companys, l'any 1934, anunciant " l'estat català dintre de la República Federal Espanyola".
S'ha de dir, però, que la "república catalana" es va bescanviar en tres dies per la "Generalitat", i que "l'estat català" li va costar a Companys la garjola i a Catalunya la supressió de l'autonomia.
Tanmateix, tot i que el catalanisme, sigui de dretes o d'esquerres, era absolutament predominant dins el parlament català i a les corts republicanes (representant Catalunya), malgrat que es va aprovar durant el nou règim el restabliment d'un autogovern que no teníem ençà els decrets de nova planta, i que la llengua catalana tornà a ésser oficial al territori, era evident que Espanya s'estava "obrint" a contracor, i per l'interès que la "qüestió catalana" tenia pel devenir del nou règim, i per l'aprovació de les reformes que encetaren "les esquerres" durant el bienni 1931-33.
La lluita entre ERC i la Lliga pel control de la doctrina catalanista fou perversa i molt dura, fet que també hi tení el seu pes per tal de cercar noves ajudes a les Espanyes.
El separatisme no va poder ser hegemònic, ni molt menys, i les forces catalanistes s'esforçaren (una vegada més) en crear una nova Espanya, per tal que assolís per fi la seva condició plurinacional.
Aquesta voluntat transformadora (no gens nova), acompanyada del context del moment (eclosió dels feixismes, època revolucionaria, crisi democràtica i econòmica, etc), de l'extrema ideologia que es vivia aleshores (anarquisme, PSUC, anticlericalisme, etc) varen anar creant el mite d'una solidaritat del fet nacional català de la mà d'un republicanisme i esquerranisme espanyol de caire, suposadament, transformador de la societat i de l'estat. A aquest fet també ajudà, sens dubte, la mistificació romàntica d'una batalla perduda, d'uns valors republicans robats per la força de les armes i la contraposició de tot això contra quaranta anys de dictadura franquista, que és allò que sobrevindria al final.

Sigui com sigui, el període republicà ajudà a fer créixer el nacionalisme català, trencà el tòpic del catalanisme burgués i classista i vindria a ser l'enèssim exemple d'una timida voluntat d'obertura d'Espanya, contrarestada rapidament pel conservadurisme, tradicionalisme i centralisme sempitern, i inherent a aquesta.
Tot el demés, són romanços que no ens hauria d'entabanar de cara a assolir un futur de poble lliure.
 

Com sempre, deixo un text que parla sobre les relacions del catalanisme amb les forces republicanes d'aquells temps, d'Arnau Gonzàlez i Vilalta.: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000080%5C00000035.pdf

Com deia l'avi Macià: "Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"