Diguem-ho clar i ras: després de més de trenta anys d’autonomia, el sud continua sent un territori perifèric en el conjunt del país. No és l’únic, però. El Maestrat i els Ports també ho són. Això sí, una perifèria especial, perquè són terra de cruïlla juntament amb les Terres de l’Ebre. Nosaltres, per contra, som frontera lingüística, paradoxalment plens de fronteres internes (històriques, identitàries, lingüístiques…) que ens desvertebren com a valencians. Amb tot, tant l’un com l’altre, malgrat tenir realitats demogràfiques, econòmiques, culturals i sociolingüístiques ben diferents, són terres que saben trobar-se i entendre’s a l’hora de coordinar esforços i reivindicar el progrés econòmic i social de la seua gent i la voluntat irrenunciable d’incardinar-se en un projecte unívoc de país que els tinga en compte i que respecte els particularismes territorials.
Ara bé, fóra infantil atribuir la culpabilitat absoluta d’aquesta qualitat de perifèria en el cas del sud a les elits governants del Cap i Casal que han tingut una voluntat feble, en uns casos, o nul·la, en uns altres, de vertebrar el País Valencià des de l’aprovació del nostre primer Estatut d’Autonomia. La culpabilitat també cal atribuir-la a les classes dirigents de les grans ciutats i pobles del sud, perquè, si bé no han tingut un projecte clar de futur per al seu municipi –excepte l’urbanisme salvatge en molts casos–, tampoc l’han tingut a l’hora de reconnectar el migjorn amb la resta del país; o si l’han tingut, aquest no ha remat mai a favor dels interessos del conjunt del poble valencià. Hem patit i patim el famóscampanilisme italià.
Per tant, el gran repte dels pròxims anys és avançar en la construcció de la identitat valenciana de la línia Biar-Busot cap avall una vegada que aquests més de trenta anys d’autonomisme han permés l’aparició, des de la societat civil, d’una mínima infraestructura local, comarcal i supracomarcal que treballa per la dignificació de la llengua, la cultura i la vertebració territorial. Parlem d’un nervi cívic que empeny els partits polítics a assumir aquests objectius amb major o menor fortuna. I si es tracta de «fer valencianitat», la qüestió següent a plantejar és si es pot construir aquesta valencianitat a partir de la llengua.
Certament, el valencià crea valencians al sud. Una realitat diferent és la de les comarques centrals, on, el parles o no, ja ets valencià pel simple fet d’haver nascut en la província administrativa de València. Algú podrà dir que també es pot ser valencià parlant en castellà (o fins i tot anglés o àrab). Efectivament, es pot ser valencià sense parlar valencià. Però és a les terres del sud on la valencianitat com a identitat és més qüestionada o poc sentida llevat que sigues valencianoparlant. En altres paraules, com podem passar de ser administrativament valencians a ser emocionalment valencians amb sentit de pertinença?
Atesa la pluralitat lingüística i d’origen de la nostra gent, cal dir que la valencianitat no és crear escoles, centres sanitaris o carreteres de manera asèptica. La valencianitat implica també «ànima de ser» perquè ho fórem i ho serem, és a dir, voluntat d’impregnar en tots els valencians la voluntat ferma de millorar totes les seues condicions de vida en un projecte col·lectiu, il·lusionador i transformador que tots podem construir conjuntament i, per tant, fer que pague la pena «ser valencià» per a un oriolà, un alacantí o un elder.
I la llengua? En quin lloc queda en aquest projecte? Un analista amatent comprovarà que la llengua és en l’actualitat un element molest al sud per als interessos electorals dels partits polítics en general. Per a uns, és una nosa en el seu projecte de fer d’Elx la capital del Baix Vinalopó-Baix Segura, on el castellà continua tenint un paper vehicular, i el valencià mereix respecte i consideració, però se li nega el caràcter de llengua de cohesió social. Tan sols s’hi apliquen polítiques voluntaristes de promoció que no molesten o qüestionen l’estatus de l’espanyol. Per a altres, el valencià ha de quedar reclòs al seu estricte àmbit familiar, de manera que es moga entre la marginalitat pública i la total desprotecció. Fins i tot, la llengua corre el perill de quedar restringida a un tret identificador d’una ideologia concreta, una ideologia de tribu, i no patrimoni de tots els habitants del migjorn. Però és obvi que no parlar valencià o no tenir-lo com a segona llengua patrimonial t’allunya de la valencianitat i et fa caure en l’altra alternativa identitària: l’alacantinitat (i en algunes zones, en la murcianitat), succedani de l’espanyolisme provincial.
Per a El Tempir, el valencià és el tret que ha de permetre la identitat valenciana al sud. I ho defensem per diverses raons: la primera, perquè la millor proposta de vertebració del sud ha de fer-se des del sud i per al sud, amb la complicitat del Cap i Casal; la segona, perquè en eixe projecte no s’exclou a ningú ni per la seua llengua ni pel seu lloc d’origen, i en atenció a això cal aprendre a gestionar el multilingüisme i la multiculturalitat a casa nostra; la tercera, perquè aquí, com a la resta del país, la valencianitat és plural i, per tant, haurem d’assajar vies que permeten fer viables o possibles que «ser alacantí és la manera de ser valencià» o «ser oriolà és la manera de ser valencià»; la quarta, posar les bases de millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans perquè pague la pena ser valencià, oferir-los un pack en què el valencià entre com un element més, bàsic i imprescindible, que l’integra. Si podem materialitzar aquestes quatre premisses en els pròxims anys, avançarem en identitat, avançarem com a poble.
És així i no d’una altra manera que el valencià podrà tenir les mínimes garanties de ser llengua de cohesió social i constituir un incentiu laboral i una excel·lent eina generadora de relacions afectives per als qui no siguen valencianoparlants.
Imatge: La Veu del País Valencià
