Dossier especial Diada dels Països Catalans: L'endemà des dels Països Catalans

[Epíleg] Terra d’escudelles, per Quim Gibert

Un soldat famolenc, llardós i malgirbat havia fugit, cames ajudeu-me, d’una guerra fratricida. Tot tractant de tornar a casa seva, per camins de cabra, es perd i va a raure en un mas. En cerca la mestressa i li demana quelcom de menjar. Però la dona se’l treu de sobre. El mateix li passa tant a la masia del costat com a la de més enllà. I tres quarts de mateix, amb els veïns del poblet que ve a continuació. Ningú en vol saber res. El recluta que, és a punt de plorar, s’asseu a prop de la font de la plaça. Els vailets del poblet en veure’l tan abatut i trist, li diuen: «Soldat, què tens?» Ell contesta que li faria il·lusió fer una sopa de pedres: «Em surt molt bona.» La canalla de seguida reacciona: «Què et podem ajudar?» El recluta respon: «I tant! Per començar, em cal llenya, pedres, aigua i una olla de les grosses». Tal dit, tal fet, els bordegassos se les enginyen per satisfer la petició. Plegats omplen l’olla d’aigua, hi afegeixen un grapat de pedres i encenen el foc. A mesura que s’escalfa l’olla, la mainada s’impacienta per tastar la sopa. El soldat hi suca un dit, se’l llepa i afirma: «Hi manca un pensament de sal.» Una noieta se les empesca, sense que sa mare se n’adoni, per aconseguir-ne d’amagatotis. El pessic de sal va directe a l’olla. Aleshores, el soldat desconegut fa un segon tast i confessa: «Hi manca un xic de tomàquet.» Llavors és un noiet, qui cuita corrent s’acosta a l’hort de casa seva i en torna amb un ramell. I és així com aquest cuiner improvisat va incorporant a l’olla, mitjançant les aportacions de la quitxalla, un tall de cansalada, quatre fulles de col, un os de pernil, un parell de cebes, un nap... Són tants els que hi volen posar cullerada, que hi ha marrecs que es pregunten: «I jo, que puc dur?» Enmig d’una flaire que hi canten els àngels, la comitiva infantil està expectant mentre el soldat no deixa de remenar l’olla com si es tractés d’una cerimònia. El recluta cuiner extreu el pedram i ho tasta per enèsima vegada: «Mmmm...! Ha quedat boníssima! La millor sopa de pedres que mai he preparat!» La plaça s’ha convertit en una festa. El soldat cuiner demana a la xicalla: «Digueu a la família i als convilatans, tant del poble com dels masos, que vinguin amb plats i culleres, hi ha sopa de pedres per a tothom». Gràcies a aquelles criatures encuriosides el recluta alleugereix una fam de fa dies i el veïnat s’hi llepa els bigots.

A hores d’ara La sopa de lletres és una rondalla que passa per catalana. No és ben bé així. La va adaptar i popularitzar el malaguanyat Xesco Boix els anys 70. Boix va fer mans i mànigues, des del seu àmbit, l’animació infantil, per dotar els Països Catalans un magma cultural potent, que a voltes bevia de les fonts d’altres pobles. Hi ha més d’una versió de La sopa de lletres, atès que és un conte clàssic europeu de tradició oral pensat com a estratègia de millora col·lectiva. És en aquesta línia, la de la creativitat i la de la cooperació, que els diferents territoris de l’àmbit lingüístic en sortiran reforçats. Però no és recomanable dir el que et cal i menys amb un to desesperat. Mentre el recluta afamat pidola, les portes se li tanquen. Allò aconsellable és oferir als altres l’ocasió de participar activament en una iniciativa engrescadora. L’èxit és un estímul: excita. Just en el moment que el soldat desconegut esdevé emprenedor i genera entusiasme, el sector infantil s’hi suma: no dubte a posar-hi el seu granet de sorra. És tan motivador cuinar junts el que ve a ser una escudella i després cruspir-se-la, que ningú s’hi resisteix. Els beneficis s’ho valen: els ingredients oferts es transformen amb una sopa d’allò més apetitosa. I, arribats en aquest punt, ningú se’n recorda d’aquell recluta captaire.

La nació catalana d’avui va curta de nutrients. Contes com el de La sopa de lletres ens permeten adonar-nos que en gran part, el futur depèn de nosaltres. La saviesa universal, inherent en els grans relats, ens recorda que amb una mínima contribució, podem obtenir molt. El pedram de la rondalla esdevé, mai més ben dit, una pedra de toc: el sarpat de pedres deixen de ser quelcom sense valor per desencadenar un resultat positiu, a ran del qual tothom hi guanya. Qui menja sopes se les pensa totes!

Quim Gibert

psicòleg i coautor d’Autoestima i Països Catalans

[L'endemà des de l'Alguer] Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer, per Marcel A. Farinelli

«Avui 2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!» Amb aquesta piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel paese, la festa de la república. Contemporàniament, a Sardenya, els simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme, mostraven el seu dissens cap a aquest tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. Aquesta és un a imatge que dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir, en el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països Catalans?

Un difícil encaix

A partir de quan, durant la Renaixença, es va començar a difondre la idea de l’Alguer catalana, l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat problemàtic. En un país jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en qüestió l’italianitat, i els primers algueresistes es van dividir sobre la qüestió nacional. La situació no va canviar gaire durant els anys ‘50 i ‘60, quan l’Alguer es va convertir, pels qui vivien sota el règim franquista, en un espai de llibertat, i s’ha d’esperar els ’70. Llavors, els nous algueresistes eren militants per la llengua catalana i independentistes sards. Foren ells a començar a considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans.

Durant els anys ’80, però, el moviment alguerès es va dividir. D’una banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells que estaven a favor de mantenir un lligam fluït amb els catalans del continent. Al voltant de la primera opció va néixer l'Obra Cultural de l’Alguer, mentre al voltant de la segona es va constituir Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium. La convivència, naturalment, no va ser fàcil, i això va dificultar ulteriorment que a l’Alguer el discurs de la nació comuna dels catalanoparlants pogués quallar.

La relació amb la resta de la comunitat catalanoparlant va fer un salt de qualitat l’any 2004, quan es va establir una connexió directa Catalunya-Sardenya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair (suprimida l’any 2016) i la línia de navegació italiana Grimaldi. L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia les funcions d’enllaç cultural amb Barcelona.

Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer que semblava permetre d'obviar la divisió de la comunitat catalanoparlant. Era la catalanofonia, és a dir aquell espai definit per la llengua comuna però que és, a la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Aquesta marc ha continuat evolucionant, i l’Espai Llull va passar d’una institució cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofici de l’Alguer, una oficina de rang consular.

Els plantejaments actuals

A partir de l’any 2012, quan a Catalunya es produeix el gir sobiranista del Govern d’Artur Mas, la qüestió de les relacions amb la resta de la comunitat lingüística, en vista de la futura independència, ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De la qüestió en parla el Llibre Blanc sobre la independència de Catalunya, que suggereix enfortir la xarxa ja existent de l’Institut Ramon Llull, i potenciar les relacions culturals i econòmiques. El document no és el fruit d’un debat polític obert, que és aparentment evitat, sinó d’un organisme assessor, però tot i així avala el treball fet per la Generalitat durant els anys 2003-2010, aprovant l'estratègia d’expansió exterior a través de la catalanofonia.

És un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és fonamental que les relacions amb Itàlia siguin òptimes, un fet demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior respecte a aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits polítics cap als nacionalismes sub-estatals presents al bel paese, en particular amb el sard.

Des de la perspectiva d’un alguerès, està clar que una eventual Catalunya independent, si vol obtenir el favor d’estats com Itàlia o França, ha de renunciar a la possibilitat de reunir els catalanoparlants en un únic estat. Seria una perspectiva suïcida. Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està estancant, o com a mínim reduint, a més a més quan la connexió aèria l’Alguer-Catalunya ha deixat de funcionar. De fet, ja Rovira i Virgili considerava aquest un territori perdut. Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és que els principals actors polítics a Catalunya han abandonant la idea de la nació comuna, per aquella de la catalanofonia. Encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a la independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de la idea de Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.

Marcel A. Farinelli,

historiador i activista.

* Aquest text és una versió resumida i traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015 dins del numero monogràfic de la revista acadèmica d’història actual Tiempo Devorado dedicat al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.

[L'endemà des de les Illes Balears] Una normativa unitària, per Toni Barceló

«Sí com lo foch   creix la sua flamada
quant li són dats    molts fusts perquè·ls aflam,
e ladonchs creix   e mostra major fam,
com pot sorbir   cosa que·l sia dada,
ne pren a mi,   car ma voluntat creix
per los desigs   presentats en ma penssa,
e, remoguts,   seria'ls fer offensa,
car d'altra part   ma voluntat no·s peix.»

AUSIÀS MARCH (XXXIII)

Dissortadament, malgrat l'evidència de les dades històriques i el criteri científic de comunió sistèmica entre els parlars dels Països Catalans, la unitat de la llengua catalana continua essent un principi que s'ha de reivindicar i justificar a tota hora i en tot lloc. El secessionisme lingüístic té un gran calatge arreu de la catalanofonia, i es materialitza en moviments com ara el gonellisme, el blaverisme, el particularisme invers i d'altres. Els secessionistes no només assetgen la comunitat catalanoparlant des de fora: també l'erosionen des de dins.

José Ramón Bauzá, la figura més cofoia i caricaturesca del gonellisme institucional, fou el president del Govern Balear durant la darrera legislatura. Aquest personatge, caracteritzat per un anticatalanisme abrandat, emprengué l'ambiciosa tasca d'invisibilitzar la nostra llengua en els espais públics. Entre d'altres iniciatives catalanòfobes, castellanitzà la televisió autonòmica, dinamità el model d'immersió lingüística del sistema escolar balear, suprimí el requisit del català per accedir a les places de l'administració pública, dissolgué la Direcció General de Política Lingüística i paralitzà la col·laboració amb l'Institut Ramon Llull, tot plegat amb el subterfugi estratègic de promocionar les modalitats lingüístiques illenques. L'actual govern progressista –que afortunadament compta amb representants sobiranistes– ja ha iniciat un seguit de polítiques per revertir aquesta situació al consens que caracteritzà el debat sobre la llengua i la identitat pròpies des que es va aprovar la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears l'any 1986.

L'absència d'una autoritat lingüística efectiva compartida per tot el domini lingüístic n'és una de les causes i conseqüències, d'aquest desgavell. Segons els estatuts de l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme assumeix el triple objectiu de «Tenir cura de l'estudi de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè el procés de normalització d'aquesta llengua sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic [cursives meves].» Aquest propòsit ideal, òbviament, no s'acompleix de manera satisfactòria. Per exemple, l'article 35 de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears reconeix la Universitat de les Illes Balears com la «institució oficial consultiva» amb relació a «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears». La universitat pública ha tengut i continua tenint un valor incalculable per a la normativització de la llengua, però, tot i la seva col·laboració amb l'IEC, sovint ha estat menystenguda i desautoritzada pel discurs secessionista.

Per a algunes llengües poderoses, com ara l'anglès i l'alemany, el fet que cap institució oficial s'encarregui de regular-les no suposa una amenaça, però que el català pogués rebre el mateix tractament no sembla una proposta realista. Cal recordar i denunciar un pic més que, a l'estat espanyol, la nostra llengua pateix unes condicions sociolingüístiques palesament adverses empeses per una inèrcia històrica destructiva –i autodestructiva– per mor del contacte amb el castellà. Aquesta pressió imperialista ha provocat, a més, l'afebliment estructural del català fins al punt que no pocs experts han diagnosticat que s'està extingint per dissolució fonètica, lèxica, morfològica i sintàctica en la llengua del Regne d'Espanya; per tant, és urgent i imperatiu que els Països Catalans acceptem i compartim una autoritat lingüística rigorosa, independent i unitària: l'endemà en depèn.

Toni Barceló,

músic i membre d'Acció Cultural dels Països Catalans.

[L'endemà des del País Valencià] Interpel·lem-nos, per Toni Rico

En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà rebleia l'article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s'emmarcaven en el “desencant” dels anys de la post-transició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena d'stand by preocupant. N'hem parlat molt poc sobre si som una nació. D'acord, les nacions no es fan només parlant-les, pensant-les, sinó construint elements d'identitat, d'autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d'entendre'ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l'abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.

La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d'aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes d'un mateix color polític d'allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.

Interpel·lem-nos doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d'altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d'avançar cap a un futur de justícia, d'igualtat, de benestar al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.

La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni paternalisme nacional. Es tracta d'iniciar d'un procés d'intercanvi d'experiències a partir de l'autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s'autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d'un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d'individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d'uns 14 milions? Ni que s'arribara a ser un 1 milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles, és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d'autonomia real, d'independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.

Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.

Toni Rico,

historiador i estudiós de l'obra de Joan Fuster.

[L'endemà des del Principat de Catalunya] Les Lleis de la Catalanofonia, per Sergi Perelló

Qualsevol comunitat nacional d’arreu del món que hagi estat sotmesa a un procés d’imposició d’una altra comunitat nacional, habitualment per mitjà de l’exercici d’algun tipus de violència, ha patit en diferent mesura la despossessió dels elements constitutius de la seva societat; els elements materials i els elements immaterials. Aquests elements són el territori amb la seva extensió i els seus recursos, la gestió d’aquests recursos amb les diverses formes d’economia, el tractament dels afers públics per mitjà de la participació i el govern, i la manera de relacionar-se amb la seva cultura, llengua i tradicions. La despossessió d’aquests elements és una pèrdua de drets humans i col·lectius (drets civils i polítics i drets econòmics, socials i culturals) a favor d’una altra comunitat nacional. I perdre drets, en qualsevol dels aspectes materials i immaterials esmentats, significa que les persones originàriament que habiten aquell espai esdevenen subalterns. Per tant deixen de ser ciutadans iguals a la resta. No cal perdre tots els elements materials i immaterials per a esdevenir una comunitat subalterna. Només perdent-ne un de sol ja és una vulneració de drets. I una cosa és la diversitat i la diferència, que és font de riquesa, i l’altra és la desigualtat, que és font de pobresa.

Podem esmentar exemples de comunitats nacionals del món que han patit o pateixen processos d’imposició i pèrdua de drets. Algunes ja no existeixen, com diversos pobles originaris del continent americà, altres llangueixen com Occitània i d’altres encara sobrevivim, com els Països Catalans.

Els efectes del procés d’imposició d’una comunitat nacional cap a una altra actua com quan es rovella una estructura. Pot ser més o menys lent, però finalment col·lapsa.

Els Països Catalans hem estat de les que ha pogut sobreviure degut a uns factors històrics, polítics, socials, econòmics i culturals molt específics que en Josep Fontana relata a ‘La formació d’una identitat’(2014). Però el rovell ha seguit actuant. Els sectors més conscients dels ciutadans subalterns del país, una mena de bombers, han anat i segueixen apuntalant l’estructura. Hi ha llocs del territori on hi ha bigues que fan figa o d’altres que ja han caigut.

Al Principat és, on en general, les bigues estan més ben apuntalades. Fins i tot el gruix dels ciutadans subalterns del Principat ens hem adonat que seguir apuntalant una estructura rovellada no serveix de massa i que cal construir-ne una de nova. I ja hem començat a arreplegar ciment, totxos, bigues i teules noves.

Ara cal que la majoria de ciutadans subalterns ens posem seriosament a construir la nova estructura.

La creació de la República Catalana Independent (del Principat) és la primera peça de la recuperació dels drets humans i col·lectius com a ciutadans de tot el territori de la nostra comunitat nacional. N’és el catalitzador.

Per què i com

La República haurà de ser com les sagreres de l’edat mitjana on la pagesia, amb pocs dels béns que disposaven, s’hi refugiaven fugint de les amenaces i agressions de la noblesa, en aquest cas els ciutadans subalterns de la resta del país.

A la pràctica, la República haurà de crear les Lleis de Suport a la Catalanofonia des de la perspectiva de garantir uns mínims drets humans i col·lectius dels ciutadans subalterns de la resta del territori.

La República Catalana haurà d’estendre passaports de plena ciutadania, als ciutadans subalterns que ho vulguin, per a proveir-los dels drets bàsics de la primigènia república.

Els serveis públics bàsics que la República haurà d’oferir als ciutadans subalterns, se centraran especialment en l’educació i la sanitat. A les zones frontereres es reforçaran els serveis d’atenció primària i hospitalària i s’ampliarà l’oferta pública escolar de primària, secundària i universitària. Al mateix temps, el centres educatius de la resta de territori que ho sol·licitin podran ser incorporats a la xarxa pública educativa de la República Catalana.

Aquestes lleis hauran de permetre que el govern de la República financi totes aquelles iniciatives d’entitats socials, polítiques, culturals i econòmiques que menin per la recuperació del territori, per la gestió justa dels recursos econòmics, per la participació democràtica i per la plena recuperació i normalització de la llengua catalana.

El govern haurà d’obrir oficines consulars a les principals ciutats de la comunitat nacional fora de la República. Aquestes oficines assistiran en tot allò que els calgui als ciutadans subalterns amb passaport de la República Independent.

Així mateix, el nou Banc Públic haurà de crear una xarxa d’oficines a tot el territori nacional fora de la República, oferint finançament al teixit productiu i a les classes populars des dels principis de la banca ètica.

La ciutadania subalterna anirà canviant les majories a favor de fer el pas cap a l’emancipació. No serà de cop ni amb els mateixos tempos. Però com a fruita madura, tots els territoris de la nostra comunitat nacional aniran confluint en la República Confederal dels Països Catalans.

Sergi Perelló,

sindicalista i expert en relacions internacionals.

[L'endemà des del Principat d'Andorra] per Maria Cucurull

«Valls de Andorra son pròpia y verdadera Cataluña, com âpart de aquest Principat; Andorrans són pròpiament Catalans en tot rigor, y gosan com â tals varias prerrogatives en ell.»

ANTONI FITER I ROSELL,

Manual Digest (Llibre I, capítol III), 1748

Andorra és un indret ben singular. Entre valls, al Pirineu, trobem un dels països més antics d’Europa. El primer pariatge es va signar el 1278, fou un contracte feudal per garantir la pau entre el comtat de Foix i el bisbe de la Seu d’Urgell. D’aquesta manera, ja al segle XIII es van assentar les bases fiscals i jurídiques i es va establir el sistema de coprincipat, assolint així la plena sobirania de la nació.

Tot i així, malgrat que políticament tinguem unes característiques pròpies i particulars, compartim llengua i cultura amb la resta de territoris de parla catalana. De fet, hem volgut començar amb un fragment del Manual Digest perquè aquest compendi de la història, el govern i els usos i costums del Principat d’Andorra que Fiter i Rossell va redactar al segle XVIII defineix els orígens del nostre país i és encara avui una obra de referència.

Actualment, els vincles d’Andorra amb la resta de territoris són sobretot culturals. Des del Centre del Cultura Catalana promovem la cultura al Principat a través de diverses activitats que organitzem al llarg de l’any: les Jornades de cuina catalana, les Presentacions literàries, la Mostra de cinema en català, etc. Però probablement l’activitat que fem més en clau de països catalans és la celebració de Sant Joan.

Quan s’acosta el solstici d’estiu, joves i més grans de totes les parròquies del país s’organitzen per anar a buscar la Flama del Canigó. Una flama que s’estén arreu del domini catalanoparlant i que ens agermana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A casa nostra, un cop els voluntaris de portar la flama arriben al Principat, es dirigeixen a la parròquia amfitriona (que cada any va rotant), s’encén el peveter i es llegeix el tradicional manifest. I ja a la nit, en plena celebració del canvi de solstici, els fallaires il·luminen els carrers de la parròquia amfitriona amb una cercavila espectacular, fent giravoltar els cercles de foc.

Des del desembre passat, la UNESCO va declarar les falles del Pirineu Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i és que veure la cremada de falles és un espectacle impressionant. De fet, mossèn Cinto Verdaguer en la seva obra El Canigó, no se’n va poder estar d’esmentar-les: «Del bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses teies enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor danses fantàstiques amb el foc de les branques flamejants.»

Per altra banda, tenim els Castellers d’Andorra, que amb poc més d’un any d’existència han aconseguit consolidar-se i fins han guanyat el guardó de l’Andorrà de l’any aquest 2016. Els castellers són una mostra de la diversitat i la pluralitat que trobem al país i són una eina d’integració per als nouvinguts.

Per tant, fallaires i castellers són una mostra de les moltes iniciatives culturals que tenen lloc al nostre país i que fan que la cultura popular sigui viva. Ara bé, Andorra entre les seves singularitats té la particularitat de ser un país amb un nombre més elevat d’immigrants que de nacionals, i malgrat que el català sigui l’única llengua oficial, la salut de la nostra llengua no és tan bona com ens agradaria.

Tenim un país amb una societat plurilingüe, per factors com ara el turisme i la posició geogràfica; ara bé, el català és el que més defineix la nostra idiosincràsia i és el català part del que basteix la nostra identitat. Per tant, hem de continuar sumant esforços per poder tenir una llengua totalment normalitzada, per poder viure plenament en català.

Maria Cucurull

professora de llengua i literarura catalanes

 i vicepresidenta del CCC d'Andorra

[L'endemà des de la Catalunya del Nord] Una esperança renovada, per Daniela Grau

Tractar la interrelació entre la Catalunya del Nord i la resta dels Països Catalans s'escau molt bé al juny del 2016 quan tornem a tenir motius d’esperança i fe en la nació sencera.

Al final dels anys cinquanta del segle passat dos patriotes nord-catalans precursors, Josep Deloncle i Gilbert Grau, elaboraren projectes i engegaren accions per tal que els catalans del Nord recuperéssim la identitat malmesa i s’esborressin les fronteres –també mentals– entre catalans separats per la força de les armes el 1659. (Tractat dels Pirineus).

Denunciaren l’imperialisme francès ignorat en tots els nostres països per connacionals enlluernats pels eslògans d’una França pretesament «terra de llibertat, igualtat, fraternitat»: un mite divulgat amb èxit arreu del món que amaga la presó de pobles que han estat des de bon començament totes les repúbliques franceses. Al principi dels anys seixanta Grau denuncià el colonialisme francès i les seves tràgiques conseqüències tant en l’àmbit lingüístic: «França, jutjada com a tan lliberal pels estrangers ha sempre intentat ofegar la nostra llengua i nosaltres Catalans, fills d’una dissortada Catalunya destrossada i mutilada, sols tenim com a mitjà d’expressió el francès» (carta en francès, 1962), com en l’àmbit econòmic: «... assistim a l’anorreament del nostre patrimoni català, llengua, cultura, expressió i tradició... en tot cas tinc el cor que sagna... Anorreament de les petites i mitjanes empreses, planificació i recessió de l’horticultura» (1964, en francès).

Per combatre els efectes de la colonització Grau era convençut ja el 1966 de l’interès, també econòmic, d’una confederació catalana: «València, Balears, Rosselló, Andorra, poden representar un complex econòmic necessitat per Europa» (carta al pare abat de Montserrat Escarré, refugiat a Itàlia, 26.06.1966).

El 1965 i el 1966 Grau i Deloncle aposten per una Catalunya reunificada i sobirana. El 23 de juny del 1966 decideixen portar la Flama del Canigó –amb la qual, d’uns anys ençà, l’entitat excursionista de Perpinyà el Cercle dels Joves encenia els Focs de Sant Joan– al coll d’Ares, i esborrar així simbòlicament la frontera. Un any després s’inicià el recorregut de la Flama pels pobles del Ripollès i d’Osona i al llarg dels anys es multiplicaren les rutes. Grau volia fer de la Flama un mitjà de conscienciació nacional mitjançant la seva transmissió i conjuntament la lectura d’un Missatge, portat del Nord, a favor de la independència i reunificació dels Països Catalans: «... volem... fer de la flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en el nostre esdevenidor de nació segura de la seva voluntat d’independència. Visca Sant Joan 1985! Visca la Confederació Catalana!». (El Llamp, 1985).

Ni la nostra gent ni les institucions arreu dels Països Catalans no van poder assumir el repte de divulgar aquell ideari; tanmateix la Flama va ser reconeguda com a «símbol d’unió dels Països Catalans» el 2006 al Congrés de Montesquiu en presència de tots els equips que assumeixen la seva distribució al Principat de Catalunya, i va ser definida com a tal per E. Benach, president del Parlament, el 2008.

Enguany s’acompleix el cinquantenari de l’arribada de la Flama al Coll d’Ares i encetem una nova etapa esperançadora: tres organitzacions sobiranistes dels Països Catalans, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) han decidit reivindicar la Flama com a símbol unitari i celebrar Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans amb l’edició d’un cartell que palesa la voluntat comuna.

És clar que aquesta decisió no posarà fi a tres segles de colonització francoespanyola.

Tanmateix els Països Catalans necessiten una diada comuna i un símbol geopolític que sigui un referent identitari nacional: al Canigó es vincula el concepte de pàtria de l’abat Oliba al segle XI fins al patriotisme de J. Verdaguer al segle XIX, l’ideari de Pau i Treva d’Oliba com a base del futur constitucionalisme, l’art romànic, el renaixement literari de la nostra llengua al segle XIX, l’excursionisme al segle passat, l’ecologisme ara i, al llarg dels segles, l’esperit de resistència, tant dels Angelets de la Terra que lluitaren contra l’annexió francesa com dels independentistes avui dia, amb un mateix crit: «Visca la Terra!».

Daniela Grau, portadora de la Flama del Canigó
Catalunya del Nord, juny 2016

[L'endemà] El present d'una utopia necessària, per Òscar Adamuz

Aprofitant la Diada de Sant Joan, data de molta anomenada i tradició arreu del territori, des d'Acció Cultural dels Països Catalans hem volgut prendre el pols a la nació, i és per això que ens preguntem com serà “l'endemà” dels Països Catalans; com es percep aquest projecte des dels set territoris que formen la comunitat lingüística catalana (País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, l'Alguer, Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent).

Però per saber com serà l'endemà hem de constatar com estem avui a la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). Quines són les nostres possibilitats com a cultura diferenciada a Europa, quines vies de col·laboració estem encetant, quines són les iniciatives comunes que es projecten, quines mancances són ben paleses encara; quina visió, en definitiva, hi ha des de cada territori del fet dels Països Catalans, entès des d'una vessant plural, en les esferes lingüística i cultural, socioeconòmica i també, (per què no?) política.

Per ajudar a projectar la idea, comptem amb la col·laboració voluntària de vuit persones significades de cada país català relacionades amb el món de la cultura, la llengua, la història i l'activisme. Vuit mirades que ens ajudaran a comprendre la visió del concepte nacional i cultural de cada territori i un escrit final del conjunt, que publicarem el dia de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Les visions són volgudament plurals i no totes van en la direcció que hom pot esperar. I és que no es té la mateixa idea del concepte, per exemple, des d'una ciutat sardocatalana com l'Alguer que des la Franja, conjunt de comarques d'administració aragonesa sense un nexe comú més enllà de la llengua compartida. O des de territoris ben delimitats i sobirans històricament com el País Valencià, Catalunya o les Illes Balears. O des d'Andorra, Principat que té un estat independent amb seient a l'ONU.

El tema, sens dubte, abastaria molt més recorregut del que podem oferir aquí, i la realitat dels Països Catalans és molt complexa. I és complexa perquè, entre d'altres coses, parteix a dia d'avui de realitats sociopolítiques molt diferents, de contextos lingüístics oposats malgrat compartir la mateixa llengua i una història comuna fins el segle XVIII.

Tanmateix, estarem satisfets si ajudem a contribuir al debat sobre aquesta qüestió, una qüestió tossuda, la dels Països Catalans, que després de les tempestes i passions que aixecà en el postfranquisme de la mà del mestre Joan Fuster, semblava condemnada a desaparèixer a la paperera de la història davant la desconnexió que patien els seus membres, tant a dins del sistema autonòmic de l'estat espanyol com, encara més, a dins dels estats francès o italià. Per acabar d'adobar-ho, el procés independentista que viu Catalunya no semblava tenir en compte el territori dels Països Catalans.

Però vet aquí que no fou així, i avui, l'any 2016, hi tenim brots verds que ens permeten albirar el futur amb una certa esperança. Amb el canvis de governs a les Illes i el País Valencià semblen normalitzar-se les relacions institucionals amb Catalunya en diversos àmbits com el cultural (xarxa Llull), però també en l'eix econòmic i d'infraestructures (corredor mediterrani, defensa conjunta del finançament, etc). Aquests canvis també es noten des de fa anys en la societat civil (patronals, empreses, sindicats, etc), que han entès que el desenvolupament comercial de l'arc mediterrani és bàsic per a l'economia industrial i turística de cadascun dels territoris.

A la vegada, hi ha projectes associatius que defensen el dret a decidir que estan col·laborant en clau de Països Catalans des del confederalisme, com el cas de l'ANC amb la PdaD-PV i l'ASM, o xarxes d'entitats que defensen uns territoris Enllaçats per la llengua. Aquest pot ser un bon camí: units en la diversitat, des de la sobirania de cada part.

El món de les entitats segueix sent el gran motor cultural que vertebra un territori amb massa interessos compartits com per seguir girats d'esquena. Perquè articular aquests projectes d'avui serà el benestar de les persones de l'endemà, en benefici de les diferents societats dels Països Catalans, sigui quin sigui l'estatus polític de cada zona. De tots i de totes. O què significa que, en matèria de sanitat, els habitants de Fraga puguin adreçar-se a un hospital com l'Arnau de Vilanova de Lleida, que el tenen a tocar, a fer molts més quilòmetres vers l'Aragó interior?

En definitiva, els Països Catalans avui per avui, potser són encara, en paraules de Joan Fuster, una «pura il·lusió de l'esperit», una utopia. D'acord, però aquesta és una utopia necessària. I la tenim a les nostres mans. “Només” cal que la construïm, dia a dia, perquè s'articuli i es visualitzi. Llavors, ens posem a construir?

Comencem la lectura, que ja s'albira la Flama del Canigó i la cultura del foc que ens agermana...

Òscar Adamuz,

Acció Cultural dels Països Catalans