Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger (per Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. A patir del 1963 és un actiu militant antifranquista i pateix nombroses detencions i tortures per part de la Brigada Social del règim feixista. Dirigent de l'OEC i del PSM en els anys setanta, membre de l'Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC), soci de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM) i de l'Obra Cultural Balear (OCB), Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil. Va ser cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" i iniciador de la recuperació de la memòria històrica republicana. Col·laborador de diversos diaris i revistes de les Illes (Última Hora, Diario de Mallorca, Mallorca Socialista, Cort, La Nau, Sa Plaça, Temps Moderns, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears, El Mirall, L'Estel, etc.), Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig. Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i el romanès.

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger

Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà emprar a fons la fotografia i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimar els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i les possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins i tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua i cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim dels salts d'aigua del torrent des Verger, en el barranc de Biniaraix, no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.

No és gens estrany que el primer poemari d'autor contemporani editat en la postguerra per l'Editorial Moll sigui un cant a Mallorca i a l'amor. Em referesc a El somni encetat de Miquel Dolç, que l'Editorial Mol publicà en els anys de la més fosca postguerra, concretament l'any 1943. Evidentment el poemari sortí amb trampa: els censors s’empassaren, en llur ignorància, que Miquel Dolç era un "clàssic", qui sap si un estrany i desconegut poeta medieval, i que l’ortografia emprada era prefabriana. Per la ignorància de la censura tenguérem un gran llibre que, si tens sort, encara pots trobar en certes llibreries especialitzades. Tampoc no és gens estrany que el primer poema de l'obra de Miquel Dolç anàs dedicat, com feien els mestres de l'Escola Mallorquina en enlairar determinats aspectes del nostre paisatge, a un torrent. Ben cert que en el poema de Miquel Dolç hi ha el mateix esperit d'amor a l'illa que hi ha en totes i en cada una de les fotografies de Bartomeu Payeras. Vegem, si no, el poema.(1)

El torrent

Besant la molsa que s'hi retrata,

llenega l'aigua remorejant:

trenca i enfila ruixims de plata,

juga que juga com un infant.

Mig amagada dins l'ombra densa,

sols sent la queixa del rossinyol:

dins sa pupil·la l'ànima pensa

i s'extasien núvol i sol.

Gemega i plora tot solitària

damunt les roques, entre penyals,

i cau, polsosa, dins la fondària

on precipita crits virginals.

Per la planura tix la sendera

quasi sens moure's, com si dormís.

Somnia càntics de primavera,

olor de càrritx i flor d'anís.

Entre la molsa, per l'aspra via

el torrent passa murmurejant...

Aigua perduda, la vida mia,

sobre la terra d'esma passant!

Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: «Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural.»(2)

(1) Dolç, Miquel. El somni encetat. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1943. Pàgs. 9-10.

(2) Miralles, Boro i Tortosa, Paco. Rutes de cicloturisme de les Illes Balears. Palma (Mallorca): El Mundo-El Día de Baleares, Sa Nostra, 2000. Pàg. 7.

NOTES SOBRE LA IDENTITAT CULTURAL CATALANA, per Joan Morro

Joan Morro (Mallorca, 1985) és professor de Filosofia i d'Història de les idees polítiques a la UNED-UGG , a més de col·laborador de GIRCHE* i del Liceu Joan Maragall de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès. Recentment ha coeditat el llibre "Hi ha una nova política" (Barcelona: Edicions la Busca, 2014). També realitza tasques de recerca i investigació de Filosofia política i relacions internacionals, entre d'altres temes, a la Universitat de les Açores.

Al text l'autor  reflexiona sobre la identitat cultural catalana partint de la definició ,complexa, de cultura al voltant del concepte de nació i identitat. 

L'autor fa referència als textos, sobretot, de l'historiador francès Pierre Vilar, que diferenciava a la seva obra el "fet català" del "fenomen català", diferenciant així els fets ocorreguts dins l'àmbit de Països Catalans de l'evolució històrica i sociopolítica estricta del Principat.

*Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història i Estat"

NOTES SOBRE LA IDENTITAT CULTURAL CATALANA

I

L’expressió “identitat cultural catalana” no sembla estranya a l’àmbit de parla catalana. Però, al respecte, cal un previ aclariment conceptual per tal d’evitar abstraccions confusionàries, així com tenir present certa metodologia genealògica. Segons Michel Foucault [[i]], el mètode genealògic suposa que les idees són originades en un context i no pas una creació establerta d’una vegada per sempre, raó per la qual l’estudi del context es fa necessari a l’hora d’estudiar la idea en qüestió. D’aquesta manera, una aproximació genealògica a la “identitat cultural catalana” implica que el nostre objecte és un constructe, una realitat humana amb els seus motius humans, i no pas una creació divina ni res de semblant.

Quant a la qüestió analítica, cal diferenciar entre el que són les identitats culturals i les identitats condicionades per factors culturals. Aquí rau un aspecte fonamental. Tanmateix, tampoc podríem confondre el que és una identitat social i el que són les identitats condicionades socialment, ni tampoc el que és una identitat mamífera i el que són les identitats condicionades pel fet de ser mamífer. Sense aquestes distincions la qüestió de la identitat cau abruptament en antinòmies i trivialitats que aporten ben poc a l’aclariment. Cal diferenciar també la identitat com a significació d’una cosa externa i com a significació que cadascú o cada grup fa de si mateix, és a dir, com autosignificació. Això és cabdal, tant per evitar un positivisme arbitrari com per assolir una perspectiva històrica, sempre necessària quan hem de tractar afers antròpics. 

D’acord al que precedeix, un sociòleg pot identificar classes socials i un biòleg pot identificar mamífers, però això no implica que els membres de les classes socials identificades tinguin consciència de classe ni que els mamífers identificats tinguin consciència de ser mamífers. La mirada del científic té a veure amb la qüestió de la veracitat, les relacions objectuals, mentre que la mirada de l’agent té a veure amb la intencionalitat existent, el que en termes clàssics entenem com a res extensa i res cogitans, respectivament. Les identitats condicionades socialment probablement ens retrotrauen a les primeres divisions del treball, les quals poden ser estudiades i debatudes pels especialistes corresponents. Aquests especialistes, però, no tracten amb una realitat pura doncs prèviament elaboren un discurs per tal de significar el fet corresponent. Una altra cosa és la consciència que els membres actius en aquest fet tenen al marge del discurs teoritzat per un altre que els hi és aliè.

Una gran lliçó de la història del marxisme és que pertànyer a una classe social, o societat, no implica ni la conceptualització de la classe, o de la societat, en qüestió ni molt manco una consciència de classe ni de la societat a la qual hom pertany. La delimitació de la classe social o de la societat no depèn d’una mena d’aparició pura sinó d’una conceptualització sociohistòrica. Si bé podem sostenir que les classes socials, per no dir les societats, són gairebé un fet universal, també és cert que no totes les classes socials, ni tan sols les societats, són categoritzades com a tals. No només a la història europea sinó també a diversos indrets actuals, el que entenem com a classe social o societat sovint és interpretat com una realitat natural o sobrenatural, i de vegades ni tan sols és quelcom interpretat sinó del tot obviat. Però encara hi trobem una qüestió més delicada: com pot tenir una identitat social, producte de la reflexivitat, qui ignora el que és una societat? Desconsiderar tot plegat exemplifica si més no l’etnocentrisme. Recordem que a l’Europa actual no només trobem manques d’identitat social des de la perspectiva dels “europeus”, sovint autosignificats d’acord a filiacions diferenciades de la societat expressa (com poden ser identitats gremials o sexuals) i fins i tot percebudes com a ahistòriques, sinó que a hores d’ara hi ha especialistes que no tenen gaire clar com delimitar conceptualment la societat en tractar relacions tan complexes com les que actualment afecten “Europa”.

La problemàtica de la identitat també és palesa al ressò acadèmic i social que ha comportat la biologia moderna en el món occidental. Les identitats condicionades pel fet de ser mamífer les hauríem de trobar, si més no potencialment, a tots els mamífers. Però encara que les identitats humanes sempre han estat identitats condicionades pel fet de ser mamífer, la història de la biologia mostra que els éssers humans no sempre han estat identificats com a mamífers i la nostra experiència mostra que no tots els éssers humans s’autosignifiquen expressament com a mamífers. Seguint la datació estàndard, només arran de Darwin trobem europeus que comencen a tenir una identitat mamífera estricta, i així i tot encara no està consumat ni tan sols al món occidental el fet que tots els éssers humans hagin assolit aquesta identitat. 

Abans d’esbossar les línies de la identitat cultural catalana, mirem de sintetitzar el que hem dit fins ara sobre les identitats amb la següent escena de El burgès ennoblit de Molière. Monsieur Jourdain li va demanar a un filòsof que li ajudés a redactar una carta. El filòsof li va preguntar si s’estimava més una carta en vers o en prosa i tot seguit hi va haver una sorpresa. Després que el filòsof aclarís la distinció, Monsieur Jordain va exclamar: “he viscut quaranta anys sense saber que parlava en prosa!”. Aquesta escena còmica mostra una tripartició analítica de gran interès filosòfic: comunicar, conceptualitzar la comunicació i saber com ens estem comunicant són coses diferents. Si en lloc de la comunicació parlem d’allò cultural, tindrem feta una passa importat a fi d’aclarir mínimament la problemàtica, car la tripartició esmentada ens ajuda a diferenciar tècnicament entre cultura, cultura catalana i identitat cultural catalana.

II

Segons l’historiador Pierre Vilar, tractar “lo català” en un sentit tècnic implica una distinció precisa entre el fet català i el fenomen català. El primer s’estén en l’espai i el temps arreu de la cultura catalana, mentre que el segon només el trobem a partir del segle XIX i no sempre on té presència aquesta cultura. Aquesta conceptualització és clau per entendre la identitat cultural catalana i, segons Vilar, no s’hauria de presentar com una qüestió aïllada o excepcional quant a la història moderna europea. 

«El fet català, que esclata als ulls dins una geografia de les ètnies europees i peninsulars, és d’ordre lingüístic i cultural. S’inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les independències de diversos territoris que abasta aquest “fet”.

El fenomen català, més recent, s’inscriu dins la durada mitjana dels segles XIX i XX, lliscant igual que els diversos “moviments nacionals” europeus, d’un renaixement cultural a una exigència política, que juga, dins la curta durada del segle XX espanyol, un paper important, potser cabdal»[[ii]]

El lèxic de Vilar potser és millorable però la idea exposada és bona i operativa. Sembla que entén “fet” en un sentit empirista clàssic, és a dir, com a realitat que, tot i que pugui dependre dels éssers humans, té independència objectiva respecte de la subjectivitat i dels objectius cercats que l’han possibilitat. El “fet” pot ser estudiat com una realitat neutra, com quelcom que d’entrada pot ser entès segons relacions objectuals realment implicades i al marge de la intencionalitat real dels seus agents. Estudiar el fet català fa referència a l’estudi de la poesia, els símbols, el dret o qualssevol element particular de la cultura catalana en un sentit no massa allunyat del que significa estudiar un fet digestiu o un fet lunar: no cal considerar pròpiament res més que el que és el cas. Dit en clau metodològica, el fet català és el conjunt dels objectes culturalment catalans que alhora són objectes potencials de les ciències de la cultura (lingüística, arqueologia, etc.). El fet català és una problemàtica científica.

Referent al “fenomen”, podem entendre’l en un sentit més aviat kantià: no és quelcom merament “fet” sinó una construcció subjectual, quelcom només comprensible des de la perspectiva intencional dels agents realment implicats. La metodologia per estudiar fets no és la mateixa que la que es fa servir per estudiar fenòmens: mentre que una aproximació d’arrel positivista o merament quantitativa no és del tot errada per entendre el fet català, inclús pot ser força esclaridora (estadístiques, comparacions, etc.), és inapropiada per tractar el fenomen català perquè obvia les relacions subjectuals, que tenen a veure amb la res cogitans, amb allò que pensen els agents estudiats. El fenomen català no sols no és present sempre que trobem el fet català sinó que tampoc el podem entendre tractant merament els fets en sentit empirista clàssic. No és estrany que Vilar lligui el fenomen català amb la politització del fet català i que, en conseqüència, refusi l’equivalència entre el fet i el fenomen, tot i que en un moment donat impliquin un nodriment recíproc. Tanmateix, els complexos vincles entre la cultura, la història i la política catalanes mostren que eludir la dicotomia esmentada suposa un reduccionisme que no només afecta la qüestió epistemològica sinó també política.

«El fenomen no es localitza totalment al Principat; però, quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País Valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord, annexionada des del segle XVII a una monarquia francesa molt centralitzadora, i després, a finals del segle XVIII, inclosa en una revolució que dóna un nou sentit al fet nacional, relega durant molt temps la seva sensibilitat al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d’una manera marginal»[[iii]]

La dicotomia de Vilar suposa dues línies complementàries per acostar-nos a la cultura catalana. La idea de cultura és una font constant de debat acadèmic, encara que de forma genèrica sovint és compresa com la totalitat de la memòria nerviosa o “espiritual”, és a dir, el conjunt de patrons de comportament i d’informació que desborden la memòria genètica i que són incorporats en interacció amb l’ambient. Tot i així, aquesta definició és abstracta no només perquè sembla un equivalent espontani de “tot allò que no és genètic” (postulant, per cert, un dualisme fort) i per excloure la creativitat i les decisions de l’esfera cultural sinó per remetre a una hipotètica “cultura humana”; hipòtesi marcadament ideològica. Com que n’hi ha molts d’ambients, cadascun regulat de forma idiosincràtica, el més correcte és parlar de “cultures humanes”. Evitar l’abstracció en parlar de la cultura implica explicitar la seva adjectivació, com ara fer referència a la “cultura catalana”. Ara bé, la cultura catalana no només ha de ser compresa com memòria nerviosa diferenciada (tot allò que és cultura catalana no és, per exemple, cultura asteca o cultura futbolística) sinó que, tornant al nostre punt de partida, cal diferenciar entre la identitat cultural catalana i la identitat condicionada per factors catalans així com diferenciar entre la identitat catalana en sentits objectuals i subjectuals. Reprenent la dicotomia de Vilar, la identitat condicionada per factors catalans i la identitat catalana en sentit objectual remeten al fet català, mentre que la identitat catalana en un sentit subjectual té a veure directament amb el fenomen català. 

Ni totes les cultures són iguals ni totes impliquen una identitat cultural. Pel que fa a la qüestió merament científica, tenim consciència de cultures diferenciades però no tenim consciència de totes les cultures existents, si més no perquè en tots dos casos es tracta d’un problema de conceptualització. Si deixem de banda l’abstracció hem de tenir certa cura genealògica, tot recordant que les coses i l’aproximació a les coses són coses diferents, com la comunicació i les formes de la prosa i el vers. I una altra cosa és que hom sàpiga si està parlant en prosa o en vers, car una cosa és la cultura, una altra és la cultura concreta, adjectivada, i una altra és la consciència de tenir-ne una, de cultura. A més a més aquesta qüestió ja no està reduïda a la ciència perquè remet a la consciència dels agents i no merament del científic. Amb tot, paga la pena assenyalar que en el context europeu la idea de cultura sorgeix entre els segles XVIII i XIX, conceptualitzada com un conjunt d’efectes psicosocials assolit que és alhora diferenciat, legítim i, sobretot, radicalment històric. Així mateix, això comporta que la cultura suposa les cultures, és a dir, una concepció general segons la qual existeixen conjunts d’efectes psicosocials assolits, diferenciats, legítims i radicalment històrics.

La idea de cultura no és quelcom transcendental ni podem fer-la servir com un mer comodí. D’acord a la cura genealògica, que refusi abstraccions confusionàries i retòriques, cal assumir que la idea de cultura també és cultural, és a dir, resulta de la conformació d’una cultura concreta. I no és gens gratuït assenyalar que la idea de cultura pren rellevància on trobem un xoc polític i un xoc filosòfic de gran repercussió: d’una banda, la lluita franco-germana per l’hegemonia continental i, d’altra, el debat entre il·lustrats i romàntics, tot plegat al voltant dels ideals morals i polítics de la “Humanitat” en plena conjuntura de secularització. 

III

En el període que Pierre Vilar vincula al “fenomen català” és on trobem que els culturalment catalans comencen a tenir una identitat cultural catalana estricta, és a dir: s’autosignifiquen en virtut del que consideren expressament la pròpia cultura, segons el sentit indicat. El fenomen català comporta una mena de catalanoconsciència integral, una nova subjectivació determinada per “lo català”, que des de llavors es concep com un criteri “cultural”, i el desenvolupament de la qual anirà lligada a l’avenir del catalanisme. La prova que la identitat cultural catalana és moderna no la tenim només en què la idea de cultura sigui moderna sinó en la manca de catalanoconscients integrals abans del segle XIX i a més a més en la dificultat que tingueren aquests originàriament en definir “lo català”. Val a dir també que, des d’una òptica discursiva, bona part del “fet català” depèn del “fenomen català”, perquè la delimitació i la història de la cultura catalana té molt a veure amb els primers autors catalanistes. I no resulta gens estrany que entre aquests hi destaquessin historiadors i filòlegs i que no sempre hi hagués consens unànime sobre el passat i la llengua. En qualsevol cas, molts dels elements clàssics del catalanisme (la senyera, la unitat lingüística, unes arrels europees, etc.) són especialment connotats en aquest període.

L’autosignificació catalana esmentada és un punt central del que coneixem com Renaixença. Aquest moviment no inventa la cultura catalana sinó que marca les bases generals de la identificació de la cultura catalana, d’una forma més o menys idealitzada i d’acord a un seguit d’objectius, tot desitjant una identitat catalana que fos agent i públicament determinant encara que fos recolzada per literats, acadèmics i gent no sempre propera al poble planer. No es tractava només d’assenyalar i justificar una identitat catalana, o fet català, sinó d’assolir una autoconsciència segons aquesta identitat de caire secular, car trencava amb criteris d’autosignificació com el llinatge, la lleialtat, el credo i fins i tot la immediatesa psicològica. Ara bé, la Renaixença no sols té expressions cultes sinó també populars: l’Aplec del Pi de les Tres Branques i l’acte de commemoració de l’Onze de Setembre, entre d’altres, apareixen en aquest període en què la definició de “lo català” sovint barreja la nostàlgia, el jeure, la reflexió i la reivindicació. No obstant això, la dificultat de definir “lo català” anirà augmentant a mesura que la catalanització passi del moment artístic, literari i folklòric a la politització explícita [[iv]]. 

No hem de creure que la percepció de la cultura catalana sigui un invent de la Renaixença. El mallorquí Ramon Llull deia de si mateix, al segle XIII, que era un català de Mallorca, i el valencià Calixte III, dos segles després, se presenta com Papa català. Antecedents d’aquesta mena proven que el fet català no és una ficció projectada pel fenomen català, com volen fer creure algunes veus negacionistes, però no proven cap identitat cultural estricta així com, per exemple, del fet que els patricis romans signessin amb la paraula “ego” no podem deduir feliçment que tinguessin una individualitat cristiana o consumista. En efecte, cal no confondre les paraules amb les idees: dir que hom és català (o occità, genovès, anglès, etc.) en temps de Ramon Llull i Calixte III no passa de ser un indicador ètnico-diplomàtic. A més, com podria hom significar-se en virtut d’una cultura sense saber què és una cultura? El mateix Llull, que era molt culte i viatjava molt, no diferenciava el món en cultures sinó en religions, les quals no sols no es concebien pròpiament com a realitats històriques sinó que eren suposades sota una jerarquia teològica.

Algú podria dir que durant la Guerra de Successió ja hi havia una identitat cultural estricta, la qual cosa podria ser reforçada amb el fet que sectors populars d’arreu dels Països Catalans estaven del mateix bàndol. Però en aquest cas cal parlar més aviat d’una identitat condicionada culturalment. Les identitats (autoidentitats, autosignificacions, autonarracions) del bàndol austracista en el territori de la cultura catalana estaven lligades, tret d’aspectes primigenis com defensar la terra i el proïsme, amb voluntats descentralitzadores i comercials eminentment culturals. Però ja hem advertit que les identitats condicionades culturalment no són tècnicament sinònimes de les identitats culturals. Val a dir que els trets culturals esmentats també eren compartits per potències pro-austracistes d’aleshores, com Anglaterra i Holanda, però això no és raó per creure que catalans, anglesos i holandesos compartien una mateixa identitat cultural. Tampoc no tindria gaire sentit que un historiador del segle XXIII sostingués que els nord-americans i els soviètics compartien una mateixa identitat durant la Segona Guerra Mundial. Sempre és acceptable postular una intencionalitat en comú on trobem comportaments col·lectius similars, però cal recordar que la consciència humana és construeix socialment. La idea de cultura, en tant que és una idea cultural, no ha existit sempre i arreu perquè depèn d’unes condicions concretes.

Una clara influència del catalanisme prové del germanisme i les seves narracions entorn dels “Països Germànics” i de “l’Esperit Europeu”, el qual fou en bona part una reacció enfront de dues novetats antropològiques: la uniformització territorial i la industrialització. Cal recordar també que aquests esdeveniments foren contemporanis d’altres novetats cabdals en l’establiment de les identitats culturals, com ara la professionalització de ciències socials i humanes, l’expansió de la democràcia com a ideal irrenunciable i la institucionalització pedagògica de les històries nacionals. Tot plegat s’ha d’entendre com un moment revolucionari. El gran filòsof alemany d’abans d’aquest esclat, Kant, va fer servir sovint el mot Kultur però encara amb un sentit metafísic. Tampoc no podem oblidar que el models polítics de referència dels pensadors moderns foren bàsicament Israel i Roma, evidentment idealitzats en funció d’uns interessos. Aquests models encara inspiraran les primeres revolucions modernes: la nord-americana i la francesa. Ni els founders ni els jacobins s’autosignificaren expressament en virtut de les seves cultures; de fet, poc interès mostraren per les “biografies col·lectives” particulars i eficients, raó suficient perquè Marx els qualifiqués de “burgesos”.

Així mateix, les primeres revolucions modernes no són alienes a les condicions de les identitats culturals estrictes. A més de defensar noves formes d’organització sociopolítica i de coneixement, foren els revolucionaris nord-americans i francesos els que consolidaren la idea de nació com a sinònim de república, tot trencant amb el seu sentit tradicional: la naturalesa directa de cadascú, el lloc d’origen. Les generacions posteriors no renegaran de les noves connotacions del terme, sinó que l’ampliaran amb la idea moderna de cultura. Els ideòlegs de les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia en són una prova. Deixant de banda abstraccions, doncs, les identitats culturals estrictes no sols són identitats modernes sinó també un punt d’inflexió de la història europea.

IV

La Renaixença va ser un moviment truncat pel feixisme i la catalanofòbia institucional. Així i tot, la identitat cultural catalana no va ser originàriament independentista sinó més aviat el contrari, car normalment va anar acompanyada d’una expressa voluntat d’integrar-se dins l’Estat Espanyol. Però, fent una ullada al present, què podem dir de la cultura catalana actual? Malgrat tot, a hores d’ara és internacionalment reconeguda per intel·lectuals i institucions il·lustres. El prestigiós acadèmic Harold Bloom ha sostingut, tot desmarcant-se de crispacions locals, que

«Catalunya és una cultura autònoma que legalment forma part de la monarquia espanyola, però hi ha diverses Catalunyes: la Mallorca de Llull, la València de March, la Barcelona d'Espriu, així com [...] Alacant i Andorra. Hi ha pocs pobles tan fervents envers el millor de la seva literatura imaginativa com el català» [[v]], una tesi que abans que res suposa una identificació objectual, basada en la mirada del científic, que remet al fet català. Quelcom semblant podem dir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any 2007, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. D’altra banda, el fenomen català no sols no acaba d’arrelar arreu del fet català sinó que sovint s’embulla amb la qüestió nacional. Al respecte, paga la pena recordar que pot haver una cultura dividida en diverses identitats nacionals (la cultura francesa, la germànica, etc.), diverses cultures unides en una mateixa identitat nacional (el cas dels EUA n’és el paradigmàtic) i també cultures mancades d’identitat nacional (els gitanos, els jueus abans del sionisme, etc.). En tot cas, les institucions estatals sempre són determinants.

La cultura catalana està prou explicitada. I cap investigador seriós nega la seva presència històrica i actual en els Països Catalans. Però pel que fa a la nació catalana trobem dues tendències generals: per alguns limita amb les fronteres de les competències actuals de la Generalitat de Catalunya, mentre que per altres abasta de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest cas, però, l’aclariment no depèn de l’estudiós. Com va dir en Vilar, «preguntar-se si el “fenomen català”, sota la forma que ha pres en el segle XX, s’inclourà tard o d’hora dins dels límits territorials del “fet català” lingüístic i cultural, és un problema d’avenir, de voluntat selectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors»[[vi]]

Joan Morro

Article publicat a la Revista d'Humanitats Sárasuatí el el 10-09 del 2013, amb enllaços als vídeos de la conferència i més informació de l'autor.

Petita biografia de Joan Morro (portuguès)

------------------------------------------------------------------

[[i]] Nietzsche, la genealogía, la historia. Aquest text es pot trobar a la xarxa: 

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/pdf/Michel%20Foucault%20-%20Nietzschegenealogiahistoria.pdf

[[ii]] VILAR, Pierre, Introducció a la història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 2013 [1995], pp. 38-39 

[[iii]] Ibíd., p. 39 

[[iv]] GONZÀLEZ i VILALTA, Arnau, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Catarroja: Afers, 2006 

[[v]] BLOOM, Harold, Ramon Llull i la tradició catalana: 

http://www.cch.cat/pdf/el_mundo_030306.pdf

[[vi]] VILAR, op. cit., p. 39

Silvia Urenya: "Hem de recuperar la nostra dignitat com a poble"

     

 

 Silvia Urenya, d'Ontinyent, és llicenciada en Filologia catalana i treballa com a correctora lingüística i traductora. Fa més d'un any va impulsar la Plataforma PROU (membre d'Enllaçats per la Llengua), en defensa de l'ensenyament públic en valencià davant l'amenaça (després confirmada) de tancament de línies en valencià a la seva ciutat. Aquest activisme per l'escola i la llengua la va permetre lligar moltes afinitats amb persones i entitats compromeses, i llavors es va comprometre amb la força política Compromís, de la que és secretària d'organització a Ontinyent.

   Ara dóna una passa més endavant presentant-se a les eleccions primàries a candidata per a les municipals del 2015, on espera uns grans resultats de Compromís per Ontinyent. Aquestes primàries confrontaran les idees de set candidats diferents, mostra de la vitalitat i diversitat a la coalició local. Les votacions seran els pròxims dies 12 i 13 de desembre i són participatives i obertes a simpatitzants i a la ciutadania que suscruigui un document de proposta.

   En aquesta entrevista Silvia es mostra directa, optimista i ferma en les seves idees. Valencianista "a la manera del mestre Valor" i arrelada a les tradicions populars, creu en els Països Catalans i en les possiblitats de Compromís per canviar el País Valencià, canvi que ha esdevingut una urgència. Amb aquesta actitud vital el canvi sembla més a prop.

   Per fer-nos una idea, com definiries sintèticament la situació actual d'Ontinyent i comarca, sobretot a nivell social i d'usos lingüístics?

Molt sintèticament, Ontinyent s’ha vist castigada durament amb la crisi en el món del tèxtil. Moltes empreses de tota la vida s’han vist abocades a tancar, d’altres a fer ERO... és una situació que ningú haguera imaginat mai. Ontinyent ha estat capdavantera en el món del tèxtil i arribar a viure i veure aquesta situació ha estat dramàtic per a moltes famílies. Evidentment, no és l’únic àmbit en què ens ha afectat aquesta crisi-estafa, i són moltes les famílies, com en altres localitats valencianes per suposat, que pateixen la mateixa situació. Les retallades en educació, sanitat i serveis socials han afectat molt a la comarca. En Ontinyent van eliminar 4 unitats d’educació pública i en valencià el curs passat, encara esperem que es resolga l’etern engany del nou hospital, centres com el CRIS –tan necessaris i injustament oblidats per la Generalitat- s’han vist aigua al coll amb l’amenaça del copagament... tot plegat, una situació que cal resoldre com abans millor.

Pel que fa als usos lingüístics, la Vall d’Albaida és una de les comarques on el valencià és ben viu i plenament normalitzat. A Ontinyent mateix, l’ús en l’àmbit de l’administració és ple, i l’ús al carrer, com sempre, també. On no ho és, i és perquè és competència directa de la conselleria, és en l’educació.

          Parlem d'aspectes socials i culturals: com va la lluita per l'escola pública en valencià de la Plataforma PROU i d'altres plataformes per l'educació de la comarca?

La Plataforma PROU va nàixer com a resposta a la supressió d’unitats a Ontinyent i a la Vall d’Albaida. Resposta contundent i una de les experiències més gratificants i intenses que he viscut. PROU va organitzar una marxa i festa per l’educació pública que va aplegar més de 2.000 persones. Emocionant i molt engrescador. Els CEIP Bonavista i Martínez Valls vam estar tancats a les escoles 68 nits (durant les quals vam fer xarrades, concerts, presentacions de llibres, vam rebre visites de suport...), vam fer concentracions, vam assistir a manifestacions, reunions amb la inspectora i amb el secretari autonòmic d’educació, assemblees... un any molt intens. Finalment, les supressions es van fer efectives. Allò va ser un colp molt fort perquè ens havíem deixat la pell. No obstant això, si una cosa vam traure en positiu va ser la unió de la comunitat educativa de la pública. Això no té nom... M’emocione només de recordar-ho i reviure-ho. PROU va començar en gener de 2014 una mica a cegues, a soles... però ben aviat vam prendre contacte amb la gent de la plataforma Tots Som Cremona, de qui vam seguir l’exemple per a les tancades a les escoles. La família de la lluita per la pública va anar creixent i vam conéixer tantíssima gent... totes les plataformes a nivell comarcal del País Valencià (de la Marina, l’Horta, Terres del Sud, les escoles en lluita de Castelló, el Cremona...), sindicats com l’STEPV, la Coordinadora del Professorat Interí... a poc a poc es va anar creant un teixit de lluita compartida molt fort. Així va nàixer la Trobada de Plataformes Comarcals, amb l’objectiu d’actuar conjuntament: fem una assemblea al mes per a coordinar-nos, acudim a concentracions, manifestacions, ens vam unir a la Marea Verde Estatal, qui ens va donar suport a l’Acampada per l’Escola Pública en juliol, aquest cap de setmana passat vam estar a les Marxes de la Dignitat... açò no hi ha qui ho pare! Ara estem preparant noves mobilitzacions per al 2015. Com va dir un heroi del poble, potser no som família, però si som capaços de tremolar d’indignació davant les injustícies som companys, que és més important. Estic més que orgullosa d’haver conegut a tota aquesta gent i de compartir la mateixa lluita... bona gent de la de veritat, de cor, treballadora, honrada i valenta. L’únic que ens falta és que algú trobe la manera de clonar-nos per poder fer més!

       La Plataforma PROU també n'està associada a “Enllaçats per la Llengua”, una xarxa d'entitats en defensa de la llengua a tot l'àmbit lingüístic. Com veus aquesta iniciativa?

Que la Plataforma PROU s’associara a Enllaçats és una de les decisions de què més orgullosa estic. Aquesta xarxa és imprescindible! És una eina de vertebració fonamental. De fet, les relacions que PROU té amb el Principat i les Illes han estat justament a través i gràcies a Enllaçats. El dia de la marxa portàvem la samarreta de PROU i el llaç símbol d’Enllaçats. La unió fa la força. No ho entendria d’altra manera.

     

    Què són per tu els Països Catalans i quines possibilitats trobes que té de vertebració al País Valencià, ja sigui en àmbit cultural o polític?¨

Entenc que una nació és una comunitat de persones a les quals els vincula a més del territori, la cultura, la història, la llengua... així, els Països Catalans som una nació sense estat, dividida en diferents territoris per imperatius polítics. Això jo ho veig així. Actualment, però, està lluny de la realitat. El País Valencià està massa castigat... el govern del PP, amb la seua mirada obsessiva a Madrid, ens ha relegat a creure’ns poc més que folklore. La nostra llengua ha perdut tota dignitat i estan rebaixant la cultura a uns mínims vergonyosos. Com que el PP ha perdut definitivament la batalla per la unitat de la llengua, ara s’inventen una ridícula llei de senyes d’identitat. Una llei que ni la gent que els vota es creu. És tan absurd tot... Hem de recuperar la nostra dignitat com a poble, el nostre orgull de tindre una cultura, llengua i història pròpies, una identitat. Tenim molta feina de reconstrucció al davant. Ara el primer és recuperar-nos com a poble i sentir-nos orgullosos de ser valencians i valencianes. No som res si no som poble. Al País Valencià vivim un moment molt difícil: hi ha desnutrició infantil, desnonaments, gent amb problemes econòmics molt seriosos, atacs brutals contra tots els serveis públics... la prioritat és fer front a tota aquesta situació a què ens ha abocat el PP. Ens ho devem. Eixa és la nostra prioritat ara.

           Una pregunta quasi obligada, per què i per a què decideix Silvia Ureña presentar-se a les primàries de Compromís per Ontinyent?

Des de ben jove que m’agrada la política, i molt. Sempre he intentat estar-ne informada, llegir molt i escoltar encara més. Puc intuir una miqueta d’on em ve, si més no, l’espurna d’aquest interés: el pare de ma mare tenia una biblioteca impressionant amb llibres sobre història, política i literatura, des de llibres sobre el marxisme passant per autors de la revolució russa i francesa, història de l’estat espanyol, les obres completes de Lorca... per nomenar només uns quants! Aquesta passió per la lectura m’ha arribat a mi a través de ma mare. No li estaré mai prou agraïda. Ella fou també qui em va parlar per primera vegada del Che i qui em va fer despertar l’estima i respecte per la nostra llengua. He crescut empapant-me de tot açò. Quan vaig haver de triar carrera, ho tenia claríssim: filologia catalana. Si hi havia alguna cosa que tenia clara era que la defensa de la llengua i del País es feia des de baix i des de dins. Açò tampoc ho agrairé mai prou als meus pares, que em van entendre perfectament i em van donar el seu suport.

   

           Sobre l'efecte Podem, com ho valores i com pot afectar la seva presència al pacte esperat entre un “tripartit” d'esquerres a la catalana (PSPV-Compromís-EUPV) i al creixement electoral de Compromís? Tenint en compte que hi ha qui diu que aquest creixement s'ha sostingut “amagant” el valencianisme. 

No veig possible i no estaria d’acord amb un tripartit PSOE-Compromís-EUPV a la Generalitat. A Ontinyent, treballar amb el PSOE és positiu i lògic, però no al País Valencià. Parles de PSPV i em sembla que la part de PV l’han perduda fa temps... Si pretenem tindre un canvi real al País Valencià serà amb tots aquells que posen el nostre País per davant. No veig que el PSOE estiga treballant en la mateixa línia. L’efecte Podem és positiu perquè és el resultat del despertar de molta gent des de la lluita ciutadana, cansada de la política clàssica, farta de la corrupció i la manera de fer. Ja era hora que molta d’aquesta gent que es queixava des del sofà de casa (no tots, per suposat) alçara la veu. Podem ha sabut enganxar a part d’aquesta gent i això és tremendament positiu. La gran diferència és que a Compromís pensem i treballem en clau de País Valencià. Podem no interfereix en el creixement de Compromís perquè no som el mateix. Qui vota Compromís aposta pel País Valencià, no per seguir ofrenant noves glòries a Espanya.

     Quant al teu partit/federació, quina opinió tens sobre les polèmiques primàries per a decidir els candidats al Consell? N'hi ha d'haver quotes de partit per equilibrar la diferència de militància?

Com se sol dir, “se’n va anar de mare”. La premsa ha sabut molt bé com traure partit de la situació. Bona senyal és que ens hagen donat tant protagonisme, perquè vol dir que el tenim. El problema és que se’ns ha tirat el temps a sobre, res més. Si el Consell General haguera estat fa 6 mesos enrere, no hauria passat res de tot açò, però com que corre pressa perquè les eleccions estan al girar el cantó, els nervis prenen massa protagonisme. Som humans. Això és el que ha passat. El model de política que abandera Compromís és capdavanter. Mai abans cap partit polític havia fet primàries d’aquesta manera: escollint cap de llista i llista. Aquesta manera de treballar, des de la democràcia més absoluta, és una mostra de com treballa Compromís: prenent les decisions de baix cap a dalt. És complicat perquè, com dic, no s’ha fet mai així. Cal no oblidar que Compromís és una coalició de 4 personalitats: Bloc, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís. No som un partit tradicional on la cúpula decideix i “els de baix” acaten. Ací, “els de baix” decideixen. I això comporta parlar molt per a arribar a un consens on tots ens trobem còmodes i convençuts, per a poder treballar de valent i amb tota la unió i força possibles. Ha estat un procés complicat, però constructiu, capdavanter i democràtic, que ha estat emmascarat pels nervis de les presses i tant la premsa com la resta de partits se n’han sabut aprofitar. Compromís ha eixit molt reforçat de tot aquest procés. És l’hora d’anar per feina.

Respecte a les quotes de partit, ara per ara sí que en sóc partidària. Som una coalició de diverses sensibilitats i per a poder treballar conjuntament i amb ganes, ens hi hem de sentir totes i tots còmodes. Per a això, hem d’assegurar la presència representativa de tots, perquè tots tinguen veu. És una nova manera de fer política, absolutament positiva i necessària. És el canvi valencià!

          Des de l'any 2011 el govern municipal és en mans del PSPV amb el suport de Compromís i d'EUPV. Com valores aquests anys de govern i la col·laboració entre partits (hi va haver certs problemes de relació amb EUPV)?

La valoració és positiva. Evidentment, millorable perquè de vegades per a arribar a un consens deixes en part de fer les coses com les faríem nosaltres. En l’àmbit municipal són més les coses que ens uneixen que les que ens separen amb PSOE i EUPV. La gent d’això n’es conscient i no entendria altra manera de funcionar. Els “certs problemes” de què parles amb EUPV van ser problemes de comunicació sobre un tema puntual que no es van saber tallar a temps i van abocar en una imatge que ningú volia, però que ben aviat es va resoldre. De tot s’aprèn i d’aprendre es millora.

          Ampliant l'espectre polític, hi haurà per fi el canvi esperat a la Generalitat valenciana el 2015? com t'esperes aquest canvi?

I tant! Canvi esperat i desesperadament necessari. Espere el canvi totalment esperançada. Crec que els valencians i valencianes hem patit aquesta gent del PP massa, molt més del compte. És l’hora del canvi valencià, l’hora de tornar la il·lusió a les cases valencianes, de recuperar la dignitat i permetre’ns ser feliços perquè ens ho mereixem, és el nostre dret. I el canvi arribarà de la mà de Compromís.

         Quines perspectives electorals s'albiren per a Compromís a Ontinyent?

  

És l’any de Compromís. Tant a Ontinyent com al País Valencià. Des de les tres regidories que té Compromís al govern municipal s’ha treballat de valent i la ciutadania ho sabrà valorar. Quan va entrar Compromís al govern municipal es va trobar un ajuntament endeutat amb 21,1 milions d’€ i amb un dèficit a corregir de -2,3 milions d’€. S’ha reduït el deute en 5,5 milions d’€, amb superàvit pressupostari als exercicis de 2012 i 2013. La modificació de les ordenances fiscals s’ha fet amb l’objectiu d’afavorir a les persones amb bonificacions, plusvàlues, incentius per crear activitat econòmica, exempció de llicència d’obertura nous establiments... Amb la gestió de la regidoria d’educació, esports i joventut, som ciutat esportiva i universitària, i s’ha reactivat el consell de la joventut. Compromís ha estat amb les escoles en lluita contra les supressions, en defensa de l’educació pública i en valencià, al costat de la Plataforma Prou donant tot el suport que ha calgut. S’han creat els horts urbans, l’hort social “El Raboser” (participen usuaris de la unitat de conductes addictives) i el programa d’horticultura amb l’associació de malalts mentals, s’ha creat la marca de qualitat “Meló d’Or d’Ontinyent” recuperant el cultiu que data de l’any 1446, l’edició anual de la MOCMAO (Mostra de cinema de Medi Ambient), l’estalvi energètic ha estat una prioritat, com la creació de camins escolars segurs i les brigades forestals, la construcció d’un passeig amb un nou pulmó verd a la ciutat... Mesures i accions amb les quals Ontinyent ha guanyat justament aquesta setmana el 12º Premio Ciudad Sostenible. Una fita importantíssima que es reconega Ontinyent com a capdavantera en la defensa i cura del medi ambient. Crec que ha estat una gestió més que positiva per al poble d’Ontinyent. Hem encetat un camí però ens han quedat moltes coses a fer, així que no cal que diga com de positiu i necessari és que Compromís tinga més protagonisme al govern.

     Per últim, ens pots dir amb quina personalitat valenciana de la història et quedes i una frase del personatge que t'inspiri?

Una personalitat només? Quina pregunta més difícil... Des d’Ausiàs March passant pel general Basset i Sanchis Guarner fins arribar a l’actualitat... Complicat. Unint dues de les meues passions, la llengua i la política: Joan Fuster, “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Una de les frases més conegudes de Fuster i perfecta per a animar a la gent a que s’hi involucre, a que se sume al canvi valencià. No em puc decidir entre Fuster i Vicent Andrés Estellés... una frase que em plena de força i d’il·lusió: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Ara és l’hora.

Moltes gràcies, Sílvia  

*Entrevista feta per Òscar Adamuz (ACPC)

La petjada catalana a Grècia

Sant Jordi representat a les muralles a Rodes

"La pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians, envides, lo porien fer semblant."

Així va definir Pere Terç la bellesa de l'Acròpolis atenenca en una carta en la qual, arran de l'annexió a la corona dels ducats d'Atenes i Neopàtria, l'any 1380. El Cerimoniós, un monarca especialment interessat per la història i per la cultura, demana a Pere Desvall, que era a Atenes, que creï un cos de guàrdia que vigili el castell de Cetines (l'Acròpolis).

Avui dia, en què 2011 va fer 700 anys de l'arribada dels catalans a terres hel·lèniques, es va aprovar de col·locar una placa commemorativa de la famosa frase del monarca català  a l'Acròpolis d'Atenes, el monument més important de Grècia i una de les joies arquitectòniques del món clàssic, per a recordar un dels primers elogis que es van fer referint-se a ella.

L'escrit està en català, en grec, en anglès i en castellà.

L'empordanès Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes a Atenes, ha estat el promotor de la placa, que han corroborat les autoritats gregues.

   
(Rei d'Aragó - Sant Pere de Roma - Sant Jordi - Rei de Sicília)

Armes que portaven a la batalla la Companyia Catalana d'Orient, segons la crònica de Ramon Muntaner

Segons l'historiador i estudiós de dels fets dels Almogàvers a l'orient; Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), l'únic "monument" actual que data de la dominació catalana sobre Grècia podria ser una pintura mural  que es va representar a una església d'un poble proper a Atenes. La tradició popular diu que tant l'esglesia com la pintura es van fer sota el domini de la Companyia i al mural li diuen la "Panagia Catalana".

Escuts heràldics d'origen català al castell de Rodes

Pintura del 1888, entrada triomfant de Roger de Flor sent rebut per l'emperador grec

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100725/lempremta-catalana/403721.shtml

http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201981/276252

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000050%5C00000036.pdf