Toni Barceló:"L'entorn i l'experiència ho són tot a l'hora d'escriure cançons" [entrevista a Eyeslandic]

Antoni Barceló Riera (Palma, 1984) és músic i activista cultural. Actualment resideix a Cantàbria, on es dedica a l'ensenyament musical, i estudia el grau en Llengua i Literatura Catalanes a través de la Universitat Oberta de Catalunya. Conegut musicalment com Eyeslandic, ha publicat el seu primer disc titulat  From home to home, que podeu escoltar a la revista digital EDR Balears.

Òscar Adamuz

Quin missatge vol transmetre Eyeslandic amb aquest treball i a quin públic va dirigit?

Més que proposar-se transmetre qualque cosa, amb From home to home Eyeslandic escriu un gran interrogant en blanc i negre damunt l'existència. Els dos temes que travessen de manera obsessiva les cançons del disc són la identitat i la temporalitat, i en els textos hi ha un treball de reflexió que pretén assenyalar el lloc de l'individu al món, una recerca de la llar que potser no assoleix l'èxit. From home to home és un disc que agraeix una escolta seqüencial perquè cadascuna de les peces que el formen són una passa més cap a un destí incert, però que tenen un sentit dins el conjunt. De fet, es podria dir que representen formalment la qüestió sobre el lloc de l'individu dins la col·lectivitat. Crec que tothom s'hi pot sentir reconegut, amb el els textos, però també amb la música. És un disc molt agradable des de la primera escolta, però que a poc a poc va revelant matisos que de primer antuvi no semblava que hi fossin. Segurament tothom s'ha formulat qualque vegada les preguntes que trobarà a From home to home, i segurament també hi reconeixerà en la dimensió estrictament musical elements molt familiars. Crec que és un disc que pot agradar al públic en general.

Quines influències musicals es poden observar en aquest nou disc?

Crec que s'hi pot endevinar fàcilment la música que m'agrada, que té un vessant britànic que va des de The Beatles i Nick Drake fins a Oasis, Radiohead, Damien Rice o Glen Hansard, i un altre de més nord-americà que agrupa Neil Young, Bob Dylan, Elliott Smith o Wilco. From home to home és, de fet, un disc de folk-pop que va evolucionant cap al rock i el paisatgisme sonor a mesura que va avançant. Abans et parlava de la identitat i la temporalitat, i crec que aquests temes surten sobretot de les meves lectures. Sóc un amant de la poesia –tot i que no m'atreviria mai a penjar-me el títol de poeta!– i un lector apassionat d'escriptores com ara Maria-Mercè Marçal o Montserrat Abelló. Crec que d'alguna manera aquestes influències també són presents a From home to home.

Un mallorquí que viu a Cantàbria i canta en anglès. Com condiciona l'entorn personal i ambiental a l'hora de compondre?

Ai, les identitats! Pens que tot el que et pugui contar en aquest sentit t'ho contaré inevitablement des de la meva posició identitària, que alhora poua en les meves experiències. Qui parla és el bagatge de cadascú. Amb això et vull dir que crec que l'entorn i l'experiència ho són tot a l'hora d'escriure cançons. Si la meva vida no hagués estat com ha estat segurament avui no t'estaria parlant de From home to home, sinó d'una altra cosa ben distinta, o de res. Sóc plenament conscient que sóc una persona que depèn molt de l'entorn, m'influeix moltíssim. Sóc la típica persona que és gris els dies grisos. I els dies blaus… també! Fora bromes, crec que no exager gens ni mica si et dic que en gran mesura sóc l'entorn en què em trob en cada moment.

S'albira en l'horitzó del futur un disc en català? Quina és la salut de la música en la nostra llengua?

Per a mi escriure cançons en anglès és una cosa espontània. Si From home to home és un disc fet íntegrament en aquesta llengua és senzillament perquè aquest pic m'ha sortit així. També et puc dir que m'ha sortit així com em podria haver sortit d'una altra manera, perquè sent l'anglès i el català com a llengües meves i m'hi sent reconegut quan hi cant. I, sens dubte, en algun moment publicaré qualque treball en català, o en ambdues llengües. O qui sap! M'encanta aprendre'n de noves. Pel que fa a la salut de la música en la nostra llengua, pens que, per sort, ja està començant a ser innecessari categoritzar les produccions musicals segons l'idioma. Avui es fa moltíssima música en català, molt ben feta i de molts de tipus. Crec que hem superat l'anormalitat lingüística dins aquest àmbit de la cultura, i podem trobar discs en català més enllà de l'etiqueta anacrònica de Rock Català. Evidentment, el Rock Català tengué el seu moment i ha estat imprescindible per al nostre desenvolupament cultural, però en aquest sentit, com en molts d'altres, estam fent-nos adults.

Des de Cantàbria com s'observa el panorama cultural i social als Països Catalans? Com mantens els lligams?

La meva família viu a Mallorca. Les tecnologies de la informació m'ajuden a poder mantenir-me contínuament en contacte amb ells, però sempre que puc també vaig a visitar-los. Desgraciadament no hi puc anar sempre que vull, però els lligams, no els he perdut. Em sent molt de la meva terra, diria que cada cop més, i una part molt important de mi sempre hi és. Passi el que passi. També em mantenc informat en tot moment sobre els temes d'actualitat dels Països Catalans a través dels familiars, dels amics i dels mitjans de comunicació. T'he de dir que de vegades es fa molt dur viure i veure certes coses des de la distància. Hi ha pics que et faria ganes esser-hi físicament per abraçar qualcú o sortir al carrer a dir-hi la teva, però has de resistir en un entorn que de vegades es torna explícitament molt hostil contra coses que per a tu són tan teves com la teva intimitat. Això no obstant, crec que en general ens desconeixem mútuament més del que seria desitjable. A Cantàbria, molta gent també s'hi sent ciutadana de segona classe perquè creu que qui els hauria de donar suport no ho fa així com toca. Pens que en aquest aspecte i molts d'altres ens pareixem més del que creim.

Gràcies i molts d'èxits, Toni!

*Toni Barceló també és membre d'Acció Cultural dels Països Catalans, impulsor del digital ACCIONA'T i participa de la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua fent, entre altres tasques, servei d'assessorament lingüístic.

[Entrevista] Carlos Saura (Podem Illes Balears): "Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic"

Toni Barceló
Entrevista original al núm. 2 ACCIONA'T
«La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible»

Carlos Saura León (Palma, 1988) és un polític balear, actualment diputat de Podem al Parlament de les Illes Balears. És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra en l'especialitat de Filosofia i màster en Filosofia Contemporània per la Universitat de Granada. És membre de la Comissió d'Economia i també ostenta els càrrecs de secretari de la Comissió d'Afers Europeus i de president de la Comissió de Control sobre la Radiotelevisió de les Illes Balears.

El programa autonòmic de Podem fa una breu síntesi de la història social de la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, creus que en l'actualitat s'estan assolint satisfactòriament els objectius de les polítiques de normalització lingüística en els àmbits de Palma i de les Illes Balears?

Crec que queda molt per fer, però anam per bon camí. No venim d'una situació normal. Venim d'atacs constants contra la llengua i la cultura pròpies de les Illes Balears. L'exigència del català en diferents àmbits de l'Administració és un pas fonamental per arribar a aquesta desitjada normalització, però també ho és tenir una visió científica de la llengua i recuperar la Universitat de les Illes Balears com a referència en aquesta matèria. No arribarem a una situació de plena normalització fins que tothom pugui demanar un cafè amb llet i no li diguin «Un café con leche?» o fins que quan s'agafi un taxi en direcció a carrer Conqueridor el taxista no digui «Conquistador?».

A les Illes Balears, en aquest sentit, l'Acadèmi de sa Llengo Beléà [sic] i la Fundació Jaume III proposen models de normativa lingüística alternatius i fins i tot oposats al de l'Institut d'Estudis Catalans. Fins a quin punt són propostes amb avals científics?

Fins a cap punt. Són propostes amb una marcada ideologització que cerquen clarament dividir la comunitat de parla catalana. La dèria de José Ramón Bauzá i el gonellisme tenien la funció de fer un blaverisme a la balear, adduint que hi havia un monstre anomenat pancatalanisme que volia acabar amb la societat balear tal i com la coneixíem. El balear és un artefacte totalment anticientífic, un atemptat contra la ciència lingüística. Per començar, en la gran majoria de llengües no es parla com s'escriu, que és el que pretenen sense cap tradició escrita darrere els que promouen aquest tipus de pensament. Tampoc hi ha fonaments històrics, filològics ni de cap mena per considerar el que es xerra, es parla o es ralla a les Illes quelcom diferent del català. El que pretenen és negar la unitat lingüística, com si qualcú digués que el castellà que es xerra a Vallecas i Triana fossin llengües diferents o com si el gallec que es xerra a Vigo fos una llengua altra que la que es parla a Betanzos. L'escriptura sempre es crea a posteriori de la llengua parlada. Intentar imitar els sons del llenguatge amb l’escriptura és quelcom artificiós i absurd. Cap llengua arriba a tenir estatus de llengua per inventar una escriptura. Aquesta invenció té un objectiu polític: negar l’existència de semblances en un conjunt de territoris que comparteixen llengua i cultura.

Creus que aquestes iniciatives tenen un suport social significatiu? Quin és el posicionament de les institucions en relació amb aquestes organitzacions?

Crec que tenen un suport totalment minoritari. L'únic partit que insisteix molt al Parlament de les Illes Balears amb les modalitats lingüístiques és Ciutadans, que intenta emprendre una guerra de llengües per aconseguir vots.

Recentment hem sabut que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, amb la possibilitat que també s'hi incorpori el País Valencià, crearan un canal de televisió per Internet de manera conjunta. És una passa important cap a la reciprocitat plena, no ho trobes?

Totalment. Sóc president de la comissió de control d'IB3 i crec que hi ha hagut un canvi fonamental en la manera d'entendre l'ens, el qual ha adoptat amb total normalitat una de les seves missions fonamentals, que és la de la difusió de la llengua pròpia de les Illes Balears. A aquesta tasca s'ha afegit el fet de produir programes conjuntament entre IB3 i TV3 o la creació d'aquest nou canal de televisió per Internet. Per una altra banda, no només és necessària la creació d'aquests espais comuns sinó també fer-ho en plataformes adaptades als nous models de consum per arribar a més gent.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Una nació és molt més que una llengua. A la nació, hi poden confluir també fets històrics, tradicions o religions compartides. No crec que ningú digui que Equador i Castella o Madrid formen part de la mateixa nació.

Els dirigents estatals de Podemos sovint es refereixen a l'estructura administrativa i territorial de l'Estat espanyol amb el substantiu singular país. Creus que en reflecteix la diversitat lingüística i cultural? Quina noció d'Estat hi ha al darrere?

Consider que l'Estat espanyol és un país de països, realitat que, evidentment, pot canviar degut a la conjuntura actual. A Podem no s'ha xerrat mai de nació espanyola però sí d'una nova pàtria en construcció. Aquest concepte, amb una càrrega emotiva molt més profunda que la noció d'estat, xerra d'una possibilitat de transformar un país centralista, ignorant sobre les realitats lingüístiques que en formen part i cec davant les particularitats culturals i les formes de ser i sentir-se d'un lloc, en un estat plurinacional on no sigui una prioritat «españolizar» ningú, sinó assumir les diferències i la promoció d'aquestes particularitats amb total naturalitat, i no com una excusa per a l'enfrontament constant.

Podemos és una organització política d'abast estatal amb la seu central al carrer Zurita de Madrid. Hi ha qui pensa que el sucursalisme no és la millor manera de fer política a Palma, les Illes Balears i, en general, als Països Catalans…

Hem tingut total llibertat en les decisions que hem pres aquí. No tenim deutes amb cap sucursal, només amb la gent, amb un límit molt clar que té a veure amb els drets humans, la plurinacionalitat de l'Estat, la defensa dels serveis públics, la lluita contra la corrupció, etc. Per desgràcia, la història dels partits estatals és un cúmul de traïcions i incongruències entre el que es votava aquí, a les Illes, i el que es votava allà, al Congrés dels Diputats. Encara no hem aconseguit governar l'Estat però crec que ja hem demostrat en diferents àmbits que nosaltres diem el mateix a Madrid, Andalusia, Catalunya i Balears. La igualtat ha de partir del reconeixement de la diferència com a fonament. Hem dit «Referèndum sí» a tot arreu, i hem aconseguit que moltíssima gent històricament centralista entengués que podia haver-hi una altra manera d’entendre l’Estat. Des de la lliure adhesió a un projecte comú.

Et propòs el següent escenari: Catalunya ha esdevengut un estat independent. Davant d'aquesta situació, quina direcció hauria de prendre la política balear?

Per a Podem, l’Arc Mediterrani ha significat l’epicentre d’un canvi polític que pot arribar a construir un Estat capaç d’entendre les diferents realitats territorials. En tot cas, si Catalunya s’independitza suposarà una situació disruptiva capaç de rompre altres consensos i cadenats del règim del 78. Tot el que trenca amb els límits del que és possible pot suposar una amenaça per als partits de l’establishment, i això és perillós per a ells. En tot cas, cada territori té el seu camí i el seu procés particular, en tots els sentits i àmbits. La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible.

I ja per acabar: Països Catalans sí o no?

Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic, però a les Illes crec que aquest concepte encara no és gaire hegemònic. En el sentit cultural i lingüístic compartim moltes coses, clar que sí.

El català s'està morint: evidència o mite?, per Toni Barceló

És innegable que, malgrat tot, avui encara parlam la llengua catalana. Per què i com ha arribat fins al segle XXI a pesar del contacte persistent amb una llengua hegemònica com el castellà? D'una forma més o menys propera tots estam relacionats amb l'activisme lingüístic. Arreu dels Països Catalans es coneixen organitzacions i iniciatives la finalitat de les quals és estimular l'ús de la llengua i promoure'n la conservació. No cal remarcar la importància que han tengut aquests moviments durant la història, però potser no són ni han estat els responsables únics que el català, de moment, no hagi mort. Rudolf Ortega està convençut que tot i que la lleialtat lingüística sembla una explicació plausible del manteniment del català no n'explica pas tots els processos vinculats.

La situació de la llengua entre els segles XV i XIX es caracteritzà segons Ortega per una diglòssia radical: el castellà monopolitzava els àmbits d'ús formals i el català, els informals. A poc a poc les classes benestants de Catalunya s'anaren fent seva la llengua veïna, que els proporcionava prestigi i expectatives de promoció social. Altrament, les classes populars es mantingueren en l'ús exclusiu de la llengua pròpia, però no ho feren pas motivats per un sentiment de lleialtat, sinó fonamentalment perquè no tenien accés a l'ensenyament. Així, el català conservà el carrer i la llar, que és on es produeix un fenomen determinant per la vitalitat de les llengües: la transmissió intergeneracional. Aquest índex és el que fa servir Rudolf Ortega a La dèria del català.

El Principat ha experimentat quatre onades migratòries de grans proporcions en els darrers cent cinquanta anys, la primera de les quals tengué lloc durant la segona meitat del segle XIX. Un contingent significatiu d'obrers pràcticament monolingües en català es desplaçà del camp a les ciutats per incorporar-se en la puixant indústria. Aquesta migració interna per una banda compensà el bilingüisme de la burgesia, i per una altra banda assimilà la immigració castellanoparlant, que tanmateix era molt minoritària. Al mateix temps garantí la transmissió intergeneracional de la llengua en un moment en què anava guanyant visibilitat en l'àmbit públic gràcies al catalanisme cultural i polític protagonitzats per les classes intel·lectual i dirigent.

El primer terç del segle XX és juntament amb el període democràtic encetat després de la mort del general Franco la conjuntura en què s'han produït els avenços més significatius per a la llengua. Quan Barcelona acollí la segona gran onada migratòria, el castellà encara no havia arribat a penetrar en les classes populars. El creixement econòmic que experimentà la capital del Principat durant els anys 1920 va atreure un gran nombre d'obrers castellanoparlants que aprengueren la llengua pròpia del país per immersió comunitària i de classe. Altrament, Pompeu Fabra havia portat a terme una ambiciosa tasca normativitzadora al mateix temps que el català havia assolit l'oficialitat en les institucions catalanes.

Però els èxits del període republicà es volatilitzaren amb la victòria politicomilitar del feixisme. La immigració dels anys 1950-1960 fou exclusivament castellanoparlant monolingüe i s'instal·là en nuclis isolats en el context d'unes circumstàncies socials, abonades pel règim, en què el català no era necessari i l'aprenentatge del qual estava prohibit. L'idioma desaparegué dels usos formals i la població catalanoparlant experimentà un procés intensiu de castellanització a través de l'escolarització i el mitjans de comunicació de massa, especialment la televisió. Era el primer cop en la història que una generació transmetia a la següent una llengua altra que la catalana alhora que la llengua veïna ocupava el carrer i les llars i aconseguia arribar al conjunt de la població.

La democràcia retornà l'oficialitat a la llengua catalana, i la Generalitat engegà els anys 1980 una política de normalització lingüística que no fou un model exempt de polèmica. En la dècada següent la llengua es transformà en un objecte de confrontació política en un clima social en què les herències de la dictadura eren paleses: per una banda, l'activisme lingüisticocultural; per una altra, la pràctica automàtica del canvi de llengua: el catalanoparlant havia assumit la inferioritat de la seva llengua i només la feia servir quan tenia la certesa absoluta que el seu interlocutor també la parlava. El franquisme havia deixat el terreny preparat per a la substitució del català; això no obstant es consumà l'efecte exactament contrari: la bilingüització de la població castellanoparlant monolingüe.

De tot plegat se'n pot extreure la conclusió que el català ha sobreviscut a causa de tres factors. En primer lloc, perquè els parlants s'han mantingut fidels a la llengua pròpia –lleialtat lingüística–. En segon lloc, perquè el castellà no s'ha arribat a estendre de manera definitiva en els àmbits informals –diglòssia radical–. Finalment, perquè la immigració ha afavorit els interessos de la llengua. Les dues primeres onades migratòries foren assimilades mentre que la tercera generació de la immigració dels 1960 ha rebut la llengua catalana a través de la família. Segons Rudolf Ortega, aquestes dades desmenteixen que s'hagi produït o s'estigui produint una substitució del català i confirmen que s'està produint un procés invers de restitució.

La substitució lingüística és el procés mitjançant el qual una comunitat abandona la llengua endògena minoritzada i en nativitza una d'exògena dominant. Es tracta d'un paradigma ideal que es pot dividir en tres fases: 1) monolingüisme en la llengua endògena; 2) bilingüització; i 3) monolingüisme en la llengua dominant. És comunament acceptat que un cop s'ha iniciat la segona fase el procés de pèrdua de la llengua endògena ja és irreversible, i en el pitjor dels casos es pot materialitzar en l'espai de tres generacions. Però, tot citant Albert Bastardas, Rudolf Ortega planteja que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p. 159).

Com a contrapès de la bilingüització consumada addueix tres dades que sustenten la seva teoria de la restitució lingüística. Per una banda, la població entre els 2 i els 14 anys d'edat que declara el català com la seva llengua primera ha experimentat un augment notable en les últimes dècades i se situa en el 33,3% contra el 37,7% pel castellà. Per una altra banda, el 23% dels pares castellanoparlants transmeten el català als fills. Per últim, la primera generació de la normalització lingüística està assolint l'edat mitjana de tenir fills i, per tant, de triar la llengua familiar. Si aquesta nova fornada consolida la tendència, és possible, diu Rudolf Ortega, que en poques dècades la llengua catalana torni a ser la llengua primera de la major part de la població de Catalunya.

El segle XXI, emperò, planteja nous reptes. L'onada migratòria massiva que es produí durant la primera dècada dels 2000 portà a Catalunya una gran quantitat de llengües i revifà la por que el català s'extingís. Però el multilingüisme, lluny de ser una amenaça, pot ser un aliat fonamental en la supervivència. Ortega proposa que la nova realitat obliga a reformular la política de normalització lingüística perquè és un model assimilacionista adaptat a un context de bilingüisme i creu que el que ara cal són estratègies de promoció i manteniment de les llengües i cultures d'origen. La política lingüística del nou mil·lenni, doncs, hauria de consistir a generar empaties cap al català amb la intenció que n'estimulin l'aprenentatge com a llengua d'acollida.

És un fet sorprenent que, malgrat tot, avui encara parlem la llengua catalana. Cert. Però quin és l'estat de la seva salut filològica? El filòleg Pau Vidal, per exemple, mostra una gran preocupació per la catanyolització, i es queixa que les dades sociolingüístiques reflecteixen valuoses informacions quantitatives relatives a l'ús i el coneixement de la llengua però que no n'aporten de referents a la qualitat estructural. La qüestió de la genuïnitat no passaria de ser un tema de debat acadèmic per a erudits si no fos perquè alguns lingüistes reputats, com ara Pau Vidal o Carme Junyent, han assenyalat que el català podria morir però no per substitució, sinó com el primer cas documentat d'una llengua que desapareix a causa de la dissolució formal en una altra.

La diglòssia radical ha estat, segons Rudolf Ortega, un dels elements fonamentals que han evitat la mort de l'idioma. Almanco fins al franquisme, mentre que la llengua veïna ocupà exclusivament els àmbits formals, el català conservà els informals i concentrà la immensa majoria de la població, que n'assegurà la transmissió generacional. La democràcia i les polítiques de normalització lingüística li retornaren la presència pública, però crec que seria agosarat afirmar que avui la llengua no marcada en tots els àmbits d'ús és la catalana. Malgrat els avenços en matèria de drets, els catalanoparlants continuam practicant massivament la convergència lingüística. Caldria, doncs, preguntar-nos si aquesta és una vida digna per a una llengua.

Rudolf Ortega centra volgudament el seu estudi en l'evolució històrica del català al Principat, però això no li suposa cap inconvenient per parlar de la pervivència de l'idioma en termes absoluts. Aquest punt de vista estableix un contrast dolorós amb les condicions no tan encoratjadores en què es troba la llengua a la perifèria del domini lingüístic. Ortega cita en nombroses ocasions fragments de l'obra Dolor de llengua, d'Enric Larreula. Aquest autor incideix en la precària salut social de l'idioma especialment en les zones de substitució avançada i es mostra molt escèptic amb relació al futur del català. Aquestes dades són compatibles amb la tesi que a l'Estat espanyol no s'està executant una política de substitució lingüística? Potser aquest és el punt més feble del seu discurs.

En conclusió, em pareix que el to de Rudolf Ortega és imprudent i excessivament triomfalista. El català no s'ha mort, és ver, però potser s'està morint. En primer lloc, la fesomia de la llengua s'assembla perillosament com més va més al castellà, sobretot en els nivells foneticofonològic, lèxic i sintàctic. En segon lloc, tot i que el català és llengua oficial al Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra, no m'atreviria pas a dir que ha assolit la fita de la normalitat en els usos espontanis. Per últim, crec que és molt agosarat fer un diagnòstic global de l'estat de la llengua fent servir només les dades referents a Catalunya. M'agradaria molt concloure que la meva llengua no està ferida de mort però, per aquestes raons i d'altres, senzillament no puc.

[Ressenya] Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Autor: Pitarch, Vicent

Títol: Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Data: 2011

Lloc: Benassal

Editorial: Fundació Carles Salvador

Col·lecció: Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 4

Descripció física: 24 cm

Extensió: 149 p.

ISBN: 978-84-606-5415-5

A la llum de l'actual situació de la cultura i la política del País Valencià, podríem sentir-nos temptats a pensar que, en certa manera, el fabrisme i el valencianisme no només són corrents distants sinó fins i tot oposats. Però potser un recorregut històric podria persuadir-nos que en realitat l'obra i la figura de Pompeu Fabra exerciren una influència sobre aquest moviment que en condicionà la configuració. Hi ha multitud de referències a l'autoritat científica i moral de què gaudia Mestre Fabra entre els valencianistes de preguerra, i aquesta obra ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió.

El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) fou dirigent de la formació política Esquerra Independent de Castelló i portaveu de la coalició Unitat del Poble Valencià, i entre d'altres càrrecs en l'actualitat ostenta el de vicepresident de la Fundació Carles Salvador, que ha estat l'encarregada d'editar la present obra. És autor d'altres títols sobre temes relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat al País Valencià, com Defensa de l'idioma (1972), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), Control lingüístic o caos (1996), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002).

Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es divideix en quatre blocs precedits d'una presentació i seguits d'un apartat de conclusions. L'autor enceta l'obra assenyalant l'objectiu de confirmar «la influència decisiva de Pompeu Fabra damunt el valencianisme» (p. 7), proposta que el lector ja reconeix en el títol. En els quatre capítols principals, Pitarch explica l'origen i les característiques del valencianisme, parla sobre el Mestre i la seva escola, reflexiona al voltant de la importància del cèlebre text fabrià del 1918 i construeix un pont de cent anys entre els valencianistes del primer terç del segle XX i els d'avui. Completen el volum una secció d'annexos, una bibliografia i un índex onomàstic.

En el primer capítol, “Aproximació al valencianisme”, l'autor defineix el valencianisme i enumera un seguit d'organitzacions culturals i polítiques vinculades als orígens d'aquest moviment. També incideix en dos elements que el caracteritzen: en primer lloc, el compromís amb la llengua del país; i en segon lloc, el paper de Catalunya com a exemple de referència.

“L'autoritat d'una obra decisiva”, el segon capítol, reflecteix l'acceptació que tengué l'obra fabriana entre els valencianistes de preguerra com a model de normativització de la llengua a causa del seu prestigi i rigor científics. L'autor prova aquesta tesi tot relacionant una àmplia nòmina de personatges, entitats i publicacions valencianistes favorables al fabrisme.

La famosa exhortació publicada a la revista Nostra Parla el 1918 és “El text insígnia” a què es refereix el títol del tercer capítol. Pitarch hi comenta alguns aspectes textuals i d'interès filològic, però a més –i en la línia del que es revela com la seva metodologia general per a l'obra– convoca diversos documents ordenats cronològicament que mostren l'impacte que el text tengué al si del valencianisme.

Finalment, en el capítol intitulat “Fabra i el valencianisme de la resistència”, l'autor fa un recorregut a través d'un seguit d'esdeveniments relacionats amb la figura de Pompeu Fabra que se celebraren durant el franquisme, i que considera una demostració del valor que els valencianistes atorgaven al Mestre. De fet, Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es pot considerar l'homenatge personal que dedica Pitarch al Mestre en el marc d'aquesta tradició amb motiu de «les commemoracions dels centenaris de la Secció Filològica (SF, 2011) i de les Normes Ortogràfiques de l'IEC (2013), sense oblidar que al bell mig hi tenim el vuitantè aniversari (2012) de les Normes de Castelló» (p. 9).

Pitarch construeix l'obra sobre el següent esquema sil·logístic: a) el valencianisme està compromès amb la llengua del país; i b) l'obra de Pompeu Fabra és el referent quant a la codificació del català; per tant, c) el valencianisme assumeix l'autoritat de Fabra. Seguidament destacaré tres informacions adduïdes per l'autor que donen força solidesa a la tesi que defensa.

La primera és la importància que adquirí el text «La tasca dels escriptors valencians i balears» entre tots els sectors valencianistes. El «text insígnia» conté una síntesi clara i vitalista de la doctrina fabriana, que se centra en la necessitat d'un procés de depuració de la llengua catalana, n'exposa succintament la metodologia i assenyala els actors que l'han de portar a terme. No tengué una repercussió immediata a causa de l'abast minoritari de la publicació en la qual aparegué, però va ser inclòs erròniament com a cloenda en el recull Converses filològiques uns anys més tard, fet que sí que contribuí a la seva difusió. El lector en trobarà una reproducció a la secció d'annexos (p. 95–96).

Una segona fita significativa adduïda per Pitarch són les visites que Pompeu Fabra féu al País Valencià. El seu tarannà «definit per la prudència i la cautela […] podia encomanar la sensació que Fabra era vist més aviat distant de la situació sociocultural valenciana», però ans al contrari Mestre Fabra experimentava «una sensibilitat notable envers la realitat social del País Valencià» (p. 8). Voldria remarcar el valor que l'autor dóna a la visita que s'esdevingué el 1935, que entre d'altres llocs portà Fabra juntament amb Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta a la seu d'Acció Valenciana (la imatge de portada és una fotografia d'aquesta trobada dels ambaixadors de la Secció Filològica de l'IEC amb algunes figures representatives del valencianisme com Adolf Pizcueta i Carles Salvador). Fets d'aquest tipus provarien no solament l'autoritat atorgada a Fabra, sinó també la relació de correspondència entre principatins i valencians.

Finalment, l'última fita remarcable de què vull parlar és la publicació de les Normes de Castelló l'any 1932. Tant l'acollida de l'exhortació com les visites de Pompeu Fabra al País Valencià tal vegada no són una demostració tan ferme de la veritable influència del fabrisme sobre el valencianisme. L'interès per la doctrina fabriana, per una banda, i les visites del Mestre, per una altra, podrien explicar-se separadament per motius altres que l'acceptació plena del fabrisme lingüístic i polític, però aquests dos elements combinats amb el fet que les Normes varen ser elaborades seguint els preceptes de l'IEC corroboren la tesi de Pitarch. Malauradament, l'autor aprofundeix en els dos primers aspectes però en lloc de dedicar un merescut i detallat capítol a la importància capital que tenen l'elaboració i la publicació d'aquest document tan sols en fa algunes mencions superficials disperses. Per tal d'omplir aquest buit el lector pot recórrer a algun dels treballs que l'autor ha dedicat a aquesta qüestió.

A l'apartat d'annexos, el lector també hi podrà trobar textos apareguts en publicacions com Taula de lletres valencianes, La Veu de Catalunya, Timó i El Poble Valencià, i cartes, apunts i altres tipus de materials que complementen i il·lustren encertadament l'assumpte del llibre. Trob a faltar més referències a aquests annexos en el desenvolupament de l'obra, les quals pràcticament hi apareixen concentrades cap al final. D'altra banda, l'índex onomàstic és prou complet i força útil, però pens que un índex temàtic no hauria estat sobrer.

En suma, l'últim treball de Vicent Pitarch és una obra escrita amb un llenguatge assequible però rigorós, molt proper al llenguatge periodístic, que demostra allò que es proposa: la connexió entre el fabrisme i el valencianisme de preguerra. En paraules de Joan Fuster, «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla» (p. 118), però com altrament manifesta l'autor, encara «tenim pendent d'avaluar les dimensions del seu impacte dins l'àmbit concret del País Valencià d'avui» (p. 7). Estic convençut que un excés d'optimisme en aquest punt comportaria conseqüències nefastes a la salut de la llengua i la cultura comunes de la catalanitat, i per això crec que les raons que el lector trobarà en aquesta obra el convidaran a dedicar-hi una més que necessària reflexió crítica.

Una normalitat ben poc normal (II)

Fa unes setmanes va transcendir la notícia de l'esperpent que es produí a l'Audiència Provincial de Palma quan Consol Castillo intervengué com a testimoni en el judici pel cas 'Nóos' fent servir el català. Pocs dies més tard, el 8 de maig, després del partit que havia enfrontat el Real Madrid CF i el Valencia CF a l'estadi Santiago Bernabéu, el periodista català Sebas Guim es va adreçar al porter madridista Kiko Casilla, natural d'Alcover, en llengua catalana. Després que el corresponsal de la CCMA a Madrid hagués formulat la seva pregunta, el futbolista es dirigí al cap de premsa del club per assabentar-se si podia respondre-la en aquesta llengua. El cap de premsa, Carlos Carbajosa, digué «No, no, no, en español», i aleshores tant Sebas Guim com Kiko Casilla es veieren obligats a amagar la llengua.

Aquest no és un incident equiparable al de Consol Castillo perquè no s'esdevingué en un territori de l'Estat en què el català és oficial, però hem d'assumir per aquest motiu que és un fet normal o normalitzable? Pensem-hi. Primerament preguntem-nos a què pot respondre el comportament de Kiko Casilla. Recordem-ho: el futbolista demana permís al cap de premsa. Com així? Ho fa motivat per un complex d'inferioritat autoimmunitari o perquè intueix que parlar públicament en català descontentaria els aficionats madridistes? O, pitjor de tot, ho fa perquè pesa en la seva consciència la recomanació explícita del club de no fer servir el català? Sembla que situacions com aquesta no ocorren quan jugadors francesos responen les preguntes dels mitjans del seu país en francès, o quan els anglesos ho fan en anglès. Per tant, pareix raonable deduir que el Real Madrid CF prohibeix explícitament l'ús del català, tot i que Casilla ho ha desmentit apel·lant al funcionament de les zones mixtes.

El marc legal en què s'ha d'encabir aquest succeït ens el proporciona la Constitució espanyola:

Article 3

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

L'única llengua que hi apareix especificada és el castellà. En aquest sentit, el text no esclareix algunes qüestions importants, com ara quantes i quines són les «altres llengües espanyoles» i les «diferents modalitats lingüístiques d'Espanya», o què s'entén per «respecte i protecció» i quins mecanismes de garantia hi ha. A banda d'això, emperò, l'Article 3 fa referència als textos legals que regeixen les altres llengües oficials, els estatuts d'autonomia. Malgrat la declaració de bones intencions de la Constitució, la indefinició onomàstica i la subalternitat dels estatuts sempre fan inclinar la balança en benefici de l'única llengua oficial reconeguda per a tot el territori de l'Estat.

Si un fet que hauria de ser un fet més, com el de Kiko Casilla o molts d'altres, es transforma en un conflicte lingüístic d'interès mediàtic és per l'absència absoluta de normalitat en l'ús del català en els espais socials. Al capdavall, un periodista en una roda de premsa és el representant d'un mitjà de comunicació. Tant aquest mitjà com la seva audiència fan servir una llengua determinada, i no sembla coherent que la situació comunicativa establerta entre un esportista i l'audiència a través del periodista estigui determinada per factors relacionats amb l'espai físic, i encara menys quan la participació d'altres mitjans que cobreixen la informació en altres llengües, inclòs el castellà, hi és autoritzada. Les discriminacions lingüístiques envers ciutadanes i ciutadans que fan servir llengües altres que la castellana en àmbits d'ús social són, dissortadament, un patró endèmic de la realitat sociolingüística de l'estat espanyol emparat en la legalitat. L'ambigüitat de la Constitució abona el desconeixement de la pluralitat lingüística del territori de l'Estat, i això es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació. Prejudicis i discriminació: allò que garanteix que l'únic normal en la nostra realitat sociolingüística propera sigui l'anomalia, malgrat les lleis.

"Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius" | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

«Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,

la barbàrie va retre’s homenatge

i nosaltres, per por de tenir por

no vàrem proclamar

la revolta del llenguatge»

(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)

Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s’aprovà la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany, demà a Plaça Major, se celebren els trenta anys d’aquesta llei.

La meva generació ja va poder gaudir d’un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l’equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m’ocorre una imatge millor per a descriure-ho.

A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d’un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d’aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l’usa. D’altra banda, l’altre matrimoni el componen una dona d’origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l’usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.

Aquesta norma tàcita del canvi d’idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas ‘Nóos’ a l’Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s’hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?

Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:

ABC: «Consuelo Castillo se niega a declarar en castellano»

dBalears: «El tribunal del cas Nóos viola la llei i discrimina una catalanoparlant»

Diario de Mallorca: «Aplazada la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Diario.es: «La Audiencia de Palma aplaza la declaración de Consol Castillo en Nóos al no tener traductor de valenciano»

El Mundo: «Una concejala de Compromís se niega a declarar en castellano en el juicio de Nóos»

Las Provincias: «Aplazan la declaración de Consol Castillo en Nóos porque no había traductor de valenciano»

Levante-EMV: «El tribunal de Nóos aplaza la declaración de Consol Castillo por hablar en valenciano»

Última Hora: «Aplazan la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Vilaweb: «Consol Castillo, regidora de Compromís, es nega a declarar en castellà en el cas Nóos»

La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l’ABC (no us perdeu el vídeo d’Ángel Expósito publicat al web d’aquest diari) criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D’altres, com Diario.es, Vilaweb i dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d’adreçar-nos a l’Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.

L’any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l’anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d’altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!

* Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans.

Una normalitat ben poc normal (I)

«Diuen que, al llarg d'una nit d'estiu,

la barbàrie va retre's homenatge

i nosaltres, per por de tenir por

no vàrem proclamar

la revolta del llenguatge»

(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)

Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s'aprovà la Llei 3/1986, de 29 d'abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany se celebren els trenta anys d'aquesta llei.

La meva generació ja va poder gaudir d'un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l'equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m'ocorre una imatge millor per a descriure-ho.

A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d'un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d'aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l'usa. D'altra banda, l'altre matrimoni el componen una dona d'origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l'usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.

Aquesta norma tàcita del canvi d'idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l'Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas 'Nóos' a l'Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s'hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?

Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:

ABC: «Consuelo Castillo se niega a declarar en castellano»

dBalears: «El tribunal del cas Nóos viola la llei i discrimina una catalanoparlant»

Diario de Mallorca: «Aplazada la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Diario.es: «La Audiencia de Palma aplaza la declaración de Consol Castillo en Nóos al no tener traductor de valenciano»

El Mundo: «Una concejala de Compromís se niega a declarar en castellano en el juicio de Nóos»

Las Provincias: «Aplazan la declaración de Consol Castillo en Nóos porque no había traductor de valenciano»

Levante-EMV: «El tribunal de Nóos aplaza la declaración de Consol Castillo por hablar en valenciano»

Última Hora: «Aplazan la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Vilaweb: «Consol Castillo, regidora de Compromís, es nega a declarar en castellà en el cas Nóos»

La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l'ABC (no us perdeu el vídeo d'Ángel Expósito publicat al web d'aquest diari), criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D'altres, com Diario.es, Vilaweb i dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d'adreçar-nos a l'Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.

L'any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l'anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d'altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!