[L'endemà des de Catalunya 2017], per Joaquim Torrent

(Font imatge)

Al Principat, Sant Joan i la seva nit sempre ha estat una celebració festiva, amb revetlles populars i llançament de petards, i també amb la instal·lació i posterior crema de fogueres per part de la quitxalla, que servien per desfer-se de tota mena d'andròmines. Darrerament, però, cal constatar que la profusió de fogueres ha baixat, almenys a les ciutats grans, pels inconvenients que originaven.

Té un significat de comunió amb la natura i de renovació, ja que també sol ser costum veure l’aparició del sol, especialment arran de mar, i de renovació i d’iniciació –de noves relacions– sobretot els joves.

Igualment per Sant Joan es fan els actes de la Flama del Canigó, celebració iniciada en els anys 50 a la Catalunya Nord i que amb el temps s’ha anat estenent i que consisteix en la rebuda de la Flama duta des del Canigó i la posterior encesa de fogueres. A banda, i amb un origen més popular, hi trobem les famoses Falles del Pirineu, amb la baixada de teies enceses i l’encesa de fogueres.

La nit de Sant Joan també s’anomena la Nit de les Bruixes perquè éssers fantasiosos de tota mena se suposa que hi apareixen; de tota manera no tot són bruixes sinó també sers menys malèfics, com dones d’aigua –especialment al voltant del Montseny–, amoretes i follets. A més, la nit de Sant Joan es considera una data especial per collir tota mena d’herbes, ja que es creu que és en aquesta data que tenen més poders.

Sí, penso que Sant Joan hauria de ser Festa Nacional. És una festivitat comuna a totes les terres de parla catalana, amb manifestacions força comunes, i té un significat màgic i especial en coincidir amb el solstici d'estiu, que ens agermana a tots nosaltres i ens dóna noves energies, individualment i com a poble.

 

Joaquim Torrent, geògraf i activista cultural

Principat de Catalunya

   

"Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius", per Joaquim Torrent

Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius Els dialectes consecutius del català serien els implantats –constituïts prèviament en altres comarques més al nord- a les terres conquerides als sarraïns, amb l’ excepció, però dels parlars de la Ribagorça (concretament de les seues parts més altes) i el Capcir, on el català se superposà, en el primer cas al basc i a un parlar romànic propi, i, en el segon cas, a
l’ occità. Per tant, llevat les excepcions esmentades, es podria dir que a la Catalunya Nova s’ hi implantà un català consecutiu. De tota manera cal precisar, tal com deia el professor Badia Margarit, que a tota la zona de la plana de Lleida -el que avui entenem com a Terra Ferma, i terres adjacents- es parlà una forma de mossàrab molts acostada al català, si no era la mateixa llengua, que es constituí espontàniament tot i restar fora els límits dels primitius comtats catalans.. Així, es pot dir que en aquesta part de la Catalunya Nova, que podem estendre a les terres centrals de la Franja de Ponent, bàsicament Baix Cinca –amb Mequinensa, que resta separada de l’ Alt Matarranya per obstacles orogràfics- i la Llitera el català s’ hi desenvolupà espontàniamnet, tot i que fou afaiçonat per noves aportacions posteriorment. Una situació diferent era la que es donava al Baix Ebre, on el parlar mossàrab que hi havia ja no es podia considerar català i no era gaire intel.ligible. També hem de suposar que aquest parlar es devia estendre al Matarranya, tot i que tampoc hi devia quedar gaire rastre, perquè quan fou incorporat als dominis cristians quedà tota la zona força despoblada. Joaquim Torrent

"Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià", per Joaquim Torrent

Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià

Per Joaquim Torrent


*En relació a l'article "Els noms i les institucions", de Joan Morro

*"Es podria pensar que el guionet (català-valencià), que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma." 

I per què no l'espanyol-argentí, el francobelga, l'angloestatunidenc, l' austroalemany, el brasiler-portuguès, el flamencoholandès? I que no se'm digui que existeix el serbocroat, perquè, afortunadament, la relació entre valencians i principatins no té res a veure amb la relació existent entre serbis i croats, perquè a part que s'han massacrat històricament entre ells, els uns representen el món oriental i ortodox i els altres són uns paladins de l'església catòlica i la cultura europeooccidental.

Quant a l'expressió gallegoportuguès, caldrà recordar que ha estat imposada per l'absorció de les terres gallegues dins l'òrbita hispanocastellana, perquè, si no, ara simplement parlaríem de portuguès, de la mateixa manera que segles enrereúnicament es parlava de galaica lingua, i , en certs moments de la Baixa Edat Mitjana, es parlava de llengua valenciana per a designar la totalitat de la nostra llengua, cosa que no impedeix que,actualment, la denominació més generalitzada sigui la de llengua catalana.

El que és cert és que la denominació de les llengües és d'allò més variada i obeeix a múltiples raons. I que, també, es presta a les més barroeres manipulacions. Un exemple claríssim és la presència de la denominació «valenciano», amb la seva corresponent versió, en gran part de les pàgines i llocs web dependents del govern central –des del web de Muface al del BOE, per exemple–; versió que a penes es diferencia de la catalana per ridícules qüestions menors, amb la mateixa entitat per exemple que la diferència en el tractament entre castellà i andalús –allò de «¿cómo estais ustedes?», en lloc de «vosotros». Us imagineu que des de la Generalitat principatina es fes una web amb versions diferenciades en castellà i andalús? Oi que seria surrealista?Doncs així mateix és com obra el govern central, i el que podria arribar a passar amb la nostra llengua si triomfessin les tesi dels qui defensen la denominació català-valencià, ja que quedaria expedit el camí per a una possible fragmentació. 

Com deia Aracil: «Tu eres nilóticosahariano. Te lo digo yo chaval, que de eso entiendo mucho». Imagineu-vos el posat del nilòtico en qüestió: el mateix que hauríem d'adoptar els «nadius» d'aquest país –o països– davant certes ridiculeses terminològiques.

Joaquim Torrent, geògraf i escriptor

"Per un catalanisme de veritat, no un succedani", per Joaquim Torrent

Per un catalanisme de veritat, no un succedani

   A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat     espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l´única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no  ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

• Hi ha hagut com una implosió en  què la pressió de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes.

   
De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle -a les acaballes del S. XIX-, precedit -això sí- per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat, davant l’ endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la nostra burgesia va creure -ingènuament i sense ser conscients de l’ atàvic rebuig  castellà a tot allò que fes olor de català- que precisament aquests valors de la modernitat que encarnava l’incipient catalanisme els serviria per “regenerar” l’Estat i en facilitaria la seva intervenció, cosa que en realitat mai no succeí. En canvi, a causa d’aquesta voluntat intervencionista el catalanisme va començar a desdibuixar-se -tot i la incompatibilitat inicial, només cal llegir Maragall...- i a convertir-se cada cop més en un simple autonomisme, que volia fer de Catalunya una mala còpia del Piemont en relació a Espanya, sense posar en qüestió la integritat de l’ Estat –ni del mercat, per suposat-. Va ser l’ opció de la Lliga, amb figures com Prat de la Riba i Cambó. Aquesta mentalitat, però, lluny de quedar reclosa dins les files de la gran burgesia també acabà impregnant la petita burgesia i les classes populars -malgrat episodis puntuals i radicalismes verbals- ; així, quan Macià proclamà la República Catalana, el 1931, ho feu dins un “marc ibèric”, i acabà transigint i acceptant la imposició d’una institució merament autonòmica, la Generalitat. Ha estat una mentalitat majoritària dins el catalanisme tradicional, i costa molt de desfer-se’n. Una mentalitat que es caracteritza pel seu hispanocentrisme i el seu intervencionisme, que d’una manera inconscient i atàvica, en voler regenerar i canviar allò que “per se” és irregenerable i immutable, ens ha fet perdre molt de temps i moltes energies, a més de donar ales a un projecte que no era el nostre, i que a més persegueix la nostra submissió i dilució.

• Aquest independentisme clàssic sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari, i usualment lligat a posicions de reivindicació social.

   
És ben cert que som un poble diferent del poble castellà (o “espanyol”), amb un altre tarannà i una altra visió de les coses. No ens hauria d’obsedir catalanitzar Espanya, ja que a més, com històricament ha quedat demostrat, de ser una tasca impossible ho tindríem, en un estat aliè, molt difícil per a viure com a poble. És, a més de suïcida, inadmissible que nosaltres poguem contribuir en un grau o altre  a   que l’Estat espanyol sigui mirat de forma diferent a com tradicionalment ho ha estat, com a símbol d’endarreriment, intolerància i caciquisme. Ja hem apuntat que un dels llasts que arrosseguem dins el catalanisme és el predomini del corrent merament autonomista, el qual darrerament s’ha convertit, nominalment, en independentista; però es tracta d’un independentisme arrossegat per les circumstàncies, sense plena convicció, acomodatici i oportunista... No podem tornar a caure en vells errors; no hem de voler “salvar Espanya” -veure, com alguns han dit, el procés català com a una “oportunitat per a espanya” seria un cras error-, tot i que aquesta temptació hi és ben present. Com ha dit l’ historiador Antoni Rico “el procés a Catalunya no seria una victòria de l’independentisme clàssic, sinó una altra cosa”, i “que el catalanisme que no era independentista haja virat cap al secessionisme no vol dir que per això canvie el seu marc nacional (...) de les quatre províncies”.

                                                                                                                          

Aquest independentisme clàssic a què fa referència Rico sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari i usualment -no en exclusiva, però- lligat a posicions de reivindicació social. Es remunta a Roca i Farreras i passa per Estat Català , el FNC, el PSAN i altres formacions.. Aquesta ha estat una branca minoritària, minoritària perquè per determinades circumstàncies socials i històriques no ha pogut arrelar adequadament en el si del conjunt social, tot i que en puritat és  el corrent que    amb més coherència es podria reivindicar, des d’un  punt  de vista   teòric, com a veritable catalanisme, enfront del pseudocatalanisme predominant històricament, que en la pràctica ha actuat com un mer regionalisme, malgrat una retòrica emmascaradora pretesament nacionalista. Una pràctica extensiva al nostre marc nacional complet, actualment designat amb la denominació “Països Catalans”, i que és rutinàriament “oblidat”; de la mateixa manera que aquest pseudocatalanisme renuncia a establir la primacia de la nostra llengua tot parlant d’ un quimèric bilingüisme. No ens autoenganyem... No hem de permetre que els qui sota una cortina de fum terminològica amaguen les seves ànsies d’intervenir a l’Estat espanyol, ens aixequin la camisa. Cal tenir ben clar que el veritable catalanisme digne d’aquest nom, i amb garanties, és  el que s’ha encarnat històricament a través de l’independentisme, que no té res a veure amb molt de l’independentisme de façana  dels darrers temps, simple mutació sense res al darrere de l’autonomisme tradicional...

Joaquim Torrent

"Josep Termes: el nacionalisme com a moviment popular", per Joaquim Torrent

El llegat intel.lectual de Josep Termes, traspassat aviat farà uns cinc anys, es manté plenament vigent i esdevé molt oportú per poder comprendre plenament els actuals esdeveniments polítics i la seva repercussió en la nostra societat. La ponència: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, presentada per Termes en el col·loqui d’historiadors organitzat el 1974 per la Fundació Bofill , és un text paradigmàtic del seu pensament i un referent imprescindible de la seva teoria sobre el catalanisme popular. Si analitzem el text esmentat veiem, ja d’entrada, com Termes adopta una posició crítica contra certes postures preestablertes de molts historiadors, les quals han propiciat la marginació o l’anàlisi errònia, i no té inconvenient a assignar al marxisme gran part de responsabilitat en aquest estat de coses, en acusar-lo d’haver prescindit del fet nacional -en tot el seu abast- a l’hora d’analitzar la realitat i de centrar-se essencialment en els fets econòmics o en l’ estat. Aquesta sobrevaloració de l’estat, com ens diu Termes, revela una concepció eurocentrista molt evident i va lligada a l’acceptació d’un model europeu occidental de desenvolupament econòmic, el qual ha estat usualment aplicat d’ una manera rígida i, evidentment, errònia, a la resta del món. Aquesta concepció eurocentrista comporta una excessiva valoració de la nació-estat en detriment de tots els pobles que, per les circumstàncies que sigui, no l’han creat. A més, aquesta concepció atorga un paper desmesurat a la burgesia, tot associant la idea de nacionalisme a una certa visió pejorativa -i estreta-, que ha tendit a presentar el fet nacional com a problemàtic o com a oposat a l’internacionalisme.

• Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli

Termes també acusa el marxisme, i, més concretament, els polítics marxistes, d’haver fet una manipulació total del fet nacional en funció dels seus interessos tàctics -de la qual cosa a Catalunya hi ha força exemples-. L’ autor ens insisteix que, a banda dels aspectes socioeconòmics, cal estudiar les diverses realitats nacionals des d’altres punts de vista per tenir-ne una visió més àmplia. Així, proposa una visió complementaria, de caire, en certa manera, antropològic, que tindria present el fet idiomàtic o la persistència d’uns costums o un codi de valors comú. El mateix Termes afirmà: “Coincideixi o no amb alguns esquemes prefabricats el fet nacionalitat subsisteix. Una afirmació excessivament política no és suficient; cal ampliar-la amb una gamma de matisos ètnics, folklòrics, voluntaristes, etc. Cal veure, també, la nacionalitat com una certa voluntat de ser allò que és”. En aquesta definició apareix un altre element important: la voluntat, la qual s’ afegiria a una sèrie de components preexistents més o menys emparentats amb una visió positivista de la realitat, i que esdevindria un component racionalista que facultaria els homes per decidir quan esdevenir nació. En Termes, en aquest text, com hem vist, posa de relleu les insuficiències del pensament marxista en l’anàlisi del fet nacional i, també, la persistència d’una sèrie de clixés erronis en la interpretació d’aquest, derivats tant de les esmentades insuficiències com d’una visiió dogmàtica.. Ensems, sense menystenir els elements vàlids de l’anàlisi marxista, i des d’una posició progressista, oberta i no dogmàtica incorpora nous elements d’anàlisi per a una millor comprensió del fet nacional. Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli; com afirma en la ponència esmentada, “el fet nacional és molt més un fet de les classes populars que no pas de les respectives burgesies”. Aquesta és una concepció que s’enfronta, però, a una línia molt important historiogràficament, representada per Fontana o Solé Tura, que des de pressupòsits marxistes associaren nacionalisme a burgesia. Per a Termes, tanmateix, el particularisme estaria veritablement representat per la reacció de les classes populars contra la postura adoptada per la burgesia, a la qual, en realitat, només li interessaria el seu predomini com a classe, sense dubtar a alinear-se amb qui sigui per poder-ho aconseguir. Termes argumenta -fent servir arguments marxistes- que si la burgesia ha estat nacionalista d’algun tipus ha estat nacionalista espanyola, atès que aquest és el seu mercat i el que ha ajudat, històricament, a crear,. Igualment rebutja la visió -impregnada de determinisme marxista- de Maurin i de Nin, que veu el fet nacional com a plataforma feta servir successivament per les diverses classes socials (burgesia, petita burgesia i proletariat). Admet Termes, tanmateix, que aquestes fases potser hi són en l’ evolució social, ara, no veu que necessàriament la qüestió nacional les segueixi. Per a ell és força evident que qui sempre ha lluitat per l’autodeterminació ha estat, històricament, l’element popular i que no es pot catalogar automàticament el nacionalisme com un moviment eminentment burgès; com també és evident la necessitat que es desprèn d’orientar les noves recerques en aquesta direcció. Joaquim Torrent