Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.

"Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius", per Joaquim Torrent

Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius Els dialectes consecutius del català serien els implantats –constituïts prèviament en altres comarques més al nord- a les terres conquerides als sarraïns, amb l’ excepció, però dels parlars de la Ribagorça (concretament de les seues parts més altes) i el Capcir, on el català se superposà, en el primer cas al basc i a un parlar romànic propi, i, en el segon cas, a
l’ occità. Per tant, llevat les excepcions esmentades, es podria dir que a la Catalunya Nova s’ hi implantà un català consecutiu. De tota manera cal precisar, tal com deia el professor Badia Margarit, que a tota la zona de la plana de Lleida -el que avui entenem com a Terra Ferma, i terres adjacents- es parlà una forma de mossàrab molts acostada al català, si no era la mateixa llengua, que es constituí espontàniament tot i restar fora els límits dels primitius comtats catalans.. Així, es pot dir que en aquesta part de la Catalunya Nova, que podem estendre a les terres centrals de la Franja de Ponent, bàsicament Baix Cinca –amb Mequinensa, que resta separada de l’ Alt Matarranya per obstacles orogràfics- i la Llitera el català s’ hi desenvolupà espontàniamnet, tot i que fou afaiçonat per noves aportacions posteriorment. Una situació diferent era la que es donava al Baix Ebre, on el parlar mossàrab que hi havia ja no es podia considerar català i no era gaire intel.ligible. També hem de suposar que aquest parlar es devia estendre al Matarranya, tot i que tampoc hi devia quedar gaire rastre, perquè quan fou incorporat als dominis cristians quedà tota la zona força despoblada. Joaquim Torrent

"Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients", per Joan Morro

Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS 
Joan Morro 

Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

"Els noms i les institucions", per Joan Morro

ELS NOMS I LES INSTITUCIONS
Per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro fa una reflexió crítica (no excepte se sarcasme) sobre l'ús que en fan algunes institucions de la doble denominació de la llengua catalana com a "català-valencià", i alerta dels problemes que pot ocultar aquesta nomenclatura per a la unitat de la llengua i de l'evident contradicció de no fer-ho amb d'altres llengües pels mateixos motius.







La UNED ofereix cursos de “catalán-valenciano”. És una bona notícia? És necessari aquest guionet? És realment necessària aquesta redundància? Per què la UNED no ofereix cursos de “castellano-español” o “inglés-americano”? Anem a pams.

L’última qüestió és bona de respondre. No calen els guionets i la redundància perquè el castellà i l’espanyol, així com l’anglès i l’americà, són el mateix idioma. Això no obstant, per raons que van des del nombre de parlants fins a qüestions històriques i polítiques, els dos idiomes comporten molta més varietat lingüística que el català. L’àmplia varietat del castellà i l’anglès, l’espanyol i l’americà, és deguda a què són idiomes cultes, d’alta cultura, no pas un motiu de diferenciacions substancials. Això ha esdevingut un principi especialment al·legat per acadèmics des que n’hi ha que vindiquen l’spanglish.

Es podria pensar que el guionet, que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma. El que sí trobem fàcilment són arguments que afavoreixen aquestes diferenciacions, naturalment. Pràcticament tot es pot argumentar. Només calen objectius i mitjans. Podem citar-ne tres tipus d’arguments en funció de qui els sol presentar.

Alguns –els més pedants– subratllen que les varietats són un motiu per se per fer-ne les diferenciacions corresponents. El problema d’aquest punt és que no és gens senzill de concretar críticament on comença i acaba una varietat lingüística. Al respecte és prou conegut que, per evitar maldecaps i agafar la drecera, molts tendeixen a afavorir les fronteres administratives. El cas de “català” i “valencià” n’és paradigmàtic.

Sovint lligats als anteriors, també els hi ha –els més buròcrates– que apel·len a textos legals. No per casualitat, el cas de “català” i “valencià” torna a ser paradigmàtic. Els Estatuts de catalans i valencians fan referència a diferents llengües oficials. Els juristes també hi fan la seva. Amb tot, no és gaire clar que això hagi de determinar l’estudi i les competències de qui ha d’aprendre normes ortogràfiques en comptes de jurídiques.

Finalment, trobem els que –els més folklòrics– pensen que el criteri per nomenar un idioma és com l’anomenen els seus parlants. Això no té ni cap ni peus per a qui ha estat fora del seu poble durant una temporada, encara que alguns ho defensin. Tornant al nostre cas, comporta que el mallorquí desbordaria un curs de “catalán-valenciano” i que permetria oferir cursos de “balear-mallorquín”. Més d’un ja ho està programant.

Val a dir que també hi ha arguments amb base acadèmica per tal de defensar un curs de “catalán-valenciano”. Un d’ells és apel·lar a que hi ha dues acadèmies oficials, a saber: l’Institut d'estudis Catalans i l’Acadèmia Valencia de la Llengua. Totes dues, però, sostenen que català i valencià són dos noms d’un mateix idioma. Així mateix, les universitats públiques catalanes, valencianes i balears eviten l’ambigüitat en la seva oferta acadèmica. Per què no ho fa una institució com la UNED?

En tot cas, són suficients les dues acadèmies i les dues accepcions nominals per a justificar un curs de “catalán-valenciano”? Penseu que els gonelles d’última generació (1, 2) apel·len a aquests dos fets, tot reconeixent la unitat del català, per a justificar una Gramàtica Normativa Balear. Significa això que, si l’aconsegueixen, s’hauria de justificar un curs de “catalán-valenciano-balear”? Seria això profitós per al futur de l’idioma?

Les paraules poques vegades són del tot innocents. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

Interllengües… o caos!, per Toni Barceló

Fa pocs dies, els diaris es feien ressò de la mort d'un ós bru a la Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries) a causa d'un dispar. També aquestes setmanes passades s'ha sentit a parlar molt del greu risc que suposen l'ancoratge i el fondeig de les embarcacions recreatives per a la vida de les praderies de posidònia de la Mediterrània. La consciència mediambiental de la població no és, ni molt manco, la ideal, així com tampoc ho són les polítiques aplicades pels estats. Això no obstant, d'unes dècades ençà les campanyes de sensibilització han proliferat de tal manera que ja formen part de les informacions que manejam quotidianament, i és estrany el cas en què el tractament de notícies relacionades es faci des d'una perspectiva d'indiferència o de posicionament contrari.

Per què, idò, no passa el mateix quan es parla de cultures i de llengües? Racisme lingüístic –i dels altres–, vulneracions dels drets lingüístics –i dels altres–, llengües i formes d'organització de la vida col·lectiva en extinció, etc.; tot això no en forma part, també, del medi natural? Per desgràcia, tot plegat ens és quotidianament familiar. El més curiós és que els mateixos mitjans que s'escandalitzen per la mort d'un exemplar d'una espècie animal en perill d'extinció (El País, El Mundo, ABC) reprodueixen sistemàitcament un cofoi discurs supremacista, consubstancial a l'espanyolisme lingüístic, contra tot allò que faci referència a la diversitat cultural i lingüística, especialment quan es tracta de fer caure les llengües pròpies distintes de la castellana dels ciutadans de l'estat espanyol.

El pensament dicotòmic, basat en la disjunció excloent –x o y, però mai x i y a la vegada–, és un procés cognitiu característicament humà que, generalment, porta adossada la valoració maniquea de les opcions en competència –x és bo; y és dolent–. Però el paradigma de la complexitat permet depassar aquesta conceptualització ambivalent de la realitat i ofereix opcions alternatives de conciliació entre suposats antagonistes. Aquest és el principi teòric a partir del qual segons el lingüista Albert Bastardas podem formular la filosofia sostenibilista, que és un model econòmic, social i ecològic que es troba en el punt d'intersecció entre el desenvolupament, l'equitat i la preservació del medi que supera l'oposició tradicional entre creixement econòmic i continuïtat dels recursos.

La teoria tradicional del creixement econòmic es fonamenta en dues idees bàsiques. Des del punt de vista ontològic, concep l'univers com un conjunt d'unitats discretes i aïllades en què l'ésser humà estaria en el nivell superior. Des del punt de vista operatiu, les necessitats dels humans justificarien l'impacte que les seves activitats poguessin provocar en l'entorn. L'ecologisme, en canvi, entén la realitat com un sistema integrat d'interrelacions interdependents complexes en què l'ésser humà és una peça més. La relació amb l'ecosistema estarà dirigida per la necessitat d'alterar-lo tan poc com sigui possible per assegurar-ne la continuïtat de tots els elements perquè la supervivència de l'espècie en depèn. El model tradicional és lineal, mentre que el model ecologista és cíclic.

L'obra de Bastardas Cap a una sostenibilitat lingüística s'inscriu en el corrent del pensament ecologista. En aquest petit assaig, l'autor proposa la tesi que és possible conciliar la bilingüització/poliglotització d'una comunitat lingüística amb el manteniment de la seva llengua primera, i ho fa aplicant l'esquema del desenvolupament sostenible al contacte lingüístic. Tradicionalment, el pensament sociolingüístic ha tendit a pensar els processos de bilingüització/poliglotització d'un grup com un estadi intermedi que mena irremeiablement cap a la substitució del codi d'origen. Bastardas, en canvi, proposa que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p.29).

Per tant, hi ha casos en què la bilingüització/poliglotització sí que provoca l'abandonament intergeneracional de la varietat pròpia. Bastardas en distingeix dues grans tipologies: el contacte vertical i l'horitzontal. La primera es refereix a la integració d'un territori i el grup humà que l'habita en una estructura politicoadministrativa superior. La pèrdua de control sobre l'organització de la vida col·lectiva augmentarà la probabilitat de nativitzar la llengua al·lòctona i d'abandonar la pròpia. La segonas fa referència a l'exposició directa a una altra llengua. En aquest cas, el factor determinant serà la relació entre el volum demogràfic i el grau de compactació dels grups en contacte, però les circumstàncies del context també hi influiran. Sovint ambdues tipologies es produeixen simultàniament.

En qualsevol cas, en aquests processos s'ha de tenir en compte els sistemes de representació de la realitat i l'autoimatge. Les grans interllengües (anglès, castellà, portuguès, francès, etc.) solen ser portadores d'un relat supremacista que exalça la pròpia llengua i desacredita les altres, que considera inferiors. La valoració jerarquitzadora de la diversitat lingüística es basa en la fal·làcia que hi ha llengües intrínsecament més ben dotades que d'altres per comunicar-nos, fet que les faria preferibles. Però com ja ha estat demostrat, no es coneixen dades lingüístiques que suportin aquesta teoria (us recoman La dignidad e igualdad de las lenguas, del professor Juan Carlos Moreno Cabrera); per tant, cal incidir en l'igualitarisme lingüístic: totes les llengües són igual vàlides.

Aquest podria ser un argument de pes en favor de la conservació de la diversitat lingüística: si totes les llengües són igual de vàlides, per què hauríem de preferir-ne unes per sobre de les altres? Per què hauríem d'assassinar llengües en sèrie? L'activitat lingüística és, en darrer terme, activitat cognitiva, i la multiplicitat en què es materialitza la capacitat lingüística de l'ésser humà –les llengües del món– ens aporta una informació preciosa i única de com funcionen els mecanismes de la ment que no hauríem de malbaratar: també matam una part d'aquest patrimoni quan matam una llengua. Però potser el motiu més sòlid que tenim per treballar per la conservació de la diversitat lingüisticocultural és que no tenim una necessitat racional per haver d'anar-hi en contra.

És imperatiu que aconseguim involucrar els estats i els organismes internacionals en l'activisme per la linguodiversitat, però també hi ha moltes coses que podem fer els individus en la nostra quotidianeïtat. L'efectivitat dels discursos glotofàgics també depèn de les representacions de la realitat i les pràctiques dels parlants de les llengües minoritzades. Per tal que no malmetem els nostre ecosistema sociolingüístic, Albert Bastardas ens proposa que facem servir exolectes només quan sigui «raonablement necessari» (p. 22), precisament perquè de forma compulsiva i inconscient tendim a fer el contrari. Ja ho hem dit: haver de triar entre una interllengua o el caos sovint és un fals dilema. Tu o jo no és necessàriament una disjunció excloent.

La qüestió, en una paraula, és aquesta: podem conèixer o usar dues o més llengües sense que hi hagi necessitat que renunciem a cap. Aquesta situació serà sostenible en gran mesura si l'ús que en feim de cadascuna és equilibrat en proporció a l'ús que en feim de les altres i si les valoram positivament. Així com la sostenibilitat d'un model econòmic depèn de l'adaptació dels sistemes d'aprofitament dels recursos a la dinàmica de l'ecosistema, és a dir del grau de pressió que hi exerceixen i el ritme que hi imprimeixen, caldrà calcular l'impacte sociolingüístic que tendran qualssevol tipus de comportaments o mesures, siguin exclusivament lingüístiques o no, sobre la dinàmica de l'ecosistema sociolingüístic, tant des del punt de vista sincrònic com diacrònic.

Jornada de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. "El repte d'investigar sobre la Franja d'Aragó" (Saragossa, 28/10/16)

Jornada de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. El repte d'investigar sobre la Franja d'Aragó. Saragossa, 28 d'octubre de 2016

 

«És cert que la Franja d'Aragó no és una realitat tangible, perquè no s'identifica amb un grup humà concret, ni tan sols amb un territori amb unes demarcacions definides i amb unes relacions internes ben assentades. Tanmateix, hi ha un fet lingüístic que li dóna unitat i que permet diferenciar-la d'altres zones dins la Comunitat Autònoma d'Aragó: en aquesta àrea es parla català i per això ha estat objectiu d'estudi des que Joaquín Costa, el 1879, dediqués unes quantes pàgines a descriure el panorama lingüístic de la Ribagorça i la Llitera. Després vingueren la tesi d'Antoni Griera sobre la frontera catalanoaragonesa (1914) i la ressenya que en féu Ramón Menéndez Pidal ara fa justament un segle.

»D'aleshores ençà, la recerca sobre la Franja no s'ha aturat, de manera que, a la vora dels estudis descriptius de les varietats dialectals, se n'han desenvolupat d'altres de caire històric, sociolingüístic i literari, a través dels quals s'ha aconseguit tenir una visió exacta de la riquesa cultural d'aquesta zona d'Aragó, amb unes arrels compartides amb Catalunya.

»Aquesta jornada pretén, en primer lloc, divulgar la investigació duta a terme fins ara sobre la Franja d'Aragó des de diverses perspectives; en segon lloc, presentar els treballs que s'estan realitzant actualment sobre aquest territori; i, finalment, proposar noves línies de recerca d'interès científic i, sobretot, social.»

"Elefants blancs", un nou projecte de cinema en català

Descripció del projecte

ENLLAÇ PER COL·LABORAR AMB EL VERKAMI

Elefants blancs,el curtmetratge basat en el conte d' Ernest Hemingway , «Hills like white elephants».Dirigit per Artur Trias. Produït per Català Productions. Amb Roger Casamajor i Mireia Aixalà com a protagonistes.

En un dia calorós d'estiu una parella espera el tren en una atrotinada estació. Normalment viatgen, beuen cervesa i tasten noves begudes alcohòliques. La conversa que enceten és reiterativa. No és la primera vegada que ho parlen. Però la qüestió és...de què parlen que sembla tan important? On van?

Tu ets un xafarder més. Estàs allà al bar de l'estació assegut a una taula. Veient tot el que passa, però en realitat només ets un xafarder en una conversa aliena. Una conversa que sembla interessant. Una conversa on potser acabes esbrinant qui són i que fan allà. Intueixes que es tracta d'una parella i ells tindran la seva conversa, aliena al fet que tu estiguis allà, escoltant. Per tant, no parlen per tu. No parlen perquè tu t'assabentis que és el que passa, de què és el que els hi passa, sinó que parlen per ells.

Unes paraules de l'escriptora Maria-Mercè Marçal que fan referència a aquesta història:

"La insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per el misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot molt trist. No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parlo de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge... o no."

"I podríem tenir tot això. Podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible."

"Després tot anirà bé. Tot serà com abans"

MIREIA AIXALÀ

Actriu en nombroses sèries de TV3 com' La memòria dels Cargols', 'Temps de Silenci' , 'Lo Cartanyà', 'Infidels' i 'La Sagrada Família' entre molts altres. També ha actuat en pel·lícules com 'Laia, el regal d'aniversari' de Jordi Frades, 'L'orquestra de les estrelles' d'Eduard Cortés, 'Presumptes implicats' d'Enric Folch o 'Xtrems' d'Abel Folk són alguns dels títols més destacats. També ha actuat en nombroses obres de teatre que realment és impossible de poder anomenar aquí perquè no hi ha prou espai. Vaja, una actriu en tota regla!

ROGER CASAMAJOR

Actor en nombroses sèries de TV3 com 'Temps de Silenci', 'Ventdelplà',  'La Via Augusta' , 'Infidels', i  'Gran Nord' entre molts d'altres. I en sèries nacionals com 'Los hombres de Paco'. També s'ha dedicat al món del cinema en pel·lícules com  'La sucursal' (telefilm) de Jesús Font, 'El mar' d'Agustí Villaronga, 'Salvajes' de Carlos Molinero, 'Estrella del sur' de Luis Nieto, 'La ciutat oculta' de Carles Balagué, 'Nubes de verano' de Felipe Vega, 'Amor idiota' de Ventura Pons, 'Locos por el sexo' de Javier Rebollo, 'El laberinto del fauno' de Guillermo del Toro , 'El coronel Macià' de Josep Maria Forn, 'Després de la pluja' (telefilm) d'Agustí Villaronga i 'Pa negre' d'Agustí Villaronga on va guanyar el premi Gaudí com a millor actor secundari. El currículum d'aquest noi no s'acaba mai!

Segurament coneixeu a Artur Trias com actor de nombroses sèries de TV3 com 'Kubala Moreno i Manchón', 'El cor de la ciutat', 'La memòria dels cargols', 'Nissaga de poder', 'Secrets de família', 'La Lloll' i 'Estació d'enllaç' entre molts d'altres, tot i així, ha dirigit innumerables projectes audiovisuals.
Va començar a dirigir espectacles teatrals el 1990 amb 'Una història del Zoo' d'E.Albee al Teatre principal de Maó i des de aleshores no ha parat!

"La insinuació provoca el desig de saber"
"Dir les coses clares és massa fàcil"

Tenim el plaer de que la BSO sigui del compositor Jordi Cervelló.

Estudià violí amb Joan Massià i composició amb Josep M. Roma i marxà més tard a Milà, Siena i Salzburg. Des d'una estètica independent, ha cercat un equilibri entre la tradició històrica i la sensibilitat musical contemporània. Ha fet també tasques pedagògiques com a professor del Conservatori de Badalona del 1982 al 1996 i com a autor del tractat Principis fonamentals sobre la tècnica general del violí, i també com a crític. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi i l'any 2010 el Premi Nacional de Música . El fons de Jordi Cervelló es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

"De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge... o no"

Som un equip de professionals de Barcelona que des de fa temps que treballem junts en tots els projectes. Generem molt bon ambient i això es nota en el resultat final.

Equip:

Director - Artur Trias
Cap de producció - Ànnia Català
Ajudant de producció - Marc Torramilans
Directora de fotografia - Gemma Rogés
Estilisme, art i maquillatge - Olivia Cucala
Cap de so - Pere Salvat
Compositor - Jordi Cervelló.
Foto-fixa i dissenyador del pòster - Juanma fotografia.
Dissenyador de la imatge de la samarreta i bossa de tela - Alejandro Albano.

L'estació de tren de Fornells de la Selva.

Fornells de la Selva és un municipi de la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona.

Al nord limita amb el municipi de Girona; al sud, amb els de Riudellots de la Selva i Campllong; a l'est, amb els de Quart i Llambilles; i a l'oest, amb els de Vilablareix i Aiguaviva.

L'estació de tren de Fornells de la Selva és el lloc ideal per aquest rodatge per la seva estètica conservada. Dins de l'estació hi ha un museu amb maquetes plenes de vies, trens i conserven el bar en perfectes condicions!

Convidem a tothom que faci una passejada pel temps i visiti el museu de dins de l'estació!

L'espai, els colors, aporten la imatge que volem construir en aquest curtmetratge ambientat als anys 40/50. Tot i així, haurem de tapar alguns grafits! En aquest espai es crearà la terrassa del fals bar de l'estació de tren! Falta taules i cadires de fusta clàssiques, pintar i decorar. Li farem un canvi de look total!

"Sense desig és tot molt trist"
"Resistència per a que s'entenga el missatge"

Les vostres aportacions serviran per:

• Lloguer de material tècnic: lloguer de la càmera, les òptiques, el trípode, els focus per quan rodem l'interior del bar, tot el material per gravar so, etc. Quasi tot el finançament anirà a parar aquí.
• Art i decoració: Les taules i les cadires per la terrassa del bar, pintura per pintar els grafits, un moble per tapar la caixa trencada que servia per picar el bitllet, una ràdio antiga i altres objectes de decoració dels anys 40 tant per la terrassa del bar com per l'interior del bar.
• Desplaçament: Tants els actors principals com l'equip viu a la província de Barcelona. Per tant, som uns quants que anem cap a Fornells de la Selva! Cal cobrir el cost de gasolina del transport fins a la localització per el dia 4 i per el dia 5 i potser lloguer d'una furgoneta per transportar el material tècnic i l'atrezzo.
• Catering: menjar i beguda per l'equip per els dos dies de rodatge. Que consta de litres de cafè (allà estarem a les 6h del matí!) esmorzar, dinar i quelcom de manteniment per no arribar a casa morts de fam abans de sopar!
• Organització campanya crowdfunding: La seva organització comporta una sèrie de despeses en impostos i gestió que també esperem cobrir amb les vostres aportacions.
• I si podem, quelcom per postproducció: Si el verkami va tant i tant bé que passem de l'import els aprofitarem per la difusió i la distribució. Seria genialpoder arribar a els 3.000€ i fer una difusió i distribució com cal!

Ens agradaria molt que et sumessis al projecte Elefants Blancs, es per això que hem elaborat un sistema de recompenses molt ampli on segur que trobes quina és la que t'agrada més! Ens agradaria molt que poguessis venir a veure una de les tres sessions que es portaran a terme, tot i així si no pots trobaràs la mateixa recompensa sense la invitació a la sessió i les recompenses s'enviaran a casa teva, a la oficina o allà on diguis.

De moment, tenim una dissenyador treballant en el disseny de la samarreta i de la bossa, en quant tinguem el disseny definitiu penjarem aquí mateix la imatge.

Descripció de les recompenses:

- Agraïments als crèdits: El teu nom i primer cognom apareixeran als crèdits finals del curtmetratge.

- Visionat online exclusiu: Rebràs per correu electrònic un link i des de allà podràs veure el curtmetratge. És important no compartir aquest link per les xarxes socials ja que és només per tu.

- DVD: Rebràs el curtmetratge en DVD perquè el vegis tantes vegades com vulguis. T'ho enviem a casa o si has escollit l'opció a assistir a una de les tres sessions, t'ho donarem en mà. Si has escollit l'opció de la invitació a la sessió i finalment no poguessis venir no passa res, et poses en contacte amb nosaltres i t'enviarem les recompenses a casa sense cap problema!

(Possibles petites variacions en el disseny final ja que encara falta incloure els logos dels patrocinadors)

- Invitació a la sessió: Tens tres opcions de sessió: a Barcelona, al Baix Llobregat o al Gironès, tu esculls quina sessió et va millor o quina et queda més a prop! En totes les sessions hi haurà pica - pica, brindis, col·loqui amb el director, preguntes a els actors i gaudir del curtmetratge en una pantalla gran. Al final de la vetllada, es portarà a terme el sorteig de complements dels actors (el barret o guants de l'actriu o el barret de l'actor. A cada sessió es sortejarà un dels tres complements) També el sorteig de la sorpresa! (us assegurem que cosa bona!) Finalment, fotografies amb els actors i el director i una estona perquè us puguin firmar allà mateix les vostres recompenses!

- Fotografia amb el director i els actors: Vols un bon rècord del curtmetratge? Que millor que tenir una fotografia amb els actors i el director que et farà un fotògraf professional el dia de la sessió del curtmetratge! Te l'enviarem per correu electrònic. A casa impresa te l'enviarem si has escollit l'opció de rebre-la. Sigui com sigui no et quedaràs sense la teva fotografia si vens a la sessió!

- Samarreta: Samarreta (M o L). Si has escollit l'opció sense invitació t'enviarem la samarreta a casa, si tens l'opció a invitació te la donarem en mà el dia de la sessió. Si finalment no poguessis venir a la sessió no passa res, ens ho comentes i t'enviarem la samarreta a casa.
Tant a la samarreta com a la bossa hi ha escrit:
LLENGUA . CULTURA . LITERATURA
Perquè si has apostat per aquest projecte és perquè ets el seu defensor!

- Bossa de tela: Bossa de tela amb una imatge del curtmetratge. Per anar a comprar, com a bossa de mà... pot ser el complement perfecte i ideal. Tu esculls per a què la faràs servir!
Si has escollit l'opció sense invitació t'enviarem la bossa de tela a casa, si tens l'opció a invitació te la donarem en mà el dia de la sessió. Si finalment no poguessis venir a la sessió no passa res, ens ho comentes i t'enviarem la bossa de tela a casa.

Sigues defensor de la LLENGUA , CULTURA I LITERATURA!

- Sorteig complements actors: Ja has vist el barret blanc que porta l'actriu? Pot ser el teu complement perfecte en un casament, comunió o on vulguis tu! El teixit del barret és ras i de color blanc. Està valorat en 50€, comprat nou a dos nois dissenyadors de Barcelona. És únic i exclusiu! L'elegància personificada!
També entra en sorteig el barret de l'actor. De color marró fosc amb una tira de tela de color blau marí. El complement ideal per protegir-te del sol aquest estiu! El seu valor és de 25€, completament nou.

Finalment, sortejarem els guants de l'actriu. Els típics guants d'estiu que portaven les noies a els anys 40/50.Des de fa anys que aquests guants s'utilitzen a les comunions.Uns guants molt elegants, còmodes i frescos!

- Sorpresa: Sorteig de la sorpresa. Molt no podem dir perquè sinó deixaria de ser una sorpresa, oi? Només us podem dir que us agradarà! (Hi haurà un sorteig de sorpresa per a cada sessió).

- T'ho enviem tot a casa: Si has escollit l'opció per a rebre totes les recompenses a casa, s'inclouen despeses d'enviament. No t'has de preocupar per res, simplement fes-te mecenes i rep totes les teves recompenses!

Recompenses exclusives per empreses:

- Publicitat de la teva empresa a Internet: Publicitat de la teva empresa a les xarxes socials del curtmetratge, a les xarxes socials de la productora i el logo de la teva empresa a la pàgina d'inici de la pàgina web de la productora.

-Fotografies del teu producte al set: Fotografies del teu producte en el set de rodatge a càrrec d'un fotògraf professional. Fotografies amb gràcia que podràs penjar a les xarxes socials de la teva empresa i que rebràs per correu electrònic. Fotografies de promoció.

-Fotografies del teu producte amb l'equip: Fotografies del teu producte amb els actors i el director a càrrec d'un fotògraf professional. Fotografies amb gràcia que podràs penjar a les xarxes socials de la teva empresa i que rebràs per correu electrònic. Fotografies de promoció.

- Publicitat en el making of del curtmetratge: Si tens samarretes negres o fosques amb el logo o el nom de la teva empresa, l'equip tècnic se les posa un dels dos dies del rodatge i el logo de la teva empresa apareixerà en totes les fotografies i vídeos del making of del curtmetratge que anirem penjant a totes les xarxes socials tant del curtmetratge com les xarxes socials de la productora.

- Opció a escollir: Rebre-ho a casa o venir a la sessió amb invitació: Hi ha dos opcions per escollir, o rebre les recompenses a casa amb tots els costos d'enviament coberts per nosaltres o venir amb invitació a una de les tres sessions i recollir allà les recompenses. Amb la invitació s'hi afegeix la recompensa de la fotografia amb el director i els actors.

- Emplaçament Elefant 1: L'emplaçament només es pot efectuar si la teva empresa comercialitza ampolles de beguda alcohòlica. Cal també que la imatge de l'etiqueta pugui aparentar que és dels anys 40/50. La seva ubicació serà en un prestatge del bar interior. I apareixerà entre un i dos plans en el bar interior. Necessitarem que ens enviïs dues ampolles.

Emplaçament Elefant a l'alimentació L'emplaçament només es pot afectuar si la teva empresa comercialitza productes alimentaris que per lògica es puguin trobar en un bar (olives, patates de bossa, embotits, etc,) Cal també que la imatge de l'etiqueta pugui aparentar que és dels anys 40/50.La seva ubicació serà a l'interior del bar. I apareixerà entre un i dos plans en el bar interior.

- Emplaçament Elefant 2: L'emplaçament només es pot efectuar si la teva empresa comercialitza ampolles de beguda alcohòlica. Cal també que la imatge de l'etiqueta pugui aparentar que és dels anys 40/50. I que a més a més es pugui beure en forma de xarrup "chupito". La seva ubicació serà en un prestatge del bar interior. I apareixerà entre un i dos plans en el bar interior. En Roger Casamajor senyala l'ampolla, la cantinera l'agafa i el serveix i veiem com beu.

- Emplaçament Elefant a l'anís: Aquesta opció només serveix per a una marca de beguda alcohòlica d'anís. Pòster publicitari dels anys 40/50 (creat per un dissenyador si la pròpia empresa no te la imatge sinó utilitzarem la seva imatge) de la marca d'anís que apareixerà durant tot el curtmetratge en el set de rodatge exterior de la terrassa. El 90% de l'acció del curt transcorre a la terrassa on estan asseguts i a cada dos plans apareixerà el pòster. Mireia Aixalà senyala el pòster i demana tastar l'anís. Menció de la marca per part dels actors Roger Casamajor i Mireia Aixalà. Presentació del producte i ús per part dels dos actors.

- Emplaçament Elefant a la cervesa: Aquesta opció només serveix per una marca de cervesa. Cal també que la imatge de l'etiqueta pugui aparentar que és dels anys 40/50. Menció del producte (dues vegades) per part dels dos actors. Pla detall (primer terme) de la taula on estaran les cerveses i on es reconeixerà completament la marca. Beuen dos cerveses cada actor mentre estan a la terrassa del bar. I el 90% de l'acció transcorre a la terrassa del bar.

"Parlo de desig de conèixer, de saber, d'entendre."

• Rodatge: dia 4 i 5 d'octubre.
• Curtmetratge acabat: Es calcula que estarà acabat la primera o com a màxim la segona setmana de novembre!
• Invitació a la sessió: Hi haurà tres sessions per veure el curtmetratge a escollir en tres sales diferents. Una al Baix Llobregat, una a Barcelona i una altre a la província de Girona. Quan tinguem dia i hora exacte ho anunciarem! Tot i així cal dir que, aquestes tres sessions es celebraran per finals de novembre i principis de desembre. El que sabem del cert es que haurà de ser o dilluns o dimarts al vespre.
• Rebre les recompenses: Si no pots venir a cap dels tres sessions o has escollit directament la opció sense invitació de sessió, t'enviarem les recompenses a casa! Si has escollit directament l'opció de rebre-ho tot a casa, rebràs les teves recompenses a principis de desembre.

Per a mantenir-vos a informats de totes les nostres actualitzacions, avançaments del curtmetratge com fotografia, vídeo i objectes d'atrezzo, continguts addicionals o simplement mantenir el contacte i seguir treballant en aquest projecte que tanta il·lusió ens fa, ens podeu visitar a:

Per les xarxes socials del curtmetratge:
Facebook
Twitter

També per les xarxes socials de la productora:
Facebook
Twitter
Instagram
Pàgina web

Si teniu qualsevol dubte, suggeriment, el que sigui, podeu contactar amb nosaltres per correu electrònic info@catalaproductions.com

"La insinuació és una de les millors coses que hi ha."

"Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius" | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

«Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,

la barbàrie va retre’s homenatge

i nosaltres, per por de tenir por

no vàrem proclamar

la revolta del llenguatge»

(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)

Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s’aprovà la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany, demà a Plaça Major, se celebren els trenta anys d’aquesta llei.

La meva generació ja va poder gaudir d’un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l’equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m’ocorre una imatge millor per a descriure-ho.

A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d’un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d’aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l’usa. D’altra banda, l’altre matrimoni el componen una dona d’origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l’usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.

Aquesta norma tàcita del canvi d’idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas ‘Nóos’ a l’Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s’hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?

Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:

ABC: «Consuelo Castillo se niega a declarar en castellano»

dBalears: «El tribunal del cas Nóos viola la llei i discrimina una catalanoparlant»

Diario de Mallorca: «Aplazada la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Diario.es: «La Audiencia de Palma aplaza la declaración de Consol Castillo en Nóos al no tener traductor de valenciano»

El Mundo: «Una concejala de Compromís se niega a declarar en castellano en el juicio de Nóos»

Las Provincias: «Aplazan la declaración de Consol Castillo en Nóos porque no había traductor de valenciano»

Levante-EMV: «El tribunal de Nóos aplaza la declaración de Consol Castillo por hablar en valenciano»

Última Hora: «Aplazan la declaración de una testigo en Nóos que pide responder en valenciano»

Vilaweb: «Consol Castillo, regidora de Compromís, es nega a declarar en castellà en el cas Nóos»

La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l’ABC (no us perdeu el vídeo d’Ángel Expósito publicat al web d’aquest diari) criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D’altres, com Diario.es, Vilaweb i dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d’adreçar-nos a l’Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.

L’any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l’anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d’altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!

* Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans.