1924. Allò que el vent s'endugué...

Contextualitzem. Som a l'any 2012, amb una crisi estructural del sistema capitalista i del model econòmic brutal, amb l'estat del benestar en deconstrucció, els drets socials sota mínims i el risc d'exclosió social pels núvols, la massa d'aturats no té aturador i el govern de dretes estatal amenaça amb la recentralització i la involució autonòmica. Amb aquest panorama, l'estatus oficial de la llengua catalana als diversos territoris hispànics on es parla és en greu perill i torna a confirmar que Espanya és feta com a estat-nació a imatge i semblança de Castella, amb la llengua castellana (ergo espanyola) com a màxima expressió i garant de la unitat espanyola. L'atac a la llengua catalana és constant i ja hem perdut diverses batalles en aquesta "guerra" (a les Illes, al País Valencià, a la Franja i al Principat mateix a colp de sentència).

Dit això, vist amb ulls actuals, em sembla quasi de ciència-ficció recordar un manifest fet per bona part de la intel·lectualitat espanyola allà per l'any 1924, quan la llavors recent dictadura de Miguel Primo de Rivera anava mostrant el seu exhacerbat anticatalanisme i el rebuig vers la llengua i cultura catalanes. I tal com denunciem els fets actuals cal ser justos, recordar i valorar molt el gest que tingueren els lletraferits d'aquella època, cosa gens fàcil tenint en compte que vivien dins un sistema autoritari i militaritzat. Vet aquí el manifest íntegre d'aquell any, per al reconeixement d'aquells que el feren i per a vergonya d'una societat (l'espanyola), que gairebé noranta anys després i en un suposat règim democràtic, es creu incapaç de reproduir un missatge lleument anàleg a aquest. Quedi per a la història, doncs:

(*) El cop d’estat militar del general Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 va comportar immediatament el dictat d’ordres i decrets contra la llengua i la cultura catalanes. A conseqüència d’això i arriscant la seva posició i potser també la pell, els intel·lectuals castellans més rellevants de l’època van dirigir el març de 1924 un escrit de protesta unànime al dictador per les mesures adoptades. Us transcric, doncs el manifest de 1924, amb els noms dels seus signataris al peu:

"Excelentísimo señor presidente del Directorio militar:
Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizaado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.
Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existenncia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.
Debemos además pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y el título histórico más alto que España puede presentar para ser considerada como potencia mediterránea, se debe en gran parte al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas; que creó una cultura admirable; que lanzó sus leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó en el fragor de la batalla ante los muros sagrados del Partenón, y que sirvió para que con ella hablara por primera vez la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio y fuese cantada la efusión humana en los versos imperecederos de Ausiàs March.
El reconocimiento de las literaturas regionales como una consecuencia ideológica y romántica hizo de la lengua de Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que cuentan entre las primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.
Nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de las glorias españolas, Milà y Fontanals, abrió con llave de oro el oscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y más características del pueblo castellano.
Queremos cumplir con un verdadero deber de patriotismo, diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza.
Pedro Sainz, Eduardo Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón, Angel Ossorio y Gallardo, Pedro Mata, Antonio Jaén, Tomas Borras, Angel Herrera, Jaime Torrubiano Ripoll, Ramón Menéndez Pidal, Alvaro de Albornoz, Concha Espina, Augusto Barda, V. García Martí, Conde de Vallellano, José Ortega y Gassset, Miguel Herrero, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Francisco Vighi, Pedro de Répide, León de las Casas, Joaquín Belda, José G. Alvarez Ude, Luis Jiménez de Asúa, Luis Ruiz Contreras, Félix Lorenzo, Fabián Vidal, Gabriel Maura, Vicente Machimbarrena, Gregorio Martínez Sierra, Lorenzo Barrio y Morayta, Andrés González Blanco, José Toral, Luis Araújo Costa, Mercedes Gaibrois de Ballesteros, Femando de los Ríos, Azorín, Manuel Pedroso, Luis Bello, José María Sacristán, Cristóbal de Castro, José Giral, Melchor Fernández Almagro, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Bueno, Antonio Espina, Antonio Zozaya, Federico García Lorca, F. Rivera Pastor, Alberto Insúa, Honorato de Castro, Luis de Tapia, Luis Araquistain, Gustavo Pittaluga, E. Paul Almarza, Juan de la Encina, José García Mercadal, Angel Lázaro, Bernardo Acha, Artemio Precioso, F. Escrivá, José Gutiérrez Solana, Jacinto Grau, Juan Pujol, José Ruiz Castillo, P. de Ciria Escalante, José Albiñana, doctor García del Real, Gabriel Frannco, Salvador Pascual, Eduardo Ortega Gassset, Carlos Pereira, Juan Guixé, Leopoldo Bejarano, José Canalejas, Guillermo de la Torre, M. García Cortés, Adolfo A. Buylla, P. A. Balbontín, Isaac del Vando-Villar, Cayetano Alcázar, Mauricio Paraíso, Rafael Urbano, Julio Cañada, Antonio Guisasola, Antonio Dubois, José Sánchez Rojas, José Antón, F. Madariaga, Luis de Hoyos, Saiz, Hipólito Jimeno, Luis G. Bilbao, Andrés Ovejero, Manuel Azaña, Claudio Sánchez Albornoz, Conde de las Navas, Luis Palomo, F. Arévalo Salto, Luis G. Urbina, Luis G. Andrade, F. de Bustamante, A. Pérez Serrano, Tomás Elorrieta, Manuel Hilario Ayuso, Eduardo Barriobero, Manuel Antón, J. Jordán de Urries, Juan Hurtado, Ramón Pérez de Ayala, J. Villalba, Alvaro Calvo, Marqués de Lozoya, Angel Torres del Alamo, Francisco de Viu, Luis Fernández Ardavín, Alberto Marín Alcalde."

L’anterior manifest va ser silenciat per la història oficial durant la dictadura. El 1976, ja novament en democràcia, en Joaquim Ventalló el reproduia en el seu llibre "Los intelectuales castellanos y Cataluña". Al respecte dels signants, deia:

"Todos estos nombres eran en aquellas fechas la flor y nata de la intelectualidad española. Para quienes vivimos aquella época, la lectura de los mismos nos recuerda que algunos de ellos, pocos, en años posteriores se convirtieron en adversarios acérrimos. Como se les tenía por sabios y ya es sabido que «de sabios es cambiar de opinión», con criterio caritativo cabe pensar que hicieron bien en rectificar, si llegaron al convencimiento de que el hecho de haber puesto su firma al pie del documento en favor y defensa de la lengua catalana había sido un desliz, un pecado de juventud o un desvio. Pero es interesante para la historia registrar que en 1924 los intelectuales españoles firmaron un documento como el reproducido más arriba. Y como todos lo firmaron con sinceridad, a los pocos que luego, arrepintiéndose, actuaron en sentido totalmente opuesto esta firma puede lavarlos para la posteridad, de las posiciones posteriores diferentes."

 Res a veure, doncs, amb el "manifiesto por la lengua común" de juny de 2008, ni pel sentit, ni pel compromís, ni per la qualitat ni pel nivell intel·lectual i humà dels signants.




(*) Aquest document està extret del blog mediterrània i venia signat per Oriol López, dins el següent enllaç:


http://mediterrania.blog.cat/2010/05/18/manifiesto-de-los-escritores-castellanos-en-defensa-de-la-lengua-catalana/


Veritablement, del manifest del 1924 al del 2008 moltes coses s'endugué el vent, entre elles el respecte a la pluralitat, els drets dels pobles a manifestar lliurement la seva cultura i el record d'una Espanya plurilíngüe.

La llengua dels catalans

Fa pocs dies es va publicar un estudi sobre l'ús i el coneixement de la llengua catalana a Catalunya, i més genèric a la resta de l'àmbit lingüístic de l'any 2010. Aquestes dades les ofereixen conjuntament l'IEC i el Baròmetre de la cultura i la comunicació.
Els resultats ressumits confirmen allò que podíem sospitar, només sopesant un "parell" d'apunts:

- El 56% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial front el 35% de catalanòfons.
- La totalitat de catalans entén, parla i llegeix en castellà, mentre en català les xifres baixen a 95%, 77% i un 60% respectivament.
- Un 55% de catalans s'identifica amb el castellà i un 39% amb el català, tot i que la tendència ascendent afavoreix la llengua de Fabra.

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, altre parell de dades:

- El 53% tenen el català com a llengua inicial a les Illes i un 22% al país Valencià.
- La capacitat lingüística general ha millorat en els darrers 23 anys als territoris de parla catalana (CAT-PV-IB).

Amb aquestes dades sociològiques a la mà, que repeteixo no ha de sorprendre ningú, fem ara un pas enrere i anomenem uns pocs apunts de la història del castellà a les nostres contrades:

Amb l'entronització de la dinastía castellana dels Trastàmara com a sobirans de la Corona d'Aragó arran del Compromís de Casp (1412), el castellà, llengua nadiua dels nous reis, va començar a entrar als estaments reials, i tenim exemples de com parlamentaris catalans retreuen a Alfons el magnànim que no emprés el català, o de Ferran II adreçant-se en castellà al virrei de València. Aquesta primerenca penetració, però, només afectà l'entorn reial (minimament en els afers oficials) i unes poques capes altes de la societat, sense gairebé incidència al gruix de la població catalana.

Amb l'arribada dels Àustria, i la consegüent pèrdua de tenir un rei diferent de Castella, la llengua espanyola es va fent cada cop més hegemònica des de la cort reial vers els estaments més privilegiats, mercat editorial, afavorit pel major pes demogàfic respecte el català.

Aquesta tendència hegemònica del castellà a les nostres terres esdevení imposició arran la desfeta a la guerra de successió, al 1707- 14-15 (segons el territori), amb l'abolició de les constitucions i furs que assentaven els nostres privilegis i drets distintius com a poble. La llengua catalana deixà d'ésser l'oficial, patí la prohibició i el castellà ocupà aquest càrrec i també fou la llengua de l'ensenyament escolar.

Amb tot, donat que la major part de la població no estava escolaritzada els segles XVIII i XIX, el català continuà essent la llengua predominant a Catalunya (revifada ademés per la Reinaxença) fins que, després del breu període republicà, la dictadura franquista afavorí la immigració massiva espanyola cap a la més industrial·litzada Catalunya. En poc més de 30 anys (1941-1975), van arribar a les terres catalanes prop de 3 milions de nouvinguts, que lògicament incloïen a la maleta la llengua castellana.
Els resultats de tot aquest procès ja els coneixem, tot i la tornada a l'oficialitat del català des del 1979; la preeminència social del castellà al carrer i a molts altres punts (cinema, premsa escrita, televisions, etc).

Dit tot això i amb aquests antecedents, primer aclareixo que jo sóc fill d'aquesta immigració peninsular (del sud, en aquest cas) dels anys 60 i que, per tant, la meva primera llengua fou el castellà, que segueix sent la llengua que empro a nivell familiar i amb la majoria d'amics que tinc. Dir que estic orgullòs d'aquesta herència, que no renego dels meus origens familiars i que considero la llengua castellana com una de les més emprades i importants del món no hauria de ser una sorpresa, doncs.
Tanmateix, sóc 100% català, i m'estimo la llengua catalana com si fora la meva llengua nadiua. No admeto que ningú es cregui amb més pedigree o més pur que jo pels seu llinatge. Parlo català habitualment i al meu fill li parlo també en aquesta llengua en la que escric. I vull que el meu país tingui dret a decidir el seu futur.
Descric, i perdoneu-me, aquests antecedents personals perqué considero que avui dia són molts els fills nascuts d'aquella immigració massiva que poden sentir-se com jo.
Quan des de l'àmbit més radicalment independentista, es titlla els nostres pares de "colons" o de "paràsits", a molts dels seus fills de "quillos" i "incults", parlen del castellà al nivell del "hurdú" o del "xinès" i es vanaglòrien de ser uns incults en castellà, jo em sento profundament decebut, que es cerca la fragmentació de la societat  i crec que el moviment no està prou madur com per esdevenir hegemònic.

I ho dic jo, que em tinc per un català nacionalment conscient, que creu en els Països Catalans, i que vull que el català sigui la primera dedicació de tots. Però es que quan s'escolten certes coses sobre els teus pares i sobre la llengua que has emprat des de que has tingut ús de raó, en la que t'han renyat, en la que has estimat i en la que has patit tràngols dolorosos,... francament costa, i molt, connectar amb persones que pensen això.
Catalunya, com a nació al món, només té una llengua pròpia (el català), però no oblidem que la llengua pròpia a dia d'avui d'una majoria de catalans és el castellà, i que per tant, si es vol mirar de construir una majoria sòlida que viatgi cap a l'estat propi (treient la qüestió personal i les conviccions), s'ha de comptar amb els catalans d'expressió castellana i fer que aquests "fills d'Espanya" es sentin còmodes en un projecte nacional que no els margini ni els titlli de "mals o no catalans". A nivell estratègic, vetar els catalans que parlen castellà i que no odien Espanya és un suïcidi en tota regla. A nivell personal, em resulta d'un sectarisme irresponsable.