PPCC: llibres

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 d’abril del 2017

Tres lectures sobre Joan Fuster per Sant Jordi

Enguany se celebra l'any Fuster, ja que en 2017 fa 25 anys que va traspassar l'escriptor de Sueca, l'historiador de la llengua catalana, com se'l va arribar a anomenar. Joan Fuster va ser un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX, injustament tractat a la seva pròpia terra. A més, és considerat com el principal ideòleg del concepte modern de Països Catalans.

És per això que, en el marc de la campanya d'Enllaçats per la Llengua: "Sant Jordi: llengua normalitzada, literatura sense fronteres" hem triat per la Diada de Sant Jordi d'enguany tres lectures sobre Fuster, estrenades de fa ben poc.

Bona Diada i gaudir de la lectura!

A Fuster per a ociosos, el periodista i escriptor Xavier Aliaga ha realitzat una brillant tasca per condensar la mirada única que atresorava el mestre de Sueca. Literatura, futbol, creació, festes, llengua, rock, poesia, país, joventut, pintura, filosofia o, per descomptat, política, conformen aquesta original antologia concebuda a còpia de fragments com flamerades.

“Escrits contra el silenci“, de Toni Mollà, segon volum de la col·lecció Literatura de Vincle Editorial, realitzat per la productora audiovisual Bon Dia Comunicació.

L’obra és una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster i una reivindicació del seu llegat intel·lectual i, especialment, de l’obra de contingut més cívic. La primera part –“A propòsit de Joan Fuster” – la conformen articles dedicats a Joan Fuster i la seua obra. La segona –“A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster” – recull textos sobre la forma d’entendre Toni Mollà el propi país a partir d’una manera de mirar que va aprendre, segons confessa, llegint i escoltant Joan Fuster.

El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster
Autors: Ferran Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera,
Giaime Pala i Antoni Rico

El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster té la intenció d'aproximar el lector a la influència que el pensament marxista, i especialment el gramscià, tingué en les reflexions de l'escriptor de Sueca. No és casual que Edicions El Jonc dediqui un llibre a aquest tema, ja que tant Fuster com Gramsci han estat dos referents fonamentals per a l'esquerra dels Països Catalans. La proposta nacional del primer i la reformulació del marxisme per part del segon marcaren, sense cap mena de dubte, les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques dels nostres països.

dimarts, 20 de setembre del 2016

"Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients", per Joan Morro

Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS
Joan Morro

Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar.

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada.

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca.

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc.

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua.

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa.

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

dimecres, 17 de febrer del 2016

"Una cendrolina afganesa a Fraga", Quim Gibert

Una cendrolina afganesa a Fraga

Els entesos apunten que La Ventafocs és una adaptació d’un conte egipci, que posteriorment apareix a Grècia, Roma, Pèrsia, Xina, Indoxina. Tot i que els germans Jacob i Wilhelm Grimm són considerats els autors de La Ventafocs, el que feien els Grimm era recopilar antigues llegendes. Van començar entrevistant a la seva mare, a qui van demanar que els contés rondalles que havia escoltat quan era una vaileta. Ambdós germans van anar ampliant, per via oral, els entrevistats entre parents, veïns i altres contactes d’interès.

Tot llegint Contes que em van curar (Columna Ed., 2014) de Nadia Ghulam, escriptora afganesa, i de Joan Soler i Amigó, folklorista, tenim l’ocasió de descobrir que la rateta presumida és una escarabateta. O que a l’Afganistan, Bibi Loi és el nom que rep la ventafocs. El príncep no la sap reconèixer «amb els cabells plens de cendra» fins que li emprova la sabata. Això explica que a la Franja de Ponent, la ventafocs sigui coneguda com la cendrolina.

Contes que em van curar és un recull d’una trentena de contes tradicionals afganesos, que mai havien estat escrits. Nadia, amb 8 anys, sentia com la mare els hi contava mentre va passar llargues temporades en un hospital de Kabul. La mare ho feia per abstreure-la del dolor. I és que una bomba li va provocar ferides greus. Als 21 anys, Nadia aconseguirà, per mitjà d’una ONG, ser adoptada per una família de Badalona. La casualitat va voler que, arran d’un ingrés hospitalari, poc després d’aterrar a Catalunya, el pare badaloní l’anés a visitar amb un llibre de contes per llegir-li. Nadia diu que es va emocionar pensant que la seva mare biològica també ho feia: «però no els llegia! (...) Em va fer molta gràcia, perquè pensava: com és que no se’ls saben de memòria?» (Ara, 8-12-14). Nadia afegeix que, al vespre, quan a la seva llar badalonina, es posen a llegir pensa: «Què estan fent? Si és hora de contar-se coses! Al meu país, quan ens ajuntàvem tota la família a la vora del braser contàvem contes, i les pròpies vivències, hi havia qui les contava com un conte i tot, i la resta escoltàvem amb il·lusió.»

Amb motiu de les Jornades de Dignificació Lingüística, Nadia Ghulam serà a Fraga per presentar tant Contes que em van curar com El secret del meu turbant (Columna Ed., Barcelona 2010).

Amb el títol de Nadia, el Teatre Nacional de Catalunya ha presentat a inicis de febrer un documental escènic, protagonitzat per la Nadia en persona, sobre la vida de la jove afganesa. De fet, aquest muntatge també fou dut, l’estiu de 2014, al Festival Grec de Barcelona. Nadia diu: «jo em podria passar la vida plorant pel meu passat i per la infantesa que he perdut, però em sento contenta del que estic construint ara.» És una història de superació: no se centra en la traumàtica experiència de la Nadia, sinó en l’aprenentatge que n’ha extret.

Amb motiu de les Jornades de Dignificació Lingüística, Nadia Ghulam serà a Fraga per presentar tant Contes que em van curarcom El secret del meu turbant (Columna Ed., Barcelona 2010). El segon llibre, signat juntament amb la periodista Agnès Rotger, és on narra la convulsa infantesa que va viure a Kabul. La convocatòria promoguda el Casal Jaume I de Fraga, que enguany abordarà el vincle entre la llengua i la cultura popular, és durà a terme el segon cap de setmana de març, d’un març marçot de l’any tirolany...

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

dimecres, 12 de setembre del 2012

[1936] El manifest de la vergonya. Quan el catalanisme conservador es va plegar de genolls davant el feixisme

(l'alcalde ex lliguer Josep Maria de Porcioles acompanyant Franco en una visita a Barcelona)

Contextualitzant, eren temps complicats per al catalanisme (de qualsevol signe), parlo del mes de juliol de 1936, quan hi va haver a Espanya un aixecament colpista d'una part de l'exèrcit contra el govern republicà (d'esquerres). A Catalunya aquest cop d'estat va ésser contrarrestat amb certa contundència, en part perquè les elits burgueses barcelonines no hi donaren suport, o fins i tot no n' estaven al cas del què succeïria. El partit polític aglutinador d'aquella burguesia catalana i hegemònic dins el catalanisme les primeres tres dècades del segle XX fou la Lliga Regionalista (després Lliga Catalana), que veiè com l'adveniment de la II República l'any 1931 i la creació d'ERC (i el posterior govern dela Generalitat governat per ells) posava en dubte aquesta hegemonia (nacional i social) fins al punt d'haver de reinventar-se durant el període republicà per tal de recuperar-se dels cops electorals rebuts.
Tornant, doncs, a la data de l'aixecament militar de tints marcadament (no ho oblidem pas) reaccionari, religiós i feixista, després d'un primer pronunciament de gent de la Lliga rebutjant el cop i declarant-se fidels a les institucions republicanes, arran del desgavell que patiren aquestes després de l'intent frustrat pels franquistes, que deixà un buit de govern que fou omplert, sobretot, pels representants del moviment anarquista més radicals (CNT/FAI), del caràcter revolucionari que inundà els carrers i de les revoltes socials i les persecucions contra les classes més benestants, la gent de l'esgèsia i les dretes en general, moltes personalitats de la Lliga Catalana, capitanejades per Francesc Cambó, així com d'altres igualment representatives del conservadurisme català més o menys catalanista, crearen un manifest de suport als militars sublevats, que fou el punt de partida de l'ajuda que l'antiga Lliga proporcionà al "bàndol nacional"
en el conflicte que durà tres anys (1936-39), de tipus econòmic, propagandístic i, fins i tot, institucional.

(El principi del procés? Cartell de propaganda política de la coalició electoral que va concórrer a les eleccions generals del 16-02-1936, on la Lliga ja apostava clarament per "l'ordre social" anant amb forces dretanes marcadament anticatalanistes, com els radicals de lerroux, els monàrquics o la CEDA catalana)

Tot això ho explica magistralment en Borja de Riquer en el llibre: "L'últim Cambó (1936-1947)", on resumeix dient que " durant la guerra va coexistir aquesta diversitat de caràcters: la de ser una lluita política entre democràcia i feixisme, de ser també una guerra social i un conflicte religiós i, a més, de ser una confrontació entre nacionalismes." Aquesta complexitat deixà els dirigents de la Lliga Catalana del tot sorpresos i desbordats, de tal manera que" colpits per les primeres impressions sobre la revolució i la persecució, Cambó i la direcció de la Lliga van prioritzar els interessos socials que sempre havien defensat i van considerar que allò era, per damunt de tot, una guerra de classes.
La contradicció d'aquesta opció es farà evident en el fet de no voler renunciar a ser i a dir-se catalanistes i, alhora, creure que era coherent donar suport a l'opció dels militars rebels, que significaven clarament el nacionalisme espanyol més agressiu." (...)* (pàg. 266)

ESCRIT D'ADHESIÓ ALS MILITARS SUBLEVATS*
(22-27 d'octubre de 1936)

Se ha enviado al General Franco un documento que dice así:

"DECLARACIÓN: Los que suscribimos esta declaración somos hombres de diferentes ideologias y procedencias. Somos catalanes y con esta sola característica común, unimos nuestras firmas para protestar contra la actuación y el lenguaje de los hombres que hoy detentan el gobierno de la Generalidad y que pretenden identificar los sentimientos y la voluntad de Cataluña con la tiranía de los anarquistas y marxistas que han asesinado y asesinan con refinamiento de la más bárbara crueldad; que han destruido tesoros de arte que nos habían legado las generaciones pasadas como patrimonio espiritual de nuestra tierra; que arruinan nuestra economía con groseras experiencias en todas partes desacreditadas, y deshonran a nuestro pueblo con locuras y crímenes sin precedentes en la Historia.
Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino, que nos obliga a todos a contribuir con el máximo sacrificio a la obra común de liberación de la tiranía roja y de reparación de la grandeza futura de España. Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos, que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista.

El caso de Cataluña no es distinto del de Madrid, Valencia, Málaga y otras ciudades y regiones de España, oprimidas todas por un poder despótico del que desean fervientemente verse liberadas.
Son en gran mayoria los catalanes que por estar sometidos a una opresión que no tienen aún medio de sacudir, no pueden expresar su indignada protesta. Nosotros que podemos hacerlo, seguros de expresar sus sentimientos, queremos hacerla llegar a todos nuestros hermanos de España.

El documento lleva al pie centenares de firmas de catalanes que han podido escapar del terror rojo y que hoy, ante la posibilidad de que se pretenda por los marxistas españoles aliados o servidores de Moscou, utilizar el nombre de Cataluña para prolongar la guerra civil en España y tal vez para provocar un conflicto internacional, quieren afirmar públicamente y de manera fehaciente la manera de sentir y pensar de la inmensa mayoría de catalanes que ellos por encontrarse en el extranjero, pueden expresar con plena libertad. Las firmas son de representantes de agrupaciones económicas y sociales, diputados, hombres de ciencia y literatos, ingenieros, abogados, médicos, periodistas, obreros e industriales, que sintetizan el conjunto de actividades de Cataluña

(* Borja de Riquer, op.cit, pàg. 278-282)

A la relació de signants, que no detallo (veure llibre esmentat) hi ha la direcció política de la Lliga, tals noms com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell, Raimón d'Abadal o Ramón d'Abadal i Vinyals, personalitats com el músic Frederic Mompou, l'enginyer Eduard Maristany o els periodista "Gaziel", a més de molts industrials barcelonins i representats de la noblesa amb títol nobiliari.

Deixo dues lectures força interessants relacionades amb aquesta temàtica, en genèric.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/09/el-franquisme-a-catalunya/

http://www.historiacontemporanea.ehu.es/s0021-con/es/contenidos/boletin_revista/00021_revista_hc13/es_revista/adjuntos/13_19.pdf