Elna celebrarà el Dia de la Memòria reivindicant la seva catalanitat

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 27 de maig del 2018

De nou se celebrarà a Elna el Dia de la Memòria amb la col·laboració de l’Ajuntament d'Elna i de mossèn Oriol, arxiprest i canonge de la Catedral de la ciutat.

La recordança de la Massacre de la població d'Elna el 1285 és ara per ara l'única commemoració a la Catalunya del Nord d'un dels episodis més tràgics dels patiments dels nord-catalans per haver resistit als conqueridors francesos.

Després d’un setge de tres dies per tropes franceses i europees conduides pel rei francès Felip l’Ardit, la ciutat d’Elna va ser saquejada i la població massacrada dins la catedral incendiada. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per a imposar-hi el seu propi fill.

Al Dia de la Memòria a la Catalunya del Nord palesem la voluntat de recuperar la memòria històrica, de lluitar contra el genocidi cultural i lingüístic i de contribuir a la presa de consciència nacional.

Volem fer constar que tenim herois propis i honorar la memòria de tots els qui van resistir a les ocupacions franceses i més particularment volem retre homenatge a la població d’Elna que va patir tants setges i destruccions per haver estat fidel a Catalunya al llarg dels segles.

Volem evidenciar que tenim una història mil·lenària diferent de la francesa, desconeguda per la població perquè és amagada o tergiversada. Igual com en tots els territoris conquerits i colonitzats per França no s’ensenya la història de Catalunya en el marc escolar; a la Universitat de Perpinyà sols s’ensenya, d’ençà d’uns trenta anys als estudiants de català (IFCT). No es divulguen ben entès les atrocitats comeses pels conqueridors francesos ni es demana perdó ni s’homenatgen les víctimes catalanes. Quan la contextualització històrica es fa imprescindible la premsa local i les oficines de turisme substitueixen el mot «catalan» per «mallorquin», «aragonais» i «espagnol» (cap rastre de l'estat català ni dels comtes-reis catalans!) i per no subratllar la catalanitat d’una obra o d’un artista famós, com ara el pintor Terrús d’Elna, exalten la seva «mediterranitat».

El silenci durant seixanta anys sobre els camps de concentració al Departament dels Pirineus Orientals i l’ús d’eufemismes per tergiversar les responsabilitats dels governs francesos queden evidenciats en el cas del Camp de Rivesaltes.

La creació del Memorial hi és molt recent i la seva gestació va durar molt perquè durant més de mig segle es va amagar el rol del camp: Camp militar (octubre del 1939), de trànsit, de tropes colonials franceses (1939), camp de concentració a partir del 1940 de refugiats catalans, espanyols, gitanos i jueus, camp de deportació amb via de ferrocarril cap a Auschwitz (1942), de detenció de presoners de guerra alemanys (deu mil) i col·laboracionistes francesos després de la guerra, camp «d'alberg», «d'internament», «de trànsit», «de retenció administrativa», de vietnamites, de combatents del FLN, d'harkis, de sense papers ... fins al 2007. El Camp de Ribesaltes utilitzat i legitimat pels governs de la Tercera República, de Vichy, del Govern provisori, de la Quarta i de la Cinquena República testimonia durant quasi setanta anys la barbàrie legal francesa. Segons Robert Badinter (agost del 2006) padrí del Memorial, el Camp de Ribesaltes «és un dels llocs més simbòlics [...] dels crims contra la Humanitat dins l'Europa i la França del segle XX». Amagat durant 70 anys.

Sense el coratge del periodista de L'Indépendant Joël Mettay, acusat de retenció il·legal de documents per haver volgut salvar de la destrucció els fitxers del Camp de Rivesaltes el 1997, sense la mobilització per defensar-lo d’associacions com la Federació per a la Defensa de la LLengua i la Cultura Catalanes que va denunciar en una petició «l’antecambra dels camps d'exterminació nazis», sense el testimoniatge a Perpinyà mateix de Friedel Bohny-Reiter (infermera del Socors Suís als mainatges al camp 1941/1942) s'hauria pogut continuar a ocultar el rol del Camp de Rivesaltes.

Al Dia de la Memòria a Elna denunciem les repressions tant del segle XIII com del segle XX i XXI que afecten la nació catalana sencera. Enguany denunciem el vergonyós silenci que fa el govern francès i les institucions europees còmplices del totalitarisme espanyol. Manifestem la nostra solidaritat amb tots/es els/les compatriotes perseguits, multats, engarjolats igniminiosament per voler l'aplicació del Dret a l'Autodeterminació, dret internacionalment reconegut, per voler la República catalana, un estat català independent.

El menyspreu dels nostres drets perdurarà a tots els Països Catalans mentre no tinguem, amb la República catalana confederal, la legitimitat, de ser, escriure, pensar i actuar amb total llibertat.

P r o g r a m a

11h00 – Missa en català a la Catedral d’Elna oficiada per mossèn Oriol amb la participació de la Coral Santa Eulàlia i la cantant Muriel Perpigna, professora de cant a la Casa Musical de Perpinyà. Per ajudar les famílies dels presos i exiliats polítics Muriel Perpigna participa en els Concerts per la Llibertat, de l'abril a l'octubre 2018, amb el col·lectiu creat per en Ramon Faura «Angelets de la Terra».

12h00 – Parlaments. Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana davant de la Placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285 (Jardins de la Catedral).

13h30 – Dinar de germanor entre catalans del nord i del sud de l’Albera (inscripcions: 06 74 36 99 61).

15h30 – Visita guiada al Memorial de Ribesaltes (inscripcions: 06 74 36 99 61).

Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714

La Commemoració de la Batalla de Montesquiu de 1714 torna el dissabte 10 de març amb un record especial per Guillem Agulló



La recreació de la Batalla de Montesquiu es farà per cinquena vegada, enguany amb un alt toc reivindicatiu amb presència dels pares de Guillem Agulló, assassinat pel feixisme espanyol, o del pallasso Jordi Pesarrodona.

L’ajuntament de Montesquiu segueix apostant per la recreació de la Batalla de Montesquiu de 1714, declarada festa d’interès local, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i el Parc del Castell de Montesquiu. Per Montesquiu no es tracta només de dignitat històrica, sinó que representa un valor per potenciar el turisme i la cultura al Bisaura.

La principal novetat és l’homenatge a Guillem Agulló, el jove activista independentista valencià assassinat pel feixisme espanyol fa 25 anys. A partir de ¾ de 8 del vespre, durant l’ofrena floral al Monument del 1714, hi haurà els parlaments dels pares de Guillem Agulló, i la inauguració d’una placa dedicada a la seva memòria que donarà nom al Centre d’Entitats Culturals de Montesquiu. També parlaran Toni Gisbert, Secretari d’Acció Cultural del País Valencià; Núria Cadenes, escriptora i activista independentista; i Jordi Pesarrodona, pallasso i regidor de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, que va desafiar la Guàrdia Civil amb un nas vermell. Tot acompanyat per les tradicionals actuacions de cultura popular, el músic Ramon Redorta i el Cor La Veu de Voltregà. Per cloure l’acte, no podran faltar els himnes i les Salves d’Honor.

Però els actes començaran a les 12 del migdia a l'Arxiu Històric Municipal, amb la inauguració de l’exposició “L’intent d’anorrear un poble. 1714-1725”. I la conferència a càrrec del president del Memorial 1714, Jordi Miravet: “Seqüències de la història de Catalunya des de 1714 fins a avui, 2018”.

A partir de les 6 de la tarda, arriba el plat fort de la jornada, la recreació lliure d’un setge d’època, amb cavalleria, artilleria i infanteria. Un centenar de recreadors de diversos grups hi prendran part. Els cavalls i els canons d’època tornaran a retronar als voltants dels merlets del magnífic castell, que va ser confiscat pels borbònics a la fi de la guerra. Històricament, la batalla, va comptar amb força protagonisme de la cavalleria dirigida pel Marquès de Poal, màxim responsable de l’exèrcit català de l’exterior quan es dirigia cap a Sant Quirze amb la intenció de reclutar gent i atacar Vic. A l’alçada de Montesquiu es va trobar amb 1500 soldats borbònics, i la batalla que durà dos dies tingué molt de mèrit per la part catalana, que acabà escapant cap al Lluçanès. Aquest 2018 però la història pot canviar, ja que els recreadors sempre en canvien el guió i es permeten una llicència històrica per confeccionar un desenllaç que pot ser substancialment diferent.

Finalment, a ¼ de 8 del vespre, les 304 torxes per honorar els catalans de l’època s’encendran i la gent podrà dur-les fins a la Plaça Emili Juncadella, on finalitzarà l’acte amb l’homenatge a Guillem Agulló i la resta de parlaments.

Més informació: www.montesquiu.cat

Facebook: facebook.com/batallamontesquiu1714

Twitter: #batallamontesquiu

Vídeo 2015:

Resum dels actes:

Vídeos 2014:

Resum dels actes:

https://www.youtube.com/watch?v=HYjmbjLBPYM

Taula Rodona amb historiadors:

https://www.youtube.com/watch?v=Zqj-eNDOm_o

Recreació de la Batalla al castell:

https://www.youtube.com/watch?v=NrQBPZtwyqw

Els Descatllar, Marquesos de Besora
https://osona2014.wordpress.com/category/osona-1714-pam-a-pam/montesquiu-01/

La Batalla de Montesquiu

https://osona2014.wordpress.com/category/osona-1714-pam-a-pam/montesquiu-02/

Font:

http://www.montesquiu.cat/actualitat/noticies/la-commemoracio-de-la-batalla-de-montesquiu-de-1714-torna-el-dissabte-10-de-marc-amb-un-record-especial-per-guillem-agullo-.html

Celebració a Elna del dia de la Memòria

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 28 de maig del 2017

De nou se celebrarà a Elna el DIA DE LA MEMÒRIA amb la col·laboració de l’Ajuntament i de Mossèn Oriol, arxipreste i canonge d’Elna.

Es commemora l’episodi tràgic de la Croada francopapista contra Catalunya al segle XIII i es ret homenatge a la població d’Elna per haver estat fidel al comte-rei Pere II el Gran: la ciutat va ser saquejada i la població, refugiada a la catedral, va ser massacrada després d’un setge de tres dies per les tropes franceses i europees capitanejades per Felip l’Ardit. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per imposar el seu propi fill.

Com sempre, ens honoren i sostenen amb llur activa participació els compatriotes de Barcelona, moguts tots per l’amor a Catalunya i l’afany de cultivar la memòria històrica. Enguany comptarem com sempre amb les entitats que organitzen i patrocinen la vinguda a Elna: l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), Indrets del record, i socis del Centre Comarcal Lleidatà. Aquesta entitat acull al seus locals diferents associacions, entre elles els Amics de la Bressola.

Dediquem cada any aquest Dia de la Memòria a un dels episodis més tràgics entre molts de la conquesta del nostre territori pels francesos; també el dediquem a les ignomínies del passat més recent evocades a Elna (Maternitat Suïssa, Argelers, Sant Cebrià, al Barcarès i Ribesaltes(camps de concentració) per diversos llocs de recordança.

En aquest marc volem fer memòria enguany de les víctimes del genocidi dels gitanos al segle XX a Europa: uns 200.000 a 500.000 dels 700.000 que hi vivien. A França van sofrir del 1940 al 1946 persecucions abominables, silenciades durant decennis. És un tabú dins la història nacional francesa com testimonia la placa commemorativa al camp de Ribesaltes que els va ser dedicada el 2009 –més de 50 anys després!– :  el text denuncia la «bogeria hitleriana» i no la responsabilitat entera del govern i administració francesa. Entre 3000 (segons l’historiador Denis Peschanski) i 5000 famílies foren internades del 1940 al 1946 dins una trentena de camps; a la Catalunya del Nord a Argelers (més de 300 el 1940) i a Ribesaltes (1300 entre 1941 i 1942, o sigui 7% de les 17.500 persones llavors internades) en condicions infrahumanes com a «estrangers, indesitjables, gent que fa perillar la seguretat nacional i l’ordre públic» tot i que tenien la ciutadania francesa i que l’ordre d’internament era francès i no imposat pels alemanys dins la part de França no ocupada. Gràcies a la col·laboració entre les dues infermeres Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat suïssa d’Elna i Friedel Bohny-Reiter al camp de Ribesaltes algunes mares i mainatges gitanos van poder ser salvats de l’infern d’aquell «camp de concentració» —com el defineix dins el seu dietari (Journal de Rivesaltes 1941-1942) F. Bohny— que fou l’avantsala del camp d’exterminació d’Auschwitz.

A Auschwitz moriren 19.300 gitanos de tota Europa, també gitanos francesos, 5.600 en cambres a gas i 13.600 de fam, malaties, epidèmies, experiments mèdics.

Enguany volem honorar la comunitat gitana catalana repartida en tot l’estat francès, que reivindica les seves arrels, la seva identitat com ens ho fa descobrir l’excels treball que mai s’havia fet fins ara d’Eugeni Casanova en el llibre (més de 700 pàgines) «Els gitanos catalans de França» (2016). Volem concretar aquest homenatge més particularment amb l’expressió del nostre agraïment per als gitanos de la Catalunya del Nord que mantenen i transmeten la nostra llengua. Si és encara llengua materna, viva, parlada espontàniament entre la gent jove, és gràcies a la comunitat gitana de Millars i Perpinyà principalment.

Com va dir Robert Badinter –jurista i polític francès, exministre, que va abolir la pena de mort a França i va apadrinar el Memorial de Ribesaltes– en una entrevista el 2006 (L’accent catalan, pag. 2): «el deure de memòria és essencial, és a dir que no cal descuidar el record del que foren aquells crims comesos. Però dic sempre a les noves generacions que si cal quedar fidel al record i tenir-lo present, no cal quedar presoner de la memòria, el que compta més és la vida; el que va ser, no ha d’engarjolar el que és i encara menys el que serà».

El deure de memòria no només ens ha d’incitar a meditar ans també a actuar. La comunitat gitana, que tantes persecucions ha sofert al llarg dels segles, es mereix per la seva fidelitat a la llengua un monument a Perpinyà. Desitgem que dins uns Països Catalans lliures, respectuosos amb les seves comunitats, sigui valorada i que tingui veu pròpia per decidir el seu futur.

PROGRAMA

11h00 – Missa en català a la Catedral amb la participació de la coral Santa Eulàlia i de Salomon Tekameli i Jimmy Vila que cantaran cants religiosos gitanos

12h00 – Parlaments (Claustre). Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (Placa commemorativa – Jardins de la Catedral)

13h30 – Dinar de germanor (inscripcions: 06 74 36 99 61)

A partir de les 16h00 – visita comentada en català de la Maternitat Suïssa d’Elna (sota reserva d’inscripció: 06 74 36 99 61)

Font: Daniela Grau

Parlament de la Daniela Grau en l'Homenatge a Lluís Companys a Perpinyà

Homenatge a Lluís Companys. Perpinyà 2016.

Benvolguts compatriotes,

Tot primer voldria agrair a Joan-Pere Pujol, que d’uns anys ençà s’ha fet responsable del manteniment de l’homenatge i de l’ofrena floral al nostre patriota màrtir Lluís Companys al cementiri de l’Oest a Perpinyà, la possibilitat que ofereix a tots els presents de prendre lliurement la paraula; així l’acte esdevé cosa de tots i no sols dels organitzadors.

També li voldria donar les gràcies per fer l’esforç, a més a més, d’homenatjar cada any un català del Nord difunt que, d’alguna manera i en àmbits diferents, va procurar defensar i/o promoure el català i la catalanitat. Aquest esforç de recordança implica un treball de recerques històriques sobre la vida i les contribucions de l’homenatjat, que és una valuosa contribució a la memòria col·lectiva en un país colonitzat on la nostra història, sigui llunyana sigui recent, no s’ensenya i no es divulga i on ningú, excepte en Joan-Pere, fa a més a més l’efèmeride dels patriotes, homes i dones morts durant l’any.

Enguany ha triat d’homenatjar el lingüista Lluís Creixell. El recordo molt bé i aquest record m’omple d’un profund sentiment irreparable de tristesa i d’injustícia perquè un dia que ens trobàvem ambdós al departament de català de la Universitat de Perpinyà, em va preguntar pels cursos, i vàrem adonar-nos en un minut de silenci punyent que ell no constava en el grup dels ensenyants: no se li havia proposat precisament a ell, meritori autor el 1974 del “Diccionari bàsic francès-català”, amb coneixements de la llengua molt superiors als nostres, d’impartir-hi cursos. No va fer cap comentari, jo tampoc, però encara avui comparteixo la pena que va omplir la seva mirada. Agraeixo doncs doblement al Joan-Pere Pujol haver-lo tret de l’oblit patit no sols després de la seva mort sinó desafortunadament quan era en vida.

Aprofito també l’oportunitat d’aquest acte patriòtic per recordar que el 5 de novembre commemorarem el Tractat dels Pirineus, és a dir la mutilació de Catalunya, amb la tradicional manifestació del nostre esperit de resistència.

D’ençà del 1659, i malgrat l’opressió, no s’han perdut totalment al Nord ni la llengua ni una certa consciència de la catalanitat. Tanmateix d’ençà dels anys 70 del segle XX uns quants volem expressar el rebuig de la colonització francesa i la permanència de la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ens donen suport cada any entitats, partits i compatriotes vinguts especialment de la resta dels Països Catalans; tenim el goig de sentir-nos solidaris i esperançats en una mateixa aspiració a la dignitat nacional i una mateixa reivindicació del dret a decidir : “No volem ser una regió de França, no volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat”.Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació.“In- inde- independència” etc.....: més clar no pot ser!

Enguany comptarem excepcionalment amb la presència d’uns setanta membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que organitza des de fa anys l’11 de setembre al Principat de Catalunya amb manifestacions multitudinàries en favor de la independència; els delegats de totes les assemblees territorials del Principat (Catalunya del Nord essent-hi inclosa ben evidentment) es reuniran al matí en plenari i a la tarda participaran a continuació a la manifestació.

Serà també presenta a Perpinyà per primera vegada una delegació de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans encapçalada pels representants de les tres entitats que ara per ara la configuren des d’abril 2016: Jordi Sànchez per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Cristòfol Soler per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca(ASM) i Antoni Infante per la Plataforma del Dret a Decidir del País Valencià.

Ens aplegarem sota el lema inequívoc de la pancarta que vam inaugurar l’11 de setembre a Barcelona:

“Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu”.

Intervenció de D. Grau 15.10.2016 (Cementiri de l’Oest a Perpinyà).

"La nació en marxa", per Daniela Grau

Benvolguts companys,

Permeteu-me enguany, en aquest acte de recordança de la victòria del Rei Pere al Coll de Panissars, de començar per unes consideracions personals. Vaig ser uns 15 dies a fora de Catalunya, més concretament a Hongria, amb motiu d’un col·loqui organitzat a la Universitat ELTE de Budapest pel professor Károly Morvay. Darrerament Hongria té molt mala premsa però no cal confondre el govern amb tot el país. Morvay és reconegut com a catalanista, per cert coautor dels diccionaris català-hongarès i hongarès-català, autor del “Petit diccionari fraseològic cerdanià” i recentment també coautor d’un primer volum dedicat a l’excels escriptor nascut a la Franja de Ponent, Jesús Moncada. Per la seva dedicació a la nostra llengua i cultura va rebre diversos premis a Catalunya i darrerament l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li va atribuir el premi Batista i Roca. Fa poc va ser homenatjat a l’ELTE pel degà, pel representant de l’Institut basc Etxepare –que ve a ser com l’Institut Ramon Llull– en presència de l’ambaixador espanyol a Hongria, per haver introduït els estudis del basc a l’ELTE el 1982 i per haver fet durant 25 anys cursos i publicacions sobre l’euskara. Avui en dia el basc s’ensenya a dues universitats hongareses, a Budapest i a Szeged. El 2007 el professor Morvay va publicar una gramàtica basca en hongarès i enguany ha sortit a llum el primer diccionari hongarès-basc amb 10.000 paraules, redactat per Morvay, Izaskun Pérez i Oxel Uribe.

Essent, doncs, a fora del país se’m van acudir les següents constatacions.

La primera: s’ensenya basc, català i també gallec des de fa decennis a la Universitat de Budapest, quan a la de Perpinyà avui en dia res de basc, ni bretó, ni cors, ni occità. El departament de català a la Universitat de Perpinyà hi va ser creat als anys vuitanta. França, que pretén ser el far de la cultura –i els seus intel·lectuals els exponents de la intel·liguèntsia– i que ha aconseguit convèncer molts europeus i malauradament molts catalans, ignora el ressò internacional de les llengües i cultures minoritzades que intenta impunement aniquilar des de fa segles.

Deveu saber que Carola Delga, la presidenta socialista de la regió administrativa recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc denominada «Occitanie», va fonamentar davant de joves militants socialistes catalans el refús d’afegir-hi «Pays Catalan» amb el pretext ignominiós que «el nom català no li agradava pas» que «és sinònim d’estancament» que «la nostra identitat és desconeguda a Europa, que fa nosa».

En quin altre estat dit democràtic d’Europa el president d’una regió es pot permetre aquestes difamacions de pur estil colonialista sense ser com a mínim increpat per la premsa? La presidenta de la regió no hauria hagut de ser increpada pel govern de la Generalitat per l’insult contra tots els catalans i a més a més contra l’únic govern que reconeix l’occità i el va legitimar i oficialitzar a la Vall d’Aran i a tota Catalunya?

Segona constatació: tenim sort de poder comptar al Principat de Catalunya amb organitzadors de Trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques i d’altres, amb responsables de conservar la memòria del Fossar de les Moreres, el Memorial 1714, i de tenir entitats com l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla d’ERC Horta-Guinardó, la Llibreria CLAU DE VOLTA, perquè fidelment any rere any commemoren fets importants de la nostra història, homenatgen herois i patriotes, catalans i estrangers, mantenint viu el record de les lluites contra els ocupants francesos i espanyols que ens han amagat o tergiversat, i perquè donen la paraula a polítics, historiadors i també senzills militants dels Països Catalans. Un cop aconseguit l’Estat català al Principat s’haurà de continuar la tasca de divulgació de les nostres resistències i també d’aplegament de patriotes en reunions, viatges, commemoracions fins que s’editin nous llibres d’història, de geografia, de filosofia, per a escoles i instituts que contemplin la nostra història nacional global i no la història fragmentada, manipulada i emmarcada dins l’estat espanyol.

A l’estiu a la Universitat de Prada, en el marc de les sessions dedicades a Ramon Llull, un professor d’institut va lamentar-se que al Principat s’estudien textos de Ramon Llull des d’un punt de vista literari però que no es dóna a conèixer la seva filosofia ni, suposo jo, totes les recents proves de la seva genialitat en el marc de les matemàtiques, per exemple.

A la Catalunya del Nord la major part dels francesos, així com la gran majoria dels catalans, que siguin cultes o no, ignoren absolutament, no sols les atrocitats franceses imparables segle rere segle per conquerir el país, sinó ben senzillament que tenim una història pròpia, diferent de la francesa. L’única commemoració ara per ara d’un dels tràgics episodis de la conquesta francesa, la destrucció de la vila d’Elna pel rei francès Felip l’Ardit, aquell que va ser vençut al Coll de Panissars pels almogàvers i el rei Pere, compta amb la participació de l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla; esperem que d’ara endavant tindrà també el suport de tots els patriotes conscients que la memòria històrica condiciona la consciència nacional.

Bé prou que ho saben els conqueridors! Des de fa uns anys rebrota a la Catalunya del Nord en boca de certs arqueòlegs, el mite que va ser propagat pel sistema educatiu francès des de la creació de l’«Escola laica, pública, gratuïta» tan envejada per certs catalans. Aquest mite es resumeix en una frase ensenyada a l’escola i apresa de cor: «nos ancêtres les gaulois», «els nostres avantpassats, els gals» per tal de fer creure a milions de colonitzats tant dins l’hexàgon com a ultramar, que tots i des de sempre, érem i som francesos i compartim les mateixes arrels. En Gilbert Grau la feia servir de paradigma fa 50 anys per denunciar el colonialisme francès a tots els principatins que passaven per casa seva. Que hagi estat emprada fa uns dies pel presidenciable Sarkosy no té res d’estrany: pertany al corpus de la bíblia patriòtica francesa; més preocupant és l’intent des de fa uns anys de joves arqueòlegs subvencionats pel Consell General dit ara Departamental, d’ocultar sistemàticament que els nostres avantpassats eren ibers, de fer creure que els habitatges recentment trobats en les excavacions eren “gaulois” “gals”, de negar la pertinença comuna dels catalans d’una i altra banda a la cultura ibèrica i doncs d’enfortir el dogma republicà que la frontera separa dos pobles diferents, el francès i l’espanyol.

Us imagineu què vol dir ser català, assumir la catalanitat en aquestes condicions, quan un no sap res de la història, de la llengua, de la geografia del seu país, com és el cas de la gran majoria de nordcatalans que es defineixen com a tals i ho reivindiquen, però tot ho ignoren sense ni poder llegir ni parlar en català?

No us estranyareu doncs que el fulletó, abans en dèiem octaveta, distribuït a la manifestació del 10 de setembre a Perpinyà titulat «OUI AU PAYS CATALAN» hagi tingut com a il·lustració una barretina –símbol evidentment considerat pels independentistes al Nord com a massa folklòric ja fa 50 anys!– i hagi presentat en francès un argumentari molt curt però contundent destinat al munt de gent que TOT ho ignora de la seva catalanitat i que calia convèncer amb un text minimal, entenedor per tothom: una sola frase «París i Tolosa ens volen fer desaparèixer!» amb quatre arguments dels més bàsics: «1. No som occitans. 2. Tenim mil anys d’història. 3. El departament serà suprimit el 2021. 4. Diguem SÍ al PAÍS CATALÀ!».

Jordi Vera i el partit que presideix Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la Catalunya del Nord van aconseguir arreplegar uns 10.000 catalans i francesos a la manifestació del 10 de setembre amb el lema «Oui au Pays Catalan». Va ser un èxit i cal tornar al Cèsar el que és del Cèsar: l’estratègia seguida al llarg d’uns mesos d’intensa mobilització seva va ser operativa. La gent va reivindicar la catalanitat del país. No cal dir que els partits i entitats independentistes es van congregar a la manifestació. Un representant de la nostra territorial de l’ANC Francesc Bitlloch va fer un parlament en català molt aplaudit a l’igual dels altres en francès. També es va cantar Els Segadors i es van veure força senyeres.

Després de 357 anys de colonització aferrissada em sembla absolutament saludable i necessari que hi hagi joves generacions de militants catalans independentistes que facin un meritori esforç de proselitisme en francès i que hi hagi un partit que elabori una estratègia a curt termini, diferent i complementària. És també absolutament irrenunciable i necessari que altres partits i entitats com ANC/CUP/ERC/SEM/UNITAT CATALANA mantinguin i promoguin la catalanitat al Nord en clau obertament nacional i independentista i que continuem a manifestar tots al Nord el 5 de Novembre per la commemoració del Tractat dels Pirineus i de l’annexió francesa. Hem de tenir com a motor i fita la cohesió en cada territori i la cohesió global nacional, unint sempre totes les nostres forces des de la pluralitat i diversitat.

Última constatació: l’11 de Setembre, a l’endemà de la manifestació a Perpinyà, vam tenir un motiu més d’esperança en la presa de consciència i la voluntat d’alliberament de tota la nació. Els últims anys molta gent donava els Països Catalans per morts, argumentant que el concepte no agrada, que no ha arrelat, que el País Valencià es proclama nació valenciana, que des del Principat no es vol exercir cap imperialisme… etc, i justament enguany, per primer cop durant la manifestació multitudinària, s’ha parlat molt dels Països Catalans, de llur participació activa.

Com va escriure Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià (PDaD) –que conforma amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’(ASM) Assemblea Sobiranista de Mallorca, la Coordinadora d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans–: «…no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació».

La pancarta de la Confederació d’Entitats Sobiranistes amb el mapa dels Països Catalans i els logos de l’ANC, de l’ASM i de la PDaD que d’ara endavant onejarà a totes les Diades nacionals és ben explícita: «Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu».

Daniela Grau

Coll de Panissars

02.10.2016

En defensa del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya

El 6 d'octubre de 1934 s'esdevingueren a Catalunya alguns dels fets més polèmics i controvertits de la història del nostre país.

Nombrosos autors han dedicat pàgines i pàgines de llibres i articles analitzant fil per randa, alguns de manera brillant i ben documentada, cada instant d'aquella nit, la prèvia i les conseqüències de després, sense acabar d'aconseguir, però, d'aclarir la munió de dubtes i contradiccions d'aquelles hores que durà l'Estat català.

Aquest escrit no cerca desvetlar noves informacions ni analitza amb detall les causes i els entramats. Aquestes linies defensen aquell gest com a cop de sobirania popular i nacional catalana des de les seves institucions, en un context on l'importació a la península ibèrica de l'espantall del feixisme europeu era una possibilitat gens desmesurada, com tristement va quedar confirmat ni un lustre després. Aquest text defensa l'associació d'aquells que soldà per sempre el sentiment catalanista a les millores socials aconseguides per la República i a la democràcia. El record d'aquells dies en la defensa del autogovern i els drets de les minories va saber mantenir-se, d'alguna manera, fins els nostres dies.

Tot gest històric té un precedent el record del qual serveix d'empenta a la causa somniada. En la ment del principal protagonista d'aquells fets a Catalunya, Lluís Companys,el record que movia la seva consciència, sempre agitada i turmentada, era el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República catalana abans que les autoritats republicanes de l'estat hagueren pres possessió dels seus càrrecs. S'ha d'esmentar com, hores abans, fou el mateix Companys qui, ple d'audàcia i assedegat de glòria, va fer la proclama de la "República" a Catalunya, aquesta sense adjectius. Igualment, tot i que la República catalana durà tres dies i fou "bescanviada" per la Generalitat, aquell gest condicionà el retorn de l'autogovern de Catalunya 300 anys després i ajudà a consolidar el règim republicà en un hores incertes on semblava que les forces republicanes no s'avenien bé a prendre el poder que emanava de les urnes. Els republicans d'esquerres consideraven aquell moment com un acte revolucionari que va permetre que afloréssin els sentiments de fraternitat republicana en una societat (o una part d'ella) que anhelava l'ideal d'una nova forma de regir les seves vides.

Amb aquesta "idea força" a la ment, els esdeveniments es precipitaren a l'entrar la dretana i d'escàs pedigree republicà CEDA (que certament flirtejava amb els feixistes) al govern de l'estat juntament amb els radicals de Lerroux. Aquell era, diuen, la linia vermella que un acord d'ERC amb les forces republicanes d'esquerra espanyoles no estava disposat a acceptar. Allò era "la reacció", la negació de tots els valors republicans, de tots aquells anhels de fraternitat humana, i, a Catalunya, també la probable fi de l'autonomia. La Llei de conreus, suspesa pel Tribunal de Garanties Constitucionals i refermada pel Parlament català, fou un bon exemple de la manera d'actuar d'aquells temps.

Companys i Azaña el 6 d'octubre de 1934

I amb el pes de tots aquests antecedents és quan un abrandat Companys, amb la necessitat personal de solidificar el seu lideratge  davant les forces obreres i els nacionalistes catalans "separatistes"del seu propi partit, surt al balcó del Palau de la generalitat la nit de 6 d'octubre de 1934 per a "assumir totes les facultats de poder a Catalunya" en un "Estat català dins la República federal espanyola". Tot un acte de sobirania, un cop de força amb el que pretenia crear un "nou 14 d'abril" que tornés la República (amb l'inestimable ajut de la vaga general convocada a l'estat per l'Aliança Obrera) als seus valedors, novament amb Catalunya com a punta de llança, com a "baluard de la República", una mena de guardià de les essències republicanes en un ambient on tot era  blanc o negre. El convit que el president va fer d'instal·lar-se a Barcelona al nou govern provisional republicà deixa clar com aquell acte no cercava la separació de l'estat però sí la definitiva transformació federal d'aquest des d'una posició de força i amb un marcat accent social. L'octubre de 1934 defensar els drets nacionals catalans era defensar els drets dels treballadors de la terra, la separació de l'església i l'estat, el sufragi universal, la dignitat de la dona, el repartiment de la riquesa i, ara sí, l'autogovern manifestat en l'estatut i la recuperació de les institucions catalanes. La perspectiva, discutible sens dubte, era clara i l'aposta era jugar-s'ho a tot o res.

L'actuació de Companys durant els fets ha estat molt criticada des dels seus contemporanis (Dencàs i el sector d'Estat Català, les forces obreres, Tarradellas, la Lliga, etc) fins els nostres dies. No hi ha dubte que molts interrogants sobrevolen les seves decissions (no armar les milicies, ordres discutibles als Mossos d'esquadra en la defensa, donar una hora de marge al general Batet, vincular l'autogovern a les forces espanyoles etc.), així com que criticar les conseqüències és un exercici massa obvi (suspensió de l'autonomia, persecució política, encarcelament del govern, etc.), però, novament, s'ha de resaltar el context en què es movien els protagonistes, l'absència de tons grisos en una confrontació de classes cada vegada més palpable i l'associació dels valors republicans de millores socials amb el catalanisme sobiranista d'aleshores que, en bona mesura, vénen a omplir de contingut les reivindicacions, socials i nacionals, els temps actuals en, un altre context històric.


Òscar Adamuz (Acció Cultural dels Països Catalans)


Per més informació:

Els Fets d'octubre a Sàpiens

Blog sobre els Fets d'octubre

6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934

Evitar l'error de Companys

Vídeo sobre els fets d'octubre de 1934

De la República autònoma a la República independent (1931-2014)

14 d'abril: cap a la República catalana independent!

El 14 d'abril del 1931 Catalunya va ser presa per un sentiment d'eufòria col·lectiva al proclamar Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat la República catalana. Aquesta efímera República fou proclamada abans que reeixís un poder establert a Madrid i, per tant, va ser un acte de sobirania del poble català, amarat també d'un sentiment de fraternitat amb la resta de pobles hispànics.

Durant el període republicà i l'immediat episodi de guerra (1931-1939), la Generalitat va obtenir les més grans quotes d'autogovern assolides des del llunyà 1714, mentre moltes associacions obreres de l'època, a l'hora que defensaven aquesta autonomia nacional, se n'ocupaven de l'alliberament social del poble català. Milers d'afiliats al sindicat majoritari d'aquells anys, la CNT, votaren en massa el catalanisme de l'Esquerra Republicana de Macià i Companys, mentre la Unió Socialista de Catalunya (USC) ,de Campalans i Comorera, entraven a formar part dels diferents governs autonòmics.

Molts exemples reflecteixen el moment de conjunció dels drets nacionals i socials de la dècada dels 30 del segle XX. A l'independentisme d'Estat Català li sorgí una branca que defensava un estat socialista per a Catalunya (el Partit Català Proletari de Jaume Compte), el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín i l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin reivindicaren els drets nacionals i l'Estat català proclamat per Companys l'any 1934. El petit Partit Comunista Català exigia el dret d'autodeterminació fa més 70 anys. La formació de nous partits marxistes com el POUM o, finalment, el PSUC (unificant socialistes i comunistes) no foren tampoc indiferents davant el tema nacional, mentre perseguien ser el partit de masses del proletariat. A grans trets, tots defensaven l'autogovern català i la no ingerència de Madrid en els assumptes de Catalunya, o sigui, defensaven la sobirania del poble català per poder decidir el seu futur, el dret d'autodeterminació i en alguns casos la independència total.

La República que volem per avui i per demà:

Entroncant amb aquesta base històrica, aquest 14 d'abril del 2014 reivindiquem el ple alliberament (social i nacional) de la nació catalana, i cridem a avançar cap a la República catalana independent! Una República que, alhora que reivindica l'esperit de fraternitat i drets col·lectius republicans, exigeix un procés de ruptura democràtica on sigui la societat catalana, el poble en definitiva, la veritable protagonista del seu futur. Una República que vetlli pels drets de les treballadores en un context de crisi global on aquests drets, lluny d'ésser respectats, s'estan dilapidant l'un rere l'altre.

Perquè, avui com demà, pensem que l'emancipació nacional no serà complerta sense aquest procés de ruptura democràtica que ens permeti formar un país nou amb una base d'igualtat i justícia social, on la classe treballadora (la majoria) deixi de ser explotada per una minoria que emmagatzema la riquesa amb l'esforç aliè, on no haguem de patir les polítiques neoliberals i les retallades.

Perquè volem construir una República federativa dels Països Catalans, el primer pas ha de ser el d'exercir el vot i alliberar el Principat!

Tal dia com avui queia l'últim baluard de la República, Alacant

L'últim dia de la República

Avui fa setanta cinc anys de l'ocupació franquista del port d'Alacant i el final de la guerra de Franco

Avui fa setanta cinc anys que les tropes italianes de la División Littorio van ocupar Alacant i van encerclar el port, convertit en el darrer baluard de la II República Espanyola. Va ser cap al tard i les tropes no van trobar ja cap resistència en una ciutat que només pensava en com marxar a l'exili, especialment a Algèria. Hores abans vint bombes de 250 kg havien caigut sobre el port de Gandia, en el que va ser el darrer bombardeig de la guerra. La marina franquista mentrestant bloquejava el port de València.

El dia 31 dos destructors franquistes van atracar al port d'Alacant amb tropes espanyoles que servirien per a reemplaçar els soldats feixistes italians. Al port quedaven prop de tres mil refugiats que encara intentaven fugir. Molts es van suicidar, alguns van aconseguir encara escapar i la gran majoria acabarien en camps de concentració, principalment el d'Albatera, o serien afusellats.

Publicat a Vilaweb

Alacant dedicarà un carrer als darrers republicans exiliats a l'Stanbrook

L'ajuntament també està dissenyant el 'Campo de los Almendros', en record del camp de concentració on van ser reclosos els milers de republicans que no van poder fugir de l'exercit feixista al finalitzar la guerra

"Nostra Parla", precedent històric d'Enllaçats per la Llengua

Bé és sabut que els terres de parla catalana pateixen d'una forta desconnexió, i que n'hi ha molts ponts a (re)construir i molta feina de vertebració d'un espai en conjunt que té moltes coses en comú i molts projectes amb interessos afins. Malgrat això, però, diverses són les iniciatives que engloben els diversos Països Catalans en una causa comuna, sovint posant l'èmfasi en la defensa de la llengua compartida. És aquest el cas de la plataforma "Enllaçats per la Llengua", que reuneix moltes entitats i persones de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer amb l'objectiu de defensar el català des de la globalitat del territori i de crear en l'imaginari col·lectiu l'espai natural que representen els PPCC en clau, almenys, cultural.

Dit això, tot repassant en la història contemporània a les nostres terres, trobem  a començament del segle XX (1916-1924) una entitat anàloga en aquests desitjos que suposa un interessant precedent del moviment enllaçat; "Nostra Parla", entitat que irromp com a reacció innata davant les escomeses contra la llengua produïdes des del senat espanyol i des de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua de llavors, que aglutina un important nombre de personalitats de Catalunya, Mallorca, Menorca i País Valencià, permetent així (per primera vegada), la seva integració en un "projecte comú i de caràcter nacional".

No cal explicar gaire, doncs, les escomeses actuals que rep la llengua catalana des de les institucions espanyoles (i franceses i italianes, no ho oblidem) tals com el govern, el defensor del poble, administracions autonòmiques i locals, tribunals, etc. arreu dels Països Catalans (LAPAO,el TIL a les Illes, etc.). Les analogies són ben paleses entre ambdós moments històrics i ambdues entitats.

"Les activitats de Nostra Parla es despleguen per tot el territori de parla catalana i cristal·litzen en la formació de tres seccions diferenciades que perduren fins a la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera a Barcelona, València, fins al 1921 a Mallorca, i fins ben entrat l'any 1924 a l'illa de Menorca."

El mallorquí Guillem Forteza (1892-1943), fou el primer president de l'entitat, deixà escrites algunes paraules que delataven clarament que en l'ideari del col·lectiu hi havia una estreta vinculació entre terra i llengua, és a dir que la defensa de la llengua catalana portava implícit un projecte nacional pancatalanista:

"La llengua ens recorda per damunt de tot la pàtria on és parlada.", o "Per la llengua, balears, catalans, rossellonesos i valencians, sabem quina és l'extensió de la nostra terra.". Encara un darrer extracte prou il·lustratiu: "De poc serviria, el que s'hagués ressucitat la nostra llengua si no fos per reengendrar el poble que la creà."

"Nostra Parla" fou així una entitat apolítica (nova similitud amb "Enllaçats per la llengua") que reflecteix l'abandó del projecte nacional i cultural per part de la Lliga Regionalista que representà el noucentisme i les idees de Prat de la Riba. Defensen així, un "catalanisme integral" que abraçà tots els territoris de parla catalana, tot i que en són ben conscients que l'evolució i l'idiosincràsia de cada lloc és prou diferent; per exemple es mantenen neutres a l'hora d'anomenar la llengua (nostra parla), i no rebutgen pas (ans al contrari) els parlars dialectals ni les denominacions locals (mallorquí, valencià, rossellonès, etc.). 

D'aquesta manera constitueixen un curiós equilibri entre la defensa de la nació catalana completa amb el respecte de cadascún dels ritmes i particularitats de cada territori històric, així com també es reflecteix en l'autonomia de cada delegació que representen "Nostra Parla". De fet, del reglament intern de l'entitat podem extreure'n aquesta sucosa declaració d'intencions:

"L'argument de més força de "Nostra Parla" serà la unitat de la nostra llengua i procurarà infiltrar a balears, catalans, rossellonesos i valencians la idea de que la llengua és nostra pròpa essència i que la unitat de la llengua, expressa la unitat de naturalesa espiritual.", i que a l'hora pugui "enlairar la nostra Pàtria Integral."

"Nostra Parla" va reunir plomes d'intel·lectuals tan importants com Àngel Guimerà, Lluís Nicolau d'Olwer, Joan Estelrich o Bofill i Mates, per exemple, a més d'organitzar actes i jornades força importants com la "Diada de la llengua catalana", cursos de gramàtica catalana, vetllades de poesia, Jocs Florals  o el projecte frustrat de la compilació de llibres per a fer una llibreria catalana que entregarien a Perpinyà. També publicaren un butlletí i fins crearen un himne propi de l'entitat.

En la vessant ideològica, davant el tradicional iberisme i conservadurisme de la majoria catalanista, la gent de "Nostra Parla" representà sovint una radicalització tant en la vessant nacional (més separatista) com en la social (d'apropament ala obrers).

També les diverses seccions de l'entitat feien de "lobby de presió" davant les institucions públiques, per tal d'aconseguir una més gran presència i dignificació de la llengua als actes públics, iniciativa aquesta que torna a entroncar aquesta entitats els anys 20 amb l'actual d'ExLL, que s'ha pronunciat diverses voltes contra el govern aragonès (tema LAPAO) o contra el de les Illes per la marginació del català a l'ensenyament, per posar dos exemples.

Quant a les delegacions territorial de "Nostra Parla", pensem que la secció mallorquina (amb gent com Gabriel Alomar o Guillem Colom) fou la precursora de l'Associació per la Cultura de Mallorca que, en els seus temps republicans, també s'enllaçaria amb les seves homònimes del Principat (la Palestra de Pompeu Fabra) i del País Valencià (Acció Cultural valenciana), en un nou exemple de concòrdia entre PPCC.

La secció menorquina (1922) fou la més tardana i desconnectada de la resta (en poc temps ja les havien prohibit), però exemplifica la bona tasca de l'entitat i la influència d'aquesta arreu de la catalanitat. Es definia com a una "veu amiga de tots qui parlen es nostre llenguatge; és una veu que avui s'alça i comença saludant ses germanes disperses per Mallorca, Catalunya i València;".

Per la seva banda, de la secció valenciana recalquem aquest fragment de text:

"Volem una estreta unió de tots els pobles que parlen nostra llengua, volem que la llengua sia el llaç amoròs que ens uneixca".

Dos detalls més de la secció valenciana; Adolf Pizcueta va deixar dit sobre la importància de la llengua per a les relacions futures entre València i Catalunya: "Sense el nexe de la llengua difícilment es podria acomplir aquesta idea d'unitat futura que hom serva per a Catalunya i València"., Catalunya, mirall que segons l'Ernest Martínez-Ferrando (altre valencianista que s'afincà a Barcelona): "Sempre esperonats per l'exemple de Catalunya, l'aspiració a fer ús integral de la llengua pròpia en tots els ordres de la vida, és al present el fervent desig de les agrupacions valencianistes".

La popularitat de "Nostra Parla", amb el seu esperit de germanor entre PPCC, tot i que modesta, aconseguí d'infiltrar-se en aquells perfils que fins aleshores s'havien mostrats més furibundament anticatalanistes, com membres d'Unión Republicana de Blasco Ibañez, com Fèlix Azzati, que feu costat a les reivindicacions patriòtiques i de llengua de València, reclamant fins i tot una "Universitat valenciana d'Alts estudis" que estudiés la cultura aurtòctona.  

A ressenyar que fora de la Catalunya estricta, la denominació de la llengua quasi mai no és emprada per "catalana", sinó que s'empra la denominació habitual de la zona.

Fet i fet, els paral·lelismes entre "Nostra Parla" i "Enllaçats per la Llengua" queden evidents, amb la contextualització de cada moment històric, per tant que tant l'una com l'altra entitat han tingut i tenen com a objectiu fonamental "la defensa de la llengua com a tret d'identificació cultural dels Països Catalans".

II República; entre el record nostàlgic i l'anhel ingenu d'un nou règim

La influència simbòlica i el record de la II República encara avui dia arrossega en algun sentit la majoria de forces polítiques dels Països Catalans. Diversos són els actes on podem veure una perfecta i curiosa harmonia simbòlica entre catalanisme d'esquerres i republicanisme espanyol, on banderes tricolors onegen junt amb estelades i senyeres, on el mapa dels Països Catalans pot ser-hi present compartint espai mentre sona l'himne de Riego abans o després de la Muixeranga d'Algemesí. Una bonica utopia que neix del record de la memòria històrica, de l'esquerranisme antifranquista i de la idealització del període republicà com una època de llibertats col·lectives. Recordem un post anterior on es tractava el tema: Catalanisme i República

14 d'abril de 1931, un dia i una època que sembla destinada a estar gravada a la nostra memòria col·lectiva, un temps on s'obriren de bat a bat les esperances per crear una societat nova, un nou país socialment més just i amb els drets nacionals dels diversos pobles de l'estat garantit. Tanmateix  ja sabem que de l'esperança es passà al desencís en pocs anys, però aquells temps, aquells moments calaren profundament en el sentit del poble català.

En aquest document de l'època es sintetitza perfectament els anhels reviscoladors amb què visqueren aquells anys de canvis les forces polítiques i culturals amb sensibilitat nacional.

La República de les lletres: un somni trencat del nacionalisme valencià

Tornant al present, veiem ara uns quants exemples d'aquesta afinitat entre el sentiment republicà, el progressisme i el catalanisme no excloent amb la imatge idealitzada de la II República arreu dels Països Catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola, amb casos de corrupció inclosos, i els anhels de regeneració democràtica també estan ajudant i molt a la revitalització de l'esperit republicà. Comencem el repàs:

Illes Balears i Pitiüses:

Homenatge a Emi Darder en l'aniversari del seu afusellament 

Forces nacionalistes com el PSM-EN o ERC hi donaren suport i participaren en un acte emotiu on sonà la Muixaranga i coexistiren tricolors republicanes amb estelades catalanes.

Iniciativa Verds defensa la República com a forma d'estat facilitadora del tàndem igualtat i llibertat

A les Illes, forces de tradició repubilcana com EUIB o la mateixa Iniciativa Verds tenen el referent dels Països Catalans com a marc cultural de referència.

A les Pitiüses, Entesa Nacionalista d'Eivissa col·labora cada any amb d'altres forces en record de la II República, sent una força nacionalista i pro Països Catalans

Catalunya:

ICV demana que la bandera republicana onegi a l'ajuntament de Terrassa (els ecosocialistes són favorables al dret a decidir de Catalunya i mantenen una especial relació amb les forces anàlogues dels PPCC en l'entorn de l'Institut Triangle de la Mar Blava) 

A Sant Boi de Llobregat porten dos anys fent-hi la Festa per la República on, segons els organitzadors, es pretén celebrar i recordar els avenços d'aquella època en matèria d'educació, igualtat, democratització, separació poders estat-església, etc.

Aquesta primavera torna el morat (diferents actes entorn la Repúbica a Catalunya)

Manifest republicà d'EUiA (Temps de lluita per a República)

Cataluña según Romanones y Cambó (article des d'una visió republicana on es defensa el dret dels catalans a l'emancipació nacional i la confluència d'interessos amb els espanyols republicans d'esquerres)

                       (Estelades i tricolors juntes reclamant la Plaça de la República a Nou Barris(Bcn)

Però no sols les forces tradicionalment federalistes del Principat tenen aquest fixació amb la república. Forces independentistes catalanes, com ERC, SI o RCat també han acabat sucumbint davant l'estètica republicana de la tricolor, tot i ser casos puntuals i no la tònica general:

Simptomàtic que això passi al Principat, on el creixement de l'independentisme els darrers anys n'ha sigut exponencial.

Més exemples, a Sant Pere de Ribes, novament es donà la confluència simbòlica entre distintes sensibilitats del catalanisme, en aquest durant l'acte en comú d'ERC i ICV-EUiA.

           (Institut de Terrassa on es commemorà el període republicà penjant les dues banderes)

País Valencià:

A València ja és un clàssic els actes del Fòrum per la memòria del PV, on les senyeres i republicanes es mesclen sense rubors, juntament amb les estelades del PSAN i altres entitats.

Acte en memòria dels repressaliats del franquisme a València 

El FMPV té actualment unes evidents sinèrgies amb l'esquerra independentista de l'entorn de la CUP, i ja ha organitzat, per exemple, actes homònims com els que fa l'entitat independentista al Principat ( emetre el documental de l'operació del jutge Garzón contra l'independentisme,etc)

En altra àmbit, EUPV (el gran referent), Compromís, CCOO-PV, la Intersindical Valenciana o inclús des de l'àmbit independentista ERPV han participat d'actes amb la bandera amb franja morada de per mig.

EUPV participa a desenes d'actes en commemoració de la II República

Recents manifestacions contra les retallades dels drets socials han tornat a mostrar aquesta coexistència pacífica de símbols, també al País Valencià.

Finalment, el mins sobiranisme republicà valencià, malgrat reclamar la sobirania del país, també llueix sense aparent contradicció l'estrelada valenciana junt amb la tricolor espanyola.

Com a aclariment podem dir que aquí hem posat l'èmfasi en la curiosa convivència entre dos símbols nacionals aparentment enfrontats, però s'ha de recordar que n'hi ha d'altres actes i opinions a casa nostra commemoratius de la República on l'accent és posat en la proclamació de Macià o en els guanys socials que se'n derivà del canvi de règim sense caure en l'ús de la bandera espanyola.

Breu balanç de la República a Catalunya i a Espanya

Com a conclusió, podem dir que aquesta germanor entre banderes nacionals diferents és possible per moltes causes, però és principalment pel record nostàlgic antifranquista que representa la tricolor republicana, i per la idealització un xic ingènua del període republicà com l'anhel de la realització d'una utopia, el canvi de la concepció centralista d'Espanya per una lliure confederació de pobles ibèrics amb respecte de les diverses personalitats nacionals. Una utopia que dividia l'estat en quatre grans espais culturals, el castellà, el català, el basc i el gallec en peu d'igualtat entre ells, i és per aquesta connotació, certa o no, que coexisteixen la memòria republicana amb el fet de creure en un espai comú dels Països Catalans. 

   (EUPV d'Elx amb moltes banderes republicanes mentre presideix l'acte un quadre dels PPCC)

Bon 14 d'abril. salut i República!