"Renèixer de les cendres", nou número del digital "ACCIONA'T"

« La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes » [ENTREVISTA ANNA ARQUÉ]

« La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori »

Anna Arqué (Lleida, 1972) fou impulsora de la Coordinadora de les consultes populars (2009) i és l’actual Portaveu als Països Catalans de l'ICEC - International Commission of European Citizens, plataforma/ONG internacional amb seu a Brussel·les i responsable d'internacional de la UCE-Universitat Catalana d'Estiu.

Entrevista realitzada per Ò. A. dos mesos abans de l'1 d'octubre per a ACCIONA'T

Com definiries el moment polític actual a dos mesos del referèndum anunciat per la Generalitat de Catalunya?

Podríem definir-lo amb dos paraules: Desesperació per la banda dels qui, per ets o per uts, s’oposen a participar del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i, Determinació per la banda dels qui no només votarem sinó que farem que el vot de la gent a favor de la independència sigui efectiu.

I si em permeteu diria que per aquells 500 i escaig catalans d’arreu del principat que aquell 24 d’Octubre de 2009 a Arenys Munt, en motiu de l’assemblea fundacional de la Coordinadora Nacional de les consultes populars, ens vàrem comprometre a treballar fins aconseguir que el Parlament/Govern Català convoqués i realitzés un referèndum oficial d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya, aquest és el moment polític dels fets sobirans. Per a tots els Catalans aquest és el moment polític en què mostrarem al món que no som el que altres escriuen que som sinó el que demostrem que volem ser amb les nostres pròpies accions i decisions.

Amb tots els ressorts de l’estat espanyol en contra de la celebració de l’1 d’octubre i amb la comunitat internacional expectant, la participació serà la clau real que determini si el resultat és vinculant ?

La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes pet part de les institucions catalanes. Els mínims de participació són necessaris desprès d’un conflicte bèl·lic o en un escenari on pot haver-hi parts del país sense bones comunicacions, ni accés a la informació i/o amb la sospita que es viuen situacions de restricció de moviment o llibertat d’expressió. En el cas Català on tothom és lliure per anar o no anar a votar, qui decideix no anar a votar està donant per bona la decisió de la majoria que sí vota. No anar a votar pensant en boicotejar el resultant al·legant poca participació no es acceptat internacionalment, només cal veure el cas més recent, el referèndum d’Escòcia que tot i ser acordat, no tenia ni mínims de participació ni mínim qualificat de sí per sobre l’estàndard 50% +1.

Per tant, el fet que tothom sap què passarà l’1 d’octubre a Catalunya, fa que en el supòsit que no hi hagués ni un vot a favor del NO, s’hauria d’entendre i acceptar que a Catalunya no hi ha ningú que s’oposi a la independència de Catalunya.

Sabent això, que cadascú faci el que bonament pensi és menester per fer que la seva opció guanyi, jo vull la independència i per tant votaré Sí i diria a qui no la vulgui que voti No, o la victòria del Sí serà molt més fàcil gràcies a la seva abstenció.

Com a especialista en afers polítics internacionals des de l’ICEC (International Comission of European Citizens), com creus que les autoritats catalanes han treballat el suport d’altres països al dret a decidir de Catalunya? Se n’ha fet prou?

Les autoritats Catalanes saben perfectament de la importància del fet internacional. Tanmateix, no formem part del Govern i, per tant, com s’ha gestionat aquest aspecte clau i si l’estratègia emprada ha estat la més adient, ho veurem ben aviat. Evidentment, espero i desitjo de tot cor que així sigui. Per part nostra fa molt temps (abans del 9N!) que vàrem proposar una taula transversal amb tots els partits i les entitats que treballem el tema internacional, especialment ICEC, CIEMEN i ANC internacional, com també hem insistit en la necessària creació d’una Comissió de Garanties del referèndum participada per actors internacionals amb els que prendre les decisions oportunes davant els embats de l’estat. Però com he dit, cada equip té la seva manera d’entendre les oportunitats i riscos, tanmateix, nosaltres estem a la disposició del que el govern cregui oportú.

Quin paper poden jugar altres nacions sense estat en processos d’autodeterminació com els d’Escòcia o Catalunya?

L’estatus quo estatal sempre ens ha volgut aïllats i s’ha promocionat la idea, fins i tot, dins les nacions que lluiten per recuperar la seva independència, que el més prudent era lluitar sense aliances amb demòcrates d’aquestes nacions amb les compartim la lluita autodeterminista. El meu plantejament d’inici davant d’aquesta por de fer ‘enfadar’ els estats, era molt fàcil: separats, que hem aconseguit durant aquests segles? És l’estat francès més avesat amb el respecte de les llengües no franceses? Ha estat l’estat italià iniciant descentralitzacions de competències cap els Vènets? NO i NO.

S’atribueix a Einstein allò que ve a dir que es bo canviar de mètode per obtenir una resposta diferent a l’habitual, i això vàrem fer. Els demòcrates europeus som majoria, els ciutadans que volem uns estats, una Europa “de, per i amb la gent” som majoria i, per això, no ens hem de sentir acomplexats en sumar caps i mans que ens donen més altaveus i ens fan més potents, tot compartint un mateix objectiu: exercir l’autodeterminació dels Pobles.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Sí, una llengua implica una identitat col·lectiva i un seguit d’elements culturals particulars que configuren una comunitat política, un poble, una nació. Això és tan evident que, de fet, explica el perquè del violent afany persecutori de la llengua catalana per part dels espanyols/francesos que ocuparen la nostra terra i institucions per la força de les armes. Volien el nostre país, i per arrebatar-nos-el no era suficient en ocupar la terra calia eliminar el que el fet diferencial nacional més evident.

Ara bé, en una nació d’un món globalitzat com el nostre, sempre hi conviuran moltes llengües, també passa en d’altres països amb menys parlants com Dinamarca i per això, la llengua natural de la nació és la que els estats treballen per convertir-la en la llengua vehicular dels seus ciutadans. “Com passa ara” m’explicava amb satisfacció -i jo diria amb un pèl d’emoció- un amic d’Olot en referència unes joves que eren a la plaça per on passejàvem “són totes nascudes en diferents països africans i parlen diferents llengües natives, però entre elles la seva llengua comuna és el Català”.

En tot aquest procés polític de Catalunya, quin paper hi juguen els Països Catalans i com poden quedar les relacions entre una República catalana i la resta del domini lingüístic?

Malauradament, penso que durant massa temps, han pensat més en la realitat dels països catalans aquells qui la neguen que els propis... El malson d’un efecte dominó d’independències els ha fet, si es pot, més bel·ligerants i viscerals contra la realitat d’una cultura catalana, d’espai econòmic català, d’espai comunicatiu català, gastronòmic o esportiu comú. Dividir i diferenciar ha estat la seva màxima i, tristament, la mínima de les nostres institucions. Ai, però, vés per on, com sura allò popular que ens agermana.

Som on som perquè som qui som i tots plegats ens estem desfangant, cadascú al seu ritme però hi ha un batec comú que ens enllaça i que cada cop és més present, perquè cada passa que fem, ens apropa més.

La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori, res de nou que no es pugui reconstruir dins el marc democràtic del segle XXI. Mentrestant això passa o potser com a primer gran pas, amb la República catalana la llengua catalana serà present internacionalment de manera oficial i, a més, i de forma natural, la República Catalana independent serà un Estat aliat, actiu i proactiu tant en l’àmbit cultural com l’econòmic per a tot el territori lingüístic català. Serem uns països catalans amb un estat que els reconeix i promociona.

Quines tres coses canviaries de com s’han vingut donant els fets a Catalunya des de la manifestació del 10-J de 2010 fins l’estiu de 2017?

Primer, faria una esmena al relat oficial que obvia el vertader punt d’inflexió que van significar les La Consulta Popular sobre la independència (2009-11), més coneguda com les consultes populars. Segon, canviaria l’efecte natural de ‘forat negre’ que ha provocat la maquinaria de l’ANC, neutralitzant les moltes iniciatives no subvencionades que tenia l’independentisme català abans del 2012. Tercer, una acció internacional no tan centrada en l’estètica dels actes promocionals a l’exterior i més focalitzada en una xarxa descentralitzada de connexions mundials heterogènies, multinivell i multidisciplinars.

Fa uns anys tu vas ser una cara molt destacada de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), partit avui dia molt minoritari. Com valores aquells anys i l’estat actual de la teva antiga formació política?

La meva participació dins aquesta coalició política va vindre per part de Democràcia Catalana, partit que en Joan Laporta va fundar just desprès de deixar el càrrec de president del FCBarcelona. El President del millor Barça, del “Més que un Club”, era una persona carismàtica, que fàcilment feia ombra al mateix president de la generalitat, el sr. Montilla! Una personalitat amb una força innegable i que, tot i la seva rellevància esportiva internacional, mai va negar-se a cap de les peticions que li vaig fer a favor de les consultes populars, fins i tot la seva junta va signar cedir-nos les instal·lacions del camp nou per a sumar més punts de votació a la consulta popular de Barcelona Decideix del 10A del 2011. La seva predisposició i patriotisme era incondicional i jo n´estava molt i sincerament agraïda, per la qual cosa em va semblar correcte acceptar la seva proposta d’acompanyar-lo en aquella aventura política. Desprès, arriba Solidaritat, un període del que guardo molts record i pocs de bons. Van ser pocs mesos fins que vaig tornar a l’àmbit del que mai em vaig desvincular: l’activisme independent en l`àmbit internacional.
He de mencionar però tota aquella bona gent que vaig conèixer a Solidaritat, gent que com jo arribàvem de casa nostra amb cap altre objectiu que assolir la independència de Catalunya, molts potser encara voluntaris o regidors de solidaritat, i que de ben segur, ben aviat ens retrobarem per a celebrar la victòria!!

I ja per acabar, hem parlat molt de l’esfera global i nacional i ara ho fem del local. Com a lleidatana, quina és la teva impressió de els polítiques municipals de l’actual Paeria governada pel PSC amb suport de Ciutadans?

La ciutat de Lleida porta xx anys governada pel PSC i necessita d’un canvi immediat. No és fàcil explicar la casuística de Lleida, però estic convençuda que ERC, PdCat, la CUP i Demòcrates sabran trobar la manera de capgirar la configuració de l’actual Paeria, cada cop més reaccionaria i allunyada d’unes polítiques a favor del progrés real de la gent de Lleida i dels seus col·lectius populars. La Lleida del recent inaugurat Parador Nacional és la Lleida encara continguda, encara encotillada per un passat recent, més present del que pot semblar. Però les plaques dels carrers amb noms franquistes cauen i anem obrint una escletxa, i ja sabeu el que diuen: per trencar un vidre no et cal una canonada, només et cal fer una petita esquerda. Visca la terra ferma!! 

1-O: Voratem! [ACCIONA'T 3]

LLEGIR LA REVISTA DIGITAL CLICANT AQUÍ:

ACCIONA'T 3: 1-O: VOTAREM!

"1-O: Votarem!". El referèndum convocat per a diumenge 1 d'octubre és el tema monogràfic del tercer número de la revista digital d'Acció Cultural dels Països Catalans: "Acciona't", de caràcter trimestral, amb publicacions a març, juny, setembre i desembre.
En l'edició del digital hi han participat membres del col·lectiu de les Illes Balears, Catalunya, País Valencià i la Franja.

El número conté una entrevista central amb l'activista i portaveu als PPCC de l'ICEC Anna Arqué, on parla, entre altres coses, de la feina feta a nivell internacional per promoure el dret d'autodeterminació de Catalunya i del paper de la resta de Països Catalans.

Acciona't també hi té altres continguts al voltant del tema:  un editorial, un article d'opinió sobre com es veu el procés independentista des del País Valencià, una recomanació cultural, i una secció de pregunta-resposta a una persona de cada territori dels Països Catalans, anomenada "set de set", on veurem quina percepció es té des de cada territori sobre la política lingüística a dur a terme en una eventual República catalana.


Índex de continguts del tercer número d'Acciona't: "1-O: votarem!"

-Editorial: Països Catalans i dret a decidir, una assignatura pendent. per Òscar Adamuz

-Entrevista a Anna Arqué. per Òscar Adamuz

-Article d'opinió: El procés vist des del País Valencià. per Tomàs Escuder

-Recomanació cultural: Polèmica d'en Pep Gonella (F. de Borja Moll). per Toni Barceló

-Set de set: política lingüística d'un Estat català independent» per Toni Barceló



Hi responen:

Marcel A. Farinelli, historiador (l'Alguer)
Joaquim Torrent, geògraf (Catalunya)
Maria Cucurull, professora de català (Andorra)
Quim Gibert, psicòleg (Franja de Ponent)
Antoni Infante, activista polític (País Valencià)
Joan-Pere Le Bihan, ex-director de les escoles Bressola (Catalunya Nord)
Aina Vidal, periodista i activista (Illes Balears)

Gràcies a tota la gent que ha col·laborat en l'edició d'aquest tercer número.

[Entrevista] Carlos Saura (Podem Illes Balears): "Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic"

Toni Barceló
Entrevista original al núm. 2 ACCIONA'T
«La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible»

Carlos Saura León (Palma, 1988) és un polític balear, actualment diputat de Podem al Parlament de les Illes Balears. És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra en l'especialitat de Filosofia i màster en Filosofia Contemporània per la Universitat de Granada. És membre de la Comissió d'Economia i també ostenta els càrrecs de secretari de la Comissió d'Afers Europeus i de president de la Comissió de Control sobre la Radiotelevisió de les Illes Balears.

El programa autonòmic de Podem fa una breu síntesi de la història social de la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, creus que en l'actualitat s'estan assolint satisfactòriament els objectius de les polítiques de normalització lingüística en els àmbits de Palma i de les Illes Balears?

Crec que queda molt per fer, però anam per bon camí. No venim d'una situació normal. Venim d'atacs constants contra la llengua i la cultura pròpies de les Illes Balears. L'exigència del català en diferents àmbits de l'Administració és un pas fonamental per arribar a aquesta desitjada normalització, però també ho és tenir una visió científica de la llengua i recuperar la Universitat de les Illes Balears com a referència en aquesta matèria. No arribarem a una situació de plena normalització fins que tothom pugui demanar un cafè amb llet i no li diguin «Un café con leche?» o fins que quan s'agafi un taxi en direcció a carrer Conqueridor el taxista no digui «Conquistador?».

A les Illes Balears, en aquest sentit, l'Acadèmi de sa Llengo Beléà [sic] i la Fundació Jaume III proposen models de normativa lingüística alternatius i fins i tot oposats al de l'Institut d'Estudis Catalans. Fins a quin punt són propostes amb avals científics?

Fins a cap punt. Són propostes amb una marcada ideologització que cerquen clarament dividir la comunitat de parla catalana. La dèria de José Ramón Bauzá i el gonellisme tenien la funció de fer un blaverisme a la balear, adduint que hi havia un monstre anomenat pancatalanisme que volia acabar amb la societat balear tal i com la coneixíem. El balear és un artefacte totalment anticientífic, un atemptat contra la ciència lingüística. Per començar, en la gran majoria de llengües no es parla com s'escriu, que és el que pretenen sense cap tradició escrita darrere els que promouen aquest tipus de pensament. Tampoc hi ha fonaments històrics, filològics ni de cap mena per considerar el que es xerra, es parla o es ralla a les Illes quelcom diferent del català. El que pretenen és negar la unitat lingüística, com si qualcú digués que el castellà que es xerra a Vallecas i Triana fossin llengües diferents o com si el gallec que es xerra a Vigo fos una llengua altra que la que es parla a Betanzos. L'escriptura sempre es crea a posteriori de la llengua parlada. Intentar imitar els sons del llenguatge amb l’escriptura és quelcom artificiós i absurd. Cap llengua arriba a tenir estatus de llengua per inventar una escriptura. Aquesta invenció té un objectiu polític: negar l’existència de semblances en un conjunt de territoris que comparteixen llengua i cultura.

Creus que aquestes iniciatives tenen un suport social significatiu? Quin és el posicionament de les institucions en relació amb aquestes organitzacions?

Crec que tenen un suport totalment minoritari. L'únic partit que insisteix molt al Parlament de les Illes Balears amb les modalitats lingüístiques és Ciutadans, que intenta emprendre una guerra de llengües per aconseguir vots.

Recentment hem sabut que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, amb la possibilitat que també s'hi incorpori el País Valencià, crearan un canal de televisió per Internet de manera conjunta. És una passa important cap a la reciprocitat plena, no ho trobes?

Totalment. Sóc president de la comissió de control d'IB3 i crec que hi ha hagut un canvi fonamental en la manera d'entendre l'ens, el qual ha adoptat amb total normalitat una de les seves missions fonamentals, que és la de la difusió de la llengua pròpia de les Illes Balears. A aquesta tasca s'ha afegit el fet de produir programes conjuntament entre IB3 i TV3 o la creació d'aquest nou canal de televisió per Internet. Per una altra banda, no només és necessària la creació d'aquests espais comuns sinó també fer-ho en plataformes adaptades als nous models de consum per arribar a més gent.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Una nació és molt més que una llengua. A la nació, hi poden confluir també fets històrics, tradicions o religions compartides. No crec que ningú digui que Equador i Castella o Madrid formen part de la mateixa nació.

Els dirigents estatals de Podemos sovint es refereixen a l'estructura administrativa i territorial de l'Estat espanyol amb el substantiu singular país. Creus que en reflecteix la diversitat lingüística i cultural? Quina noció d'Estat hi ha al darrere?

Consider que l'Estat espanyol és un país de països, realitat que, evidentment, pot canviar degut a la conjuntura actual. A Podem no s'ha xerrat mai de nació espanyola però sí d'una nova pàtria en construcció. Aquest concepte, amb una càrrega emotiva molt més profunda que la noció d'estat, xerra d'una possibilitat de transformar un país centralista, ignorant sobre les realitats lingüístiques que en formen part i cec davant les particularitats culturals i les formes de ser i sentir-se d'un lloc, en un estat plurinacional on no sigui una prioritat «españolizar» ningú, sinó assumir les diferències i la promoció d'aquestes particularitats amb total naturalitat, i no com una excusa per a l'enfrontament constant.

Podemos és una organització política d'abast estatal amb la seu central al carrer Zurita de Madrid. Hi ha qui pensa que el sucursalisme no és la millor manera de fer política a Palma, les Illes Balears i, en general, als Països Catalans…

Hem tingut total llibertat en les decisions que hem pres aquí. No tenim deutes amb cap sucursal, només amb la gent, amb un límit molt clar que té a veure amb els drets humans, la plurinacionalitat de l'Estat, la defensa dels serveis públics, la lluita contra la corrupció, etc. Per desgràcia, la història dels partits estatals és un cúmul de traïcions i incongruències entre el que es votava aquí, a les Illes, i el que es votava allà, al Congrés dels Diputats. Encara no hem aconseguit governar l'Estat però crec que ja hem demostrat en diferents àmbits que nosaltres diem el mateix a Madrid, Andalusia, Catalunya i Balears. La igualtat ha de partir del reconeixement de la diferència com a fonament. Hem dit «Referèndum sí» a tot arreu, i hem aconseguit que moltíssima gent històricament centralista entengués que podia haver-hi una altra manera d’entendre l’Estat. Des de la lliure adhesió a un projecte comú.

Et propòs el següent escenari: Catalunya ha esdevengut un estat independent. Davant d'aquesta situació, quina direcció hauria de prendre la política balear?

Per a Podem, l’Arc Mediterrani ha significat l’epicentre d’un canvi polític que pot arribar a construir un Estat capaç d’entendre les diferents realitats territorials. En tot cas, si Catalunya s’independitza suposarà una situació disruptiva capaç de rompre altres consensos i cadenats del règim del 78. Tot el que trenca amb els límits del que és possible pot suposar una amenaça per als partits de l’establishment, i això és perillós per a ells. En tot cas, cada territori té el seu camí i el seu procés particular, en tots els sentits i àmbits. La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible.

I ja per acabar: Països Catalans sí o no?

Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic, però a les Illes crec que aquest concepte encara no és gaire hegemònic. En el sentit cultural i lingüístic compartim moltes coses, clar que sí.

Països Catalans: seran d'esquerres o no seran? [ACCIONA'T núm 2]

"Països Catalans: seran d'esquerres o no seran?". Aquest és el tema monogràfic del segon número de la revista digital d'Acció Cultural dels Països Catalans: "Acciona't", de caràcter trimestral, amb publicacions a març, juny, setembre i desembre.
En l'edició del digital hi han participat membres del col·lectiu de les Illes Balears, Catalunya i la Franja.

El número conté una entrevista central amb el diputat de Podem a les Illes Balears Carlos Saura, on parla dels Països Catalans com un espai lingüístic i cultural vist amb normalitat des de les Illes.
Acciona't també hi té altres continguts al voltant del tema:  un editorial, un article d'opinió sobre l'obrerisme i la qüestió nacional, una recomanació cultural, i una secció de pregunta-resposta a una persona de cada territori dels Països Catalans, anomenada "set de set", on veurem quina percepció es té des de les esquerres quant a la territorialitat de la nació catalana a cada zona. 

Tots els números del digital tindran la secció fixa: "Activitats d'Enllaçats per la Llengua", on s'explicarà les últimes notícies d'aquesa xarxa d'entitats de tot el domini lingüístic i algunes activitats dels membres de la xarxa. 

Índex de continguts del segon número d'Acciona't: "Països Catalans: seran d'esquerres o no seran?"

-Editorial: L'esquerra i els Països Catalans: una relació amb futur? per Joan Morro

-Activitats d'Enllaçats per la Llengua

-Entrevista a Carlos Saura per Toni Barceló

-Article d'opinió: Els Països Catalans construïts per l'esquerra de la història per Marcel Pena

-Recomanació cultural: Nacionalisme espanyol i catalanitat (Joan-Lluís Marfany)

-Set de set: Quina influència va tenir al teu territori el debat territorial sobre els Països Catalans que va esclatar a la dècada dels 70 i 80? Com va afectar el concepte de Països Catalans proposat per Joan Fuster a les forces d'esquerres del teu territori? » 



Hi responen:

Irene Coghene, activista cultural (l'Alguer)
Sergi Perelló, sindicalista (Catalunya)
Jordi Manyes, activista cultural (Andorra)
Àngel Soro, cantautor i activista (Franja de Ponent)
Antoni Rico, historiador i militant de l'Esquerra Independentista (País Valencià)
Miquel Mayol, activista històric i ex militant socialista (Catalunya Nord)
Antoni Lluís Trobat, historiador, periodista i activista (Illes Balears)

Gràcies a tota la gent que ha col·laborat en l'edició d'aquest segon número.

Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.

Neix "Acciona't", el digital trimestral d'Acció Cultural dels Països Catalans

"Unitat i moviments secessionistes del català". Aquest és el tema monogràfic del primer número de la revista digital d'Acció Cultural dels Països Catalans: "Acciona't", que tindrà un caràcter trimestral, amb publicacions a març, juny, setembre i desembre.
En l'edició del digital hi han participat membres del col·lectiu de les Illes Balears, Catalunya i la Franja.

El número conté una entrevista central amb el sociòleg i expert en el moviment "blaver" del País Valencià; Francesc Viadel, on assegura que les tesis de Joan Fuster són "tan vigents que fan por". També fa una análisi de l'anticatalanisme que nega la unitat de la llengua catalana del País Valencià i de la resta de territoris.
Acciona't també hi té altres continguts al voltant del tema de la unitat lingüística:  un editorial, un article d'opinió sobre la normativa lingüística, una recomanació cultural, i una secció de pregunta-resposta a una persona de cada territori dels Països Catalans, anomenada "set de set", on veurem quina percepció d'unitat del català hi ha a cada zona 

Tots els números del digital tindran la secció fixa: "Activitats d'Enllaçats per la Llengua", on s'explicarà les últimes notícies d'aquesa xarxa d'entitats de tot el domini lingüístic i algunes activitats dels membres de la xarxa. 

Índex de continguts del primer número d'Acciona't: "Unitat i moviments secessionistes del català"

-Editorial: llengua: unitat o barbàrie! per Òscar Adamuz

-Activitats d'Enllaçats per la Llengua

-Entrevista a Francesc Viadel per Joan Morro

-Article d'opinió: Ens cal una normativa unitària de futur per Toni Barceló

-Recomanació cultural: Pau Vallvé o el moviment circular

-Set de set: Noasaltres, naltres, noltros, moatros, nantris... etc. són variants d'una única llengua o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al teu territori?» 
Hi responen:

Marcel A. Farinelli, historiador (l'Alguer)
Pere Mayans, catedràtic de llengua catalana i literaura (Catalunya)
Maria Cucurull, professora de llengua catalana (Andorra)
Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de Ponent)
Antoni Infante, coordinador de la PDaD-PV (País Valencià)
Joan-Pere Le Bihan, ex-director de la Bressola (Catalunya Nord)
Maria Antònia Font, secretària de normaltzació lingüística del sindicat STEI-i (Illes Balears)

Gràcies a tota la gent que ha col·laborat en l'edició d'aquest primer número.