« La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes » [ENTREVISTA ANNA ARQUÉ]

« La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori »

Anna Arqué (Lleida, 1972) fou impulsora de la Coordinadora de les consultes populars (2009) i és l’actual Portaveu als Països Catalans de l'ICEC - International Commission of European Citizens, plataforma/ONG internacional amb seu a Brussel·les i responsable d'internacional de la UCE-Universitat Catalana d'Estiu.

Entrevista realitzada per Ò. A. dos mesos abans de l'1 d'octubre per a ACCIONA'T

Com definiries el moment polític actual a dos mesos del referèndum anunciat per la Generalitat de Catalunya?

Podríem definir-lo amb dos paraules: Desesperació per la banda dels qui, per ets o per uts, s’oposen a participar del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i, Determinació per la banda dels qui no només votarem sinó que farem que el vot de la gent a favor de la independència sigui efectiu.

I si em permeteu diria que per aquells 500 i escaig catalans d’arreu del principat que aquell 24 d’Octubre de 2009 a Arenys Munt, en motiu de l’assemblea fundacional de la Coordinadora Nacional de les consultes populars, ens vàrem comprometre a treballar fins aconseguir que el Parlament/Govern Català convoqués i realitzés un referèndum oficial d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya, aquest és el moment polític dels fets sobirans. Per a tots els Catalans aquest és el moment polític en què mostrarem al món que no som el que altres escriuen que som sinó el que demostrem que volem ser amb les nostres pròpies accions i decisions.

Amb tots els ressorts de l’estat espanyol en contra de la celebració de l’1 d’octubre i amb la comunitat internacional expectant, la participació serà la clau real que determini si el resultat és vinculant ?

La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes pet part de les institucions catalanes. Els mínims de participació són necessaris desprès d’un conflicte bèl·lic o en un escenari on pot haver-hi parts del país sense bones comunicacions, ni accés a la informació i/o amb la sospita que es viuen situacions de restricció de moviment o llibertat d’expressió. En el cas Català on tothom és lliure per anar o no anar a votar, qui decideix no anar a votar està donant per bona la decisió de la majoria que sí vota. No anar a votar pensant en boicotejar el resultant al·legant poca participació no es acceptat internacionalment, només cal veure el cas més recent, el referèndum d’Escòcia que tot i ser acordat, no tenia ni mínims de participació ni mínim qualificat de sí per sobre l’estàndard 50% +1.

Per tant, el fet que tothom sap què passarà l’1 d’octubre a Catalunya, fa que en el supòsit que no hi hagués ni un vot a favor del NO, s’hauria d’entendre i acceptar que a Catalunya no hi ha ningú que s’oposi a la independència de Catalunya.

Sabent això, que cadascú faci el que bonament pensi és menester per fer que la seva opció guanyi, jo vull la independència i per tant votaré Sí i diria a qui no la vulgui que voti No, o la victòria del Sí serà molt més fàcil gràcies a la seva abstenció.

Com a especialista en afers polítics internacionals des de l’ICEC (International Comission of European Citizens), com creus que les autoritats catalanes han treballat el suport d’altres països al dret a decidir de Catalunya? Se n’ha fet prou?

Les autoritats Catalanes saben perfectament de la importància del fet internacional. Tanmateix, no formem part del Govern i, per tant, com s’ha gestionat aquest aspecte clau i si l’estratègia emprada ha estat la més adient, ho veurem ben aviat. Evidentment, espero i desitjo de tot cor que així sigui. Per part nostra fa molt temps (abans del 9N!) que vàrem proposar una taula transversal amb tots els partits i les entitats que treballem el tema internacional, especialment ICEC, CIEMEN i ANC internacional, com també hem insistit en la necessària creació d’una Comissió de Garanties del referèndum participada per actors internacionals amb els que prendre les decisions oportunes davant els embats de l’estat. Però com he dit, cada equip té la seva manera d’entendre les oportunitats i riscos, tanmateix, nosaltres estem a la disposició del que el govern cregui oportú.

Quin paper poden jugar altres nacions sense estat en processos d’autodeterminació com els d’Escòcia o Catalunya?

L’estatus quo estatal sempre ens ha volgut aïllats i s’ha promocionat la idea, fins i tot, dins les nacions que lluiten per recuperar la seva independència, que el més prudent era lluitar sense aliances amb demòcrates d’aquestes nacions amb les compartim la lluita autodeterminista. El meu plantejament d’inici davant d’aquesta por de fer ‘enfadar’ els estats, era molt fàcil: separats, que hem aconseguit durant aquests segles? És l’estat francès més avesat amb el respecte de les llengües no franceses? Ha estat l’estat italià iniciant descentralitzacions de competències cap els Vènets? NO i NO.

S’atribueix a Einstein allò que ve a dir que es bo canviar de mètode per obtenir una resposta diferent a l’habitual, i això vàrem fer. Els demòcrates europeus som majoria, els ciutadans que volem uns estats, una Europa “de, per i amb la gent” som majoria i, per això, no ens hem de sentir acomplexats en sumar caps i mans que ens donen més altaveus i ens fan més potents, tot compartint un mateix objectiu: exercir l’autodeterminació dels Pobles.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Sí, una llengua implica una identitat col·lectiva i un seguit d’elements culturals particulars que configuren una comunitat política, un poble, una nació. Això és tan evident que, de fet, explica el perquè del violent afany persecutori de la llengua catalana per part dels espanyols/francesos que ocuparen la nostra terra i institucions per la força de les armes. Volien el nostre país, i per arrebatar-nos-el no era suficient en ocupar la terra calia eliminar el que el fet diferencial nacional més evident.

Ara bé, en una nació d’un món globalitzat com el nostre, sempre hi conviuran moltes llengües, també passa en d’altres països amb menys parlants com Dinamarca i per això, la llengua natural de la nació és la que els estats treballen per convertir-la en la llengua vehicular dels seus ciutadans. “Com passa ara” m’explicava amb satisfacció -i jo diria amb un pèl d’emoció- un amic d’Olot en referència unes joves que eren a la plaça per on passejàvem “són totes nascudes en diferents països africans i parlen diferents llengües natives, però entre elles la seva llengua comuna és el Català”.

En tot aquest procés polític de Catalunya, quin paper hi juguen els Països Catalans i com poden quedar les relacions entre una República catalana i la resta del domini lingüístic?

Malauradament, penso que durant massa temps, han pensat més en la realitat dels països catalans aquells qui la neguen que els propis... El malson d’un efecte dominó d’independències els ha fet, si es pot, més bel·ligerants i viscerals contra la realitat d’una cultura catalana, d’espai econòmic català, d’espai comunicatiu català, gastronòmic o esportiu comú. Dividir i diferenciar ha estat la seva màxima i, tristament, la mínima de les nostres institucions. Ai, però, vés per on, com sura allò popular que ens agermana.

Som on som perquè som qui som i tots plegats ens estem desfangant, cadascú al seu ritme però hi ha un batec comú que ens enllaça i que cada cop és més present, perquè cada passa que fem, ens apropa més.

La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori, res de nou que no es pugui reconstruir dins el marc democràtic del segle XXI. Mentrestant això passa o potser com a primer gran pas, amb la República catalana la llengua catalana serà present internacionalment de manera oficial i, a més, i de forma natural, la República Catalana independent serà un Estat aliat, actiu i proactiu tant en l’àmbit cultural com l’econòmic per a tot el territori lingüístic català. Serem uns països catalans amb un estat que els reconeix i promociona.

Quines tres coses canviaries de com s’han vingut donant els fets a Catalunya des de la manifestació del 10-J de 2010 fins l’estiu de 2017?

Primer, faria una esmena al relat oficial que obvia el vertader punt d’inflexió que van significar les La Consulta Popular sobre la independència (2009-11), més coneguda com les consultes populars. Segon, canviaria l’efecte natural de ‘forat negre’ que ha provocat la maquinaria de l’ANC, neutralitzant les moltes iniciatives no subvencionades que tenia l’independentisme català abans del 2012. Tercer, una acció internacional no tan centrada en l’estètica dels actes promocionals a l’exterior i més focalitzada en una xarxa descentralitzada de connexions mundials heterogènies, multinivell i multidisciplinars.

Fa uns anys tu vas ser una cara molt destacada de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), partit avui dia molt minoritari. Com valores aquells anys i l’estat actual de la teva antiga formació política?

La meva participació dins aquesta coalició política va vindre per part de Democràcia Catalana, partit que en Joan Laporta va fundar just desprès de deixar el càrrec de president del FCBarcelona. El President del millor Barça, del “Més que un Club”, era una persona carismàtica, que fàcilment feia ombra al mateix president de la generalitat, el sr. Montilla! Una personalitat amb una força innegable i que, tot i la seva rellevància esportiva internacional, mai va negar-se a cap de les peticions que li vaig fer a favor de les consultes populars, fins i tot la seva junta va signar cedir-nos les instal·lacions del camp nou per a sumar més punts de votació a la consulta popular de Barcelona Decideix del 10A del 2011. La seva predisposició i patriotisme era incondicional i jo n´estava molt i sincerament agraïda, per la qual cosa em va semblar correcte acceptar la seva proposta d’acompanyar-lo en aquella aventura política. Desprès, arriba Solidaritat, un període del que guardo molts record i pocs de bons. Van ser pocs mesos fins que vaig tornar a l’àmbit del que mai em vaig desvincular: l’activisme independent en l`àmbit internacional.
He de mencionar però tota aquella bona gent que vaig conèixer a Solidaritat, gent que com jo arribàvem de casa nostra amb cap altre objectiu que assolir la independència de Catalunya, molts potser encara voluntaris o regidors de solidaritat, i que de ben segur, ben aviat ens retrobarem per a celebrar la victòria!!

I ja per acabar, hem parlat molt de l’esfera global i nacional i ara ho fem del local. Com a lleidatana, quina és la teva impressió de els polítiques municipals de l’actual Paeria governada pel PSC amb suport de Ciutadans?

La ciutat de Lleida porta xx anys governada pel PSC i necessita d’un canvi immediat. No és fàcil explicar la casuística de Lleida, però estic convençuda que ERC, PdCat, la CUP i Demòcrates sabran trobar la manera de capgirar la configuració de l’actual Paeria, cada cop més reaccionaria i allunyada d’unes polítiques a favor del progrés real de la gent de Lleida i dels seus col·lectius populars. La Lleida del recent inaugurat Parador Nacional és la Lleida encara continguda, encara encotillada per un passat recent, més present del que pot semblar. Però les plaques dels carrers amb noms franquistes cauen i anem obrint una escletxa, i ja sabeu el que diuen: per trencar un vidre no et cal una canonada, només et cal fer una petita esquerda. Visca la terra ferma!!