Aquest extracte del poema de Joan Maragall (i que recorda al de jacint Verdaguer, "Lo Pi de les Tres Branques"), representa el pensament i anhel d'una part del catalanisme literari de començament del segle XX mentre es formava el projecte nacional propi.
Sense dubte, el punt de partida d'aquest pensament fou el record de la guerra del 1640, on les nacions portuguesa i catalana es rebel·laren contra l'Imperi hispànic dels Àustries amb diferent sort. El mateix Pau Claris va rebre una delegació portuguesa. Aquest paral·lelisme assimètric va fer néxer un cert sentiment de fraternitat i solidaritat entre els dos països, esdevenint "nacions germanes". La idea base d'aquesta entesa giraria al voltant de la "saudade", l'enyorança que evocà temps passats.
Des del catalanisme cultural de la Renaixença es ressaltà el passat medieval de la Corona d'Aragó i amb ell la tradició confederalista que representava. Per als Prohoms catalans l'estatalitat de Portugal i la seva inclusió en un projecte de futur conjunt va ser el mirall des del qual reflectir un major equilibri a la península ibèrica, una nova composició política més justa que trenqués l'hegemonia castellana (Castella separà dues nacions germanes). Havia renascut l'iberisme, que es bastia sobre tres branques principals: la castellana, la catalana i la galaico-portuguesa).
Aquesta filossofia troba interlocutors a banda i banda de la messeta castellana, trobant importants aportacions en autors i polítics catalans com l'esmentat Joan Maragall, el mallorquí Joan Estelrich, Ribera i Rovira o Enric Prat de la Riba. Aquest últim va ser un destacat polític i ideòleg del catalanisme conservador, president de la Mancomunitat de Catalunya i escriptor d'obres importants com "La nacionalitat catalana". Ell escrigué algun paràgraf molt eloqüent al respecte: "Treballar per reunir tots els pobles ibèrics de Lisboa al Roine dintre d'un sol estat." L'eclosió del modernisme com a moviment cultural connectat al país tampoc va restar al marge de l'evocació iberista, mirant als veïns atlàntics (Galícia i Portugal) de manera recurrent.
La visió general d'aquella part del nacionalisme català primer cultural i després polític, va ser la de defensar un iberisme tripartit que, des de la base de la igualtat entre els tres grans territoris de la península, argumentava els adventatges d'una Espanya de trets imperials però plural i respectuosa amb la idiosincràsia de cada nació. En el cas català, per exemple, es defensava la llengua, el proteccionisme de la burgesia industrial predominant de l'època i el lideratge econòmic de l'àmbit català, entenent aquest dins de l'esfera dels Països Catalans i l'Aragó. Ells defensaven que això seria la veritable Espanya.
No obstant les bones intencions i l'intercanvi epistolar entre els tres territoris, aquest projecte tenia molts detractors i moltes dificultats per tirar endavant; el nacionalisme d'estat portuguès sempre ha mirat amb recel el paternalisme espanyol i ha temut acabar com una regió d'Espanya més. Tanmateix, des de l'epicentre castellà l'univisió centralista de l'estat-nació cada vegada es feia més i més hegemònica, deixant poc espai a la federalització. Per últim, no tot el moviment catalanista veia amb bons ulls el projecte iberista, considerant-lo una veleïtat literària com va passar amb els també "germans occitans i la pàtria llemosina". Cap als anys 20 del XX ara ja una majoria del catalanisme apostà per buscar l'autogovern que defensés cada nacionalitat dins d'Espanya (com els bascos i els gallecs), però alhora també buscant canviar la concepció de l'estat, clarament deixant al calaix de la història el projecte dun Estat/Imperi peninsular d'Ibèria.
A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat espanyol “no hi ha res a fer” i que en realitat l´única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.
Hi ha hagut com una implosió en què la pressió de les superestructures estatals ha obligat a assumir postulats independentistes a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes.
De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle -a les acaballes del S. XIX-, precedit -això sí- per un llarg període d’activisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat, davant l’ endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la nostra burgesia va creure -ingènuament i sense ser conscients de l’ atàvic rebuig castellà a tot allò que fes olor de català- que precisament aquests valors de la modernitat que encarnava l’incipient catalanisme els serviria per “regenerar” l’Estat i en facilitaria la seva intervenció, cosa que en realitat mai no succeí. En canvi, a causa d’aquesta voluntat intervencionista el catalanisme va començar a desdibuixar-se -tot i la incompatibilitat inicial, només cal llegir Maragall...- i a convertir-se cada cop més en un simple autonomisme, que volia fer de Catalunya una mala còpia del Piemont en relació a Espanya, sense posar en qüestió la integritat de l’ Estat –ni del mercat, per suposat-. Va ser l’ opció de la Lliga, amb figures com Prat de la Riba i Cambó. Aquesta mentalitat, però, lluny de quedar reclosa dins les files de la gran burgesia també acabà impregnant la petita burgesia i les classes populars -malgrat episodis puntuals i radicalismes verbals- ; així, quan Macià proclamà la República Catalana, el 1931, ho feu dins un “marc ibèric”, i acabà transigint i acceptant la imposició d’una institució merament autonòmica, la Generalitat. Ha estat una mentalitat majoritària dins el catalanisme tradicional, i costa molt de desfer-se’n. Una mentalitat que es caracteritza pel seu hispanocentrisme i el seu intervencionisme, que d’una manera inconscient i atàvica, en voler regenerar i canviar allò que “per se” és irregenerable i immutable, ens ha fet perdre molt de temps i moltes energies, a més de donar ales a un projecte que no era el nostre, i que a més persegueix la nostra submissió i dilució.
Aquest independentisme clàssic sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari, i usualment lligat a posicions de reivindicació social.
És ben cert que som un poble diferent del poble castellà (o “espanyol”), amb un altre tarannà i una altra visió de les coses. No ens hauria d’obsedir catalanitzar Espanya, ja que a més, com històricament ha quedat demostrat, de ser una tasca impossible ho tindríem, en un estat aliè, molt difícil per a viure com a poble. És, a més de suïcida, inadmissible que nosaltres poguem contribuir en un grau o altre a que l’Estat espanyol sigui mirat de forma diferent a com tradicionalment ho ha estat, com a símbold’endarreriment, intolerància i caciquisme. Ja hem apuntat que un dels llasts que arrosseguem dins el catalanisme és el predomini del corrent merament autonomista, el qual darrerament s’ha convertit, nominalment, en independentista; però es tracta d’un independentisme arrossegat per les circumstàncies, sense plena convicció, acomodatici i oportunista... No podem tornar a caure en vells errors; no hem de voler “salvar Espanya” -veure, com alguns han dit, el procés català com a una “oportunitat per a espanya” seria un cras error-, tot i que aquesta temptació hi és ben present. Com ha dit l’ historiador Antoni Rico “el procés a Catalunya no seria una victòria de l’independentisme clàssic, sinó una altra cosa”, i “que el catalanisme que no era independentista haja virat cap al secessionisme no vol dir que per això canvie el seu marc nacional (...) de les quatre províncies”.
Aquest independentisme clàssic a què fa referència Rico sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari i usualment -no en exclusiva, però- lligat a posicions de reivindicació social. Es remunta a Roca i Farreras i passa per Estat Català , el FNC, el PSAN i altres formacions.. Aquesta ha estat una branca minoritària, minoritària perquè per determinades circumstàncies socials i històriques no ha pogut arrelar adequadament en el si del conjunt social, tot i que en puritat és el corrent que amb més coherència es podria reivindicar, des d’un punt de vista teòric, com a veritable catalanisme, enfront del pseudocatalanisme predominant històricament, que en la pràctica ha actuat com un mer regionalisme, malgrat una retòrica emmascaradora pretesament nacionalista. Una pràctica extensiva al nostre marc nacional complet, actualment designat amb la denominació “Països Catalans”, i que és rutinàriament “oblidat”; de la mateixa manera que aquest pseudocatalanisme renuncia a establir la primacia de la nostra llengua tot parlant d’ un quimèric bilingüisme. No ens autoenganyem... No hem de permetre que els qui sota una cortina de fum terminològica amaguen les seves ànsies d’intervenir a l’Estat espanyol, ens aixequin la camisa. Cal tenir ben clar que el veritable catalanisme digne d’aquest nom, i amb garanties, és el que s’ha encarnat històricament a través de l’independentisme, que no té res a veure amb molt de l’independentisme de façana dels darrers temps, simple mutació sense res al darrere de l’autonomisme tradicional...
El llegat intel.lectual de Josep Termes, traspassat aviat farà uns cinc anys, es manté plenament vigent i esdevé molt oportú per poder comprendre plenament els actuals esdeveniments polítics i la seva repercussió en la nostra societat. La ponència: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, presentada per Termes en el col·loqui d’historiadors organitzat el 1974 per la Fundació Bofill , és un text paradigmàtic del seu pensament i un referent imprescindible de la seva teoria sobre el catalanisme popular.
Si analitzem el text esmentat veiem, ja d’entrada, com Termes adopta una posició crítica contra certes postures preestablertes de molts historiadors, les quals han propiciat la marginació o l’anàlisi errònia, i no té inconvenient a assignar al marxisme gran part de responsabilitat en aquest estat de coses, en acusar-lo d’haver prescindit del fet nacional -en tot el seu abast- a l’hora d’analitzar la realitat i de centrar-se essencialment en els fets econòmics o en l’ estat. Aquesta sobrevaloració de l’estat, com ens diu Termes, revela una concepció eurocentrista molt evident i va lligada a l’acceptació d’un model europeu occidental de desenvolupament econòmic, el qual ha estat usualment aplicat d’ una manera rígida i, evidentment, errònia, a la resta del món. Aquesta concepció eurocentrista comporta una excessiva valoració de la nació-estat en detriment de tots els pobles que, per les circumstàncies que sigui, no l’han creat. A més, aquesta concepció atorga un paper desmesurat a la burgesia, tot associant la idea de nacionalisme a una certa visió pejorativa -i estreta-, que ha tendit a presentar el fet nacional com a problemàtic o com a oposat a l’internacionalisme.
Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli
Termes també acusa el marxisme, i, més concretament, els polítics marxistes, d’haver fet una manipulació total del fet nacional en funció dels seus interessos tàctics -de la qual cosa a Catalunya hi ha força exemples-. L’ autor ens insisteix que, a banda dels aspectes socioeconòmics, cal estudiar les diverses realitats nacionals des d’altres punts de vista per tenir-ne una visió més àmplia. Així, proposa una visió complementaria, de caire, en certa manera, antropològic, que tindria present el fet idiomàtic o la persistència d’uns costums o un codi de valors comú. El mateix Termes afirmà: “Coincideixi o no amb alguns esquemes prefabricats el fet nacionalitat subsisteix. Una afirmació excessivament política no és suficient; cal ampliar-la amb una gamma de matisos ètnics, folklòrics, voluntaristes, etc. Cal veure, també, la nacionalitat com una certa voluntat de ser allò que és”. En aquesta definició apareix un altre element important: la voluntat, la qual s’ afegiria a una sèrie de components preexistents més o menys emparentats amb una visió positivista de la realitat, i que esdevindria un component racionalista que facultaria els homes per decidir quan esdevenir nació.
En Termes, en aquest text, com hem vist, posa de relleu les insuficiències del pensament marxista en l’anàlisi del fet nacional i, també, la persistència d’una sèrie de clixés erronis en la interpretació d’aquest, derivats tant de les esmentades insuficiències com d’una visiió dogmàtica.. Ensems, sense menystenir els elements vàlids de l’anàlisi marxista, i des d’una posició progressista, oberta i no dogmàtica incorpora nous elements d’anàlisi per a una millor comprensió del fet nacional.
Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli; com afirma en la ponència esmentada, “el fet nacional és molt més un fet de les classes populars que no pas de les respectives burgesies”. Aquesta és una concepció que s’enfronta, però, a una línia molt important historiogràficament, representada per Fontana o Solé Tura, que des de pressupòsits marxistes associaren nacionalisme a burgesia. Per a Termes, tanmateix, el particularisme estaria veritablement representat per la reacció de les classes populars contra la postura adoptada per la burgesia, a la qual, en realitat, només li interessaria el seu predomini com a classe, sense dubtar a alinear-se amb qui sigui per poder-ho aconseguir. Termes argumenta -fent servir arguments marxistes- que si la burgesia ha estat nacionalista d’algun tipus ha estat nacionalista espanyola, atès que aquest és el seu mercat i el que ha ajudat, històricament, a crear,.
Igualment rebutja la visió -impregnada de determinisme marxista- de Maurin i de Nin, que veu el fet nacional com a plataforma feta servir successivament per les diverses classes socials (burgesia, petita burgesia i proletariat). Admet Termes, tanmateix, que aquestes fases potser hi són en l’ evolució social, ara, no veu que necessàriament la qüestió nacional les segueixi. Per a ell és força evident que qui sempre ha lluitat per l’autodeterminació ha estat, històricament, l’element popular i que no es pot catalogar automàticament el nacionalisme com un moviment eminentment burgès; com també és evident la necessitat que es desprèn d’orientar les noves recerques en aquesta direcció.
Joaquim Torrent
"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia". * Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.
(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de la Intersindical-CSC,
fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat
internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica
Llatina. És membre d’International Action for Peace, entitat que acompanya
comunitats rurals en resistència pacífica amenaçades per la violència
paramilitar a Colòmbia. És soci de l’ANC, membre de la Taula Catalana per laPau i els Drets Humans a Colòmbia així com de la plataforma social Esquerres per la Independència.
Actiu i mordaç a les xarxes socials, exerceix l'independentisme d'esquerrres des d'una visió internacionalista i té un gran coneixement sobre la situació a moltes nacions sense estat d'arreu del planeta.
Òscar Adamuz_ACPC, 23-09-2015
1. Comencem Sergi, encetant una vella polèmica
històrica: les classes populars del Principat han protagonitzat diverses
mobilitzacions contra el poder establert de l’estat; des de la revolta dels
Segadors de 1640 als darrers 11 de setembre, passant per les bullangues del
segle XIX, l’anarcosindicalisme del XX, etcètera. Com es vehicula històricament
aquestes accions amb la defensa de la sobirania catalana i amb el moviment
catalanista sorgit el segle XIX?
La formació social de Catalunya i els Països Catalans té unes
especificitats molts concretes. Sinó, no existiríem com a nació. Cal que ens
remuntem a l’edat mitjana per entendre qui som i com hem arribat fins aquí. I
això té a veure, en resum, amb les disputes entre noblesa, reis, clergat i la
naixent burgesia urbana que determinà la creació d’un dels Parlaments més antics
d’Europa, els de les Corts d’Aragó, el qual establí molt incipientment,
elements de distribució del poder de classe en certs àmbits. Aquest nivell de
repartició de poder, a diferència de la Castella i la França absolutistes,
incentivà el comerç internacional i la creació d’una burgesia i d’una classe
treballadora pròpies allunyades del concepte imperial d’espoli colonial de la
metròpoli, que finalment desembocà en una revolució industrial contemporània a
la del centre d’Europa i Anglaterra. Les estructures democràtiques que la
mateixa Generalitat de 1714 representava, més la composició social catalana
posterior diferenciada de la Castella feudal, conformen un cos nacional que
dóna sentit de pertinença nacional ja al segle XVIII, XIX i XX de la majoria de
la societat catalana. Sense aquest pòsit és probable que avui en dia haguéssim
patit la mateixa sort que la nostra nació germana, Occitània. Per tant,
responent a la pregunta, el sentiment de pertinença nacional diferenciat del
castellà és un element intrínsec de les classes populars catalanes ja que van
participar d’aquest procés de transformació històric que a d’altres nacions
sense estat no es va esdevenir. I això és cabdal per entendre perquè finalment
aquesta transmissió històrica de pertinença nacional diferenciada forgés un
moviment obrer i popular propi. El cas del PSUC, admès al 1939 a la
Internacional Comunista de manera diferenciada del PCE n’és un exemple evident.
2. Llavors, la dicotomia “esquerra progressista versus catalanisme burgués” és un mite
fals?
És totalment fals i és una distorsió interessada de les elits de la metròpoli
amb el suport de l’esquerra que jo anomenaria, colonial. Aquest paradigma es
crea als anys 20 i 30 amb en Lerroux i el rebla en Solé-Tura al 68. La intenció
d’aquesta distorsió és evitar l’emancipació de Catalunya (i els Països
Catalans) i que com a subjecte polític pogués dur a terme les transformacions
socials corresponents que les classes populars encapçalessin. Va passar als
anys 20 i 30, va passar en l’efervescència del maig del 68 i torna a passar
ara. Les elits espanyoles fan servir aquest paradigma per intentar aturar el
procés de transformació social que Catalunya ha anat endegant els darrers 800
anys i que culminarà amb la conformació d’un nou subjecte, aquest cop estatal,
que avançarà un pas més en l’equitat, la justícia social i la democràcia real.
3. Quant a la qüestió territorial, a nivell
conceptual, els Països Catalans són una mateixa nació o són un conjunt de
territoris catalanoparlants amb diferent adscripció nacional? Això, doncs, és
contradictori amb el fet que Catalunya sigui considerada una nació?
Hem de tenir en compte el procés històric de la nostra nació, que per mi
són els Països Catalans. Però hem d’entendre quin paper d’alienació han jugat
Espanya i França durant diversos segles, i com ha modificat les consciències de
les persones que habiten els nostre país. Hem d’assumir que als darrers 356
anys no hem tingut ningú al nostre favor. França ha fet una feina etnocida
esborronant al nord del país. Al País Valencià, a les Illes i a la Franja,
Espanya ha jugat un paper ‘cantonalista’ molt intel.ligent. Els resultats han
estat diversos en funció de la fortalesa de la composició social històrica que
et comentava abans. Però hem de ser conscients que han estat capaços d’allunyar
els nacionals d’un mateix país fins a fer-los sentir diferents, fet impensable
entre un murcià i un segovià, tot i la distància. Per tant, aquest és el repte
que hem de (re)construir i que podem anar bastint en el futur. Per a poder-ho
fer ens calen eines. I la primera és tenir estructures estatals que dignifiquin
la consciència nacional pròpia. La Catalunya Estat serà una eina de
reconstrucció nacional. N’estic convençut.
4. La fragmentació de la unitat lingüística als
diversos territoris és emprada com a excusa arreu dels PPCC per l’espanyolisme,
les institucions locals i cert regionalisme com a eina per aturar un “contagi
polític catalanista”. La defensa de la llengua hauria de ser independent de la
defensa dels drets nacionals?
La defensa de la llengua hauria de ser independent dels drets nacional si
visquéssim a un estat realment plurinacional on no s’imposés cap llengua sobre
l’altra i hi hagués plena igualtat en tots els àmbits entre totes elles. La igualtat
en tot els àmbits vol dir exactament això; cap llengua està per sobre l’altra.
I per tant el castellà només hauria de tenir drets vehiculars a Castella i les
àrees castellanoparlants i el català de la mateixa manera a les àrees catalanoparlants.
Una altra opció seria crear un Estat idílicament plurilingüe on tothom tingués
certa competència en totes les llengües, però això és irreal. Per tant, quan
això no passa i hi ha imposició d’una llengua sobre una altra, aquesta injustícia
esdevé en una lluita nacional.
5. A parer teu, quina responsabilitat es té des
de Catalunya de la desconnexió històrica entre els diferents territoris?
Em tornaré a basar en la història. Les coses no passen perquè sí. La
desconnexió entre els territoris del Països Catalns no són fruit de l’atzar. Ha
estat una feina metòdica de les metròpolis per anorrear-nos. A 6 milions de
jueus els van eliminar en un parell d’anys en camps d’extermini, i en el nostre
cas han emprat més de 356 anys per fer-nos desaparèixer. Però no ho han
aconseguit. És com allò de la combustió. El foc i l’oxidació són el mateix però
estan relacionats amb el temps. I això és el què ens ha passat. Que no ens han
pogut eliminar de cop però l’oxidació de tants anys ens ha rovellat. I això ha
creat aquesta desconnexió de la gent del propi país. Tant al nord, al centre,
al sud o a les illes. Ara, una altra cosa és la responsabilitat política de
tots els agents d’arreu del país. Perquè els intents de desconnexió hi són
arreu. Podem culpar més al Principat que a una altra part del país? Perquè al
Principat hi ha més consciència nacional? Crec que aquest paradigma és erroni.
Les elits que han col.laborat amb la metòpoli dels 4 territoris són igual de
culpables. I aquestes elits, i al Principat també, han normalitzat la divisió
territorial del nostre país fins al punt que una part important dels
conciutadans d’una mateixa nació ha perdut el vincle emocional amb la resta.
Val a dir, però, que de la mateixa manera que l’independentisme ha
esdevingut element central de la societat principatina, la qüestió territorial
també pot arribar a ser-ho a la resta del país al futur. De fet la feina de
formigueta de moltíssimes generacions de lluitadors del País Valencià o les
Illes ja està donant fruits.
(*)
6. Canviant de tema i anant-hi al present: quina
radiografia ens pots fer de la situació actual del moviment sindical a
Catalunya i la resta de Països Catalans?
Si entenem la pregunta des del concepte de sindicalisme nacional caldria
dir que és deficient. A diferència d’altres nacions sense estat com el País Basc,
Galicia, Còrsega, Canàries, Sardenya, Martinica, Guaiana o Nova Caledònia on
les expressions sindicals pròpies tenen una força representativa en menor o
major grau determinants, en el cas del Països Catalans presenta deficiències
greus. És cert que al País Valencià i a les Illes la Intersindical Valenciana i
STEI-Intersindical respectivament són prou fortes, però principalment a l’administració
pública. A l’empresa privada tenen poca representativitat. Al Principat només
hi ha dos sindicats nacionals, la Intersindical-CSC i la COS. La
Intersindical-CSC té representació a l’empresa privada i també a la pública,
però està a anys llum del volum d’afiliació i delegats dels grans sindicats
oficials espanyols. També hi ha la IAC (CATAC i USTEC) però amb una posició poc
visible del seu compromís nacional. La Intersindical-CSC a més ha de competir
amb altres sindicats anomenats ‘alternatius’ de matriu estatal.
Al nostre país hi ha diverses problemàtiques que afecten l’espai sindical
nacionalment conscient; per una banda la gegantina maquinària dels sindicats
oficials estatals amb un volum de subvencions ingents, una normativa laboral
espanyola que restringeix i acotat molt la participació dels sindicats no - oficials,
i finalment la manca de voluntat dels sindicats del país de trobar vies de confluència.
Certament no té gaire sentit que els sindicats del país no conflueixin; els
sindicats estatals acaparen el 95% de la representació, i qualsevol que tingués
dos dits de fronts es plantejaria buscar vies de confluència entre els sindicats
nacionals per bastir una alternativa sindical, no només de país, sinó també
digna davant del sindicalisme de la renúncia que representen els sindicats
oficials espanyols al nostre país.
Pel que respecta a Catalunya Nord, tot i haver creat la Intersindical-CSC-Catalunya
Nord fa diversos anys, el greu procés d’assimilació francès ha dificultat molt
assentar unes estructures sindicals pròpies al nord.
7.Dins aquest panorama general, quin paper pot
jugar la Intersindical-CSC com a agent sindical i quines són les relacions
actuals amb d’altres sindicats del territori?
La Intersindical-CSC és el 5è sindicat del Principat en representació. La
Intersindical-CSC té els Països Catalans com a marc territorial nacional, però
òbviament entén que al País Valencià i a les Illes ja hi a expressions
sindicals que representen el mateix. Aquestes són la Intersindical Valenciana i
STEI-Intersindical a les Illes. Al Principat també hi ha la USTEC (educació primària)
i CATAC (administració pública vincultats a la IAC), però amb molt poca
visualització del compromís nacional, com deia abans.
El futur sindical dels Països Catalans passa per buscar sinergies entre els
sindicats de país. No només perquè ens cal com a país, sinó perquè ens cal trencar
la dinàmica de més de 30 anys de sindicalisme oficial espanyol vinculat a les
subvencions, a les renúncies i l’aval de les pitjors reformes laborals.
8. Com a especialista en relacions internacionals
i bon coneixedor de la situació d’altres minories nacionals a d’altres estats,
quines reaccions podem esperar a escala europea i mundial davant una eventual
República catalana independent?
La solidaritat catalana ha fet una feina ingent els darrers anys. Catalunya
és un país eminentment solidari. Una feina que ha servit per a normalitzar-nos
com a país internacionalment. Molta gent ha conegut el nostre país gràcies a la
tasca de solidaritat internacional que moltíssimes entitats han endegat arreu.
Jo en sóc prova directa d’això per mitjà dels projectes de formació sindical i
drets humans que hem dut a terme a Colòmbia, Equador i Bolívia. Hem treballat
amb organitzacions sindicals i socials que han transmès la nostra normalitat
nacional. I això és vital. I això servirà en el futur. Hem dut a terme projectes
els darrers 15 anys on hi han participat milers i milers de persones que ens
coneixen com ‘los catalanes’ i això és un acumulat impagable.
Aquest acumulat de molts anys de feina ha generat que una part considerable
de l’esquerra llatinoamericana sigui molt receptiva als drets nacionals del
nostre país. Entre d’altres resultats cal esmentar les declaracions dels
partits d’esquerres del Fòrum de Sao Paolo en favor del dret d’autodeterminació
de Catalunya. I això és fruit del treball de molts anys.
Per altra banda, des de la Intersindical-CSC participem fa una colla d’anys
dins de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, un espai on
organitzacions de Còrsega, País Basc, Galícia, Martinica, Guaiana, Nova
Caledònia, Sardenya, la Vall d’Aosta, Bretanya o Occitània tenen la possibilitat
de fer sentir la seva veu internacionalment. En aquest àmbit, l’interès pel
nostre procés és majúscul i un exemple.
9. Una darrera qüestió controvertida que
determinada esquerra veu com a contradictòria. Es pot defensar una societat
igualitària des d’un òptica socialista i internacionalista i alhora defensar la
identitat nacional i l’asimetrisme de les nacions sense estat com la catalana?
Tots els éssers humans naixem iguals, som persones. La nostra adscripció
nacional la determinen factors culturals, lingüístics, territorials, socials...
La diversitat és una riquesa que ens fa millors com a individus conscients i
socials; com més sabem millor vivim. La ignorància és un dels grans mals del
nostre planeta i es fomenta per garantir el benefici d’uns pocs per sobre de les
majories. La diversitat cultural i nacional és un bé, com la diversitat
natural, que ens fa millors. La unificació del mon global des del concepte de
l’assimilació és la pobresa tant social com cultural, que a diferència de la
integració i l’intercanvi de cultures ens fa més grans com a ciutadans globals
conscients. Les nacions petites, com la catalana, són una de les claus per
construir societats més justes, equitatives i diverses. I ho dic seriosament.
L’acumulat dels països petits, avançats com per exemple l’Uruguai, Catalunya o
Islàndia són la clau per crear un mon divers, just i on tothom visqui una
miqueta millor.
10. Sabent que la composició social de Catalunya
és d’una diversitat extraordinària (classes, orígens, etc) com s’explica la
transversalitat del moviment nacional català?
Pel que et deia a la primera pregunta. La composició social de Catalunya ha
estat marcada per uns esdeveniments històrics molt peculiars. La creació
d’espais de participació de certs estaments socials ja a l’edat mitjana, quan
ni a la meitat d’Europa es feia, va generar una societat molt més oberta que d’altres.
Això ho proven les grans migracions occitanes dels segles XVI i XVII i les
espanyoles al segle XX. La societat catalana, històricament, no ha fet dels
nouvinguts un problema sinó un guany. I aquesta és la clau que ha permès, a l’actualitat,
esdevenir una societat on les demandes nacionals i socials són assumides per un
gruix important de la societat ja que mai hi ha hagut una vinculació ètnica en
la pertinença nacional. Aquí rau que el moviment nacional català tingui una
transversalitat incomprable.
11. I l’última, com veus el procés polític
d’emancipació nacional de Catalunya?
El veig bé. L’acumulat dels darrers 150 anys ( i no només des del 68 amb la
creació del PSAN) han generat l’escenari on som ara. Els processos històrics no
es creen en 4 dies. Cal molta paciència i ara som a una de les fases de
culminació. I per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent
que pensava com nosaltres fa 100, 70 o 50 anys. Però finalment hi hem arribat.
Ara som a la cruïlla on tenim l’oportunitat de guanyar. I les probabilitats que
guanyem són altíssimes. No per estadística o perquè siguem els millors, sinó
perquè de manera gramsciana la motxilla és tan plena que cal buidar-la. I ja
sobrix de llibertat.
Moltes gràcies Sergi (Nota)*: Vídeo discurs I-CSC del 1r de Maig de 2008 a Barcelona
En aquest text el professor Joan Morro analitza els mecanismes coercitius utilitzats contemporàniament per les elits espanyolistes contra el catalanisme, de com intenten imposar l'imaginari col·lectiu basat en un suposat nacionalisme agressiu i expansionista irradiat des de Catalunya i que contraposen als Països Catalans impulsant un regionalisme de tall folclòric en defensa del marc nacional espanyol, i que porta al seu ADN l'anticatalanisme més visceral.
L'anàlisi gira al voltant de la lectura de l'obra del periodista i sociòleg valencià Francesc Viadel: "La gran depuració" , gran especialista en l'anticatalanisme, el fenomen del blaverisme i en la violència que es generà a la mal anomenada "transició democràtica" durant la "Batalla de València".
Una introducció a l’anticatalanisme contemporani
Joan Morro*
Recentment s’ha publicat La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (València: Universitat de València, 2015). No es tracta merament d’una lectura recomanable per aquest estiu, sinó d’una obra pertinent per contextualitzar l’actual crisi de l’Estat espanyol, principalment per a tots els que encara volen redreçar-lo des de l’esquerra política. Com apunta Francesc Viadel (autor del llibre i professor a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), un problema cabdal de la política espanyola contemporània ha estat la connivència amb una xarxa d’odis no sempre visible, sovint banalitzada, així com marcadament atiada pels poders fàctics espanyols i l’administració pública. L’obra pot entendre’s com una introducció a l’anticatalanisme contemporani. La imatge de la portada, on podem veure un acte vandàlic contra un monument en memòria de Vicent Andrés Estellés, és una bona representació de les idees presentades al llarg de 250 planes.
I
La tesi de Viadel és la següent: hi ha una “lògica” de violència que ve d’enrere i està arrelada a les Illes Balears, també a Catalunya però menys, i sobretot al País Valencià. Aquesta lògica tendeix a “inocular la por” per mitjà d’un supremacisme que, d’acord a un seguit de costums i discursos, sovint esdevé la condició de la correcció política així com un recurs ineludible per guanyar eleccions i aprovar tota mena de decrets. No es tracta d’una “lògica” d’extermini clàssic, sinó d’unificació sota la por i contra la pluralitat. La por en qüestió, que segons Viadel té un “substrat històric”, projecta situacions fantàstiques com ara la d’una ingènua societat catalana sotmesa a uns dirigents omnipotents i sense escrúpols, la de mestres valencians i mallorquins al servei d’un voraç imperialisme pancatalanista i la d’una imminent ruptura d’Espanya deguda a la insolidaritat tribal dels catalans. Aquestes projeccions no només legitimen l’ús de la violència física i simbòlica a diferents nivells sinó que, de fet i per aquest tipus de legitimacions, condicionen una convivència on la diversitat lingüística i obvietats recolzades per la comunitat científica internacional (com, per exemple, que el català i el valencià són la mateixa llengua) són motiu de tabú.
Viadel afirma que l’anticatalanisme espanyol forma part d’una estratègia de depuració moguda des de fa segles pel que Daron Acemoglu i James Robinson anomenen elits extractives. Val a dir que aquests professors, poc sospitosos de ser agents pancatalanistes, han exemplificat la idea d’elits extractives apel·lant justament a les polítiques històriques de l’imperialisme espanyol en un llibre que ha esdevingut una de les obres de referència de la ciència política actual [[i]]. Aquestes elits, afegeix Viadel, es consolidaren amb la dinastia borbònica importada des de França i a partir de la qual s’anirà estenent un centralisme que converteix les diferències culturals en anomalies infames. El supremacisme esmentat farà de cobertura justificadora d’aquestes polítiques i es reconeix al llarg de la història en costums i discursos generadors del castellà-clericalisme, més conegut per l’eufemisme “nacionalcatolicisme” que s’explicita durant el franquisme, no sense prèvia col·laboració amb el feixisme europeu. Per aquest supremacisme hom creu que hi ha una cultura, la castellana (anomenada “española”), davant la qual s’han de subordinar les altres cultures per un acte gairebé de dignitat. Qui no ho accepta és inacceptable i ha de cedir, pel seu bé, per no quedar al marge, per a no ser un marginat. Si no cedeix pel seu compte se’l farà cedir pel bé de tothom. L’única opció, doncs, és la depuració. Amb la crisi de l’Imperi, aquesta estratègia tendirà a aplicar-se especialment als casos català, basc i gallec. Les conseqüències són múltiples, nodreixen el ventall de tendències ideològiques arreu de l’Estat, i actualment conformen el que periodistes i sociòlegs com Viadel anomenen “franquisme sociològic”. Depurar esdevé un acte quotidià, inclús imperceptible, generalment acceptat per no contrariar el sentit comú i sobretot per voler semblar ben educat, civilitzat. L’estratègia de depuració en qüestió té una genealogia tan antiga com variable i subtil.
Segons els ideòlegs i actors del nacionalisme espanyol, “nacionalistes” són els altres. Molt sovint es consideren a si mateixos patriotes, però no pas nacionalistes, perquè s’estimen sa pàtria: no és casual que això hagi estat clamat per polítics com Aleix Vidal-Quadras i Pablo Iglesias. Tret d’excepcions, l’actitud espanyola no és nacionalista, però els catalans tendeixen a ser-ho, normalment per adoctrinament, provincianisme o egoisme congènit. Tant se val si a la capital de Catalunya se fa ostentació de ser una terra d’immigrants i és de les més plurals i cosmopolites d’Europa. L’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, tal com va dir recentment la “ciudadana” Carolina Punset a les Corts Valencianes. I, naturalment, nacionalistes són tots aquells “etnicistes” que no assumeixen la idíl·lica convivència espanyola, aquells que qüestionen el model territorial espanyol, aquells que enyoren la tribu. Aquells només volen separar. Més enllà de les condicions estructurals relacionades amb les elits extractives, Viadel connecta aquesta actitud amb el nacionalisme banal teoritzat per Michael Billing [[ii]]. El nacionalisme banal apareix especialment en totes aquelles expressions socials vinculades a un sentiment de satisfacció activat per la creença d’estar alliberat de qualsevol tret nacionalista. Una complexa regla de tres (conducta, passions, cognició) orientada a negar tot allò sospitós de significar quelcom “nacional”. En tot cas, la depuració de la que ens parla Viadel no s’ha de mitificar ni simplificar, car, com matisa al llarg del llibre, a l’actualitat n’és pròpiament deguda als hereus (en molts casos inclús biològics) dels que guanyaren la Guerra Civil.
II
L’anticatalanisme contemporani té dos moments cabdals. El primer remet a la Batalla de València, on l’obsessió per regionalitzar la cultura catalana i l’odi contra els intel·lectuals valencians marcaren un dels capítols més foscos i menys comentats de “la Transición española”. El segon s’engega arran de la polèmica mediàtica entorn de l’Estatut de Catalunya i arriba fins als nostres dies, en ple Procés sobiranista català. Amb aquest pretext, Viadel no amaga alguns comentaris crítics vers una tradicional ingenuïtat dels catalans. Però no per recordar les manipulacions d’una burgesia catalana que només vol que dividir, com agrada repetir als mitjans de comunicació, sinó per posar en relleu la inversemblança d’una Espanya feliçment plurinacional. En efecte, els ara tan freqüents intents de comparar públicament els representants catalanistes amb el nacionalsocialisme o bé casos d’abús de poder com els de l’Èric Bertran i d’altres de cuny neonazi com el que es va viure durant un 11 de setembre a la Fundació Blanquerna de Madrid, els quals, no sense raó, tant van gelar als catalans, fa dècades que no són gaire estranys al País Valencià. Creure que l’anticatalanisme més agressiu s’ha engegat ara per por a “un divorci nacional” és fruit d’una manca de memòria històrica i d’ignorància vers la cultura pròpia.
No és casual que l’anticatalanisme hagi estat especialment visceral al País Valencià. Allà es va viure una efervescència de catalanisme polític durant un temps en què qualsevol crítica al Govern d’Espanya era com a mínim il·legal. Aquesta efervescència, ben diferenciable del romanticisme a l’ús, vingué acompanyada d’una Il·lustració valenciana (a l’àmbit del pensament, la història, la filologia, la poesia, la música, el periodisme) que Viadel encomia vivament i que sense la qual, certament, la cultura catalana estaria en una situació molt pitjor que l’actual. Potser per això, com es comenta al llarg del llibre, aquesta Il·lustració va ser literalment sufocada per bombes, atacs directes i amenaces de mort a escriptors, professors, mestres, llibreters i diverses personalitats del món universitari, cultural i de l’ensenyament. Una violència tan malaltissa que la va patir fins i tot el poeta, editor i traductor novaiorquès David H. Rosenthal quan va anar a València per presentar la traducció a l’anglès del Tirant lo Blanch. Val a dir que aquesta violència va tenir molt a veure amb el consentiment d’una burgesia valenciana descaradament servil cap a Madrid i sense cap voluntat ferma a invertir en l’espai català de comunicació; una burgesia que ara, amb el Procés sobiranista català engegat, es lamenta d’una greu manca de finançament estatal i ha de veure com es frustren infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani.
El pes que té la violència anticatalanista al País Valencià en el conjunt de l’argumentació de Viadel no ve marcada només perquè allà sigui més visible, ni tampoc perquè ell sigui valencià, sinó per fer-li un cop d’atenció als catalans del Principat. Algunes presumptes defenses de la cultura catalana a Barcelona (“som catalans!”) poden resultar tan banals com lluir una samarreta del València CF a València o del RCD Mallorca a Mallorca. Més encarà si la defensa en qüestió resulta ser verbalment idèntica a la defensa d’una “comunidad autónoma” delimitada des de Madrid [[iii]]. Obviar aspectes com aquests té poc d’esperançador. Tot plegat de vegades ha contribuït a percebre el “catalanisme” com un mer localisme totalment cegat davant l’anticatalanisme realment existent, el qual, al cap i a la fi, no només és un problema per als que formen part d’allò que Pierre Vilar anomenava el fet català [[iv]] sinó tot un repte per a l’esquerra política. Entre d’altres coses perquè, com suggereix Viadel, l’anticatalanisme patit a les darreres dècades ha fet minvar tota mena de projectes culturals i sociopolítics fins a esdevenir un problema de primer ordre inclús en el marc de les anomenades “democràcies homologades”. Per això cal entendre’l.
III
La “lògica” violenta analitzada per Viadel assoleix una expressió concreta en el blaverisme. Aquest moviment, encara que carregui un seguit de fenòmens històrics articulats pel franquisme, no pot entendre’s al marge d’una repulsió exagerada vers el valencianisme democràtic, que Viadel identifica com a catalanisme polític. Se’ls reprova per igual perquè són el mateix. Els únics catalanismes i valencianismes políticament correctes són els de l’àmbit privat i el folklore. Amb tot, com suggeria Walter Benjamin, repulsions d’aquesta casta no són pas espontànies sinó generalment produïdes davant d’un escriptori. La desil·lustració, com la Il·lustració, no és quelcom merament immanent ja que respon a factors premeditats. No és que hi hagi un “gen valencià” de l’anticatalanisme, sinó un imaginari que es pot rastrejar fins trobar-ne les llavors. En aquest sentit, Viadel repassa els personatges i les plataformes més influents de la catalanofòbia al País Valencià. El llistat és ampli però els mètodes són reiteratius. La narrativa blavera sempre presenta un altre, el pancatalanista (o “catalaniste”), que, mogut pels diners o la follia catalana, sempre està organitzat i disposat a atemptar contra la “valencianitat” d’acord a un ideari marxista o nazi. El fet que sigui marxista o nazi depèn, naturalment, de l’audiència. El pancatalanista traeix una presumpta identitat pura en el si d’una Espanya mitificada tot dinamitant la sana convivència. Ell és l’enemic declarat i cal combatre’l.
El “pancatalanista” o “catalaniste” condemnat pels blavers és l’equivalent local del “nacionalista” condemnat pels “patriotes espanyols”. No obstant això, costa de creure que un discurs tan demencial i amb tanta influència social com el que postula el blaverisme, que ha provocat persecucions i assassinats, no hagi provocat durant els darrers anys cap debat seriós per part de l’esquerra espanyola. Una esquerra que ha esdevingut tendencialment sucursalista arreu del fet català contemporani. Tot plegat ha condicionat que a hores d’ara els valencians només tinguin mitjans de comunicació públics en llengua castellana i que algunes multinacionals, i fins i tot l’Agència Tributària d’Espanya, ofereixin serveis d’atenció diferenciada en català i en valencià. Al capdavall, doncs, no cal sumar víctimes mortals per repercutir negativament en l’economia i la moral dels Països Catalans. “Divideix, depura, i governa”. El secessionisme blaver no és només vers Catalunya i les Illes Balears, sinó també cap al propi País Valencià, com ho prova el “suretisme”, el qual promou que la província d’Alacant formi part de Múrcia. Aquest secessionisme també té una versió mallorquina, a saber, el gonellisme, rabiosament activat arran del Procés sobiranista català. Deixant de banda el grau de violència, Viadel mostra com blavers i gonelles fan servir els mateixos patrons: exacerbació d’un dialectisme enfrontat a una amenaçant essència catalana, invenció d’orígens mítics pel que fa als símbols i la llengua, rebuig paroxístic del món acadèmic i el debat racional d’idees, sublimació d’un bilingüisme que normalment s’expressa només en castellà i un furibund antimarxisme que tendeix a vincular l’esquerra política amb Pujol i Mas. Per cert, aquesta esperpèntica vinculació es pot escoltar actualment a Catalunya, sobretot per part dels que creuen que els cupaires són un producte dels convergents, la qual cosa inclús va ser suggerida en la presentació oficial de Podemos a Barcelona.
Que la memòria de Manuel Sanchis Guarner hagi estat la que més ha encès l’odi del blaverisme, com recorda Viadel, és una bona mostra de la desconnexió radical entre l’anticatalanisme i l’actitud il·lustrada. També permet establir els lligams entre la Batalla de València i el Procés sobiranista català, el qual justifica de bell nou boicotejar qualsevol entesa. Paga la pena recordar com membres del PP, UPyD i Ciutadans denunciaren a la fiscalia la celebració d’un simposi dirigit per Jaume Sobrequés i organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. En aquesta línia d’atacs podem esmentar com a paradigma l’intent per desprestigiar el programa català d’immersió lingüística. Almenys pel que fa a l’Estat espanyol, es tracta de l’única eina empíricament efectiva per aconseguir que una població sigui plenament bilingüe. Cap de les “comunidades autónomas” té un nivell de bilingüisme social com Catalunya. A més, cal remarcar l’acceptació social i pedagògica de què gaudeix aquest programa. Els que volen criticar-lo obvien aquests fets i callen sobre moviments com el blaverisme i les dificultats que hi ha a València i Mallorca per defensar la cultura catalana. Evidentment, quan no callen sol ser per acusar l’altre de “nacionalista”.
IV
En ple segle XXI, les xarxes socials han posat clarament en relleu que l’anticatalanisme està estès i consagrat. Maleir algú per no dissimular que forma part d’una cultura, insultar persones perquè parlen una llengua diferent o qualificar de nazi a qui llueix públicament una estelada són fets tan normalitzats que han motivat l’aparició de Drets [[v]], una associació formada per advocats que denuncien la catalanofòbia i que compta amb el suport d’entitats civils d’arreu dels Països Catalans. Paga la pena recordar que el catalanisme, si bé té més d’un segle de recorregut no sols a nivell popular sinó a les institucions i el món acadèmic, mai ha estat còmplice ni del feixisme ni de l’estalinisme, ans al contrari. Pocs moviments culturals i sociopolítics europeus poden dir el mateix. En tot cas, que un ministre d’educació expressi el desig de “españolizar” els nens catalans i que una força emergent a l’Estat dediqui un discurs d’investidura a parlar d’una pau amenaçada pels “nacionalistes” i que acusi els catalanoparlants de ser “aldeanos”, tot sota l’emparament dels mitjans i amb el silenci de l’esquerra espanyola, mostra que l’afirmació de la cultura catalana implica una resistència contra un sentiment de superioritat cultural i classista fortament arrelats, no pas una dèria retrògrada com alguns volen fer creure.
La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol de Francec Viadel és un llibre mancat de tecnicismes, victimismes i hagiografia. Com diu el prologuista, Adolf Beltran, el llibre està escrit a peu de carrer amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació. Viadel ofereix dades, raonaments, exemples, comparacions, sempre d’una manera directa i es desmarca del fàcil romanticisme que barreja queixes i propostes, desafecció i arguments, la desraó de qui ataca i la de qui és atacat. Es tracta d’un text urgent per entendre una part interessadament obviada de la història recent de l’Estat espanyol i al respecte, sens dubte, pot ser molt més productiu que qualsevol assaig del peronista Ernesto Laclau, el qual sembla tan lloat, de cop i volta, al nostre voltant.
[[i]] Acemoglu, D., & Robinson, J. (2012), Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty, New York: Crown Publishers (Hi ha traducció castellana publicada per Planeta)
La darrera contesa electoral, les municipals del 24 de maig, va obrir nous horitzons d’esperança i canvis cap a la llibertat arreu dels Països Catalans. El procés d’independència al Principat de Catalunya encara una campanya d’estiu importantíssima i crucial fins al 27-S. Una campanya d’estiu que s’obria amb el solstici i amb la festa nacional dels Països Catalans aquest passat Sant Joan, il·luminada per laFlama del Canigó.
Aquesta Flama, imaginada primer fa més de 50 anys (quan en feia 300 del Tractat dels Pirineus que escapçava el nord del país i el lliurava a l’absolutisme borbònic francès) per retrobar nord-catalans de les comarques avui en dia anomenades Catalunya Nord amb catalans de l’anomenat Principat, primer bàsicament només a Osona i el Ripollès. Poc a poc i any rere any, es va convertir en un dels símbols d’unió més importants de tots els Països Catalans, i eix vertebrador de la nació sencera. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per Andorra i l’Alguer.
El dia 23, al simbòlic acte del coll d’Ares, on des de fa 50 anys es balla una sardana que supera la frontera imposada pels estats espanyol i francès, els companys de l’equip de foc de la Flama del Canigó d’Igualada ja ens comenten de bon matí que fa una estona que han baixat de la pica del Canigó, on s’havia encès el foc a les 12 de la nit, i que una noia de Guardamar fa estona que ha partit amb la Flama cap al seu poble, i que tenia previst deixar-la en diversos indrets del País Valencià. Aquesta noia travessava bona part dels Països Catalans en cotxe en poques hores, les primeres orxates de la nova temporada d’estiu es començaven a servir al País Valencià i una nova Generalitat Valenciana començava a prendre forma tot esperant la Flama.
A les Illes, també s’encenien fogueres de Sant Joan amb esperances renovades, i a l’Alguer la gent saltava per sobre el foc a la platja, mantenint les tradicions. Als Pirineus i a Andorra els fallaires baixaven de les muntanyes amb el foc ben alt, i a les nostres contrades, la Flama arribava corrent i amb bicicleta fins al Lluçanès i molts altres llocs.
De les rutes que coordina Tradicat des del Coll d’Ares, 15 nord-catalans acompanyaven la Flama pels diferents pobles, llegint el missatge del nord, de la portadora històrica Daniela Grau, i el missatge del Principat escrit enguany per un altre històric, Nemesi Solà de Tradicions i Costums.
Després d’escoltar el darrer dels discursos a Coll d’Ares, el de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, afirmant la unitat de la llengua i reclamant la llibertat de tots els Països Catalans, parteixo del Coll d’Ares, encara emblanquinat per la intensa pedregada que ha rebut (una pedregada que sembla que vingui part d’Almansa part de París). Me’n vaig cap a portar la Flama al meu poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on la foguera s’ha tapat amb plàstics per resguardar-la de la pluja. Finalment, no s’encendrà avui, s’encendrà per la revetlla de Sant Pere, però s’encendrà.
A quarts de deu del vespre arriben els nord-catalans, i ens llegeixen el seu missatge. En Guillem, un jove de 20 anys, creu que en pocs anys la reunificació dels Països Catalans serà una realitat. La gent el mira i l’escolta admirada.
Decideixo acompanyar la comitiva fins a Malla i fins a Gurb, els dos darrers pobles que els toca a la ruta, que ja ve de Moià i La Garriga. Als dos pobles passa el mateix, la gent queda embadalida de la força d’en Guillem, la gent escolta amb atenció i l’accent rossellonès amoroseix un discurs que al Principat, on ens costa veure la nació sencera, provoca que siguem conscients del que arriba a moure la Flama, que som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes, i que amb aquestes 50 edicions de l’arribada de la Flama al Principat, ens mantenim fidels a les arrels, seguim resistint, i tenim desig de país.
Txevi Rovira
Tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer i membre de Tradicat.
