Sergi Perelló : "Per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent"

Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de la Intersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina. És membre d’International Action for Peace, entitat que acompanya comunitats rurals en resistència pacífica amenaçades per la violència paramilitar a Colòmbia. És soci de l’ANC, membre de la Taula Catalana per laPau i els Drets Humans a Colòmbia així com de la plataforma social Esquerres per la Independència.

Actiu i mordaç a les xarxes socials, exerceix l'independentisme d'esquerrres des d'una visió internacionalista i té un gran coneixement sobre la situació a moltes nacions sense estat d'arreu del planeta. 

Òscar Adamuz_ACPC, 23-09-2015

1. Comencem Sergi, encetant una vella polèmica històrica: les classes populars del Principat han protagonitzat diverses mobilitzacions contra el poder establert de l’estat; des de la revolta dels Segadors de 1640 als darrers 11 de setembre, passant per les bullangues del segle XIX, l’anarcosindicalisme del XX, etcètera. Com es vehicula històricament aquestes accions amb la defensa de la sobirania catalana i amb el moviment catalanista sorgit el segle XIX?

La formació social de Catalunya i els Països Catalans té unes especificitats molts concretes. Sinó, no existiríem com a nació. Cal que ens remuntem a l’edat mitjana per entendre qui som i com hem arribat fins aquí. I això té a veure, en resum, amb les disputes entre noblesa, reis, clergat i la naixent burgesia urbana que determinà la creació d’un dels Parlaments més antics d’Europa, els de les Corts d’Aragó, el qual establí molt incipientment, elements de distribució del poder de classe en certs àmbits. Aquest nivell de repartició de poder, a diferència de la Castella i la França absolutistes, incentivà el comerç internacional i la creació d’una burgesia i d’una classe treballadora pròpies allunyades del concepte imperial d’espoli colonial de la metròpoli, que finalment desembocà en una revolució industrial contemporània a la del centre d’Europa i Anglaterra. Les estructures democràtiques que la mateixa Generalitat de 1714 representava, més la composició social catalana posterior diferenciada de la Castella feudal, conformen un cos nacional que dóna sentit de pertinença nacional ja al segle XVIII, XIX i XX de la majoria de la societat catalana. Sense aquest pòsit és probable que avui en dia haguéssim patit la mateixa sort que la nostra nació germana, Occitània. Per tant, responent a la pregunta, el sentiment de pertinença nacional diferenciat del castellà és un element intrínsec de les classes populars catalanes ja que van participar d’aquest procés de transformació històric que a d’altres nacions sense estat no es va esdevenir. I això és cabdal per entendre perquè finalment aquesta transmissió històrica de pertinença nacional diferenciada forgés un moviment obrer i popular propi. El cas del PSUC, admès al 1939 a la Internacional Comunista de manera diferenciada del PCE n’és un exemple evident.

2. Llavors, la dicotomia “esquerra progressista versus catalanisme burgués” és un mite fals?

És totalment fals i és una distorsió interessada de les elits de la metròpoli amb el suport de l’esquerra que jo anomenaria, colonial. Aquest paradigma es crea als anys 20 i 30 amb en Lerroux i el rebla en Solé-Tura al 68. La intenció d’aquesta distorsió és evitar l’emancipació de Catalunya (i els Països Catalans) i que com a subjecte polític pogués dur a terme les transformacions socials corresponents que les classes populars encapçalessin. Va passar als anys 20 i 30, va passar en l’efervescència del maig del 68 i torna a passar ara. Les elits espanyoles fan servir aquest paradigma per intentar aturar el procés de transformació social que Catalunya ha anat endegant els darrers 800 anys i que culminarà amb la conformació d’un nou subjecte, aquest cop estatal, que avançarà un pas més en l’equitat, la justícia social i la democràcia real.

3. Quant a la qüestió territorial, a nivell conceptual, els Països Catalans són una mateixa nació o són un conjunt de territoris catalanoparlants amb diferent adscripció nacional? Això, doncs, és contradictori amb el fet que Catalunya sigui considerada una nació?

Hem de tenir en compte el procés històric de la nostra nació, que per mi són els Països Catalans. Però hem d’entendre quin paper d’alienació han jugat Espanya i França durant diversos segles, i com ha modificat les consciències de les persones que habiten els nostre país. Hem d’assumir que als darrers 356 anys no hem tingut ningú al nostre favor. França ha fet una feina etnocida esborronant al nord del país. Al País Valencià, a les Illes i a la Franja, Espanya ha jugat un paper ‘cantonalista’ molt intel.ligent. Els resultats han estat diversos en funció de la fortalesa de la composició social històrica que et comentava abans. Però hem de ser conscients que han estat capaços d’allunyar els nacionals d’un mateix país fins a fer-los sentir diferents, fet impensable entre un murcià i un segovià, tot i la distància. Per tant, aquest és el repte que hem de (re)construir i que podem anar bastint en el futur. Per a poder-ho fer ens calen eines. I la primera és tenir estructures estatals que dignifiquin la consciència nacional pròpia. La Catalunya Estat serà una eina de reconstrucció nacional. N’estic convençut.

4. La fragmentació de la unitat lingüística als diversos territoris és emprada com a excusa arreu dels PPCC per l’espanyolisme, les institucions locals i cert regionalisme com a eina per aturar un “contagi polític catalanista”. La defensa de la llengua hauria de ser independent de la defensa dels drets nacionals?

La defensa de la llengua hauria de ser independent dels drets nacional si visquéssim a un estat realment plurinacional on no s’imposés cap llengua sobre l’altra i hi hagués plena igualtat en tots els àmbits entre totes elles. La igualtat en tot els àmbits vol dir exactament això; cap llengua està per sobre l’altra. I per tant el castellà només hauria de tenir drets vehiculars a Castella i les àrees castellanoparlants i el català de la mateixa manera a les àrees catalanoparlants. Una altra opció seria crear un Estat idílicament plurilingüe on tothom tingués certa competència en totes les llengües, però això és irreal. Per tant, quan això no passa i hi ha imposició d’una llengua sobre una altra, aquesta injustícia esdevé en una lluita nacional.

5. A parer teu, quina responsabilitat es té des de Catalunya de la desconnexió històrica entre els diferents territoris?

Em tornaré a basar en la història. Les coses no passen perquè sí. La desconnexió entre els territoris del Països Catalns no són fruit de l’atzar. Ha estat una feina metòdica de les metròpolis per anorrear-nos. A 6 milions de jueus els van eliminar en un parell d’anys en camps d’extermini, i en el nostre cas han emprat més de 356 anys per fer-nos desaparèixer. Però no ho han aconseguit. És com allò de la combustió. El foc i l’oxidació són el mateix però estan relacionats amb el temps. I això és el què ens ha passat. Que no ens han pogut eliminar de cop però l’oxidació de tants anys ens ha rovellat. I això ha creat aquesta desconnexió de la gent del propi país. Tant al nord, al centre, al sud o a les illes. Ara, una altra cosa és la responsabilitat política de tots els agents d’arreu del país. Perquè els intents de desconnexió hi són arreu. Podem culpar més al Principat que a una altra part del país? Perquè al Principat hi ha més consciència nacional? Crec que aquest paradigma és erroni. Les elits que han col.laborat amb la metòpoli dels 4 territoris són igual de culpables. I aquestes elits, i al Principat també, han normalitzat la divisió territorial del nostre país fins al punt que una part important dels conciutadans d’una mateixa nació ha perdut el vincle emocional amb la resta.

Val a dir, però, que de la mateixa manera que l’independentisme ha esdevingut element central de la societat principatina, la qüestió territorial també pot arribar a ser-ho a la resta del país al futur. De fet la feina de formigueta de moltíssimes generacions de lluitadors del País Valencià o les Illes ja està donant fruits.

   (*)

6. Canviant de tema i anant-hi al present: quina radiografia ens pots fer de la situació actual del moviment sindical a Catalunya i la resta de Països Catalans?

Si entenem la pregunta des del concepte de sindicalisme nacional caldria dir que és deficient. A diferència d’altres nacions sense estat com el País Basc, Galicia, Còrsega, Canàries, Sardenya, Martinica, Guaiana o Nova Caledònia on les expressions sindicals pròpies tenen una força representativa en menor o major grau determinants, en el cas del Països Catalans presenta deficiències greus. És cert que al País Valencià i a les Illes la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical respectivament són prou fortes, però principalment a l’administració pública. A l’empresa privada tenen poca representativitat. Al Principat només hi ha dos sindicats nacionals, la Intersindical-CSC i la COS. La Intersindical-CSC té representació a l’empresa privada i també a la pública, però està a anys llum del volum d’afiliació i delegats dels grans sindicats oficials espanyols. També hi ha la IAC (CATAC i USTEC) però amb una posició poc visible del seu compromís nacional. La Intersindical-CSC a més ha de competir amb altres sindicats anomenats ‘alternatius’ de matriu estatal.

Al nostre país hi ha diverses problemàtiques que afecten l’espai sindical nacionalment conscient; per una banda la gegantina maquinària dels sindicats oficials estatals amb un volum de subvencions ingents, una normativa laboral espanyola que restringeix i acotat molt la participació dels sindicats no - oficials, i finalment la manca de voluntat dels sindicats del país de trobar vies de confluència. Certament no té gaire sentit que els sindicats del país no conflueixin; els sindicats estatals acaparen el 95% de la representació, i qualsevol que tingués dos dits de fronts es plantejaria buscar vies de confluència entre els sindicats nacionals per bastir una alternativa sindical, no només de país, sinó també digna davant del sindicalisme de la renúncia que representen els sindicats oficials espanyols al nostre país.

Pel que respecta a Catalunya Nord, tot i haver creat la Intersindical-CSC-Catalunya Nord fa diversos anys, el greu procés d’assimilació francès ha dificultat molt assentar unes estructures sindicals pròpies al nord.

7.Dins aquest panorama general, quin paper pot jugar la Intersindical-CSC com a agent sindical i quines són les relacions actuals amb d’altres sindicats del territori?

La Intersindical-CSC és el 5è sindicat del Principat en representació. La Intersindical-CSC té els Països Catalans com a marc territorial nacional, però òbviament entén que al País Valencià i a les Illes ja hi a expressions sindicals que representen el mateix. Aquestes són la Intersindical Valenciana i STEI-Intersindical a les Illes. Al Principat també hi ha la USTEC (educació primària) i CATAC (administració pública vincultats a la IAC), però amb molt poca visualització del compromís nacional, com deia abans.

El futur sindical dels Països Catalans passa per buscar sinergies entre els sindicats de país. No només perquè ens cal com a país, sinó perquè ens cal trencar la dinàmica de més de 30 anys de sindicalisme oficial espanyol vinculat a les subvencions, a les renúncies i l’aval de les pitjors reformes laborals.

8. Com a especialista en relacions internacionals i bon coneixedor de la situació d’altres minories nacionals a d’altres estats, quines reaccions podem esperar a escala europea i mundial davant una eventual República catalana independent?

La solidaritat catalana ha fet una feina ingent els darrers anys. Catalunya és un país eminentment solidari. Una feina que ha servit per a normalitzar-nos com a país internacionalment. Molta gent ha conegut el nostre país gràcies a la tasca de solidaritat internacional que moltíssimes entitats han endegat arreu. Jo en sóc prova directa d’això per mitjà dels projectes de formació sindical i drets humans que hem dut a terme a Colòmbia, Equador i Bolívia. Hem treballat amb organitzacions sindicals i socials que han transmès la nostra normalitat nacional. I això és vital. I això servirà en el futur. Hem dut a terme projectes els darrers 15 anys on hi han participat milers i milers de persones que ens coneixen com ‘los catalanes’ i això és un acumulat impagable.

Aquest acumulat de molts anys de feina ha generat que una part considerable de l’esquerra llatinoamericana sigui molt receptiva als drets nacionals del nostre país. Entre d’altres resultats cal esmentar les declaracions dels partits d’esquerres del Fòrum de Sao Paolo en favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això és fruit del treball de molts anys.

Per altra banda, des de la Intersindical-CSC participem fa una colla d’anys dins de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, un espai on organitzacions de Còrsega, País Basc, Galícia, Martinica, Guaiana, Nova Caledònia, Sardenya, la Vall d’Aosta, Bretanya o Occitània tenen la possibilitat de fer sentir la seva veu internacionalment. En aquest àmbit, l’interès pel nostre procés és majúscul i un exemple.

9. Una darrera qüestió controvertida que determinada esquerra veu com a contradictòria. Es pot defensar una societat igualitària des d’un òptica socialista i internacionalista i alhora defensar la identitat nacional i l’asimetrisme de les nacions sense estat com la catalana?

Tots els éssers humans naixem iguals, som persones. La nostra adscripció nacional la determinen factors culturals, lingüístics, territorials, socials... La diversitat és una riquesa que ens fa millors com a individus conscients i socials; com més sabem millor vivim. La ignorància és un dels grans mals del nostre planeta i es fomenta per garantir el benefici d’uns pocs per sobre de les majories. La diversitat cultural i nacional és un bé, com la diversitat natural, que ens fa millors. La unificació del mon global des del concepte de l’assimilació és la pobresa tant social com cultural, que a diferència de la integració i l’intercanvi de cultures ens fa més grans com a ciutadans globals conscients. Les nacions petites, com la catalana, són una de les claus per construir societats més justes, equitatives i diverses. I ho dic seriosament. L’acumulat dels països petits, avançats com per exemple l’Uruguai, Catalunya o Islàndia són la clau per crear un mon divers, just i on tothom visqui una miqueta millor.

10. Sabent que la composició social de Catalunya és d’una diversitat extraordinària (classes, orígens, etc) com s’explica la transversalitat del moviment nacional català?

Pel que et deia a la primera pregunta. La composició social de Catalunya ha estat marcada per uns esdeveniments històrics molt peculiars. La creació d’espais de participació de certs estaments socials ja a l’edat mitjana, quan ni a la meitat d’Europa es feia, va generar una societat molt més oberta que d’altres. Això ho proven les grans migracions occitanes dels segles XVI i XVII i les espanyoles al segle XX. La societat catalana, històricament, no ha fet dels nouvinguts un problema sinó un guany. I aquesta és la clau que ha permès, a l’actualitat, esdevenir una societat on les demandes nacionals i socials són assumides per un gruix important de la societat ja que mai hi ha hagut una vinculació ètnica en la pertinença nacional. Aquí rau que el moviment nacional català tingui una transversalitat incomprable.

11. I l’última, com veus el procés polític d’emancipació nacional de Catalunya?

El veig bé. L’acumulat dels darrers 150 anys ( i no només des del 68 amb la creació del PSAN) han generat l’escenari on som ara. Els processos històrics no es creen en 4 dies. Cal molta paciència i ara som a una de les fases de culminació. I per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent que pensava com nosaltres fa 100, 70 o 50 anys. Però finalment hi hem arribat. Ara som a la cruïlla on tenim l’oportunitat de guanyar. I les probabilitats que guanyem són altíssimes. No per estadística o perquè siguem els millors, sinó perquè de manera gramsciana la motxilla és tan plena que cal buidar-la. I ja sobrix de llibertat.

Moltes gràcies Sergi

(Nota)*: Vídeo discurs I-CSC del 1r de Maig de 2008 a Barcelona