II República; entre el record nostàlgic i l'anhel ingenu d'un nou règim

La influència simbòlica i el record de la II República encara avui dia arrossega en algun sentit la majoria de forces polítiques dels Països Catalans. Diversos són els actes on podem veure una perfecta i curiosa harmonia simbòlica entre catalanisme d'esquerres i republicanisme espanyol, on banderes tricolors onegen junt amb estelades i senyeres, on el mapa dels Països Catalans pot ser-hi present compartint espai mentre sona l'himne de Riego abans o després de la Muixeranga d'Algemesí. Una bonica utopia que neix del record de la memòria històrica, de l'esquerranisme antifranquista i de la idealització del període republicà com una època de llibertats col·lectives. Recordem un post anterior on es tractava el tema: Catalanisme i República

14 d'abril de 1931, un dia i una època que sembla destinada a estar gravada a la nostra memòria col·lectiva, un temps on s'obriren de bat a bat les esperances per crear una societat nova, un nou país socialment més just i amb els drets nacionals dels diversos pobles de l'estat garantit. Tanmateix  ja sabem que de l'esperança es passà al desencís en pocs anys, però aquells temps, aquells moments calaren profundament en el sentit del poble català.

En aquest document de l'època es sintetitza perfectament els anhels reviscoladors amb què visqueren aquells anys de canvis les forces polítiques i culturals amb sensibilitat nacional.

La República de les lletres: un somni trencat del nacionalisme valencià

Tornant al present, veiem ara uns quants exemples d'aquesta afinitat entre el sentiment republicà, el progressisme i el catalanisme no excloent amb la imatge idealitzada de la II República arreu dels Països Catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola, amb casos de corrupció inclosos, i els anhels de regeneració democràtica també estan ajudant i molt a la revitalització de l'esperit republicà. Comencem el repàs:

Illes Balears i Pitiüses:

Homenatge a Emi Darder en l'aniversari del seu afusellament 

Forces nacionalistes com el PSM-EN o ERC hi donaren suport i participaren en un acte emotiu on sonà la Muixaranga i coexistiren tricolors republicanes amb estelades catalanes.

Iniciativa Verds defensa la República com a forma d'estat facilitadora del tàndem igualtat i llibertat

A les Illes, forces de tradició repubilcana com EUIB o la mateixa Iniciativa Verds tenen el referent dels Països Catalans com a marc cultural de referència.

A les Pitiüses, Entesa Nacionalista d'Eivissa col·labora cada any amb d'altres forces en record de la II República, sent una força nacionalista i pro Països Catalans

Catalunya:

ICV demana que la bandera republicana onegi a l'ajuntament de Terrassa (els ecosocialistes són favorables al dret a decidir de Catalunya i mantenen una especial relació amb les forces anàlogues dels PPCC en l'entorn de l'Institut Triangle de la Mar Blava) 

A Sant Boi de Llobregat porten dos anys fent-hi la Festa per la República on, segons els organitzadors, es pretén celebrar i recordar els avenços d'aquella època en matèria d'educació, igualtat, democratització, separació poders estat-església, etc.

Aquesta primavera torna el morat (diferents actes entorn la Repúbica a Catalunya)

Manifest republicà d'EUiA (Temps de lluita per a República)

Cataluña según Romanones y Cambó (article des d'una visió republicana on es defensa el dret dels catalans a l'emancipació nacional i la confluència d'interessos amb els espanyols republicans d'esquerres)

                       (Estelades i tricolors juntes reclamant la Plaça de la República a Nou Barris(Bcn)

Però no sols les forces tradicionalment federalistes del Principat tenen aquest fixació amb la república. Forces independentistes catalanes, com ERC, SI o RCat també han acabat sucumbint davant l'estètica republicana de la tricolor, tot i ser casos puntuals i no la tònica general:

Simptomàtic que això passi al Principat, on el creixement de l'independentisme els darrers anys n'ha sigut exponencial.

Més exemples, a Sant Pere de Ribes, novament es donà la confluència simbòlica entre distintes sensibilitats del catalanisme, en aquest durant l'acte en comú d'ERC i ICV-EUiA.

           (Institut de Terrassa on es commemorà el període republicà penjant les dues banderes)

País Valencià:

A València ja és un clàssic els actes del Fòrum per la memòria del PV, on les senyeres i republicanes es mesclen sense rubors, juntament amb les estelades del PSAN i altres entitats.

Acte en memòria dels repressaliats del franquisme a València 

El FMPV té actualment unes evidents sinèrgies amb l'esquerra independentista de l'entorn de la CUP, i ja ha organitzat, per exemple, actes homònims com els que fa l'entitat independentista al Principat ( emetre el documental de l'operació del jutge Garzón contra l'independentisme,etc)

En altra àmbit, EUPV (el gran referent), Compromís, CCOO-PV, la Intersindical Valenciana o inclús des de l'àmbit independentista ERPV han participat d'actes amb la bandera amb franja morada de per mig.

EUPV participa a desenes d'actes en commemoració de la II República

Recents manifestacions contra les retallades dels drets socials han tornat a mostrar aquesta coexistència pacífica de símbols, també al País Valencià.

Finalment, el mins sobiranisme republicà valencià, malgrat reclamar la sobirania del país, també llueix sense aparent contradicció l'estrelada valenciana junt amb la tricolor espanyola.

Com a aclariment podem dir que aquí hem posat l'èmfasi en la curiosa convivència entre dos símbols nacionals aparentment enfrontats, però s'ha de recordar que n'hi ha d'altres actes i opinions a casa nostra commemoratius de la República on l'accent és posat en la proclamació de Macià o en els guanys socials que se'n derivà del canvi de règim sense caure en l'ús de la bandera espanyola.

Breu balanç de la República a Catalunya i a Espanya

Com a conclusió, podem dir que aquesta germanor entre banderes nacionals diferents és possible per moltes causes, però és principalment pel record nostàlgic antifranquista que representa la tricolor republicana, i per la idealització un xic ingènua del període republicà com l'anhel de la realització d'una utopia, el canvi de la concepció centralista d'Espanya per una lliure confederació de pobles ibèrics amb respecte de les diverses personalitats nacionals. Una utopia que dividia l'estat en quatre grans espais culturals, el castellà, el català, el basc i el gallec en peu d'igualtat entre ells, i és per aquesta connotació, certa o no, que coexisteixen la memòria republicana amb el fet de creure en un espai comú dels Països Catalans. 

   (EUPV d'Elx amb moltes banderes republicanes mentre presideix l'acte un quadre dels PPCC)

Bon 14 d'abril. salut i República!

Anarquisme i catalanisme: dos moviments històricament oposats?

Quan l'anarquisme s'anava fent hegemònic dintre el nostre moviment obrer (segona meitat del XIX) no va rebre influències del catalanisme efervescent de l'època?

Aquest escrit només pretén invocar a la reflexió a partir de textos històrics que poden ajudar a desfer més d'un tabú sobre el tema. Potser no tothom sap que hi havia anarquistes participant als Jocs Florals, publicant revistes en català, composant la lletra dels Segadors o de sardanes, per exemple. Quatre històries interessants que cal conèixer i informació complementària al final. Comencem:

1. Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.(...)

Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliurepensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sí sense prejudicis ni sectarismes, com ara Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polítiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc). 

2. Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre Tonet, Antoni Puig Artigas (1886-1960).

3. Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d’ Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941).
Guanyavents, conegut per la societat de l’època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l’himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com  “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària.
Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l’autor de l’himne nacional català.

4 .En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (Salvador Seguí).

http://eltafaner.wordpress.com/continguts/reportatge/el-catalanisme-al-mon-acrata/

http://archive.org/stream/AnarquismeIAlliberamentNacional#page/n1/mode/2up

http://ia600500.us.archive.org/22/items/AnarquismeIAlliberamentNacional/AnarquismeIAlliberamentNacional.pdf

http://www.slideshare.net/CGTCatalunya/anarquisme-i-pobles

La sordesa de Sepharad

Curiós. El recent espot promocional de la manifestació convocada l'onze de setembre per l'ANC reprodueix les paraules d'un poema de Salvador Espriu, datat del 1960, i anomenat (simptomàticament) "la Pell de Brau". La part més emotiva del video, sens dubte, és quan comencen a escoltar-se uns mots que poden navegar entre l'advertiment i el convenciment d'un mateix: "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures". Emocionant i vibrant alhora.
"Sepharad", però, és, segons la professora Estanyol, "el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca".

Sabut això, i després d'haver vist el video, em va venir a la memòria els versos de Joan Maragall de seixanta anys enrere, en aquell inoblidable "Oda a Espanya", quan començava: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana-". Poesia aquesta última que també va servir "d'inspiració" d'un altre acte de caire sobiranista, el documental que va retransmetre fa un parell d'anys TV3 enmig d'una gran polèmica ("Adéu espanya?).

Pel poc que jo puc arribar a percebre, ambdós obres (la de Maragall i la d'Espriu) enarboren un missatge prou clar i semblant, l'afermació catalana sota l'ideal d'una unitat ibèrica o hispànica que respecti la seva pluralitat interna, que sapigui trobar l'harmonia i el respecte entre tots els seus pobles. Aquesta cantarella ha anat de bracet amb el catalanisme (de dretes i d'esquerres) durant tota la seva existència fins els nostres dies, com podem veure llegint a Almirall, a Prat, a Cambó o consultant les dues proclames sobiranistes en el període republicà (tant la de Macià com la de Companys), per no posar molts més exemples, d'abans i de després dels esmentats (sense anar més lluny, l'actual president Mas va parlar de "confederació ibèrica" com  la situació ideal per a Catalunya en una entrevista feta per Mònica Terribas a l'arribar al poder).
Per bé que aquesta opció, l'iberisme, formi ja part de la nostra tradició i història, sembla ser que cada cop més persones la descarten, per il·lusòria, per molt que després es planyin d'ahaver-ho d'admetre.
I és que si alguna cosa ha quedat ben palesa en aquests segles de "convivència", és que, per molts que ens esforcem, parlar amb sords és impossible per més que s'intenti, perquè aquesta actual Espanya, que usurpa el paper d'Ibèria o de Sepharad, no té capacitat d'escoltar, per tant "la via pedagògica" resta en via morta. Quan ens posarem en marxa, de veritat?

La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 [XLVI] 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!

Federalisme: darrera estació abans de l'estat propi?

Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora  va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.

Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta  diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.

És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"



Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...



Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.

Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.

Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.


Independentista federal

Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934