[L'endemà des de la Catalunya del Nord 2017] "Des del 1966 amb la Flama del Canigó la nació en marxa", per Daniela Grau

(Font imatge)

Com a catalans posem sempre molt èmfasi en el respecte dels drets democràtics i pot semblar normal que cadascú opini sobre les nostres festes, la bandera, etc., però en el cas de Sant Joan, diada triada com a Festa Nacional dels Països Catalans, crec sincerament que és massa tard per plantejar-se si és pertinent o no, pel fet que és una realitat ja des de fa mig segle.

Fa anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà, que va encendre els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega a la Catalunya del Nord de la promoció i distribució de la Flama, va proclamar que Sant Joan és «Festa nacional dels Països Catalans». L’any 2008 E. Benach, president del Parlament de Catalunya, va declarar en rebre la Flama que és el «símbol d’unió dels Països Catalans».

L’any passat la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià [PDaD], l'Assemblea Sobiranista de Mallorca [ASM] i l’Assemblea Nacional Catalana [ANC]) va reivindicar «la unió d’un poble. Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans». Gairebé tres-cents municipis del Principat de Catalunya han firmat la moció d’Òmnium per declarar el 24 de juny Festa Nacional dels Països Catalans. L'Espai Mata de Jonc incentiva la crida per tal que tots els municipis s’hi sumin.

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans es fonamenta ben evidentment en la gènesi i el sentit de la Flama del Canigó. Des del 1962 s’havien teixit lligams entre «germans catalans d’una i altra banda»; és a dir catalans conscienciats, arran d’un romiatge i de l’encesa d’una flama el 16 d’agost al Canigó. Osonencs i ripollencs hi portaven un ram del llorer de Folgueroles plantat per Jacint Verdaguer.

Aquells contactes anteriors possibilitaren el primer esborrament simbòlic de la frontera franco-espanyola, imposada arran del Tractat dels Pirineus, i de la mutilació de Catalunya el 1659: el 23 de juny del 1966 dos catalans del Nord, Gilbert Grau i Josep Deloncle, decidiren de portar la Flama al Coll d’Ares en una acció prèviament concertada amb Esteve Albert, polifacètic patriota refugiat a Andorra amb qui Grau col·laborava des del 1959, amb el Cercle dels Joves de Perpinyà i amb dos osonencs, Martí Cassany, president de la Unió Excursionista de Vic, i Ramon Torra, soci fundador del Grup Excursionista de Manlleu.

Grau relatà l’èxit a A. M. Escarré, abat de Montserrat, aleshores exiliat: «davant dels policies francesos i castellans tot va fer-se en català; n'Esteve Albert i en Deloncle feren uns parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que “els temps han vingut” o que la gent que hi participava era massa nombrosa i entusiasta» (Arxiu G.Grau 29.06.1966).

Grau, capdavanter del nacionalisme polític al Nord a la segona meitat del segle xx, i Deloncle, carismàtic fundador del museu de les arts i tradicions al Castellet a Perpinyà, conferiren a la Flama la dimensió política que té des d’aleshores perquè ambdós aspiraven a la reunificació dels Països Catalans i al reconeixement de Catalunya dins una Europa de les nacions.

La Flama, símbol geopolític. D’entrada ja s'evidencia en la denominació «Flama del Canigó». A l’Estat francès es divulga que «les muntanyes són fronteres naturals». Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada cientment, és contrarestar mentides franceses i espanyoles oficials erigides en dogmes per assentar la política colonial dels dos estats. Muntanyes i valls propiciaren unes relacions pactistes entre els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i a l’absolutisme.

 

La Flama, símbol històric. El Canigó congrega els mites fundacionals de la nació; és el bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat independent durant uns vuit segles. Ens remet a l’extraordinària figura de l’abat-bisbe Oliba, el personatge clau de l’any mil amb les constitucions de Pau i Treva. Segons l’Enciclopèdia Catalana (volum 16), «es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes». La Flama és doncs la reminiscència d’una història mil·lenària fonamentada en pactes i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels conqueridors francesos i espanyols.

La Flama, símbol cultural i patriòtic. El Canigó ens remet també a dos grans patriotes que compartien el mateix ideal al principi del xx: el poeta Jacint Verdaguer i el bisbe d’Elna-Perpinyà Carsalade du Pont. El poble català agraït féu tant a l’un com a l’altre enterraments multitudinaris. El 1902 Carsalade organitzà –entre les ruïnes de Sant Martí del Canigó que restaurà– els Jocs Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona per l’absència de bandera espanyola. Un aplec multitudinari hi tingué lloc. Encendre la Flama al Canigó és continuar la tasca de salvació de la llengua, del patrimoni i la identitat malmeses.

 

Símbol de la unitat i la unió dels Països Catalans. El 1964, F.Pujades i A. Llech, organitzadors dels Focs de Sant Joan, demanaren a Deloncle com relatà ell mateix «d’encendre dins el Castellet la flama que pujaria després a la pica del Canigó […], s’és encès la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques que cremaven venien de pertot arreu de les terres catalanes de València, Barcelona, Mallorca, Andorra i l’Alguer […], les mil roses de les fogueres de la unitat de tot un poble».

 

Símbol de la resistència a l’annexió francesa. El Castellet és la presó on foren torturats els patriotes catalans que resistiren a l’annexió francesa. La Flama encesa al Castellet el 1964 és doncs per la voluntat dels protagonistes el memorial dels terribles patiments imposats pels francesos als catalans del Nord al llarg de segles per conquerir el territori amb saquejos, setges, i traumes col·lectius encara avui no superats, prohibició de la llengua, falsificació i manipulació de la història, per mor que la rendició i l’afrancesament fossin definitius.

 

La Flama, símbol de la voluntat de reunificació dels Països Catalans i d’independència. Amb Grau i Deloncle la flama aposta per una Catalunya reunificada i alliberada. Grau, estretament relacionat amb compatriotes del Principat de Catalunya ja independentistes als anys trenta com E. Albert, J. M. Batista i Roca i J. Ballester i Canals, fou l’introductor al Nord dels mapes de Països Catalans editats per Ballester. Ja el 1965 afirma en una carta a E. Albert: «des de fa anys, jo jugo el paper de la reunificació i de l’alliberament de les terres catalanes» (7.11.1965). Fundador el 1973 del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans), denuncià les catastròfiques conseqüències del colonialisme francès en tots els àmbits i obrà pel reconeixement internacional de Catalunya com a conjunt dels Països Catalans.

La Flama, una eina de conscienciació nacional. Grau desitjava que la transmissió des de la Catalunya del Nord de la Flama fos acompanyada d’un missatge de conscienciació nacional: «la finalitat dels focs per damunt dels partits és el desvetllament d’un poble de vuit milions de persones per fer-li entendre que SOM tots UN» (10.03.1975). Volia que la Flama generés «certitud política i convenciment de la nostra unitat geogràfica, històrica, política i sentimental» (23.06.1984). «Sant Joan amb ses fogueres és per excel·lència la festa de la Confederació catalana, creació aquesta de la voluntat nacional secular d’un poble. […] Sant Joan 1985 vol ser la crida de la reunificació sense uniformisme planificador a la manera dels dos potents centralismes que ens ofeguen! Volem […] obtenir totes les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l’abrandament […] de la fe en el nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat d’independència».

Daniela Grau Humbert

Elna, 12/06/2017

Parlament de Daniela Grau durant "El dia de la memòria" a Elna, Rosselló

Músics catalans del nord  d'ètnia gitana

Benvolguts connacionals,

El Dia de la Memòria cada any a Elna pel maig consta de dues parts íntimament lligades: la part religiosa amb la missa en català, l’única en tot l’any a Elna i una de les poques en tota la Catalunya del Nord, i la part laica a continuació. Acostumem fer els parlaments dins el magnífic claustre però la restricció dels horaris d’obertura ens obliga enguany fer-ho dins la catedral amb el vistiplau de mossèn Oriol.

En aquest acte laic i com a representant de la Comissió Organitzadora, agraeixo la presència de les regidores, les senyores Roselina Bertrand Planes i Fanny Balaguer Antagnac, del senyor Joan Ridaura per Esquerra Repúblicana de Catalunya Nord, del senyor Joan Pere Pujol fundador del Cercle Alfons Mias, i de la senyora Maria Rosa Tourné, membre de l’ANC.

Ens preguen disculpar llur absència el senyor Iu Barniol, batlle d’Elna, la senyora Mònica Garrigue-Auzeil, primera tinent d’alcalde, delegada a la cultura i al patrimoni, la senyora Àngela Fournier, regidora, que han de presenciar a Barcelona la sisena trobada de les nines que es diuen Elna en homenatge a Elisabeth Eidenbenz i a la Maternitat d’Elna. Ens prega també excusar-la la senyora Teresa Clota de l’entitat Indrets dels Record, incansable patriota al servei de la nostra cultura. Presenta i activa des del primer any al costat del desaparegut senyor Garriga Trullols en aquesta commemoració; sense llur implicació no s’hauria pogut iniciar-la fa nou anys. També s’excusa el senyor Jordi Vera, coordinador de la nova formació política OUI au Pays Catalan.

Agraïm l’organització de la vinguda dels germans del Principat de Catalunya al senyor Josep Puig de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la participació de la Coral d’Elna, així com dels cantants Jimmy Vila i Salomon Tékameli àlies «Espinas». Agraïm la presència dels membres del Casal Comarcal de Lleida, així com de tots vosaltres amics de la Catalunya del Nord. Enguany la sola data possible per retrobar-nos ha estat avui, dia de la festa de les mares a l’estat francès, raó per la qual algunes mares i àvies no poden ser amb nosaltres.

La finalitat d’aquest Dia de la Memòria a Elna des de fa anys és clara i contundent: retrobar una part de la memòria robada o manipulada pels colonitzadors francesos, tot denunciant no sols interpretacions falsificadores, manipulacions vergonyoses sinó també l’ús d’un lèxic la perversitat del qual contribueix a perpetrar mentides i a consolidar-les.

No s’ensenya la nostra història i com que tampoc no se la pot esborrar completament perquè en tenim proves materials contundents de totes les èpoques, se la dissimula. Llegint les publicacions de les oficines de turisme es pot comprovar fàcilment. Cap rastre de la nostra catalanitat és a dir d’una història compartida durant segles amb la resta de la nació catalana.

El període ibèric preromànic és silenciat, d’ençà d’uns anys el mot «iber» quasi tabú; la prestigiosa civilització queda desconeguda de la població nord-catalana tot i que els anys cinquanta del segle passat l’arqueòleg Roger Grau va trobar a Elna no sols ceràmiques del segle VI abans de Crist, sinó també les imponents restes arqueològiques de la ciutat ibèrica evocada per Iliberris, l’antic nom d’Elna. Aquelles restes van ser tapades per edificar-hi un grup escolar malgrat les injuncions d’en Grau, perquè volia crear a més del museu un centre de recerques i una biblioteca arqueològica dedicada als ibers.

Sortosament podem descobrir al Museu de Lleida el nostre propi passat: l’especialista E. Junyent de la Universitat de Lleida hi afirma que Indíbil, el resistent iber a la colonització romana, va capitanejar el 218 aC tropes que van passar pel Coll de la Perxa a l’Alt Conflent per venir a sostenir, amb l’ajuda del cartiginès Anníbal, la lluita dels ibers de l’antiga Iliberris contra els romans. Com vivien els ibers? A què es referia Titus Livi quan va afirmar que «l’objectiu d’Indíbil, el cabdill dels ilergets que es va enfrontar a Roma, era alliberar el país del jou estranger i retornar-los per sempre als usos i costums dels avantpassats?» (Sílvia Marimon Ara, 20.02.17). Qui ho sap a la Catalunya del Nord? La població d’Elna només ha sentit a parlar dels elefants d’Anníbal. Per tan brillant que hagi estat la civilització autòctona ibèrica, només es parla de la dels conqueridors romans. Elna podria promoure aquest brillant passat si figurés sobre les Rutes dels Ibers del Principat de Catalunya fins al País Valencià: el Museu d’Ullastret consagrat als ibers queda ben a prop amb una hora d’autopista. Qui hi promou una excursió? Quants ensenyants hi porten la mainada? Quants polítics del país hi han anat?

Tanmateix no és d’estranyar; atès que a França es repeteix el dogma martellejat a totes les generacions que les «muntanyes són frontera natural», no passa pel cap de la gent anar a cercar les arrels de la nostra història de l’altre costat de l’Albera, a «Espanya» com se sol dir del Principat. Per contra, els qui ho saben i temen que es divulgui, silencien les recerques i les troballes fetes a la resta de Catalunya i s’enginyen a provar fins a fer afirmacions grotesques que els nostres avantpassats eren els dels francesos, els gals. Algun arqueòleg s’hi ha atrevit a Elna mateix.

La perversitat del lèxic usat per explicar la història del país afecta ben entès tots els períodes: el sentit de la denominació «Corona d’Aragó», per designar el conjunt de territoris formats per Catalunya i Aragó, ha estat transformat, manipulat, de tal manera que es fa creure que érem aragonesos i que després ben entès vam esdevenir espanyols. Catalans amb governants catalans, mai ho vam ser!

L’únic període d’esplendor enaltit en la historiografia profrancesa és el regne «des rois de Majorque», sense ni tan sols escriure Mallorca en català. Es parla de l’esplendor econòmica d’aquells setanta anys de regnat separat, sense al·ludir a la destrucció d’Elna per les tropes francopapistes que cobejaven el tron de Pere el Gran a Barcelona; sense dir tampoc que els francesos amb l’ajuda del papa – que també era francès–, es volien venjar dels sicilians que havien cridat «mort als francesos» perquè rebutjaven llur dominació i preferien la catalana. Evidentment es justifica la traïció de Jaume II el 1285 que va deixar entrar les tropes franceses de Felip l’Ardit al Rosselló i va fugir pel soterrani del castell reial de Perpinyà per no haver d’encarar-se al seu germà Pere: es pretén que no devia cap vassallatge al seu germà.

Dels múltiples saquejos, destruccions patits pels catalans del Nord al llarg dels segles així com de les resistències per fidelitat a Catalunya, tampoc no se’n parla. Ans al contrari: per explicar que els comtats van esdevenir francesos el 1659 amb la mutilació del Principat de Catalunya i la conquesta per Lluís XIV, l’avi de Felip IV, es repeteix invariablement que el Rosselló va ser «rattaché», és a dir reincorporat a França; s’insinua així amb una pèrfida manipulació del llenguatge que tot al llarg de la nostra història érem francesos, quan de fet la més llarga ocupació francesa havia durat trenta anys al segle XV. A més a més s’aprofita el tema de l’annexió per inculcar a la gent uns mots indeslligables: «le Roussillon est définitivement français», s’exclou així per endavant qualsevol possible aposta catalana de futur.

Aquesta manipulació de les ments es fa doncs, en un primer temps, mitjançant l’ocultació del passat –segles o decennis segons el cas– i després, quan ja no es pot més amagar, mitjançant l’ús d’un vocabulari que li treu la importància i, si són fets horrorosos, en minimitza la gravetat així com la culpabilitat dels governs francesos.
És el cas amb el tema de la Retirada, ocultat durant quasi setanta anys; quan surt a la llum, s’intenta disminuir la responsabilitat no sols del govern col·laboracionista pronazi de Vichy sinó també s’intenta amagar la responsabilitat dels socialistes francesos que van habilitar els camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès i Ribesaltes. L’historiador Denis Peschanski, president del consell científic del Memorial de Ribesaltes, va preferir qualificar el govern de Vichy d’«ultra-reaccionari» que no pas de «feixista» (Conferència-debat Les camps français d’internement de la zone sud, D. Peschanski, 11.12.1999).

També és paradigmàtica l’ocultació de l’existència del Camp de Concentració de Ribesaltes del gener de 1941 al 1942, que continuà a ser un camp de detenció fins al 2007, és a dir durant seixanta-dos anys més, després de la segona guerra mundial. Pel que fa a la denominació del camp, Peschanski va preferir mantenir la denominació «camp d’internament», en lloc de «camp de concentració», quan la infermera austríaca Friedel Bohny-Reiter, enviada pel Socors Suís per cuidar-hi els nens del 1941 al 1942, escriví en el seu dietari «camp de concentració». Ella veia dia a dia els horrors del tractament infrahumà, gent patir i morir de fam, de fred, de malalties, en aquell camp del qual se sap només des de finals dels anys noranta que va ser l’avantsala de la mort: d’allà van partir 2.313 jueus cap a Drancy i Auschwitz.

El 1992 la historiadora que traduí el dietari de Bohny Friedel-Reiter anà al camp i s’estranyà «de la impressió de guerra» així com «de no trobar enlloc cap placa (commemorativa) o monument recordant els sofriments de milers de persones en aquests llocs» (Journal de Rivesaltes 1941-1942 Ed Zoé 1993). El president Macron va enfortir recentment en un discurs el mite de França «llum del món»: aquesta llum deu ser ben feble per deixar amagats tants llocs foscos i ignominiosos de la història de França; a Rivesaltes va quedar apagada fins al 1998, durant quasi 60 anys!

Pel que fa a les persecucions patides a l’estat francès per uns 6000 gitanos tancats en camps del 1940 fins al 1946 –un any després de la fi de la segona guerra mundial!– és un tema encara tabú; la placa commemorativa del Memorial del Camp de Ribesaltes, on foren també internats, amaga la responsabilitat dels governs francesos durant tres repúbliques; el text de la placa sols denuncia «la bogeria hitleriana» quan de fet durant la tercera república, el 1912, va ser confegida a França la primera carta d’identitat exclusivament feta per controlar els gitanos, el «carnet anthropométrique d’identité» amb criteris d’un detallisme corporal racista ignominiós (dades sobre totes les parts del cos humà), que va tenir vigència fins al 1969. L’exemplar personal de Maria Ximénez de Prada de Conflent, signat pel prefecte el 1946 a Perpinyà, il·lustra la portada del llibre d’Eugeni Casanova editat l’any passat a Lleida, «Els gitanos catalans de França», un exhaustiu compendi de recerques i entrevistes mai fetes per ningú abans.

També durant la tercera república, el 12 de novembre del 1938, havia estat votada la llei sobre l’internament dels «estrangers indesitjables que representaven un perill potencial per a França», que va permetre el tancament fàcil i ràpid dels refugiats catalans, espanyols i dels gitanos no sedentaris, tot i que ells eren ciutadans francesos i no estrangers! A l’octubre del 1940 l’armada alemanya ordenà internar els gitanos en la zona ocupada però el govern francès els internà també en zona lliure, no ocupada pels alemanys, sense doncs haver-hi estat obligat.

A França hi va haver 24 camps d’internament de gitanos entre el 1940 i el 1946; uns 350 gitanos van ser deportats cap a Auschwitz i un centenar cap a Buchenwald i Sachsenhausen. Del genocidi del gitanos, dels pogroms que van també patir a més a més en certs països europeus del 1946 al 1948, no se’n parla gaire. L’ONU menciona els drets dels roms per primera vegada el 1977 per exhortar els estats a atorgar-los els mateixos drets que la resta de la població.

Així aquest Dia de la Memòria d’enguany té també l’objectiu d’homenatjar la nació gitana que ha tant patit, i és encara avui víctima d’ostracisme i de deportacions. Esperem que dins uns Països Catalans lliures, independents pugui ser valorada i tingui veu pròpia per decidir lliurement el seu futur.

La comunitat que conviu amb nosaltres a la Catalunya del Nord parla català i el transmet als seus mainatges. Ens dóna el millor exemple de fidelitat a la llengua i doncs a la Terra. Que en sigui regraciada. Mereix un monument per haver sabut resistir millor que nosaltres a la francesització, a l’assimilació forçada.

Ara a tots nosaltres habitants de la Catalunya del Nord, sigui quin sigui el nostre origen, ens pertoca resistir a la darrera i terriblement amenaçadora manipulació, mitjançant el llenguatge, que ens imposa l’estat francès: el nostre país es diu Occitanie; des de fa un any hem esdevingut per la força, sense cap plebiscit ni consulta democràtica, pretesament occitans. La gran majoritat dels ajuntaments ha reaccionat i imitat la iniciativa del moviment Oui au Pays Catalan de posar sota el nom del poble un rètol amb la denominació «Pays Catalan» i alguns, per iniciativa pròpia encara millor, «País Català».

Després de tres segles d’intents d’anorreament de la nostra memòria, de la nostra llengua, de la nostra identitat i d’empobriment endèmic del país, hem de portar el combat pel nom del país i pel dret a ser i a decidir, amb l’esperança que gràcies a tots vosaltres la República Catalana ens ajudarà a guanyar-lo en cadascun dels Països Catalans.



Visca la República Catalana!

Visca la Confederació dels Països Catalans!

Daniela Grau



Elna, 28.05.2017

Daniela Grau reivindica a la Diada de Mallorca un futur confederal per als PPCC

Daniela Grau Humbert, del Secretariat Nacional de l'ANC i representant de Catalunya del Nord a la Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, va fer una intervenció el passat 30 de desembre durant la Diada de Mallorca, que l'Assemblea Sobiranista de Mallorca ha reproduït integrament. (FONT/ASM)

Benvolguts connacionals,

Tot primer vull agrair a en Cristòfol Soler i a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca la invitació per presenciar com a dona i catalana del Nord la manifestació d’avui. És sempre amb molta emoció que tornem a fer el trajecte dels avantpassats que acompanyaren Jaume I sobre el pont de mar blava que ens uneix des de fa quasi vuit-cents anys!
Ens atorgueu l’honor i el plaer de poder testimoniar la fidelitat a les arrels comunes d’una terra germana també malmesa, els antics Comtats (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i Cerdanya), de compartir amb vosaltres els greuges contra els estats opressors espanyol i francès i d’expressar la nostra esperança en el futur confederal de la nostra nació, la nació catalana, que no han pogut anorrear!
El nostre territori, bressol dels comtes-reis, també és Catalunya. Tenim la ciutadania francesa, igual com vosaltres teniu l’espanyola, perquè vam ser, igual com vosaltres, conquerits per la força de les armes dels Borbó. E1 1714-1715 Felip V amb l’ajuda dels francesos va poder vèncer el Principat de Catalunya, el País Valencià i Ses Illes, perquè ja cinquanta anys abans el seu avi el Borbó Lluís XIV, rei de França, havia ocupat, annexionat els comtats del Nord i doncs trossejat, mutilat, i afeblit Catalunya. Malgrat haver estat vençuts, com ho proclamaren ja el 1886 Josep Roca i Joan Serra no som «ni espanyols, ni francesos!»
Els conqueridors van ser i són responsables de l’aniquilació de la nostra memòria col•lectiva. Ara, al començament del segle XXI, és l’hora de desterrar la nostra història comuna. Bartomeu Mestre «Balutxo», amb un munt d’articles i conferències, va dignificar la resistència mallorquina, i va aconseguir fer-la integrar als actes de commemoracions del Tricentenari al Principat de Catalunya. Des de fa uns dies el vostre full de ruta sobiranista compta amb una esclatant victòria de la memòria retrobada, la celebració d’ara endavant de la vostra Diada el 31 de desembre, un vincle d’unió imprescindible amb la resta de la nació. Felicitacions, mallorquins, endavant!
Nosaltres al Nord som víctimes de l’alienació, de l’assimilació que ens imposa l’estat francès jacobí. Dues frases simbolitzen el rentatge de cervells patit d’ençà de finals del segle XIX: la primera, en francès ben entès, es pot encara llegir en una escola: «Sigueu nets, parleu francès!»; quan es va implantar a França l’escola «laica, pública, obligatòria» –instrumentalitzada amb perversitat per infondre el patriotisme francès– els nins i nines que ni entenien ni parlaven francès, els bascos, bretons, catalans, occitans, corsos, alsacians, eren durament castigats i fins i tot amenaçats de rentar els vàters amb la llengua, ja que segons els mestres per no parlar francès «la tenien plena de merda». Amb la segona frase, l’afirmació «el Rosselló es va donar a França», falsifiquen la nostra història, oculten la resistència a la conquesta francesa dels nostres herois nacionals dignificats al segle XVII amb el nom d’Angelets de la Terra. Un crit ens uneix al llarg dels segles de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Mao: Visca la Terra!
Avui dia, al cap de 357 anys de francesització començada pels monarques i reforçada per les repúbliques, la Catalunya del Nord és un territori maltractat i espoliat. Un departament francès dels més empobrits entre un centenar, sense cap autonomia ni reconeixement institucional, inclòs de força en una regió «occitana». L’economia de segona, basada en el turisme d’espardenya i l’especulació de la terra, és de tipus neocolonial.
El català, prohibit pel rei Borbó Lluís XIV el 1700, no té cap estatus. En diuen llengua «regional», doncs de rang inferior. Segons l’entitat universitària Aplec només el 5 per cent dels mainatges reben ensenyament en català malgrat que ho desitgin el 76 per cent dels pares.
La situació econòmica és catastròfica: més del 40 per cent de la població no paguen impostos a causa de tenir rendes escasses. L’índex d’atur és un dels més alts de França. Estem minoritzats, la població catalana de mica en mica és suplantada per la francesa. Als anys seixanta del segle passat els joves van començar a expatriar-se a França per fer de funcionaris; a l’ensems les classes socials catalanes tradicionals, vinyaters, hortolans, pagesos, desapareixen progressivament. Per contra un allau de francesos arriba any rere any: jubilats i joves atrets pel sol, els subsidis estatals i els allotjaments socials que cada municipi està obligat de fer construir. Els joves gitanos i alarbs, bandejats pel sistema educatiu i productiu, malviuen en guetos, sense perspectiva de futur. La dependència del turisme barat no ha suplert l’absència d’industrialització. El Govern francès vol encara augmentar l’espai edificable en detriment de les riques terres agrícoles i del voramar. Del nostre país antany glorificat com a «Jardí de Maria» en fan erm i formigó. D’això se’n diu colonització!
El govern socialista ens han imposat la integració en una regió recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc que han anomenat Occitanie. Cap govern europeu ni tan sols l’espanyol gosaria impunement canviar el nom d’un territori i de la seva gent. És antidemocràtic, ignominiós, propi dels règims dictatorials. A més a més la regió ens ha d’atorgar 800.000 euros però només en cobrarem 200.000: els elegits, batlles, diputats i senadors, callen perquè necessiten subvencions. El clientelisme és la marca vergonyant del colonialisme. Patim des de fa segles la negació, la vulneració de la nostra identitat i l’espoliació: en tenim una fart de ser una colònia francesa!
Sortosament sembla que per fi un moviment popular de presa de consciència política dels propis interessos està neixent. El 10 de setembre proppassat 10.000 persones, la més important manifestació nord-catalana mai esdevinguda, van cridar pels carrers de Perpinyà: «No sem occitans, sem catalans!».
Nosaltres, activistes de l’ANC al Nord, sostenim a totes el procés d’independència al Principat de Catalunya. Estem convençuts del lema: «Amb la República Catalana hi guanyarem tots». Afavorirà la dignificació de la llengua i la cultura, la defensa sostenible del territori en el marc econòmic com a terra identificada pels seus productes i pel seu patrimoni, el rebuig del centralisme i clientelisme francès, i la reivindicació d’institucions polítiques i educatives pròpies, és a dir el dret de decidir un desenvolupament nacional i social integrador per a tota la població sigui quin sigui el seu origen. Pensem que amb un segon Estat català a Europa, s’enfortirà la voluntat de ser i d’autogovernar-se de cada un dels Països Catalans.
Formem un conjunt de territoris que persisitim en mantenir una mateixa llengua i cultura mil•lenàries, i arrelades tradicions parlamentàries, necessitem recrear entre nosaltres els enllaços polítics, jurَídics i econòmics que ens permetran projectar-nos a Europa i al món amb valors democràtics, pacífics, i el refús dels obscurantismes polítics dels estats opressors. Units recuperarem la força de la mata de jonc.
Les declaracions de l’u de novembre de 2015 de Cristòfol Soler president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i de Toni Infante coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià van fer néixer unes expectatives fantàstiques: van afirmar que som un sol poble, que hem de pensar per nosaltres mateixos, que hem de resisitir contra la negació de la nostra realitat nacional i les separacions que ens han imposat, i van reivindicar que el nou corpus jurídic de Catalunya tingui present la totalitat de la Nació.
A l’abril del 2016 van fundar amb el president de l’ANC, Jordi Sánchez, la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans per fer créixer en cada territori el dret de decidir i avançar en la consciència sobiranista tot respectant els ritmes propis i la voluntat expressada pels ciutadans. La pancarta emblema de la nova entitat ho sintetitza inequívocament: «Els Països Catalans, una nació en marxa, diferents ritmes, un mateix objectiu». Des del mes de juny passat ens uneix un mateix símbol la Flama del Canigó per encendre els Focs de Sant Joan, i una festa comuna el 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans. Originats a la Catalunya del Nord ja fa mig segle palesen la nostra determinació i contribució al repte compartit de reconstrucció de la nació en un marc democràtic, pacífic i confederal.

Visca els Països Catalans!
Visca la la Confederació Catalana!
Daniela Grau Humbert
Ciutat de Mallorca 30.12.2016

Vídeo de la intervenció escurçada:

Parlament de la Daniela Grau en l'Homenatge a Lluís Companys a Perpinyà

Homenatge a Lluís Companys. Perpinyà 2016.

Benvolguts compatriotes,

Tot primer voldria agrair a Joan-Pere Pujol, que d’uns anys ençà s’ha fet responsable del manteniment de l’homenatge i de l’ofrena floral al nostre patriota màrtir Lluís Companys al cementiri de l’Oest a Perpinyà, la possibilitat que ofereix a tots els presents de prendre lliurement la paraula; així l’acte esdevé cosa de tots i no sols dels organitzadors.

També li voldria donar les gràcies per fer l’esforç, a més a més, d’homenatjar cada any un català del Nord difunt que, d’alguna manera i en àmbits diferents, va procurar defensar i/o promoure el català i la catalanitat. Aquest esforç de recordança implica un treball de recerques històriques sobre la vida i les contribucions de l’homenatjat, que és una valuosa contribució a la memòria col·lectiva en un país colonitzat on la nostra història, sigui llunyana sigui recent, no s’ensenya i no es divulga i on ningú, excepte en Joan-Pere, fa a més a més l’efèmeride dels patriotes, homes i dones morts durant l’any.

Enguany ha triat d’homenatjar el lingüista Lluís Creixell. El recordo molt bé i aquest record m’omple d’un profund sentiment irreparable de tristesa i d’injustícia perquè un dia que ens trobàvem ambdós al departament de català de la Universitat de Perpinyà, em va preguntar pels cursos, i vàrem adonar-nos en un minut de silenci punyent que ell no constava en el grup dels ensenyants: no se li havia proposat precisament a ell, meritori autor el 1974 del “Diccionari bàsic francès-català”, amb coneixements de la llengua molt superiors als nostres, d’impartir-hi cursos. No va fer cap comentari, jo tampoc, però encara avui comparteixo la pena que va omplir la seva mirada. Agraeixo doncs doblement al Joan-Pere Pujol haver-lo tret de l’oblit patit no sols després de la seva mort sinó desafortunadament quan era en vida.

Aprofito també l’oportunitat d’aquest acte patriòtic per recordar que el 5 de novembre commemorarem el Tractat dels Pirineus, és a dir la mutilació de Catalunya, amb la tradicional manifestació del nostre esperit de resistència.

D’ençà del 1659, i malgrat l’opressió, no s’han perdut totalment al Nord ni la llengua ni una certa consciència de la catalanitat. Tanmateix d’ençà dels anys 70 del segle XX uns quants volem expressar el rebuig de la colonització francesa i la permanència de la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ens donen suport cada any entitats, partits i compatriotes vinguts especialment de la resta dels Països Catalans; tenim el goig de sentir-nos solidaris i esperançats en una mateixa aspiració a la dignitat nacional i una mateixa reivindicació del dret a decidir : “No volem ser una regió de França, no volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat”.Sense València no hi ha independència, sense el Rosselló no hi ha nació.“In- inde- independència” etc.....: més clar no pot ser!

Enguany comptarem excepcionalment amb la presència d’uns setanta membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que organitza des de fa anys l’11 de setembre al Principat de Catalunya amb manifestacions multitudinàries en favor de la independència; els delegats de totes les assemblees territorials del Principat (Catalunya del Nord essent-hi inclosa ben evidentment) es reuniran al matí en plenari i a la tarda participaran a continuació a la manifestació.

Serà també presenta a Perpinyà per primera vegada una delegació de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans encapçalada pels representants de les tres entitats que ara per ara la configuren des d’abril 2016: Jordi Sànchez per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Cristòfol Soler per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca(ASM) i Antoni Infante per la Plataforma del Dret a Decidir del País Valencià.

Ens aplegarem sota el lema inequívoc de la pancarta que vam inaugurar l’11 de setembre a Barcelona:

“Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu”.

Intervenció de D. Grau 15.10.2016 (Cementiri de l’Oest a Perpinyà).

"La nació en marxa", per Daniela Grau

Benvolguts companys,

Permeteu-me enguany, en aquest acte de recordança de la victòria del Rei Pere al Coll de Panissars, de començar per unes consideracions personals. Vaig ser uns 15 dies a fora de Catalunya, més concretament a Hongria, amb motiu d’un col·loqui organitzat a la Universitat ELTE de Budapest pel professor Károly Morvay. Darrerament Hongria té molt mala premsa però no cal confondre el govern amb tot el país. Morvay és reconegut com a catalanista, per cert coautor dels diccionaris català-hongarès i hongarès-català, autor del “Petit diccionari fraseològic cerdanià” i recentment també coautor d’un primer volum dedicat a l’excels escriptor nascut a la Franja de Ponent, Jesús Moncada. Per la seva dedicació a la nostra llengua i cultura va rebre diversos premis a Catalunya i darrerament l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li va atribuir el premi Batista i Roca. Fa poc va ser homenatjat a l’ELTE pel degà, pel representant de l’Institut basc Etxepare –que ve a ser com l’Institut Ramon Llull– en presència de l’ambaixador espanyol a Hongria, per haver introduït els estudis del basc a l’ELTE el 1982 i per haver fet durant 25 anys cursos i publicacions sobre l’euskara. Avui en dia el basc s’ensenya a dues universitats hongareses, a Budapest i a Szeged. El 2007 el professor Morvay va publicar una gramàtica basca en hongarès i enguany ha sortit a llum el primer diccionari hongarès-basc amb 10.000 paraules, redactat per Morvay, Izaskun Pérez i Oxel Uribe.

Essent, doncs, a fora del país se’m van acudir les següents constatacions.

La primera: s’ensenya basc, català i també gallec des de fa decennis a la Universitat de Budapest, quan a la de Perpinyà avui en dia res de basc, ni bretó, ni cors, ni occità. El departament de català a la Universitat de Perpinyà hi va ser creat als anys vuitanta. França, que pretén ser el far de la cultura –i els seus intel·lectuals els exponents de la intel·liguèntsia– i que ha aconseguit convèncer molts europeus i malauradament molts catalans, ignora el ressò internacional de les llengües i cultures minoritzades que intenta impunement aniquilar des de fa segles.

Deveu saber que Carola Delga, la presidenta socialista de la regió administrativa recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc denominada «Occitanie», va fonamentar davant de joves militants socialistes catalans el refús d’afegir-hi «Pays Catalan» amb el pretext ignominiós que «el nom català no li agradava pas» que «és sinònim d’estancament» que «la nostra identitat és desconeguda a Europa, que fa nosa».

En quin altre estat dit democràtic d’Europa el president d’una regió es pot permetre aquestes difamacions de pur estil colonialista sense ser com a mínim increpat per la premsa? La presidenta de la regió no hauria hagut de ser increpada pel govern de la Generalitat per l’insult contra tots els catalans i a més a més contra l’únic govern que reconeix l’occità i el va legitimar i oficialitzar a la Vall d’Aran i a tota Catalunya?

Segona constatació: tenim sort de poder comptar al Principat de Catalunya amb organitzadors de Trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques i d’altres, amb responsables de conservar la memòria del Fossar de les Moreres, el Memorial 1714, i de tenir entitats com l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla d’ERC Horta-Guinardó, la Llibreria CLAU DE VOLTA, perquè fidelment any rere any commemoren fets importants de la nostra història, homenatgen herois i patriotes, catalans i estrangers, mantenint viu el record de les lluites contra els ocupants francesos i espanyols que ens han amagat o tergiversat, i perquè donen la paraula a polítics, historiadors i també senzills militants dels Països Catalans. Un cop aconseguit l’Estat català al Principat s’haurà de continuar la tasca de divulgació de les nostres resistències i també d’aplegament de patriotes en reunions, viatges, commemoracions fins que s’editin nous llibres d’història, de geografia, de filosofia, per a escoles i instituts que contemplin la nostra història nacional global i no la història fragmentada, manipulada i emmarcada dins l’estat espanyol.

A l’estiu a la Universitat de Prada, en el marc de les sessions dedicades a Ramon Llull, un professor d’institut va lamentar-se que al Principat s’estudien textos de Ramon Llull des d’un punt de vista literari però que no es dóna a conèixer la seva filosofia ni, suposo jo, totes les recents proves de la seva genialitat en el marc de les matemàtiques, per exemple.

A la Catalunya del Nord la major part dels francesos, així com la gran majoria dels catalans, que siguin cultes o no, ignoren absolutament, no sols les atrocitats franceses imparables segle rere segle per conquerir el país, sinó ben senzillament que tenim una història pròpia, diferent de la francesa. L’única commemoració ara per ara d’un dels tràgics episodis de la conquesta francesa, la destrucció de la vila d’Elna pel rei francès Felip l’Ardit, aquell que va ser vençut al Coll de Panissars pels almogàvers i el rei Pere, compta amb la participació de l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla; esperem que d’ara endavant tindrà també el suport de tots els patriotes conscients que la memòria històrica condiciona la consciència nacional.

Bé prou que ho saben els conqueridors! Des de fa uns anys rebrota a la Catalunya del Nord en boca de certs arqueòlegs, el mite que va ser propagat pel sistema educatiu francès des de la creació de l’«Escola laica, pública, gratuïta» tan envejada per certs catalans. Aquest mite es resumeix en una frase ensenyada a l’escola i apresa de cor: «nos ancêtres les gaulois», «els nostres avantpassats, els gals» per tal de fer creure a milions de colonitzats tant dins l’hexàgon com a ultramar, que tots i des de sempre, érem i som francesos i compartim les mateixes arrels. En Gilbert Grau la feia servir de paradigma fa 50 anys per denunciar el colonialisme francès a tots els principatins que passaven per casa seva. Que hagi estat emprada fa uns dies pel presidenciable Sarkosy no té res d’estrany: pertany al corpus de la bíblia patriòtica francesa; més preocupant és l’intent des de fa uns anys de joves arqueòlegs subvencionats pel Consell General dit ara Departamental, d’ocultar sistemàticament que els nostres avantpassats eren ibers, de fer creure que els habitatges recentment trobats en les excavacions eren “gaulois” “gals”, de negar la pertinença comuna dels catalans d’una i altra banda a la cultura ibèrica i doncs d’enfortir el dogma republicà que la frontera separa dos pobles diferents, el francès i l’espanyol.

Us imagineu què vol dir ser català, assumir la catalanitat en aquestes condicions, quan un no sap res de la història, de la llengua, de la geografia del seu país, com és el cas de la gran majoria de nordcatalans que es defineixen com a tals i ho reivindiquen, però tot ho ignoren sense ni poder llegir ni parlar en català?

No us estranyareu doncs que el fulletó, abans en dèiem octaveta, distribuït a la manifestació del 10 de setembre a Perpinyà titulat «OUI AU PAYS CATALAN» hagi tingut com a il·lustració una barretina –símbol evidentment considerat pels independentistes al Nord com a massa folklòric ja fa 50 anys!– i hagi presentat en francès un argumentari molt curt però contundent destinat al munt de gent que TOT ho ignora de la seva catalanitat i que calia convèncer amb un text minimal, entenedor per tothom: una sola frase «París i Tolosa ens volen fer desaparèixer!» amb quatre arguments dels més bàsics: «1. No som occitans. 2. Tenim mil anys d’història. 3. El departament serà suprimit el 2021. 4. Diguem SÍ al PAÍS CATALÀ!».

Jordi Vera i el partit que presideix Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la Catalunya del Nord van aconseguir arreplegar uns 10.000 catalans i francesos a la manifestació del 10 de setembre amb el lema «Oui au Pays Catalan». Va ser un èxit i cal tornar al Cèsar el que és del Cèsar: l’estratègia seguida al llarg d’uns mesos d’intensa mobilització seva va ser operativa. La gent va reivindicar la catalanitat del país. No cal dir que els partits i entitats independentistes es van congregar a la manifestació. Un representant de la nostra territorial de l’ANC Francesc Bitlloch va fer un parlament en català molt aplaudit a l’igual dels altres en francès. També es va cantar Els Segadors i es van veure força senyeres.

Després de 357 anys de colonització aferrissada em sembla absolutament saludable i necessari que hi hagi joves generacions de militants catalans independentistes que facin un meritori esforç de proselitisme en francès i que hi hagi un partit que elabori una estratègia a curt termini, diferent i complementària. És també absolutament irrenunciable i necessari que altres partits i entitats com ANC/CUP/ERC/SEM/UNITAT CATALANA mantinguin i promoguin la catalanitat al Nord en clau obertament nacional i independentista i que continuem a manifestar tots al Nord el 5 de Novembre per la commemoració del Tractat dels Pirineus i de l’annexió francesa. Hem de tenir com a motor i fita la cohesió en cada territori i la cohesió global nacional, unint sempre totes les nostres forces des de la pluralitat i diversitat.

Última constatació: l’11 de Setembre, a l’endemà de la manifestació a Perpinyà, vam tenir un motiu més d’esperança en la presa de consciència i la voluntat d’alliberament de tota la nació. Els últims anys molta gent donava els Països Catalans per morts, argumentant que el concepte no agrada, que no ha arrelat, que el País Valencià es proclama nació valenciana, que des del Principat no es vol exercir cap imperialisme… etc, i justament enguany, per primer cop durant la manifestació multitudinària, s’ha parlat molt dels Països Catalans, de llur participació activa.

Com va escriure Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià (PDaD) –que conforma amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’(ASM) Assemblea Sobiranista de Mallorca, la Coordinadora d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans–: «…no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació».

La pancarta de la Confederació d’Entitats Sobiranistes amb el mapa dels Països Catalans i els logos de l’ANC, de l’ASM i de la PDaD que d’ara endavant onejarà a totes les Diades nacionals és ben explícita: «Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu».

Daniela Grau

Coll de Panissars

02.10.2016