 |
| Músics catalans del nord d'ètnia gitana |
Benvolguts connacionals,
El Dia de la Memòria cada any a Elna pel maig consta de dues parts íntimament lligades: la part religiosa amb la missa en català, l’única en tot l’any a Elna i una de les poques en tota la Catalunya del Nord, i la part laica a continuació. Acostumem fer els parlaments dins el magnífic claustre però la restricció dels horaris d’obertura ens obliga enguany fer-ho dins la catedral amb el vistiplau de mossèn Oriol.
En aquest acte laic i com a representant de la Comissió Organitzadora, agraeixo la presència de les regidores, les senyores Roselina Bertrand Planes i Fanny Balaguer Antagnac, del senyor Joan Ridaura per Esquerra Repúblicana de Catalunya Nord, del senyor Joan Pere Pujol fundador del Cercle Alfons Mias, i de la senyora Maria Rosa Tourné, membre de l’ANC.
Ens preguen disculpar llur absència el senyor Iu Barniol, batlle d’Elna, la senyora Mònica Garrigue-Auzeil, primera tinent d’alcalde, delegada a la cultura i al patrimoni, la senyora Àngela Fournier, regidora, que han de presenciar a Barcelona la sisena trobada de les nines que es diuen Elna en homenatge a Elisabeth Eidenbenz i a la Maternitat d’Elna. Ens prega també excusar-la la senyora Teresa Clota de l’entitat Indrets dels Record, incansable patriota al servei de la nostra cultura. Presenta i activa des del primer any al costat del desaparegut senyor Garriga Trullols en aquesta commemoració; sense llur implicació no s’hauria pogut iniciar-la fa nou anys. També s’excusa el senyor Jordi Vera, coordinador de la nova formació política OUI au Pays Catalan.
Agraïm l’organització de la vinguda dels germans del Principat de Catalunya al senyor Josep Puig de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la participació de la Coral d’Elna, així com dels cantants Jimmy Vila i Salomon Tékameli àlies «Espinas». Agraïm la presència dels membres del Casal Comarcal de Lleida, així com de tots vosaltres amics de la Catalunya del Nord. Enguany la sola data possible per retrobar-nos ha estat avui, dia de la festa de les mares a l’estat francès, raó per la qual algunes mares i àvies no poden ser amb nosaltres.
La finalitat d’aquest Dia de la Memòria a Elna des de fa anys és clara i contundent: retrobar una part de la memòria robada o manipulada pels colonitzadors francesos, tot denunciant no sols interpretacions falsificadores, manipulacions vergonyoses sinó també l’ús d’un lèxic la perversitat del qual contribueix a perpetrar mentides i a consolidar-les.
No s’ensenya la nostra història i com que tampoc no se la pot esborrar completament perquè en tenim proves materials contundents de totes les èpoques, se la dissimula. Llegint les publicacions de les oficines de turisme es pot comprovar fàcilment. Cap rastre de la nostra catalanitat és a dir d’una història compartida durant segles amb la resta de la nació catalana.
El període ibèric preromànic és silenciat, d’ençà d’uns anys el mot «iber» quasi tabú; la prestigiosa civilització queda desconeguda de la població nord-catalana tot i que els anys cinquanta del segle passat l’arqueòleg Roger Grau va trobar a Elna no sols ceràmiques del segle VI abans de Crist, sinó també les imponents restes arqueològiques de la ciutat ibèrica evocada per Iliberris, l’antic nom d’Elna. Aquelles restes van ser tapades per edificar-hi un grup escolar malgrat les injuncions d’en Grau, perquè volia crear a més del museu un centre de recerques i una biblioteca arqueològica dedicada als ibers.
Sortosament podem descobrir al Museu de Lleida el nostre propi passat: l’especialista E. Junyent de la Universitat de Lleida hi afirma que Indíbil, el resistent iber a la colonització romana, va capitanejar el 218 aC tropes que van passar pel Coll de la Perxa a l’Alt Conflent per venir a sostenir, amb l’ajuda del cartiginès Anníbal, la lluita dels ibers de l’antiga Iliberris contra els romans. Com vivien els ibers? A què es referia Titus Livi quan va afirmar que «l’objectiu d’Indíbil, el cabdill dels ilergets que es va enfrontar a Roma, era alliberar el país del jou estranger i retornar-los per sempre als usos i costums dels avantpassats?» (Sílvia Marimon Ara, 20.02.17). Qui ho sap a la Catalunya del Nord? La població d’Elna només ha sentit a parlar dels elefants d’Anníbal. Per tan brillant que hagi estat la civilització autòctona ibèrica, només es parla de la dels conqueridors romans. Elna podria promoure aquest brillant passat si figurés sobre les Rutes dels Ibers del Principat de Catalunya fins al País Valencià: el Museu d’Ullastret consagrat als ibers queda ben a prop amb una hora d’autopista. Qui hi promou una excursió? Quants ensenyants hi porten la mainada? Quants polítics del país hi han anat?
Tanmateix no és d’estranyar; atès que a França es repeteix el dogma martellejat a totes les generacions que les «muntanyes són frontera natural», no passa pel cap de la gent anar a cercar les arrels de la nostra història de l’altre costat de l’Albera, a «Espanya» com se sol dir del Principat. Per contra, els qui ho saben i temen que es divulgui, silencien les recerques i les troballes fetes a la resta de Catalunya i s’enginyen a provar fins a fer afirmacions grotesques que els nostres avantpassats eren els dels francesos, els gals. Algun arqueòleg s’hi ha atrevit a Elna mateix.
La perversitat del lèxic usat per explicar la història del país afecta ben entès tots els períodes: el sentit de la denominació «Corona d’Aragó», per designar el conjunt de territoris formats per Catalunya i Aragó, ha estat transformat, manipulat, de tal manera que es fa creure que érem aragonesos i que després ben entès vam esdevenir espanyols. Catalans amb governants catalans, mai ho vam ser!
L’únic període d’esplendor enaltit en la historiografia profrancesa és el regne «des rois de Majorque», sense ni tan sols escriure Mallorca en català. Es parla de l’esplendor econòmica d’aquells setanta anys de regnat separat, sense al·ludir a la destrucció d’Elna per les tropes francopapistes que cobejaven el tron de Pere el Gran a Barcelona; sense dir tampoc que els francesos amb l’ajuda del papa – que també era francès–, es volien venjar dels sicilians que havien cridat «mort als francesos» perquè rebutjaven llur dominació i preferien la catalana. Evidentment es justifica la traïció de Jaume II el 1285 que va deixar entrar les tropes franceses de Felip l’Ardit al Rosselló i va fugir pel soterrani del castell reial de Perpinyà per no haver d’encarar-se al seu germà Pere: es pretén que no devia cap vassallatge al seu germà.
Dels múltiples saquejos, destruccions patits pels catalans del Nord al llarg dels segles així com de les resistències per fidelitat a Catalunya, tampoc no se’n parla. Ans al contrari: per explicar que els comtats van esdevenir francesos el 1659 amb la mutilació del Principat de Catalunya i la conquesta per Lluís XIV, l’avi de Felip IV, es repeteix invariablement que el Rosselló va ser «rattaché», és a dir reincorporat a França; s’insinua així amb una pèrfida manipulació del llenguatge que tot al llarg de la nostra història érem francesos, quan de fet la més llarga ocupació francesa havia durat trenta anys al segle XV. A més a més s’aprofita el tema de l’annexió per inculcar a la gent uns mots indeslligables: «le Roussillon est définitivement français», s’exclou així per endavant qualsevol possible aposta catalana de futur.
Aquesta manipulació de les ments es fa doncs, en un primer temps, mitjançant l’ocultació del passat –segles o decennis segons el cas– i després, quan ja no es pot més amagar, mitjançant l’ús d’un vocabulari que li treu la importància i, si són fets horrorosos, en minimitza la gravetat així com la culpabilitat dels governs francesos.
És el cas amb el tema de la Retirada, ocultat durant quasi setanta anys; quan surt a la llum, s’intenta disminuir la responsabilitat no sols del govern col·laboracionista pronazi de Vichy sinó també s’intenta amagar la responsabilitat dels socialistes francesos que van habilitar els camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès i Ribesaltes. L’historiador Denis Peschanski, president del consell científic del Memorial de Ribesaltes, va preferir qualificar el govern de Vichy d’«ultra-reaccionari» que no pas de «feixista» (Conferència-debat Les camps français d’internement de la zone sud, D. Peschanski, 11.12.1999).
També és paradigmàtica l’ocultació de l’existència del Camp de Concentració de Ribesaltes del gener de 1941 al 1942, que continuà a ser un camp de detenció fins al 2007, és a dir durant seixanta-dos anys més, després de la segona guerra mundial. Pel que fa a la denominació del camp, Peschanski va preferir mantenir la denominació «camp d’internament», en lloc de «camp de concentració», quan la infermera austríaca Friedel Bohny-Reiter, enviada pel Socors Suís per cuidar-hi els nens del 1941 al 1942, escriví en el seu dietari «camp de concentració». Ella veia dia a dia els horrors del tractament infrahumà, gent patir i morir de fam, de fred, de malalties, en aquell camp del qual se sap només des de finals dels anys noranta que va ser l’avantsala de la mort: d’allà van partir 2.313 jueus cap a Drancy i Auschwitz.
El 1992 la historiadora que traduí el dietari de Bohny Friedel-Reiter anà al camp i s’estranyà «de la impressió de guerra» així com «de no trobar enlloc cap placa (commemorativa) o monument recordant els sofriments de milers de persones en aquests llocs» (Journal de Rivesaltes 1941-1942 Ed Zoé 1993). El president Macron va enfortir recentment en un discurs el mite de França «llum del món»: aquesta llum deu ser ben feble per deixar amagats tants llocs foscos i ignominiosos de la història de França; a Rivesaltes va quedar apagada fins al 1998, durant quasi 60 anys!
Pel que fa a les persecucions patides a l’estat francès per uns 6000 gitanos tancats en camps del 1940 fins al 1946 –un any després de la fi de la segona guerra mundial!– és un tema encara tabú; la placa commemorativa del Memorial del Camp de Ribesaltes, on foren també internats, amaga la responsabilitat dels governs francesos durant tres repúbliques; el text de la placa sols denuncia «la bogeria hitleriana» quan de fet durant la tercera república, el 1912, va ser confegida a França la primera carta d’identitat exclusivament feta per controlar els gitanos, el «carnet anthropométrique d’identité» amb criteris d’un detallisme corporal racista ignominiós (dades sobre totes les parts del cos humà), que va tenir vigència fins al 1969. L’exemplar personal de Maria Ximénez de Prada de Conflent, signat pel prefecte el 1946 a Perpinyà, il·lustra la portada del llibre d’Eugeni Casanova editat l’any passat a Lleida, «Els gitanos catalans de França», un exhaustiu compendi de recerques i entrevistes mai fetes per ningú abans.
També durant la tercera república, el 12 de novembre del 1938, havia estat votada la llei sobre l’internament dels «estrangers indesitjables que representaven un perill potencial per a França», que va permetre el tancament fàcil i ràpid dels refugiats catalans, espanyols i dels gitanos no sedentaris, tot i que ells eren ciutadans francesos i no estrangers! A l’octubre del 1940 l’armada alemanya ordenà internar els gitanos en la zona ocupada però el govern francès els internà també en zona lliure, no ocupada pels alemanys, sense doncs haver-hi estat obligat.
A França hi va haver 24 camps d’internament de gitanos entre el 1940 i el 1946; uns 350 gitanos van ser deportats cap a Auschwitz i un centenar cap a Buchenwald i Sachsenhausen. Del genocidi del gitanos, dels pogroms que van també patir a més a més en certs països europeus del 1946 al 1948, no se’n parla gaire. L’ONU menciona els drets dels roms per primera vegada el 1977 per exhortar els estats a atorgar-los els mateixos drets que la resta de la població.
Així aquest Dia de la Memòria d’enguany té també l’objectiu d’homenatjar la nació gitana que ha tant patit, i és encara avui víctima d’ostracisme i de deportacions. Esperem que dins uns Països Catalans lliures, independents pugui ser valorada i tingui veu pròpia per decidir lliurement el seu futur.
La comunitat que conviu amb nosaltres a la Catalunya del Nord parla català i el transmet als seus mainatges. Ens dóna el millor exemple de fidelitat a la llengua i doncs a la Terra. Que en sigui regraciada. Mereix un monument per haver sabut resistir millor que nosaltres a la francesització, a l’assimilació forçada.
Ara a tots nosaltres habitants de la Catalunya del Nord, sigui quin sigui el nostre origen, ens pertoca resistir a la darrera i terriblement amenaçadora manipulació, mitjançant el llenguatge, que ens imposa l’estat francès: el nostre país es diu Occitanie; des de fa un any hem esdevingut per la força, sense cap plebiscit ni consulta democràtica, pretesament occitans. La gran majoritat dels ajuntaments ha reaccionat i imitat la iniciativa del moviment Oui au Pays Catalan de posar sota el nom del poble un rètol amb la denominació «Pays Catalan» i alguns, per iniciativa pròpia encara millor, «País Català».
Després de tres segles d’intents d’anorreament de la nostra memòria, de la nostra llengua, de la nostra identitat i d’empobriment endèmic del país, hem de portar el combat pel nom del país i pel dret a ser i a decidir, amb l’esperança que gràcies a tots vosaltres la República Catalana ens ajudarà a guanyar-lo en cadascun dels Països Catalans.
Visca la República Catalana!
Visca la Confederació dels Països Catalans!
Daniela Grau
Elna, 28.05.2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada