(Font imatge i text: Lliure i Millor)
El 23 d’abril és una data assenyalada en molts de calendaris i per
molts de motius. Aquest dia se celebra a Catalunya la Diada de Sant
Jordi, patró oficial del Principat des del 1456, amb motiu de la mort
del cavaller. D’altra banda, l’any 1995 la UNESCO declarà el 23 d’abril
Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor. Sembla que l’origen
d’aquesta celebració es troba en la iniciativa que engegà l’escriptor
valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’Editorial Cervantes, per
tal de promoure el sector del llibre a Catalunya durant la dècada dels
anys 20 del segle passat. En principi, la data triada fou el 7
d’octubre, però finalment s’establí el 23 d’abril, data de l’enterrament
de Miguel de Cervantes i també, segons el calendari julià, de la mort
de William Shakespeare.
Però el 23 d’abril també se celebra des de l’any 2010 el Dia de la Llengua Anglesa i el Dia de la Llengua Espanyola. En el web d’aquest organisme hi podem llegir això: «El
23 de abril se celebra el “Día de la lengua española” en las Naciones
Unidas para concienciar al personal de la Organización, y al mundo en
general, acerca de la historia, la cultura y el uso del español como
idioma oficial.» L’ONU «decidió celebrar su diversidad cultural
y multilingüismo a través del establecimiento de los «Días de las
lenguas» para sus seis idiomas oficiales», que són el castellà, l’anglès, el francès, el xinès, el rus i l’àrab.
M’agradaria ressaltar-ne dos conceptes, dels textos que acab de
reproduir. En primer lloc, el de llengua oficial. Segons el
sociolingüista valencià Rafael Ninyoles, una llengua oficial és aquella
que «ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de
relació entre l’Estat i els seus ciutadans» (definició extreta del Diccionari de sociolingüística. Diccionaris de l’Enciclopèdia);
és a dir, que per tal que una llengua assoleixi l’estatus d’oficialitat
hi ha d’haver una intervenció política. A l’Estat espanyol, l’aragonès i
l’astur-lleonès no són llengües oficials, amb la qual cosa veim que
l’oficialitat és un estatus digne d’unes llengües però indigne d’unes
altres, i que està determinat en funció del nombre de parlants, del
prestigi, etc. De fet, fins i tot llengües que també són oficials poden
estar en una situació de desigualtat amb relació a una llengua que és
oficial però alhora dominant. El segon concepte que vull remarcar és el
valor de diversitat cultural i multilingüisme que s’autoassigna l’ONU.
En el món hi ha al voltant de 5.000 llengües; aleshores, quin grau de
diversitat cultural i multilingüisme representen les sis llengües
oficials d’aquest organisme? La combinació de l’estatus d’oficialitat
amb l’abast ridículament insultant de la pretesa diversitat
representativa de l’ONU esdevé la coartada perfecta per al genocidi
lingüístic.
El 23 d’abril passat, La Sexta emeté un reportatge sobre el Dia Internacional de la Llengua Espanyola. El locutor comença afirmant-hi: «El diccionario español tiene 100.000 palabras registradas, pero diariamente utilizamos menos de 3.000.»
Des del meu punt de vista, això és una declaració d’intencions que
invalida automàticament qualsevol cosa que es pugui dir a continuació,
ben igual que quan qualcú fa: «Jo no sóc racista, però…» En aquest cas
hi ha una barreja intencionada entre la varietat normativa i el conjunt
de varietats orals i escrites del castellà, de manera que s’identifica
el volum del nivell lèxic de la llengua normativa amb la llengua
castellana. Com dic, no és casual, sinó una estratègia de majorització.
Se sobreentén que com més paraules conté un diccionari normatiu, millor
i més útil per a tots els usos és la llengua a què es refereix. Què
passa, doncs, amb les llengües que no tenen una varietat normativa
–moltes vegades, per cert, a causa de les conseqüències de conviure amb
una llengua oficial dominant– i que, per tant, no tenen un diccionari?
Vol dir que no mereixen un reportatge ni un Dia Internacional perquè,
com a llengües inferiors, el volum de lèxic no assoleix el mínim
indispensable? Ai las, la diversitat lingüística! Per reblar el clau, La
Sexta emeté aquest reportatge durant el telenotícies just després
d’haver parlat del Sant Jordi català. Una altra casualitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada