La Intersindical-CSC reivindica el paper de la classe treballadora en el procés constituent de la República Catalana

Intersindical-CSC 
La Intersindical-CSC ha participat en diverses manifestacions -Barcelona, Girona, Mataró, Vilanova- traslladant enguany la convocatòria central a Igualada, en una manifestació unitària amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Súmate, Poble Lliure i el Casal La Teixidora.

El missatge central del sindicat català ha estat la importància cabdal de la participació de la classe treballadora en el procés constituent de la República Catalana. Des de la Intersindical-CSC s’ha emfatitzat que “els treballadors som la immensa majoria social d’aquest país” i, per tant, “el procés independentista català, que és radicalment democràtic, ha de comptar amb la participació dels treballadors i les treballadores”.

Així mateix, des del sindicat independentista, s’ha reclamat que “es desenvolupin polítiques d’ocupació de llarg abast, especialment centrades en les persones aturades de llarga durada i les que encara no han pogut accedir a una feina i que els salaris esdevinguin una factor efectiu de distribució de la riquesa”.

Finalment s’ha palesat que “la principal estructura d’estat d’un país són les persones que el conformem i, per això, volem viure en un marc legal democràtic, igualitari i just per a tothom” tot cridant a la sindicalització i la mobilització com a eines imprescindibles per a assegurar que la classe treballadora, les classes populars, esdevinguin l’eix sobre el qual pivoti “la República Catalana que estem construint”.

"Omella, per la boca mor el peix", per Joaquim Torrent

Senyor Omella, amb les seves recents i lamentables declaracions, segons les quals Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia, hem perdut tota esperança en un canvi per part de vostè.... 

• Aquesta tàctica de fer servir catalanoparlants al servei dels postulats més rancis i centralistes no és pas nova

Ens havíem confós per la seua aparent afabilitat, quan en realitat no és més que una pura façana, ja que els seus postulats ens retrotrauen als temps foscos del nacionalcatolicisme, amb figures com el cardenal Modrego o el cardenal González Martín. I amb el sol fet que sigui catalanoparlant no n’ hi ha prou, és condició necessària però no suficient; igual que en el cas d’un altre antecessor seu, monsenyor Carles... Aquesta tàctica de fer servir catalanoparlants al servei dels postulats més rancis i centralistes no és pas nova, però; només cal recordar com en temps franquistes els principals censors de publicacions catalanes eren capellans catalanoparlants d’origen valencià. 

En fi, veiem que no hi ha sintonia entre el pastor i les seves ovelles, i que aquest actua més com un comissari politic que com una altra cosa, un comissari que no és més que un peó en la lluita del Poder, així en majúscules -com a conxorxa entre els els poders fàctics a nivell d’ Estat-, per a anorrear la personalitat del Principat de Catalunya, consumar-ne i perpetuar-ne el desmembrament eclesiàstic i afavorir determinades opcions politiques destinades a mantenir l’ actual “status quo” territorial, cosa que no té res a veure -ni per casualitat- amb l’ espiritualitat: en resum, com algú diria col·loquialment, caspa pura. Tant de bo els fets consumats facin canviar el Vaticà en un proper futur, ja que està demostrat, i vostè n’és el viu exemple, que tant sols es belluga per interessos purament materials... 

Joaquim Torrent

"Aprendre de la història, analitzar el present i pensar en el futur: Colòmbia i Catalunya", per Sergi Perelló

Sobre Colòmbia i Catalunya

Aquests dies he estat a Cuba acompanyant el procés de pau que s'està gestant entre el govern colombià i la principal guerrilla del país.
Un procés que té el suport de la comunitat internacional.

Coincidències de la història, ha recaigut pràcticament en els mateixos tempus que el procés d'independència d'una part del nostre poble.
Fins i tot l'aplicació real dels acords de pau que se signaran aviat entre els principals actors colombians i el full de ruta emanat de l'acord d'estabilitat entre la majoria independentista catalana, coincideixen en el temps.

• El procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació de les majories socials 

Casualitats de la història però grans semblances en allò que volem les majories; canviar de capsa com a oportunitat per transformar el contingut. Defugint els maximalismes, des del realisme, la generositat i la confiança que és el poble qui té la paraula. I pot fer-ho.

Perquè el procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació democràtica, real i efectiva de les majories socials per transformar la societat cap a un futur sostenible de benestar, igualtat i justícia social.

La consecució de la pau a Colòmbia i de la independència a Catalunya no són, com hi ha qui creu i voldria que fos, l'estació final on es resoldran tots els problemes de tots dos països en una Arcàdia de felicitat on guanyaran els bons sobre els dolents.

La consecució d'aquests dos processos és l'oportunitat
històrica perquè les majories socials de tots dos països tinguin les condicions democràtiques per canviar i transformar la societat sense la interferència d'elements externs que per mitjà de la imposició de regles antidemocràtiques i/o la violència han pretès eternitzar el poder d'unes minories oligàrquiques.

• Els processos històrics de ruptura els empeny el poble  per mitjà de la lluita sobretot intel·ligentment estratègica.

En aquest nou marc serà el poble, qui amb la seva organització, la seva mobilització i la seva participació a les institucions realment democràtiques, podrà canviar el futur.

Com a tot arreu les opcions maximalistes, però minoritàries, a banda i banda d'aquests dos processos, les que no volen canviar res i les que diuen voler canviar-ho tot de cop el dia de la pau a Colòmbia o de la independència a Catalunya, esdeven aliats involuntaris per deixar les coses com estan i evitar la ruptura real.

És important entendre que els processos històrics de ruptura els empeny el poble i la seva organització per mitjà de la lluita constant i progressiva, però sobretot intel·ligentment estratègica.

La transformació social, econòmica, cultural i política de les relacions injustes entre els éssers humans, nascuts iguals, no s'esdevé perquè se'n tinguin moltes ganes i vulguem que passi demà.
S'esdevé aprenent de la historia de la humanitat, analitzant el present i pensant que el futur el construïm entre el màxim de gent possible, o seguirem sempre igual. Sense canviar res.

Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de laIntersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina.

"Menys valencians" [Tomàs Escuder]

Font:Casal Jaume I-La Safor

El sociòleg valencià Tomàs Escuder fa una anàlisi sobre la importància de la demografia en el món globalitzat del segle XXI, una demografia que va a la baixa en el context del País Valencià i que l'autor pensa que es pot contrarestar mirant-ho des d'un òptica de Països Catalans, com a manera d'obtenir prosperitat per al futur i per preservar la cultura catalana. 





MENYS VALENCIANS




Alguns fets succeeixen a la vista de tots però no els veiem. Ja siga perquè formen part d’un procés històric de llarga durada i són més difícilment perceptibles o, i això també passa malgrat que no ho volem reconèixer, perquè senzillament no hi mirem.

Anem a la baixa. Aquest és un fet ineludible de la demografia valenciana. Cada vegada hi ha menys naixements. Segons diuen les estadístiques , des del 2008 , cada vegada al País Valencià hi ha menys nous nats. Certament que en els darrers anys, abans de la crisi econòmica, la població total valenciana pujava i pujava sense parar. Ara això s’ha acabat de de bo.

Per tant ... pensem una mica ...Menys naixements, menys immigració i més joventut enviada cap a fora. Quin panorama!

• En definitiva: cada vegada naixen menys valencianets i arriba menys gent. No és difícil pensar en un cert estancament poblacional.

Un optimista podria veure uns certs avantatges en aquesta dinàmica. Per exemple: si augmenta o es manté el PIB i baixa la gent vol dir que tindrem més disponibilitat de recursos. Això és una cosa. Una altra seria considerar quina classe de població tindríem. Tal vegada més envellida.

Damunt de tot hi ha el fet que aquesta població , tal i com s’ha configurat els darrers anys, resulta més diversa per la procedència.

En tot cas són unes dinàmiques, aquestes demogràfiques, sobre les que tenim poc a dir o a fer. Venen donades, en una societat lliure i rica com la nostra, per variables que no es poden controlar. I que sovint són forànies, provocades per la marxa que les globalitzacions imposen.

En definitiva: cada vegada naixen menys valencianets i arriba menys gent. No és difícil pensar en un cert estancament poblacional. 

• La necessitat d’unir-nos amb poblacions similars és una opció a considerar

Davant la creixent globalització tindre una part important de la població del món és convenient. I no és el nostre cas. En som pocs . I no massa ben cohesionats per sobreviure com valencians , perquè fins i tot dins aquesta UE dels estats, caldrà tindre pes propi. I com? Això ja són figues d’un altre paner. I no és aquest el lloc on parlar-ne.


Diguem però, que la necessitat d’unir-nos amb poblacions similars és una opció a considerar. De la manera que siga, amb opcions actuals o futures...I, llavors considerar el territori dels Països Catalans com una eixida positiva. Per pura necessitat i no quedar abocats al no res com a poble.

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor