El llegat intel.lectual de Josep Termes, traspassat aviat farà uns cinc anys, es manté plenament vigent i esdevé molt oportú per poder comprendre plenament els actuals esdeveniments polítics i la seva repercussió en la nostra societat. La ponència: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, presentada per Termes en el col·loqui d’historiadors organitzat el 1974 per la Fundació Bofill , és un text paradigmàtic del seu pensament i un referent imprescindible de la seva teoria sobre el catalanisme popular.
Si analitzem el text esmentat veiem, ja d’entrada, com Termes adopta una posició crítica contra certes postures preestablertes de molts historiadors, les quals han propiciat la marginació o l’anàlisi errònia, i no té inconvenient a assignar al marxisme gran part de responsabilitat en aquest estat de coses, en acusar-lo d’haver prescindit del fet nacional -en tot el seu abast- a l’hora d’analitzar la realitat i de centrar-se essencialment en els fets econòmics o en l’ estat. Aquesta sobrevaloració de l’estat, com ens diu Termes, revela una concepció eurocentrista molt evident i va lligada a l’acceptació d’un model europeu occidental de desenvolupament econòmic, el qual ha estat usualment aplicat d’ una manera rígida i, evidentment, errònia, a la resta del món. Aquesta concepció eurocentrista comporta una excessiva valoració de la nació-estat en detriment de tots els pobles que, per les circumstàncies que sigui, no l’han creat. A més, aquesta concepció atorga un paper desmesurat a la burgesia, tot associant la idea de nacionalisme a una certa visió pejorativa -i estreta-, que ha tendit a presentar el fet nacional com a problemàtic o com a oposat a l’internacionalisme.
Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli
Termes també acusa el marxisme, i, més concretament, els polítics marxistes, d’haver fet una manipulació total del fet nacional en funció dels seus interessos tàctics -de la qual cosa a Catalunya hi ha força exemples-. L’ autor ens insisteix que, a banda dels aspectes socioeconòmics, cal estudiar les diverses realitats nacionals des d’altres punts de vista per tenir-ne una visió més àmplia. Així, proposa una visió complementaria, de caire, en certa manera, antropològic, que tindria present el fet idiomàtic o la persistència d’uns costums o un codi de valors comú. El mateix Termes afirmà: “Coincideixi o no amb alguns esquemes prefabricats el fet nacionalitat subsisteix. Una afirmació excessivament política no és suficient; cal ampliar-la amb una gamma de matisos ètnics, folklòrics, voluntaristes, etc. Cal veure, també, la nacionalitat com una certa voluntat de ser allò que és”. En aquesta definició apareix un altre element important: la voluntat, la qual s’ afegiria a una sèrie de components preexistents més o menys emparentats amb una visió positivista de la realitat, i que esdevindria un component racionalista que facultaria els homes per decidir quan esdevenir nació.
En Termes, en aquest text, com hem vist, posa de relleu les insuficiències del pensament marxista en l’anàlisi del fet nacional i, també, la persistència d’una sèrie de clixés erronis en la interpretació d’aquest, derivats tant de les esmentades insuficiències com d’una visiió dogmàtica.. Ensems, sense menystenir els elements vàlids de l’anàlisi marxista, i des d’una posició progressista, oberta i no dogmàtica incorpora nous elements d’anàlisi per a una millor comprensió del fet nacional.
Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli; com afirma en la ponència esmentada, “el fet nacional és molt més un fet de les classes populars que no pas de les respectives burgesies”. Aquesta és una concepció que s’enfronta, però, a una línia molt important historiogràficament, representada per Fontana o Solé Tura, que des de pressupòsits marxistes associaren nacionalisme a burgesia. Per a Termes, tanmateix, el particularisme estaria veritablement representat per la reacció de les classes populars contra la postura adoptada per la burgesia, a la qual, en realitat, només li interessaria el seu predomini com a classe, sense dubtar a alinear-se amb qui sigui per poder-ho aconseguir. Termes argumenta -fent servir arguments marxistes- que si la burgesia ha estat nacionalista d’algun tipus ha estat nacionalista espanyola, atès que aquest és el seu mercat i el que ha ajudat, històricament, a crear,.
Igualment rebutja la visió -impregnada de determinisme marxista- de Maurin i de Nin, que veu el fet nacional com a plataforma feta servir successivament per les diverses classes socials (burgesia, petita burgesia i proletariat). Admet Termes, tanmateix, que aquestes fases potser hi són en l’ evolució social, ara, no veu que necessàriament la qüestió nacional les segueixi. Per a ell és força evident que qui sempre ha lluitat per l’autodeterminació ha estat, històricament, l’element popular i que no es pot catalogar automàticament el nacionalisme com un moviment eminentment burgès; com també és evident la necessitat que es desprèn d’orientar les noves recerques en aquesta direcció.
Joaquim Torrent
Intersindical-CSC La Intersindical-CSC ha participat en diverses manifestacions -Barcelona, Girona, Mataró, Vilanova- traslladant enguany la convocatòria central a Igualada, en una manifestació unitària amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Súmate, Poble Lliure i el Casal La Teixidora.
El missatge central del sindicat català ha estat la importància cabdal de la participació de la classe treballadora en el procés constituent de la República Catalana. Des de la Intersindical-CSC s’ha emfatitzat que “els treballadors som la immensa majoria social d’aquest país” i, per tant, “el procés independentista català, que és radicalment democràtic, ha de comptar amb la participació dels treballadors i les treballadores”.
Així mateix, des del sindicat independentista, s’ha reclamat que “es desenvolupin polítiques d’ocupació de llarg abast, especialment centrades en les persones aturades de llarga durada i les que encara no han pogut accedir a una feina i que els salaris esdevinguin una factor efectiu de distribució de la riquesa”.
Finalment s’ha palesat que “la principal estructura d’estat d’un país són les persones que el conformem i, per això, volem viure en un marc legal democràtic, igualitari i just per a tothom” tot cridant a la sindicalització i la mobilització com a eines imprescindibles per a assegurar que la classe treballadora, les classes populars, esdevinguin l’eix sobre el qual pivoti “la República Catalana que estem construint”.
31 de març, acte en defensa dels serveis públics i les experiències de remunicipalització
En el marc del Diada Internacional contra les Privatitzacions que la Federació Sindical Mundial endega el proper 4 d’abril a nivell mundial, la Intersindical-CSC realitzarà una acte per abordar les experiències de remunicipalització de serveis públics.
L’acte comptarà amb la presència de Jordi Colomer, ambientòleg especialitzat en la remunicipalització de serveis públics.
Així mateix hi intevindrà el batlle d’Argentona, Eudald Calvo, qui des de l’inici del seu mandat ha iniciat la remucipalització d’alguns serveis públics que foren privatitzats.
Finalment, Carles Sastre, secretari general de la Intersindical-CSC i coneixedor del mon de les empreses pública farà un breu intervenció.
L’acte es durà a terme el dijous 31 de març de 2016 a les 18.30 hores a l’Espai Vilaweb, carrer Ferlandina 43, baixos de la ciutat de Barcelona.
Recordeu:
Dia: 31 de març de 2016 Hora: 18.30 hores Lloc: Espai Vilaweb, carrer Ferlandina 43, baixos de la ciutat de Barcelona.
"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia". * Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.
(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de la Intersindical-CSC,
fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat
internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica
Llatina. És membre d’International Action for Peace, entitat que acompanya
comunitats rurals en resistència pacífica amenaçades per la violència
paramilitar a Colòmbia. És soci de l’ANC, membre de la Taula Catalana per laPau i els Drets Humans a Colòmbia així com de la plataforma social Esquerres per la Independència.
Actiu i mordaç a les xarxes socials, exerceix l'independentisme d'esquerrres des d'una visió internacionalista i té un gran coneixement sobre la situació a moltes nacions sense estat d'arreu del planeta.
Òscar Adamuz_ACPC, 23-09-2015
1. Comencem Sergi, encetant una vella polèmica
històrica: les classes populars del Principat han protagonitzat diverses
mobilitzacions contra el poder establert de l’estat; des de la revolta dels
Segadors de 1640 als darrers 11 de setembre, passant per les bullangues del
segle XIX, l’anarcosindicalisme del XX, etcètera. Com es vehicula històricament
aquestes accions amb la defensa de la sobirania catalana i amb el moviment
catalanista sorgit el segle XIX?
La formació social de Catalunya i els Països Catalans té unes
especificitats molts concretes. Sinó, no existiríem com a nació. Cal que ens
remuntem a l’edat mitjana per entendre qui som i com hem arribat fins aquí. I
això té a veure, en resum, amb les disputes entre noblesa, reis, clergat i la
naixent burgesia urbana que determinà la creació d’un dels Parlaments més antics
d’Europa, els de les Corts d’Aragó, el qual establí molt incipientment,
elements de distribució del poder de classe en certs àmbits. Aquest nivell de
repartició de poder, a diferència de la Castella i la França absolutistes,
incentivà el comerç internacional i la creació d’una burgesia i d’una classe
treballadora pròpies allunyades del concepte imperial d’espoli colonial de la
metròpoli, que finalment desembocà en una revolució industrial contemporània a
la del centre d’Europa i Anglaterra. Les estructures democràtiques que la
mateixa Generalitat de 1714 representava, més la composició social catalana
posterior diferenciada de la Castella feudal, conformen un cos nacional que
dóna sentit de pertinença nacional ja al segle XVIII, XIX i XX de la majoria de
la societat catalana. Sense aquest pòsit és probable que avui en dia haguéssim
patit la mateixa sort que la nostra nació germana, Occitània. Per tant,
responent a la pregunta, el sentiment de pertinença nacional diferenciat del
castellà és un element intrínsec de les classes populars catalanes ja que van
participar d’aquest procés de transformació històric que a d’altres nacions
sense estat no es va esdevenir. I això és cabdal per entendre perquè finalment
aquesta transmissió històrica de pertinença nacional diferenciada forgés un
moviment obrer i popular propi. El cas del PSUC, admès al 1939 a la
Internacional Comunista de manera diferenciada del PCE n’és un exemple evident.
2. Llavors, la dicotomia “esquerra progressista versus catalanisme burgués” és un mite
fals?
És totalment fals i és una distorsió interessada de les elits de la metròpoli
amb el suport de l’esquerra que jo anomenaria, colonial. Aquest paradigma es
crea als anys 20 i 30 amb en Lerroux i el rebla en Solé-Tura al 68. La intenció
d’aquesta distorsió és evitar l’emancipació de Catalunya (i els Països
Catalans) i que com a subjecte polític pogués dur a terme les transformacions
socials corresponents que les classes populars encapçalessin. Va passar als
anys 20 i 30, va passar en l’efervescència del maig del 68 i torna a passar
ara. Les elits espanyoles fan servir aquest paradigma per intentar aturar el
procés de transformació social que Catalunya ha anat endegant els darrers 800
anys i que culminarà amb la conformació d’un nou subjecte, aquest cop estatal,
que avançarà un pas més en l’equitat, la justícia social i la democràcia real.
3. Quant a la qüestió territorial, a nivell
conceptual, els Països Catalans són una mateixa nació o són un conjunt de
territoris catalanoparlants amb diferent adscripció nacional? Això, doncs, és
contradictori amb el fet que Catalunya sigui considerada una nació?
Hem de tenir en compte el procés històric de la nostra nació, que per mi
són els Països Catalans. Però hem d’entendre quin paper d’alienació han jugat
Espanya i França durant diversos segles, i com ha modificat les consciències de
les persones que habiten els nostre país. Hem d’assumir que als darrers 356
anys no hem tingut ningú al nostre favor. França ha fet una feina etnocida
esborronant al nord del país. Al País Valencià, a les Illes i a la Franja,
Espanya ha jugat un paper ‘cantonalista’ molt intel.ligent. Els resultats han
estat diversos en funció de la fortalesa de la composició social històrica que
et comentava abans. Però hem de ser conscients que han estat capaços d’allunyar
els nacionals d’un mateix país fins a fer-los sentir diferents, fet impensable
entre un murcià i un segovià, tot i la distància. Per tant, aquest és el repte
que hem de (re)construir i que podem anar bastint en el futur. Per a poder-ho
fer ens calen eines. I la primera és tenir estructures estatals que dignifiquin
la consciència nacional pròpia. La Catalunya Estat serà una eina de
reconstrucció nacional. N’estic convençut.
4. La fragmentació de la unitat lingüística als
diversos territoris és emprada com a excusa arreu dels PPCC per l’espanyolisme,
les institucions locals i cert regionalisme com a eina per aturar un “contagi
polític catalanista”. La defensa de la llengua hauria de ser independent de la
defensa dels drets nacionals?
La defensa de la llengua hauria de ser independent dels drets nacional si
visquéssim a un estat realment plurinacional on no s’imposés cap llengua sobre
l’altra i hi hagués plena igualtat en tots els àmbits entre totes elles. La igualtat
en tot els àmbits vol dir exactament això; cap llengua està per sobre l’altra.
I per tant el castellà només hauria de tenir drets vehiculars a Castella i les
àrees castellanoparlants i el català de la mateixa manera a les àrees catalanoparlants.
Una altra opció seria crear un Estat idílicament plurilingüe on tothom tingués
certa competència en totes les llengües, però això és irreal. Per tant, quan
això no passa i hi ha imposició d’una llengua sobre una altra, aquesta injustícia
esdevé en una lluita nacional.
5. A parer teu, quina responsabilitat es té des
de Catalunya de la desconnexió històrica entre els diferents territoris?
Em tornaré a basar en la història. Les coses no passen perquè sí. La
desconnexió entre els territoris del Països Catalns no són fruit de l’atzar. Ha
estat una feina metòdica de les metròpolis per anorrear-nos. A 6 milions de
jueus els van eliminar en un parell d’anys en camps d’extermini, i en el nostre
cas han emprat més de 356 anys per fer-nos desaparèixer. Però no ho han
aconseguit. És com allò de la combustió. El foc i l’oxidació són el mateix però
estan relacionats amb el temps. I això és el què ens ha passat. Que no ens han
pogut eliminar de cop però l’oxidació de tants anys ens ha rovellat. I això ha
creat aquesta desconnexió de la gent del propi país. Tant al nord, al centre,
al sud o a les illes. Ara, una altra cosa és la responsabilitat política de
tots els agents d’arreu del país. Perquè els intents de desconnexió hi són
arreu. Podem culpar més al Principat que a una altra part del país? Perquè al
Principat hi ha més consciència nacional? Crec que aquest paradigma és erroni.
Les elits que han col.laborat amb la metòpoli dels 4 territoris són igual de
culpables. I aquestes elits, i al Principat també, han normalitzat la divisió
territorial del nostre país fins al punt que una part important dels
conciutadans d’una mateixa nació ha perdut el vincle emocional amb la resta.
Val a dir, però, que de la mateixa manera que l’independentisme ha
esdevingut element central de la societat principatina, la qüestió territorial
també pot arribar a ser-ho a la resta del país al futur. De fet la feina de
formigueta de moltíssimes generacions de lluitadors del País Valencià o les
Illes ja està donant fruits.
(*)
6. Canviant de tema i anant-hi al present: quina
radiografia ens pots fer de la situació actual del moviment sindical a
Catalunya i la resta de Països Catalans?
Si entenem la pregunta des del concepte de sindicalisme nacional caldria
dir que és deficient. A diferència d’altres nacions sense estat com el País Basc,
Galicia, Còrsega, Canàries, Sardenya, Martinica, Guaiana o Nova Caledònia on
les expressions sindicals pròpies tenen una força representativa en menor o
major grau determinants, en el cas del Països Catalans presenta deficiències
greus. És cert que al País Valencià i a les Illes la Intersindical Valenciana i
STEI-Intersindical respectivament són prou fortes, però principalment a l’administració
pública. A l’empresa privada tenen poca representativitat. Al Principat només
hi ha dos sindicats nacionals, la Intersindical-CSC i la COS. La
Intersindical-CSC té representació a l’empresa privada i també a la pública,
però està a anys llum del volum d’afiliació i delegats dels grans sindicats
oficials espanyols. També hi ha la IAC (CATAC i USTEC) però amb una posició poc
visible del seu compromís nacional. La Intersindical-CSC a més ha de competir
amb altres sindicats anomenats ‘alternatius’ de matriu estatal.
Al nostre país hi ha diverses problemàtiques que afecten l’espai sindical
nacionalment conscient; per una banda la gegantina maquinària dels sindicats
oficials estatals amb un volum de subvencions ingents, una normativa laboral
espanyola que restringeix i acotat molt la participació dels sindicats no - oficials,
i finalment la manca de voluntat dels sindicats del país de trobar vies de confluència.
Certament no té gaire sentit que els sindicats del país no conflueixin; els
sindicats estatals acaparen el 95% de la representació, i qualsevol que tingués
dos dits de fronts es plantejaria buscar vies de confluència entre els sindicats
nacionals per bastir una alternativa sindical, no només de país, sinó també
digna davant del sindicalisme de la renúncia que representen els sindicats
oficials espanyols al nostre país.
Pel que respecta a Catalunya Nord, tot i haver creat la Intersindical-CSC-Catalunya
Nord fa diversos anys, el greu procés d’assimilació francès ha dificultat molt
assentar unes estructures sindicals pròpies al nord.
7.Dins aquest panorama general, quin paper pot
jugar la Intersindical-CSC com a agent sindical i quines són les relacions
actuals amb d’altres sindicats del territori?
La Intersindical-CSC és el 5è sindicat del Principat en representació. La
Intersindical-CSC té els Països Catalans com a marc territorial nacional, però
òbviament entén que al País Valencià i a les Illes ja hi a expressions
sindicals que representen el mateix. Aquestes són la Intersindical Valenciana i
STEI-Intersindical a les Illes. Al Principat també hi ha la USTEC (educació primària)
i CATAC (administració pública vincultats a la IAC), però amb molt poca
visualització del compromís nacional, com deia abans.
El futur sindical dels Països Catalans passa per buscar sinergies entre els
sindicats de país. No només perquè ens cal com a país, sinó perquè ens cal trencar
la dinàmica de més de 30 anys de sindicalisme oficial espanyol vinculat a les
subvencions, a les renúncies i l’aval de les pitjors reformes laborals.
8. Com a especialista en relacions internacionals
i bon coneixedor de la situació d’altres minories nacionals a d’altres estats,
quines reaccions podem esperar a escala europea i mundial davant una eventual
República catalana independent?
La solidaritat catalana ha fet una feina ingent els darrers anys. Catalunya
és un país eminentment solidari. Una feina que ha servit per a normalitzar-nos
com a país internacionalment. Molta gent ha conegut el nostre país gràcies a la
tasca de solidaritat internacional que moltíssimes entitats han endegat arreu.
Jo en sóc prova directa d’això per mitjà dels projectes de formació sindical i
drets humans que hem dut a terme a Colòmbia, Equador i Bolívia. Hem treballat
amb organitzacions sindicals i socials que han transmès la nostra normalitat
nacional. I això és vital. I això servirà en el futur. Hem dut a terme projectes
els darrers 15 anys on hi han participat milers i milers de persones que ens
coneixen com ‘los catalanes’ i això és un acumulat impagable.
Aquest acumulat de molts anys de feina ha generat que una part considerable
de l’esquerra llatinoamericana sigui molt receptiva als drets nacionals del
nostre país. Entre d’altres resultats cal esmentar les declaracions dels
partits d’esquerres del Fòrum de Sao Paolo en favor del dret d’autodeterminació
de Catalunya. I això és fruit del treball de molts anys.
Per altra banda, des de la Intersindical-CSC participem fa una colla d’anys
dins de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, un espai on
organitzacions de Còrsega, País Basc, Galícia, Martinica, Guaiana, Nova
Caledònia, Sardenya, la Vall d’Aosta, Bretanya o Occitània tenen la possibilitat
de fer sentir la seva veu internacionalment. En aquest àmbit, l’interès pel
nostre procés és majúscul i un exemple.
9. Una darrera qüestió controvertida que
determinada esquerra veu com a contradictòria. Es pot defensar una societat
igualitària des d’un òptica socialista i internacionalista i alhora defensar la
identitat nacional i l’asimetrisme de les nacions sense estat com la catalana?
Tots els éssers humans naixem iguals, som persones. La nostra adscripció
nacional la determinen factors culturals, lingüístics, territorials, socials...
La diversitat és una riquesa que ens fa millors com a individus conscients i
socials; com més sabem millor vivim. La ignorància és un dels grans mals del
nostre planeta i es fomenta per garantir el benefici d’uns pocs per sobre de les
majories. La diversitat cultural i nacional és un bé, com la diversitat
natural, que ens fa millors. La unificació del mon global des del concepte de
l’assimilació és la pobresa tant social com cultural, que a diferència de la
integració i l’intercanvi de cultures ens fa més grans com a ciutadans globals
conscients. Les nacions petites, com la catalana, són una de les claus per
construir societats més justes, equitatives i diverses. I ho dic seriosament.
L’acumulat dels països petits, avançats com per exemple l’Uruguai, Catalunya o
Islàndia són la clau per crear un mon divers, just i on tothom visqui una
miqueta millor.
10. Sabent que la composició social de Catalunya
és d’una diversitat extraordinària (classes, orígens, etc) com s’explica la
transversalitat del moviment nacional català?
Pel que et deia a la primera pregunta. La composició social de Catalunya ha
estat marcada per uns esdeveniments històrics molt peculiars. La creació
d’espais de participació de certs estaments socials ja a l’edat mitjana, quan
ni a la meitat d’Europa es feia, va generar una societat molt més oberta que d’altres.
Això ho proven les grans migracions occitanes dels segles XVI i XVII i les
espanyoles al segle XX. La societat catalana, històricament, no ha fet dels
nouvinguts un problema sinó un guany. I aquesta és la clau que ha permès, a l’actualitat,
esdevenir una societat on les demandes nacionals i socials són assumides per un
gruix important de la societat ja que mai hi ha hagut una vinculació ètnica en
la pertinença nacional. Aquí rau que el moviment nacional català tingui una
transversalitat incomprable.
11. I l’última, com veus el procés polític
d’emancipació nacional de Catalunya?
El veig bé. L’acumulat dels darrers 150 anys ( i no només des del 68 amb la
creació del PSAN) han generat l’escenari on som ara. Els processos històrics no
es creen en 4 dies. Cal molta paciència i ara som a una de les fases de
culminació. I per arribar aquí han hagut de lluitar, patir i morir molta gent
que pensava com nosaltres fa 100, 70 o 50 anys. Però finalment hi hem arribat.
Ara som a la cruïlla on tenim l’oportunitat de guanyar. I les probabilitats que
guanyem són altíssimes. No per estadística o perquè siguem els millors, sinó
perquè de manera gramsciana la motxilla és tan plena que cal buidar-la. I ja
sobrix de llibertat.
Moltes gràcies Sergi (Nota)*: Vídeo discurs I-CSC del 1r de Maig de 2008 a Barcelona
La majoria social del nostre país reclama, des dels centres de treball i el carrer, passar fulla i iniciar el procés constituent d’un nou estat que ens meni cap a una societat justa en tots els àmbits. Des de la Intersindical-Confederació Sindical Catalana recollim aquest desig col·lectiu i el traslladem a l’àmbit d’actuació que ens és propi: el món del treball i la mobilització social.
S’ha de superar l’actual estadi de sotmetiment de la majoria de la població als interessos d’unes oligarquies depredadores. Hem de democratitzar l’economia per a situar-la al servei de les classes populars. I, per a fer possible aquest canvi, s’ha de reforçar el pes de l’àmbit públic en l’economia, deixant enrere l’opressora ombra del “deute públic”.Des de la Intersindical-CSC, amb motiu del Dia Internacional de la Classe Treballadora, manifestem que:
Hem de generar ocupació estable i de qualitat per a posar fre a la creixent exclusió social; el dret al treball no pot esdevenir un “privilegi” sotmès als dictats arbitraris d’una minoria. Lluitar per uns salaris dignes, que ens permetin viure i no pas sobreviure.
Hem de generar un escenari d’igualtat real de les persones al món del treball, tot establint mesures correctores per assegurar la igualtat de drets i salari de les dones, les persones amb capacitats físiques diferents i les persones immigrades. Integrar el jovent al món del treball amb condicions dignes, que puguin construir el seu projecte vital en llibertat. De la mateixa manera, és imperatiu generar llocs de treball per a les persones de més de 45 anys que es troben en situació d’atur.
Hem d’assegurar una vida digna i econòmicament independent per als nostres grans. Una societat que no pren especial cura de la canalla i la gent gran és una societat malalta.
Hem d’apostar per la formació i la seguretat en el lloc de treball, posant fi al drama de la sinistralitat laboral.
Hem de continuar dignificant el sindicalisme com a motor de canvi, esborrant de la pràctica sindical la corrupció i les vergonyoses actuacions que ens desacrediten davant la societat. Hem de combatre la corrupció de manera implacable, també, en tots els àmbits de l’estructura social.
Hem d’actuar en coordinació amb els diversos agents socials progressistes per a superar l’actual marc capitalista. I ho hem de fer desenvolupant una acció social unitària que permeti establir espais de contrapoder amb amplis consensos, al nostre país i en l’àmbit internacional.
Hem d’establir un model econòmic respectuós amb el medi natural per a garantir la supervivència i el benestar de les generacions per venir. El consumisme malaltís actual és insostenible.
Hem d’assolir la independència nacional per a poder establir una societat justa, on la immensa majoria participi en la presa de decisió sobre qualsevol tema que l’afecti. Superar l’actual escenari de sotmetiment a dictats aliens per a dotar-nos de les eines que ens permetran assolir la plena territorialitat i situar el control de l’economia en mans de la majoria social.
És el nostre poble, i només ell, qui té el dret de definir-se com a subjecte polític.
Visca el 1r de maig! Visca la classe treballadora! Visca la terra!
El 6 d'octubre de 1934 s'esdevingueren a Catalunya alguns dels fets més polèmics i controvertits de la història del nostre país.
Nombrosos autors han dedicat pàgines i pàgines de llibres i articles analitzant fil per randa, alguns de manera brillant i ben documentada, cada instant d'aquella nit, la prèvia i les conseqüències de després, sense acabar d'aconseguir, però, d'aclarir la munió de dubtes i contradiccions d'aquelles hores que durà l'Estat català.
Aquest escrit no cerca desvetlar noves informacions ni analitza amb detall les causes i els entramats. Aquestes linies defensen aquell gest com a cop de sobirania popular i nacional catalana des de les seves institucions, en un context on l'importació a la península ibèrica de l'espantall del feixisme europeu era una possibilitat gens desmesurada, com tristement va quedar confirmat ni un lustre després. Aquest text defensa l'associació d'aquells que soldà per sempre el sentiment catalanista a les millores socials aconseguides per la República i a la democràcia. El record d'aquells dies en la defensa del autogovern i els drets de les minories va saber mantenir-se, d'alguna manera, fins els nostres dies.
Tot gest històric té un precedent el record del qual serveix d'empenta a la causa somniada. En la ment del principal protagonista d'aquells fets a Catalunya, Lluís Companys,el record que movia la seva consciència, sempre agitada i turmentada, era el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República catalana abans que les autoritats republicanes de l'estat hagueren pres possessió dels seus càrrecs. S'ha d'esmentar com, hores abans, fou el mateix Companys qui, ple d'audàcia i assedegat de glòria, va fer la proclama de la "República" a Catalunya, aquesta sense adjectius. Igualment, tot i que la República catalana durà tres dies i fou "bescanviada" per la Generalitat, aquell gest condicionà el retorn de l'autogovern de Catalunya 300 anys després i ajudà a consolidar el règim republicà en un hores incertes on semblava que les forces republicanes no s'avenien bé a prendre el poder que emanava de les urnes. Els republicans d'esquerres consideraven aquell moment com un acte revolucionari que va permetre que afloréssin els sentiments de fraternitat republicana en una societat (o una part d'ella) que anhelava l'ideal d'una nova forma de regir les seves vides.
Amb aquesta "idea força" a la ment, els esdeveniments es precipitaren a l'entrar la dretana i d'escàs pedigree republicà CEDA (que certament flirtejava amb els feixistes) al govern de l'estat juntament amb els radicals de Lerroux. Aquell era, diuen, la linia vermella que un acord d'ERC amb les forces republicanes d'esquerra espanyoles no estava disposat a acceptar. Allò era "la reacció", la negació de tots els valors republicans, de tots aquells anhels de fraternitat humana, i, a Catalunya, també la probable fi de l'autonomia. La Llei de conreus, suspesa pel Tribunal de Garanties Constitucionals i refermada pel Parlament català, fou un bon exemple de la manera d'actuar d'aquells temps.
Companys i Azaña el 6 d'octubre de 1934
I amb el pes de tots aquests antecedents és quan un abrandat Companys, amb la necessitat personal de solidificar el seu lideratge davant les forces obreres i els nacionalistes catalans "separatistes"del seu propi partit, surt al balcó del Palau de la generalitat la nit de 6 d'octubre de 1934 per a "assumir totes les facultats de poder a Catalunya" en un "Estat català dins la República federal espanyola". Tot un acte de sobirania, un cop de força amb el que pretenia crear un "nou 14 d'abril" que tornés la República (amb l'inestimable ajut de la vaga general convocada a l'estat per l'Aliança Obrera) als seus valedors, novament amb Catalunya com a punta de llança, com a "baluard de la República", una mena de guardià de les essències republicanes en un ambient on tot era blanc o negre. El convit que el president va fer d'instal·lar-se a Barcelona al nou govern provisional republicà deixa clar com aquell acte no cercava la separació de l'estat però sí la definitiva transformació federal d'aquest des d'una posició de força i amb un marcat accent social. L'octubre de 1934 defensar els drets nacionals catalans era defensar els drets dels treballadors de la terra, la separació de l'església i l'estat, el sufragi universal, la dignitat de la dona, el repartiment de la riquesa i, ara sí, l'autogovern manifestat en l'estatut i la recuperació de les institucions catalanes. La perspectiva, discutible sens dubte, era clara i l'aposta era jugar-s'ho a tot o res.
L'actuació de Companys durant els fets ha estat molt criticada des dels seus contemporanis (Dencàs i el sector d'Estat Català, les forces obreres, Tarradellas, la Lliga, etc) fins els nostres dies. No hi ha dubte que molts interrogants sobrevolen les seves decissions (no armar les milicies, ordres discutibles als Mossos d'esquadra en la defensa, donar una hora de marge al general Batet, vincular l'autogovern a les forces espanyoles etc.), així com que criticar les conseqüències és un exercici massa obvi (suspensió de l'autonomia, persecució política, encarcelament del govern, etc.), però, novament, s'ha de resaltar el context en què es movien els protagonistes, l'absència de tons grisos en una confrontació de classes cada vegada més palpable i l'associació dels valors republicans de millores socials amb el catalanisme sobiranista d'aleshores que, en bona mesura, vénen a omplir de contingut les reivindicacions, socials i nacionals, els temps actuals en, un altre context històric.
Òscar Adamuz (Acció Cultural dels Països Catalans)
La influència simbòlica i el record de la II República encara avui dia arrossega en algun sentit la majoria de forces polítiques dels Països Catalans. Diversos són els actes on podem veure una perfecta i curiosa harmonia simbòlica entre catalanisme d'esquerres i republicanisme espanyol, on banderes tricolors onegen junt amb estelades i senyeres, on el mapa dels Països Catalans pot ser-hi present compartint espai mentre sona l'himne de Riego abans o després de la Muixeranga d'Algemesí. Una bonica utopia que neix del record de la memòria històrica, de l'esquerranisme antifranquista i de la idealització del període republicà com una època de llibertats col·lectives. Recordem un post anterior on es tractava el tema: Catalanisme i República
14 d'abril de 1931, un dia i una època que sembla destinada a estar gravada a la nostra memòria col·lectiva, un temps on s'obriren de bat a bat les esperances per crear una societat nova, un nou país socialment més just i amb els drets nacionals dels diversos pobles de l'estat garantit. Tanmateix ja sabem que de l'esperança es passà al desencís en pocs anys, però aquells temps, aquells moments calaren profundament en el sentit del poble català.
En aquest document de l'època es sintetitza perfectament els anhels reviscoladors amb què visqueren aquells anys de canvis les forces polítiques i culturals amb sensibilitat nacional.
Tornant al present, veiem ara uns quants exemples d'aquesta afinitat entre el sentiment republicà, el progressisme i el catalanisme no excloent amb la imatge idealitzada de la II República arreu dels Països Catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola, amb casos de corrupció inclosos, i els anhels de regeneració democràtica també estan ajudant i molt a la revitalització de l'esperit republicà. Comencem el repàs:
Forces nacionalistes com el PSM-EN o ERC hi donaren suport i participaren en un acte emotiu on sonà la Muixaranga i coexistiren tricolors republicanes amb estelades catalanes.
A les Illes, forces de tradició repubilcana com EUIB o la mateixa Iniciativa Verds tenen el referent dels Països Catalans com a marc cultural de referència.
A les Pitiüses, Entesa Nacionalista d'Eivissa col·labora cada any amb d'altres forces en record de la II República, sent una força nacionalista i pro Països Catalans
A Sant Boi de Llobregat porten dos anys fent-hi la Festa per la República on, segons els organitzadors, es pretén celebrar i recordar els avenços d'aquella època en matèria d'educació, igualtat, democratització, separació poders estat-església, etc.
Cataluña según Romanones y Cambó (article des d'una visió republicana on es defensa el dret dels catalans a l'emancipació nacional i la confluència d'interessos amb els espanyols republicans d'esquerres)
(Estelades i tricolors juntes reclamant la Plaça de la República a Nou Barris(Bcn)
Però no sols les forces tradicionalment federalistes del Principat tenen aquest fixació amb la república. Forces independentistes catalanes, com ERC, SI o RCat també han acabat sucumbint davant l'estètica republicana de la tricolor, tot i ser casos puntuals i no la tònica general:
Simptomàtic que això passi al Principat, on el creixement de l'independentisme els darrers anys n'ha sigut exponencial.
Més exemples, a Sant Pere de Ribes, novament es donà la confluència simbòlica entre distintes sensibilitats del catalanisme, en aquest durant l'acte en comú d'ERC i ICV-EUiA.
(Institut de Terrassa on es commemorà el període republicà penjant les dues banderes)
País Valencià:
A València ja és un clàssic els actes del Fòrum per la memòria del PV, on les senyeres i republicanes es mesclen sense rubors, juntament amb les estelades del PSAN i altres entitats.
El FMPV té actualment unes evidents sinèrgies amb l'esquerra independentista de l'entorn de la CUP, i ja ha organitzat, per exemple, actes homònims com els que fa l'entitat independentista al Principat ( emetre el documental de l'operació del jutge Garzón contra l'independentisme,etc)
En altra àmbit, EUPV (el gran referent), Compromís, CCOO-PV, la Intersindical Valenciana o inclús des de l'àmbit independentista ERPV han participat d'actes amb la bandera amb franja morada de per mig.
Recents manifestacions contra les retallades dels drets socials han tornat a mostrar aquesta coexistència pacífica de símbols, també al País Valencià.
Finalment, el mins sobiranisme republicà valencià, malgrat reclamar la sobirania del país, també llueix sense aparent contradicció l'estrelada valenciana junt amb la tricolor espanyola.
Com a aclariment podem dir que aquí hem posat l'èmfasi en la curiosa convivència entre dos símbols nacionals aparentment enfrontats, però s'ha de recordar que n'hi ha d'altres actes i opinions a casa nostra commemoratius de la República on l'accent és posat en la proclamació de Macià o en els guanys socials que se'n derivà del canvi de règim sense caure en l'ús de la bandera espanyola.
Com a conclusió, podem dir que aquesta germanor entre banderes nacionals diferents és possible per moltes causes, però és principalment pel record nostàlgic antifranquista que representa la tricolor republicana, i per la idealització un xic ingènua del període republicà com l'anhel de la realització d'una utopia, el canvi de la concepció centralista d'Espanya per una lliure confederació de pobles ibèrics amb respecte de les diverses personalitats nacionals. Una utopia que dividia l'estat en quatre grans espais culturals, el castellà, el català, el basc i el gallec en peu d'igualtat entre ells, i és per aquesta connotació, certa o no, que coexisteixen la memòria republicana amb el fet de creure en un espai comú dels Països Catalans.
(EUPV d'Elx amb moltes banderes republicanes mentre presideix l'acte un quadre dels PPCC)
Quan l'anarquisme s'anava fent hegemònic dintre el nostre moviment obrer (segona meitat del XIX) no va rebre influències del catalanisme efervescent de l'època?
Aquest escrit només pretén invocar a la reflexió a partir de textos històrics que poden ajudar a desfer més d'un tabú sobre el tema. Potser no tothom sap que hi havia anarquistes participant als Jocs Florals, publicant revistes en català, composant la lletra dels Segadors o de sardanes, per exemple. Quatre històries interessants que cal conèixer i informació complementària al final. Comencem:
1. Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.(...)
Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliurepensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sí sense prejudicis ni sectarismes, com ara Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polítiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc).
2. Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre Tonet, Antoni Puig Artigas (1886-1960).
3. Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d’ Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941). Guanyavents, conegut per la societat de l’època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l’himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària. Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l’autor de l’himne nacional català.
4 .En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (Salvador Seguí).
Sobre l'origen del moviment catalanista en clau política n'hi ha hagut, i encara n'hi ha, certa controvèrsia entre esquerres i dretes, entre aquells que reivindiquen un catalanisme d'arrel popular que arrencaria amb les reivindicacions de les bullangues del segle XIX expressades políticament més tard pel republicanisme federal, i aquells que hi creuen veure en el catalanisme conservador de la burguesia barcelonina de finals del mateix segle l'evolució lògica d'una ideologia creixent a l'escalf de la Reinaxença.
S'ha de dir que la segona versió ha estat la més estesa i popular, teoria que agafaria força si repassem com el catalanisme conservador expressat per la Lliga va dominar el mapa polític durant les tres primeres dècades del segle XX.
Tanmateix, cada volta són més les veus que clamen contra aquesta asseveració indiscutible, i que cerca lligams entre els moviments populars de caire anticentralista amb les interpretacions més tard que farà una part del republicanisme federal a casa nostra, que acabarà abraçant un catalanisme que buscarà l'especificació catalana dintre d'una Espanya plurinacional i plurilingüe, amb Valentí Almirall com a cabdill visible indiscutible d'aquest moviment esquerrà.
En aquest sentit i sobre aquest tema s'ha pronunciat fa poc l'historiador Vicente Moreno Cullell en el seu blog (molt recomenable), on acaba l'article fent aquesta reflexió responent la seva mateixa pregunta inicial. Llegir-lo sencer és un acte molt pedagògic:
"Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular."
