"La política davant un feixisme possible", per Joan Morro

 Stanley G. Payne

Imatge i text: Lliure i Millor

El clamor postmodernista que s’escampà arreu d’Estats Units i Europa arran dels triomfs electorals de Margaret Thatcher i Ronald Reagan promocionà la fi de la història. Es tractava d’una situació on, deien, només restava gaudir d’un present absolut sota la promesa de l’expansió progressiva de la llibertat. Semblava que ja només calia eixamplar l’aconseguit. Ja no tenia sentit polític la dicotomia entre dreta i esquerra. El que d’un temps ençà s’ha anomenat “nova política” és una herència més o menys crítica d’aquell clamor. La victòria electoral de Donald Trump, però, ha fet que molts comencin a preguntar-se si pot tornar el feixisme. Una qüestió que intel·lectuals rellevants volgueren dissimular.

En una recent entrevista a un mitjà català, el prestigiós historiador Stanley G. Payne ha fet unes declaracions que neutralitzen les preocupacions implícites en l’esmentada qüestió. Payne sosté que Trump no és un feixista perquè no té al darrere un moviment de masses. El seu triomf ha d’entendre’s com el d’un demagog ximple que, sense convèncer, ha tret rèdit d’una conjuntura concreta. Payne reconeix que l’ha votat, com qui vota per necessitat, alhora que refusa unes consideracions d’Umberto Eco, per qui d’entrada el magnat novaiorquès sí que seria un feixista. L’historiador nord-americà postil·la que Trump ni tan sols sap què és, això del feixisme.

Payne diu que els Estats Units necessiten canvis i que Trump, que presumiblement pot fer-hi alguna cosa, és bo de controlar pel seu partit. Està molt lluny de ser un perill real. També pensa que a l’OTAN i la Unió Europea calen reformes que tard o d’hora es duran a terme malgrat l’auge de la dreta política que ell mateix reconeix a Europa. En tot cas, l’autor d’algunes obres de referència sobre el feixisme espanyol no expressa preocupació pel ressorgir de forces feixistes a l’antic continent. Afirma, tanmateix, que al Regne d’Espanya ja no hi ha dreta política.

Segons Payne, no hi ha riscos que torni el feixisme a Occident. Hi ha populismes de dretes considerables, que sacsejaran certa normalitat rebuda, però res d’una amenaça feixista. Això podria ser motiu de calma, perquè són valoracions d’un il·lustre estudiós del feixisme històric. Fins i tot, amb la lectura de Payne, algú podria reafirmar la visió postmodernista. Però es tracta d’una valoració que no tothom està disposat a acceptar. Res no impedeix que el feixisme o, si de cas hi manca, fenòmens semblants puguin sorgir en els països occidentals. Les retòriques i polítiques sobre immigrants i terroristes que estem vivint tant a Estats Units com a Europa, així com la terrible gestió de les fronteres terrestres i marítimes a les dues bandes de l’Atlàntic, són raons per qüestionar l’aigualit optimisme de Payne. Incloent-hi, naturalment, el que diu sobre la inexistent de la dreta política espanyola.

Qüestionar les valoracions de Payne no comporta automàticament cap postura ferma. Ni tan sols dir que alguna casta de feixisme està apareixent a Estats Units i Europa implica una resposta clara per part de l’esquerra política. Encara més: ni tan sols entre els considerats demòcrates sembla haver-hi un plantejament pràctic consensuat davant un hipotètic revifar del feixisme. Cal afegir que tampoc hi ha un plantejament d’aquesta mena entre els independentistes catalans, que consideren que el feixisme és un recurs a disposició de l’Estat espanyol.

Què caldria fer davant una amenaça feixista al segle XXI? Cal ser, avui, antifeixista? No són pocs els que respondrien “no”. El que cal, diuen, és ser “no feixista”. Cal, sobretot, evitar els paranys del poder. El feixisme no pot determinar-nos. Es tracta d’una idea que, en part, s’escampà amb el postmodernisme i que a hores d’ara té força acceptació. Pot trobar-se en assemblees, blogs i a les xarxes socials, especialment l’endemà d’algun rebombori provocat per un acte racista, masclista o classista. També a Catalunya. Paga la pena considerar-lo.

Michel Foucault és l’intel·lectual que, probablement, ha influït més entre els partidaris d’una política “no feixista” en detriment d’una política “antifeixista”; inclús entre els que refusen anomenar-se “d’esquerres”. Una referència clau és un cèlebre pròleg on reivindica el desig propi al marge del poder constituït. Radicalitat sense superficialitat ni equilibris. L’ésser més enllà de la confrontació i les institucions, hagudes o per haver, sempre considerades versions més o menys paleses del feixisme. En la mateixa línia, qui opta per una política “no feixista” ho fa per unes relacions socials totalment horitzontals que desactivin els mecanismes reguladors de la societat; mecanismes que operen de forma vertical tot generant artificioses agrupacions que, al capdavall, fan renunciar a l’autenticitat. Aquests mecanismes són presumiblement implícits tant en l’antifeixisme com en els clams democràtics a l’ús, car configuren un “nosaltres” contra un “ells”. La política “no feixista”, com a alternativa, convida a una sort de politització que sembla desbordar les afiliacions polèmiques típiques de les afirmacions polítiques modernes.

La política que cal davant un feixisme possible no està gens aclarida. Curiosament, els partidaris de la política “no feixista” semblen carregar lògiques binàries (modern/postmodern, estatistes/llibertaris, vella política/nova política) que no afecten el revifar de la dreta política. Si alguna cosa hauríem d’haver après del segle XX és que perquè el feixisme s’imposi n’hi ha prou que les idees i pràctiques antifeixistes siguin omeses i ridiculitzades. De la resta se n’encarreguen la burocràcia, la tecnologia, la propaganda i l’obediència. I, amb això al seu abast, poques coses ha explotat més el capitalisme postmodern que el discurs segons el qual “cal ser un mateix contra tota artificiositat”. D’això, Trump, que probablement no sap què és el feixisme, n’és un símptoma.

“I què si els Països Catalans són un invent?”, per Joan Morro

 (Font text: Lliure i Millor)

Els Països Catalans tradicionalment s’han entès com un fet o un projecte. No és gens fàcil aconseguir un consens. Aquesta mancança és possible fins i tot entre els que desitgen el mateix. El debat segueix obert i les postures trobades no són sempre contradictòries entre sí. Això no obstant, n’hi ha que creuen que aquests debats i desitjos es dissolen just en el moment en què algú profereix que els Països Catalans “són un invent”. Ara bé, que algú o alguns els hagin inventat no contradiu que siguin un fet o un projecte. Fins i tot ho pot reforçar.

Un invent no és quelcom irreal ni estàtic. Hi ha realitats que han estat inventades i d’invents n’hi ha que són més o menys constitutius o constituents de realitats. Els Països Catalans podrien ser un invent tan real com ho són els sistemes operatius o la telefonia mòbil, que de models diferents en evolució n’hi ha la tira. Un invent tampoc no és necessàriament dolent o simple. Ningú critica els automòbils o els exèrcits per ser invents; encara més, que aquests invents siguin criticats no impossibilita que de fet existeixen i que es vagin actualitzant segons les circumstàncies.

És bo d’entendre que els invents poden ser bones alternatives. L’habeas corpus o la Seguretat Social en són exemples, els quals, al seu torn, semblen preferibles a invents com la tortura o l’almoina. Amb tot, els invents no sempre compleixen el que els seus promotors diuen; tenim el Regne d’Espanya posterior al franquisme i la Unió Europea sorgida en la postguerra freda com a casos recents. En efecte, l’invent no depèn pas del que l’inventor o el seu grup de seguidors promet. Com a reals que són, els invents tenen una sort de vida pròpia.

Un invent constata problemes fàctics. Si un presumpte invent no confirma ni soluciona intencionadament res, no és un invent. A més de ser un invent, les ulleres confirmen i solucionen el que són considerats problemes de visió. L’invent que és perfecte ho és pels fets. També hi ha invents, però, que tot i no poder negar-se que són invents, generen nous problemes i invents que alhora provoquen nous problemes, nous invents i, per tant, no poden ser perfectes. Els referits Regne d’Espanya i la Unió Europea són paradigmàtics en aquest sentit.

Val a dir que un invent pot ser objectivament millorable i tenir diverses aplicacions. Generalment, fa més eficient un punt de partida i pot satisfer necessitats i curiositats tot generant pràctiques noves i prèviament impensables, encara que aquestes no sempre siguin desitjables per tothom. Galileu va fer de la ullera un telescopi i va trobar, sense inventar-les, irregularitats a la Lluna. Allò serví per a la investigació astronòmica i per a propòsits militars. Una lent manipulada por generar tot això i molt més. Com hem dit, un invent no depèn dels inventors.

Durant el segle XIX, després que els francesos planifiquessin un futur per a la península Ibèrica, algú es va inventar un tipus de nació espanyola. Una nació que s’havia d’estendre als dos hemisferis tot garantint la unitat catòlica i monàrquica de matriu castellana dels presumptes espanyols. No gaire diferent del que s’ordenà durant els segles precedents, però d’ençà en condició d’imperi decadent tot acompanyat de retòrica modernitzada, amb constitució liberal inclosa. No obstant això, aquell invent generà tot un seguit d’independències i d’identitats culturals que, des de llavors, han fet d’Espanya més un camp de batalla que no pas una pàtria.

Un invent pot condicionar relacions jurídiques i socials. Podem pensar en invents com les armes o l’alfabet, però també en d’altres nostrats. La difusió d’una expressió inventada com “Països Catalans”, n’és un cas infal·lible. Uns senyors anotaren a la Constitució espanyola de 1978 que no és possible la federació de “comunitats autònomes” del Regne en un període en què intel·lectuals i artistes apel·laven als Països Catalans com a unitat cultural viva, és a dir, com a història cultivada i cultivable. No hi ha cultius sense invents, naturalment, ni que generin simpatia a tothom. L’odi més visceral pot aparèixer cada vegada que algú parla públicament dels “Països Catalans”.

L’odi esmentat pot tenir conseqüències més o menys subtils, des d’inventar una fantasiosa harmonia entre espanyols que serveix per a justificar la marginació d’escriptors independentistes a inventar gramàtiques normatives que siguin alternatives a les “catalanistes”; invents que miren d’impedir la flotació dels Països Catalans. Tanmateix, qui mira d’evidenciar-los, tant si considera aquests països com un fet o com un projecte, sovint haurà de trobar-se als que no tenen cap altra rèplica verbal que la de dir que “són un invent”. Irònic però real.

Un invent no és arbitrari; té al darrere una matèria primera i pot comportar molts invents arrelats. Ningú inventa des del no-res perquè inventar implica la realitat, de la qual tothom forma part. En tot cas, és curiós que els Països Catalans sobrevisquin, generació rere generació, a tants invents en contra. Hi ha qui diu que la realitat és tossuda! Així i tot, ens podríem preguntar què no és un invent. O millor: què és el que hauria d’acceptar, segons l’inquisidor de torn, qui pensa o vol un “invent” com els Països Catalans? Potser un ordre diví, natural, espontani? I què té de desitjable aquest ordre que no pugui tenir un d’inventat? Una presumpta puresa, tal volta?

Ben mirat, seria una bona notícia que els Països Catalans fossin un invent, perquè evitaríem assentir si són o no “reals” i corroboraríem que són “realitzats”. I potser som en un moment adient. Un invent permet fer arran del que hi ha. Mentre debatem i desitgem els Països Catalans, encara que sigui sense consens, l’anticatalanisme serveix per afirmar que alguna cosa estem fent. Seguim la dita: “ladran, Sancho, señal que cabalgamos”.

[1r de Maig] Canviar Europa des dels seus pobles, per Joan Morro

Canviar Europa des dels seus pobles

El Parlament Europeu ha acollit aquesta setmana una conferència d’Arnaldo Otegi que posa sobre la taula dues cames d’un mateix projecte: Europa i les esquerres. Es tracta de qüestions estrictament polítiques que obliguen a desbordar el legalisme i el moralisme presentats pels que encara creuen en un capitalisme “amb rostre humà”. Un maniqueisme que, connivent amb plantejaments neoliberals, obvia que els problemes polítics són sempre col·lectius i que cap col·lectivitat és abstracta, sinó històrica. Ara bé, precisament perquè la història la fan els pobles, no hi pot haver cap canvi històric sense respostes populars.

Parlant en nom de l’esquerra independentista basca, Otegi apel·la a la necessitat d’entrelligar tres punts clau per fer possible un avenir favorable per a les classes populars europees, a saber: superar el sectarisme de l’esquerra tot acordant programes comuns, renovar el compromís internacionalista de les polítiques d’esquerra, i recordar que l’esquerra no va néixer per a resistir sinó per a guanyar. Tot plegat és presentat arran d’una reflexió des de l’experiència de l’esquerra abertzale a les institucions del País Basc.

• Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. 

Otegi assenyala que les institucions són una limitació per a l’esquerra política. Les raons d’aquest fet són de tipus estructural, no merament conjunturals. Malgrat la retòrica pròpia dels règims democràtics europeus, les mesures de l’esquerra independentista basca a les institucions han estat subordinades al poder central del Regne d’Espanya, un Estat membre de la Unió Europea la unitat del qual és potenciat per elits politicoeconòmiques clarament arrelades. Tanmateix, es tracta d’un Estat ben fidel a una doctrina, com ho prova la immutabilitat del Govern central i de la dreta espanyola pel que fa a la situació del conflicte basc. Com a conseqüència, Otegi subratlla que s’han de respectar les estratègies de cada poble, ja que cada població està lligada a problemàtiques concretes, alhora que adverteix dels riscos dels gestors i del nacionalisme.

No obstant això, Otegi adverteix que no s’han de rebutjar totalment les institucions. Aquest rebuig connecta amb una presumpta esquerra “resistent”, la qual en la pràctica assumeix la derrota, el ressentiment, renuncia a la felicitat i a l’autèntic objectiu de l’esquerra política: transformar el món. Però, si la transformació és l’objectiu, el motor de l’esquerra és la participació, i aquí rau la importància de les institucions. En comptes d’institucions sense poble o d’un poble sense institucions, cal que el poble hi participi allà on sigui possible. Cal construir una política amb la gent, cal preguntar i escoltar a tothom tot aprofitant els mitjans a l’abast. Una resposta popular davant un referèndum no pot ser una derrota, sinó una victòria, perquè contribueix a un procés orientat a una democràcia expansiva. En efecte, comptar amb la gent condiciona als adversaris a haver de fer el mateix. Témer al poble és renunciar a la història.

• Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament.

Quan Samuel Huntington deia que eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia tenia part de raó: eixamplar la democràcia és un perill per a la democràcia liberal. L’ideal de l’individu-consumidor ha estat un principi ideològic que molts han volgut convertir en la fi de la història. Amb tot, com remarca Otegi, fa temps que la dreta política està guanyant l’hegemonia cultural. Per això és de suma actualitat reivindicar que, més enllà d’un aparent mercat de discursos, el que està en joc és una batalla ideològica. Una batalla que ofega a les esquerres cada vegada que es desentenen d’Europa i dels seus pobles.

Hi ha dos exemples que mostren el defalliment de les esquerres europees. D’una banda, la tragèdia dels desplaçats per les guerres a la Mediterrània Oriental. Si les arquitectures institucionals d’Europa són qui no respecta la vida dels que estan fugint d’una guerra, com ho proven les actuals gestions de fronteres europees, aleshores els pobles europeus estan normalitzant una barbàrie. Dit d’una altra manera: estan regalant Europa als que gasegen éssers humans. D’altra banda, l’expectació haguda envers els reptes que l’esquerra grega presentà a la Unió Europea en detriment d’un internacionalisme actiu és una greu derrota de l’esquerra en general. Otegi critica l’actitud passiva que tingué l’esquerra independentista basca al respecte, i ho reprèn per tal d’emfatitzar que a Europa tenim reptes comuns que només podrem afrontar si aconseguim relativitzar la nostra nació.

Europa és un problema que les esquerres –sempre plurals i complexes– no acaben de prendre’s seriosament. Les reflexions d’Arnaldo Otegi al Parlament Europeu apunten a que cal reconèixer aquest problema, el qual s’aprecia tant en les fronteres de la Unió Europea com a l’interior dels Estats europeus. Al respecte també podem afegir tant els conflictes en què estan implicats Ucraïna i Turquia com l’auge de l’extrema dreta a països com Àustria o Finlàndia. Ara bé, com el propi Otegi sosté, la resposta a aquest problema passa pels propis pobles europeus i no pas per cap fórmula abstracta, les quals tendeixen a florir quan les esquerres defalleixen.

Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 

"Aprendre de la història, analitzar el present i pensar en el futur: Colòmbia i Catalunya", per Sergi Perelló

Sobre Colòmbia i Catalunya

Aquests dies he estat a Cuba acompanyant el procés de pau que s'està gestant entre el govern colombià i la principal guerrilla del país.
Un procés que té el suport de la comunitat internacional.

Coincidències de la història, ha recaigut pràcticament en els mateixos tempus que el procés d'independència d'una part del nostre poble.
Fins i tot l'aplicació real dels acords de pau que se signaran aviat entre els principals actors colombians i el full de ruta emanat de l'acord d'estabilitat entre la majoria independentista catalana, coincideixen en el temps.

• El procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació de les majories socials 

Casualitats de la història però grans semblances en allò que volem les majories; canviar de capsa com a oportunitat per transformar el contingut. Defugint els maximalismes, des del realisme, la generositat i la confiança que és el poble qui té la paraula. I pot fer-ho.

Perquè el procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació democràtica, real i efectiva de les majories socials per transformar la societat cap a un futur sostenible de benestar, igualtat i justícia social.

La consecució de la pau a Colòmbia i de la independència a Catalunya no són, com hi ha qui creu i voldria que fos, l'estació final on es resoldran tots els problemes de tots dos països en una Arcàdia de felicitat on guanyaran els bons sobre els dolents.

La consecució d'aquests dos processos és l'oportunitat
històrica perquè les majories socials de tots dos països tinguin les condicions democràtiques per canviar i transformar la societat sense la interferència d'elements externs que per mitjà de la imposició de regles antidemocràtiques i/o la violència han pretès eternitzar el poder d'unes minories oligàrquiques.

• Els processos històrics de ruptura els empeny el poble  per mitjà de la lluita sobretot intel·ligentment estratègica.

En aquest nou marc serà el poble, qui amb la seva organització, la seva mobilització i la seva participació a les institucions realment democràtiques, podrà canviar el futur.

Com a tot arreu les opcions maximalistes, però minoritàries, a banda i banda d'aquests dos processos, les que no volen canviar res i les que diuen voler canviar-ho tot de cop el dia de la pau a Colòmbia o de la independència a Catalunya, esdeven aliats involuntaris per deixar les coses com estan i evitar la ruptura real.

És important entendre que els processos històrics de ruptura els empeny el poble i la seva organització per mitjà de la lluita constant i progressiva, però sobretot intel·ligentment estratègica.

La transformació social, econòmica, cultural i política de les relacions injustes entre els éssers humans, nascuts iguals, no s'esdevé perquè se'n tinguin moltes ganes i vulguem que passi demà.
S'esdevé aprenent de la historia de la humanitat, analitzant el present i pensant que el futur el construïm entre el màxim de gent possible, o seguirem sempre igual. Sense canviar res.

Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de laIntersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina.

Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia".
* Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.
(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

CGT Catalunya

Es celebra a Badalona el congrés "Qüestions d’Estat",centrat en el procés constituent i en el paper que hi juga l’Àrea Metropolitana

Òmnium Cultural

EDICIÓ 2016
Un espai de reflexió sobre el Procés Constituent amb mirades i opinions diferents


El III Congrés Qüestions d’Estat es centra en el procés constituent i en el paper que hi juga l’Àrea Metropolitana

Lluís Llach (Junts pel Sí), Gabriela Serra (CUP) i Albano Dante Fachin (Catalunya Sí Que es Pot) parlaran del procés constituent
Les alcaldesses Dolors Sabater (Badalona) i Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet) i Gerardo Pisarello (primer tinent d’alcalde de Barcelona) explicaran el paper de les ciutats metropolitanes per a reflexionar sobre la Catalunya del futur
Com ampliar la majoria social a favor de la independència i una conferència d’Enric Juliana complementaran el Congrés que se celebrarà el 12 i 13 de març al Museu de Badalona
Òmnium Cultural organitza el cap de setmana del 12 i 13 de març al Museu de Badalona la tercera edició del Congrés Qüestions d’Estat, que en aquesta ocasió abordarà el paper de l’Àrea Metropolitana en el Procés Constituent. Es comptarà amb la presència de Lluís Llach, Gabriela Serra, Albano Dante Fachin, les alcaldesses Dolors Sabater i Núria Parlon, Gerardo Pisarello, Enric Juliana, Antonio Baños, Lluís Cabrera, Montse Santolino i Jordi Cuixart.

“Des del Barcelonès Nord volem obrir al debat ciutadà el procés de construcció de la República Catalana”, ha explicat Jordi Ballesteros, president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, que ha concretat que en el Congrés s’abordaran tres idees: “Com eixamplar la majoria social de l’independentisme, com participem la ciutadania en aquest procés i quin paper hi juga l’Àrea Metropolitana”.

Enric Juliana, director adjunt del diari La Vanguardia, obrirà el Congrés Qüestions d’Estat amb la conferència: “Catalunya i la restitució del greuge històric amb l’Eix Besòs”. Seguidament se celebrarà la primera Taula del Congrés que abordarà “La participació de la ciutadania en el procés constituent” amb els tres membres de la mesa de la Comissió d'estudi al Parlament sobre el Procés Constituent: Lluís Llach (president, Junts pel Sí), Gabriela Serra (vicepresidenta, CUP) i Albano Dante Fachin (secretari, Catalunya Sí Que Es Pot), moderats per Esther Vera, directora del diari ARA.

La primera jornada del Congrés qüestions d’Estat clourà amb la Taula “Ampliar la majoria social a favor de la independència a l’àrea metropolitana”, amb el periodista Antonio Baños, que va ser cap de llista de la CUP en les darreres eleccions al Parlament; Lluís Cabrera, impulsor dels Altres Andalusos; i la periodista Montse Santolino. La moderadora serà Odei Etxearte, periodista del diari EL PUNT AVUI

El Congrés seguirà diumenge 13 amb el diàleg entre les alcaldesses Dolors Sabater (Badalona, Guanyem Badalona) i Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet, PSC) i el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello (Barcelona En Comú), sobre “El paper de les ciutats metropolitanes en la Catalunya del futur”, moderats per Jordi Ballesteros, president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord. La tercera edició del Congrés Qüestions d’Estat serà clausurat per Jordi Cuixart, president nacional d’Òmnium Cultural.

Les inscripcions, que són gratuïtes a: http://scur.cat/3J5NAE , també es poden fer al telèfon 933 89 56 80 i al correu electrònic badalona@omnium.cat
- See more at: https://www.omnium.cat/congresestat#sthash.km7zQiIY.dpuf

El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN [Sal·lus Herrero]

El darrer número de la revista “Lluita” del PSAN
Sal·lus Herrero

El 15 de gener proppassat, a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es presentava la darrera revista del PSAN “Lluita. Per Catalunya reunificada, independent i socialista”, amb una portada, en roig, clar i fosc, que posa “300 lluites i 46 anys”, tot i que la data és de desembre 2015. I a la contraportada posa el mapa dels Països Catalans, la senyera amb l’estel i “PSAN, 47 anys. Fer de l’independentisme moviment de masses”. Les 300 revistes de "Lluita" hi son a l'Hemeroteca de la Plaça de Magúncia (València), a Casa Fuster (Sueca) i a la Universitat Literària de València.

La presentació la va fer, bàsicament, Josep Guia, que ha sigut el líder indiscutible i indiscutit i ‘l’home-orquestra’ del PSAN al País Valencià, tot i que Maria Conca, la seua companya, ha sigut tant fonamental o més des que a principis dels anys setanta va assistir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (amb Carme Alborch, la que fou ministra de cultura de Felipe González) i decidiren integrar-se dins del PSAN (Maria i Josep) i organitzar aquest partit polític al País Valencià-Països Catalans. Esmentaré, de passada, les escissions i divisions internes al si del PSAN perquè són massa complexes per analitzar-les; cal ser un expert ‘pesanicòleg’ (a l’estil dels “vaticanòlegs” o “sovietòlegs”), per tal d’aclarir-se en les diferències entre el PSAN i el PSAN-Provisional que va donar lloc a Independentistes dels Països Catalans (primer trencament), la divisió entre PSAN i Moviment d’Unificació Marxista (MUM) o el Bloc Català de Treballadors (segon trencament) i el tercer trencament del PSAN va donar lloc a Nacionalistes d’Esquerra al Principat i al País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, on el suport o no a la lluita armada fou un dels eixos centrals com també si es mantenien posicions del tot rupturistes o es combinaven amb polítiques de reforma radical en un context una mica ‘diferent’ al de la dictadura (tot i que s’havia reproduït una bona part en una “democràcia” de molt baixa qualitat).

Tampoc entraré a analitzar el conflicte de les diverses estratègies entre els que volien prioritzar el Front Patriòtic o la Lluita de Classes Revolucionària, perquè a pesar d’haver llegit el llibre de Núria Cadenes, “Josep Guia: l’independentisme complet” i altres llibres sobre aquesta qüestió, com el d’Albert Botran “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, Edicions El Jonc, 2012, sobretot quan al capítol I “1969-1979: el naixement de l’Esquerra Independentista i la lluita contra el franquisme”, al remat, davant de les escissions remembrem l’escena dels palestins davant l’Imperi Romà del film sobre “La vida de Bryan” dels Monty Picton. Com remarca Botran aquestes reiterades escissions mostren les febleses de l’independentisme d’aquell temps; el manteniment de les formes i les reivindicacions genuïnes de l’antifranquisme, en el nou context polític de la post-transició, va fer pagar el preu de la marginació a l’independentisme.

• El PSAN va fer l'esforç de portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30

No obstant això, a pesar d’aquesta marginalitat, com que moltes de les reivindicacions independentistes continuaven essent justes i escaients, sobre la necessitat de trencament democràtic amb la dictadura anterior i la necessitat del reconeixement dels drets socials de ciutadania catalanoparlant i a l’autodeterminació dels Països Catalans, que havien sigut bloquejats pels pares de la Constitució espanyola, entre els quals, Miquel Roca i Jordi Solé Turà, prohibint la federació o confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, posem per cas, dels Països Catalans, veurem com es va desplegant a través de diferents processos de clarificació que Albert Botran, actual diputat de la CUP, exposa al llarg d’aquest llibre sobre l’independentisme d’esquerres als PP.CC., fins assenyalar l’ascens progressiu de la CUP del 2003-2011 i més encara a les eleccions del 2015 fins a ser decisius al parlament de Catalunya de la post-autonomia i la pre-independència actual.

Més enllà de les virtuts i la importància del PSAN -que és una organització que es planteja bastir un model d’alliberament nacional sobre la concepció marxista i que “va ser el grup més nombrós de l’independentisme durant els anys d’oposició al franquisme i de la Transició, i que va fer l’esforç per teoritzar i portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30, i que apuntés cap a la configuració d’una alternativa política global, tant en l’àmbit nacional com social, enmig d’un context de desmobilització social i de renuncies durant la transició- les divisions internes, al meu parer, condemnen l’independentisme d’esquerres lligat al PSAN, a la marginalitat i a la impotència política.

Tanmateix, Josep Guia va defensar, a la presentació del darrer número de “Lluita”, que des del PSAN s’havia contribuït amb èxit a fer hegemònic socialment el projecte d’alliberament nacional de Catalunya perquè havia denunciat, abans que ningú, les insuficiències, els paranys, enganys, els dèficits i els límits de l’autonomisme i havia continuat exigint la necessitat de bastir un estat català propi al servei de les classes treballadores; també remarcà que en solitari fa quatre dècades des del PSAN es reivindicava la independència i la unitat nacional per a fer-la possible (el Front Patriòtic), la unitat nacional que és ja el projecte polític de la majoria del poble català (al Principat), tot i que pel camí, per “realpolitic”, s’haja deixat de banda la possibilitat d’abraçar en aquest procés tots els Països Catalans. Després de remarcar Guia que “hem fet un llarg camí per arribar on som, i molts militants han pagat un alt preu (hores de dedicació i treball, aïllament social i criminalització, persecusió política i judicial, detencions, tortures, anys de presó…) per a poder avançar. Però encara resta un tram decisiu per a fer realitat la independència, i l’estat que en resulti pot no ser de Països Catalans ni de la classe treballadora, i per això, cal continuar lluitant per assolir el projecte del PSAN”. Va recordar, entre d’altres, la mort de Toni Villaescusa i l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos i l’empresonament de Núria Cadenes i la lluita i les campanyes per alliberar-la.

• Guia defensa que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.

L’editorial d’aquest darrer número de “Lluita”, de Josep Guia “El pa no es fa sense rent”, davant la suspensió d’activitats polítiques públiques anunciada pel PSAN reivindicava el seu partit com a referent de l’independentisme català modern, constituït el 1968, a partir del FNC (Front Nacional Català), el PSAN ha estat pare ideològic i/o orgànic de pràcticament totes les organitzacions independentistes catalanes existents fins la gran eclosió independentista del 2010. Assenyala Guia que la modernitat del PSAN ha consistit en: 1) ésser l’exponent català del marxisme d’alliberament nacional, fent indestriable alliberament social i nacional i 2) ésser el partit de la nació catalana completa, seguint l’obra de Joan Fuster. La segona puntualització de Guia és que l’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme, en aquest sentit afirma Guia que en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, les masses autonomistes que van començar a cridar “independència”, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent. Tanmateix, si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts. Per tant, en la seua darrera intervenció política, vol denunciar l’oblit sistemàtic del conjunt dels Països Catalans. Cal insistir que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.

Després de Josep Guia, van intervenir Marc Candela, sobre el jovent independentista que és un article al Lluita sobre l’emergència del jovent independentista als anys noranta (Maulets, l’AEN, el BIE, l’ACE, la CEPC, l’SEPC (el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)…); Toni Gisbert va parlar sobre el recorregut històric del PSAN i la pluralitat de la revista “Lluita”, Bruno Díaz i Josep Andrés sobre el disseny i la maquetació de Lluita, des dels primers números, en blanc i negre, després el color fins a l’actualitat, inclús es va assenyalar la participació de Quim Monzó, una llarga entrevista a Pedrolo, de Maria Mercè Marçal i altres escriptores i artistes en algun disseny de “Lluita”, una fallera amb peineta i tot on del seu cap obert per mig eixia un puny reivindicatiu (de Quim Monzó), es tractava de tocar temes d’actualitat, sobre ecologisme, moviment veïnal, reivindicacions socials, feminista o del jovent. I es va mostrar una foto de meitat dels anys setanta, al costat de l’associació El Micalet de València, al carrer Guillem de Castro, on hi havia una paradeta del PSAN i el periodista Manolo S. Jardí, duia una cabellera com la de l’actual president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont (o com la d’Anna Gabriel, diputada de la CUP!).

A la darrera revista “Lluita” hi ha una interessantíssima entrevista feta per Maria Conca i Josep Guia a Núria Codina (Sabadell, 1938) i Jordi Moners (Barcelona, 1933); Núria Codina va formar part del grup de joves que des del FNC van fundar el PSAN el 1968, des de la campanya contra Galinsonga, director de La Vanguardia el 1959 que es va queixar perquè es feien les misses en català a la parròquia de Sant Ildefons, on hi anava, cridant “Todos los catalanes son una mierda!”, fou destituït; recorda Núria i reconeix que quan militava al PSAN als anys seixanta estava enamorada dels valencians Raimon i de Paco Candela. Recorda Joan Fuster i a Raimon a la nit literària de Santa Llúcia, 13 desembre 1962 i dins del PSAN recorda Josep Ferrer, Joan Armet, Teresa Alabèrnia, Pep Ribas i Emilia, les germanes Serra i el seu germà Cala, Carles Jordi Guardiola i Adelaida Ponti… remembra els Aplecs del Puig i a la guàrdia civil que els va impedir arribar, la bomba que els van posar els feixistes a la masia de sant Boi el 5/09/1989; Jordi Moners va tenir un paper destacat aquells anys en què vivia a Alemanya, on feia de professor a la Universitat de Heidelberg i venia cada any a Barcelona, explica l’expansió del PSAN al País Valencià (1974) i les Illes (1976, i en la definició com a partit comunista (1976); amb ells parlen de la militància, de les relacions amb els companys, de les activitats en la clandestinitat, de la fundació i trajectòria del PSAN, dels moments més durs de la repressió.

Jordi Moners a l’entrevista també parla de la Marxa del Llobregat que va durar tres setmanes (20/08/1978-11/09/1978) que va comportar molta conscienciació ecològica. Explica Jordi el seu ofici de traductor a l’IEC, de l’alemany, l’italià, el francés i portugués, el llibre que més a gust el va traduir és el d’”El manifest comunista” de Karl Marx i Friedrich Engels i ens parla de la seua “Síntesi d’història dels Països Catalans” que és un llibre molt pedagògic, senzill, que vol arribar a tothom; assenyala que “l’encert va ser saber definir el marxisme d’alliberament nacional i de Països Catalans”, “la definició de comunista va ser important, però quan el partit és va decantar pel suport a Terra Lliure, em va desagradar perquè jo era pacifista, a més era un risc constant. Mai no em va fer gràcia. La pèrdua de Fèlix Gonyi, que havia estat en la llista per a les municipals del Prat, de Toni Villascusa, de Quim Sànchez… i d’altres joves independentistes em va fer patir”. I conclou Moners dient que “els del PSAN hem estat en la lluita per la independència, per la unitat nacional dels Països Catalans i per la defensa dels interessos de la classe treballadora”.

Vicent Partal escriu un article “I el país no s’ha integrat…” on diu que “entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona-92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara”, analitza els mecanismes repressius del sistema, el capitalisme d’amiguets, l’evidència dels Països Catalans com una nació oprimida i conclou Partal dient que “Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball [d’alliberament nacional]. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent [referint-se al PSAN]. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos”.

Hi ha el balanç del “1993-2015 sobre la consecució d’un somni: la independència de masses” de Francesc Invernon i sobre el” PSAN i SI” (Solidaritat per la Independència) de Gaspar Jordan.

Hi ha una nota de Maria Conca, molt emotiva, en record d’Ariel Mompó i Sirvent (1/09/1937-11/09/2015), nascut a Alcoi, professor de matemàtiques a l’Institut Pare Victòria d’Alcoi, a finals dels anys setanta es va afiliar al PSAN i va tenir una participació molt activa en el partit, en les trobades al Preventori d’Alcoi (1986) o a la Trobada de l’Ebre (1987); els pares d’Ariel eren d’ideologia llibertària i ell era de caire bonhomiós i tranquil, company tertulià a l’Octubre molt perspicaç i bon conversador que quan escoltava federalisme, deia, que ell estava a favor del ‘nostre’ federalisme, és a dir, dels Països Catalans que l’estat espanyol ens prohibia -“constitucionalment”- des de l’unitarisme feixista o apararentment “esquerrà”.

Eva Serra i Puig a “Uns records anys després” analitza la cruïlla del PSAN entre la reforma i la ruptura, com “el PSAN-Provisional esdevé IPC i intenta la creació d’eines de ruptura com TLL i MDT. També aquest sector tingué implantació al País Valencià com demostren les detencions de Josep Vicent Just i Daniel Pérez, entre altres, de desembre de 1981. […] Ara, en plena descomposició de l’estat espanyol de la transició, l’independentisme sembla trobar la penetració social a què sempre ha aspirat i, tot seguit lluitant, som a l’espera d’un horitzó més nacional i just”.

Josep Ferrer a “Les 300 lluites del Lluita” diu que com començava remarcant el número 1 de Lluita el paisatge era “una total dominació política, econòmica, social i cultural”, en el qual l’independentisme anava deslligat de la lluita social i aquesta anava subordinada al nacionalisme imperial espanyol. I ningú ni pensava ni somiava en la nació completa. Potser aleshores ens vam equivocar i el PSAN s’ha equivocat en moltes coses en la pràctica política […], però l’objectiu que aleshores vam marcar com a país s’ha anat imposant, perquè responia a la necessitat històrica nacional, i s’acabarà imposant si la història no se’ns torna a tòrcer”.

Hi ha un article de la dècada “1980-1992. La no integració en la Reforma. El temps del mocador negre”, de Joaquim Llofriu, “som al carrer lluitant per una Catalunya sense nuclears, pels drets dels treballadors, de els dones, del jovent. Sortim als carrer defensant el català, amb els Grups de defensa de la Llengua, catalanitzant la toponímia, denunciant el bilingüisme o responent a agressions com la sentència de l’Audiència de València contra l’ús del català a la Universitat que mobilitza milers d’estudiants arreu de la nació, conscients de la importància del català com a eina d’unitat nacional i que qualsevol atac a València és una agressió a tota Catalunya”. Llodriu conta “ens manifestem contra les forces d’ocupació, qüestionem els govern regionals al servei de l’ocupant que utilitzen tots els seus mitjans per silenciar, minimitzar i sovint criminalitzar el moviment independentista”. Pere Ros explica “La lluita dels “Comités” de solidaritat amb els patriotes catalans represaliats per l’estat espanyol.

Salvador Balcells a “PSAN: una perspectiva personal”, ens conta la seua consciència social i de país a finals dels anys seixanta, com el 1972 obri la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat, la seua amistat amb Joan Rendé, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver; el 1974 es fa del PSAN de la mà de Jordi Moners i Núria Codina, l’amistat amb Maria Mercè Marçal que encapçalaria el front de lluita feminista del PSAN, la incorporació de militants del País Valencià i nous membres de gran vàlua (Josep Guia, Manuel Tarín, Miquel Alonso…); l’any 1978 la legalització del PSAN gràcies a l’advocat Paco Candela i l’escriptor Gonçal Castelló; el 1979, amb el BEAN, encapçalat per Xirinacs; l’escissió d’un grup que es definia com a ‘marxista nacionalista moderat’ i un altre que després van retrobar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1979 i dissolt el 1984. Recorda el valencians Josep Guia, Paco Candela, Josep Lluís Blasco i a Vicent Partal; l’impuls del MDT, l’any 1984, des del PSAN junt a IPC i independents; l’any 1987 la Coordinadora Nacional de l’MDT impulsa la teoria del Front Patriòtic, prioritza la independència i després poder fer la revolució social. 1989, creació de Catalunya Lliure; considera Balcells que l’expansió creixent de l’independentisme va fer que una part del catalanisme autonomista es comencés a decantar cap a posicions sobiranistes, des del “independentisme tranquil”. En el treball de desmuntatge de l’independentisme combatiu també hi ha tenir molt a veure la repressió de l’estat, especialment a les Olimpíades.”El resultat de tot plegat s’ha concretat els darrers anys: ‘la dreta’ és qui encapçala ara el moviment independentista, un procés, potser per això, mateix, limitat al Principat”, conclou.

• És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català

A més de les sàvies crítiques de Jordi Moners a la lluita armada i a la violència, em sembla una errada en la idea de nació completa passar-se a dir-nos Catalunya en compte de mantenir els Països Catalans. Perquè en comptes d’explicar la complexitat de la diversitat, es redueix, simplifica i potser es dificulta més la identificació d’aquella gent que entén la seua catalanitat des de la valencianitat del País Valencià, des de la seua singularitat de la Franja, el Rosselló, Andorra o el Principat, tot i que cal fomentar, per sobre de particularismes, també la noció d’’unitat’, però una unitat no unitarista, que abrace la diversitat i el reconeixement de la pluralitat nacional, en identitats, països i variants lingüístiques de la mateixa llengua catalana.

La construcció dels Països Catalans no pot fer-se, al meu parer, reproduint un motlle que siga o semble ‘unitarista’, a l’estil del model jacobí espanyol o francès, ni tan sols en el nom del País, sinó només pot ser des del reconeixement de la diversitat nacional de la Comunitat Catalànica o Països Catalans. Hem de passar de la noció d’identitat unitarista a una concepció nacional que reconeix i respecta la diversitat nacional o ‘regional’ interna que hi ha als Països Catalans, compost per identitats catalàniques diverses (principatines, valencianes, rosselloneses, andorranes, alguereses, balears, frangereres, aragoneses i inclús espanyoles, franceses, italianes o d’altre tipus; si no, potser, no anem enlloc.

• Només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius

És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català i a tota la gent catalànica que viu a l’estranger, com proposa i reivindica Enllaçats per la Llengua, però un espai de comunicació que reculla les diferents variants de la llengua catalana, els diferents accents perquè tothom se senta a gust, s’identifique i construesca la seua ‘identitat catalànica’ còmodament, sovint barrejada amb altres identitats culturals, lingüístiques i inclús nacionalitàries diferents.

Al meu parer, només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius que seduesquen i arriben a identificar-se grans masses de població a tots els territoris catalanoparlants i a les grans ciutats amb població castellanitzada, tant a les comarques castellanoparlants com a les catalanoparlants del País Valencià, el Principat, les Illes, la Franja, Andorra… Açò només pot ser des de la inclusivitat i un model de catalanitat ‘universalista’, obert, flexible, ‘en construcció’, respectuós amb la diversitat, deferent amb la diferència que construeix un ‘nosaltres’ que reconeix els drets humans, lingüístics, culturals, ecològics, socials i ‘nacionals’ ‘nostres’ i dels ‘altres’ (comunitat gitana, migrants, refugiats…). Per ampliar la base social dels que reclamem el dret a l’autodeterminació per garantir la supervivència lingüística, cultural i política dels Països Catalans.

Sal·lus Herrero (membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-PV)

"Sobre un petit poder valencià" [Tomàs Escuder]

Tomàs Escuder analitza com la projecció pública als mitjans de certs personatges polítics valencians, arran de la presència institucional del valencianisme d'esquerres, està aconseguint de visualitzar un espai propi que, poc o molt, ve a trencar l'omertà patida fins ara en el discurs d'un projecte valencianista. I tenir presència mediàtics és, en aquest cas, qüestió de ser o no ser. 


SOBRE UN PETIT PODER VALENCIÀ

Tres paraules poden definir el moment polític actual del País Valencià. I tot i que aquestes siguen d’ús  habitual i que pul·lulen entre la gent o la classe política amb profusió , per a nosaltres els valencians tenen un valor diferent. O l’haurien de tindre en les circumstàncies tan diferents de les de fa només uns mesos.

Les paraules són: petit, poder i valencià. Si les ajuntem  i les relacionem amb la realitat política del moment arribarem a entendre alguna cosa i, més important encara, copsar el que pot ser un futur immediat.

Des de fa uns dies m’he proposat mirar els informatius de les principals cadenes de televisió estatals. Les altres, ai las, no les puc veure. I quina cosa hi he trobat que abans no veia?

He pogut veure un petit poder valencià . Anem per parts. El que he  constatat és que des de fa poc però de manera continuada encara que minsa, apareixen en eixos informatius unes veus valencianes. Les d’un poder. Certament les manifestacions d’altres poders valencians , i n’hi ha però no exerceixen com tal, són encara inexistents per a l’aldea global espanyola.

Hi apareix el polític : i és una delícia veure Mònica Oltra o Ximo Puig o Baldoví, fins i tot Morera...Quin goig no m’ha fet!

• Gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià

Però més enllà del plaer personal, de la mena de revenja o de l’exultació per eixes presencies abans ignorades , hi ha el fet evident de que eixes persones, representants del poder polític valencià han pogut dir la seua. Poques vegades i encara... com de forma marginal, amb presses. Sovint només com complement d’altres informacions . Sí, sempre i encara, massa liminars.

Però han aparegut. Efectivament, gràcies a unes eleccions que han estat favorables al País , tenim ara un petit poder valencià si es mira des de fora, des de l’altiplà, des de Madrid. Observat però des de dins o  des de la perifèria com ells diuen,  però que per a nosaltres resulta central, tenim la sensació de que aquest poder existeix.

I si el poder , en general i per a ús del carrer, és aquella capacitat de , físicament o mentalment, fer una cosa, ara la tenim. I cal aprofitar-la. I una qüestió primordial en aquest sentit és, avui més que mai, no solament que aquest poder valencià actue sinó que es faça visible. Tal vegada aquesta és una missió encara no assolida i a la que caldrà prestar-hi la dinàmica pertinent per tal que les aparicions als media no siguen esporàdiques i sí habituals.

• Sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.

Naturalment , per a arribar a eixe estadi cal que , l’esmentat poder polític s’ajunte amb d’altres poders valencians. N’hi ha i , tal vegada no els  vindria malament incorporar-se al tàndem si veuen que hi guanyen alguna cosa.

Certament que encara no fa quasi ni vuit mesos que el Consell pot actuar. Es poc encara . I és poc per a poder abastar tants camps abandonats pels governs anteriors. Però no hi ha dubte que s’hauran de fer esforços per ocupar un espai, disputant-lo a d’altres clar, que necessitem per existir. Avui sense la presència en el discurs social imperant un poder polític no és ningú.

El petit poder valencià cal que estiga present en les instàncies on es parla i actua el poder d’estat. Es la primera vegada, des de temps històrics recents ( sense oblidar alguna xicoteta immersió) que hi ha un discurs coherent, fort , estructurat i amb recursos. I aquest discurs, també per primera vegada, s’ha estés i refermat arreu del País. No és poca cosa. No.

Hi ha aparegut una societat que demanda cada vegada més una valencianització creixent en molts sentits. Hi ha gent capacitada i una estructura política aprofitable. Alguns recursos econòmics importants. Una població a considerar dins l’estat. I més ítems que no podem enumerar ací ara. Però hi són . Sense donar noves glòries podem crear un País suficient  si conservem i augmentem el petit poder.

I , com va dir Cèsar, és amb aquests vímets com es fa  un imperi. No volem tant, no volem ser dominadors ni imperials. Volem simplement tindre allò a què tenim dret: eixe poder valencià i que ja no siga petit.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

"Temps d'aliances vitals" [Sal·lus Herrero]

Jesús Valencia, el 17 de novembre d'enguany, a l'article "Tiempo de alianzas", al diari Gara, advertia que: "part de la República catalana i les estridències de l'Espanya monàrquica s'han convertit en focus d'atenció internacional". Recordem les cartes que ha enviat la presidenta del parlament de Catalunya a l'ONU i a la UE avisant que Catalunya vol iniciar un procés d'independència per esdevenir Estat propi i constituir-se en República Catalana al marge de l'estat borbònic del Regne espanyol. Ambdós fets, confessava Valencia, "m'han dut a la memòria, salvades las inevitables diferències, alguns successos que passaren fa quasi cent anys i que tingueren el seu impacte a Euskal Herria". Podríem afegir que també al País Valencià i a tot l'estat espanyol. De fet, com podem observar a l'exposició sobre Carles Salvador a la Universitat de València, a la dècada dels anys vint i trenta al País Valencià emergiren vindicacions d'independència en forma d'Estat Valencià o d'Estat de tots els Països Catalànics. Ambdues posicions del tot legítimes que aspiren a la llibertat del País Valencià i la possibilitat de federació o confederació dels països de parla catalana davant d'un estat, que constitucionalment, ho impedeix amb les seues lleis anticatalanes, antivalencianes i antibalears.

Ens contava Jesús Valencia que "l'any 1918 i l'Espanya post-imperial encara no havia digerit els mals tràngols de Cuba i Filipines. Quan arribà la notícia que la població del Rif també reclamava la desconnexió de la Metròpoli, es despertà en aquesta un remolí de sentiments viscerals: efervescència de l'orgull ferit, patrioterisme histèric, rescabalament de les humiliants derrotes colonials. La primera reacció col·lectiva –molt propi de l'Espanya xucladora– fou la del menyspreu. ¿Cóm gosaven uns camperols desarrapats desvincular-se de la "Gran Nació" davant dels mateixos nassos d'aquesta? Els conflictes perduts en ultramar tenien com explicació la llunyania dels fronts de guerra; en la nova confrontació, els sublevats estaven a un tir de pedra. Bastaria un bufit de la vella (tot i que desplomada) potència imperial per a terminar amb la bogeria dels independentistes africans. ¡A per ells! Superb i despreocupat, marxà a la guerra l'exèrcit espanyol com si d'una breu excursió es tractara. La realitat no s'ajustà a las previsions. Arribà el desastre d'Annual. Moltes dones i homes als Països Catalans, a Barcelona, Castelló, València, Alacant, etc, eixiren a manifestar-se contra la conscripció militar obligatòria dels pobres i el reclutament dels seus fills que eren enviats a una guerra colonial, amb altes probabilitats de morir, mentre els rics podrien comprar la seua sort per diners i lliurar-se de la guerra.

L'Espanya arrogant va haver de canviar el seu discurs inicial. Els durs colps soferts al camp de batalla obligaren a buscar algun culpable en el que descarregar la ràbia col·lectiva i la responsabilitat dels fracassos militars. Abd el Krim, el cap més visible de la revolta rifenya, fou estigmatitzat com el prototipus de crueltat, perfídia i manca d'humanitat. Les barbaritats que digueren d'ell els opinadors espanyols d'aleshores podrien rivalitzar amb la torrentera de bonyigades que estan llençant els actuals contra els líders catalans. Aquell discurs extremat i bel·ligerant concità passions virulentes a la Península, però no va resoldre el conflicte: els rebels rifenys continuaren avant amb el seu projecte independentista.

De nou hagueren d'adequar l'estratègia. La següent consistí en cohesionar a "la societat espanyola" en torn a la unitat pàtria i (mesura prou més realista) buscar suports internacionals per a frenar als alçats en armes reclamant la independència per al seu país colonitzat. El monarca espanyol encapçalà aquella campanya patriotera alineant rere seu a el més esperpèntic de la societat espanyola. Els socialistes d' Indalecio Prieto rivalitzaven amb la dreta més miserable en defensa de la nació amenaçada. Rere d'ells, feien causa comuna sindicalistes extravagants, dames d'upa, bisbes mitrats i una colla de impresentables llepaculs, "telenyecos" i de "tontos útils". En l'àmbit internacional, hagueren que recórrer a l'armada francesa per a intervenir conjuntament en la batalla d'Alhucema.

Per a aquell patrioterisme histèric, resultaren ofensives les posicions discordants d'alguns bascos [i catalans, valencians, balears o gallecs] solidaris. Estos reivindicaven el dret que tenien los rifenys a defensar la seua sobirania i els seus fosfats; denunciaren l'«epopeia pàtria» com una vulgar guerra colonial; es proclamaren solidaris amb els qui defenien al Rif la seua terra i els seus drets. La Pàtria sencera renegà d'aquella colla de malparits que, a més de corrosius i traïdors, eren bascos (o catalans, valencians, balears o gallecs) i no espanyols com Déu, l'església i l'estat ordenaven.

• L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys.

Mentre aquests esdeveniments convulsionaven a Espanya, va tenir lloc altre fet menys conegut però de gran interés. El setembre de 1923, es reuniren a Barcelona delegacions catalàniques, gallegues i basques per a promoure conjuntament la independència dels tres pobles. Participaren en la marxa de la Diada de l'11 de Setembre i foren aclamats pel públic assistent, com la valenciana gent hem participat a les darreres Diades a Barcelona amb pancartes sobre "El dret a decidir del País Valencià" i ens han aclamat i aplaudit desitjant que Catalunya, les Illes i el País Valencià s'unisquen per aconseguir la llibertat dels Països Catalans. El document base que signaren el 1923 a Barcelona, bascos, catalànics i gallecs, a l'endemà estava impregnat d'independentisme i pretenien que marcara les pautes de la nova organització. La batejaren com a Triple Aliança, tot i que la delegació basca insistia en que s'anomenara 'Quàdruple', incorporant en ella als patriotes rifenys. Aquell il·lusionant projecte va tenir una vida molt curta. La seua firma accelerà la conjura que preparaven els militars i Primo de Rivera liquidà aquella Aliança a las vint-i-quatre hores del seu naixement. L'organització va desaparèixer, però l'esperit que la inspirava es va mantenir i continua viu fins avui.

L'actual procés constituent de la República catalana ha radiografiat una Euskal Herria que guarda certes semblances amb la de fa cent anys. El «comunionisme» d' Urkullu evoca al de Kizkitza: preservar, per damunt de tot, el "bon rollet" amb Madrid; mantenir-se en comunió amb la Moncloa siga qui siga el seu inquilí. Davant aquesta obsessió de la minoria jeltzale dirigent hi ha una gran part de la població que te altra sensibilitat: enveja la fermesa del poble català, admira la seua determinació per avançar en el procés constituent, comparteix la seua extensa vocació independentista, entén que la seua aposta enforteix la nostra, sent com a propis els ultratges i amenaces que suporta un poble pacífic que aspira a ser lliure.

És la part de la població que ja ha començat a mobilitzar-se a favor de la República catalana com a expressió viva i actualitzada del dret a decidir. És la franja social que, segurament, intensificarà els seus gestos sobiranistes i solidaris per aconseguir independitzar-se d'un estat hostil que tracta com a enemics els que no són nacionalistes espanyols o castellans.

• Si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar 

Tot açò que s'escrivia, des del diari basc, Gara, fa uns mesos, si no es resol a última hora abans del 10 de gener, amb la decisió de la CUP de no arribar a un acord amb Junts pel Sí, se n'anirà tot a terra perquè no s'ha fet l'aliança vital que cal, entre els partits independentistes; si a Catalunya no s'és capaç de pactar -les forces independentistes- no hi haurà possibilitat de continuar el procés ara mateix, s'haurà fet descarrilar i persistirà uns mesos més la dependència de Catalunya de l'estat espanyol. No m'han semblant elegants els gestos d'alguns dirigents d'ERC de forçar l'eixida de l'actual president i candidat de Junts pel Sí, perquè no podrem fer-los confiança si no compleixen la paraula i es mantenen ferms davant les imposicions de la CUP de voler imposar el 'seu' candidat i vedar a Mas, no són temps d'exclusions. Si s'ha premiat electoralment a ERC a les darreres eleccions, d'entre altres coses, ha estat perquè han mantingut la seua paraula, perquè de cara al públic, han mantingut el compromís que havien fet amb CDC i d'altres sectors independents, si comencen a fallar, potser hi haja gent que reconsidere el seu vot a les pròximes eleccions de març perquè no interessa que l'espai que ocupa Democràcia i Llibertat reste buit i menys encara l'ocupen partits espanyolistes i autonomistes.

Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat; només l'aliança interna pot vèncer un estat incapaç de pactar, arribar a acords i negociar amb les seues colònies internes que no són reconegudes en els seus drets, reivindicacions i aspiracions de ciutadania i nacionals. Al contrari, com podem veure i comprovar a la Franja i al País Valencià, sobretot, els governs del PP només han tractat de fragmentar, dividir i exterminar la nostra llengua catalana, multiplicant els seus noms, partint la llengua i tractant de genocidiar-la. Ens interessa que Catalunya esdevinga estat propi, per a tenir un interlocutor internacional al món que defense la nostra llengua i la cultura catalana. Sense estat propi estem perduts. No només els governs del PP, després d'alguns mesos de governs "progressistes" a Aragó i al País Valencià, només a les Illes Balears s'ha aconseguit recuperar els canals televisius en català i la reivindicació del dret a decidir des del govern; a la Franja i al País Valencià es continua sense mitjans de comunicació de masses amb la llengua pròpia, es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans. I, per desgràcia, al País Valencià, hi ha un president de la Generalitat Valenciana que és president gràcies als vots dels de Compromís i Podem que a l'estat sembla que s'alia amb els que, des de la Meseta, bloquegen la possibilitat d'un govern d'esquerres i progressista entre el PSOE-Podem-Compromís i altres partits no espanyolistes.

• Si la manta s'estira d'un costat, cap a l'esquerra del llit, l'altre costat es quedara descobert i destapat

En alguns comentaris als diaris de Catalunya contra la CUP per no haver signat el pacte amb Junts pel Sí es carregava contra els Països Catalans, perquè aquesta coalició de la CUP és dels pocs partits polítics que defensen la nació sencera i completa; em sembla injust que es carregue contra els Països Catalans perquè, en realitat, la CUP hauria pogut fer molt més en les negociacions pels Països Catalans, primer arribant a un acord amb Junts pel Sí i després posant en l'agenda política la resta de territoris catalanoparlants, deixant la porta oberta perquè s'incorporaren federalment o confederalment, si així ho decidiren, exigint un espai de comunicació en català que reculla la diversitat de variants i d'accents de tot el domini lingüístic... Com va dir a l'assemblea de Sabadell de la CUP, el valencià, Antoni Infante de Poble Lliure: "Es compatible la lluita per la independència i la lluita pel socialisme; marxeu, marxeu ja, el més prompte possible, vosaltres que a Catalunya teniu l'oportunitat, no la deixeu escapar i després deixeu la porta oberta perquè el País Valencià, les Illes i qui vulga puga incorporar-se, exercitant el dret a decidir". No obstant això, per desgràcia, el no arribar a cap acord de la CUP amb Junts pel Sí, potser ha enfonsat encara més la noció de Països Catalans, estigmatitzant-la negativament, no només per banda dels unionistes sinó per banda d'alguns independentistes de CDC i d'ERC que responsabilitzen a la CUP i la seua concepció dels Països Catalans d'haver bloquejat el procés, tot i que això siga una fal·làcia i molt injust perquè molta gent del País Valencià, la Franja i les Illes voldríem que encara s'arribara a un acord i el procés continuara el gener, i sinó és possible, després de les eleccions del març. Però cal desvincular la proposta dels Països Catalans de qualsevol força política, com feia Joan Fuster en optar perquè la defensen diversos partits polítics, qüestionant una concepció 'regionalista' que perd la concepció global de tot el domini lingüístic i polític catalanoparlant, respectant els sentiments emocionals i la pertinença identitària i 'nacionalitària' de cadascú al si dels Països Catalans.

• Es continua a tot el domini lingüístic sense un espai de comunicació comú en català que inte-relacione i interaccione, lingüísticament i culturalment, tots els territoris dels Països Catalans.

Davant el relat 'victimista', parcial i fals, al meu parer, d'una part de la CUP, en el sentit que han tingut 'moltes pressions', que ha sigut 'molt dur', que els de JXSí 'no s'ha mogut', inclús de crítiques "fraticides" o caïnites etc, cal dir -una vegada més- que Junts pel Sí s'ha mogut des del primer moment i la CUP s'ha mantingut enrocada,des de l'immobilisme del no a Mas, quan deien que allò important era el què, el com i el quan i no el "qui"... però l'obsessió malaltissa de vedar el qui ha sigut determinant, tot i que la meitat de l'assemblea de Sabadell estava a favor de l'acord, malgrat l'increïble i surrealista empat final de 1515, tot i que al remat s'hauria pogut optar per respectar el resultat intern, proporcionalment, i donar-li només la meitat dels vots a Mas que necessitava per a ser president de nou i encetar el procés. El contrari, forçar les coses i els vots, amb 10 votant no, segurament, portarà a la CUP a un trencament més prompte que tard. Ja ha dimitit el candidat Antonio Baños en un gest de dignitat que l'honora, regidors d'Arenys de Munt, etc. s'hauria de tractar d'arribar a una 'solució salomònica' a l'estil que plantejava Otegi o David Fernàndez perquè si no ja veiem com es dessagna la CUP per les divisions internes després de mesos de debats per arribar a un atzucat.

El més sensat seria 'rebobinar' abans que siga massa tard i aplicar allò de la teoria dels jocs "win-win", guanyar tots una mica en l'acord, per no perdre tots molt. La decisió de la CUP -tres mesos de mareig, de pantomima i d'agonia, per a no arribar a cap acord amb Junts pel Sí- només afavoreix l'espanyolisme, els partits espanyols i l'estat opressor que s'ha posat eufòric, inclús han aplaudit la decisió de la CUP els para-feixistes de la "Sociedad Civil Catalana", aquells que volen aniquilar el català fent servir tots els mitjans al seu abast. No s'hauria d'acceptar la dimissió del candidat Antonio Baños ni de la resta perquè hi haguera una recomposició del vot a l'última hora que permetera arribar a un acord amb Junts pel Sí i CDC, sense una aliança vital de tot l'independentisme es impossible arribar enlloc. No sobra ningú, ni Mas ni Baños ni els sectors que no volen votar a Mas, cal ampliar des de l'esquerra, però tenint cura perquè per l'altra banda també estiguen a gust en un procés que si no és inclusiu, divers i plural ho envia tot a fer la mà.

Sal·lus Herrero 

Els Països Catalans contra Catalunya (en campanya)

Davant de l'escenari d'unes eleccions cabdals en la història de Catalunya el proper 27 de setembre, per a decidir una eventual independència de l'estat espanyol, un dels grans interrogants és què passarà amb la resta de territoris de parla catalana, els Països Catalans.

Si bé la qüestió territorial i el marc nacional català no han estat aquests anys a la centralitat del debat sobre el "procés" nacional català, sí que és un tema d'especial sensibilitat que va surant en determinats moments i aixeca tempestes, com quan el conseller de justícia Germà Gordó s'hi va refererir en el marc de la UCE aquest passat mes d'agost sobre el possible accès a la nacionalitat catalana de valencians, balears, franjolins, algueresos i nord-catalans.

Des d'un punt de vista catalanista, el debat territorial sembla que ha esdevingut, si més no, en un segon pla, doncs la desigual evolució del moviment nacional en els diferents territoris i el prominent autonomisme, ha anat suavitzant determinades posicions més "clàssiques" sobre la unitat de la nació catalana i pareix decantar-se (ni que sigui per necessitat) cap a un model confederal on cada país decidiria lliurement el seu camí vers la sobirania i una hipotètica federació en peu d'igualtat amb la resta de territoris. Partits polítics com ERC o la CUP van escorant-se cada colp més cap a aquests postulats, basant-se d'alguna manera en l'antecedent històric condeferal de la Corona d'Aragó.
Tanmateix, tot i notables aportacions d'autors com Toni Rico i de cert revifament de la qüestió, encara es fa ben palesa l'absència d'una estratègia coherent del conjunt del catalanisme quant als Països Catalans i els seus diferents graus de consciència nacional i de d'autogovern.

Però és des de l'altre cantó (l'espanyolisme), on el terme de Països Catalans sembla que "aixequi pasions" i n'ha estat emprat, cíclicament i històrica, com a referent del què pot representar "el perill nacionalista català" i les seves "ànsies expansionistes", com ha mostrat el candidat Albiol fa no res a Tortosa. De fet, fins a dates ben recents, la dreta espanyola dels diferents PPCC comptava amb aquest comodí per a eixamplar el seu electorat i portar el debat a un terrent identitari en què se sentien còmodes. Els símbols, la reciprocitat dels mitjans, la llengua a l'escola i la unitat de la llengua n'eren (són) els temes estrella en aquest aspecte.
En aquest aspecte, recents publicacions d'aquest blog com les del professor Joan Morro  sobre l'obra de Francesc Viadel o de Toni Barceló sobre el gonellisme a les Illes  acaben de radiografiar aquesta manera d'actuar.

No obstant això, des de certes forces estatals considerades més progressistes, n'hi ha una altra manera d'enfocar el tema: utilitzar els llaços històrics i "fraternals" dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó com a factor sentimental per a negar una possible separació de Catalunya. El recent canvi polític  ocorregut al País Valencià, Illes balears i l'Aragó, que ha portat al govern les susdites forces progressistes, apareix com el recurs d'afinitat política aparent que podria fer de frontissa entre tots els territoris de parla catalana, i donar així per finiquitat l'anticatalanisme com a arma electoral.
Aquesta estratègia neix del supòsit que existeixen dues posicions antagòniques i immobilistes enfrontades que es retroalimenten: el nacionalismes conservadors de dreta espanyols i català (ergo PP versus CiU). Sempre des d'aquesta òptica, davant d'aquesta visió frontista es contraposa la voluntat de comprensió i diàleg entre companys progressistes amb una reforma federal en l'horitzó.
En aquest sentit han estat les declaracions del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, de la presidenta de les Balears Francina Armengol o del president aragonès, Javier Lambán.
Per acabar de rebar el clau, el candidat pel PSC a la presidencia de la Generalitat catalana Miquel Iceta va deixar molt clar aquest posicionament responent a la proposta del Conseller Gordó: "No sé si partir Espanya serà una bona contribució per a estrènyer els llaços amb els altres territoris de parla catalana.".
Aquest projecte dóna com a arguments la derogació de la Llei de llengües a l'Aragó, la reincorporació del govern illenc a l'Institut Ramon Llull o la defensa conjunta catalanovalenciana respecte del corredor mediterrani com a exemples de col·laboració institucional que una Catalunya independent posaria en risc, segons aquesta visió.

De tot això es poden fer moltes lectures i no es pot negar la importància de la normalització entre institucions dels Països Catalans. El que ha de quedar clar, per una banda, és que aquells que ara proclamen els llaços fraternals entre els territoris de parla catalana són els mateixos que van votar durant la transició per prohibir explícitament la federació entre CCAA a la Constitucio espanyola, o aquells que han viscut d'esquenes al projecte cultural i de difusió de la llengua compartit durant molts anys. Són, en definitiva, aquells que han estigmatitzat i renegat del terme de Països Catalans els que ara fan aquesta "proposta",els que no han defensat l'oficialitat del català a la UE,  aquells que no han consolidat un espai català de comunicació ni han apostat pel corredor mediterrani els que, per art de màgia, ara faran possible un projecte economico-cultural vertebrador dels territoris de parla catalana?
Estratègia electoral contra la independència catalana? pur cinisme? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, davant aquests elements d'anàlisi, dels que volen confrontar "els Països Catalans contra Catalunya"...això sí, només en campanya...

Òscar Adamuz
Administrador ACPC