“I què si els Països Catalans són un invent?”, per Joan Morro

 (Font text: Lliure i Millor)

Els Països Catalans tradicionalment s’han entès com un fet o un projecte. No és gens fàcil aconseguir un consens. Aquesta mancança és possible fins i tot entre els que desitgen el mateix. El debat segueix obert i les postures trobades no són sempre contradictòries entre sí. Això no obstant, n’hi ha que creuen que aquests debats i desitjos es dissolen just en el moment en què algú profereix que els Països Catalans “són un invent”. Ara bé, que algú o alguns els hagin inventat no contradiu que siguin un fet o un projecte. Fins i tot ho pot reforçar.

Un invent no és quelcom irreal ni estàtic. Hi ha realitats que han estat inventades i d’invents n’hi ha que són més o menys constitutius o constituents de realitats. Els Països Catalans podrien ser un invent tan real com ho són els sistemes operatius o la telefonia mòbil, que de models diferents en evolució n’hi ha la tira. Un invent tampoc no és necessàriament dolent o simple. Ningú critica els automòbils o els exèrcits per ser invents; encara més, que aquests invents siguin criticats no impossibilita que de fet existeixen i que es vagin actualitzant segons les circumstàncies.

És bo d’entendre que els invents poden ser bones alternatives. L’habeas corpus o la Seguretat Social en són exemples, els quals, al seu torn, semblen preferibles a invents com la tortura o l’almoina. Amb tot, els invents no sempre compleixen el que els seus promotors diuen; tenim el Regne d’Espanya posterior al franquisme i la Unió Europea sorgida en la postguerra freda com a casos recents. En efecte, l’invent no depèn pas del que l’inventor o el seu grup de seguidors promet. Com a reals que són, els invents tenen una sort de vida pròpia.

Un invent constata problemes fàctics. Si un presumpte invent no confirma ni soluciona intencionadament res, no és un invent. A més de ser un invent, les ulleres confirmen i solucionen el que són considerats problemes de visió. L’invent que és perfecte ho és pels fets. També hi ha invents, però, que tot i no poder negar-se que són invents, generen nous problemes i invents que alhora provoquen nous problemes, nous invents i, per tant, no poden ser perfectes. Els referits Regne d’Espanya i la Unió Europea són paradigmàtics en aquest sentit.

Val a dir que un invent pot ser objectivament millorable i tenir diverses aplicacions. Generalment, fa més eficient un punt de partida i pot satisfer necessitats i curiositats tot generant pràctiques noves i prèviament impensables, encara que aquestes no sempre siguin desitjables per tothom. Galileu va fer de la ullera un telescopi i va trobar, sense inventar-les, irregularitats a la Lluna. Allò serví per a la investigació astronòmica i per a propòsits militars. Una lent manipulada por generar tot això i molt més. Com hem dit, un invent no depèn dels inventors.

Durant el segle XIX, després que els francesos planifiquessin un futur per a la península Ibèrica, algú es va inventar un tipus de nació espanyola. Una nació que s’havia d’estendre als dos hemisferis tot garantint la unitat catòlica i monàrquica de matriu castellana dels presumptes espanyols. No gaire diferent del que s’ordenà durant els segles precedents, però d’ençà en condició d’imperi decadent tot acompanyat de retòrica modernitzada, amb constitució liberal inclosa. No obstant això, aquell invent generà tot un seguit d’independències i d’identitats culturals que, des de llavors, han fet d’Espanya més un camp de batalla que no pas una pàtria.

Un invent pot condicionar relacions jurídiques i socials. Podem pensar en invents com les armes o l’alfabet, però també en d’altres nostrats. La difusió d’una expressió inventada com “Països Catalans”, n’és un cas infal·lible. Uns senyors anotaren a la Constitució espanyola de 1978 que no és possible la federació de “comunitats autònomes” del Regne en un període en què intel·lectuals i artistes apel·laven als Països Catalans com a unitat cultural viva, és a dir, com a història cultivada i cultivable. No hi ha cultius sense invents, naturalment, ni que generin simpatia a tothom. L’odi més visceral pot aparèixer cada vegada que algú parla públicament dels “Països Catalans”.

L’odi esmentat pot tenir conseqüències més o menys subtils, des d’inventar una fantasiosa harmonia entre espanyols que serveix per a justificar la marginació d’escriptors independentistes a inventar gramàtiques normatives que siguin alternatives a les “catalanistes”; invents que miren d’impedir la flotació dels Països Catalans. Tanmateix, qui mira d’evidenciar-los, tant si considera aquests països com un fet o com un projecte, sovint haurà de trobar-se als que no tenen cap altra rèplica verbal que la de dir que “són un invent”. Irònic però real.

Un invent no és arbitrari; té al darrere una matèria primera i pot comportar molts invents arrelats. Ningú inventa des del no-res perquè inventar implica la realitat, de la qual tothom forma part. En tot cas, és curiós que els Països Catalans sobrevisquin, generació rere generació, a tants invents en contra. Hi ha qui diu que la realitat és tossuda! Així i tot, ens podríem preguntar què no és un invent. O millor: què és el que hauria d’acceptar, segons l’inquisidor de torn, qui pensa o vol un “invent” com els Països Catalans? Potser un ordre diví, natural, espontani? I què té de desitjable aquest ordre que no pugui tenir un d’inventat? Una presumpta puresa, tal volta?

Ben mirat, seria una bona notícia que els Països Catalans fossin un invent, perquè evitaríem assentir si són o no “reals” i corroboraríem que són “realitzats”. I potser som en un moment adient. Un invent permet fer arran del que hi ha. Mentre debatem i desitgem els Països Catalans, encara que sigui sense consens, l’anticatalanisme serveix per afirmar que alguna cosa estem fent. Seguim la dita: “ladran, Sancho, señal que cabalgamos”.