Com
a catalans posem sempre molt èmfasi en el respecte dels drets
democràtics i pot semblar normal que cadascú opini sobre les
nostres festes, la bandera, etc., però en el cas de Sant Joan, diada
triada com a Festa Nacional dels Països Catalans, crec sincerament
que és massa tard per plantejar-se si és pertinent o no, pel fet
que és una realitat ja des de fa mig segle.
Fa
anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà, que va encendre
els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega a la Catalunya
del Nord de la promoció i distribució de la Flama, va proclamar que
Sant Joan és «Festa nacional dels Països Catalans».
L’any
2008 E. Benach, president del Parlament de Catalunya, va declarar en
rebre la Flama que és el «símbol d’unió dels Països Catalans».
L’any
passat la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països
Catalans (la Plataforma
pel Dret a Decidir del País Valencià
[PDaD], l'Assemblea
Sobiranista de Mallorca
[ASM] i l’Assemblea Nacional Catalana [ANC]) va reivindicar «la
unió d’un poble. Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans».
Gairebé tres-cents municipis del Principat de Catalunya han firmat
la moció d’Òmnium per declarar el 24 de juny Festa Nacional dels
Països Catalans. L'Espai
Mata de Jonc
incentiva la crida per tal que tots els municipis s’hi sumin.
Sant
Joan, Festa Nacional dels Països Catalans es fonamenta ben
evidentment en la gènesi i el sentit de la Flama del Canigó. Des
del 1962 s’havien teixit lligams entre «germans catalans d’una i
altra banda»; és a dir catalans conscienciats, arran d’un
romiatge i de l’encesa d’una flama el 16 d’agost al Canigó.
Osonencs i ripollencs hi portaven un ram del llorer de Folgueroles
plantat per Jacint Verdaguer.
Aquells
contactes anteriors possibilitaren el primer esborrament simbòlic de
la frontera franco-espanyola, imposada arran del Tractat dels
Pirineus, i de la mutilació de Catalunya el 1659: el 23 de juny del
1966 dos catalans del Nord, Gilbert Grau i Josep Deloncle, decidiren
de portar la Flama al Coll d’Ares en una acció prèviament
concertada amb Esteve Albert, polifacètic patriota refugiat a
Andorra amb qui Grau col·laborava des del 1959, amb el Cercle dels
Joves de Perpinyà i amb dos osonencs, Martí Cassany, president de
la Unió
Excursionista de Vic, i
Ramon Torra, soci fundador del Grup Excursionista de Manlleu.
Grau
relatà l’èxit a
A.
M. Escarré,
abat
de Montserrat,
aleshores exiliat: «davant dels policies francesos i castellans tot
va fer-se en català; n'Esteve Albert i en Deloncle feren uns
parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que
“els temps han vingut” o que la gent que hi participava era massa
nombrosa i entusiasta» (Arxiu G.Grau 29.06.1966).
Grau, capdavanter del
nacionalisme polític al Nord a la segona meitat del segle xx, i
Deloncle, carismàtic fundador del museu de les arts i tradicions al
Castellet a Perpinyà, conferiren a la Flama la dimensió política
que té des d’aleshores perquè ambdós aspiraven a la reunificació
dels Països Catalans i al reconeixement de Catalunya dins una Europa
de les nacions.
La Flama, símbol geopolític.
D’entrada ja s'evidencia en la denominació «Flama del Canigó».
A l’Estat francès es divulga que «les muntanyes són fronteres
naturals». Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos
vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada
cientment, és contrarestar mentides franceses i espanyoles oficials
erigides en dogmes per assentar la política colonial dels dos
estats. Muntanyes i valls propiciaren unes relacions pactistes entre
els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus
confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i a
l’absolutisme.
La Flama, símbol històric.
El Canigó congrega els mites fundacionals de la nació; és el
bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat
independent durant uns vuit segles. Ens remet a l’extraordinària
figura de l’abat-bisbe Oliba, el personatge clau de l’any mil amb
les constitucions de Pau i Treva. Segons l’Enciclopèdia Catalana
(volum 16), «es deu a Oliba una primera concreció de la idea de
pàtria aplicada a les terres catalanes». La Flama és doncs la
reminiscència d’una història mil·lenària fonamentada en pactes
i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels
conqueridors francesos i espanyols.
La
Flama, símbol cultural i patriòtic.
El Canigó ens
remet també a dos grans patriotes que compartien el mateix ideal al
principi del xx:
el poeta Jacint Verdaguer i el bisbe d’Elna-Perpinyà Carsalade du
Pont. El poble català agraït féu tant a l’un com a l’altre
enterraments multitudinaris. El 1902 Carsalade organitzà –entre
les ruïnes de Sant Martí del Canigó que restaurà– els Jocs
Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona per l’absència de
bandera espanyola. Un aplec multitudinari hi tingué lloc. Encendre
la Flama al Canigó és continuar la tasca de salvació de la
llengua, del patrimoni i la identitat malmeses.
Símbol de la unitat i la unió
dels Països Catalans.
El 1964, F.Pujades
i A. Llech, organitzadors dels Focs de Sant Joan, demanaren a
Deloncle com relatà ell mateix «d’encendre dins el Castellet la
flama que pujaria després a la pica del Canigó […], s’és encès
la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques
que cremaven venien de pertot arreu de les terres catalanes de
València, Barcelona, Mallorca, Andorra i l’Alguer […], les mil
roses de les fogueres de la unitat de tot un poble».
Símbol de la resistència a
l’annexió francesa.
El Castellet és la presó on foren torturats els patriotes catalans
que resistiren a l’annexió francesa. La Flama encesa al Castellet
el 1964 és doncs per la voluntat dels protagonistes el memorial dels
terribles patiments imposats pels francesos als catalans del Nord al
llarg de segles per conquerir el territori
amb
saquejos, setges, i
traumes col·lectius encara avui no superats, prohibició de la
llengua, falsificació i manipulació de la història, per mor que la
rendició i l’afrancesament fossin definitius.
La
Flama, símbol de la voluntat de reunificació dels Països Catalans
i d’independència.
Amb Grau i Deloncle la
flama aposta per una Catalunya reunificada i alliberada.
Grau, estretament relacionat amb compatriotes del Principat de
Catalunya ja independentistes als anys trenta com E. Albert, J. M.
Batista i Roca i J. Ballester i Canals, fou l’introductor al Nord
dels mapes de Països Catalans editats per Ballester. Ja el 1965
afirma en una carta a E. Albert: «des de fa anys, jo jugo el paper
de la reunificació i de l’alliberament de les terres catalanes»
(7.11.1965). Fundador el 1973 del Partit Federalista Europeu de
Catalunya (Països Catalans), denuncià les catastròfiques
conseqüències del colonialisme francès en tots els àmbits i obrà
pel reconeixement internacional de Catalunya com a conjunt dels
Països Catalans.
La
Flama, una eina de conscienciació nacional.
Grau desitjava que la
transmissió des de la Catalunya del Nord de la Flama fos acompanyada
d’un missatge de conscienciació nacional: «la finalitat dels focs
per damunt dels partits és el desvetllament d’un poble de vuit
milions de persones per fer-li entendre que SOM tots UN»
(10.03.1975). Volia que la Flama generés «certitud política i
convenciment de la nostra unitat geogràfica, històrica, política i
sentimental» (23.06.1984). «Sant Joan amb ses fogueres és per
excel·lència la festa de la Confederació catalana, creació
aquesta de la voluntat nacional secular d’un poble. […] Sant Joan
1985 vol ser la crida de la reunificació sense uniformisme
planificador a la manera dels dos potents centralismes que ens
ofeguen! Volem […] obtenir totes les nostres llibertats nacionals i
fer de la Flama del Canigó l’abrandament […] de la fe en el
nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat
d’independència».
Daniela Grau Humbert
Elna, 12/06/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada