"La nació en marxa", per Daniela Grau

Benvolguts companys,

Permeteu-me enguany, en aquest acte de recordança de la victòria del Rei Pere al Coll de Panissars, de començar per unes consideracions personals. Vaig ser uns 15 dies a fora de Catalunya, més concretament a Hongria, amb motiu d’un col·loqui organitzat a la Universitat ELTE de Budapest pel professor Károly Morvay. Darrerament Hongria té molt mala premsa però no cal confondre el govern amb tot el país. Morvay és reconegut com a catalanista, per cert coautor dels diccionaris català-hongarès i hongarès-català, autor del “Petit diccionari fraseològic cerdanià” i recentment també coautor d’un primer volum dedicat a l’excels escriptor nascut a la Franja de Ponent, Jesús Moncada. Per la seva dedicació a la nostra llengua i cultura va rebre diversos premis a Catalunya i darrerament l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) li va atribuir el premi Batista i Roca. Fa poc va ser homenatjat a l’ELTE pel degà, pel representant de l’Institut basc Etxepare –que ve a ser com l’Institut Ramon Llull– en presència de l’ambaixador espanyol a Hongria, per haver introduït els estudis del basc a l’ELTE el 1982 i per haver fet durant 25 anys cursos i publicacions sobre l’euskara. Avui en dia el basc s’ensenya a dues universitats hongareses, a Budapest i a Szeged. El 2007 el professor Morvay va publicar una gramàtica basca en hongarès i enguany ha sortit a llum el primer diccionari hongarès-basc amb 10.000 paraules, redactat per Morvay, Izaskun Pérez i Oxel Uribe.

Essent, doncs, a fora del país se’m van acudir les següents constatacions.

La primera: s’ensenya basc, català i també gallec des de fa decennis a la Universitat de Budapest, quan a la de Perpinyà avui en dia res de basc, ni bretó, ni cors, ni occità. El departament de català a la Universitat de Perpinyà hi va ser creat als anys vuitanta. França, que pretén ser el far de la cultura –i els seus intel·lectuals els exponents de la intel·liguèntsia– i que ha aconseguit convèncer molts europeus i malauradament molts catalans, ignora el ressò internacional de les llengües i cultures minoritzades que intenta impunement aniquilar des de fa segles.

Deveu saber que Carola Delga, la presidenta socialista de la regió administrativa recentment creada amb capital a Tolosa de Llenguadoc denominada «Occitanie», va fonamentar davant de joves militants socialistes catalans el refús d’afegir-hi «Pays Catalan» amb el pretext ignominiós que «el nom català no li agradava pas» que «és sinònim d’estancament» que «la nostra identitat és desconeguda a Europa, que fa nosa».

En quin altre estat dit democràtic d’Europa el president d’una regió es pot permetre aquestes difamacions de pur estil colonialista sense ser com a mínim increpat per la premsa? La presidenta de la regió no hauria hagut de ser increpada pel govern de la Generalitat per l’insult contra tots els catalans i a més a més contra l’únic govern que reconeix l’occità i el va legitimar i oficialitzar a la Vall d’Aran i a tota Catalunya?

Segona constatació: tenim sort de poder comptar al Principat de Catalunya amb organitzadors de Trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques i d’altres, amb responsables de conservar la memòria del Fossar de les Moreres, el Memorial 1714, i de tenir entitats com l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla d’ERC Horta-Guinardó, la Llibreria CLAU DE VOLTA, perquè fidelment any rere any commemoren fets importants de la nostra història, homenatgen herois i patriotes, catalans i estrangers, mantenint viu el record de les lluites contra els ocupants francesos i espanyols que ens han amagat o tergiversat, i perquè donen la paraula a polítics, historiadors i també senzills militants dels Països Catalans. Un cop aconseguit l’Estat català al Principat s’haurà de continuar la tasca de divulgació de les nostres resistències i també d’aplegament de patriotes en reunions, viatges, commemoracions fins que s’editin nous llibres d’història, de geografia, de filosofia, per a escoles i instituts que contemplin la nostra història nacional global i no la història fragmentada, manipulada i emmarcada dins l’estat espanyol.

A l’estiu a la Universitat de Prada, en el marc de les sessions dedicades a Ramon Llull, un professor d’institut va lamentar-se que al Principat s’estudien textos de Ramon Llull des d’un punt de vista literari però que no es dóna a conèixer la seva filosofia ni, suposo jo, totes les recents proves de la seva genialitat en el marc de les matemàtiques, per exemple.

A la Catalunya del Nord la major part dels francesos, així com la gran majoria dels catalans, que siguin cultes o no, ignoren absolutament, no sols les atrocitats franceses imparables segle rere segle per conquerir el país, sinó ben senzillament que tenim una història pròpia, diferent de la francesa. L’única commemoració ara per ara d’un dels tràgics episodis de la conquesta francesa, la destrucció de la vila d’Elna pel rei francès Felip l’Ardit, aquell que va ser vençut al Coll de Panissars pels almogàvers i el rei Pere, compta amb la participació de l’IPECC, Indrets del Record, el Casal Josep Irla; esperem que d’ara endavant tindrà també el suport de tots els patriotes conscients que la memòria històrica condiciona la consciència nacional.

Bé prou que ho saben els conqueridors! Des de fa uns anys rebrota a la Catalunya del Nord en boca de certs arqueòlegs, el mite que va ser propagat pel sistema educatiu francès des de la creació de l’«Escola laica, pública, gratuïta» tan envejada per certs catalans. Aquest mite es resumeix en una frase ensenyada a l’escola i apresa de cor: «nos ancêtres les gaulois», «els nostres avantpassats, els gals» per tal de fer creure a milions de colonitzats tant dins l’hexàgon com a ultramar, que tots i des de sempre, érem i som francesos i compartim les mateixes arrels. En Gilbert Grau la feia servir de paradigma fa 50 anys per denunciar el colonialisme francès a tots els principatins que passaven per casa seva. Que hagi estat emprada fa uns dies pel presidenciable Sarkosy no té res d’estrany: pertany al corpus de la bíblia patriòtica francesa; més preocupant és l’intent des de fa uns anys de joves arqueòlegs subvencionats pel Consell General dit ara Departamental, d’ocultar sistemàticament que els nostres avantpassats eren ibers, de fer creure que els habitatges recentment trobats en les excavacions eren “gaulois” “gals”, de negar la pertinença comuna dels catalans d’una i altra banda a la cultura ibèrica i doncs d’enfortir el dogma republicà que la frontera separa dos pobles diferents, el francès i l’espanyol.

Us imagineu què vol dir ser català, assumir la catalanitat en aquestes condicions, quan un no sap res de la història, de la llengua, de la geografia del seu país, com és el cas de la gran majoria de nordcatalans que es defineixen com a tals i ho reivindiquen, però tot ho ignoren sense ni poder llegir ni parlar en català?

No us estranyareu doncs que el fulletó, abans en dèiem octaveta, distribuït a la manifestació del 10 de setembre a Perpinyà titulat «OUI AU PAYS CATALAN» hagi tingut com a il·lustració una barretina –símbol evidentment considerat pels independentistes al Nord com a massa folklòric ja fa 50 anys!– i hagi presentat en francès un argumentari molt curt però contundent destinat al munt de gent que TOT ho ignora de la seva catalanitat i que calia convèncer amb un text minimal, entenedor per tothom: una sola frase «París i Tolosa ens volen fer desaparèixer!» amb quatre arguments dels més bàsics: «1. No som occitans. 2. Tenim mil anys d’història. 3. El departament serà suprimit el 2021. 4. Diguem SÍ al PAÍS CATALÀ!».

Jordi Vera i el partit que presideix Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la Catalunya del Nord van aconseguir arreplegar uns 10.000 catalans i francesos a la manifestació del 10 de setembre amb el lema «Oui au Pays Catalan». Va ser un èxit i cal tornar al Cèsar el que és del Cèsar: l’estratègia seguida al llarg d’uns mesos d’intensa mobilització seva va ser operativa. La gent va reivindicar la catalanitat del país. No cal dir que els partits i entitats independentistes es van congregar a la manifestació. Un representant de la nostra territorial de l’ANC Francesc Bitlloch va fer un parlament en català molt aplaudit a l’igual dels altres en francès. També es va cantar Els Segadors i es van veure força senyeres.

Després de 357 anys de colonització aferrissada em sembla absolutament saludable i necessari que hi hagi joves generacions de militants catalans independentistes que facin un meritori esforç de proselitisme en francès i que hi hagi un partit que elabori una estratègia a curt termini, diferent i complementària. És també absolutament irrenunciable i necessari que altres partits i entitats com ANC/CUP/ERC/SEM/UNITAT CATALANA mantinguin i promoguin la catalanitat al Nord en clau obertament nacional i independentista i que continuem a manifestar tots al Nord el 5 de Novembre per la commemoració del Tractat dels Pirineus i de l’annexió francesa. Hem de tenir com a motor i fita la cohesió en cada territori i la cohesió global nacional, unint sempre totes les nostres forces des de la pluralitat i diversitat.

Última constatació: l’11 de Setembre, a l’endemà de la manifestació a Perpinyà, vam tenir un motiu més d’esperança en la presa de consciència i la voluntat d’alliberament de tota la nació. Els últims anys molta gent donava els Països Catalans per morts, argumentant que el concepte no agrada, que no ha arrelat, que el País Valencià es proclama nació valenciana, que des del Principat no es vol exercir cap imperialisme… etc, i justament enguany, per primer cop durant la manifestació multitudinària, s’ha parlat molt dels Països Catalans, de llur participació activa.

Com va escriure Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià (PDaD) –que conforma amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’(ASM) Assemblea Sobiranista de Mallorca, la Coordinadora d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans–: «…no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació».

La pancarta de la Confederació d’Entitats Sobiranistes amb el mapa dels Països Catalans i els logos de l’ANC, de l’ASM i de la PDaD que d’ara endavant onejarà a totes les Diades nacionals és ben explícita: «Els Països Catalans, una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu».

Daniela Grau

Coll de Panissars

02.10.2016