Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”

“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 

Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?

Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?

Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...

Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?

El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?

No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 

Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?

Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?

El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?

Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.