Joan Morro (Mallorca, 1985) és professor de Filosofia i d'Història de les idees polítiques a la UNED-UGG , a més de col·laborador de GIRCHE* i del Liceu Joan Maragall de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès. Recentment ha coeditat el llibre "Hi ha una nova política" (Barcelona: Edicions la Busca, 2014). També realitza tasques de recerca i investigació de Filosofia política i relacions internacionals, entre d'altres temes, a la Universitat de les Açores.
Al text l'autor reflexiona sobre la identitat cultural catalana partint de la definició ,complexa, de cultura al voltant del concepte de nació i identitat.
L'autor fa referència als textos, sobretot, de l'historiador francès Pierre Vilar, que diferenciava a la seva obra el "fet català" del "fenomen català", diferenciant així els fets ocorreguts dins l'àmbit de Països Catalans de l'evolució històrica i sociopolítica estricta del Principat.
*Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història i Estat"
NOTES SOBRE LA IDENTITAT CULTURAL CATALANA
I
L’expressió “identitat cultural catalana” no sembla estranya a l’àmbit de parla catalana. Però, al respecte, cal un previ aclariment conceptual per tal d’evitar abstraccions confusionàries, així com tenir present certa metodologia genealògica. Segons Michel Foucault [[i]], el mètode genealògic suposa que les idees són originades en un context i no pas una creació establerta d’una vegada per sempre, raó per la qual l’estudi del context es fa necessari a l’hora d’estudiar la idea en qüestió. D’aquesta manera, una aproximació genealògica a la “identitat cultural catalana” implica que el nostre objecte és un constructe, una realitat humana amb els seus motius humans, i no pas una creació divina ni res de semblant.
Quant a la qüestió analítica, cal diferenciar entre el que són les identitats culturals i les identitats condicionades per factors culturals. Aquí rau un aspecte fonamental. Tanmateix, tampoc podríem confondre el que és una identitat social i el que són les identitats condicionades socialment, ni tampoc el que és una identitat mamífera i el que són les identitats condicionades pel fet de ser mamífer. Sense aquestes distincions la qüestió de la identitat cau abruptament en antinòmies i trivialitats que aporten ben poc a l’aclariment. Cal diferenciar també la identitat com a significació d’una cosa externa i com a significació que cadascú o cada grup fa de si mateix, és a dir, com autosignificació. Això és cabdal, tant per evitar un positivisme arbitrari com per assolir una perspectiva històrica, sempre necessària quan hem de tractar afers antròpics.
D’acord al que precedeix, un sociòleg pot identificar classes socials i un biòleg pot identificar mamífers, però això no implica que els membres de les classes socials identificades tinguin consciència de classe ni que els mamífers identificats tinguin consciència de ser mamífers. La mirada del científic té a veure amb la qüestió de la veracitat, les relacions objectuals, mentre que la mirada de l’agent té a veure amb la intencionalitat existent, el que en termes clàssics entenem com a res extensa i res cogitans, respectivament. Les identitats condicionades socialment probablement ens retrotrauen a les primeres divisions del treball, les quals poden ser estudiades i debatudes pels especialistes corresponents. Aquests especialistes, però, no tracten amb una realitat pura doncs prèviament elaboren un discurs per tal de significar el fet corresponent. Una altra cosa és la consciència que els membres actius en aquest fet tenen al marge del discurs teoritzat per un altre que els hi és aliè.
Una gran lliçó de la història del marxisme és que pertànyer a una classe social, o societat, no implica ni la conceptualització de la classe, o de la societat, en qüestió ni molt manco una consciència de classe ni de la societat a la qual hom pertany. La delimitació de la classe social o de la societat no depèn d’una mena d’aparició pura sinó d’una conceptualització sociohistòrica. Si bé podem sostenir que les classes socials, per no dir les societats, són gairebé un fet universal, també és cert que no totes les classes socials, ni tan sols les societats, són categoritzades com a tals. No només a la història europea sinó també a diversos indrets actuals, el que entenem com a classe social o societat sovint és interpretat com una realitat natural o sobrenatural, i de vegades ni tan sols és quelcom interpretat sinó del tot obviat. Però encara hi trobem una qüestió més delicada: com pot tenir una identitat social, producte de la reflexivitat, qui ignora el que és una societat? Desconsiderar tot plegat exemplifica si més no l’etnocentrisme. Recordem que a l’Europa actual no només trobem manques d’identitat social des de la perspectiva dels “europeus”, sovint autosignificats d’acord a filiacions diferenciades de la societat expressa (com poden ser identitats gremials o sexuals) i fins i tot percebudes com a ahistòriques, sinó que a hores d’ara hi ha especialistes que no tenen gaire clar com delimitar conceptualment la societat en tractar relacions tan complexes com les que actualment afecten “Europa”.
La problemàtica de la identitat també és palesa al ressò acadèmic i social que ha comportat la biologia moderna en el món occidental. Les identitats condicionades pel fet de ser mamífer les hauríem de trobar, si més no potencialment, a tots els mamífers. Però encara que les identitats humanes sempre han estat identitats condicionades pel fet de ser mamífer, la història de la biologia mostra que els éssers humans no sempre han estat identificats com a mamífers i la nostra experiència mostra que no tots els éssers humans s’autosignifiquen expressament com a mamífers. Seguint la datació estàndard, només arran de Darwin trobem europeus que comencen a tenir una identitat mamífera estricta, i així i tot encara no està consumat ni tan sols al món occidental el fet que tots els éssers humans hagin assolit aquesta identitat.
Abans d’esbossar les línies de la identitat cultural catalana, mirem de sintetitzar el que hem dit fins ara sobre les identitats amb la següent escena de El burgès ennoblit de Molière. Monsieur Jourdain li va demanar a un filòsof que li ajudés a redactar una carta. El filòsof li va preguntar si s’estimava més una carta en vers o en prosa i tot seguit hi va haver una sorpresa. Després que el filòsof aclarís la distinció, Monsieur Jordain va exclamar: “he viscut quaranta anys sense saber que parlava en prosa!”. Aquesta escena còmica mostra una tripartició analítica de gran interès filosòfic: comunicar, conceptualitzar la comunicació i saber com ens estem comunicant són coses diferents. Si en lloc de la comunicació parlem d’allò cultural, tindrem feta una passa importat a fi d’aclarir mínimament la problemàtica, car la tripartició esmentada ens ajuda a diferenciar tècnicament entre cultura, cultura catalana i identitat cultural catalana.
II
Segons l’historiador Pierre Vilar, tractar “lo català” en un sentit tècnic implica una distinció precisa entre el fet català i el fenomen català. El primer s’estén en l’espai i el temps arreu de la cultura catalana, mentre que el segon només el trobem a partir del segle XIX i no sempre on té presència aquesta cultura. Aquesta conceptualització és clau per entendre la identitat cultural catalana i, segons Vilar, no s’hauria de presentar com una qüestió aïllada o excepcional quant a la història moderna europea.
«El fet català, que esclata als ulls dins una geografia de les ètnies europees i peninsulars, és d’ordre lingüístic i cultural. S’inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les independències de diversos territoris que abasta aquest “fet”.
El fenomen català, més recent, s’inscriu dins la durada mitjana dels segles XIX i XX, lliscant igual que els diversos “moviments nacionals” europeus, d’un renaixement cultural a una exigència política, que juga, dins la curta durada del segle XX espanyol, un paper important, potser cabdal»[[ii]]
El lèxic de Vilar potser és millorable però la idea exposada és bona i operativa. Sembla que entén “fet” en un sentit empirista clàssic, és a dir, com a realitat que, tot i que pugui dependre dels éssers humans, té independència objectiva respecte de la subjectivitat i dels objectius cercats que l’han possibilitat. El “fet” pot ser estudiat com una realitat neutra, com quelcom que d’entrada pot ser entès segons relacions objectuals realment implicades i al marge de la intencionalitat real dels seus agents. Estudiar el fet català fa referència a l’estudi de la poesia, els símbols, el dret o qualssevol element particular de la cultura catalana en un sentit no massa allunyat del que significa estudiar un fet digestiu o un fet lunar: no cal considerar pròpiament res més que el que és el cas. Dit en clau metodològica, el fet català és el conjunt dels objectes culturalment catalans que alhora són objectes potencials de les ciències de la cultura (lingüística, arqueologia, etc.). El fet català és una problemàtica científica.
Referent al “fenomen”, podem entendre’l en un sentit més aviat kantià: no és quelcom merament “fet” sinó una construcció subjectual, quelcom només comprensible des de la perspectiva intencional dels agents realment implicats. La metodologia per estudiar fets no és la mateixa que la que es fa servir per estudiar fenòmens: mentre que una aproximació d’arrel positivista o merament quantitativa no és del tot errada per entendre el fet català, inclús pot ser força esclaridora (estadístiques, comparacions, etc.), és inapropiada per tractar el fenomen català perquè obvia les relacions subjectuals, que tenen a veure amb la res cogitans, amb allò que pensen els agents estudiats. El fenomen català no sols no és present sempre que trobem el fet català sinó que tampoc el podem entendre tractant merament els fets en sentit empirista clàssic. No és estrany que Vilar lligui el fenomen català amb la politització del fet català i que, en conseqüència, refusi l’equivalència entre el fet i el fenomen, tot i que en un moment donat impliquin un nodriment recíproc. Tanmateix, els complexos vincles entre la cultura, la història i la política catalanes mostren que eludir la dicotomia esmentada suposa un reduccionisme que no només afecta la qüestió epistemològica sinó també política.
«El fenomen no es localitza totalment al Principat; però, quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País Valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord, annexionada des del segle XVII a una monarquia francesa molt centralitzadora, i després, a finals del segle XVIII, inclosa en una revolució que dóna un nou sentit al fet nacional, relega durant molt temps la seva sensibilitat al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d’una manera marginal»[[iii]]
La dicotomia de Vilar suposa dues línies complementàries per acostar-nos a la cultura catalana. La idea de cultura és una font constant de debat acadèmic, encara que de forma genèrica sovint és compresa com la totalitat de la memòria nerviosa o “espiritual”, és a dir, el conjunt de patrons de comportament i d’informació que desborden la memòria genètica i que són incorporats en interacció amb l’ambient. Tot i així, aquesta definició és abstracta no només perquè sembla un equivalent espontani de “tot allò que no és genètic” (postulant, per cert, un dualisme fort) i per excloure la creativitat i les decisions de l’esfera cultural sinó per remetre a una hipotètica “cultura humana”; hipòtesi marcadament ideològica. Com que n’hi ha molts d’ambients, cadascun regulat de forma idiosincràtica, el més correcte és parlar de “cultures humanes”. Evitar l’abstracció en parlar de la cultura implica explicitar la seva adjectivació, com ara fer referència a la “cultura catalana”. Ara bé, la cultura catalana no només ha de ser compresa com memòria nerviosa diferenciada (tot allò que és cultura catalana no és, per exemple, cultura asteca o cultura futbolística) sinó que, tornant al nostre punt de partida, cal diferenciar entre la identitat cultural catalana i la identitat condicionada per factors catalans així com diferenciar entre la identitat catalana en sentits objectuals i subjectuals. Reprenent la dicotomia de Vilar, la identitat condicionada per factors catalans i la identitat catalana en sentit objectual remeten al fet català, mentre que la identitat catalana en un sentit subjectual té a veure directament amb el fenomen català.
Ni totes les cultures són iguals ni totes impliquen una identitat cultural. Pel que fa a la qüestió merament científica, tenim consciència de cultures diferenciades però no tenim consciència de totes les cultures existents, si més no perquè en tots dos casos es tracta d’un problema de conceptualització. Si deixem de banda l’abstracció hem de tenir certa cura genealògica, tot recordant que les coses i l’aproximació a les coses són coses diferents, com la comunicació i les formes de la prosa i el vers. I una altra cosa és que hom sàpiga si està parlant en prosa o en vers, car una cosa és la cultura, una altra és la cultura concreta, adjectivada, i una altra és la consciència de tenir-ne una, de cultura. A més a més aquesta qüestió ja no està reduïda a la ciència perquè remet a la consciència dels agents i no merament del científic. Amb tot, paga la pena assenyalar que en el context europeu la idea de cultura sorgeix entre els segles XVIII i XIX, conceptualitzada com un conjunt d’efectes psicosocials assolit que és alhora diferenciat, legítim i, sobretot, radicalment històric. Així mateix, això comporta que la cultura suposa les cultures, és a dir, una concepció general segons la qual existeixen conjunts d’efectes psicosocials assolits, diferenciats, legítims i radicalment històrics.
La idea de cultura no és quelcom transcendental ni podem fer-la servir com un mer comodí. D’acord a la cura genealògica, que refusi abstraccions confusionàries i retòriques, cal assumir que la idea de cultura també és cultural, és a dir, resulta de la conformació d’una cultura concreta. I no és gens gratuït assenyalar que la idea de cultura pren rellevància on trobem un xoc polític i un xoc filosòfic de gran repercussió: d’una banda, la lluita franco-germana per l’hegemonia continental i, d’altra, el debat entre il·lustrats i romàntics, tot plegat al voltant dels ideals morals i polítics de la “Humanitat” en plena conjuntura de secularització.
III
En el període que Pierre Vilar vincula al “fenomen català” és on trobem que els culturalment catalans comencen a tenir una identitat cultural catalana estricta, és a dir: s’autosignifiquen en virtut del que consideren expressament la pròpia cultura, segons el sentit indicat. El fenomen català comporta una mena de catalanoconsciència integral, una nova subjectivació determinada per “lo català”, que des de llavors es concep com un criteri “cultural”, i el desenvolupament de la qual anirà lligada a l’avenir del catalanisme. La prova que la identitat cultural catalana és moderna no la tenim només en què la idea de cultura sigui moderna sinó en la manca de catalanoconscients integrals abans del segle XIX i a més a més en la dificultat que tingueren aquests originàriament en definir “lo català”. Val a dir també que, des d’una òptica discursiva, bona part del “fet català” depèn del “fenomen català”, perquè la delimitació i la història de la cultura catalana té molt a veure amb els primers autors catalanistes. I no resulta gens estrany que entre aquests hi destaquessin historiadors i filòlegs i que no sempre hi hagués consens unànime sobre el passat i la llengua. En qualsevol cas, molts dels elements clàssics del catalanisme (la senyera, la unitat lingüística, unes arrels europees, etc.) són especialment connotats en aquest període.
L’autosignificació catalana esmentada és un punt central del que coneixem com Renaixença. Aquest moviment no inventa la cultura catalana sinó que marca les bases generals de la identificació de la cultura catalana, d’una forma més o menys idealitzada i d’acord a un seguit d’objectius, tot desitjant una identitat catalana que fos agent i públicament determinant encara que fos recolzada per literats, acadèmics i gent no sempre propera al poble planer. No es tractava només d’assenyalar i justificar una identitat catalana, o fet català, sinó d’assolir una autoconsciència segons aquesta identitat de caire secular, car trencava amb criteris d’autosignificació com el llinatge, la lleialtat, el credo i fins i tot la immediatesa psicològica. Ara bé, la Renaixença no sols té expressions cultes sinó també populars: l’Aplec del Pi de les Tres Branques i l’acte de commemoració de l’Onze de Setembre, entre d’altres, apareixen en aquest període en què la definició de “lo català” sovint barreja la nostàlgia, el jeure, la reflexió i la reivindicació. No obstant això, la dificultat de definir “lo català” anirà augmentant a mesura que la catalanització passi del moment artístic, literari i folklòric a la politització explícita [[iv]].
No hem de creure que la percepció de la cultura catalana sigui un invent de la Renaixença. El mallorquí Ramon Llull deia de si mateix, al segle XIII, que era un català de Mallorca, i el valencià Calixte III, dos segles després, se presenta com Papa català. Antecedents d’aquesta mena proven que el fet català no és una ficció projectada pel fenomen català, com volen fer creure algunes veus negacionistes, però no proven cap identitat cultural estricta així com, per exemple, del fet que els patricis romans signessin amb la paraula “ego” no podem deduir feliçment que tinguessin una individualitat cristiana o consumista. En efecte, cal no confondre les paraules amb les idees: dir que hom és català (o occità, genovès, anglès, etc.) en temps de Ramon Llull i Calixte III no passa de ser un indicador ètnico-diplomàtic. A més, com podria hom significar-se en virtut d’una cultura sense saber què és una cultura? El mateix Llull, que era molt culte i viatjava molt, no diferenciava el món en cultures sinó en religions, les quals no sols no es concebien pròpiament com a realitats històriques sinó que eren suposades sota una jerarquia teològica.
Algú podria dir que durant la Guerra de Successió ja hi havia una identitat cultural estricta, la qual cosa podria ser reforçada amb el fet que sectors populars d’arreu dels Països Catalans estaven del mateix bàndol. Però en aquest cas cal parlar més aviat d’una identitat condicionada culturalment. Les identitats (autoidentitats, autosignificacions, autonarracions) del bàndol austracista en el territori de la cultura catalana estaven lligades, tret d’aspectes primigenis com defensar la terra i el proïsme, amb voluntats descentralitzadores i comercials eminentment culturals. Però ja hem advertit que les identitats condicionades culturalment no són tècnicament sinònimes de les identitats culturals. Val a dir que els trets culturals esmentats també eren compartits per potències pro-austracistes d’aleshores, com Anglaterra i Holanda, però això no és raó per creure que catalans, anglesos i holandesos compartien una mateixa identitat cultural. Tampoc no tindria gaire sentit que un historiador del segle XXIII sostingués que els nord-americans i els soviètics compartien una mateixa identitat durant la Segona Guerra Mundial. Sempre és acceptable postular una intencionalitat en comú on trobem comportaments col·lectius similars, però cal recordar que la consciència humana és construeix socialment. La idea de cultura, en tant que és una idea cultural, no ha existit sempre i arreu perquè depèn d’unes condicions concretes.
Una clara influència del catalanisme prové del germanisme i les seves narracions entorn dels “Països Germànics” i de “l’Esperit Europeu”, el qual fou en bona part una reacció enfront de dues novetats antropològiques: la uniformització territorial i la industrialització. Cal recordar també que aquests esdeveniments foren contemporanis d’altres novetats cabdals en l’establiment de les identitats culturals, com ara la professionalització de ciències socials i humanes, l’expansió de la democràcia com a ideal irrenunciable i la institucionalització pedagògica de les històries nacionals. Tot plegat s’ha d’entendre com un moment revolucionari. El gran filòsof alemany d’abans d’aquest esclat, Kant, va fer servir sovint el mot Kultur però encara amb un sentit metafísic. Tampoc no podem oblidar que el models polítics de referència dels pensadors moderns foren bàsicament Israel i Roma, evidentment idealitzats en funció d’uns interessos. Aquests models encara inspiraran les primeres revolucions modernes: la nord-americana i la francesa. Ni els founders ni els jacobins s’autosignificaren expressament en virtut de les seves cultures; de fet, poc interès mostraren per les “biografies col·lectives” particulars i eficients, raó suficient perquè Marx els qualifiqués de “burgesos”.
Així mateix, les primeres revolucions modernes no són alienes a les condicions de les identitats culturals estrictes. A més de defensar noves formes d’organització sociopolítica i de coneixement, foren els revolucionaris nord-americans i francesos els que consolidaren la idea de nació com a sinònim de república, tot trencant amb el seu sentit tradicional: la naturalesa directa de cadascú, el lloc d’origen. Les generacions posteriors no renegaran de les noves connotacions del terme, sinó que l’ampliaran amb la idea moderna de cultura. Els ideòlegs de les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia en són una prova. Deixant de banda abstraccions, doncs, les identitats culturals estrictes no sols són identitats modernes sinó també un punt d’inflexió de la història europea.
IV
La Renaixença va ser un moviment truncat pel feixisme i la catalanofòbia institucional. Així i tot, la identitat cultural catalana no va ser originàriament independentista sinó més aviat el contrari, car normalment va anar acompanyada d’una expressa voluntat d’integrar-se dins l’Estat Espanyol. Però, fent una ullada al present, què podem dir de la cultura catalana actual? Malgrat tot, a hores d’ara és internacionalment reconeguda per intel·lectuals i institucions il·lustres. El prestigiós acadèmic Harold Bloom ha sostingut, tot desmarcant-se de crispacions locals, que
«Catalunya és una cultura autònoma que legalment forma part de la monarquia espanyola, però hi ha diverses Catalunyes: la Mallorca de Llull, la València de March, la Barcelona d'Espriu, així com [...] Alacant i Andorra. Hi ha pocs pobles tan fervents envers el millor de la seva literatura imaginativa com el català» [[v]], una tesi que abans que res suposa una identificació objectual, basada en la mirada del científic, que remet al fet català. Quelcom semblant podem dir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any 2007, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. D’altra banda, el fenomen català no sols no acaba d’arrelar arreu del fet català sinó que sovint s’embulla amb la qüestió nacional. Al respecte, paga la pena recordar que pot haver una cultura dividida en diverses identitats nacionals (la cultura francesa, la germànica, etc.), diverses cultures unides en una mateixa identitat nacional (el cas dels EUA n’és el paradigmàtic) i també cultures mancades d’identitat nacional (els gitanos, els jueus abans del sionisme, etc.). En tot cas, les institucions estatals sempre són determinants.
La cultura catalana està prou explicitada. I cap investigador seriós nega la seva presència històrica i actual en els Països Catalans. Però pel que fa a la nació catalana trobem dues tendències generals: per alguns limita amb les fronteres de les competències actuals de la Generalitat de Catalunya, mentre que per altres abasta de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest cas, però, l’aclariment no depèn de l’estudiós. Com va dir en Vilar, «preguntar-se si el “fenomen català”, sota la forma que ha pres en el segle XX, s’inclourà tard o d’hora dins dels límits territorials del “fet català” lingüístic i cultural, és un problema d’avenir, de voluntat selectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors»[[vi]]
 |
| Joan Morro |
------------------------------------------------------------------
[[i]] Nietzsche, la genealogía, la historia. Aquest text es pot trobar a la xarxa:
[[ii]] VILAR, Pierre, Introducció a la història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 2013 [1995], pp. 38-39
[[iii]] Ibíd., p. 39
[[iv]] GONZÀLEZ i VILALTA, Arnau, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Catarroja: Afers, 2006
[[v]] BLOOM, Harold, Ramon Llull i la tradició catalana:
[[vi]] VILAR, op. cit., p. 39
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada