«Valls
de Andorra son pròpia y verdadera Cataluña, com âpart de aquest
Principat; Andorrans són pròpiament Catalans en tot rigor, y gosan
com â tals varias prerrogatives en ell.»
ANTONI
FITER I ROSELL,
Manual
Digest (Llibre
I, capítol III),
1748
Andorra
és un indret ben singular. Entre valls, al Pirineu, trobem un dels
països més antics d’Europa. El primer pariatge es va signar el
1278, fou un contracte feudal per garantir la pau entre el comtat de
Foix i el bisbe de la Seu d’Urgell. D’aquesta manera, ja al segle
XIII es van assentar les bases fiscals i jurídiques i es va establir
el sistema de coprincipat, assolint així la plena sobirania de la
nació.
Tot
i així, malgrat que políticament tinguem unes característiques
pròpies i particulars, compartim llengua i cultura amb la resta de
territoris de parla catalana. De fet, hem volgut començar amb un
fragment del Manual Digest
perquè aquest compendi de la història, el govern i els usos i
costums del Principat d’Andorra que Fiter i Rossell va redactar al
segle XVIII defineix els orígens del nostre país i és encara avui
una obra de referència.
Actualment,
els vincles d’Andorra amb la resta de territoris són sobretot
culturals. Des del Centre del Cultura Catalana promovem la cultura al
Principat a través de diverses activitats que organitzem al llarg de
l’any: les Jornades de cuina catalana, les Presentacions
literàries, la Mostra de cinema en català, etc. Però probablement
l’activitat que fem més en clau de països catalans és la
celebració de Sant Joan.
Quan
s’acosta el solstici d’estiu, joves i més grans de totes les
parròquies del país s’organitzen per anar a buscar la Flama del
Canigó. Una flama que s’estén arreu del domini catalanoparlant i
que ens agermana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A casa
nostra, un cop els voluntaris de portar la flama arriben al
Principat, es dirigeixen a la parròquia amfitriona (que cada any va
rotant), s’encén el peveter i es llegeix el tradicional manifest.
I ja a la nit, en plena celebració del canvi de solstici, els
fallaires il·luminen els carrers de la parròquia amfitriona amb una
cercavila espectacular, fent giravoltar els cercles de foc.
Des
del desembre passat, la UNESCO va declarar les falles del Pirineu
Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i és que veure la cremada de
falles és un espectacle impressionant. De fet, mossèn Cinto
Verdaguer en la seva obra El Canigó, no se’n va poder estar
d’esmentar-les: «Del
bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses teies
enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor
danses fantàstiques amb el foc de les branques flamejants.»
Per
altra banda, tenim els Castellers d’Andorra, que amb poc més d’un
any d’existència han aconseguit consolidar-se i fins han guanyat
el guardó de l’Andorrà de l’any aquest 2016. Els castellers són
una mostra de la diversitat i la pluralitat que trobem al país i són
una eina d’integració per als nouvinguts.
Per
tant, fallaires i castellers són una mostra de les moltes
iniciatives culturals que tenen lloc al nostre país i que fan que la
cultura popular sigui viva. Ara bé, Andorra entre les seves
singularitats té la particularitat de ser un país amb un nombre més
elevat d’immigrants que de nacionals, i malgrat que el català
sigui l’única llengua oficial, la salut de la nostra llengua no és
tan bona com ens agradaria.
Tenim un país amb una societat
plurilingüe, per factors com ara el turisme i la posició
geogràfica; ara bé, el català és el que més defineix la nostra
idiosincràsia i és el català part del que basteix la nostra
identitat. Per tant, hem de continuar sumant esforços per poder
tenir una llengua totalment normalitzada, per poder viure plenament
en català.
Maria Cucurull
professora de llengua i literarura catalanes
i vicepresidenta del CCC d'Andorra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada