[Ressenya] El bilingüisme mata

Autor: Vidal i Gavilán, Pau

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic

Data: 21/01/2015

Lloc: Barcelona

Editorial: Pòrtic

Col·lecció: P.VISIONS, 76

Descripció física: 14 x 21,5 cm

Presentació: Rústega amb solapes

Extensió: 149 p.

ISBN: 978-84-9809-318-6

Quin ha d'ésser l'estatus jurídic del català en el futur Estat? Ha de ser l'única llengua oficial? Ha de compartir oficialitat amb el castellà? O potser ni l'una cosa ni l'altra? Dins el marc del debat al voltant de la política lingüística per al nou Estat, el filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal i Gavilán (Barcelona, 1967) defensa la idea que «la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent)» per viure-hi (p. 16). A El bilingüisme mata (2015), l'última obra de divulgació lingüística de l'autor, es planteja el propòsit de descriure la fesomia del «català que ara es parla», identificar-ne el perquè i prenunciar com serà en el futur.

Vidal ha escrit altres obres sobre lingüística, com ara En perill d'extinció. 100 paraules per salvar (2009), El catanyol es cura (2012) i 100 insults imprescindibles (2014), però també s'ha especialitzat en la traducció de prosa narrativa de l'italià al català (Tomasi di Lampedusa, Andrea Camilleri, Antonio Tabucchi, Roberto Saviano, Erri De Luca). En aquest àmbit, fou guardonat amb el premi Jaume Vidal Alcover de traducció 2011-2012 per l'obra de Federico de Roberto I viceré. Com a novel·lista ha publicat tres títols: Homeless (2003), que obtingué el premi Documenta 2002; Aigua bruta (2007), que rebé el premi de Literatura científica 2006; i Fronts oberts (2011). També és coautor, juntament amb Màrius Serra, d'alguns treballs sobre enigmística i ha estat el responsable de nombroses seccions sobre llengua en premsa, ràdio i televisió.

L'obra està estructurada en quatre blocs. Primerament, l'apartat “Salut social i política” repassa l'estat del català tot analitzant-ne la trajectòria històrica i les condicions sociolingüístiques. En segon lloc, n'avalua la “Salut filològica” del sistema lingüístic. A continuació, en el capítol “Tractament” suggereix un seguit de propostes pràctiques per millorar-ne la situació global que els lectors agrairan, i finalment presenta l'actualitat del debat que han engegat els experts envers la política lingüística ideal per a l'esdevenidora República Catalana en l'últim apartat del llibre, “Cirurgia”. Cadascun dels blocs està dividit en capítols dedicats a reflexionar al voltant de diferents temes, divisió que en certs moments no sembla organitzada amb el màxim encert. Per exemple, alguns dels subapartats del primer bloc els dedica a qüestions que haurien quedat més ben encabides en el bloc dedicat a l'anàlisi filològica (“No era el barco”, “Canvi climàtic versus canvi idiomàtic”).

La globalització de les comunicacions ha augmentat els contactes entre llengües, i ha provocat el que Vidal anomena «canvi idiomàtic». L'autor convoca el model gravitacional de Louis-Jean Calvet, segons el qual l'aprenentatge d'idiomes avança de forma unidireccional des de la perifèria cap al centre seguint la cadena llengua local-llengua nacional-llengua imperial-hiperllengua. Com a exemple, aporta la sèrie venecià-italià-francès-anglès. Aquest esquema jeràrquic explica per què els parlants de llengües “locals” –regionals, autonòmiques, cooficials, etc.; les conceptuades com a menys aptes, en definitiva– es veuen convidats ambientalment a adquirir les llengües que es troben en els escalafons superiors, mentre que els parlants de les llengües elevades estan exempts de seguir el camí a la inversa. La conseqüència irrevocable és la substitució i l'extinció de les llengües baixes. Quin és, es preguntaran els lectors, el lloc del català en aquest esquema?

La nostra llengua pateix unes condicions sociolingüístiques palesament adverses empeses per una inèrcia històrica destructiva per mor del contacte amb el castellà, i trenta anys de Llei de normalització lingüística, critica el filòleg, no han estat efectius per invertir certs automatismes. Vidal assegura que l'actitud més perniciosa és l'autocensura que s'apliquen els individus, tot argumentant que la pressió imperialista de la llengua castellana ha implementat en la consciència del catalanoparlant la convicció que la llengua pròpia és inferior a la llengua veïna, i que per això aquest, víctima d'un estat de «subordinació mental», entre d'altres comportaments mai no entaula una conversa en llengua pròpia quan s'adreça a desconeguts. El gir més dramàtic s'esdevé, sens dubte, quan dos catalanoparlants estableixen una relació verbal inicial en castellà i naturalitzen aquesta convenció sense que pugui haver-hi mai més cap opció d'esmenar-la.

Per a molts sociolingüistes, el bilingüisme emmascara una ideologia que es fonamenta en aquesta classificació jeràrquica de les llengües. Autors com ara Francesc Xavier Vila, Carme Junyent, Lluís Vicent Aracil, Toni Mollà i Juan Carlos Moreno Cabrera defineixen el bilingüisme com un estadi transitori en el procés de substitució lingüística d'una llengua inferior per una de superior. «De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge», considera Vidal, «el bilingüisme mata els idiomes: el més feble dels dos, concretament» (p. 14). El filòleg, doncs, tampoc és gaire optimista.

L'originalitat de l'autor en l'enfocament del fenomen rau en la doble perspectiva analítica a què sotmet la situació de llengua catalana: quantitativa i qualitativa. En el capítol 7, “El mite de les enquestes”, el filòleg assenyala que el mètode estadístic «es limita a retratar la quantitat, però deixa de banda la qualitat» (p. 52). Estudis com ara l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, l'Informe de Política Lingüística o d'altres similars aporten dades numèriques relatives als parlants, les competències lingüístiques o les actituds i opinions envers la llengua, però no n'aporten pràcticament cap de qualitatiu sobre el grau de coneixement o les habilitats ni descriuen aspectes interns de la llengua. Conclou que si l'objectiu de les enquestes és proporcionar fonts per programar polítiques lingüístiques, aleshores caldria orientar-los de forma que també oferissin aquests tipus de dades. Aquesta és una vindicació recurrent en el discurs vidalià, que argumenta que el català ha patit un procés de basquització, és a dir de pèrdua de freqüència i d'àmbits d'ús, però també un procés menys visible i potser per això més perjudicial de galleguització o descomposició sistèmica.

Els lectors aviat podran advertir que una de les preocupacions fonamentals del lingüista és la difusió indiscriminada del catanyol, el «català oral o escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat o bé, cosa més greu, d'incapacitat del parlant d'expressar-se genuïnament» (p. 166). Vidal assenyala l'alt grau d'espanyolització dels mitjans de comunicació en llengua pròpia i la presència de professionals de la llengua amb escassa preparació lingüística com els principals promotors de la castellanització de l'idioma. La catanyolització es pot percebre en la contaminació no només lèxica, sinó també fonètica i estructural.

Qualsevol sistema lingüístic té els mecanismes necessaris per generar noves paraules –com la derivació i la composició, en català–, tot i que també pot manllevar unitats lèxiques d'altres idiomes. Això no obstant, sovint ocorre que els manlleus són incorporats obeint la moda i suplanten mots genuïns amb què la llengua adoptant ja compta per referir-se a la mateixa realitat. Els barbarismes (barco, puesto, después en comptes de vaixell, lloc i després), doncs, són característics del catanyol, però també ho són els calcs semàntics (tenir que en lloc de haver de, *Calen proves, i les trobarem en lloc de Calen proves, i en trobarem). «L'escampadissa de calcs i interferències (que el contacte de llengües facilita) és una fase descrita dels processos de substitució lingüística» (p. 161), adverteix Vidal.

També descriu un fenomen a mig camí entre la interferència lèxica i el canvi de codi, en què el parlant combina compulsivament frases en català i castellà dins un mateix discurs, tot i que també aquestes seqüències es redueixen fins a construir frases híbrides, com ara Ja t'ho vaig dir, que valia més no comprometre's: con estos nunca se sabe. Mentre que el parlant diglòssic alterna els codis segons la funció (per exemple, quan fa servir el castellà en adreçar-se a un desconegut o a l'Administració) i el bilingüe els alterna segons la situació (amb un interlocutor parla en català i amb l'altre, en castellà), el bilingüe compulsiu els barreja sense cap criteri i mogut, segons Vidal, per una voluntat de «modernor i desideologització» (p. 132).

En l'àmbit fonètic s'ha produït una anomalia entre els parlants més joves que consisteix a parlar el català amb el sistema fonètic castellà. Trets com ara la desvelarització de la ela, el ieisme, la desaparició de la sonorització de la essa final o la incorporació de la ge intervocàlica intensament fricativa estan molt estesos entre la població jove i s'entenen com la forma de parlar característica de les noves generacions. Això no obstant, palesen l'assimilació unilateral del sistema fonètic del català en el castellà i, encara que passen desapercebuts, són un símptoma evident de l'erosió formal de la llengua.

Finalment, les interferències estructurals més profundes d'origen castellà són visibles en la caiguda de l'article personal (*Bon dia, sóc Mario Pons, sirgador de l'Ebre, en lloc de Bon dia, sóc el/en Mario Pons, sirgador de l'Ebre), la nominalització (*Volem la prohibició de la venda de begudes alcohòliques, en comptes de Volem prohibir la venda de begudes alcohòliques), la despersonalització (*El cadàver no es va poder aixecar fins a l'arribada del jutge, en comptes de El cadàver no pogué ser aixecat fins a l'arribada del jutge), la suplantació de pronoms (l'esmentat *Calen proves, i les trobarem, en comptes de Calen proves, i en trobarem) i la fraseologia, però també n'hi ha algunes d'origen anglès, com ara el possessiu saxó (*Envoltem l'edifici per evitar el seu enderroc, en comptes de Envoltem l'edifici per evitar-ne l'enderroc).

La ironia i el sentit de l'humor amb què l'autor planteja el problema no apaivaguen la cruor de la realitat: el català s'està morint. Les dades sociolingüístiques indiquen que la nostra llengua no té, en general, prou incidència social perquè n'estigui garantida la supervivència, però tampoc la «salut filològica» del sistema lingüístic és la d'una llengua amb perspectives de futur. Aleshores, què cal fer? Per a Vidal, tenir un Estat a favor en què el català sigui la llengua preeminent és una condició necessària però no suficient per revertir-ne la dissolució. El lingüista comparteix el diagnòstic del mestre Joan Solà que «El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català», una mancança en sentit social, però també filològica. La solució consisteix a fer servir el català sempre, però, a més, fer-lo servir bé en el context d'un Estat que no hi actuï en contra. Segurament ens faríem un favor, lectors, si féssim una autoavaluació dels nostres usos i costums lingüístics; segurament podem fer-ho més i millor.